1, 2, 3... Operació Madona

By Laura González Capilla

Tres amigues investiguen un crim i provoquen accidentalment que la policia hi intervingui. Vols acompanyar-les?

Una taca de sang al carrer. En Paco, el quiosquer, que avui no ha obert el negoci. Tres dones del barri hi troben la relació i comuniquen els fets als Mossos d'Esquadra, però la policia no els fa gaire cas.

Les tres amigues decideixen investigar aleshores el que elles consideren que és clarament un cas d'assassinat. Durant la seva investigació, les dones provocaran accidentalment que la policia hagi dintervenir en el cas. Les pistes que seguiran els Mossos però, a causa de les interferències de les tres veïnes, no sempre seran les correctes...

L'amistat, l'amor, el terrorisme islàmic o les frustracions personals són alguns del temes que anirem trobant al llarg del relat.

1, 2, 3...Operació Madona és una novel·la negra en clau d'humor, àgil i divertida, amb personatges molt propers que fàcilment podrem reconèixer en una veïna, en un amic o en nosaltres mateixos.

• Language: Català
• Publisher: Caligrama
• Release date: Mar 1, 2018
• ISBN: 9788417321543

Laura González Capilla

Laura González Capilla va néixer a Barcelona el 4 de maig de 1976. Sempre li ha apassionat la literatura i ja de ben petita dedicava llargues estones a escriure contes. Llicenciada en Filologia Catalana per la UB i Pèrit Cal·lígraf Judicial i Grafoanalista Forense per la UAB, ha exercit durant uns anys com a professora de Llengua i literatura catalanes a l'ensenyament secundari. Les seves grans passions són viatjar, els animals, escriure i el seu fill, que és qui va inspirar la seva primera novel·la: La casa trencada (Ediciones Oblícuas, 2017).

Book preview

Capítol I

La Toni

La Toni acaba la jornada laboral contenta de si mateixa: avui ha aconseguit dues noves pòlisses i una renovació. També ha hagut d’atendre persones que reclamaven no haver rebut el tracte que esperaven de la companyia asseguradora i ha dedicat molta estona a explicar pacientement a una clienta la diferència entre deixar-se oblidada una bossa al banc del parc i el fet que algú te l’estiri i se l’endugui mentre passeges tranquil·lament pel carrer.

Aquest és el seu dia a dia a la feina: de vegades li va més bé i d’altres pitjor, però en general està contenta i se sent satisfeta de les seves dots de comercial.

Alguns companys li recriminen que treballa moltes hores i que no demana mai res a canvi. La conviden a demanar un augment de categoria o de sou perquè estan convençuts que se’l mereix, però ella es troba a gust amb la seva situació. Mai s’ha sentit còmoda parlant amb els seus superiors. Tota l’extraversió que mostra amb els clients esdevé timidesa en la seva vida personal. Li agrada que les coses siguin sempre iguals, sense alteracions. La Toni és una d’aquelles persones que ni tan sols s’atreveix a protestar quan algun maleducat se li cola a la cua del supermercat.

Quan arriba a casa, en Jordi està banyant la petita Cloe. Per sort, la seva feina en una entitat bancària li permet recollir la nena algunes tardes a l’escola bressol i ocupar-se d’ ella.

—Hola!—saluda, quan entra al bany, mentre s’inclina sobre la Cloe per fer-li un petó.

—Hola!—saluda en Jordi—. Com ha anat el dia?

—Bé, he aconseguit algunes pòlisses noves. Només un petit problema amb el meu nom, com sempre.

—Un altre cop?—pregunta el seu home—. Què ha passat?

—Doncs que ha vingut una senyora dient que havia trucat i que li havien dit que havia de parlar amb un tal Toni para tractar l’assumpte d’una indemnització. Aleshores li he demanat que s’esperés un moment, que l’atendria tan bon punt acabés amb la visita que tenia.

—I?

—El de sempre. M’ha dit que no volia parlar amb mi, només amb el senyor Toni. Li he dit que sí, que la Toni era jo i s’ha quedat mirant-me fixament, en silenci. Després m’ha començat a dir que no li prengués el pèl i que avisés el senyor Toni. Al final li he hagut d’explicar que em dic Antònia però que tothom em diu Toni i, com que encara no s’ho acabava de creure, li he hagut d’ensenyar el meu DNI.

—He, he!—riu en Jordi, mentre treu la nena de la banyera i l’envolta amb una tovallolla—. Bé, almenys la senyora deu haver sortit contenta de l’oficina, oi?

—Doncs no gaire, perquè ha dit que no podia esperar, que tenia hora a la perruqueria i llavors ha sigut quan se li ha acostat el nou company italià que tenim, saps de qui et parlo?

—Sí, l’Andrea, oi?—contesta en Jordi, mentre pentina el cabell de la Cloe.

—Exacte, l’Andrea. Quan s’ha ofert a atendre-la i li ha dit el seu nom ja et pots imaginar què ha passat: la dona ha entrat en col·lapse. Ha dit que no tenia el horno pa’ ruidos i que ja vindria el seu home un altre dia.

—El horno?—pregunta en Jordi.

—Ja saps què vull dir— diu la Toni assenyelant-se l’entrecuix dissimuladament—. No vull que la Cloe ho escolti.

En Jordi riu mentre vesteix la nena amb el pijama.

—Ha estat una situació incòmoda, però la veritat és que també tenia el seu punt còmic—diu la Toni, amb un somriure—. De totes maneres, crec que algun dia potser hauríem de plantejar-nos canviar de barri. Aquí no m’acabo d’entendre amb la gent.

—Canviar de barri? Per què? Aquí estem molt bé, oi que sí, Cloe?—pregunta en Jordi, adreçant-se a la nena.

—Sí, bé!—contesta ella.

—Anem a sopar, Cloe—diu la mare, agafant-la en braços—. Després t’explicaré un conte preciós d’animalets—. I per cert, Jordi—diu, amb un to recriminatori—, fes el favor de no trucar-me en hores de feina. Ja saps que no suporto que em cridin l’atenció.

En Jordi fa que sí amb el cap i no diu res. Coneix bé la seva dona, fa vint anys que estan junts i sap perfectament que li passarà de seguida.

La Chari

La Chari, como la coneixen al barri, entra a la porteria carregada de bosses. Darrere d’ella, un Manolo ben suat arrossega un parell de maletes.

—Ea, ya hemos llegao’!—exclama La Chari.

—Menos mal, Chari, menos mal!—respon en Manolo, gairebé sense alè—. ¿De verdad hacía falta llevar tanta cosa?

—¡Claro que sí, Manolo! Uno no va to’ los días a la Pública Dominicana. Ahora te echas un rato y yo enseguida te preparo los macarrones esos que te gustan tanto. Ya verás como a la tarde estás como nuevo.

—República, Chari, República…

—Que sí, que ya lo sé. A mí es que me gusta mucho el Rey, ya lo sabes, y me da no sé qué decir la palabrita esa.

En Manolo decideix no continuar l’absurda conversa. Amb la Chari de vegades és millor saber frenar a temps. Es treu per fi la samarreta horrorosa que la seva dona li ha fet comprar en una botiga de souvenirs i s’estira al sofà. Se sent realment cansat.

La Chari, que encara té corda per a una estona, posa aigua a bullir i descongela una mica de carn picada. Amb la cuina en marxa, desfà las maletes i prepara una rentadora amb la roba bruta. Després revisa les bosses i treu amb cura els regals que han portat per a familiars i amics i els col·loca sobre el llit de l’habitació de convidats. Quan passa davant del mirall no pot evitar aturar-se un moment i observar-se.

—¡Qué morena y qué guapa estoy! ¿ A que sí, Manolo?

En Manolo no respon, fa una estona que està completament adormit. La Chari s’apropa al seu home i li fa un petó al front.

—¡Ay, mi Manolo! ¡Pero qué guapo es!—exclama.

De camí a la cuina, La Chari recorda que no ha trucat a la seva filla per dir-li que han arribat bé. Agafa el telèfon i marca el número mentre intenta col·locar les estovalles amb la mà que li queda lliure.

—Nena, que ya hemos llegao!

—¿Todo bien?—pregunta la filla.

—Sí, sí; lo hemos pasao’ muy bien.

—Acuérdate que mañana tienes que llevar al niño a la guardería—li diu la filla—. ¿Te lo llevo a las 07h o te lo dejo ahora para que duerma en tu casa?

—¿Ahora? Espérate un rato, hija. Tu padre está durmiendo y tenemos que comer.

Tráemelo a la hora de la cena, ¿vale?

—Bueno, vale, pero entonces ya nos quedamos todos a cenar, que si no me haces ir mal.

—Como quieras—respon, cedint a les exigències de la filla—. Adéu.

La Chari, que ha aconseguit posar les estovalles amb una sola mà, es disposa a acabar de preparar el dinar. Alegre, es passeja per la cuina amb gràcia, cantussejant alguna melodia. Quan tot està llest, s’acosta al seu home i el desperta amb gestos suaus i carinyosos.

—¡A comer, mi sabrosón! —diu, quan el veu obrir els ulls.

En Manolo es desperta i es troba la seva dona vestida amb un mocador de platja llampant i una flor al cap. La Chari somriu, feliç i balla al ritme de la música del CD que han comprat a última hora a l’aeroport.

En Manolo s’incorpora i somriu. No entén com la seva dona pot tenir tanta energia.

En aquell moment, sona el timbre de la porta.

—Esa es la Flor—diu la Chari.

—¿Cómo lo sabes?—pregunta en Manolo.

—Porque las huelo. Y a ésta la envidia se le nota de lejos.

Efectivament la Flor, la seva veïna de dalt, espera sobre l’estora del replà.

—Ah! Sou vosaltres! —diu, quan la Chari obre la porta—. Com que he sentit música…No sabia que havíeu tornat.

—Doncs sí, ara mateis—respon la Chari.

—I coma ha anat? Veig que t’has cremat, pobra! S’ha de vigilar molt amb el sol…

—Ha anat tot molt bé. Y no, bonita, no me he quemao’, tengo un moreno estupendo. Ahora, perdona, pero íbamos a comer—diu, tancant-li la porta als morros.

En Manolo, que ja ha començat a dinar, no pot evitar deixar anar una rialla en sentir la conversa. «Quina dona!», es diu.

La Jose

La Jose renta els plats mentre en Lluís, el seu home, porta a dormir la petita Candela. Li agrada escoltar el seu home quan explica contes a la nena. Com a marit, en Lluís és una mica desastre: li costa fer qualsevol tasca domèstica, és incapaç de trobar res sense l’ ajuda de la seva dona i acostuma a oblidar-se de les dates importants. Com a pare, en canvi, a ulls de la Jose, és el millor. La Candela és la seva nena i en Lluís es desfà per complaure-la. Li encanta acompanyar-la al parc, banyar-la, jugar amb ella, acaronar-la i explicar-li històries.

La Jose tanca l’aixeta per escoltar millor el seu home mentre continua ensabonant els plats.

—…por ser tan capulla—diu en Lluís.

La Jose surt ràpidament de la cuina, escandalitzada i córre cap a l’habitació de la seva filla.

—Però què fas? Què li expliques a la nena?

La Candela, que ja estava pràcticament adormida, obre els ulls en sentir la veu de la seva mare.

—Res, li llegeixo poemes…—es justifica en Lluís.

—I això de capulla? Què era allò?—pregunta la Jose, amb les mans que li regalimen aigua i sabó.

—Doncs la Gloria Fuertes… no recordes aquell programa que feien quan érem petits? El perro ladra, el gato maulla…

—Sí, és clar que me’n recordo. I del gato garabato també. Però això de capulla, on ho deia?

—…y la araña se escurre por ser tan capulla—conclou en Lluís.

—Això ja no ho recordo. Pero és igual, en qualsevol cas, fes el favor d’utilitzar un vocabulari apropiat per a la nena.

—El perro ladra— diu la Candela, mig adormida.

—Sí, carinyo—intervé la mare—, el perro ladra y el gato maúlla.

—Y la araña capulla— afegeix la Candela.

—Ho veus? Mira què has aconseguit!— diu la Jose, visiblement enfadada però intentant utilitzar un to de veu que no incomodi a la petita—. A veure ara qui li explica demà a la de la guarderia que la nena recita la Gloria Fuertes.

—No t’enfadis, dona—respon en Lluís, sense poder evitar que se li escapi un somriure.

Quan la Jose acaba de recollir la cuina, el seu home estè mig ajagut al sofà, fent una cervesa i mirant un partit de futbol que es va jugar fa dotze anys.

—Ja hi tornem?—pregunta la Jose—. Què t’importa a tu aquest partit? Si ja saps com acaba!

—Jose, ja t’he dit molts cops que als que ens agrada el futbol ens encanta veure partits antics. No es tracta del resultat sinó del joc en sí, pero ja veig que no ho entens…

—Saps què és el que entenc, jo? Que d’aquí a cinc minuts comença la meva sèrie preferida i que d’aquí a quinze tu ja estaràs adormit. I aleshores jo ja m’hauré perdut la part en què s’hi expliquen els detalls més importants i no podré seguir bé el fil de la història.

—Vale, vale! Té el comandament de la tele—diu en Lluís, que no té ganes de discutir amb la seva