La gran explosió

By Toni Orensanz and Rafa Marrassé

Tres anys després del terrible accident a la petroquímica IQOXE, Orensanz i Marrasé presenten amb La gran explosió un extraordinari relat periodístic que emmarca l’abans i el després de la tragèdia, un llibre que es llegeix com una novel·la, però que explica fets malauradament reals. Conjugant les veus de les persones involucrades amb estudis científics, posen sobre la taula qüestions com la seguretat en la indústria petroquímica, la responsabilitat que pertoca a les institucions i el paper dels mitjans de comunicació. En els últims cinquanta anys s’han pogut comptabilitzar més d’un centenar d’accidents al complex petroquímic de Tarragona; el nombre d’accidents no disminueix i urgeix trobar-hi una solució.

• Language: Català
• Publisher: Folch & Folch
• Release date: Jan 16, 2023
• ISBN: 9788419563125

Book preview

La gran explosió

(l’instant)

Crònica ultrarealista (i gairebé en tecnicolor, com una pel·lícula clàssica de catàstrofes) de l’accident d’IQOXE al polígon químic de Tarragona el 14 de gener de 2020, quan una bola de foc sobrevola dos quilòmetres i mig fins a impactar en un pis particular del barri de Torreforta. Aquest és el minut a minut de l’accident més greu de la història del complex petroquímic tarragoní, un dels més grans d’Europa.

Objecte volador

no identificat

18.38 h

Un brunzit esg ue rra la foscor blavosa i cr ei xent del capvespre. La remor ha d ei xat enrere una llum encegadora, primer blanca, després taronja. Una res plendor q ue ha i l· luminat sobtadament tot el ponent tarragoní just q ua n l’única claror ja és la dels diminuts punts blanquinosos, a p eu de carrer, q ue s’engeg ue n a entrada de fosc.

Avança. Avança molt de pressa, a una velocitat bestial. A sota, hi té edificis, carrers, carreteres, cotxes, persones, animals de companyia, arbres i jardins. Tot. Tot molt minúscul, desenfocat, anònim.

D’improvís, allò que fins aleshores semblava una petita maqueta s’ha anat fent més gran a cada moment.

Blocs de pisos, finestres a banda i banda amb prou feines visibles a aquella velocitat.

L’edifici és allà mateix, barrant el pas, al mig de la trajectòria. S’acosta la fi. No hi ha sortida.

Tres, dos, un... Bum!

—112, digui.

—Si us plau, s’ha ensorrat una casa i hi ha un home atrapat. Rambla Nou Centre, bloc 7. Vinguin, si us plau, de pressa! —diu una dona sensiblement nerviosa.

—A veure, això a quina ciutat ha passat?

—A Tarragona!

—A Tarragona, a quin carrer?

—Rambla Nou Centre, plaça García Lorca, Torreforta. Però, si us plau, vinguin, que hi ha un home atrapat entre la runa!

—Però, a veure, repeteixi’ns l’adreça, que ens està dient dos carrers diferents.

—Plaça García Lorca 7!

—És un bloc? Senyora, és una casa o un pis, un bloc?

—Un pis, un pis! Si us plau, vinguin de pressa que hi ha un home allà dins!

—D’acord, no pengi que li passo els bombers.

—[Plors].

Se sent una veu a l’altra banda del telèfon, algú que no és la mateixa interlocutora que està trucant a Emergències.

—Ja venen, seu, pren-te una til·la. Vine cap aquí, filla. Passa, passa.

—Hola, senyora? Li truquem del cos de Bombers. Hola? Que em sent?

Silenci.

La línia es talla.

—Què ha passat? —es pregunta una munió de gent esverada que comença a reunir-se al voltant de l’edifici sinistrat.

—No ho sé, ha estat una explosió de gas? —pregunta algú.

—He sentit un soroll que m’ha recordat el d’un ventilador, però molt gran —diu algú altre—. He sortit del bar on estava, allà mateix, i he mirat al cel perquè la remor venia de dalt. He pensat que potser era un helicòpter. Aleshores ho he vist: un objecte volador ple flames.

—Una bola de foc, una bola de foc! —criden uns nens mentre corren cap al lloc dels fets.

Sergio Millán fa una estona que és en un bar a prop de casa dels seus pares. Hi va cada tarda a recollir la seva filla petita, que cuiden els avis mentre ell i la seva parella treballen.

Tal com acostuma a fer alguns vespres, ha sortit de casa per anar a prendre alguna cosa. Du el nadó a coll. Millán ha sentit l’estrèpit, la resta de clients també. Els vidres del local han tremolat. Durant uns moments tothom es mira sense saber què ha passat. Al cap d’uns minuts, una dona entra precipitadament al bar i s’adreça a Millán, a qui coneix bé.

—Sergio, ves cap a casa —li diu.

—Què passa?

—Tu dona’m la nena i ves cap a casa, corre!

La mare de Millán, que era amb una amiga en un altre bar, el Frankfurt Enzo —a només vuitanta-cinc metres del local on és el seu fill— fa un parell de minuts que se n’ha anat cap a casa. L’Enzo es troba en el mateix edifici on viuen ella i el seu marit. L’home no ha baixat perquè volia treure la roba de l’estenedor i després escapar-se a veure els seus pares. Viuen a prop i ell els cuida. La mare té Alzheimer, i el pare es desplaça amb cadira de rodes.

Després de sentir l’esclafit, la dona ha trucat de seguida al seu home, però no li ha agafat el telèfon. Espantada, ha enfilat el camí cap a casa.

El Sergio comença a lligar caps. Decideix fer cas a la dona del bar, li deixa el nadó i se’n va corrent cap a casa dels pares. Quan hi arriba, es troba un veí a la porta del pis. L’home du una llanterna a la mà i acaba de treure la seva mare d’entre la runa.

—Sergio, el teu pare és a dins —li diu el veí.

El domicili presenta un aspecte desolador. El panorama és dantesc i alhora familiar. La visió des de l’entrada li recorda les escenes dels telenotícies quan mostren els efectes de guerres llunyanes sobre la població. El que veu li sembla la fotografia d’un bombardeig a Beirut, Síria o els territoris ocupats de Palestina. La destrucció en un entorn civil. La guerra en un territori de pau.

De la porta del pis estant, enmig de la foscor, el Sergio entreveu l’interior de la casa, d’un centenar de metres quadrats disposats en forma d’ela. La paret dreta del rebedor està completament esquerdada, de dalt a baix, i s’ha mogut mig metre, de manera que ara el passadís és més estret. La resta dels envans del corredor s’han esfondrat. A terra hi ha tot de runa, els marcs de fusta de les portes de les habitacions i un munt d’objectes de la casa. Aixecant la vista, enmig de la destrossa, veu un forat enorme al sostre d’una de les habitacions. L’impacte ha estat descomunal.

Del forat en surten objectes i part de l’estructura del pis superior. La col·lisió ha estat tan gran que ha ensorrat la paret de l’habitació i ha deixat a la vista un dels dos banys del domicili. Rajoles i mobles del lavabo estan escampats per terra, i els cables d’electricitat i les canonades d’aigua pengen del sostre, desmanegades.

L’obertura fa dos metres de llarg i cinquanta centímetres d’ample. L’impacte ha irromput al seu domicili des del pis superior, el 3A. Ha estat allà que l’objecte volador no identificat ha topat violentament contra una de les habitacions que donen al passatge del darrere. On hi havia el llit, ara hi ha un gran forat. El jaç no hi és, però el 3A (tret de l’habitació), no sembla haver patit danys gaire importants.

La destrossa és al pis de sota, el 2A, a casa dels pares del Sergio.

Hi entra la seva mare, un cop recuperada de l’ensurt.

—Sergio, com està ton pare?! —li pregunta.

—Mama, el papa és mort.

Al menjador hi ha el cos d’un home. És a terra, de costat. Porta un jersei de color vermell i uns pantalons texans. Ha mort a l’acte. En una de les butxaques hi du la cartera, amb 215 euros, la targeta sanitària i el permís de conduir, que certifiquen que era Sergio Millán Saún, de 59 anys, veí de Torreforta, fruiter. És el pare del Sergio, que s’abraça a la seva mare. No acaben d’entendre com ni què ha passat.

D’aquesta manera s’acaba una història d’amor que ha durat quaranta-un anys, quan el Sergio i la Rosa Maria es van conèixer una nit a la sortida d’una coneguda discoteca de Salou. Ella i una amiga havien perdut l’autobús per tornar a Tarragona i el Sergio, que tenia cotxe propi i ja les coneixia del barri, es va oferir a portar-les a casa.

En aquell moment no ho sabien, però resulta que, tot i viure a Torreforta i haver-se conegut a Salou, havien estat molt a prop un de l’altre des que van néixer. Ella era de Deltebre i el Sergio havia nascut a Tortosa.

Les seves famílies respectives havien decidit buscar una vida millor fora de les Terres de l’Ebre i havien arribat a un dels barris que més van créixer arran de la implantació de la indústria petroquímica al Camp de Tarragona.

Els pares del Sergio, però, no van treballar mai en aquest sector. El seu pare era pastor a Freginals i ho va continuar sent els primers anys de viure a Torreforta. La seva mare venia el formatge de les ovelles al mercat. Unes ovelles que, per cert, pastaven en uns terrenys al voltant d’una empresa química, l’anomenada IQA.

El negoci familiar, però, va canviar ben aviat i això va fer que la família fos molt coneguda al barri. Els pares de Sergio Millán Saún van obrir una fruiteria que de seguida es va dir «la dels grassonets». Era un negoci que funcionava com una botiga de queviures quan no hi havia supermercats a la zona. Tothom hi anava a comprar. Una botiga que el Sergio va mantenir fins a un parell anys abans de la seva mort. Un negoci al qual encara es dedica algun dels seus germans.

La mort de Millán es va produir per l’ona expansiva i l’esfondrament del sostre provocat per l’impacte d’a­quell objecte volador envoltat de flames que descriuen els testimonis del succés. L’objecte incandescent era una planxa d’acer d’un metre i vint-i-dos centímetres d’amplada per un metre i seixanta-cinc centímetres de llarg. Pesava al voltant de cinc-cents quilograms i procedia d’una indústria química ubicada a dos quilòmetres i mig de distància: IQOXE (al terme municipal de la Canonja), l’antiga IQA, a tocar dels terrenys on el seu pare duia el ramat a pasturar quan va arribar a Tarragona. L’explosió va ser descomunal.

La planxa del reactor d’IQOXE va sobrevolar els barris de Ponent de Tarragona, on viuen milers de persones —només entre Torreforta, Campclar, la Granja o el Pilar hi ha més de 22.000 habitants—, però hauria pogut anar cap a qualsevol lloc. De fet, el barri més pròxim a la fàbrica, Bonavista (9.000 habitants), acull cada diumenge un dels mercats ambulants «més grans d’Europa», que aplega 15.000 persones (segons consta en el seu pla d’autoprotecció) i que es troba a només mil metres d’IQOXE.

L’accident hauria pogut produir una autèntica massacre.

Presagi

–E l papa!

El crit de l’adolescent trenca el silenci que s’ha fet al pis després que s’hagi sentit nítidament una explosió llunyana però fortíssima. L’Araceli va fins a l’habitació de la seva filla i se la troba plantada mirant per la finestra. La nena està immòbil i espantada, i té la vista fixa en l’horitzó, on es veu una flama immensa.

—El papa, el papa! —repeteix la jove, que es gira de sobte i surt corrent cap al terrat.

L’Araceli decideix seguir-la i, quan és dalt, se la troba paralitzada, amb els ulls fits en aquella flamarada gegantina que senyoreja a uns quants quilòmetres de casa.

—No pateixis, això no ha passat a la fàbrica del papa... És més a prop, no ho veus? Segur que és la BASF —li diu, mirant de tranquil·litzar-la, tot i que en aquell moment, l’Araceli dubta si el que està dient és cert.

Fins llavors, aquell ha estat un vespre qualsevol a casa seva. Amb l’Araceli ajudant el seu fill petit de tretze anys a fer els deures i la filla gran tancada a la seva habitació, estudiant.

A aquella hora, l’Òscar ja hauria de ser a casa. Però també és veritat que no és gens estrany que el pare de família no arribi a l’hora que li toca. En principi, havia de plegar a les cinc de la tarda, però és d’aquells empleats que sempre acaba fent més hores del compte. De vegades arriba a les set, a les vuit o a les nou del vespre. Molts caps de setmana treballa, de vegades d’imprevist.

A IQOXE, la feina no dona treva. Cada vegada van més justos de personal, a l’empresa. La producció ha anat augmentant amb el pas del temps, però la plantilla no ho ha fet al mateix ritme. L’Òscar, com a responsable, ho compensa amb més dedicació. Dia rere dia.

Tot i això, la reacció de la filla no és cap ocurrència. No només ha sentit el soroll, sinó que ha notat com tremolava tota la casa. La mateixa reacció (pujar al terrat corrent a veure què passa) que li ha vist al pare més d’una vegada quan ha sentit un soroll provinent —o almenys això pensava ell— del polígon petroquímic Sud de Tarragona.

—Araceli, un dia la fàbrica fotrà un pet. I si ho fa, tenint en compte totes les empreses que hi ha al voltant, Tarragona desapareixerà —li havia dit més d’una vegada a la seva dona, premonitòriament.

Finalment, ha passat: la fàbrica ha petat, tot i que l’Araceli encara no ho sap. L’Òscar no respon als seus whatsapps. El silenci pot ser, fins a cert punt, normal, perquè el seu marit sempre està molt enfeinat i, a més, d’un temps ençà, encara és més difícil comunicar-s’hi a través del mòbil. La sala de control de la planta de Derivats —l’Òscar n’és el cap— s’ha reforçat recentment amb una planxa metàl·lica que provoca que els telèfons mòbils perdin la cobertura dins de l’edifici. Els treballadors havien reclamat amb insistència a la direcció de la companyia que convertís aquella sala en un búnquer, però l’empresa no ho va considerar oportú i, com a alternativa, havia optat per aquell reforç metàl·lic.

—Sempre vols tocar els collons —li havia dit el director de la fàbrica, Juan Manuel Rodríguez Prats, a un dels treballadors que li demanava reforçar la sala de control.

—Sense cobertura estem aïllats de l’exterior dins d’a­quest edifici —li havia comentat l’Òscar a la seva dona tot sovint. L’única manera de comunicar-se amb l’exterior era utilitzar la línia fixa de telèfon o bé la ràdio.

L’Araceli, però, comença a estar molt inquieta. Encara que l’accident hagi passat a la BASF, el centre de producció de la multinacional alemanya al Polígon Sud és just al costat de l’empresa del seu marit (IQOXE).

En un cas o un altre, la situació seria igual de greu.

—Hola, en saben res, d’una explosió al polígon petroquímic de Tarragona? Per la zona de la BASF, podria ser IQOXE —pregunta la filla de l’Araceli al 112.

—Una explosió? No, no en sabem res. Truqueu a la fàbrica a veure què us diuen —li responen.

—Ja hi hem trucat i res, per això els estem trucant a vostès —replica la noia.

Sense resposta del seu home i sense informació del 112, l’Araceli decideix fer algunes trucades. No té el telèfon de cap dels companys de feina del seu marit, però sí el d’alguna parella.

—Hola, soc l’Araceli, com estàs? Escolta, una pregunta, el teu home és a casa?

—Sí, és aquí, per què ho preguntes?

—Heu vist l’explosió al polígon? Sembla la zona d’IQOXE, en sabeu alguna cosa?

—Com? Una explosió? No ens hem adonat de res!

La parella surt al balcó de seguida i tots dos es queden astorats contemplant aquella resplendor ataronjada que s’erigeix a la zona de ponent.

La informació només els arriba a través dels mitjans de comunicació. L’Araceli i la família han engegat la televisió, i les imatges són prou explícites i preocupants. Ara sí, ja no hi ha cap mena de dubte: la fàbrica accidentada és IQOXE, i segueixen sense saber res de l’Òscar.

Fins que sona el telèfon. És el director de la fàbrica, Juan Manuel Rodríguez Prats.

—Hola, Araceli, vull dir-te que estiguis tranquil·la, que no passa res. Sobretot tranquil·litza’t, d’acord? Estem buscant l’Òscar i segur que estarà bé.

—Buscant-lo? Tu has vist les imatges de la fàbrica? Està tot destrossat! On el voleu buscar? Com pots dir-me que em tranquil·litzi? Tot això és culpa vostra! L’Òscar fa anys que us ho diu, no li heu fet mai cas i ara ell és allà i no el trobeu!

L’Araceli no es queda de braços plegats. No es refia d’una persona que —segons li deia el seu home— ha estat una de les responsables dels maldecaps i de l’estat d’ansietat que ha patit el seu marit. Feia anys que l’Òscar estava angoixat per la feina. Es llevava i tenia la mirada perduda tot esmorzant. «La feina», acostumava a dir per justificar aquell estat d’ànim.

—Per què no canvies d’empresa? En trobaràs una altra —li deia ella.

—I on vols que vagi? Tinc cinquanta-dos anys, qui vols que em contracti? Cap empresa del polígon de Tarragona ho farà. Ja saps com va, això —li responia.

L’Òscar feia referència a una norma no escrita en el sector petroquímic tarragoní: cap empresa «pren» treballadors a una altra, i menys encara si són tècnics i directius.

—No pots seguir així. Si trobes feina a Austràlia, al Canadà o on sigui, hi anirem amb tu —li deia l’Araceli, desesperada, però ell no va fer mai el pas.

Enrere havien quedat els dies de felicitat i de treballar a gust. Tot just quan estava sortint amb l’Araceli, pels volts de l’any 1997, l’Òscar estava contractat com a enginyer a la Fundació REPSOL. Va ser aleshores que va veure una oferta de l’IQA (Industrias Químicas Asociadas), que en aquell moment pertanyia a la multinacional Shell. Va decidir fer el pas i la jugada li va sortir bé.

L’Òscar es va convertir en un home de confiança del director de l’empresa, un neerlandès metòdic i estricte que li va ensenyar el funcionament de tot, absolutament tot: des de la planta d’òxid d’etilè (el producte principal de l’empresa) a la de derivats (on es fan compostos químics a partir de l’òxid d’etilè). L’Òscar entrava, fins i tot, als reactors, per acompanyar l’empresa que havia de fer-hi el manteniment. Coneixia cada peça, cada canonada i cada caragol de la fàbrica.

Tot anava bé fins que el seu cap va morir d’un infart fulminant, en plena feina. Va ser un cop dur. Malgrat que va formar part d’algunes propostes per succeir-lo, l’Òscar no va ser el nou director, els d’IQA en van triar un altre i ell va passar a desenvolupar càrrecs de responsabilitat en diferents departaments de la fàbrica. No haver estat el relleu del cap neerlandès li va suposar una gran decepció, ja que havia alimentat l’esperança de convertir-se en director.

Les coses es van complicar encara més quan la petroliera Shell va deixar de ser propietària de l’IQA. Primer va arribar La Seda de Barcelona (LSB) i, quan aquesta empresa va fer suspensió de pagaments, el propietari va ser el grup Cristian Lay (any 2014), dedicat bàsicament a la bijuteria.

Segons consta en una resolució del jutjat mercantil número 1 de Barcelona, Cristian Lay va aconseguir la compra després de fer una oferta de 22,5 milions d’euros, tot i que CEPSA n’oferia 31,8. Hi havia un tercer pretendent, Indorama Ventures, una companyia que té plantes d’òxid d’etilè arreu del món, i fins i tot la més gran dels Estats Units, a Port Neches (Texas). Indorama oferia 23 milions d’euros per l’empresa IQA, i 7,68 milions més per les existències de producte que tenia