Prediccions crítiques

By Vicent Morant

L'Eduard Muñoz és un de tants espanyols que s'ha vist esquitxat per la crisi mundial que ha escombrat el sud d'Europa a començaments del segle XXI. Com a conseqüència d'aquestes circumstàncies s'ha trobat de la nit al dia sense treball i, amb cinquanta-quatre anys, les seves expectatives són nul•les.
Maleint el seu destí, surt al carrer sense rumb fix i acaba a la platja, on, per atzar descobreix una singular tortuga. El que no es podrà imaginar és com canviarà la seva vida arran d'aquesta inversemblant e inesperada troballa.
Prediccions crítiques és un relat sobre la crisi i l'avarícia que ens ofereix una encertada radiografia socio-cultural del nostre continent.
A Prediccions crítiques el succeeix un altre acerat relat que fa les vegades d'epíleg del llibre.

• Language: Català
• Publisher: Ediciones Oblicuas
• Release date: Feb 4, 2015
• ISBN: 9788416118571

Book preview

L’Eduard Muñoz és un de tants espanyols que s’ha vist esquitxat per la crisi mundial que ha escombrat el sud d’Europa a començaments del segle XXI. Com a conseqüència d’aquestes circumstàncies s’ha trobat de la nit al dia sense treball i, amb cinquanta-quatre anys, les seves expectatives són nul·les. Maleint el seu destí, surt al carrer sense rumb fix i acaba a la platja, on, per atzar descobreix una singular tortuga. El que no es podrà imaginar és com canviarà la seva vida arran d’aquesta inversemblant e inesperada troballa. Prediccions crítiques és un relat sobre la crisi i l’avarícia que ens ofereix una encertada radiografia socio-cultural del nostre continent. A Prediccions crítiques el succeeix un altre acerat relat que fa les vegades d’epíleg del llibre.

Prediccions crítiques

Vicent Morant

www.edicionesoblicuas.com

Prediccions crítiques

© 2015, Vicent Morant

© 2015, Ediciones Oblicuas

EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª

08870 Sitges (Barcelona)

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-16118-57-1

ISBN edición papel: 978-84-16118-56-4

Primera edición: febrero de 2015

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Héctor Gomila

Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

www.edicionesoblicuas.com

I

A l’Eduard Muñoz aquella notícia li caigué al damunt com una incommensurable llosa, de la qual pensava que mai més ja no es podria recuperar: havia estat acomiadat. La interminable, profunda i encara gens explicada crisi econòmica que afectava una gran part de la població arreu del món ja presagiava un resultat tan tràgic, però l’Eduard no volia hi creure. Ell duia desenes d’anys treballant com el primer en aquella agència immobiliària i es veia ficat de potes al carrer de la nit al matí. Molts amics havien seguit la mateixa sort, però pensava que a ell no li passaria. El sorollós esfondrament del taulell, però, no tingué compassió amb ningú; ni tan sols amb els empleats modèlics, com era el cas de l’Eduard.

Li costà moltes penes i treballs recuperar-se d’aquell formidable daltabaix. Era natural. Tenia cinquanta-quatre anys i pocs motius per a l’esperança es podien trobar en el seu incert i negre futur. L’única opció immediata que tenia al seu abast era la d’acudir a l’oficina d’atur més pròxima i apuntar-s’hi, com tants altres. Després ja tindria temps per gestionar el seu subsidi d’atur.

Un cop instal·lat en el seu involuntari estat, compartit d’altra banda per amplis sectors de la població en estat productiu, especialment entre els joves, la seua vida social minvà considerablement. No tenia ni diners per gastar, ni les ganes requerides per a cultivar les relacions: requisits imprescindibles en aquest camp. Tan sols eixia al carrer quan n’era absolutament necessari.

Aquell dia s’alçà enjorn. La primavera climatològica començava a lluir el seu esplendor i força. Havia d’anar a cobrar l’esquifit subsidi que, juntament amb el que rebia la Marisa, la seua dona, els permetria a ells i a la seua filla no morir-se de fam, al menys temporalment. En acabar les rutinàries i minses gestions diàries, esdevingué un fet que sobrepassà amb escreix la seua capacitat d’esbalaïment, malgrat el seu alacaigut estat d’ànim: una dona d’edat s’acostà cap a ell, el mirà de fit a fit i, sense badar boca, li lliurà un bitllet de vint euros. L’Eduard mai no podrà oblidar aquell beatífic esguard. Semblava que aquella persona actuava impulsada per místiques forces sobrenaturals. Per arrodonir el misteri, tot seguit, la generosa dona afegí:

—Gràcies, Klein, sé que aviat rebré multiplicada per deu la quantitat que t’acabe de lliurar. Eres l’únic que pot aconseguir-ho. Fes-ho per mi.

Com resultarà fàcil de comprendre, l’Eduard no va saber què respondre. No estava acostumat a viure situacions semblants; en qualsevol cas, prengué el bitllet, que ben segur li resultaria molt útil, alhora que agraïa la inesperada i generosa donació amb les millors i més espontànies paraules que li vingueren al magí.

Només avançar algunes passes, observà que un cavaller, probablement ja jubilat, s’aproximà cap a ell, i, aquesta vegada li lliurà un bitllet de cinquanta euros. Semblava que la seua cotització augmentava com l’espuma. Sense aturar-se a reflexionar si era real el que li estava esdevenint, l’Eduard allargà la mà i prengué el bitllet. Ho va fer amb més naturalitat que la primera vegada. L’experiència hi contava, evidentment. Aleshores, el mossegà el cuquet de la curiositat. Va tractar de saber les raons que hi havia ocultes al darrera d’aquells actes tan magnànims, sense arriscar la seua còmoda posició.

—Disculpe’m —va preguntar—, em podria aclarir el motiu per el qual em lliura aquest bitllet?

—No et faces l’orni, Klein, tothom sap que qualsevol acte de generositat cap a la teua persona és recompensat amb escreix. No em perd cap de les teues intervencions a la televisió! Gràcies per l’ajuda que rebré de tu en el futur, Klein, la necessitaré!

Quan l’home s’apressava a seguir el seu camí, més content que un gos amb un os, l’Eduard, al que anomenaven Klein, decidí aturar-lo sobtadament.

—Escolte, si no li fa res, em podria dir per quin canal de televisió i a quina hora segueix les meues intervencions?

No rebé precisament la resposta que esperava.

—Eres tan irònic a la televisió com en la realitat. Tothom sap punt per punt el canal i l’horari d’emissió del programa de més audiència televisiva. —Abans de reprendre el seu camí, el cavaller li etzibà—: Ah! Klein! Un altre favor el demanaria. Aquest és molt personal. M’agradaria que tingueres un record per a mi en la teua pròxima aparició televisiva. És tan desolador viure en l’anonimat permanent. Em dic Ernest!

—Per suposat, Ernest —respongué el recentment batejat Klein sense vacil·lar.

—En quedar-se sol, l’Eduard no sabé què fer. Mai no havia viscut ni imaginat una situació semblant, ni sabia com eixir-se’n de l’esbalaïment que li produí aquella inesperada successió de fets, tan il·lògics com incomprensibles. Ja no trobava recursos al seu abast. Tot i això, esperà encara un moment. Tal vegada podria ensopegar amb una altra ànima generosa en el pròxim cantó. Dissortadament, no fou així.

Com siga que no podia assumir el que li havia passat, optà per la solució més fàcil: se’n anà al bar més pròxim i demanà un cubata sense cap remordiment, ara tenia les butxaques un poc més plenes, i començà a assaborir en la intimitat la part positiva d’allò que no podia comprendre de cap manera.

En arribar a casa, un poc més alegre del que en ell era habitual, reflexionà sobre el que podia fer fins l’hora de sopar. La possibilitat d’omplir el temps durant els fastigosos, llargs, buits i tristos períodes d’atur forçat és un dels millors antídots per superar els tràngols que aquesta situació comporta, d’acord amb l’opinió unànime dels experts. Doncs bé, l’Eduard ja havia trobat aquesta medicina. Es tractava d’esbrinar qui era el tal Klein. Ja tenia una data important: eixia a la televisió, però no sabia en quin canal, ni a quina hora. Tampoc coneixia el títol del programa.

S’informà acuradament, però els primers intents foren infructuosos. Ni la consulta escrita de la programació, ni la visió en directe dels feixucs programes televisius on —pensava ell— podria aparèixer el misteriós personatge, li oferiren cap pista esperançadora. Decidí no rendir-se. Estava clar que el que fallava era el mètode d’investigació. Calia canviar-lo. Durant el sopar del dissabte, preguntà a Marisa si li sonava un tal Klein. Per suposat, la dona respongué que no. A ella l’interessaven temes de més substància, just el mateix que li passava a l’Eduard abans de conèixer l’existència d’aquell personatge amb el qual li unien uns misteriosos lligams, almenys pel que feia al físic. En acabar el sopar, baixà al bar del cantò —sempre hi ha un bar al cantò—, per tal de fer-se un parell de rebentats amb el seu amic i col·lega en la situació laboral, Isidre. En haver-se empassat la segona consumició, l’Eduard decidí anar al gra i, sense cap circumloqui, preguntà al seu company sobre l’existència d’un famós personatge televisiu al que anomenaven Klein. La pregunta la formulà utilitzant un to lleugerament emotiu que no pogué dissimular. Els ostentosos gestos del seu company indicaven que anava pel bon camí. L’havia encertada.

—Per suposat que el conec. No em perd cap dels seus programes! Imagine que tu també. No estaràs gastant-me una broma, veritat?

—No, Isidre, estic parlant seriosament.

—Ja! —acceptà sorneguerament l’Isidre—. Per cert, Eduard, encara no m’havia adonat, però… eixos ulls, eixe nas, els llavis. No t’han dit mai que tens una certa retirada amb ell?

—Sí, alguna vegada —respongué l’Eduard sense poder dissimular la seua vergonya—. I arran d’aquesta coincidència és quan he començat a interessar-me pel personatge. Tinc curiositat per saber quan i en quin canal s’emet el seu programa de televisió.

—Tu no eres una persona normal, Eduard —prosseguí l’Isidre fent ostentosos escarafalls.

—Mira quina pregunta em fas! A qualsevol que preguntes et respondrà que el programa on apareix Klein s’anomena «Los Reyes Midas del Segle xxi», un magazin de la màxima audiència que emet el canal privat Tele treinta y siete y medio els dijous de 4 a 6. És molt interessant. Es parla de diners i altres temes candents. Però has de tenir en compte que el Klein no apareix en tots els programes. Les seues intervencions són molt irregulars. Igual te’l trobes en pantalla dues setmanes seguides, que no el veus en tres. No et diré res pel que fa al contingut i la raó de les seues intervencions, prefereix que ho esbrines personalment.

Era el mateix, l’Eduard ja tenia la informació tan anhelada. S’acomiadà del seu amic i se n’anà a dormir.

La nova setmana començaria feblement il·luminada de tant en tant per la remota esperança de trobar treball; però totes les gestions foren infructuoses i, el que és pitjor, la situació econòmica anava a mal borràs, puix que d’acord amb les opinions dels experts, encara no havien tocat fons. Estava tip de sentir parlar de la prima de risc i de la necessitat de salvar estats de la fallida total.

Un cop més, a primeries de la setmana, es tornà a repetir l’insòlit acte de generositat popular cap a la seua persona. Aquesta vegada la protagonista fou una dona jove.

A espentes i rodolons, aconseguia l’Eduard vèncer el monòton decurs dels dies; en qualsevol cas, ja mancava menys perquè arribara el dijous. Tal vegada aquell dia, després de veure el programa on podia aparèixer el Klein, el seu futur estaria més clar. No hi hagué sort. Aquesta vegada