El drac de jade: Txano i Òscar 3

By Julio Santos and Patricia Pérez

Hola! El meu nom és Txano i el meu germà bessó es diu Òscar.
Saps on comença aquesta història? Doncs en un llunyà monestir xinès.
Allà, l’escultura d’un preciós drac de jade i la seva llegenda feia segles que estaven oblidats al fons d’un magatzem. Quan un terratrèmol va sacsejar la zona i els equips de rescat van arribar al monestir, van trobar el drac miraculosament intacte. El destí el va acabar portant fins a Twin City i, de cop i volta, ens trobem enmig d’un misteri que s’havia passat 800 anys esperant.
T’apuntes a l’aventura?

• Language: Català
• Publisher: Xarpa Books
• Release date: Oct 15, 2020
• ISBN: 9788418875205

Book preview

Capítulo 1: Buscando misterios

Ja havien passat més de dues setmanes des que vam inaugurar l'Àrea 51, que és com havíem anomenat el nostre centre d’operacions construït a la part alta de l'arbre del jardí.

Era una senzilla cabana de fusta, però per a nosaltres era un centre d’operacions com cal perquè teníem fins i tot ordinador central: un portàtil que ens van regalar en la nostra anterior aventura i que connectàvem a internet aprofitant la wifi de casa.

De mica en mica li anàvem afegint petits detalls que la feien més còmoda, i alguns veïns fins i tot ens havien donat mobles que pensaven llençar.

Ja sabeu que la Sònia i el meu germà Òscar són uns friquis de la tecnologia i havien decidit emprar part dels diners de les recompenses que ens van donar per rescatar els gossos per instal·lar un sistema d'alarma que s'activava si alguna cosa es movia al peu de l'arbre.

Fins i tot havien col·locat dues minicàmeres de vigilància que ens permetien veure tot el jardí des de la pantalla del portàtil.

Sonia mirando la pantalla del portatil

En realitat, no feien gaire falta perquè podíem veure el mateix traient el cap per la finestra, però a ells els feia il·lusió.

Fins i tot havíem preparat un ascensor cistella per a la Maxi, la nostra gosseta, que li agradava molt passar estones allà dalt.

Quan hi volia pujar, es col·locava sota l'arbre i feia un parell de lladrucs. Llavors, nosaltres li baixàvem la cistella i la pujàvem estirant una corda.

Ja sé que es podia comunicar telepàticament amb l’Òscar o amb mi per avisar-nos, però calia reconèixer que el sistema del lladruc era més efectiu perquè la Sònia i el Raül també se n'assabentaven.

El Flash, el nostre esquirol, també passava el dia a l'Àrea 51, sobretot amb l’Òscar, però quan veia que estàvem massa embolicats amb alguna cosa, s'entretenia pujant i baixant de l'arbre o es posava a jugar amb la Maxi.

La Sònia i l’Òscar van haver d'ajustar la sensibilitat del sistema d'alarma perquè no saltés cada cop que el Flash se li acudia fer una passejada fins al jardí.

Mentre ens estàvem allà dalt, uns cops fèiem coses plegats, però d’altres, cadascun de nosaltres es dedicava al que més li venia de gust.

I aquell matí era un d'aquells dies en què cadascun de nosaltres estava fent les seves coses.

La Sònia estava asseguda davant de l'ordinador llegint les últimes notícies del «City News» i buscant alguna cosa interessant en què poguéssim ficar el nas.

El Raül feia més d'una hora que estava practicant moviments amb una baralla de cartes per un nou truc de màgia que estava preparant.

I l’Òscar i jo estàvem atrafegats construint un braç robot articulat amb les nostres peces de Lego Technic.

—En aquesta ciutat no passa res! —va murmurar la Sònia després de mirar la web del diari una bona estona—. M'he llegit totes les notícies de l'última setmana i el més misteriós que he vist ha estat unes estranyes llums en una granja dels afores que al final eren del tractor del veí. Així no hi ha manera de resoldre misteris.

—Tranquil·la! —va dir el Raül sense deixar de moure les cartes entre les mans—. Tots els equips de superherois passen temporades sense feina.

—Sí! I cada vegada que es queixen d'això, apareix un supermalvat que els pren les ganes de queixar-se —va dir l’Òscar sense aixecar el cap del nostre muntatge.

En aquell moment l'alarma de moviment al jardí va començar a sonar. Seria el nostre supermalvat que, per fi, apareixia? Tots vam deixar el que estàvem fent i vam treure el cap per la finestra.

Baaah! Era el microgos del veí. Tot i que de tant en tant feia caques al nostre jardí, no crec que arribés a la categoria de supermalvat. Tots vam tornar a les nostres coses. Calia seguir esperant.

El microperro del vecino haciendo pis en la valla

—Home! Potser ens hem passat dient-nos «superherois», però almenys tenim l'Àrea 51 —vaig dir.

—Però amb tenir un centre d’operacions no n’hi ha prou! —va respondre la Sònia aixecant el cap de