Contes i relats de Ricard Ruiz Garzón

By Ricard Ruiz Garzón

Col·lecció de relats de l'escriptor barceloní Ricard Ruiz Garzón, que conté algunes de les històries aparegudes en antologies i diversos mitjans de la seva carrera. Sectes que promulguen llenguatges telepàtics nascuts d'un silenci sense llengua, personatges alienats que posen en dubte els absurds de les nostres rutines diàries, realitats passades pel filtre dels relats d'Edgar Allan Poe, realitats alternatives on admetre la condició d'heterosexual significa enfrontar-se a la societat sencera...-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Sep 12, 2021
• ISBN: 9788726530964

Book preview

Contes i relats de Ricard Ruiz Garzón

Copyright © 2020, 2022 Ricard Ruiz Garzón and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726530964

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Silents

Quan la seva tia li’n parlà, s’ho va prendre amb escepticisme. La dona sempre havia estat una mica paranoica, sobretot per culpa d’un marit tronera que li feia el salt dia sí, dia també, mentre ella en buscava proves al mòbil, a les butxaques i als calçotets. Al morir l’home d’un atac de cor a casa d’una veïna, la tia havia aprofitat l’escàndol per veure’s legitimada en les seves suspicàcies, i ara semblava que tothom, nebot inclòs, n’havia de confirmar d’immediat les bajanades. L’època, en plena expansió de la postveritat, tampoc hi ajudava. Fins i tot ell, tan distret, tenia identificat algun secreta pel barri.

–Et dic que aquesta gent no parla, Oriol –s’hi emmurriava la tia–. Ni que t’hi adrecis.

–Seran de fora i no t’entenen, hi has pensat?

–No. No parlen i punt. Fan una mena de vot de silenci.

–Vols dir que no exageres?

En aquest punt, la tia brunzia un dit que la feia sacsejar.

–Gens! Ja em fareu cas, ja. Amb el bandarra del Modest tampoc no em creieu!

I així sempre. Al cap de quinze dies, en tornar a visitar-la, la dona no afluixava.

–S’han organitzat, Oriol, són una secta!

–Ja hi som...

–Creu-me, no paren de créixer. I mira què et dic: el nostre bidell en forma part.

–El pobre Mariano? Si el coneixes de tota la vida, tia!

L’Oriol va riure. El senyor Mariano era la discreció personificada. Portava trenta anys a la mateixa finca, es desvivia per servir els veïns i era dels pocs que no havia dubtat a fer costat incondicional a la tia durant l’afer del marit. En algun moment, sabent-lo vidu, l’Oriol havia arribat a pensar que potser tenia intencions amb ella. I se n’alegrava.

–Que us heu discutit, amb el Mariano? –va temptejar, abans d’acabar la visita.

La tia va acomiadar-lo amb presses i el va empènyer cap al rebedor. Només en tancar-li la porta, va dir, amb llàgrimes als ulls:

–Vés que no m’hi sumi, jo, a aquesta gent. Pel cas que em feu, millor callada!

L’Oriol va entrar capficat a l’ascensor. Si la tia seguia així, n’hauria de parlar amb algú.

Potser li convindria algun consell professional. Més complicacions, i en mal moment.

Un cop a la planta baixa, va veure el bidell movent caixes al despatx. Va aixecar la mà.

–Que vagi bé, Mariano!

El bidell va mirar-lo, va somriure i va assentir amb afecte. Després, va tornar a la feina. Quan ja havia obert la porta del carrer, l’Oriol va girar cua i va retrocedir fins a situarse davant del despatx. El bidell va alçar les celles en un gest interrogatiu.

–Perdoni que el molesti, Mariano, només serà un moment.

L’home va avançar cap a ell, netejant-se les mans sense deixar