L'habitació d'en Beckwitt

By Angel Burgas

En Ben Beckwitt és una estrella de cinema retirada que viu a Roses amb la cuinera i el xofer, distanciat de la seva família. També té a prop la Judit Morató, una assistenta a qui confia les seves obsessions. El seu fill, en Samuel, és un artista d'èxit que treballa a Londres, i el seu nebot, en Melvin, ve d'Estats Units a passar uns dies i es guanya la vida en el món del sexe. Són tres generacions d'una família incomunicada i incapaç de canviar aquesta situació. Aquesta novel·la circular gira al voltant de tres històries simultànies que posen en joc la seva privacitat, amb traumes familiars del passat i que totes tres es refugien amb la Judit Morató, una noia reservada que també té un trauma inimaginable per a cap d'ells. Una història ambiciosa i ben tramada que suscita l'interès per saber com es resolen les intrigues dins dels espais tancats de cadascun d'ells; les habitacions des d'on exhibeixen el seu dolor i s'hi aïllen a mode de "thriller".-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Apr 30, 2021
• ISBN: 9788726845488

Book preview

Saga

L'habitació d'en Beckwitt

Copyright © 2009, 2021 Angel Burgas and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726845488

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

A aquesta habitació hi voldria convidar especialment la Neni, en Vicenç i l’Elena Font.

A la Carme i a l’Imma Trèmols, que van viure un episodi ben estrany. La Carme, de fet, en va viure dos.

A l’Ester Baulida, d’una obra de la qual utilitzo un fragment.

Nobody told me there’be days like this. Strange days indeed.

john lennon

El telón, al cerrarse, simula un telón entreabierto.

oliverio girondo

Primera part

L’HABITACIÓ DE L’ACTOR

l’home havia aparegut del no-res, com l’actor en un pla fix a l’inici d’un film del quan encara no sabem la trama.

Però de cop era allí.

Potser venia del passeig marítim, i havia escalat el talús de gespa que separava el voral de la carretera del carrer paral.lel interior, alçat mig metre sobre el nivell de la via, on se succeïen, un rere l’altre, els cinc xalets i torretes. Era un carrer curt, a l’entrada del poble, que només constava dels cinc habitatges situats a una banda. A l’altra, no hi havia cap construcció, només el pendent d’herba i, a sota, la carretera. També podia ser que l’home hagués recorregut a peu el passeig que s’estén paral.lel a la façana de la muralla antiga, i que hagués passat per davant de la gran portalada reconstruïda de la vella ciutadella medieval, l’únic vestigi històric del poble. Un cop s’acaba la muralla, comença el primer xalet, i a continuació ve el segon, i així fins a cinc. Després s’acaba el carrer, que és creuat per un de transversal, i comença l’edifici modern de l’oficina d’informació i turisme.

L’home, en aquest inici de la història, apareix, doncs, de cop i volta, a tres quarts de tres de la matinada d’un vint-i-tres d’octubre. Plovineja; un plugim lleu i intermitent. Pel carrer no hi ha ningú i gairebé cap cotxe aparcat a la vora. Per la carretera circulen pocs vehicles. És un dia entre setmana, fora de temporada turística, i l’única remor que se sent, juntament amb la del mar, prové d’un local de copes situat a l’altre costat de la carretera, en ple passeig. El mar, la platja solitària, el passeig marítim on hi ha el bar musical, la carretera, el talús de gespa i el carrer dels xalets són sis plans paral.lels en l’espai on comença, o acaba, aquesta tragèdia.

L’home que ha aparegut del no-res resta aturat, panteixant, davant d’un dels xalets. És l’únic que està il.luminat i és també el més baix de tots cinc. De planta geomètrica irregular, té reminiscències de l’arquitectura funcionalista dels anys cinquanta. Les construccions que l’acompanyen són més vulgars: o bé edificis de dues plantes típiques de l’època d’esplendor del turisme a la zona, o bé torretes clàssiques d’orientació modernista. El xalet il.luminat, d’una sola planta, destaca per la modernitat i és el segon si comencem a comptar des de la muralla. Té un pati o terrassa a la part anterior, davant la façana que dóna al carrer, i una barana de ferro de més de dos metres d’alçada.

Potser l’home que panteixa exhaust té temps d’observar el mobiliari que hi ha a la terrassa: un parell de gandules sense encoixinar, una taula llarga i baixa de plàstic blanc sobre la qual algú ha deixat oblidades unes quantes revistes i unes ulleres de sol, i més a la dreta, un gronxador de tres places cobert per un tendal. És fàcil imaginar lectures de tarda amb algun dels habitants del xalet estirat al gronxador. Les finestres que donen a la terrassa són ben amples. Les persianes estan apujades i hi ha una cortineta desplegada darrere els vidres. També hi ha una porta de vidre. Davant la porta, per la part de dins, hi penja una cortina de nusos. A través d’ella, si l’home hi ha donat un cop d’ull, haurà vist un televisor encès.

Centrem-nos en l’home. És fosc, negra nit. Ja hem dit que són quarts de tres de la matinada. Està sol i cansat, com si acabés de fer un gran esforç físic. Va amb el tors nu, malgrat la pluja fina. No du camisa ni samarreta: la llum groguenca dels fanals se li reflecteix a la pell molla. No tot és suor i pluja: el líquid que li recobreix part del cos és més espès. Porta uns texans i va calçat. Els peus, una mica separats, el mantenen dret sobre l’asfalt del carrer buit. Respira amb dificultat, i en un moment determinat vincla l’esquena endavant i falca les mans a les cames, sobre els genolls, com per agafar força. Unes gotes li llisquen des del front i des del pit i formen un petit bassal a terra. L’home del tors nu sagna. No sabem on té la ferida, o si en té més d’una, però sagna prou per espantar algú que passés pel seu costat. Quan es redreça, es passa una mà pels ulls. Després, sense pressa, camina cap a la reixa del xalet il.luminat i accelera el pas quan ja hi és a tocar. És aleshores quan es posa a bramar com un boig, ben bé un animal ferit.

Crida a tot pulmó agafat a dos barrots de la barana del xalet, i els sacseja amb fúria. Tot i que és de ferro, la barana tremola amb les estrebades, fenomen que provoca que, alertades pel soroll i els crits, dues dones apareguin, espantades, darrere la porta de vidre. Una d’elles ha apartat la cortina de nusos i totes dues contemplen, atemorides, la fúria d’aquell desconegut que amenaça de tirar a terra la frontera física dels barrots i envair la intimitat de les seves vides.

L’home ferit i mig nu continua cridant en una llengua que cap de les dues dones reconeix, i just aleshores descobreixen la sang que li raja d’alguna part del cos i que comença a tacar l’esmalt blanc dels barrots de ferro. La intuïció de les ferides obertes espanta encara més les dones, que no mostren cap intenció d’obrir la porta per socórrer el ferit. Tenen por. Una insinua a l’altra que potser està demanant ajuda, però l’escena és prou terrorífica per decidir no obrir i demanar-li, amb gestos i a través de la porta de vidre, què li passa i què vol. L’home no deixa de xisclar, cada cop amb una veu més gutural d’animal embogit.

Una de les dones s’aparta de la porta i corre cap al telèfon. Amb la mà tremolosa despenja l’auricular i prova d’asserenarabans de marcar els dígits de la policia. L’altra, mentrestant, amb una mà subjectant la cortina i l’altra al pit, esgarrapant-se el jersei que s’ha posat sobre les espatlles, continua mirant l’home i els seus moviments amunt i avall del reixat: crida, gesticula, alça els braços cap al cel de nit i s’estira els cabells amb desesperació. La dona es gira un cop i un altre cap al corredor, i suplica a la seva companya que s’afanyi, la policia, que aquell home és capaç d’enfilar-se i saltar la barana. La dona de la porta comença a plorar una mica, potser només dels nervis.

Mentre l’altra continua al telèfon, la dona de la porta observa com l’home atura de sobte els crits i gira el cap a la dreta. Des de dins la casa no pot veure què passa, però alguna cosa passa, perquè l’home ha emmudit de cop i manté el cap girat i lleument alçat cap a la seva dreta. Sospita que els crits han despertat algun veí del xalet del costat, que té dues plantes. Els amos, que ocupen la planta baixa i són amics personals de la dona, no hi són, però sí que hi ha algú als pisos superiors que lloguen a estrangers durant l’estiu. La dona recorda el matrimoni alemany; aquest matí encara els ha saludat. Els alemanys deuen haver sortit al balcó i deuen estar preguntant a l’home per què crida. Ella hauria sortit del xalet, si no hagués tingut tanta por, per advertir-los que l’home boig estava ferit i escampava sang per la barana, els geranis i les hortènsies que creixien a les jardineres. Però aquells crits, i aquella hora, i aquella llengua estranya, i aquella sang que raja... Tot l’atemoreix, i no, no surt. S’estima més esperar la policia.

L’home ha tornat a cridar, ara en direcció a la balconada dels alemanys que, la dona ho ha encertat, han sortit en sentir els crits del boig. Ells ja eren al llit i no pas mirant la televisió, com feien les dues dones del xalet assaltat. Elles sempre es queden fins tard enganxades a la pantalla, perquè solen acabar les pel.lícules que veuen començar. Per això tenien el llum obert i per això mateix, per estar enganxades a la trama del film, no havien apagat els llums de la terrassa, cosa que solien fer sempre a partir de mitjanit, ni havien abaixat les persianes de les finestres i de la porta de vidre, cosa que fan també aprofitant que s’aixequen per anar al lavabo o a buscar un iogurt. La porta de ferro la tanquen molt abans, cap a les deu del vespre, i més ara, a finals d’octubre, que estan totes dues soles al xalet.

Els alemanys dormien. Ella s’ha incorporat i ha despertat el seu marit. «Aquí fora hi ha algú que brama», li ha dit sense alçar la veu, i ell ha parat l’orella. «I no són espanyols ni catalans», ha afegit la dona. Tampoc no cridaven en alemany ni en anglès, sinó en una llengua estranya. «Deu ser un borratxo», ha remugat l’home. I la dona no ha dit res, però no ha tornat a jeure, sinó que s’ha quedat mig incorporada, fent força amb els colzes sobre el matalàs. «Sortiré a mirar», ha informat al marit.

L’home crida enfurismat a la parella que l’increpa des del balcó de l’edifici veí. Els escridassa en la seva llengua i els mostra les ferides, però ells no les veuen, perquè és fosc i són al segon pis. Després torna a mirar la dona de la cortina darrere la porta, i sacseja encara amb més violència els barrots de la barana. La dona, espantada, crida la seva companya, que ja ha penjat el telèfon i s’acosta, tremolant, a contemplar l’escena.

Aleshores el desconegut fa un primer intent d’envair el xalet provant d’enfilar-se per la barana. Però no coordina els moviments i perd l’equilibri. Cau enrere i queda estassat a terra. Quan s’incorpora, veu que una de les dones s’ha posat les mans al cap i crida, sense deixar de mirar obsessivament a l’esquerra, per si ve la policia, o per si acudeixen els veïns. L’home, enfurismat, fa un segon intent d’escalar la barana i aquest cop aconsegueix arribar a la part superior, als extrems punxeguts dels barrots esmaltats. Però per passar-hi per damunt ho té molt complicat, i avalua el perill de punxar-se tot ell, d’esguerrar-se la pell i ferir-se encara més. Per això desisteix i torna a posar els dos peus a terra. Fracassat i desarmat, l’home sembla enfonsar-se en un plor amarg, i resta uns segons abraçat als barrots, gemegant com una criatura. Després s’agenolla, capbaix. Sembla que ha perdut les poques forces que li quedaven. Ha passat els braços entremig dels barrots i sembla acaronar les mates de geranis. Llunyana, se sent la sirena llunyana d’un cotxe de la policia.

L’home alça el cap i contempla les dues dones darrere la porta. Elles el miren amb els ulls esbatanats, l’una prement l’espatlla de l’altra. També el mira la parella alemanya des del balcó. Ha deixat de ploure. L’home ja no crida, ni tan sols gemega. Es posa dret, dóna un darrer cop a la barana, una estrebada de ressentiment o desànim, i se’n va corrent.

Les dones el veuen creuar la carretera sense comprovar si passa cap cotxe. Sembla que es dirigeix al bar musical del passeig. En aquell moment un cotxe dels mossos d’esquadra aparca davant la casa i en surten dos agents. Aleshores sí que una de les dones obre la porta.

Mentre parlen amb els mossos a través dels barrots i assenyalen el bar del passeig marítim, apareixen els alemanys del pis veí. També indiquen la mateixa direcció als policies, que es posen a córrer i creuen la carretera.

Les dues dones i la parella alemanya comenten, fent-se entendre com poden, l’incident de l’home desesperat i ferit, i admiren, desconcertats, les taques de sang que han esquitxat la barana i el petit bassal que s’ha format al lloc on l’home s’havia agenollat abans de fugir.

Aquest és el relat dels fets, i així me’l vaig imaginar jo, com el guió d’una pel.lícula, quan la meva mare i la meva tia m’ho van explicar l’endemà. La mare és la propietària de la casa, i la meva tia, ara que s’ha jubilat, viu amb nosaltres. Estaven mirant la televisió quan les va espantar aquell estranger i no van saber com reaccionar. La tia Isabel dubtava de la seva actitud; insistia que havien d’haver obert per auxiliar aquell home ferit. Podia ser que hagués patit un accident, o que hagués estat assaltat i fugís dels assetjadors. El cas, es compadia la tia, és que no l’havien auxiliat, i es preguntava, derrotista i exagerada com ho és de mena, si haurien estat capaces de deixar-lo agonitzar i morir dessagnat a les portes de casa sense fer res per evitar-ho. La mare es posava nerviosa només de sentir-la i li retreia que s’havia tornat grillada.

—A tu què et sembla, nena... Dues dones soles, a quarts de tres de la matinada, amb un home embogit a fora intentant escalar la barana, tot ple de sang... Vés a saber què volia, perquè no enteníem res del que deia...! I si era un borratxo o un drogoaddicte? I si l’arribem a obrir i ens comença a colpejar per robar-nos?

Vaig voler saber com era aquell home. Segons elles, devia tenir uns quaranta anys, duia una cabellera curta despentinada i anava sense camisa. La mare opinava que un accidentat no es presenta d’aquella manera, ni crida com un boig per demanar auxili. La mare tenia molt clar que era un borratxo i que, en tot cas, acabava de barallar-se amb algú tan o més borratxo que ell. Que ben segur que havien estat bevent o drogant-se a la platja, o en un local del passeig, i que s’havien barallat per algun motiu estrafolari, i que un d’ells havia agafat una ampolla de vidre, l’havia trencat, i havia ferit el company, que hauria fugit espaordit.

—Aleshores estem d’acord que buscava refugi i protecció... —insistia la tia Isabel.

—Doncs que hagués acudit a la policia, Isabel! No té cap sentit pensar que dues dones soles l’acollirien, amb la fila que feia! I més cridant d’aquella manera!

Em van explicar que, un cop es van haver acomiadat dels alemanys, es van tancar altra vegada a casa per esperar els mossos, que per força havien de recollir el cotxe aparcat davant mateix de la porta. Mentre ho feien, van sentir la sirena d’una ambulància; la van veure arribar per la carretera i aparcar davant el bar musical del passeig. Un quart d’hora més tard va arribar un dels mossos i elles van sortir a la terrassa per preguntar-li què havia passat i si havien esbrinat qui era aquell home i què volia. El policia els va explicar que tot estava sota control; que l’home anava indocumentat i que l’havien trobat assegut vora mar, desfet en plors. Havien comprovat que les ferides als braços i al tòrax eren més o menys superficials, però que en tenia una de profunda a l’espatlla, vés a saber si causada per una arma de foc, i que per això havien avisat l’ambulància. El mosso, mentre parlava, es va adonar de la sang als barrots de ferro, i sobre les jardineres, i a terra, i la tia Isabel va dir que l’endemà ho netejarien tot. El mosso va assentir amb el cap i es va treure la gorra per gratar-se el clatell, i va lamentar un episodi tan desagradable. La mare li va preguntar d’on devia ser aquell home i què li devia passar. El policia va dir que no sabia d’on era; que per l’accent semblava rus, i que possiblement estava sota els efectes d’alguna substància, però que tot això eren només suposicions i que s’obriria una investigació per aclarir els fets.

—Vostès no han de patir per res —els va dir mentre es tornava a posar la gorra i obria el cotxe amb el comandament a distància—. No tornarà a molestar-les, no es preocupin. Ara només caldrà netejar aquesta empastifada.

—Demà ho farem amb la llum del dia —va repetir la tia Isabel.

Quan el mosso d’esquadra ja estava a punt d’entrar al cotxe, la meva tia no es va poder estar de demanar-li si havien obrat responsablement. L’home li va preguntar què volia dir.

—No l’hem auxiliat. Hem tingut por, totes dues soles. Em pregunto si l’havíem d’haver deixat entrar i curar-li les ferides.

—No, senyora —va dir el policia amb fermesa—. Vostès han fet el que havien de fer, que és avisar-nos. No s’han de sentir responsables de la sort d’un desconegut del qual no sabien les intencions.

Quan jo hi vaig arribar al migdia, la sang del carrer i de la barana ja no hi era. A les nou del matí, armades amb cubells, palanganes i baietes, les dues dones havien procedit a la neteja exhaustiva de la sang del ferit. Encara me’n van poder mostrar gotetes i esquitxos als pètals d’alguna flor i al cantell de les jardineres. Va ser aleshores, mentre em mostraven aquestes restes, quan la mare es va fixar en una cosa que no havien vist abans, mentre netejaven. En una de les jardineres, mig enterrada, hi havia una mena de carta de jugar. Totes tres ens vam ajupir per veure millor el que la mare indicava amb el dit, i vaig ser jo l’encarregada d’agafar aquella cartolina per l’extrem que quedava visible. Era com si l’haguessin sepultat a la jardinera, en vertical, fent pressió per una de les bandes fins a aconseguir camuflar-la sota terra. La vaig agafar amb l’índex i el polze de la mà dreta. Estava coberta de grumolls de terra. Totes tres ens vam incorporar per veure-la bé mentre jo l’espolsava amb el palmell de la mà.

La mare va dir que era un cromo, però jo la vaig corregir. Es tractava d’una estampa, una imatge religiosa, potser un sant o un bisbe, mig esborrat. El fons era daurat, però ja gairebé sense color. Una estampa antiga, sens dubte. Aleshores la tia, capficada, va anunciar que allí mateix s’havia quedat immòbil el desconegut de la nit anterior després de fracassar en el segon intent d’escalar la barana.

—Es va agenollar aquí fora. Va passar els dos braços entremig dels barrots. Semblava que acaronés els geranis. Es va estar una estona quiet, capbaix, en aquesta posició, encara em sembla que el veig, fins que va sentir la sirena del cotxe dels mossos, i després se’n va anar.

—Tens raó, noia... —va confirmar la mare, posant-se una mà a la boca.

—Voleu dir que potser la va enterrar ell?

Es miraven l’una a l’altra, assentint amb el cap. Podia ser. Van estar d’acord a dur-la de seguida a la comissaria dels mossos per si podia ser-los d’ajuda en la investigació.

Mentre preparaven el dinar, em vaig quedar asseguda en una de les gandules de la terrassa amb aquella estampa a les mans. La història m’havia fascinat, és clar. Un estranger, ferit i mig nu, provant d’assaltar un xalet de matinada. Un home desesperat que, abans de ser enxampat, té la necessitat d’enterrar una imatge religiosa a la jardinera de casa. La casa d’unes dones que no coneix i que no l’auxilien; una casa a la qual es devia acostar per casualitat, només perquè era l’única del carrer on hi havia llum a dins. El fet en si tenia aires de redempció, com si hagués claudicat en la idea de salvar-se, vés a saber de què, i oferia l’estampa a la jardinera de casa igual que l’hauria dipositat en un altar, com una ofrena.

Tant el mosso que el va detenir com la mare i la tia havien apuntat la possibilitat que el desconegut fos rus. El sacerdot o sant de la imatge bé podia pertànyer a la iconografia ortodoxa, una d’aquelles representacions religioses que apareixien als documentals sobre monestirs russos i de l’Europa de l’Est. Sentia feinejar les dones a la cuina tot pensant en aquesta possibilitat. Un rus, una imatge de devoció que du sempre a sobre. Un moment delicat de la seva vida, ben segur que una baralla, com assegura la mare, i la intuïció d’un final, d’un perill. I vol preservar la imatge, que és una mena de talismà que el protegeix. Tot això podia ser al darrere de la descoberta i de l’episodi nocturn. Ajaguda a la gandula, engrescada per la història, pensava com seria estirar el fil a partir de l’estampa. Com quan era petita i deixava volar la imaginació. Fantasiejar que comencen a passar moltes coses. Una troballa anodina es transforma en un fet rellevant que capgira el sentit de la meva vida i la de la meva família. Com la nena que jo era abans: tot estava sempre a punt de passar, i jo n’havia de ser una de les protagonistes. No podia ser que ens hagués tocat viure una vida tan avorrida, tan normal i corrent, tan pautada i repetitiva. Llegia frenèticament, des dels vuit anys, tot el que em queia a les mans. Devorava les històries que els succeïen als protagonistes i em preguntava quan i com em transformaria jo en un d’ells; quan la porta de la realitat s’obriria com un teló i deixaria entrar la veritable vida per a la qual estava predestinada. Tot havia de canviar tard o d’hora. El dia a dia i la quotidianitat només eren un pas per arribar a un lloc realment digne de ser viscut. La realitat diària havia de ser un abans, una preparació, un pròleg. La família, l’escola, les vacances, els jocs, els aniversaris, les celebracions. Tot era correcte, però havien de ser per força un punt de partida. Sospito que tots els nens i les nenes pateixen aquesta percepció de temporalitat. De sobte, la vida faria un tomb i el que havia estat igual des d’un principi seria només la referència del passat abans de començar el futur. El meu pare havia mort quan jo només tenia tres anys, massa petita per patir la pèrdua. M’havia criat la mare sola, una dona valenta que no havia refet la vida amb una nova parella, però que mai no se n’havia lamentat. I jo tampoc. La mare i jo, i també la tia, formàvem una família sencera i sòlida.

Els meus anhels van ser recompensats.

No anava errada. Un dia tot va ser diferent.

Tot va ser molt diferent, sens dubte.

Fa molt de temps, d’allò. Ens hem obligat a oblidar-ho. Hem de suposar que és millor així.

I en aquells moments, quan la veu de la mare em tornava a la realitat anunciant que el dinar ja era a taula, experimentava la sensació que tantes vegades havia sacsejat les meves migdiades infantils. Amb l’estampa als dits i la bonança del sol sobre les parpelles, imaginava un món subterrani a punt de ser explorat. Darrere dels fets de la nit anterior, s’hi amagava una aventura que pagava la pena de viure.

I vaig decidir que jo no la viuria. Mentre m’incorporava de la gandula i entrava a casa, ja havia assumit que duríem la troballa a la policia per si els podia ser útil en la investigació. Si és que calia una investigació, és clar. Ells, i no jo, eren els encarregats de desentranyar aquell misteri, si és que hi havia un misteri ocult en els fets de la matinada. Però, en tot cas, aquella història la viuria una altra persona que no seria jo. Com diria la mare, «Nosaltres ja hem tingut la nostra, Judit».

Una autèntica tempesta de negres pensaments devia haver enterbolit el cap d’aquelles dues dones soles tancades a casa davant la presència d’un estrany que pretenia que l’auxiliessin. Una col.lecció de sentiments i records que no m’havien comentat mentre m’ho explicaven, i que ben segur que tampoc havien fet avinent als policies que van acudir a ajudar-les. Aquella mena de coses sobre les quals no paga la pena parlar, com sempre diu la mare. Episodis del passat que van esclatar com la combustió d’un llumí, però que van tenir, com el llumí, una breu durada. La mare i la tia m’havien relatat els esdeveniments d’una manera força neutra; la mateixa fredor amb què jo me’ls vaig fer meus mentre els escoltava i així els he deixats escrits en aquestes pàgines. Són les normes de la casa. Ni tan sols m’ha passat pel cap furgar en la insistència de la meva tia quan preguntava si havia actuat correctament no auxiliant l’estranger ferit. No, tot això no es pregunta. S’hi passa de puntetes. Les normes de la casa.

—Aquesta tarda anirem a la comissaria i els lliurarem l’estampa —ha anunciat la mare mentre em servia un plat d’empedrat de mongetes—. Els explicarem on l’hem trobada, i que sospitem que l’home la va enterrar abans de fugir en direcció a la platja. Ells ja sabran què n’han de fer.

Just aleshores hem vist, a través dels vidres, com el cotxe del xofer d’en Ben aparcava davant de casa.

Aquell vint-i-tres d’octubre feia un any i dos mesos que treballava a casa d’en Ben. Normalment dormia a casa meva, amb la mare i la tia, però la vigília del dia de la setmana que feia festa, em quedava a dormir a casa d’en Jordi, a Figueres. Manteníem una relació una mica estranya, amb en Jordi; de veure’ns poc i discutir massa, però era la que tots dos havíem triat i la que, de moment, ens convenia més. Jo plegava els dimecres a les vuit del vespre. En Joseph, el xofer, em deixava a casa; aleshores jo agafava la Sarfa, el cotxe de línia, i anava a Figueres, a casa d’en Jordi. Sopàvem, de tant en tant anàvem al cinema o a prendre una copa, o ens quedàvem a casa i fèiem l’amor. Dormíem junts i ens despertàvem a dos quarts de vuit, perquè ell havia d’anar a treballar, és clar, i jo esmorzava sola. Llegia, posava una rentadora i feia encàrrecs fins a l’hora de dinar. En Jordi venia a casa i dinàvem plegats. Solíem enllitar-nos havent dinat i tornàvem a fer l’amor. Després sortíem. Anàvem a caminar, o a veure algun amic. A les nou tornàvem a Roses en cotxe, a casa de la mare, i sopàvem tots quatre. En Jordi se’n tornava a Figueres sol. Les nits dels dijous em quedava amb la mare i la tia, xerrant i mirant la televisió. Me n’anava a dormir d’hora, rebentada, i a dos quarts de vuit sonava el despertador. A un quart de nou en punt, el cotxe d’en Joseph m’esperava davant la porta del reixat per portar-me a casa d’en Ben.

La primera vegada que vaig arribar a casa d’en Ben va ser en aquest mateix cotxe. Vaig lliurar al xofer el paper de l’agència signat per la senyora Estrella. En Joseph ni tan sols el va mirar: es va limitar a saludar-me, obrir la porta del copilot i, sol.lícit, em va convidar a pujar. El trajecte era força llarg. Va creuar el poble per la Gran Via Pau Casals i després va girar a mà esquerra, per la carretera del Puig-rom. Sabia, per l’agència, que el xalet estava situat a la part més alta del Puig-rom, allí on hi ha el mirador i l’antena del repetidor. Quan a casa rebíem alguna visita, solíem agafar el trenet turístic i pujar fins allà per admirar les vistes de la badia. D’altra manera, el cim del Puigrom era un indret on no acostumàvem a anar. La carretera feia un pendent molt pronunciat i tenia mil i una bifurcacions, carrers que conduïen a les diferents urbanitzacions de la zona, plena de blocs de pisos a la part baixa i, més amunt, xalets i cases unifamiliars que omplien la falda de la muntanya. Des de la platja, davant de casa la mare, la muntanyeta es veu plena d’edificis i habitatges, tots de parets emblanquinades i construïts durant les èpoques del boom del turisme. Pràcticament no ha quedat cap buit on edificar. Les nits d’estiu, quan els propietaris i llogaters dels xalets hi viuen, la muntanya és plena de punts de llum que, de petita, em feien pensar en les espelmes d’un pastís d’aniversari gegant. Quan la temporada estiuenca s’acaba, la majoria d’inquilins, que són estrangers, se’n van als seus països, i aleshores la imatge de pastís encès de la muntanya s’esvaeix, com si la nena que jo vaig ser hagués apagat pràcticament totes les espelmes d’una bufada.

El cotxe d’en Joseph va pujar, serpentejant, aquella part del poble desconeguda fins a arribar a dalt de tot, on els carrers ja no tenen gairebé pendent perquè estan traçats sobre el cim. Durant el trajecte, em vaig adonar dels pocs cotxes aparcats als pàrquings contigus a les casetes o blocs de pisos, i quan vam arribar a dalt, no n’hi havia cap. El propietari de la casa on ens dirigíem també era estranger, però hi residia tot l’any.

La vista era fantàstica, amb la badia estesa als nostres peus i el blau rutilant del mar com una tela de seda arrugada.

Davant la porta principal ens esperava una dona alta, d’uns quaranta-cinc anys, vestida amb uns texans curtíssims que no l’afavorien gens ni mica, i una mena de brusa amb volants de color groc llimona. Duia els cabells rossos lligats en una cua de cavall feta a corre-cuita, i aguantava un cigarret encès entre