Off the record

By Xavier Gual

Una trama de corrupció que s'amaga darrere d'una mort en estranyes circumstàncies. Una periodista que buscarà fins a arribar a la veritat. Una investigació que es torna cada cop més perillosa.L'Anabel López és una periodista que es disposa a cobrir el cas de la mort estranya del regidor d'urbanisme de Sant Martí. Quan descobreix que aquesta defunció està relacionada amb una trama urbanística que esquitxa a polítics i empresaris, l'Anabel decideix buscar la veritat que s'oculta darrere l'Ajuntament. Però no ho tindrà tan fàcil: les amenaces, els suborns i les dificultats afectaran la seva parella i, potser fins i tot, a la seva vida.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Feb 2, 2022
• ISBN: 9788726982473

Book preview

Off the record

Copyright © 2014, 2021 Xavier Gual and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726982473

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Per a les persones que es fan preguntes.

Número zero.

Mentre el ginecòleg li deia que si no li venia la regla era perquè portava una temporada de massa estrès, la bossa que l’Anabel havia deixat en un tamboret va començar a vibrar. El rítmic moviment i una melodia ofegada la van distreure d’analitzar el pronòstic de l’especialista. Se’l va mirar amb impaciència i el va interrompre en sec. Perdoni, he d’agafar-lo, pot ser important. El doctor es va quedar amb la paraula a la boca i va contemplar atònit com la pacient va aixecar les cames dels estreps, va saltar de la llitera, nua de cintura en avall, es va ajupir, donant-li l’esquena, i va aconseguir, finalment, furgar l’interior de la bossa. Sí? Hola Rosa, què passa? L’home va buscar instintivament el suport de la seva infermera mentre aquesta recollia la tovallola que havia caigut a terra. L’Anabel va mirar-la amb el mòbil enganxat a l’orella, va recuperar la tovallola i es va tapar a l’alçada del pubis amb certa vergonya, com si encara calgués amagar alguna cosa que no s’hagués vist. D’aquí a mitja hora. Molt bé, ara mateix surto. Va penjar i va guardar l’aparell novament a la bossa. Què fort... El regidor d’urbanisme plega! Va fer el comentari per ella mateixa, però el ginecòleg i la infermera es van encuriosir per la situació. Tot bé, noia? Hi haurà merder! Un merder dels grossos! Va deixar la tovallola sobre els estreps i va buscar les calcetes i els texans. Ho sento, he de marxar ara mateix. Tornaré un altre dia. Ho prometo. Va consultar el rellotge. Les set i quart de la tarda. La infermera va dubtar en ajudar-la a vestir o deixar-la fer. El metge, en canvi, va optar per seure i acabar la recepta que tenia a mitges. Mentre ella es calçava amb la mirada clavada a les sabates, va rumiar com s’ho faria per arribar puntual. Va tornar a agafar el mòbil i va restar uns segons en silenci fins que van despenjar. David... Hola, sóc l’Anabel. Digues-li al Santacana que me’n vaig a Sant Martí. Tinc una exclusiva. Després t’ho explico. Ah, i que en Mache vagi escalfant la càmera, el necessitaré. L’Anabel es va refer el monyo amb les rastes cap amunt i es va penjar la bossa a l’espatlla. Em sap greu, però la feina m’obliga. Vindré un altre dia, ho prometo, va dir-li al doctor. I sense més comentaris va creuar la porta de la consulta. Ei, un moment! Neus, atura-la!, va cridar el ginecòleg amb la recepta a la mà. Has de prendre pastilles de ferro... L’Anabel va fer una passa enrere, fet poc habitual en ella, va caçar el paper al vol, i sense mirar-los va sortir corrents pel passadís. Per pura inèrcia el doctor va acabar la frase. ...pastilles de ferro... i relaxar-te una mica! Però quan ho va dir ella ja era lluny.  

A1- Temps mort.

Lleó(del 23 de juliol al 23 d’agost)

Entres en un període d’inestabilitat. S’aguditzaran els problemes amb una persona estimada. Tensions innecessàries i mal entesos amb la parella. També grans alegries relacionades amb la feina. Vigila el menjar. Respira amb calma perquè la teva vida s’accelerarà perillosament.

-A mi tampoc m’agrada aquesta situació, Òscar, però és la que tinc. Celebrem-ho demà. Avui no podem fer el sopar, m’acaba de sortir una notícia molt important. Ja ho saps, la meva feina té això. Va, no t’enfadis, et truco després. Un petó.

 L’Anabel va guardar el mòbil a la bossa i va sortir esperitada de la redacció.

-Mache, agafa la càmera. Corre.

-Què tenim?

-Roda de premsa del regidor de Sant Martí. Dimiteix.

La periodista i el fotògraf van creuar tres o quatre carrers del centre de Sant Genís i van pujar al Citroën Saxo de l’Anabel. Van deixar les coses al seient de darrera, ella va engegar el motor i va agafar el volant amb les mans fredes. Amb un parell de maniobres el cotxe va sortir revolucionat d’aquella tranquil•la població. Les vuit menys cinc de la tarda.

-Merda. Arribarem que haurà començat.

El fotògraf es va cordar el cinturó. L’Anabel va girar el volant amb una mà i es va gratar les rastes amb l’altra.

-No t’he explicat el millor. Des de fa uns dies també sóc la corresponsal de Ràpid Flaix, o sigui que he d’agafar talls de veu per a l’informatiu de les nou.

Va engegar la ràdio i va sintonitzar l’emissora.

-Genial. Paguen bé?

-Paguen millor de dependenta, però almenys dóna més currículum que pencar al Despertador.

Va esbufegar quan va entrar a la carretera.

-Noia, espero que sigui important. Havia quedat amb en Gus per sopar.

-I jo amb l’Òscar. –va mirar pel retrovisor. –M’engegarà a la merda. Porto uns dies que no ens veiem per res. Si no és per una cosa és per l’altra. I avui fa tres anys que sortim junts. Bé, sortim sense poder sortir. Però és per culpa meva.

L’Anabel va aturar el cotxe en el semàfor d’entrada a Sant Martí.

-Per què no veniu plegats al vernissatge d’en Gus? T’agradarà veure l’ambient ‘cultureta’.

-Frikis, eh? Llàstima, treballo fins tard.

-Doncs dissabte. Més tranquils.

El Saxo gris va entrar per un lateral de la plaça de l’ajuntament i va aparcar al costat d’una furgoneta de la policia local.

Les vuit i cinc.

-Amb una mica de sort arribarem a temps.

Van saltar del vehicle, l’una amb la bossa i el micro a les mans i l’altre amb la càmera penjada al coll.

-Venim del Despertador i de Ràpid Flaix.

El conserge de l’entrada els va deixar passar.

-La roda de premsa és a la sala de plens.

-Gràcies.

Van pujar al primer pis per unes escales de marbre. Després van passar pel replà, gairebé a tocar dels gegants, el rei i la reina, i la bandera vella i polsegosa de Sant Martí.

-Anabel, vigila no caiguis que està mullat. –l’home que netejava els vidres i enllustrava el terra la va saludar com feia sempre amb tothom.

- Gràcies Dídac. Què, avui no et deixen marxar a casa?

- A l’ajuntament sempre hi ha coses per netejar. –va dir amb segones.

L’Anabel el va acomiadar amb un petó volador pujant els graons de dos en dos.

 -Em sembla que encara no han –entra a la sala de plens- començat...

Quatre periodistes i un parell de fotògrafs esperaven la compareixença del regidor d’urbanisme, en Ramon Camprodon.

-Hola Cloe. Sergi, Eva i companyia...

-Què tal, Anabel. Arribes pels pèls. –va burlar-se la Cloe, una noia amb mitges de colors i ulleres de pasta blanques i negres que treballava per la competència.

-Com sempre. Sinó no seria divertit. –va remenar la bossa i va treure la gravadora, que va connectar al micro. –Saps de què va això d’ara?

-Ni idea, nena, però es veu que n’ha passat alguna.

-La Rosa m’ha dit que plega.

-A mi també.

L’Anabel va col•locar el micro amb un petit trípode i el va deixar a la taula del regidor, al costat dels altres aparells.

-On és en Camprodon?

-Està reunit amb l’alcalde. –va dir el Sergi, que treballava en infinitat de revistes i també en el butlletí municipal.

-Perdona Anabel, què t’interessa que faci? –va preguntar-li el fotògraf.

Ella va seure amb els altres periodistes, va treure una llibreta, un bolígraf i va creuar les cames.

-Primers plans. Em sembla que la notícia dependrà de la cara que faci l’home. Tu mateix.

-Per cert, –va interrompre la Cloe. –ahir no et vaig veure en la inauguració de la deixalleria. A mi em van comprar el tema. L’has vist? Mitja plana.

-Estava a Barna. Havia de parlar amb el cap d’informatius de la ràdio. Suposo que saps -el regidor entra a la sala- que ara sóc la corresponsal de Ràpid Flaix. Després t’ho explico...

La cambra va omplir-se de silenci i els ulls dels presents van seguir el petit trajecte de Ramon Camprodon des de la porta del despatx de l’alcalde fins al seient que, normalment, utilitzava el mateix Lluís Baltasar quan presidia els plens. El regidor d’Urbanisme va adreçar-se la corbata i va obrir la botella d’aigua.

-Avui va com una moto. –va comentar la Cloe.

En Camprodon va tentinejar la botella amb la copa i va abocar el contingut a glops imprecisos. Va escurar-se el coll. Va buscar l’interruptor del micròfon i va indicar als periodistes que ja podien engegar els aparells. L’Anabel va aixecar-se de la cadira i va apropar-se a la taula. Mentre pitjava el play i el rec es va fixar en la cara de l’home, galta vermell, sufocat, amb el coll de la camisa i els pòmuls xops de suor. En Camprodon es va sentir incòmode i va defugir la seva mirada. Va abaixar els ulls, injectats en sang, i va ordenar absurdament uns papers que havia tret d’una carpeta blava amb l’escut de Sant Martí. Des de la porta lateral, des d’on havia sortit, l’observava el regidor d’Hisenda i la secretària de l’alcalde.

-Bé. –va dir en veu baixa.

 Va escurar la gola, es va passar la mà pels cabells, va afluixar-se una mica la corbata i va fer un nou glop d’aigua amb la mà tremolosa.

En Mache i els altres el van enfocar i van disparar les primeres fotografies.

-Bé. –va repetir. –Us he convocat aquí perquè vull fer pública una qüestió que per a mi és de vital importància.

Els periodistes van començar a escriure, alguns van copiar la frase literalment, d’altres van apuntar el nom del regidor, la data, dijous 6 de maig del 2004, i van fer una ratlleta.

-Jo... -La veu es va ofegar en veure que per la porta entrava l’antic regidor d’urbanisme. El va seguir amb una mirada incrèdula, com si fos la darrera persona que esperés veure. Va aguantar la respiració fins que l’home va seure sol en una de les cadires de l’última filera.

-Noies, acaba d’aparèixer en Carles Aragó. –va murmurar la Cloe. –Quins nassos...

En Camprodon va intentar engegar el discurs tot i que semblava sobrepassat i angoixat per la situació.

–Volia dir que... –va afluixar-se la corbata i va intentar descordar sense massa traça el botó del coll. –Perdoneu, estic una mica marejat.

En Mache va aprofitar el moviment per disparar més fotos.

-Bé... Un... moment.

En Camprodon va agafar la copa i li va relliscar dels dits.

-Oh. Ho sento... –ràpidament va separar els papers de l’aigua però va tombar un parell de micròfons. Mentre movia sense coordinació les mans, els ulls se li van posar en blanc i va tòrcer completament la boca.

-Déu meu! –va cridar la secretària.

Els periodistes van aixecar-se instintivament mentre en Ramon Camprodon va caure inconscient contra el respatller.

-Que algú cridi un metge!

La secretària i el regidor d’Hisenda van ser els primers en arribar-hi, seguits dels fotògrafs i els reporters.

-De pressa. Truqueu a una ambulància!

L’Anabel també va apropar-se a la taula i va veure el regidor caient a terra amb la mà al pit. La secretària li va obrir la camisa sense mirament i li va buscar el pols.

-És un infart!

Els periodistes van mirar-se amb els estris de treball a les mans i es van sentir impotents. La confusió que es va formar darrera la taula va permetre al regidor d’Hisenda, l’Enric Sadurní, acostar-se i agafar la carpeta amb els papers, xops per l’aigua que s’havia vessat.

-De què va tot això? –va preguntar-li l’Anabel.

-Ara no.

El regidor va marxar ràpidament per la porta del despatx de l’alcalde amb l’informe d’en Camprodon sota el braç.

-Algú sap fer massatges cardíacs? –va demanar la secretària, mentre el conserge, un policia i un parell de treballadors van entrar a la sala.

En Mache va apropar-se a l’Anabel.

-Ho tinc tot. Les vols veure?

- Has fet fotos mentre... Mache per Déu.

Es va bufar la grenya que sempre li penjava sobre el nas.

-Perdó, -va interrompre la Cloe. –jo me’n vaig a la redacció, potser em publiquen un breu. Després et truco per si hi ha novetats.

L’Anabel es va mirar el micro i la gravadora que encara tenia a les mans.

-Nena, no sé a què esperes per passar la crònica. Als de Ràpid Flaix els encanta el morbo...

La Cloe va marxar de la sala de plens mentre el regidor seguia immòbil.

-I ara què fem? –va preguntar el fotògraf.

L’Anabel va prémer l’estop i va rebobinar la cinta.

-La Cloe té raó, hauria de passar una crònica a la ràdio.

Veient que no podia fer res per la sort d’en Camprodon va seure en una cadira i va intentar escriure quatre ratlles sobre el que havia passat. Es va fixar com en Carles Aragó s’apropava lentament al cos estès del regidor i s’interessava pel seu estat.

-Algú ha avisat una ambulància? –va insistir la secretària.

-Aquest home està molt malament.

L’Anabel va escoltar les darreres paraules del regidor que havien quedat enregistrades.

-Vull fer pública una qüestió que per a mi és de vital importància.

Tothom es va quedar mirant-se-la.

-Ho sento.

Va redactar la crònica en un parell de minuts tot i que li tremolaven les mans. Fins que no la va acabar no va respirar tranquil•la.

-Ja la tinc.

-Anabel, vols que marxi? –va preguntar en Mache. –O tiro quatre fotos més quan se l’emportin?

-Tu mateix, però al Despertador no les voldran publicar. –es va recargolar una rasta. -Passaré una crònica per a la ràdio i fotré el camp.

La periodista va apropar-se a la secretària, visiblement afectada i abraçada a Aragó. Li va preguntar si podia trucar des del despatx de l’alcalde.

-Rosa, és que si passo un tall de veu pel mòbil la gravadora s’acobla i no...

La secretària li va dir que sí amb el cap, mentre van mirar fugaçment com a terra intentaven reanimar al regidor.

-Gràcies, Rosa.

L’Anabel va deixar els aparells a la sala i amb la gravadora i la llibreta a les mans va obrir la porta per on s’havia amagat en Camprodon.

-Què ha passat?! –va preguntar l’alcalde, que va topar de nassos amb la periodista.

-Ha tingut un infart.

En Baltasar va entrar corrents a la sala de plens mentre l’Anabel ho va fer al despatx de l’alcalde. Un parell de quadres, la bandera, llibres del poble i alguns trofeus. Sobre la taula de roure hi havia una fotografia del seu fill, una altra de la Susi, la segona dona, i un telèfon blanc. L’Anabel va engrapar-lo i va marcar el número de la ràdio. L’espera se li va fer eterna.

-Hola Ricard, sóc la corresponsal de Sant Martí, te’n recordes? És per si us interessa la crònica d’un regidor que ha patit un infart. Sí, volia dir alguna cosa important, però...

El d’Hisenda va entrar a la sala i va veure a la periodista.

-Què fa aquí?!

-És que amb la gravadora de cassette no puc utilitzar el mòbil i he de trucar des d’un fixe.

-I què vol explicar?

-Doncs no ho sé, perquè ens hem quedat sense saber el motiu. Com que ens han convocat amb tanta urgència... Ens ho pot dir vostè?

En Sadurní es va tibar la camisa.

-Què es pensa que obtindrà, noieta, la notícia del segle?

L’Anabel va avortar la trucada.

-Llavors per què ha tingut tanta pressa per emportar-se els papers d’en Camprodon?

-No n’ha de fer res.

-Vostè ho sap. Digui-m’ho!

El regidor va apropar-se a la periodista i la va mirar directament als ulls.

-En Camprodon té problemes personals, i per això plega. Què més vol saber? Necessita furgar en la pena d’aquest pobre home?

L’Anabel es va sentir atrapada darrera la taula i la bandera.

-Si se’n surt d’aquesta suposo que us passarà una nota de premsa. Mentre, ni jo ni ningú està autoritzat a dir res. O sigui que no faci preguntes i guardi’m el secret. Si és bona periodista ho farà. –va posar-li una mà entre el coll i l’espatlla, contemplant la possibilitat d’escanyar-la.

L’Anabel va dubtar i no va atrevir-se a despenjar el telèfon.

-Molt bé. M’esperaré.

Quan va esmunyir-se del despatx de l’alcalde va comprovar com uns infermers donaven per impossible la reanimació.

-Aquest home és mort.

La periodista va reclamar l’atenció del fotògraf abans que disparés més instantànies.

-Mache, deixa-ho córrer. Marxem abans no ens facin fora. Passaré la crònica a casa.

Cerimoniosament van posar el cos d’en Camprodon en una llitera i el van tapar amb una manta.

-Nena, encara tindrem temps de sopar, tu amb l’Òscar i jo amb el Gus.

-Què vols que et digui. Després d’això se m’ha passat la gana.

Quan van baixar les escales de l’ajuntament es van trobar al replà l’antic regidor parlant amb el de la neteja. L’Anabel va dubtar un moment si preguntar-li o no per la seva inesperada presència. Com si l’home hagués endevinat la seva intenció la va aturar i li va donar una targeta que es va treure àgilment de la cartera.

-Noia, en Dídac m’ha parlat molt bé de tu. Diu que ets una gran periodista. D’això... Per què no em truques un dia d’aquests i t’explico coses que t’agradarà saber? Ara és mal moment.

L’Anabel va recollir la targeta sense ser capaç de concretar res.

-Una putada això d’en Ramon. No s’ho mereix. La vida no és justa. Alguns cabrons sempre tenen sort.

Després d’aquella sentència va encendre una cigarreta i es va fer fonedís pels carrers del poble.

OPERACIÓ MARABÚ ( audio-1)

...Rev. Play... Provant, provant, tres, dos, un... L’home que avui ha mort, en Ramon Camprodon, era el regidor d’urbanisme des de feia tres anys. Se’l coneixia per ser amable però també introspectiu. Amaga coses, comentava la gent. Sant Martí és un poble avorrit on gairebé mai no passa res. O això sembla, perquè alguns dels seus habitants necessiten construir una vida fictícia per tapar la negror de l’autèntica. Per tant, que un home ‘respectable’ com en Camprodon tingués una doble vida no era una idea descabellada, tot i que aquesta investigació encara no ho ha pogut aclarir. Després que hagi sol•licitat una precipitada roda de premsa en la qual ha volgut explicar alguna cosa que finalment no ha pogut dir, les males llengües sospiten el pitjor. Penso que és oportú anar uns anys enrere, quan en Camprodon era el tercer de la llista del seu partit. Segons els sondeigs, havien d’obtenir una majoria aclaparadora. Al principi la campanya va transcórrer amb normalitat -entenent per normalitat els insults i descrèdits habituals- fins que la por, els rumors i les mentides, van traspassar els límits de l’elegància i la bona educació. Llavors es rumorejava que en Lluís Baltasar, el cap de llista que volia repetir quatre anys més com a alcalde, se l’havia vist amb en Camprodon obrint bústies casa per casa i estripant les butlletes electorals dels rivals. Evidentment ho van negar, i com a venjança es van dedicar a escampar pel poble que l’alcaldable del principal partit de l’oposició, en Jesús Felici, estava sord com una tàpia, cosa que era certa, però es tractava d’un secret d’aquells que es pactaven a priori. Això, sumat a que la seva campanya portava per eslògan Felici, l’alternativa que t’escolta, el van enfonsar en la misèria política. Actualment, l’alcalde Baltasar té endollats en càrrecs de més o menys confiança a la segona dona, al cosí i a l’amigueta del cosí. El fill el té ben col•locat a Sant Quintí, el poble del