Un far a la fi del món

By GERARD GUIX BADOSA and CRISTINA BUENO ARNELLA

Diuen que l’adolescència és l’edat dels descobriments i de l’angoixa. En Max ho sap bé això. Amb catorze anys acaba de veure com la seva vida fa un gir inesperat: al seu pare li han encarregat la reforma d’un far en un illa remota i durant uns mesos tota la família s’instal·larà allà.

 

Just ara que en Max començava a tenir amics a l’institut —tot i que una part de la classe s’havia encarregat de fer-li conèixer una paraula que el tortura, body shaming—, just ara que havia començat una relació especial amb una noia —tot i que encara no li havien posat nom al què sentien l’un per l’altra—, just ara ho ha de deixar tot i començar una nova vida que ningú li ha consultat si volia. 

 

Però en Max encara no sap que l’adolescència també és l’edat del primer amor, el més intens, el que marca per sempre més. I que, quan és necessari, l’amor mou muntanyes, travessa continents, oceans si cal, i troba a qui cal trobar. 

Novel·la guanyadora del premi Joaquim Ruyra 2022

«Una novel·la tendra i costumista que ens explica el procés d’un enamorament.» Laia Falcón, directora d'El Culturista

• Language: Català
• Publisher: Elastic Books
• Release date: Mar 16, 2023
• ISBN: 9788419478351

Book preview

illustration

Primera part

Totes les històries d’amor són extraordinàries.

Aquesta no n’és cap excepció.

Vol H8VTTC

Alguna cosa bonica devia estar somiant en Max quan el senyal acústic que avisa els passatgers que ja es poden descordar els cinturons de seguretat el va despertar. Va obrir els ulls a poc a poc, esperant que la realitat que tant l’aterria hagués desaparegut del tot durant el son. Però no: ell seguia a dalt de l’avió que el portava a un destí tan incert com poc esperançador. A la pantalla encastada al seient de davant va observar el recorregut que seguien: en aquell moment estaven sobrevolant l’oceà i la pantalla ho mostrava amb un blau perfecte, sense cap matís, però si mirava per la finestra només podia veure núvols blancs que semblaven fets de cotó fluix. Es trobaven just a mig camí de la destinació tot i que allà on anaven en Max sabia que no s’hi arribava volant.

La mare

El frec suau d’una mà va fer-lo mirar cap a la dona que tenia asseguda al costat, però fins que en Max no es va treure els auriculars no va ser capaç d’entendre què li estava dient la seva mare.

—Que si tens gana —va repetir ella amb paciència—. Ara ens portaran el dinar.

Ell es va limitar a assentir amb el cap i a fer una mena de grunyit. Aquella era la manera que tenia de comunicar-se des que havien pujat a l’avió. Estava molt enfadat i no se li havia acudit cap altra manera de fer-ho saber que expressant-se com si fos un animal.

Primer record

No coneixia a ningú que hagués volat tan lluny com ho estava fent ell. I segur que ningú ho havia fet només amb el bitllet d’anada. No s’hauria imaginat mai el drama que suposava fer l’equipatge sense saber gaire bé on anava ni quan tornaria. S’havia passat setmanes seleccionant la roba, els llibres, els objectes més preuats, i els anava col·locant en un racó de la seva habitació, però al cap d’uns dies els canviava de lloc, i allò que abans li havia semblat imprescindible després li semblava banal i absurd i patètic, i ho desestimava fins que, en algun moment, potser tornava a ser al costat de les coses que SÍ QUE M’HE D’EMPORTAR. Els pares van llogar un guardamobles per deixar-hi tot allò que SEGUR QUE NO ES PODRIEN EMPORTAR. De manera provisional, van aclarir ells, fins que tornem, van dir sense èmfasi, només seran uns mesos. Com a molt fins després de l’estiu.

El menú

—Has decidit què vols per dinar?

—Sushi. Sopa miso. Edamame. Yakisoba. I de postres uns mochis. De xocolata. No! De te verd!

—Molt graciós.

En Max va repetir el seu grunyit mentre tornava a la mare el menú.

—No tinc gana. No menjaré res.

Quan l’hostessa va passar a prendre nota, la mare, com era d’esperar, va triar pel fill. Sempre el feia sentir com si fos un nen amb una malaltia d’aquelles rares i no pogués valdre’s per si mateix. El missatge que li arribava a en Max era clar: sort d’ella, que entenia el seu fill, que sabia què li agradava, què necessitava, que era allà per ajudar-lo a superar aquell mal tràngol que, de fet, ella no havia provocat. Havia estat el seu pare qui els havia fet marxar, qui no havia preguntat si els anava bé, just en aquell moment, canviar de ciutat, de país, de continent, de vida, per anar allà on li interessava a ell. De les dues opcions del menú, la mare va triar-li la que menys li agradava, la que portava peix, però no va protestar.

El dinar

L’arribada del menjar no va facilitar les coses a en Max. La mare va obligar-lo a abaixar la tauleta incrustada al seient del davant on li van posar un plat amb un peix pansit; li estava bé per no haver triat quan n’havia tingut l’oportunitat. Per un moment va pensar que la mare li tallaria el peix i li portaria a la boca punxat a la forquilla, simulant el vol d’una avioneta, i per això va dir que tenia una urgència fisiològica. Va deixar a sobre el seient la dessuadora i el llibre de Jules Verne que encara no havia començat a llegir i, mantenint la postura d’indignació que tan bé interpretava, va sortir al passadís.

Cobertura

El primer que va fer en la intimitat del petit lavabo, suspès a milers de metres a l’aire, va ser desactivar el mode avió tot i la reiterada prohibició dels avisos just abans de l’enlairament. A la pantalla, amb una fotografia d’ell i una noia de fons, tots dos somrient feliços, les paraules «sense senyal» abolien qualsevol possibilitat de comunicació.

Segon record

Portava tota una vida formant-se com a persona, creant-se una personalitat, alimentant unes relacions socials minses però fortes, forjant-se un nom, una reputació. Catorze anys d’esforç i dedicació i de sobte, per una decisió del pare, tot s’havia esfondrat en qüestió de segons. No va poder evitar sentir un nus a l’estómac en tornar a mirar la foto del fons de pantalla del mòbil: la Clàudia i ell somrient feliços el dia que ell li va demanar si volia que fossin alguna cosa més que amics. Primer ella no ho va entendre: I què vols que siguem? Millors amics? Després es va enrojolar. Va riure. Va dir que no s’esperava aquella proposta. Que es pensava que ell era gai. Gai? Jo? Aleshores va ser ell qui es va enrojolar. I ja no va caldre res més. Es van fer la foto i la va posar de fons de pantalla. La Clàudia va ser l’última persona a qui va enviar un missatge abans de posar el mòbil en mode avió, i seria la primera a qui escriuria quan tingués cobertura. S’havien promès escriure’s cada moment que poguessin. S’havien promès moltes coses, però en Max temia que la distància ho acabaria refredant tot. Potser hauria estat millor viure la resta de la vida amb la ignorància de saber si la Clàudia li corresponia que no pas haver de separar-se’n just quan havia descobert que sí, que volia estar amb ell. Que podien ser una mica més que millors amics.

Realitat versus ficció

«Hi ha una cosa que ens mou a tots per igual. Grans i petits. Blancs i negres. Alts i baixos. Rics i pobres. Que fa que arrisquem les nostres vides, que ens tornem valents. Que lluitem en contra de totes les adversitats. L’amor.»

Ho va llegir en un llibre que li va agradar molt. En Max pensava que frases com aquella quedaven molt bé als llibres, però que no tenien res a veure amb la realitat. Sabia que la seva seria, senzillament, una altra història d’amor adolescent truncada per una decisió desencertada d’uns pares cruels i egoistes. A sobre, el pare l’havia advertit que allà on anaven no hi havia gaire bona cobertura i ell s’hauria volgut morir. La Clàudia el mirava des de la pantalla del mòbil, congelada. Li agradava aquella foto perquè ell hi havia quedat bé: els cabells, el somriure, i només se li veia la cara. Li agradava el seu rostre, però no li agradava el seu cos. Sempre havia pensat que era injust tenir un rostre agradable i alhora un cos lleig. En sentir que la ràbia se li acumulava a l’estómac, automàticament els ulls se li van omplir de llàgrimes; no volia tenir un rostre bonic que feia més evident la deformitat del cos.

L’interrogatori

—Has plorat? Estàs bé? Necessites alguna cosa? Segur que no has plorat?

Sempre tan incisiva, la mare; només posar el cul al seient, sense temps a cordar-se el cinturó ni a col·locar el jersei estratègicament perquè li tapés la panxa, però no el cinturó, i evitar així que l’assistent de vol, en comprovar si els passatgers els portaven cordats, s’adonés de la incoherència entre el cos i la cara, ja li estava posant el dit a la nafra. Tan oportuna ella. El dinar ja no era allà; la tauleta tornava a estar plegada i no es va atrevir a preguntar què havia passat. Va agafar el llibre, El far de la fi del món. Quin gran títol, sí senyor. Quan el pare li havia donat, devia creure que li faria gràcia el paral·lelisme, però ell es va limitar a fer el seu grunyit. Només li van deixar emportar-se deu llibres, i el pare el va carregar amb un onzè que, sincerament, hauria preferit triar-lo ell.

illustration

El far de la fi del món

Els primers capítols eren força avorrits, molt informatius, massa descriptius, es notava que el llibre havia estat escrit feia segles i a en Max tot allò l’avorria.

Al cap d’una estona tenia fred; l’aire li queia del panell que tenia a sobre del cap i va notar que el pèl moixí dels braços se li eriçava, però va preferir passar fred que haver de destapar la panxa que embolicava amb la dessuadora. Va marcar el llibre amb el punt i el va tancar. A l’altre costat de la finestra, els núvols continuaven fent de catifa a l’avió. Això sí que és una bona manera d’aïllar-se, va pensar; allà se sentia completament en terra de ningú, fugint del seu passat, com un covard, però afortunadament encara faltava molt per arribar al futur que l’esperava. El cel com a refugi, fortalesa inexpugnable on res ni ningú no hi pot arribar. El paradís de la desconnexió. Va decidir posar-se els auriculars i tornar a escoltar des del principi la llista que la Clàudia li havia fet, especialment per a ell; cançons amb missatges ocults, perillosament iguals, sospitosament empallegoses. Va obrir el llibre per on marcava el punt i va tornar a submergir-se en aquella illa remota on uns idealistes, o guillats, havien decidit construir-hi un far.

Turbulències

En Max no sabria dir què estava fent la conflictiva banda de la novel·la, a l’illa situada a la Terra del Foc, quan va notar el primer senyal, similar a la vibració d’un cotxe passant per sobre d’un sot. No va ser conscient del que estava passant i va seguir llegint, però de mica en mica, a mesura que els sotracs es repetien i cada vegada eren menys espaiats i més forts, va saber que succeïa alguna cosa fora del normal. Va tancar el llibre, sense posar-hi el punt, i va treure’s els auriculars, sense aturar la música. Un nen plorava amb força i de seguida se n’hi va sumar un altre. Just en aquell moment el senyal acústic de cordar-se el cinturó va sonar al mateix instant que s’il·luminava el senyal. Un espetec metàl·lic desordenat es va escampant a mesura que els passatgers, nerviosos, seguien les instruccions. Les assistentes de vol enretiraven a correcuita els carrets de menjar i begudes quan l’avió va començar a tremolar de manera molt més contínua i violenta que abans.

Sabia que només eren turbulències, que passava en molts volts i que quasi mai acabaven en tragèdia, però al seu cap no parava de repetir-se que potser el millor per a tothom seria que l’avió s’estavellés. Enmig d’aquells foscos pensaments, encara va tenir l’encert d’entaforar les mànigues de la dessuadora a sota les cuixes; quan trobessin el seu cadàver assegut a la butaca, com a mínim el primer que li veurien no seria la panxa.

Va compadir la seva germana; hauria de passar-se tota la vida pensant que tenir divuit anys i estudiar a la Universitat l’havien salvat d’anar en aquell vol, sí, però això l’havia condemnat a lamentar-se per la tràgica pèrdua de la mare i el germà. Va compadir el seu pare, que portaria per sempre al damunt la culpa d’haver-los fet pujar en aquell avió.

Per un moment va estar temptat d’agafar la mà de la mare, que aferrava amb força Madame Bovary, el llibre que estava llegint. Podria unir-se a la seva por, al seu patiment, però va preferir tornar a posar-se els auriculars. La cançó que sonava era de les que més li agradaven; va prémer el botó que faria que es repetís una vegada i una altra sens fi, en un acte de melangia adolescent tan tendre com patètic. En Max havia sentit a dir que quan estàs a punt de morir et passen per davant les imatges de la teva vida, però ell, just en aquell moment, va recordar què somiava una estona abans: era a sota l’aigua, bussejant, i sentia una pau immensa com no havia sentit mai. Enmig de la tragèdia que s’acostava, això el va fer somriure. Si algú s’hagués fixat en ell, hauria pensat que s’havia trastocat. En Max va tancar els ulls sense deixar de somriure, disposat a xalar de la cançó que més li agradava de totes les que li havia escollit la Clàudia, a adelitar-se d’aquell moment únic, suspès a més de dotze mil metres sobre l’oceà, aïllat de tot i de tothom, a gaudir d’aquell viatge que l’havia de portar, ni més ni menys, a la fi del món.

Un ferri del continent a l’illa

Tots els passatgers del ferri van preferir quedar-se a l’interior, on hi havia dues sales d’espera i un bar, prenent cafès amb llet dolents en gots de plàstic. A fora hi feia fred, el vent era salat i desagradable, d’aquell que despentina i talla els llavis. Només en Max va aventurar-se a passar tota la travessia a coberta, desafiant-lo. S’havia posat la dessuadora, amb la caputxa al cap, però trobava a faltar uns guants que li protegissin les mans.

Es va repenjar a la barana per veure com, encara ancorats al port, els cotxes pujaven al ferri; semblaven peixos entrant al ventre d’una balena. A ritme de cetaci malalt, el ferri es va allunyar del port i la costa es va convertir en una franja llunyana a l’horitzó. Algunes gavines volaven per sobre del mar i de tant en tant davallaven per pescar algun peix. En Max no podia deixar de preguntar-se on coi era aquella illa que, per arribar-hi, es requeria tant d’esforç, on era impossible anar-hi per casualitat o per error. Quan havien aterrat a l’aeroport lluïa el sol; ara feia estona que tenien a sobre un cel de plom que amenaçava amb caure a sobre del vaixell, i no només et feia la sensació que eres en un altre continent, et feia pensar que eres en un altre planeta.

La mare s’havia quedat a dins, però en Max tenia la certesa que el controlava a través dels finestrals; per això havia anat fins a proa, per deixar de sentir els seus ulls controladors clavats a la nuca. Segur que tenia por que rellisqués i caigués a l’aigua, o encara pitjor que, empès per la tristesa del que li semblava una fugida precipitada, s’hi llancés voluntàriament. El que ella no sospitava era que en Max desitjava que fos el vaixell el que s’enfonsés, però com més estona passaven navegant sense cap entrebanc, més es convencia que en aquelles aigües calmades no hi havia ni icebergs ni monstres marins.

Tercer record

Ell en sabia molt, de monstres; moltes vegades, a l’institut, l’havien fet sentir com si en fos un. Un de gros, encara que sabia que ell no era gros, no en el sentit literal, el cos no encaixava amb la cara, però de gros no n’era. La mare li deia que no patís, que amb l’edat s’estilitzaria, però en Max sempre procurava no treure’s la samarreta davant de ningú. Un dia va descobrir que aquella fòbia tenia un nom i que, oh sorpresa, més gent en patia. Body shaming. Però posar-hi nom i saber que no era l’únic, no li va servir de res.

Va començar a fer esport; des de ben petit que nedava molt bé, però l’últim any se l’havia passat tothora corrent, fent abdominals, jugant a futbol o a bàsquet. Sempre que podia suava, però el cos no semblava que li canviés. L’única persona que no l’havia fet sentir incòmode amb el cos, segurament perquè no havia fet mai evident que en tingués, de cos, era la Clàudia. Alguna vegada s’havia plantejat que en el fons li agradava perquè el feia sentir bé, res més, però ara ja no podria saber-ho mai.

Cobertura

Va treure el mòbil de la butxaca del darrere dels pantalons, amb cura que no li caigués a l’aigua. Quin drama. Però el drama real era a la pantalla il·luminada, des d’on la Clàudia li somreia però no hi havia possibilitat d’enviar-li un missatge. Només tenia dues tristes ratlles de cobertura que va decidir aprofitar de totes maneres. A aquella hora la Clàudia ja seria a casa i tenia ganes de sentir-li la veu. Tot i que ella va respondre de seguida, les interferències i el vent es van encarregar de boicotejar-los.

La noia del ferri

—En alta mar és impossible trucar.

La veu venia del seu darrere; una mica enllà, repenjada a la barana com ell, hi havia una noia que ja havia vist abans, en sortir a coberta. S’havia allunyat d’ella perquè, tot i no estar-ne segur, li havia semblat que la noia estava plorant desconsolada i va preferir no ser testimoni de cap acte suïcida que el marqués la resta de la