Bé, perdona'm, però estan esperant-me

By Rafael Gomar

Aquestes vint històries són una mostra molt diversa del tema predilecte de Rafa Gomar: les relacions personals, amb els sentiments, les contradiccions i la perplexitat que les envolten. Amb un llenguatge àgil i acurat, concís, l'autor narra escenes quotidianes en què el lector s'endinsarà en un joc d'ombres, silencis i somriures més enllà de l'argument, i conviurà amb les diverses actituds dels personatges davant els embats de la vida. El to, de vegades irònic, de vegades intimista i de vegades dramàtic, acoloreix totes les històries que es troben emmarcades en els escenaris dels carrers de València i les comarques de la Marina, la Safor o qualsevol lloc del món.

• Language: Català
• Publisher: 3i4 edicions
• Release date: Jul 30, 2016
• ISBN: 9788416789528

Book preview

fosques

I. AQUEST CREPUSCLE PERMANENT

TREMOLORS

Olga ha begut unes quantes ginebres abans de deixar el fill a casa de l’àvia i anar a la discomòbil. Blanca, la filla de deu anys, l’acompanya.

És dissabte a la nit i, dempeus, recolzada sobre la barra desballestada d’aquell bar més o menys improvisat pels festers, es beu dues ginebres més.

Olga té uns quaranta anys. Alta i rossa, grassoneta, de cara redona i ulls de mussol, porta un vestit sense mànigues, obert pels laterals, confeccionat amb una tela estampada que imita la pell del lleopard, i unes manoletines del mateix dibuix.

Amb la bossa de mà de color daurat penjada al muscle i acoblada sota l’aixella, la filla en una mà i una ginebra en l’altra, surt a ballar. Al principi fa esforços perquè la filla s’implique en el ball, però la xiqueta, carregada de son i paciència, no té ganes de moure’s. Olga buida el got de plàstic d’un glop, el deixa en terra i continua matant el ritme d’aquelles cançons que amenitzen una nit càlida d’agost, prenyada d’estels. Malgrat la calor, Olga tremola sovint.

Blanca s’ha quedat agafada del vestit de sa mare, amb la cara de resignació de qui ha viscut moltes vegades aquella escena i sap perfectament com acabarà. A pesar del reclam d’una part dels pits voluminosos i tous sobresortint per l’escot, afegit a la singularitat dels seus moviments, cap home no s’apropa a Olga. Tan sols quan la suor li regalima pel cos i el vestit de licra se li enganxa a les molles, un magrebí flac i bru, de cabells canosos, amb el front solcat d’arrugues, va a rondar-la.

Al cap d’unes quantes cançons, Olga dóna la bossa de mà a la filla i li mana que l’espere a un costat de la barra. Blanca obeeix i el magrebí i Olga comencen a palpar-se amb una passió balba i entretallada. Al cap d’una estona, quan aquella excitació sexual i alcohòlica ha crescut, una dona major li remuga a boca de canó: «Ja veus quina vergonya, la xiqueta allí sola en un racó, a l’hora que és, i tu ací borratxa, fent el putot amb este moro.»

A pesar que en un primer moment Olga ha contestat a aquella dona amb una ganyota de mofa i rebuig, a poc a poc, l’eufòria de les ginebres ha decaigut. Tant el ball com la intensitat de les carícies-arraps han afluixat el ritme fins a arribar a esvanir-se i, al capdavall, ha plantat cara al magrebí per aturar totalment el joc. Ell, però, ha insistit; no accepta la incomprensible retirada d’Olga. L’espectacle erotico-patètic anterior esdevé una discussió gestual i grollera entre un home que tentineja i una dona maldestra que vol fugir. Abans de marxar, embarbussadament i amb la còlera sortint-li pels queixals, l’àrab li etziba diverses vegades un «puta escalfabraguetes!», que Olga accepta en silenci.

Malgrat la calor, Olga continua tremolant i aquesta tremolor s’afegeix a la ràbia d’haver estat despertada bruscament per les paraules de l’amiga de sa mare quan ansiejava continuar adormida. Fa mitja volta, va fins a la barra i demana una altra ginebra desoint el prec de la filla perquè no bega més. Indiferent al renec «tu tanca la boca, no vull sentir-te!», Blanca rep una galtada i espera, apàtica, que Olga s’empasse la ginebra.

Mare i filla tornen a casa agafades de la mà. El trajecte es fa llarg i el cos d’Olga —una baluerna rebotant per les parets—, difícilment guiat per Blanca, recorre carrers foscos fins a arribar a una façana estreta, pintada de blau, amb una porta més aviat petita.

Al llindar, Blanca arreplega el portamonedes d’Olga que li ha caigut en terra, n’extrau les claus i, mentre la mare tanca els ulls i es recolza entre la paret i la porta, la filla obri el portal, encén el llum del vestíbul, crida l’ascensor i pitja el primer.

En entrar a casa, Blanca arrossega Olga fins al dormitori. La mare s’asseu al llit i la xiqueta li fa pujar primer una cama i després l’altra; li lleva les sabates i, sense desvestir-la, la tapa i s’espera uns segons.

«No te’n vages, besa’m. Vine, amor, besa’m i gita’t amb mi. Perdona’m, ja saps que t’estime moltíssim, que et necessite. No te’n vages, dorm ací amb mi, al meu costat, no em deixes sola...»

De vegades Blanca fingeix no sentir-la, gira el cap i continua caminant fins a perdre’s entre el color rosa de les parets de la seua habitació. D’altres somriu, s’arronsa al costat de sa mare i l’abraça ben fort per si totes dues deixen de tremolar.

ESPILL OPAC

Era dissabte de matí. M’havia despertat d’hora i mentre esperava que el meu pare i la dona s’alcessen per desdejunar, vaig eixir al jardí. Després, vaig fullejar una revista de mobles i, de tant en tant, atenia qualsevol moviment que m’indiqués si començava a preparar el desdejuni. Al capdavall, una vegada llegits dos articles d’un suplement setmanal perdut pel saló, vaig anar a la cuina a preparar la cafetera gran i parar taula per a tots tres.

El silenci multiplicava la curiositat de conèixer Marta. Anit havia arribat una mica tard i no va baixar a rebre’m. «Ja està dormint», em va informar el pare.

El transcurs lent del temps m’accentuava el desfici i, arran del desassossec provocat pel seu retard i fins que no vaig sentir els primers passos —ja eren les onze—, vaig recordar el cap de setmana a Eivissa amb el vaixell d’un conegut de la feina. Jo m’aixecava d’hora —necessite poques hores de son— i ell tard, i això m’obligava a desdejunar sol i deambular per l’andana del moll i la coberta del vaixell. Havia acceptat de bon grat la seua invitació, però organitzar els dies d’esbarjo al seu ritme, amb tantes hores mortes, em va resultar francament irritant.

Ella va baixar primer.

—Hola, sóc Marta.

—Molt de gust, sóc Jordi.

Sense tocar-me, em va saludar apropant la cara a cada galta i besant l’aire i aquest gest va encetar la fitxa personal que registrava en la ment des de l’instant en què em presentaven algú. Jo, en canvi, vaig besar manifestament aquella pell blanca i fina de les seues galtes.

—T’abelleix un cafè? L’acabe de preparar.

—Sí, sí, me’l prendré, però esperaré Gonçal, està dutxant-se i no tardarà.

Més o menys, Marta devia tenir la mateixa edat que jo. Portava un barnús groc cordat a la cintura i era flaca, pèl-roja, d’ulls redons i estatura mitjana. Tenia un rostre de trets més aviat suaus, una fisonomia agradosa, de posat amable, poc atractiva.

—Digues què faig, no m’agrada estar quiet.

—No cal que faces res. Seu, no et preocupes.

Marta em va transmetre una bona primera impressió però, tot i que els meus quaranta anys donen per a saber que en les relacions personals no existeix cap lògica, vaig concloure que segurament m’equivocava: s’havia casat amb el meu pare. Amb tot, com que no desitjava especular ni deixar-me guiar per prejudicis, em vaig adelitar observant com es bellugava: uns moviments ràpids, poc precisos, que produïen sorolls molestos i delataven falta de desimboltura. La sorpresa va ser que, mentre l’observava, em convencia que el seu semblant em resultava conegut, talment aquestes persones que no formen part de cap dels teus cercles habituals, però que hi has coincidit en algun acte o te les han presentades en alguna festa o algun restaurant. Vaig deixar-ho estar, tanmateix.

Quatre vaguetats van sadollar l’escassa curiositat i el poc entusiasme per les nostres feines respectives i, sense conversa, l’única distracció va ser entrellucar com el cinyell de Marta s’afluixava i apostar fins a on arribaria a entreveure uns pits —més aviat menuts— i unes cames ossudes i primes.

Com la resta de la casa, el mobiliari i la decoració de la cuina eren nous i funcionals, excessivament freds per a mi. Inquiet, desficiós, vaig apropar-me a la finestra per contemplar un cel rogenc de núvols esfilagarsats i, decebut amb les escasses expectatives que m’oferia la resta d’aquell paisatge d’urbanització —tan sols podia observar l’alta bardissa del xalet del costat—, em vaig veure reflectit en el vidre i vaig pensar que hi ha etapes de la vida en què ni tan sols som capaços de reconèixer nítidament el propi reflex.

Fugint de la melangia, vaig tornar a forçar inútilment la memòria per localitzar Marta en alguna activitat o situació atzarosa, com ara reunions de feina, cursos de formació o estades en algun hotel, fins que va interrompre’m.

—Jordi, el teu pare menja torrades amb mantega i melmelada. Tu també en vols o prefereixes qualsevol altra cosa? Jo em prepararé una truita amb bacó, si t’abelleix...

—D’acord! Desdejunaré com tu.

Normalment jo també menjava unes torrades amb mantega per desdejunar, però desitjava compartir el desdejuni amb ella i no amb el meu progenitor, que va entrar a la cuina al cap d’una estona abillat amb un barnús blau.

—Bon dia, com has dormit?

—Molt bé; he dormit molt bé.

—Me n’alegre. Ets el primer que dorm en el matalàs i en l’habitació. L’havíem reservada per als convidats i encara no n’ha vingut cap.

—Jo no sóc cap convidat, sóc el teu fill, te’n recordes?

—Jordi, no comences que et conec.

—D’acord, sols volia comprovar els teus reflexos de bon matí i ja veig que estàs en forma. Jo, per contra, tot i la dutxa, sóc dels que necessita més d’un parell de cafès per a començar a deixondir-se.

—Ja, sempre has estat una mica lent i curt de gambals!

—Què dius ara?

—És una broma, home. També volia temptejar els teus reflexos.

Amb la presència de Gonçal, vaig entendre que el plaer d’aquell que mira en exclusiva la protagonista s’havia acabat. I no solament el plaer d’observar en exclusiva, sinó també la calma i l’harmonia que regnava fins aleshores. Quan, abans d’asseure’s al meu costat, el pare va preguntar a Marta per què no tenia encara les torrades en el plat amb aquella exigència impertinent i imperativa que coneixia de sobres, vaig qüestionar-me quina mena d’inèrcia m’havia arrossegat fins allí. Què intentava compensar amb aquella visita? Què pretenia saber? Per què havia acceptat la seua invitació? Per la morbositat de conèixer una dona vint-i-tres anys més jove que no ell i saber com s’hi relacionava? En aquell moment vaig retraure’m no haver rebutjat el requeriment del pare; fins i tot vaig arribar a sospesar el desig sobtat de marxar. Em sentia ridícul, fora de lloc, estrany. Amb tot, de seguida vaig desestimar l’impuls. Acabava de rebre el primer embat i no em rendiria tan prompte.

D’acord amb el que esperava, el pare va monopolitzar la conversa amb el to prepotent que el caracteritzava. Empalmava les converses amb la histèrica incontinència verbal i, lluny de rectificar, se’n vanagloriava.

Marta va desdejunar-se de pressa i va pujar a la dutxa. Al meu pare li va faltar temps per a preguntar-me amb orgull de mascle si havia comprovat el seu bon gust per a les dones, però no li vaig contestar.

Com a resposta, vaig agafar amb els dits un bocí de pa i l’últim tros de la truita amb bacó que restava en el plat i, obrint la boca per mastegar —coneixia les seues animadversions—, vaig afegir-hi un petit discurs de nostàlgia pel temps transcorregut sense que ningú em preparés el desdejuni.

—Què passa? Per què no me’n dius res? No em negaràs que està bona? —va insistir Gonçal. Una dona com aquesta tu no l’has tastada en la vida.

—I tu que saps què he tastat jo?

—Home, només cal fixar-se en la teua ex i en aquella amiga que em presentares un dia.... Què vols que et diga... Francament, trobe difícil que tu...

Sense cap rèplica, em vaig alçar de la cadira, vaig ficar la tassa, el plat i els coberts a la pica i vaig demanar-li si necessitaven res; havia d’anar al poble a comprar el diari i podia aprofitar el desplaçament.

—No pots viure sense les notícies ni un dia? Després veus la televisió, no cal que te’n vages, home! Queda’t i parlem una mica. No fotes que encara no saps que això de les notícies forma part del servei d’entreteniment ciutadà.

—Ja, però l’he de comprar per un cupó. La meua major els col·lecciona per a una videoconsola que regalaran.

—I per què no el compra sa mare?

—Perquè no, perquè ella s’encarrega d’altres coses. A més, es tracta d’un pacte. La teua néta el compra uns dies i jo uns altres.

—Ja ho entenc. És allò de la responsabilitat, la constància i fer-se’n càrrec. L’educació, no és això?

—Això mateix. I compartir i tenir complicitats i veure-la més... Em costa resignar-me als límits que marca la sentència de divorci. Per cert, podries dissimular una mica, fer com si t’agradara ser avi i veure les teues nétes de tant en tant. Saps, elles, innocents, pregunten per tu.

Gonçal va somriure, burleta, i tampoc no va contestar.

—Bé, necessiteu res o no? —vaig insistir.

—No, no ho crec. Marta ho hauria comentat i no m’ha dit res.

—Vinga, doncs ara tornaré.

Durant el camí amb moto fins al poble, rumiava que la frase de l’habitació i l’estrena del matalàs era una queixa per l’actitud dels fills. Des que va deixar la mare, els meus germans i jo havíem trencat la relació amb ell i se’n ressentia. Ni la mare ni nosaltres no hauríem imaginat mai que acabés casant-se de nou. De fet, la mare encara no ho ha pogut assimilar.

Feia temps que jo no visitava la mare. Tan sols parlava amb ella per telèfon i l’última vegada em vaig enutjar i li’l vaig penjar bruscament. I és que la repetició obsessiva de la mateixa conversa m’angoixava, sobretot el tram final amb la insistència de viure amb ella perquè un home separat i sol... N’estava tip i, tot i sentir-me culpable de no ser més pacient, deixava transcórrer les setmanes abans de tornar a parlar amb ella.

El bar-quiosc de la plaça disposava d’una terrassa amb taules i vaig demanar una cervesa. Ignorava per què em notava una agitació interior indefinida, però ho vaig atribuir al contacte amb Gonçal i al record de la relació amb la mare. Al capdavall, quan em van portar la cervesa, vaig decidir no barrinar més sobre els pares ni forçar una altra vegada la memòria per identificar la fisonomia de Marta. Directament vaig fixar la mirada sobre la cambrera. Jove, alta, esvelta, de cabells rossos, amb una minifaldilla vaquera i les cames fortes i boniques, la seua bellesa augmentava la qualitat del cafè i ennoblia aquella terrassa. Després, sense deixar d’observar-la, em vaig deixar dur per les converses de les taules del costat i la gent que hi circulava: adés acompanyava un home amb dues xiquetes, adés creuava la vorera amb una àvia que segurament eixia de missa, adés em col·locava enmig d’una colla d’adolescents fent plans i, amb tot plegat, vaig constatar una altra vegada que m’havia convertit en un espill opac incapaç de reflectir cap dels milers d’imatges que s’empassava.

Quan vaig tornar al xalet de Gonçal i Marta, ella, abillada amb uns pantalons curts i una samarreta de cotó fins al coll, resolia