Bandit

By Itamar Orlev

És l'any 1988 i en fa vint que en Tadek viu a Israel, on va arribar de petit amb la seva mare, obligada a fugir de Polònia a causa d'un marit carismàtic, alcohòlic i vio­lent que suscitava entre els seus fills una barreja esquizofrènica d'admiració i terror. Ara la dona d'en Tadek l'ha abandonat i s'ha endut amb ella el fill que tenen en comú, i la repetició fatídica del destí del seu pare, condemnat a la soledat, el sumeix en una crisi profunda. Obeint un impuls, en Tadek torna a la seva Polònia natal per retrobar el seu progenitor, potser per darrera vegada, i veure'l amb els ulls d'un adult. Decidit a deixar enrere per sempre més tot el que representa el seu pare —ara fràgil i decrèpit, però no menys abusiu—, en Tadek hi emprèn un viatge inesperat en cerca d'una reconcilia­ció incerta que els farà confrontar plegats els fantasmes del passat. Una història honesta i commovedora sobre l'amor filial i la recerca de la identitat, narrada amb sentit de l'humor i tendresa però també amb l'amargor ine­vitable de les ferides profundes infligides a la infantesa.

Premi Sapir 2015

"Seriosa, emocionant i cruel. Orlev, sens dubte, és un narrador de primera. Allò que fa de Bandit una novel·la excel·lent, però, és el remolí de contradiccions que arrossega en Tadek, i a nosaltres amb ell".
Pere Antoni Pons, Ara

"Bandit és una reflexió sobre la dualitat humana, les contradiccions, l'amor, la relació d'estimar i ser estimat. És meravellós".
Olga Federico, Els Matins

"La novel·la d'Itamar Orlev és una sorpresa gratíssima. Mentre la llegia vaig sentir que havia nascut un escriptor, i em vaig demanar: "Però ¿on has estat tot aquest temps, Itamar? ¿Per què has esperat fins als quaranta?"".
Havatzelet Farber, Makor Rishon Weekend Supplement

• Language: Català
• Publisher: Quaderns Crema
• Release date: Jan 10, 2020
• ISBN: 9788477276159

Book preview

ITAMAR ORLEV

BANDIT

TRADUCCIÓ DE L’HEBREU

D’EULÀLIA SARIOLA

QUADERNS CREMA

BARCELONA 2019

A la Lian.

¿I com es consolaran l’un a l’altre?

¿Com podrà el pare que s’aferra amb totes dues mans al coll del seu pare abraçar el seu fill?

HANOCH LEVIN, La vida dels morts

PRIMERA PART

Un gran soroll m’arrenca del son profund colpejant-me la cara com un cop de puny i em desperta. Em costa respirar. Obro els ulls. L’habitació està a les fosques. Hi ha una figura negra i borrosa a la porta. Encara noto a la pell de la cara la coïssor del cop que acabo de rebre. El silenci és massa absolut, sinistre. Salto del llit, agafo una barra de ferro que hi tinc a sota i surto volant cap a l’habitació del nen.

Irrompo a la cambra, encenc el llum: el llit és buit i està fet, hi ha algunes joguines per terra, la finestra és oberta. M’enfilo a l’ampit i salto al pati, on regna la calma nocturna. Tanmateix hi distingeixo la figura negra, que apareix i desapareix, emergeix un instant abans d’esvair-se un cop més, i li corro al darrere, brandant la barra de ferro. Els músculs, de tan tibats, em fan mal, i per afluixar la tensió pico amb la barra de ferro a terra, a la taula de fusta, a la tanca de pedra; llanço una cadira, tombo el carretó i les plantes, faig caure caixes, andròmines de ferro, trossos de mobles, troncs d’arbre.

Torno volant cap a casa. Corro per les habitacions i vaig encenent els llums. No hi és. La figura negra no hi és. La casa és buida. Se n’ha anat, ha fugit amb el nen. Obro la nevera, agafo una cervesa, la destapo amb les dents perquè el cos encara em tremola tot i els dits no són capaços d’aguantar l’obridor. M’empasso la beguda a grans glopades i m’assossego una mica. Com odio dormir!

Encenc un cigarret. Miro el rellotge: les quatre de la matinada. Ja puc respirar tranquil. Aviat es farà de dia, no cal que torni al llit. Sortiré fora i quan hagi recuperat l’alè em posaré a endreçar el daltabaix que he fet. D’aquí a una hora començarà a clarejar i la primera llum pintarà una línia clara i fina a l’horitzó. Els primers ocells començaran a piular i la claror suau i consoladora del matí m’acollirà.

1

—N’estic tipa de viure com un gos—va dir ella—. Jo em mato a treballar pel nen i per tu, i en canvi tu no fas ni de marit ni de pare, ens obligues a viure el teu somni esberlat i no fas més que compadir-te de tu mateix tot el dia.

—Jo rento els plats—vaig mirar de dir en defensa pròpia—i tinc cura del jardí.

—¿Quan has fet feina al jardí, últimament? Sembla un abocador.

—Ara no és la temporada. Estic esperant la primavera.

—¿L’aigüera també espera la primavera?

—No, la nit, rento els plats a la nit.

—Fes el que et sembli, renta els plats a la nit, espera la primavera, però a partir d’ara ho faràs tot sol. No estic disposada a mantenir un paràsit que no fa brot. Que no fa altra cosa que fumar i beure i culpa tothom de la seva frustració.

—Saps que costa guanyar-se la vida amb la meva feina.

—Doncs canvia de feina.

—Però és la meva professió!

—Canvia de professió.

—Ara no puc canviar de professió.

—Doncs almenys fes alguna cosa. Fa anys que en parles i no fas res de res.

—Miro de guanyar diners, però no tinc temps.

—Tampoc no escrius quan en tens, només voltes amb cara de pomes agres. Com a mínim, podries guanyar-te la vida.

—Ho intento. ¿Què vols, que faci de cambrer, ara?

—Ja no vull res de tu—va dir amb veu baixa, ronca, fonda.

Va agafar el nen i se’n va anar. Jo em vaig quedar al pati, des d’on es veu el uadi i les teulades vermelles de les cases del barri construït en el pendent, mirant com el seu cotxe nou, un model del 88 que li havien donat a la feina, rodava cap avall pel camí sinuós i polsós, enfilava la carretera, s’unia a l’escàs corrent de vehicles i desapareixia.

Em vaig quedar una estona palplantat allà. Després vaig entrar a la cuina, em vaig fer un cafè, vaig tornar a sortir al pati i vaig encendre un cigarret. Sol. Com cada dia: ella era a la feina, ell a la guarderia o amb la cangur. No tornaven a casa fins a primera hora de la tarda, plegats, i llavors era ella qui es cuidava del nen, jugava amb ell, li donava el sopar, el banyava, el portava a dormir, mentre jo continuava fent la meva com si ells no hi fossin. De vegades ella em demanava que li portés alguna cosa, per exemple, una tassa de te. De vegades parlava una mica amb ell, li explicava una història divertida o li llegia un conte. Quan, de tant en tant, intentava afegir-me als seus jocs, ella es queixava que era massa bèstia, massa violent, i em renyava dient que ja no érem al barri pobre de Polònia on jo havia crescut i que espantava el nen. Només sortia al pati amb ell els dies de festa, quan ella es quedava al llit fins tard llegint el diari. Ens dedicàvem a jugar a pilota o a llançar pedres als gats que venien a robar-li el menjar al nostre. Cavàvem i plantàvem llavors al jardí, on gairebé mai brotava res. Després, ella es llevava i el portava a casa d’uns amics, de la seva germana o de la seva mare, i jo em quedava sol i respirava alleujat.

Però el silenci que regnava ara al pati i les habitacions de la casa no era d’aquesta mena. Era com si algú hagués aspirat la presència d’ella i la del nen del lloc on havíem viscut plegats tants anys, i el buit que havien deixat l’havien omplert un dolor inesperat i una gran basarda. La nostàlgia no, no encara: feia molt de temps que esperava el moment que se n’aniria però no sabia que quan ho fes i s’endugués el nen el silenci que deixarien darrere seu m’ofegaria.

Vaig anar a visitar la mare sense avisar-la abans.

—¿Ha passat res?—em va demanar tan bon punt em va veure.

—¿Com ho saps?

—Perquè has vingut per iniciativa pròpia.

—M’ha deixat. Ha agafat el nen i se n’ha anat.

—No em sorprèn gaire. Fa temps que es veia venir—va rumiar un moment i va afegir—. ¿Com anava el sexe?

—Res de l’altre món.

—Doncs millor que se n’hagi anat. Si el sexe va bé, al final tot s’arregla, però si el sexe no rutlla, llavors no hi res a fer.

Vaig passar a la sala. Al bell mig hi havia un cavallet amb una tela on la mare havia fet unes pinzellades gruixudes d’un cap a l’altre. L’olor característica de la pintura a l’oli impregnava la cambra.

—¿Què pintes?—vaig preguntar.

—No és cosa teva—va cridar des de la cuina—. Et pots estalviar les crítiques.

—De debò, mare, això és tot. ¿T’he interromput?

—Sí—va contestar—. Seu. Ara vinc.

Vaig seure. De sobte, em va venir de gust que em convidés a sopar. Ja feia molts anys, de fet des que me n’havia anat de casa, que no cuinava per a mi, i la veritat és que no ho havia trobat a faltar. De vegades, quan veníem de visita, preparava alguna cosa per al nen, i en veure com es barallava amb una carn arrebossada eixarreïda o un tall de carn bullida, recordava com odiava el seu menjar.

La mare va aparèixer a la sala duent una safata amb dues tasses de te i galetes. Vam beure. Era evident que esperava que me n’anés.

—¿Què faràs?—va preguntar.

—No ho sé. Em sembla que el mateix que he fet fins ara.

—¿Veuràs el nen?

—Segur que sí.

Va mirar el rellotge, el cavallet, per la finestra una estona llarga. El vespre començava a enfosquir el firmament i una llum blavenca acoloria l’aire de la sala. La panxa de la mare va començar a rondinar de fam. Vaig esperar que es rendís i em convidés a sopar, que em preparés ni que fos un ou passat per aigua, una torrada, qualsevol cosa, que me la dugués a taula, que segués al meu costat i mirés com m’ho menjava, fins i tot que em preguntés si m’agradava. En canvi, va agafar el telèfon, va trucar a una amiga i hi va xerrar amb veu ben alta. Em mirava d’una manera que deixava clar que el seu paper s’havia acabat i que ja me’n podia anar.

—¿Una truita?—vaig preguntar finalment.

Ella va assentir sense deixar de parlar per telèfon. Me’n vaig anar cap a la cuina i vaig fer una amanida. Vaig treure formatges de la nevera, arengada, un embotit polonès que semblava una mica passat i vaig fer una truita gran per a tots dos amb trossos d’embotit. La mare va menjar en silenci, mirant-me de tant en tant.

—Realment estàs fet una merda—va dir—, des que eres un nen que no em feies una truita.

—Ni tu tampoc a mi.

—Perquè ja te la saps fer.

Havent sopat ens vam fumar plegats un cigarret.

—Aviat serà el teu aniversari—vaig dir.

—¿Quan?—va preguntar esverada.

—D’aquí a uns quants dies.

—Sí—va contestar, i no va afegir res més.

Després me’n vaig anar. A casa m’esperava una nit llarga, fosca i buida, i hi vaig tornar molt neguitós. Vaig seure al pati, vaig destapar una ampolla de cervesa. Trobava a faltar el meu fill, els crits d’alegria, el munt de rialles que venien del lavabo quan la meva dona el banyava, els plors quan ja estava cansat i així i tot s’entestava a no anar a dormir, lluitant contra la son com si mai pogués tornar si s’hi rendia. Espeternegava, xisclava, feia anar el cap d’un cantó a l’altre mentre la son s’anava emparant del seu cos i ell abaixava la guàrdia a poc a poc. Finalment, com el condemnat que es resigna a la seva mort, deixava que la son el dominés, s’hi lliurava, jo no vaig intentar ajudar-lo mai. Per a la meva dona, tot era clar i palès: hi havia una hora per llevar-se al matí, una hora per dinar, una hora per banyar-se i una altra per anar a dormir. No li feien cap impressió els gemecs i els crits que el despertaven enmig d’un malson: el nen està cansat, li cal dormir, no sap què li va bé. Però jo també odio dormir a causa dels malsons horribles que oblido tan bon punt em desperto.

Primera nit sense la meva dona i el nen. Els estels semblaven apagats i el firmament negre em queia al damunt. De sobte, volia rebre una visita, que algú em sorprengués, que els fars d’un cotxe s’enfilessin pel uadi i il·luminessin el camí fosc, però no va venir ningú. M’havia anat distanciant dels pocs amics que tenia, i els altres, els que anomenàvem «els nostres amics», s’havien posat de part seva. El meu amic polonès, l’Artur, actor d’una companyia de teatre ambulant, feia una gira per Europa, el meu germà i la meva germana vivien a l’altra banda de l’oceà, la mare ja era vella, ¿qui em quedava? Ningú. Tret del pare. Tot i que del pare feia vint anys que no en sabia res. Feia tant de temps que no hi pensava, en ell, que fins i tot la paraula pare em resultava estranya. L’expressió de la seva absència s’havia reduït a una remor de fons monòtona i ell s’havia transformat en un ens indefinit, sense rostre, llunyà, i per més que m’hi esforçava no aconseguia evocar-ne la imatge. S’havia quedat allà, a Varsòvia, i la seva absència l’havia fet tornar immortal, perquè encara el recordàvem com era llavors, als quaranta anys, i no com el vell que segur que era ara. Potser era mort, vaig pensar tot d’una, i em vaig espantar: encara no estava preparat perquè morís. De ben segur que n’hauríem sentit a parlar si fos mort. ¿O potser no?

Una vegada el pare em digué: «No t’espantis ni tinguis mai por, la por és un parany mortal. He vist persones morir per culpa de la por». No em va venir al cap el seu rostre, però sí la seva veu: era la veu ronca d’un fumador, i pronunciava les paraules amb la feixuguesa del bevedor de vodka.

Després em va venir l’olor que feia, encara poc definida: jo era petit i ell m’agafava a coll. Vaig recordar perfectament l’aspror del seu abric de llana. M’hauria agradat mirar-lo a la cara, però no vaig gosar, potser perquè temia que els moments que componien el record s’esmicolessin.

Pel front i les temples em regalimaven gotes de suor que em feien coure els ulls. Em vaig eixugar la cara amb la samarreta i vaig tornar a mirar enrere tot buscant un moment precís: el pare era al mig de la sala, la seva gran figura ben dreta, tocant el violí. No recordava què tocava, però la melodia que produïa amb l’instrument, tan fràgil als seus braços fornits, ja contrastava fortament amb la seva aparença.

Així el vaig trobar un dels matins que em vaig llevar tard. El so del violí pujava esmorteït a través dels llistons del terra de l’habitació. Em vaig aixecar del llit i vaig córrer cap a les escales. Vaig baixar els graons d’un en un, amb compte perquè llavors era menut, més menut que el meu fill ara. La melodia del violí se sentia amb més força com més m’acostava a la planta baixa, on me’l vaig trobar, tocant amb els ulls clucs, acompanyant amb el cos els moviments de l’arquet. No l’havia vist mai tocant el violí fins aquell moment. Els dits gruixuts i matussers de les seves mans enormes es bellugaven àgilment per les quatre cordes tenses del violí i produïen una melodia clara que s’acabava amb una nota llarga i sostinguda. Després va restar en silenci, respirà fondament i obrí els ulls. En veure’m va somriure, i sense dir un mot va deixar el violí a un costat, em va aixecar amb tots dos braços i em va asseure en una cadira. Va tornar a agafar el violí i em va col·locar l’arc a la mà. «Toca, Tadek», va dir. Primer em va guiar el braç dret, però de seguida vaig seguir tot sol mentre ell premia les cordes amb els dits de manera que, en bellugar l’arc, va sorgir una cançoneta infantil que jo coneixia. El pare era a prop meu. La pell i l’alè li feien la mateixa fortor de vodka de sempre; però per a mi, en aquella època, era senzillament l’olor del pare.

2

—Mira aquell xicot—va dir la mare mentre assenyalava un home que seia en una taula lluny de la nostra—, no em treu els ulls del damunt.

—De debò, mare, podria ser fill teu.

Érem plegats en un restaurant. Havia decidit fer una excepció i convidar-me a sopar per celebrar el seu aniversari.

—Podria ser—va dir mentre, insinuant, mirava l’home de cua d’ull—. ¿Com és que te’n recordes del teu pare, ara? Segurament ja fa temps que és mort.

—¿Què, ja el fas mort? Segur que ho sabríem.

—Em sorprendria que aguantés tant després de tot el que ha fumat i tot el vodka que ha begut.

—Tu també fumes.

—No tant.

—Molt bé, però ¿no creus que ho sabríem?

—¿Si fos mort? En realitat, no n’estic segura. ¿N’has sabut res últimament? Podria haver caigut rodó en un bar qualsevol. Et dic que no em treu els ulls del damunt.

—¿Qui?

—Aquell home d’allà. T’ho acabo de dir.

Vaig girar el cap per tornar a observar el paio. Mirava contra el govern i per això semblava que no ens tragués l’ull de sobre.

—És guenyo—vaig dir—. Només t’ho sembla, que t’està mirant.

—Bestieses. T’hauria de caure la cara de vergonya de pensar així de la teva mare. Sempre he tingut èxit. Fins i tot el teu pare…—Va callar un moment, rumiant amb els ulls perduts—. Encara que fos viu, seria en una d’aquelles residències per a veterans de guerra a Varsòvia. La teva germana ho va arreglar fa uns quants anys.

—¿Qui, l’Ola?

—L’Anka, quan el va anar a veure. I ara no te’m llancis a sobre, li vaig fer prometre que no t’ho diria. Em feia por que caiguessis en la temptació. —Va tornar a quedar-se en silenci.

—¿Quina temptació?

—Ja ho saps, la temptació d’anar-hi, i qui sap què hauria pogut passar, què t’hauria dit per fer-t’hi quedar; eres petit, no en tens gaire records dolents.

—Justament en tinc força, de dolents.

—No cridis—em va fer callar la mare mentre mirava per sobre de la meva espatlla.

—¿Un altre cop el guenyo?

—¿Saps què?—va dir posant-se dreta—, me’n vaig a la botiga. Mentrestant observa’l i veuràs com no em deixa de petja. —Vaig assentir. Ella es va allisar la faldilla i la brusa amb les mans—. Ara torno—va dir en veu alta abans de sortir del restaurant. Va començar a caminar cap a la botiga propera, movent els malucs d’un costat a l’altre. Tal com hem acordat, em miro el guenyo, que està concentrat en la sopa que el cambrer li acaba de servir.

Em va sorprendre que l’Anka hagués visitat el pare perquè li tenia una por mortal. Només calia que la mirés perquè arrenqués a plorar, per això no va arribar mai a tustar-la. Em preguntava si la meva germana gran, l’Ola, o el meu germà Robert tenien també algun contacte amb ell, però vaig concloure que no. L’Ola era tossuda com ell i no el podia veure. Al meu germà l’aporrinava contínuament, li va fotre la vida enlaire, almenys això diu ell.

Vam emigrar a Israel sense ell i els primers anys encara ens enviava cartes. «¿Saps que Polònia té la millor xarxa de trens del món?», escrivia de sobte sense cap relació amb el que deia abans, o «Les reformes del nostre Primer Secretari Gomułka beneficien tant la revolució com el poble», i després reprenia el tema anterior com si res. La censura polonesa llegia totes les cartes que sortien cap als països occidentals, i el pare, pel que es veu, no se’n podia estar. Però la correspondència s’havia anat espaiant fins a interrompre’s definitivament. I d’aleshores ençà no n’havia sabut res més.

—¿I què?—va demanar la mare.

—¿Què de què?

—¿M’ha mirat o no?

—No t’ha tret els ulls del damunt.

—Ja t’ho deia—va respondre contenta. Es va asseure i va encendre un cigarret per fer-se veure.

—¿I per cert, quants anys fas?

—Vint-i-quatre—va contestar—. Quina pregunta més estúpida, especialment ara…—Va tornar a mirar el paio i va sospirar—. El temps passa volant. Ahir, fa exactament trenta anys, tenia la teva edat.

—Seixanta-sis està molt bé; és un palíndrom.

—No m’atabalis amb la teva xerrameca. Guarda-te-la per a la propera noia que vulguis impressionar. Seixanta-sis és mala cosa. Si ho vols, ens canviem. Si per cas, tu faràs vida de jubilat i jo tindré tota la vida davant meu.

Vaig somriure mentre examinava les arrugues que solcaven el rostre bell de la mare.

—¿No ha donat senyals de vida, tots aquests anys?—demano.

—¿Qui, el teu pare? ¿Altre cop amb el teu pare? ¿Per què hauria d’haver donat senyals de vida? Estava enrabiat amb mi. Se suposava que vindria a trobar-nos més endavant, però em vaig assegurar que no l’hi permetessin. A tu et vaig dir que qui no volia venir era ell. Només m’hauria faltat haver d’aguantar-lo també aquí, ja n’havia tingut prou. Així que em vaig preocupar d’arranjar un document. Les teves germanes també el van signar. Crec que no m’ho ha perdonat mai, encara que només fos per principi. La veritat era que no volia venir. Potser ho hauria fet només per ensorrar-ho tot i desaparèixer, la seva especialitat. ¿Què hauria fet aquí sense vodka, sense els seus amics alcohòlics i les baralles de borratxos? ¿Què hauria fet enmig de tots aquests jueus? Aquí no beu ningú, aquí no hi ha la violència dels polonesos que no són jueus. ¿Tu has vist que aquí la gent es trenqui la cara perquè sí, a la nit, al mig del carrer? En un tres i no res hauria anat a parar a la garjola.

Encara recordava el dia que vam abandonar Polònia. Tenia dotze anys. El pare ens va acompanyar a l’estació, traginava les nostres bosses i maletes. S’acomiadà de la mare, de les meves germanes, del meu germà i, finalment, també de mi. Em va fer una abraçada forta, però immediatament ens va apressar perquè pugéssim al tren, mirant impacient el rellotge. Llavors el vaig sorprendre amb una expressió divertida a la cara. Plantat davant seu, me’l vaig quedar mirant. «Potser estàs content que marxem, però al final et posaràs trist», li vaig dir. El pare em mirà sense dir res. Em va girar l’esquena i se’n va anar a xerrar amb el revisor.

Un cop a casa vaig seure al pati. Un vespre càlid queia sobre les muntanyes. L’aire era sec i els sons que arribaven des del barri al fons del uadi trencaven la calma nocturna. No només se sentien els motors dels vehicles que passaven, sinó també les veus de la gent, el soroll de plats i coberts, la música suau del cafè de baix. Pel damunt de tot se sentien el cant dels grills als vessants de les muntanyes, l’udol dels xacals a la llunyania, i del gran garrofer arribava com cada nit l’esgarip insistent d’un vell duc.

La primera nit que la meva dona i jo vam passar aquí, asseguts al pati, vaig recordar els sorolls nocturns del poble polonès, els sons que havien acompanyat la meva primera infantesa, abans que els pulmons se m’omplissin del sutge i la brutícia de la ciutat. Sèiem a la tanca de pedra contemplant el paisatge nocturn amb una ampolla de vi entremig de tots dos. Com que no teníem tirabuixó, l’havia obert empenyent el tap endins, i com que tampoc no teníem copes, bevíem a galet. Era una altra època, curulla d’esperança. A la casa només hi havia una taula, dues cadires i un matalàs de matrimoni. El pati era ple d’herbotes. Vaig parlar-li de la casa de senyors on havíem viscut a Polònia, inclosa l’àvia paterna, que havia vingut del poble per ajudar la mare. Li vaig explicar que havia passat els primers anys de la meva vida com en un somni en aquella casa de dues plantes a la vora del riu, no gaire lluny de la gran casa de pagès on treballava la mare.

—¿Ja no existia el comunisme?—va demanar la meva dona, sorpresa.

—Per això mateix! El propietari ja no hi vivia, a la casa, segur que la policia secreta l’havia fotut a la garjola o li devien clavar un tret al cap. Aleshores van nacionalitzar la terra i van establir-hi una explotació agrícola estatal. Una mena de kolkhoz soviètic. A Polònia se’n deia PGR.

—Dóna’m un cigarret—digué la meva dona.

L’hi vaig donar. Tot mirant l’horitzó, va fer una glop de l’ampolla, i jo vaig aprofitar el moment per admirar el seu perfil.

—Se suposava que tothom havia de treballar la terra de l’estat i tenir cura del bestiar de la República Popular Polonesa, però a la pràctica cadascú es cuidava sobretot de la seva parcel·la privada. Nosaltres també en teníem una de petita. Vam plantar-hi cols i patates, i hi criàvem gallines. Quan l’àvia va venir amb nosaltres va mirar de tenir també una vaca. Li vam dir Erika i l’àvia la tractava amb consideració perquè ens donava molta llet. —I mentre em girava cap al pati fosc vaig afegir—: Aquí també podríem plantar verdures i criar gallines.

—Sí que podríem, però primer hi ha coses més importants a fer. No hi ha res, aquí, tindrem feina. Faré una llista.

Quan es disposava a posar-se dreta, li vaig posar una mà a la cuixa.

—Això pot esperar. ¿Que no estem bé tots dos sols?

La meva dona va riure, va treure del mig l’ampolla que ens separava i se’m va arraulir. Llavors jo no sabia quanta veritat hi havia en la frase que acabava de pronunciar. No sabia que com més s’aniria omplint la casa de cadires, llits, taules, armaris, sofàs, butaques, plats, gots, coberts, tirabuixons, productes de neteja, llaunes de conserva, vestits, sabates, tovalloles, roba de llit, quadres, llibres, discos, àlbums de fotos i joguines, més ofegats ens sentiríem sota el seu pes. Aquella nit vam treure el matalàs a fora i el vam col·locar sobre les herbotes. Vam cardar-hi tranquil·lament, amb paciència, sense cap pressa. Després vam descansar una mica i hi vam tornar, diverses vegades. I tot i que ens endormiscàvem, ens anàvem despertant per les abraçades que els nostres cossos decidien fer-se pel seu compte, fins a caure en un son profund. Van ser unes nits tranquil·les, fins i tot els malsons em van concedir una treva. Al matí ens despertàvem amb el sol, arrossegàvem el matalàs cap a la sala buida i seguíem dormint en la frescor que les gruixudes parets de la casa, llavors tota nostra, conservaven.

3

Vaig trucar a la meva germana Anka, que viu a Florida amb el marit i la filla, i li vaig preguntar per la visita a Polònia. Es va afanyar a disculpar-se per no haver-m’ho dit i es va inventar tota mena d’excuses que no m’interessaven gens. Només volia saber on era ell i, per sort, l’Anka me’n podia proporcionar tota mena de detalls. El pare vivia en una residència de partisans i herois de guerra polonesos. Havia conegut un company del pare del temps de la guerra, un general que, al contrari que el pare, havia acabat afegint-se a l’exèrcit i al Partit Comunista de Polònia.

—És el que li va aconseguir la residència—em va dir—. És de gran prestigi, encara que com qualsevol cosa d’allà també s’ensorra.

—¿Quan hi vas anar?

—Fa quatre anys, el vuitanta-quatre. El pare té una bona pensió, perquè també han tingut en compte l’època dels partisans i fins i tot la del camp de Majdanek.

—¿Com està?

—No gaire bé. Consumit pel vodka. Ja no s’hi veu gaire i li costa caminar, però no ha deixat de beure. D’això fa quatre anys, no sé com deu estar, ara.

—¿I com es va comportar amb tu?—vaig demanar.

L’Anka va callar.

—No sé què dir-te—va contestar finalment—. Com si s’hagués estovat, però la mirada era la de sempre. Sobretot quan es treia les ulleres de cul de got. S’ha envellit, ¿saps? Només el vaig visitar dos cops. El primer es va emocionar molt, llavors vaig visitar també el general; la segona vegada anava completament gat i ell i aquell amic seu no van ser gens amables, així que me’n vaig anar. Després em vaig passar tres hores plorant a l’hotel.

—No és d’ara que només li calgui mirar-te per fer-te plorar—li vaig dir.

Feia broma, però l’Anka no va riure pas, sinó que va sospirar profundament. Fins i tot a través de l’auricular, vaig sentir com s’estremia.

—És un pocavergonya, el pare—va dir—. Però no podria deixar-lo podrir en un racó pudent o al carrer, al cap i a la fi era el nostre pare. Així que em vaig tornar a trobar amb el general i va ser ell qui es va ocupar de tot.

L’Anka va guardar silenci i vaig tornar a sentir-li la respiració.

—¿Recordes que el pare tenia un violí?

—¿Quan?

—A Vílnius.

—Fa molt de temps. ¿Com vols que me’n recordi? Deixa-ho estar. No m’enyoro pas, i encara menys del pare.

Ho vaig deixar córrer. Vam romandre en silenci i al cap d’una estona em va dir que havia de penjar i em va donar el nom de la residència, l’adreça i el número de telèfon.

—¿Tens intenció d’anar-lo a veure?

—No ho sé. Em fa por que es mori aviat, i ara que han obert les fronteres potser és el moment oportú. No n’estic segur. Tu mateixa ho has dit, és el nostre pare. I jo també tinc un fill.

Hauria volgut dir algunes coses més sobre els pares i els fills, però no pagava la pena.

—No crec que hi trobis el que busques, allà—va dir—, però pots intentar-ho. No seria la primera vegada que et decep. Bé, ja n’hi ha prou. Aquesta conversa et costarà una picossada. —Es va acomiadar i va penjar.

Feia temps que l’Anka havia deixat Israel, com l’Ola i en Robert. Cadascú per motius diversos i en circumstàncies diferents, per bé que sens dubte no era casualitat que haguessin pres la mateixa decisió. «Es van equivocar—em va dir la mare un cop—. Mira com esteu, escampats pel món. Us hauríeu d’haver mantingut units, era la vostra força».

Som quatre germans. Dues noies i dos nois. L’Ola és la gran, després hi ha l’Anka, a qui seguim en Robert i, finalment, jo. Encara que vaig néixer a Varsòvia, ben aviat ens en vam anar a viure a l’explotació agrícola que anys enrere havia estat la casa d’estiueig d’un antic terratinent de la regió. L’indret havia tenyit bona part dels meus records d’infantesa dels colors pastorals de l’estiu polonès, i de l’esclat de llum quan, els brillants dies d’hivern, la neu cobria els camps, les pastures i els boscos. L’àvia, amb les seves faldilles llargues i fosques i el mocador al cap, s’estava allà amb les mans als malucs. Tenia cura de nosaltres, cuinava, feia la bugada, treballava la nostra petita parcel·la de terra i s’ocupava de la vaca i les gallines.

Era una pagesa forta que no temia res, tret dels fantasmes. Ni tan sols no l’impressionaven el pare i els seus atacs de fúria. Ell, en canvi, li tenia pànic, i això que ningú li feia por. L’àvia havia vist de tot, a la vida, l’havia viscuda sense contemplacions, i de la mateixa manera governava la llar i les persones que hi vivíem. L’arranjament era molt pràctic per a nosaltres perquè, en el marc d’aquella estructura organitzada, gaudíem de llibertat. Llavors no sabíem fins a quin punt la trobaríem a faltar. Només un cop es va permetre ficar el nas dins el món que havíem construït al pati de la casa, quan la gata va tenir sis gatets a recer d’un arbust. Quan els vam descobrir, els gatons ja obrien els ulls i començaven a explorar món. Nosaltres ens passàvem el dia cuidant-nos-en i l’àvia es limitava a arrufar el nas sense dir un mot. Fins que, una tarda que ens havíem allunyat una mica del pati, l’Ola va veure com ficava tots sis gatets dins una coixinera i anava cap al riu. Sense dubtar els llançà a l’aigua i va tornar cap a casa.

Vam córrer cap a la riba. Entre les canyes se sentien els miols febles dels gatets ofegant-se. Sense dubtar-ho gota, el meu germà i les meves germanes es van llançar a l’aigua tot i que no sabien nedar. Com que l’aigua era fonda i el corrent fort, ens vam agafar de les mans: el meu germà al capdavant, després l’Ola, l’Anka i jo al final, dret a la vora de l’aigua. En Robert, lluitant contra el corrent, agafant-se a l’Ola amb dificultat, s’esforçava per arribar a les canyes on miolaven els gatets mig ofegats. Jo encara no sabia què era la mort, però vaig notar que podia passar alguna cosa terrible. «Allà, allà!», vaig cridar. Des d’on era veia d’on venien els miols i fins i tot vaig arribar a reconèixer els cossos petitons que es regiraven. El meu germà va allargar la mà dreta cap a un dels gatets que havia aconseguit mantenir el cap fora de l’aigua, després la va allargar una mica més, i gairebé el tenia quan es va deixar anar de la mà de l’Ola i el corrent començà a endur-se’l: el cap apareixia i desapareixia dins les aigües marrons, les mans voleiaven en totes direccions. L’Ola va saltar darrere seu dins el corrent seguida de l’Anka. Quan el van enxampar, en Robert havia començat a enfonsar-se i amb prou feines van aconseguir tornar a la riba i enfilar-s’hi de quatre grapes, panteixant. En Robert va tossir i vomitar una bona estona abans de recobrar l’alè.

Uns quants anys després vaig veure la cara blava, sense vida, d’un nen ofegat, quan van treure en Piotr d’una de les basses a prop del poble de l’àvia. Malgrat que ho teníem prohibit, en Robert i jo hi anàvem a nedar com tots els nens del poble. L’aigua de la bassa era tèrbola, el fons fangós i empantanat, però a l’estiu, quan feia calor i les aigües del riu eren somes i no s’hi podia nedar, anàvem a les basses, que anomenaven llacs. L’aigua era freda i la riba plena de canyes on podíem jugar i reposar.

Aquell dia, quan en Robert i jo hi vam arribar, uns quants adults submergits dins l’aigua tèrbola buscaven en Piotr, que hi havia anat a nedar i a qui feia més d’una hora que ningú no veia, segons ens van explicar els nens que s’estaven a la riba seguint la recerca.

—Li he tocat una cama!—va cridar de sobte algú.

Els altres s’hi van acostar i plegats van treure el cos d’en Piotr de l’aigua. Tenia la cara blava i inflada. El van estirar a la riba i, al mateix moment, vam veure un carro de cavalls que s’apropava a galop tirat. Tan bon punt va arribar, el cotxer en va saltar sense aturar els cavalls i va córrer cap a en Piotr. Es va agenollar al seu costat i va començar a abraçar i a petonejar la cara del mort.

—Aixeca’t! Aixeca’t!

Era el seu pare. Anava cap a la ciutat quan, a mig camí, tot d’una, va tenir la sensació que havia passat una desgràcia i va fer girar cua als cavalls; va tornar galopant cap al poble fins que va topar amb un munt de veïns al costat de les basses.

—Aixeca’t!—bramava amb veu ronca mirant al cel amb el cos del fill entre els braços—. Aixeca’t! Aixeca’t!

El pare em va aixecar amb les seves mans tan grosses. Amunt i avall, amunt i avall, com volent mesurar el meu pes. Anava amb samarreta, sense afaitar, i duia un cigarret entre els llavis. Em llançava enlaire un cop i un altre: em llançava i m’entomava tot rient amb la boca tancada perquè no li caigués el cigarret. «¿L’atrapes, mare?», li deia a l’àvia, que seia en una butaca amb les cames sobre el tamboret, però ella ni se’l mirava.

Em va carregar a collibè i vam sortir a fora. «Anem amb la mare», va dir, i vam caminar pel camí que passava pel bosquet i creua el riu pel petit pont de fusta.

Davant la façana de la casa hi havia una gran esplanada al voltant de la qual es trobaven les cases del camperols disposades en forma de ferradura. A ambdós costats de la porta hi havia sengles columnes coronades per un gran lleó de pedra, un davant de l’altre traient pit.

El pare caminava amb mi per l’esplanada com si en fos l’amo, i els camperols que passaven el saludaven. En aquella època em semblava que li mostraven un gran respecte, ara sé que no era respecte sinó por.

—Tinc pipí—li vaig anunciar quan entràvem.

—¿Ara hi penses?—va dir—. Podries haver-hi anat a fora.

Em dugué a la cambra de bany i allà ens donà la benvinguda una fortor d’orina i femta perquè s’havia embussat la claveguera. Hi havia un home a la gatzoneta amb els pantalons avall cagant a terra i el pare no es va quedar curt. «Fill de puta!», li digué cridant. L’aixecà pel coll de la camisa i, sense que tingués temps d’apujar-se els pantalons, li etzibà un parell de cops de puny a la cara. L’home va caure a terra rodó. El pare li va llençar una escopinada a sobre i em va dur a fora.

—¿Ho has vist?—va dir sulfurat—. ¿Com se li acut cagar a terra?! Quin penques, el pollós! Vine, fes pipí per la finestra.

Normalment, però, el pare no hi era, a casa. Sortia a trenc d’alba i tornava de nit; només de tant en tant hi apareixia de dia, sense avisar, amb una llonganissa o xocolata, roba, unes botes de goma, un violí o un gran aparell de ràdio. Quan el va instal·lar a la sala, a totes les habitacions de casa ressonaren llargs discursos de destacats membres del Partit, butlletins de notícies