Els dies del Rainbow

By Angel Burgas

Una aventura que va acabar en assassinat al principi dels anys 80 és la clau del retrobament fortuït d'uns personatges molt diferents entre ells en un bar que aleshores simbolitzava la llibertat, el Rainbow. Com a centre neuràlgic de la tragèdia, al Rainbow és on tornen a trobar-se al cap dels anys per compartir els seus records i entrellaçar el passat i el present, ja que tot no és sempre el que sembla. Quina relació tenen aquestes persones amb el que va passar? I entre elles? Què és veritat i què és mentida del que expliquen?Aquesta història coral, precisa i contundent, que es desplega en capes heterogènies conformant una realitat complexa amb un significat diferent per a cadascun dels personatges parla de secrets del passat a través d'històries sorprenents que demostren que la vida no s'immuta, sempre passen coses i no sempre en som conscients. Encara que el temps passi, el passat sempre hi és i les persones no som tan transparents com aparentem. -

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Oct 26, 2021
• ISBN: 9788726890471

Book preview

Els dies del Rainbow

Copyright © 2019, 2021 Angel Burgas and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726890471

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Per a la Glòria Cristina, amb qui he compartit

un munt de ficcions en veu alta.

Los pobres de espíritu vendrán

en fila india y pedirán

que les dejemos como están,

flotar en paz.

Y los pusilánimes también

querrán un destino menos cruel,

algo que les permita contemporizar,

murmurar.

Disco Sally, Fangoria

PRIMERA PART

El blau a la cara

Quan la Nuri Balcells va arribar a casa, la mare feinejava a la cuina. De seguida va pujar a l’habitació a deixar les coses.

No va ser fins a una estona després, quan ja havia fet un parell de trucades i havia connectat el portàtil al corrent, que va baixar amb la intenció de seure una estona a taula per mantenir amb la dona una conversa banal mentre aquesta enllestia el dinar, dreta davant dels fogons.

Aleshores li va veure el blau a la cara. Se’l va haver de mirar dos cops, perquè primer es va pensar que era una ombra. Intrigada, es va aixecar de la cadira i s’hi va acostar.

–Que t’has donat un cop? Què és aquest blau a la galta?

La mare va negar amb el cap mentre es fregava les mans al davantal.

–Doncs ja ho veus. Em va començar a sortir ahir. M’ho va veure la perruquera. Senyora Mercè, quin cop s’ha donat. Que ha caigut?, em va preguntar la Neus. Jo em vaig mirar al mirall i el vaig veure.

–Doncs és un bon blau.

–Avui està pitjor que ahir –va dir, passant-se el tou dels dits pel pòmul–. Avui està més morat. Em devia ventar una bona trompada…

–I no recordes com t’ho vas fer? –es va sorprendre la Nuri, repassant amb els ulls el perímetre de la nafra–. Perquè et surti un blau així, el cop havia de ser fort.

–Mira que hi he rumiat vegades. Potser amb la porta oberta d’un armari d’aquí la cuina… Fins i tot he pensat si vaig caure daltabaix del llit mentre dormia…

–T’hauries despertat a terra, mare…

–Sí, és clar. Però, i si em vaig tornar a ficar al llit mig adormida? Potser estava somiant.

La dona tornava a feinejar damunt dels fogons tot remenant amb un cullerot l’interior d’una cassola.

–El cas és que ja està fet. I ara em toca lluir el blau com si fos carnestoltes. Mira que fa lleig. Si sembla que m’hagin fotut una pallissa… –va negar amb el cap sense deixar de moure el cullerot–. I tu, què? Com va anar l’entrevista?

–Bé. –S’ho va repensar mentre seia a la cadira.– Espero que bé.

Li va tornar al cap la visió d’aquella directiva que l’observava, expectant, des de l’altre costat de la taula del despatx. L’esporuguia aquella mena de persona, tan poc clara, tan neutra i inexpressiva, tan segura d’ella mateixa. Un rostre inescrutable que no dona opció a interpretar el que pensa. Saps que t’està jutjant, es va dir, però les seves faccions i els seus gests li resultaven impenetrables. Són persones acostumades a manar i a decidir, i quan les tens al davant t’analitzen algun aspecte en concret, però no pots esbrinar quin. Esperen alguna cosa de tu, es va tornar a dir, però costa Déu i ajuda endevinar quina en duen de cap. Estan ensinistrats perquè no ho sàpigues. Veig que som nascudes a la mateixa ciutat, havia dit la dona mentre donava un cop d’ull al seu currículum sense gaire interès. Potser ho havia dit en un intent de fer-se propera, però de seguida va afegir: Estic totalment desvinculada d’aquell racó de món. I així va deixar clar que aquella coincidència no influiria en absolut en la seva decisió d’escollir-la per al lloc de treball al qual optava.

Va desviar els ulls cap a la finestra de la cuina. No valia la pena trencar-s’hi les banyes. Quina fauna, va pensar. Però li convenia, i molt, que li donessin la feina. I va tornar a sentir un neguit estrany per aquell blau misteriós que la mare lluïa a la cara.

–Aquesta tarda, si sortim per anar a comprar la jaqueta, m’hauries de maquillar una mica per dissimular-ho –va suggerir la Mercè Oliva, que ja havia apagat el foc i buscava un hule al calaix per parar taula.

Van estar mirant els maniquins de l’aparador abans d’entrar a la botiga. La mare volia una jaqueta similar a la que duia posada, que havia comprat en el mateix establiment i li havia donat un resultat excel·lent. Feia quatre hiverns que la portava gairebé cada dia.

–Entenc que toca canviar-la –va dir, mostrant la màniga dreta i tocant amb l’índex de l’esquerra el folre que s’havia anat esfilagarsant amb l’ús–, però m’agradaria trobar-ne una del mateix material i amb la mateixa hechura.

La botiga de Can Pey era de tota la vida. Als anys vuitanta havien fet una remodelació completa i l’havien transformada en un establiment modern, però les dècades no perdonen i avui resultava antiquada i gens afí als nous dissenys d’interior que mostraven els comerços acabats d’inaugurar, que cridaven l’atenció del públic més jove i on es venien les marques actuals. Si no hagués estat plena de prestatges, calaixos, armaris i barres mòbils amb rodetes farcides de peces de roba, cadascuna amb el seu penjador, el local podria semblar una discoteca. Una discoteca de les d’abans, és clar, es va dir la Nuri, de les primeres. Per a la generació de la seva mare, anar a comprar a Can Pey encara era anar a comprar a una botiga moderna.

–Bona tarda, Sebastià –va dir la Mercè Oliva a l’home que consultava un ordinador rere el mostrador principal xapat d’acer inoxidable.

–Bones, Mercè –li va tornar ell la salutació alçant els ulls de la pantalla–. I la companyia.

–Hola, Sebastià –el va correspondre la Nuri.

–Com va tot? Feia dies que no et vèiem per aquí. –L’home s’havia tret les ulleres que duia lligades a un cordonet al voltant del coll i que ara li penjaven sobre el pit.– Has vingut a veure la mare?

–Sí. De tant en tant toca.

–Volia que m’ensenyéssiu jaquetes de l’estil de la que porto –va anunciar la dona–. Aquesta m’ha anat de primera, però ja s’estan descosint les costures, Sebastià.

–I sort que en tenim, que amb el temps es descusin! Quin poc negoci faríem els comerços, no li sembla? A veure què trobem. Lluïsa! –L’home va cridar en direcció a la seva esposa, que en aquell moment plegava jerseis damunt d’un taulell d’exhibició.– Haurem de buscar una bona jaqueta per a la Mercè.

Es van dirigir a la secció de senyora i fou la mateixa mestressa l’encarregada d’atendre-les. En van veure unes quantes abans que la clienta es decidís a emprovar-se’n una. La filla la va ajudar a treure’s la que duia posada i va seure en una cadira amb la jaqueta vella a la falda mentre la seva mare, aconsellada per la venedora, s’emprovava les peces davant d’un mirall de cos sencer.

–Aquesta li queda bé. El teixit és semblant al de l’altra, però el disseny és més actual. Miri el coll. Ara es tornen a portar aquests colls tan amples.

Mentre la filla observava les evolucions maldestres de la mare davant del mirall amb la nova jaqueta, va sentir la pressió d’una mà sobre l’espatlla.

–Nuri.

Va girar-se i va descobrir, dreta darrere seu, la figura sempre inquietant d’en Toni Pey. Era el germà del senyor Sebastià. En Toni Pey era retardat. Tothom, especialment les noies, havien tingut experiències desagradables amb aquell home, més jove que el senyor Sebastià, però que, ara que s’havia fet gran, aparentava la mateixa edat que ell.

–Hola, Toni –el va saludar ella.

D’en Toni Pey n’havien tingut por, n’havien fugit, se n’havien rigut i l’havien evitat totes les nenes i joves de la seva quinta. En Toni Pey, quan sortia de casa sol, solia amagar-se en carrers ombrívols i a les parts més frondoses del parc per sorprendre les nenes. Era difícil d’assegurar que la seva intenció fos intimidar-les. En Toni no era d’aquells depravats que se la treien per la bragueta, però, potser inconscientment, sabia estar al lloc oportú per espantar-les i provocar que se n’anessin corrent i li diguessin el nom del porc. Vivia amb el seu germà i la seva cunyada des que havien mort els pares, ja feia un munt d’anys. La Nuri, malgrat veure’l ara com un vell, no es podia estar de pensar –i tot seguit de penedir-se’n– quina necessitat tenia el pobre subnormal de posar-li la mà a l’espatlla. N’hi hauria hagut prou que la saludés sense tocar-la.

–Deixa la Nuri en pau, Toni –el va recriminar la senyora Lluïsa–. Ves a dibuixar al taller.

–A mi no em saludes, Toni? –li va preguntar la Mercè Oliva, que se’l mirava des del mirall.

–Bona tarda, Mercè. Com et trobes avui?

–Doncs bé. Anar fent.

–Que ja és molt –va intervenir la mestressa.

–Et queda bé aquesta jaqueta –la va complimentar en Toni.

–Doncs jo trobo que li falta un pam de llargada –va dir la dona, dirigint-se a la mestressa, i totes dues van fitar la imatge de la clienta al mirall–. Me la veig un pèl curta.

–Ara es porten així. Totes curtegen. És la moda –va assegurar l’altra.

En Toni Pey es mirava la Nuri, que restava asseguda amb la jaqueta de la seva mare a la falda.

–Encara dibuixes, Toni? –li va preguntar ella.

–Sí. –I després d’una pausa:– Que vols veure els dibuixos?

La Nuri de fa quinze anys hauria dit que no, que de cap manera. La Nuri d’avui va encongir-se d’espatlles.

–Que els tens al taller?

–Sí.

En Toni Pey caminava amb passes curtes, com si de fet volgués córrer en comptes de caminar. Mirava a terra mentre travessaven les seccions de joves i roba interior i s’acostaven al mostrador principal, rere del qual el senyor Sebastià teclejava a l’ordinador per cobrar a una clienta.

–Que et vol ensenyar els dibuixos, Nuri?

–Sí. Podem passar, Sebastià? –li va preguntar ella.

Allò que anomenaven taller era una habitació llarga situada darrere el mostrador que feia les funcions de sala de costura. Els Pey tenien contractades dues dones que es dedicaven a escurçar o allargar vores, a repassar botons i a fer arranjaments de tota mena a les peces que necessitaven un retoc. Aquella tarda, la més veterana, la senyora Paquita, seia davant d’una màquina de cosir i manipulava els baixos d’uns texans quan en Toni Pey i la Nuri van entrar. Després de saludar-la, es van dirigir al racó on hi havia una taula braser plena de papers i llapis. Darrere la taula i clavats a la paret, hi havia exposada una col·lecció de petits dibuixos. La Nuri s’hi va apropar per contemplar-los. Estaven fets amb llapis grafit, sense color. Mostraven diferents objectes que en Toni havia dibuixat amb molta gràcia. Un gerro, una poma, unes tenalles, unes ulleres, una palangana, una mà de morter. Com una natura morta descomposta peça per peça, va pensar la Nuri. Com un catàleg d’objectes il·lustrats penjat a la paret.

–Estan molt bé –va dir.

–Me’n falten tres. N’hi ha d’haver tres més –va dir en Toni, dret darrere seu, amb les mans a l’esquena.

La Nuri va observar que la darrera filera de dibuixos estava incompleta. Efectivament, segons les dimensions dels papers, n’hi faltaven tres per completar-la.

–I quins objectes faràs?

En Toni, amb un somriure als llavis i sense moure’s ni un mil·límetre, va assenyalar amb el braç la superfície de la taula. Entre els papers i els llapis hi havia una tassa de cafè, un canelobre i un transformador de corrent.

–Te’ls hauria de veure algú, aquests dibuixos –va dir la Nuri–. Sempre t’ho he dit, Toni. Algun galerista, o un marxant d’art. Algú que hi entengui.

L’home va somriure, orgullós, sense badar boca.

–I encara fas el dibuix dels dibuixos? –va preguntar la Nuri.

–Sí. Però me’n falten tres.

La primera vegada que la Nuri va entrar al taller de costura per veure els dibuixos d’en Toni Pey fou a requeriment del seu germà Sebastià, deu anys abans, un dia que hi havia anat a comprar-se unes mitges.

–En Toni és com és, però té un do. I t’asseguro que la seva dedicació és constant i el resultat m’agradaria que el veiessis, tu que tens sensibilitat per a aquestes coses.

En aquella primera visita, en Toni no va parlar, perquè qui ho feia era el seu germà mentre mostrava a la Nuri el conjunt de papers clavats a la paret del racó de l’estudi on dibuixava. Aquella vegada es tractava d’espais, com sempre només a llapis, que en Sebastià li descrivia engrescat.

–Això és la cuina de casa. I això el lavabo. Aquest és la nostra habitació, veus?, amb el llit de matrimoni i l’armari. Aquest de sota és aquí, el taller, mirat des de la porta. Ho reconeixes? I el del costat és l’habitació d’en Lluc, el net gran del meu germà. En Toni va dibuixar totes les habitacions de casa seva, com va fer a casa, i a casa de la germana de la meva dona, i a casa de la senyora Paquita. Va dibuixar totes les habitacions de totes les cases, una per una. I fixa’t quin luxe de detalls. Si és que hi és tot! Mira aquest: els armaris, el calaixos, els pams de les portes. I aquest, què? És el lavabo de casa la meva cunyada. Mira. El raspall de dents, l’interruptor del llum. I veus això? És l’estoig de les lents de contacte. Una filigrana!

I el més impressionant encara estava per veure.

–I no t’ho perdis –va continuar en Sebastià Pey, dirigint-se cap a la taula i agafant amb cura un paper més gros que hi havia al damunt–, l’artista no en té prou fent els dibuixos de les habitacions, sinó que, com veus, els penja a la paret com si fos una exposició, i després fa un dibuix del resultat. Mira aquí –li va dir posant-li davant dels ulls el paper de mida A2–. En Toni fa un dibuix dels dibuixos. Aquí hi són tots, com tu els veus ara, un al costat de l’altre. I no hi falta res! Com si fes una foto!

La Nuri estava realment impressionada. En el paper que el botiguer li mostrava, es veia un dibuix del conjunt de dibuixos. Un dibuix que contenia tots els dibuixos tal com ella els veia exposats a la paret. Totes les estances, amb tots els objectes i mobles que contenien, tots els papers sobre els quals en Toni havia dibuixat les estances. Fins i tot hi havia, en el gros, el dibuix de la paret del fons, amb el cablejat del telèfon que passava, dissimulat, per damunt de les rajoles del sòcol, i l’endoll amb els seus dos forats simètrics.

Es va quedar sense saber què dir. Quina necessitat tenia el sonat de dibuixar el conjunt de dibuixos amb aquella precisió alarmant? Sens dubte, era un tret de la seva ment obsessiva.

–I ho fa sempre –explicava en Sebastià Pey–. Sempre dibuixa coses, després penja els dibuixos a la paret, un al costat de l’altre, i finalment fa un dibuix del conjunt. Una feinada de xinos. I ho fa amb gràcia, no et sembla? Tu què hi dius?

–És fascinant… –va reconèixer la noia.

En Toni Pey, afalagat, havia abaixat els ulls i es contemplava les puntes de les seves esportives barates. Immòbil, amb les mans a l’esquena, era la viva imatge de la humilitat.

–Enhorabona, Toni –l’havia felicitat la Nuri–. Algú ho hauria de veure, això.

El mateix que li acabava de repetir aquella tarda. La Nuri va pensar que si la seva família tingués una visió més instruïda sobre què fer amb les aptituds d’aquell membre estrany haurien buscat algun metge, algun psiquiatre, que els orientés sobre les capacitats creatives d’en Toni. Però a ningú se li passava pel cap que el tronat del Toni Pey pogués fer altra cosa a la vida que embrutar papers amb llapis, pul·lular per la botiga o sortir de tant en tant pels carrers a empaitar nenes.

Però l’art, es deia la Nuri, era decisió. I el pobre retardat no decidia res. El dibuix era el seu mitjà de comunicar-se amb el món, però li mancava posar intenció sobre el que feia i, sobretot, esbrinar qui era el seu interlocutor.

La Nuri era conscient de l’existència d’en Toni Pey des de sempre. Era de l’edat de la seva mare, que pertanyia a la generació de dones que havia patit els primers ensurts i persecucions més o menys innocents del pertorbat a l’adolescència. La mare havia alertat la Nuri sobre aquell paio: No t’hi acostis mai, em sents? I si un dia et va al darrere, posa’t a córrer, i entra a qualsevol botiga i fes saber a qui sigui que aquell subnormal et persegueix. En Toni Pey no hi és tot. És així des de petit i no hi ha manera que els metges ho arreglin. Quan jo era joveneta, en Toni ja era com és ara, i les noies de la meva quinta li teníem por. Aleshores era jove i esprimatxat, però ja estava malament del cap. Tu, per si de cas, ni t’hi acostis, em sents?.

Amb els anys, la Nuri va anar sabent coses d’en Toni. Coses que els nois i noies de la colla deien quan se’l trobaven pels carrers els diumenges a la tarda sortint del cine. Que si l’havien capat, que si per això es movia d’aquella manera tan estranya. Que si era marieta. Que si les seves víctimes eren els nens i no pas les nenes. Però ningú coneixia cap nen ni cap nena que hagués estat víctima d’en Toni Pey, tot i que gairebé tothom havia tingut algun ensurt el dia que el tarat havia aparegut del no-res enmig d’un carrer fosc o al tombant d’una cantonada poc il·luminada.

–Molt macos, Toni. De debò. Ara he de tornar amb la mare, a veure si ja s’ha decidit per una jaqueta.

La senyora Mercè continuava amb la peça posada, contemplant-se al mirall mentre esperava l’opinió de la seva filla.

–Mira, què et sembla?

–Jo penso que és la que millor li escau –va intervenir la senyora Lluïsa.

–Toca la roba. S’assembla a la vella. I està folrada per dins.

–El folre es pot treure –va precisar la botiguera.

–Trobo que t’està bé, mare.

–I tant que li està bé. Aquesta peça fins i tot rejoveneix. És l’estil que porta tothom ara. –I després d’una pausa, mentre donava una darrera ullada d’experta a la clienta:– Que s’ha donat un cop, Mercè? Ara veig que li ha sortit un blau a la cara.

–Sí, noia. Un copet de res. Amb l’armari de la cuina.

La mare va decidir que es deixava la jaqueta nova posada; com que havien d’anar a fer encàrrecs li semblava una bona ocasió per estrenar-la.

–Li donaré una bossa per posar-hi la vella.

Mentre es dirigien al mostrador i la mare buscava la cartera, va demanar a la seva filla que li buidés les butxaques abans de posar-la a la bossa.

–La duré a Cáritas. Que per vella que estigui, segur que hi ha algú que l’aprofitarà. Treu-ho tot. A veure si després no hi pensem i m’hi deixo coses.

Mentre la senyora Mercè pagava en efectiu, la Nuri va introduir les mans a les butxaques de la jaqueta vella i en va treure les claus de casa, el moneder de la ferralla i un paper doblegat de color rosa que semblava un imprès. Més pendent de la xerrameca dels amos amb la seva mare, la Nuri va donar un cop d’ull al paper i va descobrir que es tractava d’un comprovant d’un servei d’ambulància. Hi havia el nom de la mare i la data del dia abans. Va esperar a ser fora de la botiga per donar-li l’imprès, juntament amb les altres coses.

–Què és aquest paperot? –va preguntar la dona.

–El resguard d’un servei d’ambulància. A tu et va venir a buscar una ambulància, ahir?

La Mercè Oliva s’havia aturat al mig de la vorera per llegir l’imprès.

–A mi? Una ambulància? –va exclamar, descol·locada, llegint un cop i un altre el contingut manuscrit de l’imprès–. Deu ser un error.

–Què vols dir amb un error? Mare, hi ha el teu nom. I la data d’ahir…

–Nuri, filla, que ho recordaria, si m’hagués vingut a buscar una ambulància…

–Tampoc recordes com et vas donar el cop.

Es van quedar callades, fitant-se l’una a l’altra. No van saber què pensar.

–I si seiem en una cafeteria? –va proposar la Nuri.

La mare va demanar una til·la. La dona estava realment corpresa. Podia ser que hagués oblidat que havia tingut alguna mena d’accident i que l’havia vingut a buscar una ambulància? Com s’explicaven, si no, el cop i el blau, i el comprovant de color rosa amb data del dia anterior?

–M’estic atabalant, nena. Em balla el cap i tot.

–Jo també estic amoïnada. Que no recordis com et vas donar el cop, passa. Però mare, que no recordis que et van portar en ambulància…

–No ho recordo, Nuri, t’ho dic de debò. No me’n sé avenir…

–I on et devien portar? Al CAP? A l’hospital? Et devia atendre un metge! –La Nuri era incapaç de dissimular l’alarma.– Mare, hauries de recordar alguna cosa…

–La ment en blanc, nena. No tinc consciència que m’hagi passat res de tot això.

–Però el blau…, i l’imprès…, el teu nom…

–No em posis més nerviosa, t’ho demano per favor…

* * *

La primera vegada que es va veure en Toni Pey amb un llapis a les mans amb la intenció de fer un dibuix en públic fou l’any 1975. La seva cunyada, la mestressa de Can Pey, ho recordava perfectament, perquè era el dia del seu aniversari.

–Tu dibuixes des del dia que vaig fer trenta anys. Oi que t’ho he dit sempre, Toni? És que recordo que vas venir a dinar a casa. Era l’any que va morir la teva mare.Vas arribar capficat, perquè t’havies oblidat de comprar-me un detall, i jo et vaig dir que no t’amoïnessis, però tu, encaparrat en fer-me un regal, i aleshores vas veure un tros de paper i el llapis de fer quinieles d’en Sebastià, i em vas dir: Et faré un retrat.

Aquell migdia tothom es va quedar meravellat en tenir notícia de l’habilitat secreta d’en Toni. I més parats es van quedar encara quan, armat amb el llapis entre el polze i l’índex de la mà dreta, va posar el traç final al dibuix que va fer per a l’homenatjada.

–Qui t’ha ensenyat a dibuixar tan bé? –va preguntar la senyora Teresa, la mare dels germans Pey, que aleshores encara era viva.

–Sí que ho tenies amagat! –es va admirar en Sebastià.

El retrat de la Lluïsa que en Toni Pey va improvisar abans de l’àpat denotava una pràctica que, si filéssim prim, tombaria per terra la teoria de la mestressa quan afirmava, convençuda, que l’artista havia començat a dibuixar el dia del seu trentè aniversari. En realitat, en Toni Pey havia començat a dibuixar uns mesos abans, però l’autèntica passió es va desbordar cinc anys després d’aquella data, i la causa fou la nena. Feia temps que la seguia. L’esperava cada tarda quan sortia d’escola, amagat en una cantonada, i es convertia en la seva ombra pels carrers de la ciutat fins a arribar a l’acadèmia on anava a classes de dibuix. Des del carrer, amb l’esquena recolzada contra una paret, en Toni Pey es passava una hora sencera mirant els finestrals del primer pis a través dels quals la veia dibuixant o pintant encarada a un cavallet de fusta molt més alt que ella. La contemplació d’aquella criatura s’havia convertit en la seva obsessió, una mena de malaltia que no havia patit mai abans i que se’n guardava prou d’explicar a ningú. L’objecte del seu desig tenia catorze anys i era la filla gran d’un empresari de la comarca que, en les primeres eleccions municipals de la democràcia, havia encapçalat, sense sort, una coalició d’empresaris de la zona amb vel·leïtats polítiques de centre dreta en la línia de la UCD.

En Toni no havia sentit mai per ningú allò que sentia per la nena. Ell era un adult, acabava de fer trenta-vuit anys, i sabia que no era un home normal com el seu germà o la resta d’homes de la seva generació. Ell no havia pogut acabar l’escola, ni havia treballat mai fora de casa; era conscient que la seva discapacitat no li permetria fundar una família com feia tothom. Tampoc li havia passat mai pel cap que una dona li pogués fer sentir tot allò que el sacsejava per dins a principis de 1980, des del dia que, sortint de missa amb els seus pares, la nena se’l va mirar d’una manera especial.

Estava acostumat que se’l miressin les nenes, advertides per les seves mares sobre els estranys i sospitosos comportaments d’un dels germans Pey, el curt de gambals. Les mirades que en Toni rebia eren mig de curiositat i mig d’aversió. Caminava capbaix i de puntetes, normalment custodiat per la cunyada o el germà, i no obria mai la boca ni entrava en cap conversa. En Toni intuïa que els advertiments dels progenitors no anaven en el sentit de prevenció davant d’un mascle alfa amb atractiu irresistible, sinó que més aviat tenien a veure amb contes infantils de por, protagonitzats per homes del sac, gitanos que robaven nens i nenes i després se’ls cruspien…; amb relats de bruixes i bruixots i nenes que es perden pel bosc i no tornen a casa. En la seva figura, imaginava en Toni Pey, les noies hi veien la por més atàvica, la sexualitat bruta i obscena.

El mirar de la nena sortint de missa el va colpir perquè no contenia la malfiança ni la sospita. Sí la curiositat. Fins i tot sí la morbositat, però no el menyspreu, ni el terror, ni el fàstic.

La mirada d’aquella nena anava dirigida cap endins. Entrava pels ulls d’en Toni, connectava amb el seu cervell (l’obligava a baixar els ulls i tornar-los a fixar en ella una vegada i una altra, sense parar) i després descendia per les seves venes fins a quedar-se fixada en un lloc entre el cor i l’estomac. La família de la nena parlava amb el mossèn. La seva pròpia família ho feia amb uns amics. Ells dos, la nena de catorze i l’home de trenta-vuit es miraven, s’observaven, s’estudiaven, dialogaven en silenci només amb els ulls i separats per tres metres de distància. Després, en un segon, tot es va esvair. Els familiars de la nena es van acomiadar del mossèn i es va posar a caminar. La nena va somriure abans de girar el rostre. El cos d’en Toni no es va moure. Va observar l’esquena de la nena fins que va desaparèixer de la seva vista.

Sabia qui era. Sabia com es deia. Sabia de qui era filla i on vivia. Sabia a quina escola anava. No sabia res de les classes de dibuix, però ho va descobrir de seguida, l’endemà mateix, quan la va seguir a la tarda fins a l’acadèmia de pintura. Aquell primer dia, la nena no el va veure. En Toni no es va perdre ni un sol dels seus moviments: la va observar caminar decidida, amb el braç prement la carpeta de dibuix.Va