Mort sota zero

By Ludmilla Lacueva Canut and Oriol Hernàndez

Un assassí trenca la pau a Andorra en plena temporada d'esquí. El comissari Cerni Llop li segueix la pista, enutjat per les contínues intromissions en la investigació per part de Climent Masoliver, l'antic batlle. L'únic fill del Marquès de Fenolleda està segur que l'han empès mentre esquiava. Per sort, tot ha quedat en un ensurt, però no queda tranquil quan s'assabenta que hi ha hagut un assassinat en el mateix hotel on s'allotja.
Mort sota zero és la primera novel·la de misteri de Ludmilla Lacueva. Amb destresa, l'autora segueix la fórmula del relat policíac anglès, on l'assassinat es fa present en una comunitat benestant i qualsevol pot ser sospitós. A més, hi introdueix elements típics de les tradicions andorranes que hi aporten un plus d'originalitat.

• Language: Català
• Publisher: 'apostroph
• Release date: Apr 29, 2020
• ISBN: 9788412200553

Book preview

Ludmilla Lacueva Canut

Mort sota zero

Per als meus estimats Ramon, Lydia i Christian

© de l’obra: Ludmilla Lacueva Canut

© de l’edició: Apostroph, edicions i propostes culturuals, SLU

© de la il·lustració de coberta: Oriol Hernández

© de la fotografia de contracoberta: Àlex Lara

Edició: Apostroph

Correcció / serveis linguístics: En cursiva

Disseny de coberta: Apostroph

Disseny de tripa: Mariana Eguaras

Maquetació: Apostroph

Primera edició: febrer 2018

Segona edició: febrer 2019

Edició digital: març 2020

ISBN digital: 978-84-122005-5-3

Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

Mas Postius 5, 08505 Muntanyola (Barcelona)

www.apostroph.cat

[e-mail]

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

Gràcies per llegir aquest llibre. La seva autora, Ludmilla Lacueva Canut, i tots els que hem fet possible que aquest llibre d’Apostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.

E-mail: [e-mail]

Twitter: @postroph

Facebook: facebook.com/postroph/

1

Londres, 1975

Una guspira, en contacte amb el rascador d’una capsa de mistos de l’hotel, va trencar el silenci que regnava al despatx. La flama creixia potent amb moviments maldestres. Dos dits d’home sostenien la punta del llumí que cremava furiosament.

—Qui la fa la paga! —va cridar amb una veu estrident i nerviosa.

Els dits es van desempegar i el misto, amb una flama ataronjada, va caure giravoltant sobre el rierol de gasolina que havia escampat curosament per terra per evitar l’explosió de gasos. Les flames van prendre cos i es van estendre al voltant d’una taula, d’estil imperi, on un home de corpulència mitjana jeia sobre ella.

Un riure nerviós va embolcallar l’ambient.

—Mira on t’ha portat la teva prepotència i la teva cupiditat! Ja era hora que passéssim comptes...

La frase va quedar a mitges i va fixar-se al cap de la víctima, completament calb i brillant amb una estranya taca de naixement en forma d’ull. Va engolir saliva. Una gota de suor va aparèixer al front per baixar en una caiguda lliure per la galta i el coll fins a seguir l’espinada en una cursa boja. L’ull lluïa més que mai enmig de reflexos de tons rogencs i ataronjats, envoltat de flames. Aquell ull hipnòtic l’atreia.

—Deixa de mirar-me! —va exclamar tremolós—. Tot és culpa teva!

El fum va fer presència. La visió es va tornar un pèl tèrbola però l’ull es feia cada vegada més gran. Per un moment, va creure que l’home es movia i tot el cos se li va garratibar. Aquells ulls glacials, d’àliga desconfiada, que podien arribar a llegir fins al fons de la seva ànima es tornarien a fixar en ell i s’hauria acabat el joc. No s’ho podia permetre.

La tos que li va provocar el fum el va allunyar dels seus pensaments. Les flames cremaven amb avidesa aquell despatx on gairebé tot era de fusta. Havia estat només un moment de pànic. Ell havia guanyat i l’altre jeia a mercè del foc. Va sortir amb fressa. Al llindar, però, va girar-se i amb satisfacció va veure com s’incendiava el retrat en què el seu enemic lluïa un fals posat aristocràtic. Amb un gest ràpid va saludar-lo.

Era més de mitjanit i va baixar uns quants trams de la majestuosa escala de l’hotel tement trobar-se algun client o membre del personal. En un no res, tot l’edifici cremaria. En arribar al tercer replà va prémer un panell i va desaparèixer cap a dins.

2

Soldeu, Andorra, 2017

En Jordi va obrir les cortines de doble fons de color carmesí. La vidriera estava recoberta de baf per les baixes temperatures exteriors i amb la mà va dibuixar un gran cercle. El sol s’anava enlairant tímidament cap a un cel clar i serè. Satisfet, va esplaiar la seva mirada per les pistes d’esquí que hi havia davant l’hotel Esquirol vorejades per boscos frondosos de pins blancs. Tot just era un quart de deu i ja hi havia alguns esquiadors matiners que aprofitaven aquell moment de solitud en el qual et penses que has comprat la pista. Lliscaven de manera elegant i segura, clavant cantells en una neu que es veia compacta alhora que desprenia un polsim a cada nou viratge.

No van trigar a portar-li la safata d’esmorzar que pel seu gust era massa completa per la poca gana que tenia. Assegut a la taula rodona, va engolir un parell de talls de taronja i un croissant acompanyat d’un cafè. Va agafar distretament el diari i va donar una ullada ràpida als titulars. Tot eren desgràcies, una rere l’altra, i el va deixar de seguida. No volia capficar-se. Necessitava encetar una nova etapa de la seva vida lluny dels problemes i va pensar que no hi ha home més feliç que el que viu en la ignorància. Va adonar-se que hi havia un sobre amb el seu nom sota d’un plat, i en va extreure una invitació per a un massatge gratuït, cortesia de la direcció general de l’hotel. No el va sorprendre gens, atès que pensava allotjar-se fins a finals de la temporada d’esquí en aquest racó de món. Va deixar-la sobre la taula, mentre s’aixecava per vestir-se amb el flamant nou equip que havia comprat a Barcelona. Uns pantalons blancs i un anorac, de color taronja, que era potser massa vistós però se sentia amb ganes de ser trencador. Tota la seva vida l’havien fet vestir amb colors clàssics perquè els altres, pensava la seva mare, no eren propis de la seva classe. Que carai! Ja era hora de canvis.

Mentre esperava que l’atenguessin a la recepció, va donar una ullada al voltant, on ja hi havia moviment d’esquiadors. Grandioses columnes de fusta amb motius pirinencs s’alçaven en una mena de pati, ampli i lluminós, que mostrava les portes d’algunes habitacions. Al mig hi havia una taula rodona on destacava un impressionant arranjament floral amb flors seques. El va sorprendre que no fossin naturals, però suposava que així tenia un aire més muntanyenc. Des d’allí, podia veure el saló on algunes persones llegien el diari assegudes en amplis sofàs que feien l’efecte d’ésser còmodes.

La veu de la recepcionista el va allunyar dels seus pensaments.

—Bon dia, senyor Puig de Castellnou. És un plaer tornar-lo a tenir entre nosaltres.

—Aquesta vegada m’hi veureu una mica més de temps! —va contestar content, mentre es passava la mà pel serrell—. Ahir no vaig pensar a demanar-vos el forfet de temporada que vaig encomanar.

La noia va obrir un calaix.

—Efectivament, aquí el tenim —va dir mentre brandia el sobre—. M’ha de signar aquest full.

En Jordi va obrir la cremallera de la mànega esquerra de l’anorac per posar-lo a dins, mentre demanava si el seu equip era al guardaesquís. La recepcionista va contestar afirmativament. Ja havien avisat en Ricard de la seva arribada i l’encerat dels esquís estava fet tal com li agradava. En Jordi li va donar les gràcies i quan ja marxava es va aturar en sec per comentar-li que havia rebut una invitació per un massatge i no sabia si seria possible d’anar-hi havent dinat. La noia, disposta, va agafar el telèfon per concertar cita.

—Està de sort, senyor Puig de Castellnou. Tenen un forat a les 16 hores.

La va regraciar de nou i va marxar cap a l’ascensor per dirigir-se a la planta menys 5, on el responsable del guardaesquís l’esperava. Mentre l’ajudaven a posar-se les botes, va prendre un cafè amb càpsula de marca elitista que tenien a disposició dels clients. En un tres i no res, va sortir a l’exterior on es va calçar els esquís i va lliscar cap al telecadira sentint-se, per primera vegada en molt de temps, lliure.

En Jordi va entrar a la zona de wellness, on es respirava una aroma densa de flors fresques, molt agradable per a molta gent però molesta per als qui tenien al·lèrgia com ell, a qui tota olor floral disgustava. No tenia gaire costum de perdre’s en espais com aquests. A la seva ex sí que li agradava i s’hi havia gastat una bona calderada, a les seves costelles, és clar. En fi, ara no volia pensar en ella i necessitava posar distància. Va presentar-se i la recepcionista va agafar el telèfon per anunciar que havia arribat.

Va aparèixer una noia rossa, amb cua de cavall, i menuda. Si fa no fa devia tenir la seva edat, trenta i escaig o quaranta anys. Les seves faccions, blanques i perfectes sense cap taca, emanaven delicadesa.

—Bona tarda, senyor Puig de Castellnou. Em dic Lavinia Durell. Si em vol acompanyar...

—Tuteja’m, si us plau —va contestar ràpidament—. Tots dos som joves i no cal ser tan protocol·laris!

—Està bé, si ho vols així.

Tenia un somriure fresc i dolç. L’accent semblava anglès. Mentre la seguia pel passadís en Jordi va pensar que era força atractiva. Van entrar a una cabina espaiosa que tenia unes vistes impressionants sobre les pistes d’esquí. En una hora les tancarien i encara hi havia esquiadors que les davallaven com si se’ls acabés la vida.

—No cal que et treguis la roba. Estira’t a la llitera panxa amunt.

—Però, que no em faràs un massatge? —va encertar a dir en Jordi, perplex.

—Relaxa’t —va respondre suaument, mentre se li escapava un somriure—. Ah, i treu-te el rellotge. Ara tanca els ulls i no pensis en res més.

La Lavinia va posicionar-se al cap de la llitera i li va agafar els canells. Suaument, va estirar els braços cap enrere i li va fer petits estiraments i rotacions on la mà s’articula alhora mantenint-los ferms uns segons i relaxant-los després. La segona vegada que ho va fer, en Jordi es va posar tens.

—Respira, Jordi. Deixa la ment en blanc i confia en mi.

Ell va fer una ganyota. Ara ja no li semblava tan bé haver acceptat la invitació. Això semblava una bajanada de moda. La Lavinia va prosseguir i tan aviat posava imants en certes parts del cos, com posava uns fulls sobre el tòrax. De tant en tant, repetia els estiraments i pressionava diverses vegades els mateixos punts. En Jordi va perdre la noció del temps.

La noia va tornar a col·locar amb cura els braços arran del cos i, cada vegada que treia un imant, li passava el tou del dit per l’entrecella. Al cap d’una estona, va posar amb delicadesa la mà sobre el seu braç dret i li va preguntar si es trobava bé. En Jordi va obrir els ulls i va parpellejar per tornar-se a adaptar a la llum natural que ja començava a minvar.

—La veritat és que estic molt relaxat —va dir, pestanyejant encara—. Però què m’has fet, exactament?

—És el que se’n diu cinesiologia holística. Per parlar clar, es tracta d’un test de reflex dels braços. Amb les respostes musculars, connectem amb l’inconscient de l’individu. D’aquesta manera podem esbrinar quin és l’estat físic, mental i emocional de la persona.

—Suposo que deus estar de broma, no? Estàs fent alguna cosa de bruixeria? —va preguntar irònicament, mentre els llavis se li torçaven.

—Gens ni mica —va contestar divertida, negant amb les mans—. No et pensis que m’ofens, perquè ja hi estic acostumada. El reflex dels teus braços em dona informació sobre el teu organisme i el teu sistema neurològic. Aquest porta les dades genètiques dels teus avantpassats i, ho vulguis o no, afecten la teva vida. Perquè m’entenguis, vaig polsant els teus canells per veure com reaccionen els reflexos dels músculs i, amb els bloquejos, obtinc la informació necessària per ajudar que tot flueixi en el teu sistema nerviós i t’alliberis de les càrregues.

En Jordi va reprimir un somriure. En aquest món hi havia gent ben tocada i ell potser n’era un, també, per deixar-se convèncer de participar-hi.

—Si et sembla bé, parlem del que he detectat en tu. T’he de dir que m’ha sobtat el nombre de bloquejos que tens.

A en Jordi se li ocorrien comentaris ben sarcàstics però va callar. Segurament això ho deia a tots els clients. Li va explicar que havia detectat que tenia una gran quantitat de pors i una tensió acumulada molt forta. El seu cos li demanava a crits que ho sanegés! En Jordi es va incorporar a la llitera i va dir que ja en tenia prou. La Lavinia no li va fer cas i li va demanar si havia viscut en els últims mesos alguna situació traumàtica. Molest, li va contestar que no era de la seva incumbència i que no es prestaria a la seva xafarderia.

—Totes les dones sou iguals! Sempre voleu saber què ens passa i què pensem!

La Lavinia premia els llavis mentre en Jordi s’esbravava i li llançava paraules enutjoses. Semblava que tota la ràbia acumulada havia de sortir en tromba en aquell moment. Va intentar tocar-li el braç per calmar-lo, però ell la va rebutjar amb un cop de mà brusc.

—Fes diverses respiracions fondes, sense pressa. Oxigena tot el cos i a poc a poc aniràs trobant la calma.

En Jordi va seguir les instruccions de la Lavinia i ja començava a sentir-se més tranquil. Els batecs del cor van calmar-se.

—Perdona. Tu no tens la culpa del que em passa. No t’hauria d’haver parlat així.

—No t’has d’excusar. És bo de treure els sentiments negatius. Estic acostumada que els pacients descarreguin la seva ira sobre mi.

En Jordi se sentia encara més malament veient la dolçor i comprensió de la Lavinia.

—No hauria de ser així. Les frustracions les hem de guardar no abocar-les.

—T’equivoques. Ho has de treure i només així et sentiràs millor.

Exasperat, en Jordi va explicar-li que la seva dona havia