L'experiment

By Josep Maria Muñoz Pujol

Aquesta és la història de la destrucció rigorosament autocalculada i volguda d'un grup que, des de la seva estabilitat burgesa, s'arrisca a fer un "experiment" perillosament romàntic que transformarà a fons la vida de cada un i que els obligarà a combinacions complexes i, de fet, irresistibles. L'autor utilitza com a material de base Les afinitats electives de Goethe i hi juga i el capgira per emfasitzar i subratllar aquells aspectes que vinculen els protagonistes a les seves ambicions i necessitats. L'experiment és senzill i alhora poderós, com ho és la hipòtesi que es posa a prova, subjacent en tot el text: quina és la capacitat de les persones de resistir l'instint? Els personatges, que recorreran el circuit dels sofriments propis del romanticisme, provaran de sortir-se'n, però la història, aquest mal que no té remei, els venjarà tots. 

• Language: Català
• Publisher: 3i4 edicions
• Release date: Jul 30, 2016
• ISBN: 9788416789412

Book preview

30

PRIMERA PART

1

Carlota, en el millor dels mons i en el millor moment, tornant del monestir on va més per amistat amb les monges que no per celebrar l’Eucaristia, entrà a casa seva i trobà el seu marit com mai no l’havia vist, amb la mirada fixa més enllà de la finestra.

A les mans tenia un llibre obert, un clàssic alemany, el Faust de Goethe.

En un primer moment Eduard ni s’adonà de la presència de la dona, i així ella pogué observar sense ser vista i descobrir que, als llavis del seu marit, sota la mirada abstreta en la meditació de la lectura, es dibuixava un somriure difícil d’interpretar, enigmàtic, fàustic... I, amb un punt d’esnobisme literari, Carlota preguntà si de nou s’interessava per aquell mític personatge heroic que tant els havia motivat quan eren joves.

Contrariat pel fet que la muller l’hagués sorprès en la lectura i hagués endevinat allò que el preocupava, afirmà sospitosament ofès que en ell no hi havia res que tingués a veure amb Faust. Com per tranquil·litzar-la, s’alçà, tornà el llibre a la prestatgeria, esbossà un somriure, s’acostà a Carlota afectuós i li preguntà:

—Tu que em coneixes tant, em consideres capaç de vendre l’ànima al diable?

Carlota, abans de contestar, hi pensà dues vegades.

—Feta així la pregunta, no té gens de sentit, perquè ni ara ni abans, ni des que jo et conec, no has cregut mai ni creus que el dimoni compri o vengui.

La tensió augmentà, Eduard és un mestre a provocar-la; basta una mirada, un gest.

—No he pensat mai a comprar-li res que m’interessi ni tinc res amb què pagar-li. Carlota va somriure.

—Per força un home fantasiós com tu ha de creure en la realitat intervencionista del diable que, tal com els fets demostren, existeix.

—En tot cas, crec que si existeix no es fa present. —Eduard va encendre un cigarret de pressa.— Com a negociant, no crec que vingués a tractar amb mi per comprar per endavant la meva ànima immortal en canvi de certs favors, perquè jo, en la modernitat científica en què visc, no trobo cabuda en el concepte d’ànima.

No se sentia còmode parlant d’aquestes obvietats que de sobres compartien. I menys fent-ho com si volgués alliçonar-la tot explicant el que ella ja sabia:

—La física avui demostra que l’ànima no és sinó l’energia generada per milions d’àtoms que malden per mantenir-se actius però que s’extingeix amb la puta mort. I doncs, ningú no la pot vendre, ni el dimoni no la pot passar a cobrar perquè el dimoni tampoc no existeix.

—La meva filla porta enganxat al parabrises del cotxe aquest reclam: «Simpatia per al dimoni.»

—És un cas especial, suposo.

—A l’escola, una teòloga seriosa ens deia «el dimoni ens guaita» —va insistir Carlota.

Eduard no va trencar el diàleg, i ironitzà quan ningú no li ho demanava:

—No trobaràs ningú disposat a pagar el preu que diuen que el dimoni va exigir al bon Faust, perquè en el tracte per la compra o venda de favors les ànimes no es cotitzen i s’ofereixen a la baixa.

—I doncs, què li interessa a l’anomenat dimoni, atès que si és immortal no pot parar?— inquirí Carlota.

Eduard hauria volgut donar per acabada la inútil controvèrsia, però no sense aportar-hi un punt de vista nou.

—En tot cas el dimoni s’interessa pels mercats, pels rescats bancaris, pels negocis financers, tal com va demostrar a Inside job.

—Sospito que Inside job és una tasca deshonesta —replicà Carlota.

—És l’oportunitat per a bandarres amb talent.

Eduard va agafar The Concise Oxford Dictionary i va llegir:

—«Inside job: burglaries.» És a dir, acció comesa per bandarres organitzats que enganyen, assalten i roben, amb la intenció de cometre fellonia, els estalvis dels honrats. No busquis en el mercat ni en l’infern ningú que et vengui o compri ànimes, però hi trobaràs els burglaries financers. O sia, que res a veure amb la felicitat.

—Tant de bo hi hagués algú capaç de vendre, capaç de satisfer l’enorme desig de plaure i de saciar una curiositat infinita com la que —tant com Faust— sembla que tens tu, estimat.

—No. La felicitat eterna que volia Faust no es ven: i ni el dimoni no hi trafica.

—Pel que en sé, tinc Faust per un incaut, tant o més que tu —insistí Carlota.

Eduard va aturar-se i va obrir algunes vitrines de la biblioteca:

—Mira aquests llibres de la nostra biblioteca: Marlowe, Lessing, Goethe, Paul Valéry, Mann... Entre tots, qui més qui menys, han dit coses divertides. Tots anem a favor de Faust. Tots volem saber, tots volem somiar, tots volem trobar solucions dels problemes; jo dels meus, dels teus i dels problemes dels amics. Per ampliar coneixements, recorrem a la literatura... I per aprendre tot allò que els homes han escrit, viscut i sofert aplico tot el meu esperit, amb el convenciment que si vols canviar el curs de la vida pots fer-ho a través d’ells.

I, per acabar, va dir:

—L’home podrà canviar fins i tot el seu destí sempre que s’arrisqui, s’exposi, aposti i es decideixi a portar endavant la desconstrucció d’un ordre per passar a l’afortunada construcció d’una nova opció.

—Has dit afortunada?

—La condició és que la proposta s’acosti a l’ideal i que l’opció sigui encertada.

—Per a mi, la proposta ideal ets tu —digué, sincera i amable, Carlota.

Una parella singular, Eduard i Carlota. Amics de la infància, promesos, després amants, separats, casats per conveniència amb unes altres parelles, vidus precoços, perduts i retrobats i, per fi, casats canònics. L’un i l’altre, nascuts i crescuts en la gran ciutat que l’eslògan dels publicistes qualificava de ciudad de ferias y congresos, en arribar a l’edat de la maduresa havien decidit que la millor vida era la rural. I així, només acompanyats d’una part del servei, s’havien traslladat a la finca dita de can Vallcervera, situada als afores del poblet del baix Urgell conegut per Vallbona de les Monges, en honor del monestir que històricament havia estat un dels tres punts clau de la muralla defensiva del Cister, juntament amb Poblet i Santes Creus, en el front medieval contra l’islam: poble, paisatge, territori i monestir supervivents de 850 anys d’història, una petita meravella, una comunitat exquisida i un paisatge solitari encantador.

A hores d’ara sembla inútil de meditar sobre els qui —com ells— van néixer al llindar de 1950 i de si van adonar-se de les servituds que comportava créixer en una ciutat que no havia aconseguit alçar-se de la derrota dels anys trenta, quan havia rebut un alzamiento i la consegüent revolució, de la qual havia sortit humiliada, conquerida, ocupada a fons i durant una quinzena d’anys sotmesa a la sistemàtica mistificació dels seus suposats valors morals i, doncs, tergiversada fins al punt que no quedava gaire del que havia estat. Tot i això, alguns —entre els quals Eduard i Carlota— havien sentit créixer un sentiment que feia referència a les seves progressivament depurades conviccions i els mantenia alerta enfront de qualsevol sospita o impostura. I, no trobant la manera activa d’enfrontar-s’hi, s’havien refugiat en el reducte no gaire segur de les seves amistats.

En aquest estat d’ànim, algunes persones sensibles com Eduard s’adonaven de les coses però no podien superar-les i, doncs, obeïen no sols en els aspectes reglamentats per les autoritats sinó també en els més profunds, provinents de les lleis no escrites heretades de la tradició monàrquica alfonsina, borbònica i corrupta; i acceptaven les directrius o els preceptes que els vencedors del 1939 els obligaven a seguir.

Quan Eduard meditava sobre quines coses l’havien portat a seguir la carrera d’enginyer —malgrat que el seu secret deler l’impulsava a la música que a penes havia pogut estudiar, o a les humanitats amb què havia contactat a través de la biblioteca familiar començada pel seu avi— havia de reconèixer que l’elecció havia estat difícil.

Tanmateix, per la manera subreptícia amb què havia contactat amb les anomenades lletres, hi havia trobat no pas pocs motius d’interès que li havia estat transmès en les cavernes literàries que en certs moments havia freqüentat atret per la poderosa simpatia que irradiaven els qui ja s’hi havien enrocat, entre els quals el poeta Alfonso Costafreda, amic dels seus parents de Lleida i autor d’obres que havien produït un fort impacte, el major dels quals amb Suicidios y otras muertes, més pessimista que la famosa Nada de Carmen Laforet. I així Eduard, segurament per a compensar els efectes que tan morbosament havia sofert a la caverna nihilista, trobava —si més no— un equilibri i fins i tot una raonable sensació de serietat i precisió en l’estudi de la carrera d’enginyer i en la renúncia a les fantasies intel·lectuals o polítiques que possiblement no s’havien fet per a ell.

Llavors, cap al 1970, per evitar el desassossec sentimental a què la repressió obligava, Eduard va establir un seriós nuviatge amb qui aviat arribaria a ser la seva companya imprescindible, dotada d’un talent natural i d’una bellesa infreqüent i excepcional: Carlota.

Dir que Carlota era una bellesa excepcional pot semblar —i de fet és— desorbitat; dir que es varen entendre perquè a tots dos els agradava molt ballar potser és inexacte. Sospitar que s’interessaven l’un per l’altre per la posició econòmica respectiva és del tot absurd, perquè en els inicis eren tristos dependents de l’esperit conservador de la vida provinciana; però Carlota era, en molts aspectes, encomiable. Alta, sana, robusta, forta, rossa, àgil i elegant: llegia amb velocitat insuperable, retenia l’argument i el missatge dels personatges de qualsevol història o de la novel·la que s’havia comprat sabent molt bé què escollia i per què ho feia, i tenia prou habilitat per a discutir amb qui fos sobre Cien años de soledad i criticar les catorze o quinze pàgines que l’autor necessitava per a descriure una emoció. Mostrava, en canvi, una divertida preferència pel virulent i fantasiós però mai deshumanitzat relat de Günter Grass a El turbot, el peixot cínic; però Carlota establia la màxima sintonia amb el realisme desesperat de Demian de Hermann Hesse i amb El llop estepari, una aventura a la recerca d’una resposta a la soledat europea i a la dicotomia entre la bondat i la perversió, el desig i l’obediència.

Hauria volgut llegir alguna cosa en la seva llengua, però en els anys de la seva joventut a casa seva, qui gosava entrar un llibre escrit en català, més enllà dels que amb abundància produïa, l’un rere l’altre, Josep Pla, autor de literatura per a adults de casa bona?

A més dels dos centímetres amb què s’alçava per damunt de la major part dels seus possibles pretendents, Carlota tenia un aire que n’augmentava l’atractiu quan, amb la difícil naturalitat que requeria, entrava a la pista de l’envelat o a la discoteca. Llavors les altres parelles reculaven per deixar tot l’espai per a ells dos —Eduard i Carlota— en un temps que, per a molts, es convertiren en la parella ideal i, en conseqüència, suscitaren admiració. Però també crítiques i enveges a causa del seu festeig relativament desenfrenat que aviat els seus pares havien d’impedir.

Amb el convenciment que les apostes intel·lectuals no tenien cap sortida, el pare d’Eduard va empènyer i obligar el seu fill a matricular-se a la carrera d’enginyer i a tots els estudis complementaris: llengües, matemàtiques a fons, economia, història natural i història universal. Tot al contrari, els pares de Carlota havien restringit els estudis que ella, amb regular insistència, havia reclamat. Ho feien amb l’absolut convenciment que una noia dotada de bellesa no havia de sortir de l’àmbit natural de la família, d’idees conservadores raonablement acreditades i acordades amb els principis morals d’una societat que —com ja s’ha dit— s’havia emmotllat a la derrota (un concepte sobre el qual el criteri a seguir era traçat des del primer dia) i amb aquest criteri van educar seriosament la filla. Ella va fingir acceptar-ho, però mai ningú no va poder afirmar que fos sincera, sinó senzillament interessada a conservar el reducte personal de llibertat interior imprescindible que li va permetre de continuar una mica d’amagat el seu festeig desenfrenat amb Eduard. Carlota valorava el seu festeig no solament pel que ella hi aportava, sinó pel que tots dos junts havien aconseguit l’un per l’altre i per l’amor que els era prohibit. Valorava tot el que feien i el que volien fer en endavant. Recordava l’amor de joventut i els dies que seguiren la mort del gran mermador, és a dir: el que minva, prohibeix o retalla, com deien entre ells quan es refereixen al caudillo invicte per la gràcia de Déu i Espanya. Recordava els anys d’amargor no alliberada, tanmateix iniciant-se en els camins de llibertat quan van viure mil dies junts fingint que estaven separats, mil pàgines pleníssimes de lletra, mil dies per a adonar-se que havien viscut, mil dies d’innocència amb prou contactes, mil dies d’omplir els minuts de noves il·lusions sintonitzant passions responsables de tants canvis que anaven de dreta a esquerra: «El meu cor bat a l’esquerra», havien dit llavors i encara ho continuaven creient ara.

Encara ara, en el present rabiós, continuaven fidels a una certa germanofília i fins i tot al romanticisme que tant ell com ella havien estimat. Havien admirat els seus herois i havien compartit els sofriments d’Otília, Ifigènia, Werther, Egmon, Faust, Mefist i Margarida..., una poètica admirable de la qual ells mai no havien gosat participar del tot, rotundament, per temor que s’hi postulessin sacrificis in extremis o propostes determinants i suïcides.

Eduard era un home pragmàtic, científic en la professió, analític pels estudis d’enginyeria, amb poca tendència a la interpretació romàntica de la ciència i de la vida, però sempre podia donar una sorpresa. D’això n’era testimoni Carlota, a qui ja n’havia donat moltes. I és que les restriccions a què havien estat sotmesos sorgien com a contrarietats perverses i ells eren febles i subjectes a un cànon que fingia mantenir-se. Ells eren obedients i la manca de coratge d’Eduard va legitimar el seu pare a prohibir les relacions amoroses i perilloses amb Carlota per subjectar-lo i unir-lo en matrimoni amb una dona rica, en aparença desitjable però frígida i pràcticament nul·la en molts sentits.

Lògica conseqüència d’aquest amor contrariat, es desvetllà una rebel·lió contra la monotonia de la seva societat restreta i restringida. I Eduard mai no es va deixar atrapar en la fredor del matrimoni i en tot moment continuà donant impuls, insuflant la brasa ardent del seu desig per Carlota. I va ser justament llavors que els severíssims pares de Carlota, per posar fi al festeig entusiasta, tant com irregular, que en tots els aspectes tenia el caràcter d’adulteri, van decidir d’oferir-la en matrimoni a un íntim amic d’ells, un notable de la ciutat aragonesa de Barbastre, important antiquari especialitzat en peces litúrgiques i en la importació, restauració i venda de vestuari cerimonial eclesiàstic: casulles, albes, capes pluvials, túniques i sotanes negres i morades que, convenientment modificades per sastres i modistes, havien tingut i tenien un gran èxit entre les mullers de la casta dominant a Madrid, que les comprava per convertir-les en una impactant indumentària per a les grans festes del règim a Sant Sebastià, a Marbella i als festivals del nou cinema espanyol subvencionat.

Tot i la diferència de nivell moral, Carlota —quan va ser requerida en matrimoni per l’antiquari de Barbastre dotat d’una fortuna moderada, una presència física conspícua i una sòlida intel·ligència terrícola i avariciosa— va acceptar. Mai Carlota no va vessar cap llàgrima, ni tan sols va mostrar cap senyal de desconfort i no es va deixar coure en la sopa mal cuinada de l’avorriment disposada a consumir-se i a fer-se perdonar la glòria del seus anys de joventut, en certa mesura escandalosa, amb l’esplèndid Eduard. I, en secret, el festeig amb ell continuà, perquè era natural i perquè era inevitable.

I ell va conservar-se fidel a la memòria de Carlota, que s’havia deixat perdre per la seva excessiva obediència al pare, i continuà impertorbable els seus estudis fins a acabar la llarga carrera, a 24 anys. I, sense aturar-se en els èxits obtinguts, va continuar els estudis complementaris que havien de fer més competitiva la seva vida professional.

Com per redimir-se de les seves claudicacions i servituds imperdonablement burgeses, i potser també fugint del matrimoni, Eduard va apuntar-se als quibuts d’Israel quan el projecte iniciat per Ben Gurion era encara una esperança prestigiosa en el món occidental. I va ser precisament durant l’estada d’Eduard als camps de treball dels quibuts quan li va arribar la notícia: Carlota, a Barbastre, era a punt de tenir una filla la paternitat de la qual era matemàticament atribuïble a l’antiquari, no en tenia el menor dubte. La criatura, batejada a la basílica de Tudela, va rebre el nom de Cordèlia.

Arran d’un conflicte mantingut amb les autoritats acadèmiques a Barcelona i, aquesta vegada sí, amb el suport del pare, Eduard va traslladar-se a la República Federal d’Alemanya —occidental i emergent— cap als anys setanta quan, ja recuperada la democràcia i les llibertats i emancipades les dones fins als extrems que la moral luterana posada al dia permetia, oferien als homes atractius, llatins, intel·ligents i seductors com Eduard tota mena de facilitats per a la convivència: una relació fascinant a la qual ni els més puritans no van negar-se. I, doncs, totes les relacions anteriors mantingudes per Eduard empal·lidiren i la seva mentalitat calculadora va acceptar els costums, el sexual intercourse vigent, però no fins al punt impossible d’oblidar Carlota.

Per evitar que Eduard entrés de ple i irreversiblement en l’encanteri llibertari femení de les joves alemanyes de la segona generació després de la guerra i de primera fila de les emancipades, el seu pare, incapaç de controlar-lo, li va preparar un matrimoni raonable de conveniència amb la vídua recent d’un terratinent d’aquells termes encara ric i solitari. I Eduard, convençut per l’experiència alemanya que el matrimoni com a estat té aspectes favorables, i que no obliga del tot a les antiquades fidelitats ara despenalitzades, va acceptar.

Sotmès i casat, Eduard va tornar a Barcelona. Treballava en la indústria de l’automòbil, i va refusar propostes d’entrar en les grans empreses existents: SEAT i ENASA. Va escollir una petita indústria, gairebé artesanal, inaugurada el 1930 sota el nom de W. Ricard, on com a enginyer va conèixer autèntics maniàtics de la perfecció. En alguns moments l’empresa va associar-se amb Elizalde SA, fabricants de motors d’aviació. Tots treballaven amb dedicació desmesurada i amb resultats molt bons, però l’excel·lència a què aspiraven resultava gairebé impossible en les condicions que ho feien i en el país desmantellat que havia esdevingut Espanya, orgullosament controlat per la burocràcia. Així i tot, hi va fer els millors amics de la seva vida: els enginyers de W. Ricard i d’Elizalde i —el primer d’ells— el Capità, llavors en la professió civil; però també els més enigmàtics: el jove magnat francès Santi Ficat Kerboul, que, valent-se de les seves immillorables relacions al Ministeri de Defensa francès i també a l’espanyol, pretenia convertir l’empresa en un negoci dedicat a l’exportació d’armament a països conflictius necessitats d’equipar les forces repressives per mantenir les dictadures i les hegemonies sobre els països veïns, especialment a l’Àfrica del Nord i al Pròxim Orient; una astúcia a què Eduard