Contes de Nadal políticament correctes: Per unes festes lluminoses

By James Finn Garner

Vet aquí una vegada, al Pol Nord, un caduc patriarca rialler que, per satisfer l'afany consumista dels prea­dults i les preadultes d'arreu del món, subjugava els animals no humans i les criatures màgiques… Quina barbaritat! No cal dir que la literatura i la tradició festives, que tantes bones estones han fet passar a creients, neopagans i neopaganes, també han servit per perpetuar els injustos prejudicis de la nostra societat imperfecta. Afortunadament, i després de segles d'obscurantisme, James Finn Garner ha decidit oferir un servei públic en nom dels ciutadans i ciutadanes de bé reescrivint aquests relats tan familiars per tal de reivindicar també els drets de les persones de neu, dels elfs, dels fantasmes disfuncionals, dels líders sindicalistes no humans, de les joguines pacifistes no sexistes i, fins i tot, dels vegans i les veganes. Sigui quin sigui el teu conte de Nadal preferit, en aquest llibre el trobaràs transformat per deslliurar la nostra consciència social del Fantasma dels Prejudicis Passats i revifar l'autèntic esperit nadalenc.

"James Finn Garner ha tunejat relats clàssics d'aquestes festes amb voluntat paròdica, sempre a favor de l'humor i subvertint l'esperit doctrinari. Un antioxidant per al greix d'aquestes festes".
Ona Salvans, Núvol

"A Contes de Nadal políticament correctes descobrirem cinc relats que ens són desconeguts i que es poden llegir durant tot l'any".
Álvaro Muñoz, Llegir en cas d'incendi

• Language: Català
• Publisher: Quaderns Crema
• Release date: Jan 21, 2020
• ISBN: 9788477276173

Book preview

JAMES FINN GARNER

CONTES DE NADAL

POLÍTICAMENT

CORRECTES

PER UNES FESTES LLUMINOSES

TRADUCCIÓ DE L’ANGLÈS

DE DOLORS UDINA

QUADERNS CREMA

BARCELONA 2020

TAULA

Introducció

Era la nit del solstici

Glaç, la persona de neu

El Trencanous

Rudolph, el ren del nas apoderat

Cançó de Nadal

Dedicat a les persones de bé de la Universitat Estatal de Moorhead (Minnesota), on el vesc ha estat prohibit com a decoració nadalenca perquè, segons el president de la institució, Roland Dille, «tendeix a justificar mostres d’afecte innecessàries».

També a Lies, Liam i Liesel, els estels resplendents del meu Nadal.

INTRODUCCIÓ

Neu blanca esponjosa. Tasses de ponx daurat. Visions de prunes ensucrades.

En aquesta època festiva de l’any, és bo que tots i cadascun de nosaltres pensem una mica en la crueltat i exclusivitat que encara caracteritzen les nostres «tradicions» estacionals. Parlar tant de les nevades i d’un «Nadal blanc» segurament és una bufetada a la cara de totes les persones que viuen en països tropicals en vies de desenvolupament i que no han vist mai la neu de primera mà. L’amable oferiment d’un ponx d’ou és senzillament un cop de puny a l’ull dels vegans convençuts que ens envolten. I qualsevol persona que s’estigui recuperant d’un trastorn alimentari pot donar fe que imaginar-se unes prunes ensucrades ballant-li dins del cos és més un malson que no pas un somni dolç.

La insensibilitat i la brutalitat que abunden durant l’estació nadalenca m’han obligat, una vegada més, a oferir un servei públic en nom dels ciutadans de bé de tot el món i revisar els nostres contes preferits per adaptar-los a la sensibilitat actual. Per evitar la sospita que amb aquest llibre m’aprofitaré del frenesí consumista propi de l’època, vull deixar clar que vaig mirar de convèncer l’editor perquè publiqués aquest volum en una època més tranqui

l·l

a de l’any, com ara febrer o març, quan tothom podria reflexionar sobre aquestes idees amb calma i racionalment. Finalment, però, el llibre es va publicar a la tardor perquè vam decidir que ja no es podien aguantar les festes de Nadal a la manera antiga.

A tots els cínics que creuen que una celebració responsable i progressista també s’ha de gaudir d’una manera diferent (és a dir, sense diversió), els demanaria que pensessin en l’evolució de les tradicions actuals. Tots sabem (o hauríem de saber-ho) que els primers cristians van decidir celebrar el naixement del seu salvador al mateix moment que tenien lloc els festivals pagans d’hivern, que celebraven el retorn del sol. D’aquesta manera podien celebrar la «missa de Crist» sense haver de marginar els seus veïns i, al mateix temps, augmentaven les possibilitats que els convidessin a un festí deliciós. Un exemple tan antic d’alegria inclusiva ens hauria d’inspirar a tots. Els neopagans d’avui dia poden sentir-se especialment orgullosos del seu llegat.

També podem convertir les festes en una oportunitat de desenvolupar un pensament crític constructiu aprofitant el que ens ensenyen tantes llegendes i tradicions orals. Pensem en el conte de la vora del foc sobre els animals tancats al corral a qui es concedí el do de la parla la nit de Nadal. Inicialment podríem considerar que es tracta d’un intent inquietant d’antropomorfitzar altres espècies obligant-les, contra la seva voluntat, a celebrar les vacances dels animals humans deixant de banda les seves tradicions pròpies. Tanmateix, podem convertir aquesta faula en un exercici de reflexió positiva si mirem d’examinar les idees que els animals podrien revelar-nos sobre la nostra espècie. (Evidentment, que ens agradi o no el que vulguin dir-nos és una altra qüestió).

És sens dubte lamentable que la tasca d’alliberar les festes d’aquesta tradició opressiva no s’hagi emprès abans i que hagi quedat perquè la fes un membre de la meva raça, gènere i classe. Per utilitzar els símbols de l’estació, no em considero un rei mag, un estel resplendent, una làmpada meravellosa, un missatger celestial, una pinyata ni cap mena de tió màgic ni de pastís flamejant. Espero no transmetre la impressió que per escriure tinc com a model aquell altre membre de l’Elit de la Potència Genital, Kris Kringle, i que em presento aquí partint de la base que els meus «dons» seran acceptats amb agraïment per les persones de bé de tot el món.

El meu únic desig és que gaudiu d’aquests contes i els compartiu amb la vostra família, companys de pis o qualsevol altre grup social o asocial. Espero que es converteixin en una tradició per a vosaltres, si més no mentre no n’apareguin de millors. I que les vostres festes siguin com vosaltres decidiu que han de ser, si és que penseu que han de ser d’alguna manera.

ERA LA NIT DEL SOLSTICI

Era la nit del dia abans del solstici,

no hi havia soroll, remor ni desfici.

Els infants al seu llit dormien tapats,

somiaven llepolies i pans ben pastats.

Celebràvem l’hivern amb clams i cançons

i danses molt belles, preparant tions,

un gest molt millor per honorar el planeta

que no pas comprar res per a la tieta,

o triar un arbre per tallar-lo a mida

vestint-lo de dona de molt mala vida.

La companya i jo, abaixant la calor

al llit vam anar per dormir sense por,

arribà un gran soroll del fons del jardí,

i vaig caure del llit d’un salt gegantí.

Vaig arrossegar-me fins al finestró;

pensant qui actuava amb tal desraó.

I vaig veure en la negra foscor de la nit

un trineu i vuit rens de pes infinit.

Portava les regnes un gran vell xaruc

que mena les bèsties amb aire feixuc.

Havia anunciat cotxes grans de lloguer,

begudes, menjars i alguns mòbils també.

Semblava