El talent

By Gerard Guix Badosa

Barcelona és l'epicentre de la batalla que canviarà el curs de la història i ara que tots els habitants de la Terra s'han sumit en un son glaçat, el risc de perdre-ho tot és més elevat que mai. L'esperança s'ha esgotat i només queden dues figures, al centre de la ciutat, lluitant per evitar la setena extinció massiva. Mentre el Ragnarök explota, l'Axel i l'Odin hauran de trobar totes les respostes que han estat buscant. Ja ha esclatat la guerra que ho canviarà tot.Tercera part d'una emocionant trilogia apocalíptica que segueix els passos de l'Axel i el seu tiet Odín en una Barcelona destrossada. La guerra ha començat i l'Axel haurà d'escollir bàndol.

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Oct 1, 2021
• ISBN: 9788726946253

Book preview

El talent

Copyright © 2012, 2021 Gerard Guix and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726946253

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

A l’Èlia, que tindrà la sort de poder llegir El prodigi, L’enginy i El talent d’una tirada i, qui sap, potser convertits en una trilogia de culte.

PRÒLEG

NÀDIA

Capítol 1

Eject.

Loading...

22 tracks.

Play.

Track 01.

es diu nàdia , però mai no ha preguntat als seus pares el motiu d’aquest nom. No sap si l’hi van posar en honor d’un familiar, si tenen ascendència russa o senzillament el van sentir en una pel•lícula i els va agradar.

Han viscut tota la vida al mateix poble, a la mateixa casa. Ella ha tingut sempre la mateixa habitació, que ha anat redecorant a mesura que s’ha anat fent gran. Tot i la seva joventut, està a punt de fer catorze anys, la mort ja és una cosa habitual a la seva família. Fa set anys el seu pare va tenir un accident aeri i el cos va desaparèixer entre les restes de l’avió. De vegades ella té la fantasia que allò no va passar mai i que, en realitat, l’home va fugir i es va inventar aquella mort tan dramàtica per crear-se una nova identitat.

Com a les pel•lícules.

Ara es dóna l’estranya circumstància que ha viscut el mateix temps amb ell que sense ell. I com que els records dels primers set anys de la seva vida han començat a esborrar-se, gerard guix pensa que potser ha estat un miratge i que ella no n’ha tingut mai, de pare. Després d’una classe sobre història de les religions, va tenir fins i tot l’absurda idea que la seva mare, com la Verge Maria, la va concebre sense necessitat d’un home. Però el naixement del seu germà, dos anys més tard, va fer trontollar aquesta hipòtesi.

Fa cosa d’un any va morir el seu avi mentre feinejava a l’hort. El metge els va dir que, en fer l’esforç d’arrencar una verdura, el cor li va petar. Literalment. Des d’aleshores la Nàdia ha mig abandonat la seva militància en el vegetarianisme perquè ja no troba tan sa agafar els vegetals directament de l’hort.

Tot i que li agrada viure al poble, cada vegada hi troba menys al•licients per fer-ho. La seva vida familiar és avorrida. Monòtona. Trista. Els dies passen sense que se n’adoni, un rere l’altre, pràcticament calcats.

Tot és gris al seu voltant.

Somia que un dia ella, quan sigui major d’edat o tingui prou diners estalviats, se n’anirà a viure sola. Molt lluny del poble.

En una gran ciutat. Barcelona, segurament.

Fa temps que ha començat a descobrir que la mare i el seu germà petit no li agraden. Els seus professors no li agraden. I no pot dir si li agraden els seus amics perquè no en té.

Bé. En té un, d’amic. L’Axel. Són amics des de petits i amb el temps la relació ha anat canviant. Fent-se més forta. Més íntima. Ara la Nàdia ja no mira l’Axel com el nen petit d’abans. Tots dos han crescut. Els seus cossos han canviat. Les seves mirades no són tan innocents. Els seus somriures són seductors. Els seus gestos, premeditats. Les seves trobades, forçades.

La Nàdia recorda molts bons moments amb l’Axel. De fet, diria que no n’hi ha hagut cap de dolent al llarg de tots aquests anys. L’Axel és especial. Molt.

A primera hora del matí ja feia calor i tot feia presagiar que la resta del dia seria també molt calorós, però, així i tot, avui és un dia especial.

Avui és 6 de juny i l’Axel fa catorze anys.

La Nàdia té un regal per a l’Axel. Fa dies que l’està preparant. Sempre es fan regals en comptes de comprar-los. Perquè no tenen diners, però sobretot perquè saben que així són més personals.

Únics.

Durant les hores de classe ella ni tan sols el felicita. Fa veure que se n’ha oblidat encara que totes les xarxes socials a les quals està inscrita l’hi recorden. Ell tampoc no li diu res que és el seu aniversari. Tots dos fingeixen, però es coneixen tan bé que saben que estan mentint. El joc els diverteix i els excita alhora. Després de dinar, ella es tanca a la seva habitació per embolicar el regal de l’Axel mentre escolta a tot volum un cd que ell li va gravar pel seu darrer aniversari. És un recull de les millors vint-i-dues cançons del món. O almenys les vint-i-dues millors per a l’Axel. O les vint-i-dues millors que van cabre al cd. A ella no li agraden pas totes, però sempre se l’escolta sencer, sense passar-ne mai cap. El que fa l’Axel és sagrat. Bé, hi ha una excepció en tot això: una cançó del cd no li agrada gens i sempre la passa. És d’un grup suec, que canta en anglès i que li dóna molt mal rotllo.

Track 06. Play.

El grup es diu Diabolique.

La cançó, «Catholic».

I parla de coses blanques i fredes com la neu. Com la ciència. Cercles de terra blanc. Ulls en blanc. Un colom blanc a l’infern. Cicatrius blanques. Costures blanques. Escumes blanques. Benes fredes. Aire blanc i humit.

I un arc de Sant Martí.

O almenys això és el que entén la Nàdia de l’estranya lletra de la cançó. L’ha intentat buscar a internet, però cada vegada que ho prova, apareix l’inquietant missatge: «La pàgina que busca no està operativa».

Avui no passa la cançó perquè està enfeinada embolicant el regal i no sap on para el comandament de l’equip de música. Les guitarres afilades, la veu profunda del cantant, que ressona com si cantés dins una cova, la bateria enèrgica i els baixos greus fan vibrar els vidres de la seva habitació.

I passa una cosa estranya.

Quan la cançó s’acaba torna a començar.

Track 06.

Repeat.

Ella busca el comandament, però no el troba. «Catholic» segueix fent tremolar el terra de l’habitació. La Nàdia va fins a l’equip de música i prem un botó.

Stop.

Tanmateix, l’equip de música no respon a l’ordre i la cançó continua sonant. Ella observa amb atenció la pantalla digital.

Repeat Track 06.

No sap com s’ha activat aquesta funció, però no pot aturar-la.

Colpeja l’aparell, però la música segueix impertèrrita a tot volum.

Finalment, la Nàdia s’ajup i busca l’endoll. Estira amb força el cable fins que es desendolla. Aleshores la música deixa de sonar.

Un silenci pertorbador regna a l’habitació.

Ella mira al voltant, buscant alguna cosa a les parets. Al sostre. Però no hi ha res.

De sobte li sembla sentir un soroll rere seu. Sota el llit. S’ajup amb cura, però no hi veu res.

I aleshores està segura que sent una veu que li xiuxiueja a cau d’orella una frase que a partir d’aleshores no deixarà de sentir pertot arreu:

«No es recorda de tu».

Després de les classes de la tarda, l’Axel tenia escacs i han quedat que es trobarien cap a les set a l’únic bar del poble, on van sempre a prendre alguna cosa. Quan l’Axel es va apuntar a escacs, ella va anar-hi un dia per veure si s’hi afeccionava i podien anar-hi plegats, però a la Nàdia els escacs li semblen terriblement avorrits. Prefereix anar a ballar funk al pavelló amb unes quantes companyes de classe.

La Nàdia arriba primer al bar i espera pacientment el seu amic, asseguda a la taula del fons, amb el regal amagat dins la motxilla. Quan l’Axel arriba, li mostra aquell seu somriure tan enlluernador, que ni tan sols el pèl moixí que li ha començat a sortir sobre els llavis embruta. Ella nota com el cor comença a bategar-li més de pressa. El noi porta una samarreta negra amb un terrorífic dibuix d’un llop devorant una mena de déu mitològic. Li explica que l’ha rebut aquest matí, puntualment. És el regal que li ha enviat el seu oncle Odin des de Suècia.

Com cada any. No falla mai.

Es fan dos petons, perquè ella ja l’ha felicitat oficialment. Els braços del noi l’envolten, transmetent-li l’escalfor del seu cos, i l’alè càlid li colpeja la nuca. Llavors ella sap amb tota seguretat que el seu destí és estar junts per sempre. Que al costat de l’Axel no li passarà mai res dolent.

Que estan fets l’un per l’altre.

Però la Nàdia, ara, no en recorda absolutament res, de tot això.

Com tampoc no recorda que, al cap de tres mesos, el dia que l’Axel li comunica que marxa del poble de manera precipitada, com si fos un fugitiu de la justícia que ha estat localitzat, el seu món s’esfondra.

Ella no li diu a l’Axel que, si ell marxa, la seva vida ja no tindrà cap sentit en aquell poble ni enlloc.

La darrera nit que passen junts al poble, actuen com si no passés res de res. Com si l’endemà al matí tot continués al mateix punt on eren. Ella arriba primer al bar, però no demana res per beure. S’asseu en una taula i es queda absorta mirant les hipnòtiques imatges d’una notícia d’última hora que inunden la gran pantalla de televisió sense so. Apareix un gran edifici d’oficines en flames, que un cartell a sota ubica com la seu central de l’empresa ArchaeoLogical a Nova York. Plans més propers de l’edifici mostren que a dins hi han quedat molts treballadors atrapats. Alguns d’ells, desesperats perquè no els van a rescatar, salten per les finestres. El titular de la notícia és desconcertant: «Ha tornat la maledicció?».

La Nàdia, tot i la cruesa de les imatges, no pot apartar-ne la vista. Només ho fa quan arriba l’Axel i s’interposa entre ella i el televisor. Es demanen dues coca-coles i cap d’ells no treu el tema de Barcelona, i en un moment de descuit, quan ella comenta alguna cosa d’un examen que tindrà la setmana següent, ell canvia de tema hàbilment. Després l’acompanya fins a casa, però els seus passos són molt lents i la conversa es va allargant premeditadament. Cap dels dos no vol que arribi el moment de dir-se adéu i per això, quan ella entra a casa, cap dels dos no pronuncia la paraula. S’acomiaden com cada vespre quan ell l’acompanya. Però una veu a dins d’ella no para de repetir-li que li hauria de fer un petó de comiat.

Que tard o d’hora se’n penedirà.

Tot això tampoc no ho recorda, la Nàdia.

Ni que durant les setmanes següents està molt pendent de l’ordinador, per veure si l’Axel li diu alguna cosa. Al principi parlen dos cops, breument, per Messenger, però després sembla com si ell s’hagués oblidat completament de la seva existència. Primer pensa que deu anar atabalat amb el canvi d’institut, fent amics nous, adaptant-s’hi.

Alguns dies després, la Nàdia té la certesa que s’ha oblidat d’ella.

Que segurament ha conegut una altra noia amb qui parlar, anar a fer coca-coles, al cinema, a passejar... A fer tot el que feia amb ella.

I és així com, de mica en mica, el comença a oblidar. Per evitar fer-se més mal, comença a pensar que potser l’Axel no ha existit mai. Utilitza la mateixa estratègia que va fer servir per oblidar el seu pare. I una nit, empesa per un estrany impuls destructiu, li envia un sms on li diu que ja no l’estima, encara que mai no li havia dit que l’estimés. El silenci de l’Axel, tot i aquest dràstic missatge, precipita les coses.

Fins ara havia rebutjat qualsevol contacte amb un company de classe nou, que acaba de començar a l’institut, però, a partir d’aquest moment, és ella qui el provoca. Se’n fa amiga ràpidament i intenta convertir-lo en un substitut de l’Axel. Tanmateix, això li produeix un efecte contrari. S’adona, més que mai, que enyora l’Axel. Que voldria estar amb ell.

I es torna a penedir de no haver-li fet aquell petó, el dia que va marxar del poble, i de no haver-li dit mai que li agradava.

Que li agradava molt.

Que n’estava enamorada.

Però no ho recorda, tot això, la Nàdia.

Com tampoc no recorda que avui, quan l’Axel ha aparegut al parc, mentre ella esperava la Rita, el seu món s’ha trasbalsat del tot. Sí que ha reconegut l’Axel en aquella mena de monstre que ha sorgit d’entre les mates, però la seva ment no ha estat capaç de saber en què s’havia convertit.

I quan l’ha tancat en aquell panteó amb els zombis al seu voltant, entre ells el seu avi mort i tornat a la vida, ha cregut que s’estava tornant completament boja. I quan per fi ha aconseguit escapar, el que ha trobat a fora ha estat encara més pertorbador.

I després ha vingut el fred.

I quan el fred se li ha instal•lat a dins ha aparegut la inconsciència.

Tot això, la Nàdia, no ho recorda.

Ara reposa a terra, arraulida com un fetus, amb les dues mans davant la cara com si resés. Aquesta és la seva posició preferida quan dorm. I quan està trista. Té els ulls tancats i la respiració és molt subtil. Quasi imperceptible.

Al seu voltant l’espai ha canviat de manera considerable. Quan ha perdut la consciència era en un camí rural, als afores del seu poble. Ara es troba en un gran bosc fantàstic. Més semblant als dels contes de fades que no pas als de pins i alzines. El terra no és ple de fulles, sinó de marbre cobert de gel. Els troncs dels arbres són de gres gris clar, de pedra d’ull de serp de color blau grisós, de basalt gris fosc o de pòrfir rogenc. El cel està fet de trencadís de maó vist i cristall de Murano de color verd i daurat. Les fulles són vidres de colors, que, quan la llum del sol les il•lumina, dóna al bosc un aire màgic. I ara tot resplendeix de manera sobrenatural gràcies a una capa de gel que, com una manta, ho cobreix tot. L’única cosa animada que hi ha a les capçades d’aquests arbres fantàstics són dos ocellots negres, gavines disfressades de corbs, que volen en cercles com si no s’atrevissin a aterrar enlloc.

La Nàdia resta sumida en el seu somni profund, a la nau central de la Sagrada Família, al peu de les escales que porten a l’altar, just on hi ha un gran cercle fet amb mosaics trencats, a l’estil Gaudí, amb diferents tons de blaus, grocs i blancs, però que ara, com tot, està cobert de gel brillant. Al final de la nau, davant la porta de la façana de la Glòria, sota el cor i l’estàtua de sant Jordi, hi ha el mateix llop que la va trobar al camí, just abans que caigués adormida. L’animal està ajagut sobre el gel, aparentment relaxat, però té el cap i les orelles dretes, escrutant el silenci sepulcral que els rodeja dins d’aquest temple sagrat. De tant en tant, mira al seu voltant, fascinat per les formes abstractes d’aquest bosc artificial, amb arbres de llargs troncs que subjecten el sostre de l’església més alta del món.

A la nau no hi ha ningú més excepte el Sant Crist de sobre l’altar, penjat pels braços, cobert per una mena de tendal com els de les atraccions de fira. El que pocs saben és que aquella imatge de Crist no el representa mort a la creu, sinó ressuscitat i mirant al cel, en direcció a la finestra circular que hi ha just sobre seu i que recorda la finestra circular del Panteó de Roma.

De sobte, se sent una forta trencadissa i una pluja de vidres i gel resplendent cau sobre l’altar. Els ocellots s’allunyen d’allà, espantats, en veure que un ésser de grans ales esteses en creu, com si imités el Sant Crist penjat de la creu, en descendeix de manera majestuosa. La porta que dóna a la façana del Naixement s’obre de cop amb un gran terrabastall i després d’uns segons de silenci es comencen a sentir unes passes estranyes, una crepitació insòlita, com quan algú camina per sobre del gel.

Ara la Nàdia no recorda absolutament res del seu passat. Ni de com ha arribat fins aquí. Ni tan sols és conscient del que passa al seu voltant.

Tot s’ha tornat fosc per a ella des que el fred se li ha installat a dins. Ara només dorm, a terra de la nau central de la Sagrada Família, congelada. I dorm tan profundament com tots els que cauen en aquell coma profund provocat pel fred d’Odin, del qual sembla que no hagin de despertar mai més.

L’últim regal que la Nàdia volia fer a l’Axel, aquella tarda de juny, al bar del poble, després d’estar més d’una hora parlant de coses aparentment banals, mentre se seduïen l’un a l’altre, mentre s’excitaven l’un a l’altre, mentre s’enamoraven més i més, no l’hi va arribar a donar. Es va excusar dient que no havia tingut temps d’acabar-lo, amb tants exàmens, però va mentir. L’havia estat embolicant amb molta cura aquella mateixa tarda i el portava dins la motxilla. Era una samarreta exactament igual que la que duia l’Axel. Del mateix color, negre, i amb el mateix dibuix aterridor en vermell al davant, un déu mitològic devorat per un llop ferotge. Va trobar el dibuix per internet i ella mateixa el va pintar a mà amb una pintura especial per a tela. Però la coincidència amb el regal del seu oncle de Suècia la va molestar tant com la va amoïnar.

Però això ella, ara, tampoc no ho recorda.

Stop.

Eject.

PRIMERA PART

VIVECA

Capítol 2

onze anys ha estat l’odin caminant, primer per sota l’aigua i després per terra ferma.

Onze anys travessant mars i oceans, valls i muntanyes, ponts i rius, països i continents.

Onze anys on només ha tingut al cap portar a terme l’estrany suggeriment que li va fer l’home amb la pell de llop, asseguts en algun lloc remot del pol Nord. Ha de trobar la seva germana Vili i matar-la, tot i saber que amb això s’alliberarà l’esperit d’en Fenrir, el seu enemic natural, qui llavors buscarà un altre recipient per reencarnar-s’hi. I per evitar que el Ragnarök es desencadeni, l’Odin haurà de repetir aquesta operació una vegada i una altra amb cada nou recipient que ocupi en Fenrir, abans no arreli i es converteixi en el temut enemic que ha de derrotar l’Odin. Aquest és el preu que haurà de pagar pel pacte que molts segles abans va fer el seu pare per sotmetre el regne d’Erik i dominar el país.

Horrorós.

Som l’any 1883.

L’any que a Nova Jersey es posa en funcionament per primera vegada un sistema d’il•luminació elèctrica amb cables aeris, construït per Thomas Edison. L’any que es registra la marca Coca-Cola, que comença a operar l’Orient Express, que apareix el primer número de la revista Life i Robert L. Stevenson publica L’illa del tresor. El pont de Brooklyn a Nova York s’obre al trànsit després de tretze anys de construcció. L’any en què l’erupció del volcà Krakatoa, a Indonèsia, fa explotar tota l’illa i el soroll de l’explosió es considera el més fort de la història de la humanitat i es pot sentir des de l’illa de Sant Maurici fins a Perth (Austràlia). L’any que l’últim exemplar de quaga, una subespècie de zebra, mor en un zoològic d’Amsterdam i s’extingeix per sempre. Que el bacteriòleg alemany Robert Kock descobreix el bacil del còlera. L’any que neixen Ortega y Gasset, Franz Kafka, Benito Mussolini i Coco Chanel. I l’any que moren Karl Marx i Richard Wagner, el compositor de La cavalcada de les Valquíries, la música que ha d’acompanyar la fi del món.

Som a Barcelona.

La ciutat que té la peculiaritat de ser el lloc on començarà i acabarà la fi dels nostres dies, però ara encara falten més de cent vint anys per a la destrucció total de la metròpoli. De fet, la ciutat està en expansió i es comença a preparar per abandonar el convuls segle xix i donar pas al segle de les revolucions, dels enginys i dels prodigis. Falten només cinc anys perquè Barcelona sigui el centre del món gràcies a l’Exposició Universal i per això han començat grans obres arquitectòniques com el castell dels Tres Dracs, la remodelació del Parc de la Ciutadella, l’Arc de Triomf, que serà l’entrada a l’Exposició, o el monument a Colom, que quan estigui acabat alçarà el descobridor d’Amèrica per sobre dels seixanta metres. Aviat inauguraran un nou cementiri fora muralles, a la falda de la muntanya de Montjuïc que dóna al mar, perquè el del Poble Nou s’ha quedat petit. També es preveu que aleshores alguns carrers principals com les Rambles, el passeig de Colom o la plaça de Sant Jaume i els recintes de l’exposició tinguin llum elèctrica, un invent que tot just s’ha començat a provar però que no té gaire èxit entre els ciutadans, que encara prefereixen la llum de gas.

L’Odin passeja tranquil•lament per les Rambles, observant aquella ciutat que, tot i estar en construcció, ell troba fascinant. Ha d’anar alerta amb el nombrós trànsit que circula pels carrers. Als carruatges de luxe com les berlines, les carretel•les i les victòries s’hi ha de sumar el transport públic, que d’uns anys ençà ha creat una xarxa de tramvies de tracció animal que uneix la ciutat vella amb l’Eixample i els pobles de Gràcia, Sant Gervasi i Sarrià. A més dels excrements dels animals, a terra ara hi ha els rails dels tramvies, que, com ferides a l’empedrat, fan encara més perillosa la circulació a peu. És normal veure de tant en tant algun cavall amb la pota enganxada o alguna persona despistada que s’entrebanca amb els rails.

En arribar al final de les Rambles, rodejades per camps de conreu i algunes fàbriques aïllades, el noi pot veure una vintena d’homes treballant en la construcció de l’estàtua de Colom. De moment només han col•locat una base circular de ciment i encara no hi ha ni rastre dels lleons, de la columna de ferro ni de l’estàtua de bronze del descobridor. L’Odin avança cap al port i mira alguns vaixells que emprenen els seus viatges cap al Mediterrani, omplint l’horitzó del fum que surt de les xemeneies, plens de viatgers amb destinacions concretes.

Amb il•lusions.

Amb futur.

I, en canvi, ell no sap on anar ni què fer. L’Odin ha tingut molt de temps per reflexionar sobre aquelles paraules que li va dir fa onze anys l’estrany amb pell de llop, asseguts sobre el gel del pol Nord. Al principi, sí que se’l va creure i va començar a buscar la seva germana a Oslo i Estocolm, baixant després pel continent, intentant traçar una ruta de fugida des del castell dels Sverker, mirant d’imaginar quin rastre podia deixar una persona que devia fer segles que era morta. Ara bé, va arribar un punt que el noi es va adonar que, encara que es cregués les insòlites paraules de l’home de la pell de llop, mai no podria trobar la Vili. Va ser així com ell també es va convertir en un fugitiu i es va anar desplaçant cap al sud, buscant una ciutat prou llunyana perquè ningú no l’hi trobés i prou gran per ocultar-s’hi si feia falta.

I és així com finalment ha arribat a Barcelona.

No sap si serà la ciutat definitiva, però de moment vol provar de quedar-s’hi una temporada.

El noi, mentre deixa que la seva vista floti sobre l’horitzó, allà on el mar s’ajunta amb el cel i el fum d’un vaixell de vapor es va desintegrant lentament, pensa que en aquesta ciutat càlida la seva fredor sembla menys freda. Creu que hi estarà bé i que li serà fàcil oblidar la missió que li va encomanar fa anys l’home de la pell de llop, i que en aquell moment, després de segles d’aïllament, va trobar perfectament creïble, i ara, en aquesta pròspera metròpoli, troba tremendament absurda. Fa segles que la Vili va fugir del castell dels Sverker i fa segles que ja deu ser morta i enterrada.

No en deu quedar ni la pols, de la seva germana, pensa l’Odin.

Fa uns dies que va arribar a Barcelona, exactament l’1 de gener, com si començar l’any aquí fos presagi de bona fortuna. S’està en una fonda de mala mort, regentada per una senyora molt excèntrica, en un carreró a prop de la catedral, on no toca el sol ni durant el dia. A l’entrada de la porteria hi ha un bidó destinat als excrements de tots els veïns de l’edifici, que s’han d’encarregar de baixar ells mateixos. Encara no hi ha clavegueram als carrers ni aigua potable a les cases que faciliti la retirada de les aigües residuals. La pudor infesta tot l’edifici, amb habitacions petites i mal ventilades, i s’estén per tot el barri. De tant en tant, apareixen uns traginers que recullen les matèries fecals de les porteries de tot el barri i les venen als pagesos per fer-ne adob. Els ciutadans, farts de viure en aquestes condicions insalubres, estan sempre alerta per si torna a declarar-se cap brot de còlera, però la malaltia no espanta l’Odin, que només s’ha de preocupar, de tant en tant, d’omplir un cubell amb excrements d’algú altre i buidar-lo a la porteria davant dels veïns o de la propietària de la fonda per no aixecar sospites. Sap que aquest habitatge és provisional. Arribarà un dia que començaran a sospitar d’ell, quan algú s’adoni que, tot i que passa el temps, ell mai no envelleix.

Ell sempre té setze anys.

L’única cosa que li preocupa en cas d’un brot de còlera és que la malaltia s’estengui impunement per tota la ciutat com fa segles va passar amb la pesta negra al seu país, i mati també a tothom i ell es torni a quedar absolutament sol. No sap si podria suportar una altra vegada una buidor com la que va sentir en abandonar el seu regne desolat.

Durant tot el dia el noi camina incansable per la ciutat on sembla que tot estigui en obres. Diuen que la reestructuració en quadrants de l’Eixample, que ordena els carrers, farà que la ciutat sembli més gran, més ampla. Aquí i allà s’erigeixen nous edificis que han de formar part de la Barcelona del nou segle xx que és a tocar. La primera fita és l’Exposició Universal, que posarà la ciutat en el punt de mira del món. Les grues per aixecar pedres de gran tonatge i altres artefactes estranys que ajuden en la construcció de les diverses obres donen un perfil modern a la ciutat. Els carruatges de cavalls han de conviure amb els rails que omplen els carrers sense asfaltar dels tramvies, que, tot i que de moment els mouen els cavalls, aviat els substituirà el vapor i poc després l’electricitat. Per a molts, la ciutat es torna caòtica i opinen que tot va massa de pressa. Que no tenen temps d’habituarse als nous invents. Ara bé, en el fons és només la por del desconegut el que els fa reticents a tots aquests canvis.

El que cap d’ells no sap és que, en qüestió d’invents, el més sorprenent encara ha d’arribar.

Aquella nit, assegut al llit de la seva cambra de la pensió, il•luminat per l’esmorteïda llum d’una espelma, perquè aquí ni tan sols no ha arribat el gas, i acompanyat pels crits dels borratxos que es barallen a la taverna que hi ha just a sota, l’Odin intenta imaginar què hauria de fer algú com ell si volgués inserir-se al món dels vius. Pensa que aquesta ciutat en construcció, oberta a les bones idees per prosperar, podria ser un bon lloc per a ell. Ja quasi havia oblidat que fa segles els seus invents i artefactes inundaven el castell dels Sverker. Ara potser, finalment, els seus coneixements podran ser útils per ajudar a aixecar aquesta metròpoli que mira cap al futur.

A primera hora de l’endemà al matí, quan tot just comença a clarejar i sense haver descansat ni un segon, el noi abandona la pensió i vaga per la ciutat buscant alguna de les noves construccions on pugui oferir-se per treballar. En una zona de camps de l’Eixample, coneguda com el Poblet, a prop del Camp de l’Arpa, allà on sembla que la ciutat ja s’acaba, hi estan construint la cripta del que serà una església. L’Odin s’està una bona estona observant com treballen en els fonaments de l’edifici i algunes de les parets que ja han aixecat. Estudia, encuriosit, els aparells de construcció que empren i després, assegut en un bloc de marbre, dibuixa en un tros de paper versions millorades dels artefactes que els facilitarien la feina. S’hi està tantes hores allà que finalment un dels enginyers, veient l’interès del noi, s’hi apropa somrient i li demana, en suec, si de gran vol ser arquitecte. L’Odin, desconcertat perquè l’home ha endevinat la seva nacionalitat, també somriu.

De gran.

Ell és molt més gran que tots els que treballen allà. Encara que sumessin totes les edats, continuaria sent més gran. Però sap que la seva aparença, tot i els segles, és la d’un adolescent. El noi s’aixeca i dóna a l’home el tros de paper amb els dibuixos que ha estat fent. L’home ho observa seriós. Repassa amb la mirada els dibuixos, després alça el cap i desvia la vista cap a la construcció. Sembla com si intentés imaginar sobre el terreny els aparells dibuixats al paper i en valorés la utilitat real. S’està una bona estona en silenci.

—Busques feina? —pregunta finalment, una altra vegada en suec.

—Feina? —diu l’Odin tot agafant el tros de paper que li torna l’home. Llavors s’adona de les anotacions en el seu idioma matern que ha fet al costat dels dissenys.

—Què hi fa si no un estranger com tu en una ciutat que tot just s’està construint?

I estén la mà esperant que el noi encaixi. L’Odin se la queda mirant, torbat, conscient que aquest serà el seu primer contacte amb una altra persona després de molts segles. A poc a poc acosta la mà i nota com l’home l’hi agafa i l’hi estreny amb força.

—Em dic Stephen Vidar i sóc un dels enginyers d’aquesta obra.

—Jo em dic Odin Sverker.

Però emmudeix en veure que la seva mà està transmetent part del gel que porta dins cap a l’home. Se n’allibera immediatament i s’adona que l’home es mira la mà sorprès i amb l’altra la frega per recuperar l’escalfor. Encara atordit pel que li acaba de passar, l’home mira el noi i li diu que, si vol feina, parlarà amb en Francesc de Paula del Villar, que és el cap de l’obra. Els falta gent i segur que els anirà bé un noi tan espavilat. Li proposa que es presenti allà mateix l’endemà a les set del matí, per començar a treballar. Després busca la seva cartera en una butxaca de la jaqueta.

—Segur que et deus estar en alguna pensió de mala mort i no en deus tenir ni per menjar. —Li dóna uns quants bitllets i el noi els agafa amb reticència.— Amb aquest avançament vés aquesta nit a fer un bon àpat a la meva salut. Però quan comencis a cobrar, t’ho descomptaré del sou —afegeix somrient.

Quan comença a fer-se fosc, el noi veu com els llums de gas, repartits per tota la ciutat, il•luminen els carrers empedrats i fan que circular-hi sigui molt menys tètric. Gràcies a aquesta claror artificial els barcelonins fa anys que van perdre la por de sortir de nit i ara s’aboquen als carrers per gaudir de les nombroses activitats lúdiques que la ciutat els ofereix. Al noi li crida l’atenció una gran avinguda plena de locals de diversió per a les classes més baixes, però, intimidat per una prostituta que li demana si vol passar una bona estona amb ella, torna cap a l’estàtua de Colom que estan construint prop del port. Des d’allà enfila per les Rambles, plenes de gent que passeja, tot i que el cel ja està fosc, fins que s’atura davant del Gran Teatre del Liceu. Durant una estona observa la gent arreglada que baixa dels carruatges privats i entra al majestuós edifici per veure la funció que