En contra: 23 contes teatralitzats

By Esteve Soler

En contra. 23 contes teatralitzats són 23 narracions curtes escrites seguint l'esperit dels contes tradicionals, però que l'atzar va fer encaixar en una forma teatral. 23 històries molt diferents, però lligades per tres conceptes que poden definir la nostra realitat: progrés, amor i democràcia. O no. Perquè, de fet, potser allò que defineix la nostra existència no són pas aquestes idees, sinó la recerca impossible que en fem. 23 relats que volen oferir una mirada calidoscòpica, brutal, sarcàstica i terrífica que incomodi el lector al mateix temps que el diverteix, que li faci sentir un calfred sense poder contenir una riallada.    "Molt fort, boig al mateix temps que polític [...], tan divertit com contundent i eficaç" Armelle Hélliot, Le Figaro "En les seves escenes burlesques desemmarcara les monstruositats generades pels temps en què vivim" Hinrike Gronewold, Weltexpress  

• Language: Català
• Publisher: 3i4 edicions
• Release date: Jul 30, 2016
• ISBN: 9788416789375

Book preview

vacances

Contra el progrés

(7 obretes surrealistes)

«Estic fart de la simetria»

Luis Buñuel

El fantasma de la llibertat

1

Un menjador amb una taula. Una parella de mitjana edat menja mentre mira la televisió.

HOME: No fan mai res de bo a la tele.

Pausa.

DONA: Sí, sí...

HOME: Res de bo.

HOME va canviant de canal amb el comandament, mentre DONA ni s’ho mira.

DONA: És clar...

HOME: Abans la tele estava bé, no hi havia tantes cadenes, però estava bé, ara sembla que...

De cop i volta, hi ha un dels canals que no canvia. Es tracta d’un espai que mostra imatges del tercer món, especialment de nens que passen fam. La imatge es va aturant progressivament.

HOME: ...sembla que, que les, que...

HOME s’entesta amb inquietud a provar de canviar el canal.

HOME: Només faltava això.

S’aixeca i dóna cops al televisor. DONA ni s’immuta.

HOME: Maleïda tele.

Torna a seure i mira si les piles del comandament estan bé. Mentrestant, un dels nens de l’espai surt des de sota la taula i s’asseu al seu costat, davant del televisor. HOME aixeca el cap i se’l mira. Home toca la seva dona, que no li fa cas. Insisteix. Ella mira HOME, que li indica la presència del nen i també l’observa, perplexa. A poc a poc, HOME agafa el comandament, comprova exactament quin botó ha de pitjar i apunta el nen. Intenta repetidament canviar de canal, però no se’n surt. DONA li pren el comandament i també mira de canviar el canal, sense aconseguir-ho. Es miren astorats.

DONA: Potser li falten piles.

HOME: Vols dir?

DONA s’aixeca sense deixar de mirar el nen i busca piles.

DONA: Fa temps que no les canviem.

HOME: A mi em sembla que no són pas les piles.

DONA: No? Per què?

HOME: No ho sé, m’ho sembla.

DONA li porta piles noves. HOME posa piles noves, sense deixar de mirar el nen. De nou, apunta meticulosament a la seva cara i intenta treure-se’l del damunt.

HOME: Potser és un programa d’aquells que has de pagar.

DONA: De quins?

HOME: Un del satèl·lit.

DONA: Nosaltres no en tenim, de satèl·lit.

HOME: Ah, és clar.

Pausa breu.

HOME: De vegades fan ofertes i regalen programes...

DONA: No és això.

HOME: És clar.

Pausa breu.

DONA: Ja sé què hem de fer.

DONA s’apropa una mica al nen.

HOME: Què?

DONA: Truca al tècnic.

HOME: A quin tècnic?

DONA: Al tècnic de la televisió.

HOME busca el telèfon.

HOME: On era el mòbil?

DONA: L’he deixat a la tauleta.

HOME troba el telèfon i es disposa a trucar, però abans DONA s’hi acosta.

DONA: No som racistes.

HOME: No.

DONA: Però cal fer alguna cosa, oi?

HOME: Sí.

HOME truca pel mòbil i es disposa a parlar.

HOME: Hola? Que són els de la tele? Sí, hola, tenim un problema amb... amb la tele.

HOME parla per telèfon, mentre DONA s’acosta amb precaució a mirar-se el nen.

HOME: Sí. Quin? Doncs... Sí, sí que es veu, però... No ho sé, poden passar per mirar-s’ho? Sí, és que volíem veure altres cadenes. No és que siguem racistes, eh? Bé, no sé què hi té a veure, però... però... Sí, d’acord. Sí. Gràcies. Gràcies.

DONA: Què diu?

HOME: Diu que vindrà demà.

DONA: Demà?

HOME: Sí.

DONA: I què farem així fins demà... sense tele...?

HOME: No sé, podem jugar a cartes o...

DONA: Jugar a cartes?

HOME: Sí.

DONA: A mi no m’agrada jugar a cartes!

HOME: Molt bé, molt bé...

DONA: Saps perfectament que no m’agrada jugar a cartes!

HOME: Perdona, perdona... I què vols fer doncs...?

DONA: No ho sé, podries provar de...

HOME: Què?

DONA: D’apagar el televisor.

HOME: Apagar el televisor?

Tots dos es miren el nen.

HOME: I com s’apaga... el televisor?

DONA: No ho sé, tu mateix... Tu l’apagues cada dia abans d’anar a dormir, no?

HOME: Sí, però avui no és igual.

DONA: No ho sé, això és cosa teva.

HOME es mira el nen.

HOME: És que jo no hi entenc, en televisors.

DONA: Però abans l’has encès. Si l’has encès abans ara s’ha d’apagar.

HOME: No ho veig gaire clar.

DONA: Jo no me’n vaig a dormir fins que no hagis apagat el televisor.

Pausa breu.

HOME: No em facis això...

DONA: Jo no marxo a dormir si no has desconnectat d’alguna manera això...

HOME: Però si demà ho han de venir a reparar...

DONA: I què... S’ha de passar tota la nit encès?

HOME: És que jo no hi entenc...

DONA: Vull que l’apaguis ara mateix!

HOME: Molt bé, molt bé...

HOME s’apropa al televisor.

HOME: Potser si els truquem podrien venir...

DONA: Apaga’l, home...

HOME: Està bé...

HOME s’acosta al nen i al televisor amb precaució. Tanca el televisor, que, efectivament, deixa de funcionar, però el nen continua assegut com abans a la taula.

DONA: No se’n va.

HOME: Espera, de vegades li costa de desconnectar-se.

DONA: No, no se’n va, no se’n va.

HOME: Ho veus? Ja t’ho he dit, que no havíem d’apagar-lo!

DONA: I ara què fem? Això vol dir que no se n’anirà mai?

HOME: No ho sé...

DONA: No podem pas estar així sempre.

HOME: I què vols que hi faci?

DONA: A mi no m’expliquis res. És un problema teu. És culpa teva.

DONA marxa.

HOME: Culpa meva? Sí, quina gràcia. Et creus que jo em dedico a... a... eh?

DONA torna amb una bossa d’escombraries.

DONA: Té.

HOME: Què és això?

DONA: Desplega-ho.

HOME ho fa.

HOME: Una bossa d’escombraries? No deus pas voler que...

DONA: En aquesta casa ningú no marxarà a dormir fins que no hagis apagat això.

HOME: Dona, no siguis així...

DONA: Ni així, ni aixà. Fes-ho!

HOME: I què he de fer? El poso dins i... després?

DONA: Tu mateix...

HOME: Jo mateix, què?

DONA: Doncs el deixes fora.

HOME: Fora on?

DONA: On les deixes, aquesta mena de bosses? A l’armari de l’entrada? A la saleta? Al dormitori?

HOME: Ja ho he entès, ja.

HOME es mira el nen i esbufega.

HOME: I si no vol entrar dins la bossa?

DONA: Tu ets més fort que ell, no?

Pausa breu.

DONA: Sí o no?

HOME: Sí, però...

DONA: A més, de qui és aquesta casa? Vols fer-lo fora d’una puta vegada!

HOME: Molt bé, molt bé...

HOME s’acosta al nen, però recula i es torna a adreçar a dona.

HOME: I sí...

DONA: No tornis a dirigir-te a mi fins que no l’hagis fet fora!

DONA marxa i clava un cop de porta.

HOME es mira el nen i mira la bossa d’escombraries. La llença a terra. Amb precaució i progressivament s’acosta a Nen, més a prop que no s’hi havia acostat fins ara.

Nen bada la boca. Podem sentir que s’expressa amb una pertorbadora veu d’adult.

NEN: Sou morts.

Fosc.

2

Nit. Un home estirat a terra, al carrer, queixant-se. Acaba de ser envestit per un tramvia i està greument ferit i confós. Arriba una noia, que se’l mira. Porta un vestit clàssic, fins i tot una mica passat de moda, i una bossa. Pausa llarga.

Ferit: Avisi una ambulància. Si us plau.

Noia se’l continua mirant sense fer res.

Ferit: Una ambulància.

Pausa.

Ferit: Avisi una ambulància. Necessito anar a l’hospital.

Noia s’hi apropa. Pausa llarga.

Ferit: Necessito anar...

Noia: No es preocupi, això que té és greu.

Ferit la mira sense poder comprendre-la.

Ferit: Necessito...

Noia: Vull dir que és realment greu. No es preocupi de res.

Noia s’apropa més a ell i intenta consolar-lo acaronant-lo.

Ferit: Què vol dir que no em preocupi?

Noia: Que vostè no surt viu d’aquí ni boig.

Pausa.

Ferit: Però què... què fa? Avisi una...

Noia:...una ambulància? Tarden massa. Sempre arriben tard. A mi se m’han mort dos familiars esperant ambulàncies, cregui’m.

Pausa.

Ferit: Avisi...

Noia: Vol deixar d’insistir d’una puta vegada! Que n’és, de pesat... «Una ambulància, una ambulància.» Què es pensa que sóc beneita?

Noia obre la bossa, agafa un paquet de cigarretes i se’n fuma una.

Ferit mira al seu voltant, com si esperés que algú el veiés.

Noia: Vol fumar?

Noia li deixa la cigarreta als llavis, però Ferit la rebutja.

Noia: Vostè mateix. Fumar relaxa.

Noia fuma.

Ferit: Per què ho fas?

Noia: I vostè per què travessa el carrer quan passa el tramvia? Que