Raimon: L'art de la memòria

By David Escamilla Imparato

Les cançons de Raimon són sinònim de llibertat, de desafiament al sistema i el crit d'una societat que no volia callar, sinó que volia cridar i fer-se sentir. Les seves cançons ja formen part de la nostra cultura i són memòria sentimental de diverses generaciones. Aquest llibre és una biografia apassionada que ens presenta al Raimon cantant, el polític i l'íntim.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: May 5, 2022
• ISBN: 9788726988062

Book preview

Raimon: L’art de la memòria

Copyright © 2004, 2022 David Escamilla and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726988062

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Al Tísner,

per l’amistat compartida

i per l’ombra allargada

del seu mestratge

A Giordano Bruno,

ciutadà del món,

màrtir de la barbàrie

ignorant, intolerant i cega

Que fa ja molts anys

que ens amaguen la història

i ens diuen que no en tenim;

que la nostra és la d’ells.

Raimon

T’adones, amic

Qui perd els orígens

perd identitat.

Raimon

Jo vinc d’un silenci

Pròleg

CONTRA LA POR

Anem dient les coses pel seu nom!

Si no trenquem el silenci

morirem en el silenci.

Raimon

Contra la por

Segurament, si fóssim capaços d’exercir, a cada instant, la voluntat de dir les coses pel seu nom, si poguéssim recordar-ho tot, aleshores entendríem molt millor qui som realment i gaudiríem força més del present que ens ha tocat viure, ja que, en gran part, en la recuperació d’un món anterior al nostre també es troben fragments dispersos que poden dotar de sentit i fins i tot reconstruir algunes regions malmeses o oblidades de la nostra experiència més immediata.

Tot i que sempre he conservat una certa noció difusa de la transcendència de la seva obra, darrerament, buscant entre les pàgines de la història, m’ha vingut a les mans l’exemple d’un dels més alts i preclars herois de la llibertat de consciència i de pensament de tots els temps: Giordano Bruno.

El gran filòsof italià va demostrar un enorme valor enfrontant-se a aquell tenebrós tribunal de la Santa Inquisició amb les mítiques paraules: «Tremate forse più voi nel pronunciare la sentenza che io nel riceverla.» ¹

Ara bé, després d’aquell episodi va ser flagel·lat, emmudit amb una mordassa de ferro i conduït al Campo di Fiori, on seria cremat viu aquell fatídic 19 de febrer de l’any 1600, com si es tractés del pitjor dels criminals. I tot per no haver acceptat reverenciar, a ulls clucs, uns dogmes científicament falsos.

S’ha escrit que Bruno va arribar a ser un dels cervells més lúcids d’Europa, conegut i honorat en els cercles acadèmics de tot el continent com a autor d’una ingent quantitat d’obres essencials, com també per la seva condició d’excels investigador i catedràtic a les universitats de Wittenberg, París, Noli, Tolosa i Oxford. ¡Però es veu que tot això no devia tenir gaire importància per als inquisidors!

Si ens ho mirem des d’ara mateix, ara que ja han passat quatre segles, podem caure en la fàcil temptació de creure que uns fets com aquells mai no tornaran a repetir-se. Ara bé, aquest recent mil·lenni que tot just acabem d’estrenar segur que encara pot reservar-nos mecanismes de persecució molt pitjors, això sí, des d’un cert refinament en les formes i els procediments, perquè el Poder (qualsevol mena de poder), ahir, avui o demà, continuarà castigant i excloent severament tots aquells que exerceixin la llibertat de pensament i que creguin en la veritat.

Giordano Bruno va escriure L’arte della memoria inspirat, en bona part, pel pensament del genial Ramon Llull.

Com que en el Món Antic encara no hi havia ordinadors capaços d’emmagatzemar grans quantitats d’informació, en aquella època la memòria tenia una extraordinària importància, ja que era l’única manera de posseir i d’atresorar els principals coneixements heretats del passat.

La principal aportació de Bruno va ser el descobriment que, per mitjà d’un adequat i constant exercici mnemotècnic, podem accedir a estats superiors de consciència i de coneixement, dotant la nostra creativitat i la nostra imaginació d’una volada pràcticament impossibles d’assolir a partir de qualsevol altre procediment.

Doncs bé, si he decidit començar aquest pròleg fent referència al lliurepensador italià és perquè tant la seva obra com la seva pròpia vida m’han connectat poderosament amb l’univers de Raimon, el veritable protagonista d’aquestes pàgines.

Així doncs, el cantautor de Xàtiva fonamenta el seu art (la música) en el fet de recuperar, defensar i projectar cap al futur la memòria, entesa en un sentit molt ampli i genèric.

D’aquesta manera, les cançons de Raimon recuperaran una gran part de la nostra tradició literària, defensaran la nostra identitat com a poble i, encara, projectaran l’esperit de la nostra llengua més enllà del temps.

El cantautor, com el mateix Giordano Bruno, també s’ha jugat la pell diverses vegades, gairebé sempre lluitant contra una inquisició anomenada franquisme i, molt més recentment, provant de cantar en català, sense aconseguir-ho, en aquella hostil i tan intolerant plaça de Las Ventas de Madrid.

Raimon, a través de cançons com Contra la por, ens convoca a trencar el silenci que ens sotmet, tot incitant-nos, des de la seva guitarra i la seva veu, a vèncer les amenaces de la força i la imposició, massa sovint concretades, en aquells anys foscos, en la dictadura franquista i en la seva política institucionalitzada del terror.

El gruix de l’obra del cantautor ens ofereix una lúcida reflexió entorn de l’home i la seva condició, passant per l’embranzida revolucionària, la recerca metafísica o bé la confessió intimista i personal, fruit d’una ànima en constant recerca i superació.

Així, Raimon assumeix i elabora les preocupacions i les dimensions de la vida que més l’inquieten i ha acabat convertint-les en una mena de consciència històrica, en un mirall que reflecteix, al mateix temps, realitats individuals (com la seva pròpia) i també d’altres de col·lectives, perquè les seves cançons formen part de la memòria de diverses generacions, si bé ell no ha volgut refugiar-se mai en cap nostàlgia, ja que el seu temps continua essent aquest temps.

La seva carrera ha estat fructífera i extraordinàriament útil per a un país i unes generacions que necessitaven una èpica i una lírica originals per poder créixer i escapar d’aquella mentida «¡por la gracia de Dios!» que va significar el règim franquista.

Com a jove del seu temps, Raimon va creure que les seves facultats artístiques havien de contribuir a la transformació d’una societat en què no es trobava gens a gust, tot i que després molts coetanis de l’artista van passar d’aquella primera insurrecció adolescent a l’escèptica apatia de l’edat adulta, tot cremant pel camí alguns dels seus somnis més preuats.

El cantautor, en canvi, seguirà destil·lant la seva essència i depurant-se cada vegada amb més profunditat, despullant la seva poètica i refermant el seu compromís dia a dia.

Ell, que va representar un dels principals símbols i va despertar enceses passions, va saber sobreviure a aquell penós naufragi col·lectiu que ja començaria a manifestar-se amb l’anomenada «normalitat democràtica».

Aquells companys seus de generació van optar per llençar la tovallola, aclaparats pel pes de la realpolitik i per la hipoteca a trenta anys i un dia; apel·laven al dret tou de la nostàlgia, i es concedien a si mateixos petits instants d’emoció reescoltant vells vinils del cantautor mentre rememoraven aquells temps, quan encara creien que un altre món era possible.

La realitat sociològica és que ens ha tocat de viure una època en què les consignes principals són triomfar a qualsevol preu, assolir la popularitat, sortir als mitjans de comunicació o ser un objecte de moda. Però Raimon sempre ha defugit sistemàticament de tot això, ja que, segons ell mateix dirà, «m’he passat la vida portant a la pràctica la meva manera de fer. Jo mai no he desitjat triomfar, el meu desig era fer bones cançons i oferir una bona proposta. Mai no he intentat plaure o complaure tothom, procuro seduir com fa cada artista, però seduir portant la gent al teu món, no renunciant al teu propi món per agradar».

És probable que una de les claus per tal d’obtenir rèdits més o menys instantanis sigui fabricant productes que estiguin en línia amb el sentit comú, coses que responguin a tots els tòpics haguts i per haver, objectes que la gent pugui «reconèixer» més que no pas «conèixer» per primera vegada, imatges que ja els siguin familiars i que, per tant, puguin empassar-se i pair ben fàcilment. Per tot això, en el món de la cultura sovint assistim a la hiperproducció de clònics, de succedanis, de pseudocreacions, de coses que fan olor d’altres coses, que ens recorden no sé què, o que tenen tot l’encant que tenia allò altre de fa no sé quants anys...

Raimon, en canvi, respecte a fenòmens com aquells, sempre ha aplicat amb rigor i constància un radical gir copernicà, fent allò que creia que havia de fer des de l’autenticitat, sense pensar en què podia convenir més o menys, sense tenir en compte les tendències del moment ni cap tipus de moda.

De fet, musicar poetes dels segles xiv, xv i xvi segur que mai no va respondre a una decisió presa considerant les demandes d’un mercat de consum massiu. Les seves opcions sempre han estat formulades des de la plena consciència de l’home sensible, del creador compromès amb el seu projecte artístic i amb tot allò en el que creu. I ha estat precisament en aquest sentit que el cantautor de Xàtiva ha musicat aquells grans poemes d’autors catalans, de la mateixa manera com ho feien a França grans chansonniers com ara Léo Ferré (musicant Baudelaire o Louis Aragon) o bé Georges Brassens (posant música a les sàvies paraules de Villon, Victor Hugo o Verlaine).

Però hi ha molts raimons. Un Raimon creatiu (l’home que escriu lletres de cançons, compon melodies i teixeix versos), un Raimon divulgador (l’intel·lectual que escampa als quatre vents l’obra de grans poetes com Ausiàs March o Espriu) i, encara, el Raimon polític (l’artista que expressa, a través del seu cant, el sentir d’una col·lectivitat). Ara bé, el valor de la seva obra es troba precisament en el seu conjunt,