La Venus de les Pells

By Leopold Von Sacher-Masoch

"La Venus de les pells" és més que una novel·la. Poques narracions tenen un efecte tan perdurable en el temps com aquesta història de submissió d´un home, Severin, cap a una dona cruel i dominant. L´impacte d´aquesta història, traduïda ara per primer cop al català, ha estat tan gran que el nom del seu autor ha quedat per sempre més lligat a la tendència sexual del protagonista d´aquest llibre: el "masoquisme". Una novel·la eterna, sempre d´actualitat, que ha estat portada al cinema en diverses ocasions (la darrera per Roman Polanski el 2013), i ha estat objecte fins i tot de cançons per grups tan icònics com The Velvet Underground.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Nexum
• Release date: Feb 20, 2019

Book preview

LA VENUS DE LES PELLS

La Venus de les Pells

Títol oríginal: Venus im Pelz

Autor: Leopold von Sacher-Masoch

Traducció: Pep Verger Fransoy

© de la present edició, Nexum Edicions, 2019, un segell de Divucsa Music, SAU.

Amb el suport de:

L´autor: Leopold von Sacher-Masoch

Leopold Von Sacher-Masoch (1836-1895) va néixer al si d'una família aristocràtica el 1836 a Lemberg, a la província de Galítzia – l´actual Lviv ucraïnesa – dins de les fronteres de l'Imperi austrohongarès.

La seva obra més coneguda és La Venus de les Pells, que inicialment havia de formar part d´una sèrie de sis novel·les sota el títol col·lectiu El llegat de Caïn, de les quals només en va completar les dues primeres. La sèrie havia d´estar dedicada a tractar els grans temes de la vida contemporània: l'amor, la propietat, l'Estat, la guerra, el treball i la mort.

La Venus de les Pells explica com un home, Severin, se sotmet a una dona a la qual demana que el tracti com a esclau, de manera progressivament més degradant. Severin descriu els seus sentiments durant aquestes experiències i les defineix com a "hipersensualitat. No obstant el nom que ha perdurat per a aquesta tendència sexual deriva directament del cognom del seu autor: masoquisme".

L´impacte cultural d´aquesta obra traduïda per primer cop al català va molt més enllà del temps del seu autor. La Venus de les Pells ha estat adaptada diverses vegades al cinema – la darrera el 2013 per Roman Polanski – i inclús el conegut grup The Velvet Underground li ha dedicat una cançó.

Més enllà de l´èxit d´aquesta novel·la, els seus contemporanis van valorar en Von Sacher-Masoch de forma especial els seus excel·lents assaigs sobre minories ètniques austro-hongareses i la seva Galítzia natal. És de destacar la seva simpatia pels jueus, el que li valdria l'agraïment d'aquesta comunitat. Va gaudir del reconeixement de contemporanis de la talla de Zola, Ibsen i Victor Hugo.

Déu el va castigar i el va posar en mans d’una dona.

Llibre de Judit 16, 7

Gaudia d’una companyia encantadora.

Al meu davant, vora la massissa llar de foc renaixentista, s’estava asseguda Venus; no era pas una dona frívola i superficial que, sota aquest nom fictici, fes la guerra contra el sexe oposat, com mademoiselle Cleòpatra, sinó l’autèntica i veritable deessa de l’amor.

Seia en una butaca i havia encès un foc que crepitava i es reflectia en flames vermelles que li recorrien el rostre pàl·lid d’ulls blancs, i, ara i adés, els peus quan mirava d’escalfar-los.

El seu cap, malgrat els ulls petris i apagats, era meravellós; però era tot el que l’hi podia veure, perquè s’havia embolicat el cos marmori amb una gran pell, dins la qual s’arraulia tremolejant com una gata.

–No ho entenc –vaig exclamar–. Ja no fa gens de fred. Fa dues setmanes que tenim una primavera magnífica. Segurament està nerviosa.

–Gràcies per la vostra primavera –va respondre ella amb una veu baixa i dura, i immediatament després va esternudar divinament, dos cops seguits–, però no puc suportar estar-me aquí gaire temps més, francament, i començo a entendre...

–Què, estimada senyora?

–Començo a creure el que és increïble i a entendre el que és incomprensible. De sobte entenc la virtut de la dona germànica i la filosofia alemanya, i ja no em sorprèn que vosaltres, la gent del nord, no sapigueu estimar, i que ni tan sols tingueu la més mínima idea del que és l’amor.

–Però madame –vaig replicar, força molest–. Jo, sens dubte, no li he donat motius per...

–Oh, vostè...–La divinitat va esternudar per tercera vegada i va arronsar les espatlles amb una gràcia inimitable–. Per això sempre m’he mostrat benèvola amb vostè, i fins i tot he vingut a visitar-lo de tant en tant, encara que, a desgrat de totes les meves pells, sempre agafo un refredat. Recorda la nostra primera trobada?

–Com podria oblidar-me’n? –vaig fer–. Aleshores vostè duia els seus cabells exuberants amb rínxols castanys, i tenia la boca vermella i els ulls marrons, però l’he reconeguda de seguida pel perfil del seu rostre i per la seva pal·lidesa de marbre... Sempre portava una jaqueta de vellut d’un blau-violat enrivetada amb pell d’esquirol.

–N’estava enamoradíssim, d’aquesta peça de vestir, i es va mostrar terriblement submís.

–Vostè em va ensenyar el que és l’amor. La seva manera despreocupada de retre-li culte em va fer oblidar dos mil anys.

–I li vaig ésser incomparablement fidel!

–Bé, pel que fa a la fidelitat...

–Malagraït!

–No pretenc reprotxar-li res. Vostè és una dona divina, però una dona al capdavall, i, com totes les dones, cruel en l’amor.

–El que qualifica de cruel –va replicar la deessa de l’amor amb vehemència–, no és altra cosa que l’element passional i l’amor espontani, que és allò que constitueix la naturalesa de la dona i fa que s’entregui quan estima i que estimi tot el que li agrada.

–Per ventura pot haver-hi per a un amant alguna cosa més cruel que la infidelitat de la dona que estima?

–Vaja! –va exclamar–. Les dones som fidels mentre estimem, però els homes exigiu a la dona fidelitat sense amor, i que s’entregui sense gaudir. I doncs, qui és cruel, la dona o l’home? Els dels nord, en general, us preneu l’amor d’una manera massa seriosa i solemne. Parleu de deures, quan tot hauria de ser només una qüestió de plaer.

–Justament per això els nostres sentiments són decents i virtuosos, i les nostres relacions estables.

–I això no obstant, teniu un anhel neguitós i sempre insatisfet per la nuesa del paganisme –em va interrompre ella–; però aquest amor, que és la joia més elevada, que és irreductiblement diví, no és pas per a vosaltres, els moderns, fills de la reflexió. Només us porta dissort. Tan bon punt voleu ser naturals, esdeveniu vulgars. La naturalesa us sembla quelcom hostil. Heu convertit en dimonis els alegres déus grecs, i a mi en una diablessa. No podeu fer altra cosa que exorcitzar-me i maleir-me, o immolar-vos davant del meu altar, víctimes d’un frenesí de bacant. I si mai un de vosaltres ha tingut prou coratge per besar la meva boca vermella, peregrina tot seguit a Roma, descalç, amb una túnica de penitent, i espera que creixin flors de la seva vara decandida, mentre que sota els meus peus broten cada hora roses, violetes i murtes, que escampen una fragància a la qual vosaltres no sou dignes. Romangueu entre les vostres boires nòrdiques i el vostre encens cristià, però deixeu que nosaltres, els pagans, restem sota les runes, davall la lava, i no ens desenterreu. Pompeia no va ser construïda per a vosaltres, ni les nostres vil·les, ni els nostres banys, ni els nostres temples. Vosaltres no teniu necessitat dels déus. Nosaltres ens glacem en el vostre món.

La bella dona marmòria va estossegar i es va acomodar millor la pell fosca de mart gibelí sobre les espatlles.

–Gràcies per aquesta lliçó clàssica –vaig respondre–, però no pot negar que l’home i la dona són enemics implacables, tant en el vostre món clar i assolellat com en el nostre món boirós. En l’amor es produeix només per un temps breu la unió en un sol ésser, amb un únic pensament, una única sensació, una única voluntat, per tot seguit desunir-se encara més. I vostè ho sap millor que jo, això; qualsevol dels dos que no aconsegueix dominar, aviat sentirà el peu de l’altre sobre el coll...

–I, en general, l’home, el peu de la dona –va exclamar madame Venus amb un to de mofa ple d’orgull–. Vostè ho sap millor que jo.

–Sens dubte, i justament per això no em faig il·lusions.

–O sigui, que ara és el meu esclau sense il·lusions, i per aquest motiu sentirà el pes del meu peu despietat.

–Madame!

–Però què no em coneix, encara? Sí, soc cruel, ja que li encanta aquesta paraula. Però no hi tinc tot el dret, a ser-ho? L’home és qui desitja, la dona és qui és desitjada. Aquest és l’únic avantatge de la dona, però és decisiu. A causa de la passió de l’home, la naturalesa l’ha posat en mans de la dona, i la dona que no sap com convertir-lo en el seu súbdit, el seu esclau, la seva joguina, i com trair-lo amb un somriure, no és pas llesta.

–Els seus principis, ni més ni menys –vaig fer, irat.

–Es basen en l’experiència de mil·lennis –va replicar ella amb ironia, mentre els seus dits blancs joguinejaven sobre la fosca pell de mart–. Com més sol·lícita es mostri una dona, més ràpidament l’home es refredarà i esdevindrà dominant; en canvi, com més cruel es mostri i més infidel sigui, com pitjor tracti un home, com més desmenjadament interactuï amb ell, com menys compassiva sigui, més i més augmentarà el desig de l’home, i ell més i més l’estimarà i l’adorarà. Sempre ha estat així, des de l’època d’Helena i Dalila a la de Caterina II i Lola Montez.

–No puc negar –vaig dir–, que res li resulta més atractiu a un home que la imatge d’una dona bella, apassionada, cruel i despòtica que dissolutament canvia de favorit sense cap escrúpol, i que obra segons el seu capritx...

–I que, a més a més, porta pells –va exclamar la divinitat.

–Què vol dir, ara?

–Conec bé el que més li agrada.

–Sap que des de la darrera vegada que ens vam veure s’ha tornat molt coqueta? –vaig dir.

–En quin sentit, si és que puc preguntar-ho?

–No es pot fer ressaltar el seu cos blanc d’una forma més afavoridora que amb aquestes pells fosques, i, a més...

–La deessa va riure.

–Vostè somia! –va exclamar–. Desperti’s! –Em va estrènyer un braç amb la seva mà de color blanc marmori–. Desperti’s –va repetir amb un to estrident i alhora greu. Fent un esforç, vaig obrir els ulls.

Vaig veure la mà que m’havia sacsejat, que de sobte s’havia tornat d’un color terrós com de bronze. La veu era la veu pastosa i èbria del meu criat cosac, que estava dret al meu davant, palplantat amb la seva imponent alçada de quasi un metre vuitanta.

–Aixequi’s –va afegir aquell bon home–. És d’allò més vergonyós.

–El què, és d’allò més vergonyós?

–Quedar-se adormit sense haver-se llevat la roba i, a sobre, amb un llibre. –Va eixorivir les espelmes que s’havien extingit i va recollir el volum que m’havia caigut de les mans–. Amb un llibre de... –Va mirar-ne el títol–, de Hegel. A més a més ja fa estona que hauria d’anar a veure el senyor Severin, que ens espera per prendre el te.

–Un somni ben curiós –va dir Severin quan vaig haver acabat. Tenia els braços recolzats sobre els genolls, i el rostre entre les seves mans delicades i cobertes de venes fines, i es lliurava a la reflexió.

Jo sabia que romandria molta estona quiet en aquella positura, que amb prou feines es mouria per respirar. I, en efecte, així va ser, però el seu comportament no em va semblar gens estrany. Feia gairebé tres anys que manteníem una amistat íntima i estava acostumat a les seves rareses. Perquè és innegable que era extravagant, tot i que no era en absolut el típic boig perillós que els veïns consideraven que era, i, de fet, tota Kolomea. A mi, la seva personalitat em semblava no tan sols interessant –motiu pel qual molta gent també em tenia per una mica guillat–, sinó, fins a cert punt, apreciable. Per a ser un galitsià, noble i terratinent, i a més de la seva edat –amb prou feines passava dels trenta–, mostrava una discreció sorprenent, una gravetat marcada, i fins i tot pedanteria. Vivia d’acord amb un sistema detalladament elaborat, mig filosòfic i mig pràctic, com un mecanisme de rellotgeria; i no solament això, també vivia segons el termòmetre, el baròmetre, l’aeròmetre, l’hidròmetre, Hipòcrates, Hufeland, Plató, Kant, Knigge i Lord Chesterfield. Però, malgrat tot, a vegades patia violents accessos de passió inesperada i llavors feia l’efecte que estava disposat a estavellar-se de cap contra la paret. En aquestes ocasions valia més evitar-lo.

Mentre ell romania en silenci, el foc cantava a la xemeneia, i cantava el gran i venerable samovar, i també la cadira antiga on jo seia gronxant-me i fumant un cigar, i el grill als murs vetustos. Vaig deixar que els meus ulls llisquessin pels aparells estranys, els esquelets d’animals, els ocells dissecats, els globus terraqüis i les figures de guix que atapeïen la seva estança, fins que, fortuïtament, la meva mirada es va quedar fixa en un quadre que ja havia vist molt sovint, però que aquell dia, amb la resplendor vermella del foc que s’hi reflectia, em va produir un impacte inefable.

Era una gran pintura a l’oli, pintada amb l’estil opulent de l’escola belga, i la seva temàtica era ben estranya.

Una dona