Els meus cafès amb gent interessant: L'autobiografia del programa més escoltat de Catalunya

By Jordi Basté

Jordi Basté pregunta com la gent del carrer, s'emociona com el veí de l'escala, s'indigna com un conductor atrapat a les rondes, s'admira com un nen amb els èxits dels altres. I ho explica tot amb una senzillesa que ha seduït Catalunya, que ha convertit El món a RAC1 en el programa en català més escoltat de la història, líder ininterromput d'audiència des del 2009.
Aquí Jordi Basté desvela tal com ragen els secrets del programa que dirigeix des del 2007, en un estil més parlat que escrit. Però el tema no és ell mateix ni els seus èxits, sinó les persones que ha conegut gràcies a la feina, amb qui ha compartit taules i converses, a dins i fora de l'estudi de RAC1. Hi desfilen els personatges més importants del país, els més coneguts, els més estimats, els més qüestionats i també els anònims que tenen alguna cosa per explicar. Perquè la ràdio és coral, una amalgama de veus diferents que entrexoquen i dringuen. Però això en Basté baixa del pedestal quan ho descriu, perquè sap que sense convidats ni equip no és ningú.
Aquest llibre podria ser una història formal del programa, però s'ha estimat més ser-ho com a successió de retrats i trobades, de cafès i àpats, de converses espurnejants que mereixerien formar part d'un guió de pel·lícula. Fresc, espontani, viu, estimulant... Visca el Basté i visca la ràdio!

• Language: Català
• Publisher: Libros de Vanguardia
• Release date: Jan 12, 2020
• ISBN: 9788416372614

Book preview

Jordi Basté

Els meus cafès

amb gent interessant

L’autobiografia del programa

més escoltat de Catalunya

Índex

Portada

Dedicatòria

Pròleg

Introducció

L’autobiografia del programa més escoltat de Catalunya

Els meus cafès amb gent interessant

En context

Joaquim Nadal

Màrius Carol

Felip Puig

José Zaragoza

José Antich

Xavier Sala i Martín

Toni Comín

Pilar Manjón

Eduardo Noriega

Quim Monzó

Elies Campo

Gerard Piqué

Shakira

Natalia Tena

Antonio Díaz, El Mago Pop

Sílvia Pérez Cruz

Pasqual Maragall

David Fernàndez

Andrea Levy

Alicia Sánchez Camacho

Woody Allen

Penélope Cruz

Javier Bardem

David Trueba

Marc Márquez

Ana María Matute

Charles Aznavour

Pau Gasol

‘Tallat Party’: Pilar Rahola, Màrius Carol, Xavier Sardà, Joan López Alegre, Antonio Baños, Laia Bonet, Toni Bolaño i Paco Marhuenda

Miquel Iceta

Alberto Ruiz Gallardón

Santiago Segura

Albert Rivera

Whoopi Goldberg

Spandau Ballet

Johan Cruyff

Pep Guardiola

R.J. Palacio

Andreu Mas-Colell

Joan Manuel Serrat

Josep Maria Pou

Francisco Ibáñez

Pere Miró

Ricky Martin

Oleguer Presas

Maribel Verdú

Javier Cámara

Enric Verdaguer

Albert Pla

Sting

José Maria García

Luis del Olmo

Josep Cuní

Toni Clapés

Eduard Pujol

Santi Carreras i Jordi Beltran

Sergi Pàmies

Mònica Terribas

Carme i Jaume

David i Eva

Carles Puigdemont

Germans Roca

Josep Antoni Duran i Lleida

Isabel Coixet

Quim Gutiérrez

Inés Arrimadas

Enric Millo versus Jordi Turull

Benicio del Toro

Txell Bonet

Antonio Baños

Oriol Junqueras

Peter Dinklage

Anna Gabriel

Xavier Domènech

Gabriel Rufián

Artur Mas

Jordi Pujol

Leo Messi

Sandro Rosell

Àngel Llàcer

Joana Biarnés

Teresa Gimpera

Mònica Randall

Alaska (Olvido Gara)

Gabino Diego

Jean Reno i Ramon Mirabet

Jorge Fernández Díaz

John Carlin i Lluis Foix

Nadia Comaneci

Ona Carbonell

Michael Phelps

Mercedes Milà

Juan Antonio Bayona, Sigourney Weaver, Naomi Watts i Tom Holland

Montserrat Carulla

Ethan Hawke

Nastassja Kinski

Xavier García Albiol

Soraya Sáenz de Santamaría

Montserrat Caballé

Guille Milkyway

Alfred Garcia i Amaia Romero

Manel Navarro

Salvador Sobral

Los Secretos i Raül López

Els Amics de les Arts

Dan Brown i Marc Artigau

Pablo López

Mariano Rajoy

Pedro Sánchez

Jose Luís Rodríguez Zapatero

Iñaki Urdangarín

Quimet Pla

Epíleg

Homenatge (final) a la ràdio

Agraïments

Redactors

Tècnics

Meteoròlegs

Correctors

Han cobert baixes

Estudiants en pràctiques

Sobre l’autor

Sobre el llibre

Crèdits

Geòrgia i Gabriela: la gent interessant que apareix en aquest llibre són els responsables que us hagi pogut portar poc a l’escola. Ells són, per tant, també els qui fan que us estimi amb tanta bogeria. Ells són, també, els qui m’han ajudat a enamorar-me (encara més) de la ràdio

A la mare

Pròleg

Jordi Basté té fama de caòtic, d’insomne, d’apassionat, de contradictori, de competitiu i de tastaolletes. Són diagnòstics basats en fets reals que intenten definir un tren vital en què la ràdio actua com a locomotora. Aquest llibre n’és la prova. De fet, és l’spin-off de la seqüela d’El món a RAC1, el programa que dirigeix i presenta. Són sis hores diàries d’antena durant les quals Basté s’exposa i s’implica, conscient que la millor manera de protegir-se de la intempèrie és mostrar-se tal com és. Això el fa especialment vulnerable però, alhora, li proporciona l’arsenal de motivació que necessita per trobar l’energia per despertar-se (peu a terra) i fer el programa sense semblar un zombi o la mediocre caricatura d’un funcionari addicte a la serotonina.

Fa uns anys, Màrius Carol li va oferir una columna dominical a La Vanguardia amb l’encàrrec d’explicar les interioritats del programa. Basté va acceptar el repte, en part per disciplina de grup i en part perquè li encanta escriure i practicar un periodisme d’observació que els lectors del diari ja van gaudir amb els reportatges estiuencs dels Jocs Olímpics de Río de Janeiro i Londres, de l’aventura d’un creuer o de la visita a diferents rodatges mítics del cinema espanyol. Si del programa en va néixer la columna dominical, de la columna n’ha nascut aquest llibre, que intenta endreçar l’agenda radiofònica i personal de Basté a través d’apunts al natural en què s’expliquen circumstàncies i xafarderies amanides amb reflexions més, diguem-ne, biogràfiques.

Si l’obra d’un editor s’encarna en el seu catàleg, l’obra d’un radiofonista inquiet i hiperactiu com Basté s’encarna en el seu mòbil, un dels artefactes més fascinants del país (seria important exposar-lo al Museu d’Història de Catalunya, quan la posteritat hagi justificat la idoneïtat d’un epitafi com El primer que arriba, el primer que jeu). El mòbil de Basté és una màquina diabòlica que assimila la realitat a l’engròs i li permet acumular converses, vídeos, fotografies, números de telèfon imprescindibles i proves irrefutables per protegir-se per si de cas a algú se li acut fer-li xantatge.

En l’origen del llibre, hi ha la intenció, híbrida i extravagant, d’inspirar-se en dos referents ideològicament i moralment antagònics: José María Pemán i Manuel Vázquez Montalbán.

Sembla la rima desafortunada d’un poeta dipsòman però també és una imatge prou gràfica perquè, amb la referència de Mis almuerzos con gente importante (Pemán) i Mis almuerzos con gente inquietante (Montalbán), Basté comencés a construir retrats que alternen l’anècdota amb la intenció –falsament aparent– d’entretenir evitant qualsevol transcendència. Per defugir la solemnitat d’un dinar i el temps que obliga a invertir i no trair la pressa perpètua en què fa dècades que viu, Basté s’ha estimat més el format social del cafè, una mesura temporal prou ambigua per ser ràpidament assimilada o prou explícita per definir el tipus d’atenció i de ritme vital que ens imposen els temps actuals.

Per definir els seus interlocutors, l’autor ha defugit la pretensió cortesana de Pemán d’important i la subversiva relectura que en va fer Montalbán –inquietant– i ha triat l’adjectiu interessant, que no exclou que els seus interlocutors també puguin ser, per vocació o per casualitat, importants i inquietants. De manera que, a estones, pot semblar que el model s’acosta més als Retrats de passaport de Josep Pla i o als Personajes d’Indro Montanelli però amb l’afegit d’una mirada d’urgència en què Basté s’acaba explicant a través dels altres, que és una de les característiques no solament del seu caràcter sinó també de la seva obra.

Una de les grans aportacions de Basté a la causa radiofònica és precisament aquesta: haver trencat la quarta paret entre el que és privat i el que és públic i haver aplicat un sistema de compromís amb la realitat que l’obliga a implicar-se amb tots els àmbits –cultural, polític, social– de l’actualitat, fins i tot quan no passa res digne de ser explicat. En la seva versió escrita, Basté és menys emfàtic, menys empàtic i menys aparatós que davant del micròfon, i això fa que aquests petits sangus (per dir-ho a la manera de Josep Lluís Núñez) periodístics siguin feliçment ambivalents. Basté els escriu amb la voluntat deliberada d’agrair el privilegi d’haver pogut conèixer tanta gent i de, pel sol fet de triar-los, atorgar-los la condició d’interessants. Però el que és realment interessant és veure com, amb el traç intuïtiu d’un autèntic periodista patològicament insegur, i alliberat de la dramatúrgia inevitable a què l’obliguen les servituds i grandeses de la ràdio, troba la manera de fer-se interessant a través dels altres i de, sempre atent al llum vermell encès d’On the air, explicar l’energia d’un temps i d’un país.

Sergi Pàmies

Introducció

Aquest llibre no és cap autobiografia laboral. És la constatació que, a la vida, molts cops s’expliquen històries amb els micròfons apagats que serien de més interès per a l’oient que allò que es diu amb el llum vermell encès.

De moltes entrevistes que he pogut fer han sortit relacions cordials, trobades posteriors interessants i, fins i tot, algunes amistats que espero conservar la resta de la meva vida.

Porto dotze anys llevant-me (amb els meus companys d’El món a RAC1) a una hora que sempre és de nit. En qualsevol de les quatre estacions de l’any. Rarament et desperta algú que no sigui una màquina, en el meu cas el telèfon mòbil. I encara més rarament ens despertem d’una manera natural. No recomano a ningú sobreviure cada matí a aquells desesperants segons, una eternitat, que van des que poses el peu a terra fins que s’engega la dutxa. Per això, a la gent a qui tenim l’enorme sort de saludar cada matí a les sis els anomeno La secta de les sis perquè ho som, perquè ens entenem els uns i els altres i perquè és una hora que es permeten certes llicències que, a qualsevol altra hora del dia, serien intolerables.

Tot i l’horari, tenim una feina meravellosa en un lloc deliciós com és RAC1. És un privilegi i un honor rebre cada matí gent tan diversa, tan interessant que van des de polítics fins a científics, des de llibreters fins a actors, des de gent del carrer fins a presidents.

Aquest llibre és un anecdotari sobre alguns d’ells amb qui hem compartit una estona de ràdio, a tota aquesta gent d’interès amb qui he pres un cafè als matins o fins i tot he pogut sopar al vespre. No hi són tots, òbviament, i em sap greu perquè la memòria no recull tots els programes, ni tota la gent que ens ha acompanyat a la ràdio tots aquests anys. No descarto fer-ne un segon llibre algun dia i ampliar-lo. A tota la gent que ha omplert l’estudi de paraules, moltes gràcies per ensenyar-me a escoltar, verb clau per a la humanització que ens cal a la societat. I visca la ràdio!

L’autobiografia del programa més escoltat de Catalunya

Els meus cafès amb gent interessant

En context

Era el mes de setembre del 2007. Provenia dels esports, que és una manera d’assenyalar-te. Aterrava d’una redacció que continua sent un mal lleig pel periodisme més pur.

Va ser Eugeni Sallent qui va apostar per mi. Amb l’Eugeni, director de RAC1 en aquella època, vaig establir una extraordinària relació de complicitat que va arrencar el 2004 quan vaig fitxar per l’emissora del Grup Godó.

Una dia, acabant de sopar a casa, em va trucar l’amic Xavier Bosch, cap de continguts en aquella època de RAC1. Ell treballava fent el Cafè Baviera i jo, no sé per quins set sous, aquella nit tenia festa a Catalunya Ràdio. Em va dir: Com ho tenim aquest any per venir a RAC1? i li vaig respondre que aquest any, Xavi, crec que és el moment.

En Xavier Bosch era el cap de continguts de RAC1 i, a més, manteníem una relació d’enorme amistat. Érem competència directa a la nit. Ell feia el Cafè Baviera, i jo el No ho diguis a ningú. Quan sopàvem compartíem altres històries però intentàvem no parlar ni de feina, ni del Barça on defensàvem (i defensem) opinions clarament divergents. Però amb el Xavier sempre ens hem entès i, encara que no mantenim la relació gairebé familiar d’abans, cada cop que ens veiem riem i ens enyorem (almenys jo).

Era aquella època que, malauradament, no m’entenia amb la directora de Catalunya Ràdio Montserrat Minobis, com bé explica al seu interessant llibre Bon dia, són les vuit! l’Antoni Bassas. Mai de la vida hauria pensat que deixaria Catalunya Ràdio. Mai. M’hi vaig veure empentat. No me’n penedeixo, d’haver marxat. Em sap greu perquè aquella ràdio va ser un mirall per a moltes altres, com anteriorment ho havia estat Ràdio Joventut o Ràdio Barcelona i ara ho és RAC1.

La trucada del Xavi Bosch va ser un bàlsam i una loteria: ens vam trobar en el moment oportú i, ara ja puc dir també, en el lloc ideal aquell any. El Xavier va fer de Miguel Strogoff i em va derivar cap al director general d’audiovisuals del Grup Godó, Albert Rubio.

Em vaig reunir primer amb l’Albert Rubio una tarda a un cafè de l’Illa Diagonal, després amb l’Eugeni Sallent en un bar a prop de les dues ràdios (Catalunya Ràdio i RAC1) i després amb tots dos dinant al restaurant Casa Jordi, on va quedar tancat el meu canvi d’empresa.

Des de llavors, amb el Xavi Bosch fent els matins i l’Eugeni Sallent dirigint RAC1, mantenia una relació molt fluïda. Tot anava sobre rodes. Ja en el primer EGM el Tu diràs de RAC1 es va situar com el programa més escoltat de la nit a Catalunya gràcies a l’empenta d’una redacció d’esports difícil d’empatar (Jordi Gràcia, Jordi Costa, Sònia Gelmà, Marc Mundet, Edu de Batlle, Carlos Seguí, Pau Castellsagué, Raul Llimós, Xavier Puig, Gemma Montero, Quim Salvador, Miki López, Roger Saperas, Joan Maria Pou...).

Quan el Xavier va decidir a la primavera del 2004 deixar El món a RAC1 vam fer una trobada per decidir qui podria fer aquest transatlàntic de matí, ben entès que la meva intenció era continuar dirigint el Tu diràs on estava certament molt còmode. El Sallent, director de RAC1, se’m va endur a dinar i em va demanar consell sobre els hipotètics substituts del Xavier Bosch.

Vaig aportar tres noms. Els tres van fallar per diverses circumstàncies. Un se’n va anar a viure i a treballar a Mèxic, el Xavi Roca. Un altre perquè tenia la productora amb una feinada de por i era clarament incompatible, el Toni Soler.

El primer nom que vaig proposar i que estava convençut que era la persona idònia per fer-ho era en Xavi Coral, de TV3. L’Eugeni em va demanar que hi contactés. El vaig trucar i es va quedar sorprès. Al Xavi li agradava la idea. Em va demanar uns dies per pensar-s’ho, però encara recordo la trucada que em va fer per rebutjar la proposta. Estava passant uns dies de vacances a Nova York i, al matí, em va telefonar el Coral per confirmar-me la mala notícia. Desestimava l’oferta per tot seguit afegir que TV3 li havia demanat que presentés l’Àgora. Com tinc memòria fotogràfica puc afirmar que el no me’l va donar mentre mirava l’Avenue of Americas a través de la finestra de l’habitació d’un hotel.

Zero de tres. I què fem ara? De seguida vaig trucar a l’Eugeni Sallent per explicar-li el no del Coral.

–Donem un parell de voltes més al tema i quan tornis en parlem –em va dir el Sallent.

Van sortir noms inversemblants i un divendres, de bon matí i ja a Barcelona, el director em va trucar demanant que anés a veure’l al despatx, que ja havia trobat el nom però que no me’l volia dir per telèfon. M’hi vaig presentar tant ràpid com vaig poder i allà, per on han passat els tres directors d’aquella ràdio, em vaig trobar l’Eugeni i també al conseller delegat del grup, el Carlos Godó. Vaig trucar a la porta sabent qui hi havia dins perquè el despatx del director de RAC1 té els vidres transparents i s’hi veu des de fora.

Vaig saludar al Carlos amb qui fins aquell dia havia mantingut contacte pràcticament nul, i l’Eugeni em va llençar l’obús:

–Hem arribat a la conclusió que El món a RAC1 l’has de presentar tu.

Suposo que devia obrir els ulls com a pàmpols. Juro que, en cap cas, m’havia passat pel cap. Zero. Ni el més mínim pensament. Ni em sentia preparat i ni en tenia cap ganes.

Sí que recordo que vaig deixar anar un no rotund, d’entrada i per si de cas. Que no m’hi veia. De fet jo, fent de cap d’esports, portava una menorquina al costat d’aquell creuer. A més m’entusiasma generar equips i odio profundament deixar-los. I si a sobre afegim que soc extraordinàriament conservador en la feina, el no tenia tots els arguments.

El Carlos Godó em va dir que m’ho pensés el cap de setmana, que en parlés amb la família i que, en tot cas, seria una solució d’emergència, d’una temporada, i que treballéssim junts per trobar un nom per a la temporada següent. Va ser una jugada mestre del Carlos. És a dir, un any i després torno on era o a reubicar-me a un altre lloc de l’edifici. Aquella reflexió del conseller delegat del Grup Godó certament em va relaxar. Va ajudar una altra conversa que vaig mantenir amb l’editor del grup, Javier Godó, que, sempre, des del primer dia, ha defensat l’èxit del programa malgrat determinades envestides crítiques que li han vingut des de fora de l’edifici. Javier Godó m’ha donat la llibertat en tots aquests anys de poder dir el que he volgut, i li estic molt agraït.

A la conversa que havia mantingut amb el Carlos Godó li vaig demanar un termini de quatre dies i quatre nits, fins al dimarts següent.

El cap de setmana ho vaig debatre amb l’Adriana, la meva dona. Les criatures eren encara petites i ja no venia d’aquí. El principal problema era el canvi d’horari. Em sonaria, a partir d’ara, el despertador a l’hora en què, aproximadament, me n’havia anat a dormir els últims onze anys: a les quatre de la matinada (ara em llevo a les 4,15 h). L’Adriana em va dir que seria dur però que ja ens adaptaríem.

Una conversa en aquell inici de l’estiu a Torredembarra amb el meu sogre, el Joan Sabata, va ser clau. En un dels diaris cafès que fèiem cada matí dels caps de setmana em va donar una empenta gairebé definitiva.El Joan Sabata, advocat que havia estat director general de tributs, seria un esplèndid tertulià, però sempre s’hi ha resistit. Tothom que el coneix ho sap però no hi ha manera. Un home savi, culte, lletraferit, bona persona, gran conversador i que mai ha estat un sogre, sempre l’he considerat un molt bon amic... Però sobretot, amb la Jorgina, són uns grans avis.

Aquell dia el Joan em va dir: És una oportunitat única. Tindràs tot el grup al darrere empentant, i si caus, t’aguantarà. I si te la fots, tens el compromís que et canviaran de lloc. Per tant, jo ho faria però, esclar, això és una decisió teva.

El dilluns a la nit també era un moment clau. Tenia l’OK de la família. Faltava escoltar gent que forma part del meu entorn vital. Tots els dilluns a la nit al Tu diràs fèiem una tertúlia d’esports que conservo com un gran record. Jordi Bosch, Carlos Pérez de Rozas, Fermí Puig i Sergi Pàmies. Aquell dia vaig demanar-los poder anar a fer un mos i a prendre una copa perquè els volia demanar consell.

A la una de la nit, ho recordo com si fos ara, el Fermí ens va obrir el restaurant Drolma de l’hotel Majestic del passeig de Gràcia d’on era el xef i ens va fer uns entrepans. Vam estar endrapant com si s’acabés el món (i era el contrari) i, en acabat, vam pujar a la terrassa de l’hotel a fer una copa. Allà els ho vaig consultar. Es van quedar sorpresos. El Fermí Puig, persona a qui sempre cal escoltar, em va dir: Si et veus en cor, tira. Si fa o no fa el mateix que em van dir el Jordi Bosch, en Sergi Pàmies i el Pérez de Rozas. Vam estar fins ben entrada la matinada parlant del tema. Totes elles van ser empentes definitives, amb matisos.

L’endemà dimarts vaig comunicar a l’Eugeni Sallent, al Carlos Godó i al Xavier Bosch la decisió: Faré El món a RAC1. Però només una temporada.

En porto dotze.

Joaquim Nadal

El primer dia de programa va ser el 3 de setembre del 2007. De la mateixa manera que amb el Xavier Bosch al juliol de 2004 vam decidir que el títol de Cafè Baviera anava lligat al seu nom i cognom i que, per tant, caldria buscar un nou títol per al programa esportiu de la nit a RAC1 (Tu diràs), vam acordar que El món a RAC1 ja era una marca coneguda i que no calia tocar-la. I així va ser. Vaig també pensar en no tocar gaire les coses de com les havia dissenyat el Xavi i anar-les modificant poc a poc: canviar pocs tertulians d’entrada, seguir la planilla com ell l’havia dissenyada i, sobretot, només afegir algun periodista més al mateix equip de treball que tenia el Xavier.

L’única diferència substancial, d’entrada, era que El món a RAC1 començaria a les sis del matí per igualar-nos a la resta de cadenes de ràdio i no a les set com fins llavors.

Aquell primer equip l’integraven: Joan Maria Morros, Núria Riquelme, Jordi Saumell, Marga Ortuño, Jordi Ramos, Montse Girona, Jordi Nieto, Mar Poyato, David Jobé. A mitja temporada s’hi afegiria una persona importantíssima en tots aquests anys per a l’estabilitat de la redacció, el Xavi Pérez. De bones persones n’hi ha moltes. De persones bones, menys. El Xavi és d’aquestes últimes. Al marge d’un excel·lent periodista i un incansable treballador.

No recordo el primer programa amb exactitud. Sí que vam decidir amb l’Eugeni Sallent que, excepcionalment, aquell 3 de setembre del 2007, El món a RAC1 començaria a les 8 del matí amb el Davantal. I així va ser. He repassat aquella editorial i he de confessar que la veu tremolosa és la d’un locutor nerviós que es va empetitint per antena. Un desastre. Això sí, va ser un Davantal on la paraula que més es repetia era matí, i és que, com li vaig confessar a l’apreciat Víctor Amela a La Contra de La Vanguardia (i ell va decidir, amb encert el títol): Jo només sé fer ràdio. Aquell Davantal de les 8 hores del meu primer matí a El món a RAC1 el 8 de setembre de l’any 2007 va ser:

Matí nou. Matí d’il·lusió. Matí de neguit. Matí d’equip. Matí de força. Matí de jovent. Matí original. Matí català. Matí estrany. Matí informatiu. Matí divertit. Matí divulgatiu. Matí aperturista. Matí universal. Matí pensatiu. Matí proper. Matí de sis hores. Matí d’actualitat. Matí de viatge, de cinema, de mòbil, de llibre, de metge, d’història, de música, de tendència, de televisió, de revista, de sol, de pluja, d’esport, de política. Matí de denúncia. Matí de tertúlia. Matí de nervis. Matí d’internet. Matí de problemes i de solucions. Matí de connexions. Matí transgressor. Matí d’ara mateix. Matí esportiu. Matí de molta gent i de molts oients. Matí de gent bona. Matí d’amics.