L'illa de Maians

By Quim Monzó

«L'illa de Maians és un excel·lent conjunt de relats, on l'estil de l'escriptor ha trobat definitivament el ritme, la precisió i la mesura… Una veu calculada, sàvia, culta i perfectament divertida».
«El Urogallo», Madrid.
«Sembla com si Kafka i Borges haguessin estat alegres companys de jocs de Monzó, a classe».
«Dagblad», Helsingborg.
«Amb aquest tercer volum de narraccions, Monzó aconsegueix el domini total del seu art». «La Vanguardia», Barcelona «Aquests contes són autèntics obres mestres… Innegablement, Quim Monzó és una de les propostes més interessants de l'arbre genealògic de la moderna narrativa europea».
«Aftonbladet», Estocolm

• Language: Català
• Publisher: Quaderns Crema
• Release date: Nov 4, 2021
• ISBN: 9788477276531

Book preview

QUIM MONZÓ

L’ILLA DE MAIANS

ACAN

QUADERNS CREMA

BARCELONA 2021

TAULA

CARRER DELS DIES FEINERS

BARCELONA

CASA AMB JARDÍ

FILOLOGIA

FEBRE

NO TINC RES PER POSAR-ME

FERROCARRIL

A HANDKERCHIEF OR NECKERCHIEF OF SOFT TWILLED SILK

LA FILANTROPIA DEL MOBILIARI

LITERATURA RURAL

EL SEGREST

LA CASA DE LA ESTILOGRÁFICA

HALITOSI

PORC BULLIT AMB SALSA DE RAVE

NO N’ESTIGUI TAN SEGUR

ANÍS DEL MONO

LA QUALITAT I LA QUANTITAT

P: Quid est vigilanti somnus? A: Spes.

P: Quid est mirum? A: Nuper vidi hominem stantem, molientem, ambulantem, qui numquam fuit.

P: Quomodo potest esse? Pande mihi. A: Imago est in aqua.

A: Quidam ignotus mecum sine lingua et voce locutus est, qui numquam ante fuit nec postea erit, et quem non audiebam nec novi. P: Somnium te forte fatigavit, magister.

A: Quid est quod est et non est? P: Nihil.

A: Quomodo potest esse et non esse? P: Nomine est et re non est.

DISPUTATIO REGALIS ET NOBILISSIMI IUVENIS PIPPINI CUM ALBINO SCHOLASTICO

CARRER DELS DIES FEINERS

BARCELONA

—No m’escoltes—va dir ella, de sobte.

Es va quedar ben parat. De fet, era veritat: feia minuts que la xerrera de la dona només era la música de fons que acompanyava els seus pensaments, que eren ben lluny.

—No m’escoltes—va repetir ella—. Tota l’estona que parles de tu. Tan sols t’interesses per tu mateix. No et preocupa gens ni mica el que dic. No t’interesses pel que em passa pel cap, ni per com sóc, ni pel que faig.

L’home estava sorprès. Amb delicadesa, va treure’n tots dos dits. Li feia por que la dona li preguntés de què havia estat parlant fins aquell moment en què havia callat de cop per, tot seguit, dir-li que no l’escoltava. L’home no sabia què contestar. Per retardar la resposta a les acusacions, va fer-li un petó a la galta, que era tendríssima, i va esmerçar en aquella mostra d’afecte més estona de la necessària. El temps passava, però, i havia de contestar alguna cosa.

—¿De debò creus que només parlo de mi mateix?

—En cap moment d’aquestes dues nits que hem sortit, ni una vegada no t’has interessat per les meves coses.

—Hòstia. —L’home tenia la cara trista, absent.

—Ets ben estrany. —I, com si li requés haver-lo entristit, va afegir: —Ara no et posis moix.

Mentre s’abraçaven novament, l’home va pensar que ella tenia raó. Ben sincerament, li sabia greu (d’una manera que no identificava del tot amb la culpabilitat) no haver-se interessat pel que passava pel cap de la dona, ni pel que feia a la vida: què l’apassionava, de què vivia. Amb prou feines, la primera nit que van sortir li va preguntar si vivia sola o amb algú, i si l’hi havia preguntat havia estat tan sols per tractar de deduir si casa seva seria un bon lloc on anar de matinada, o si haurien d’anar a un hotelet, o si es veurien obligats a quedar-se al cotxe, en algun revolt de carretera. Es va apoderar d’ell una onada de neguit. Es va sentir mesquí, l’ésser més menyspreable del món, i va reconèixer que, en efecte, en els últims temps tant se li’n donava la gent. Ves per on, la dona l’havia agafat en falta: havia caigut ben al fons del pou més ridícul. Precisament ell, que sempre s’havia considerat «humà», «sensible», lluny de tantes persones interessades únicament en elles mateixes! Va girar la vista, com si hagués d’afanyar-se a esmenar l’error, i la va fixar en la paret del davant. Eren a ca la noia, i si li haguessin demanat descriure-la no hauria sabut com fer-ho. De cua d’ull va mirar el llarg moble de fusta clara, envernissat; va veure-hi un plat de ceràmica brillant, un tambor marroquí, un tub d’aspirines, tres llibres i una pipa blanca holandesa. Va mirar el terra: rajoles de colors. Les cortines eren d’un blanc cru. Va girar el cap i va observar el dibuix que hi havia a la paret: línies de gruixos diversos, amb angles duríssims, cercles massissos i fletxes. El sofà on seien era de roba grisa, amb un rivet rosa. Va mirar l’esquena de la dona que abraçava: just sobre l’espinada, cosa d’un pam més avall del clatell, tenia una piga. Per un moment, es va imaginar en una terrassa, al capdamunt d’un edifici, atansant-se a la barana. Van desfer l’abraçada. Gairebé amb llàgrimes als ulls, l’home va afanyar-se a intentar esmenar l’error:

—Tens raó: sempre parlo de mi. No m’hi havia fixat mai. És horrible! És un comportament absolutament detestable. T’ho dic ben sincerament. Voldria que em creguessis. De debò. No t’estic pas mentint; no m’estic pas empescant una mentida per complaure’t. Reconec que ha de ser difícil suportar, ni que sigui un parell de nits, algú que no parla més que d’ell mateix. M’esgarrifaria sortir amb algú així. Però si en alguna cosa no he fallat mai ha estat en la sinceritat. Sempre he estat honest, i no solament amb tu. Em sento desconcertat. No puc negar el que dius. Perquè tens raó: últimament sempre parlo de mi...

S’havia aixecat i agitava els punys tancats, com si copegés l’aire.

—...com si fos l’única cosa que m’interessés. De debò que m’horroritza descobrir que sóc així. Però abans no era igual, jo. M’interessava per les coses dels altres. N’estic segur. Voldria saber a partir de quin moment vaig deixar d’interessar-me per la gent...

Va caure de genolls davant de la noia. Li va abraçar les cames. Va passar la mà dreta per sota la faldilla i li va acariciar la cuixa.

—...voldria saber què, quina cosa o quin seguit de coses, ha fet de mi un egotista. No te’n riguis. M’agradaria tornar a interessar-me per la gent. I, sobretot, per damunt de qualsevol altra consideració, m’agradaria deixar de ser així amb tu. Perquè m’interesses molt. Per això necessito que m’ajudis a descobrir en quines ocasions em comporto així. I per què ho faig. M’agradaria que en parléssim.

CASA AMB JARDÍ

L’home puja a l’auto (un fiat uno blau meta

l·l

itzat) i llança la cartera al seient posterior. Està cansat de la feina del dia, i content perquè aquell matí, quan ell i la dona sortien de casa, han trobat a la bústia (a la qual, per cert, ha de posar un dia d’aquests els noms, perquè des que va caure la targeta on eren escrits no ha trobat el moment per tornà’ls-hi a posar) un sobre de la caixa d’estalvis amb el rebut de l’últim pagament de la hipoteca de la casa. L’home ve, precisament, de celebrar-ho en privat al bar on, sovint, sortint de la feina i de camí cap a casa, s’atura a beure, abans d’agafar l’autopista. Avui ha pres, com sempre que hi va, dues cerveses i un mig whisky. Mentre s’asseu al volant pensa que tindrà problemes, per aquest gotet de whisky i per aquestes cerveses, el dia que els policies de trànsit el parin per fer-li una rutinària prova d’alcoholèmia.

L’home recorda com, al principi d’aquells set anys que ha durat el pagament de la hipoteca, la xifra que havia d’abonar mensualment li ofegava el pressupost, mentre que, els últims anys, gairebé ni la notava. Potser també ha estat perquè s’ha anat acostumant lentament a la casa: de bon començament, no era gens amant de viure fora de la ciutat. Però la dona s’havia enderiat a viure en una d’aquelles torretes de dos pisos, amb jardí, que havia vist en una urbanització enfilada a la muntanya, i la cosa no va tenir retop.

Surt aviat de l’autopista. Un dels arguments a favor de viure en aquella casa era, precisament, que sovint es triga més a anar d’un barri a l’altre de la ciutat que no pas a anar de la ciutat a aquella urbanització, que, així, reuneix els avantatges de la ciutat i els de la naturalesa. Aparca el cotxe just al davant de la porta i es renya per haver passat un altre dia sense avisar que vinguin a arreglar la porta automàtica del garatge. Para el motor, hi posa la barra de seguretat, recull la cartera i tanca l’auto amb un cop sec. Empeny la porta de la tanca del jardí i, tan bon punt trepitja el camí de pedra que serpenteja per la gespa, el ve a rebre el gos, un setter que salta i belluga la cua, alegre. L’home s’ajup, li acaricia el cap, cull una branca de terra i la llança a l’altra banda de jardí. El gos corre a buscar-la.

A la porta, repenjada al marc, l’espera la dona.

—Has trigat.

—M’he aturat un moment a fer una copa.

—No m’agrada que facis copes abans de venir a casa. Un dia tindrem un disgust.

La dona li besa els llavis i se’n va escales amunt. L’home deixa l’americana al penja-robes que hi ha al costat de la porta. Treu el diari de la cartera. Deixa la cartera sobre la consola i entra a la sala. S’asseu a la butaca rosa, just al costat de la llar de foc, que ara