Feixistes, rojos i capellans: Església i societat al País Valencià (1940-1977)

By Josep Picó and Ramir Reig

Aquest estudi clàssic sobre l'actuació, les actituds i les bases doctrinals de l'Església Catòlica al País Valencià durant la dictadura franquista aporta molta llum sobre la dinàmica interna i les relacions externes d'una institució que fou un puntal del règim. Destaca especialment els lligams ordits per l'Església amb determinats grups benestants i la pugna per reservar-se un espai d'actuació propi a través de la beneficència i l'obra social. Però el treball de Ramiro Reig i Josep Picó va molt més enllà, i traça un vast quadre de les tensions i lluites que varen precipitar, en l'escenari del País Valencià, l'agonia del franquisme, el sorgiment d'un potent moviment obrer, l'efervescència universitària, el dinamisme del nou valencianisme i les iniciatives de l'oposició política. Es descriuen ací les claus d'un procés de descomposició final, enmig d'un canvi social decisiu, que precipità la fi d'una relació privilegiada, així com les limitacions i la impotència d'una burgesia col·laboracionista, al si de la qual les actituds democràtiques foren sempre minoritàries.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Oct 6, 2014
• ISBN: 9788437094199

Book preview

PRÒLEG A LA SEGONA EDICIÓ PER QUÈ CONTAR-HO UNA ALTRA VEGADA?

Aquest llibre es va publicar l’any 1978 gràcies a la generositat d’un editor mallorquí, Francesc de P. Moll, que es va brindar a traure’l a la llum quan vam trobar tancades d’altres portes. Tingué la vida discreta, però no decebedora, assignada a aquesta mena d’estudis. Es va presentar a la llibreria Tirant lo Blanch de València, rebé un parell de crítiques amistoses en la premsa local, i el compraren uns mil cinc-cents presumptes lectors (no hi ha proves del delicte d’haver-lo llegit). La quota habitual, potser alguns més, the few, the happy few que mai no falten a aquestes cites. Al cap d’un any de la seua eixida va desaparèixer de les llibreries, desallotjat pel sistema fordista de producció de llibres que engegaren les grans editoriales en obrir-se el mercat, i anà a raure a les biblioteques especialitzades esperant que algun investigador, a qui una nota a peu de pàgina li recordàs la seua existència, anàs a consultar-lo.

Després de vint-i-cinc anys l’editorial de la Universitat de València ha decidit de traure’l dels llimbs dels justos atorgant-li l’honor de ser un dels primers títols d’una col·lecció dedicada a estudis sobre el franquisme. Coses de l’edat, un llibre militant que passa a la condició de clàssic. Ai!, com va dir el poeta, «las hijas de las madres que amé tanto, me besan ya como se besa a un santo». En ser-nos consultada la decisió, com a autors de l’obra, vam experimentar un lògic pudor i, prudentment, vam rebutjar l’oferta. Aparèixer de nou en les prestatgeries brandant banderes i pronunciant judicis categòrics, en l’argot d’Althusser i Poulantzas, com si ens els haguéssem acabat d’inventar, resultava una mica enutjós. O potser, vés a saber, és que el temps ens ha fet més avorrits i menys aguts que el llibre. En qualsevol cas, deixant de banda les qüestions personals, ens va semblar que hi havia una objecció de major fondària. Els darrers anys s’han publicat estudis especialitzats que aporten una àmplia informació sobre quasi tots els temes que es tracten ací: la repressió (V. Gabarda i C. Agulló), la lluita contra la dictadura (I. Saz), el moviment obrer (A. Gómez) i universitari (B. Sanz i S. Rodríguez), el valencianisme polític (A. Cucó), la resistència cultural (S. Cortés), el paper de l’Eglésia (M. Moreno), l’entramat institucional (E Sevillano i G. Sánchez) i l’economia (R. Moreno). A hores d’ara, quin interès podria tenir un llibre de caràcter generalista, escrit abans d’aquests treballs?

La insistència dels editors, i particularment de Gustau Muñoz, i la confiança en la seua experiència i bon criteri, ens va fer reconsiderar la decisió. Argumentava el nostre amic que la falta d’academicisme i la confusió de gèneres de què fa gala el llibre (una història cultural entreteixida amb imprudents incursions en el camp de la sociologia, la política i la iconografia pop) tenen l’avantatge de fer-lo entretingut i de proporcionar una comprensió interrelacionada dels fets. Certament, la data primerenca de la seua publicació l’ha impedit de comptar amb les valuoses aportacions realitzades posteriorment, però li va facilitar, en el seu dia, una calorosa proximitat als esdeveniments. Ara que tant es parla de recuperar la memòria i quan assistim a un devessall de llibres sobre el franquisme de valor molt desigual (al costat d’estudis d’investigadors solvents, com els esmentats adés, es publiquen llibres d’una frivolitat alarmant), el nostre té, si més no, un tret que el diferencia: va ser un intent de fixar la memòria del franquisme tal com el veien, en el moment de la seua desaparició, els qui l’havien viscut, patit i combatut, abans que la corrosió del temps, amb els seus desencisos i acomodacions, la deformàs. Atès que aquesta és la clau interpretativa de l’obra, no serà sobrer afegir unes paraules que aclaresquen el seu significat.

El llibre recull la memòria militant de l’època. Això no significa que se centre exclusivament en la lluita de l’oposició, sinó alguna cosa de més general, simple i contundent: és un llibre intencionadament i apassionadament antifranquista. Ens sembla superflu, a propòsit d’aquesta nítida presa de posició, d’entrar a discutir sobre les condicions d’objectivitat del coneixement històric, ja que és un fet admès que aquestes condicions no existeixen en estat pur. L’historiador parteix sempre d’uns pressupòsits determinats, i els nostres foren els principis democràtics que condemnen el franquisme com una dictadura, i l’experiència dels qui l’havien sofert i el consideraven menyspreable. La pregunta és si té sentit continuar sent antifranquista, i publicar un llibre amb aquesta confessió de fe, ara que sembla que fa ja tants anys de la seua desaparició. Una resposta podria ser que en el nostre entorn, i més enllà de les fronteres, ressorgeix l’autoritarisme i la irracionalitat, i que cal romandre vigilants davant les noves formes de despotisme i barbàrie recordant la que nosaltres vam patir. Tamateix, seria més exacte i sincer dir que continuem sent antifranquistes, i proclamant-ho, perquè això és alguna cosa d’inseparable de les nostres vides. A l’igual que la generació que ens va precedir no podia deixar de parlar-nos, amb els ulls humitejats per la tragèdia i les paraules emmudides per la por, de la República, dels vents del poble esvaïts i les il·lusions perdudes, els qui vam nàixer en la dècada dels quaranta vam rebre la marca indeleble del franquisme. Fórem nens en els anys terribles de la fam, la nostra adolèscencia estigué asfixiada per l’angoixa del pecat i de la repressió sexual, i en entrar en la vida, en les fàbriques o en la universitat, ens trobàvem que no podíem protestar ni pensar. I a partir d’aleshores, vam concebre un odi visceral contra aquell sistema que amargava la nostra existència.

L’antifranquisme configurà la manera de veure el món de la nostra generació (no de tots, és clar) porquè era l’única forma de no estar morts. No permetent que siga oblidat potser ens farem pesats, monòtons, fora del temps, però és el millor que podem oferir a les generacions actuals, que es troben davant uns altres problemes. Així com els nostres pares ens van transmetre la memòria d’un temps d’il·lusions, nosaltres voldríem llegar-ne la d’un temps de lluites.

En aquest marc interpretatiu l’organització de la resistència ocupa un lloc privilegiat en el llibre. La dictadura construí un aparell coercitiu implacable, però no va poder impedir que la lluita per la llibertat s’obrís camí, de primer com a petites goteres en l’edifici i al final com una torrentada incontenible. La presència tenaç i generosa dels comunistes, aguantant múltiples caigudes, l’aparició de grups cristians enfrontats amb la línia oficial de l’Església, la creació i expansió de les Comissions Obreres, la rebel·lia de la Universitat, la invenció del valencianisme polític com a moviment d’esquerres, anaren soscavant l’edifici del sistema fins que es va esfondrar totalment. Aquesta línia d’interpretació, majoritària quan vam escriure el llibre, i que nosaltres considerem encara vàlida, ha sofert posteriorment diversos —i interessats— retocs que l’han fet al final irreconeixible. Ara resulta que tot fou inútil, vana il·lusió, creença confortable però errònia de grups minoritaris als quals no se’ls pot negar un cert grau d’heroïsme, però als què cal fer-los veure el seu fracàs. Al cap i a la fi, venen a dir, Franco morí al llit sense que li importassen un rave les protestes de l’oposició, i la transició a la democràcia es va fer als despatxos. Un ex ministre del dictador ha dut la gosadia revisionista a l’extrem d’afirmar que la transició començà a principi dels anys seixanta, impulsada per les reformes administratives i econòmiques que ell va promoure. Sense arribar tan lluny, la constatació de la futilitat de l’activisme enfront dels poders fàctics és avui un lloc comú entre historiadors revisionistes i antics esquerrans recol·locats. El franquisme va caure quan tocava, és a dir, quan deixà de ser funcional al sistema socieconòmic o quan les seues pròpies contradiccions el van fer inviable, com hauria ocorregut amb l’Antic Règim sense necessitat de la Revolució francesa, segons la sorprenent i molt difosa tesi de François Furet.

No és aquest el lloc idoni per debatre aquestes interpretacions, que s’aparten substancialment de la presentada al llibre, però tampoc no es qüestió de desentendre-se’n. És evident, i així es remarca al llibre, que alguns canvis econòmics i institucionals que el règim franquista es va veure obligat a fer per tal d’assegurar la seua continuïtat afebliren al remat el seu control polític, però aquesta contradicció podria haver-la digerit amb total tranquil·litat si no hagués estat per l’actitud combativa de l’oposició. A partir de les vagues d’Astúries, el 1962, i de la creació de Comissions Obreres, l’oposició es va posar al capdavant de la direcció del moviment obrer. D’aquesta manera, cap a final de la dècada, a la majoria de les grans empreses i zones industrials era el sindicalisme antifranquista qui hi ostentava la representació dels treballadors. El mateix passà a la Universitat. Del refús del SEU i la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants s’hi passà acceleradament a una situació de politització i radicalització extremes. Això es va manifestar no només en l’agitació constant als claustres, sinó en una cosa encara més sorprenent al si d’una dictadura, obsessionada pel control ideològic, com és el fet que l’hegemonia cultural pertangués del tot al pensament marxista. La declaració de l’estat d’excepció el 1969 és una mostra ben clara del fet que el règim no controlava la situació, i es contradiu frontalment amb la tesi sobre la irrellevància de l’oposició en el seu esfondrament. A partir de 1970, en el periode que hom sol anomenar del «tardofranquisme», i que alguns historiadors consideren com l’inici de la transició, el règim va viure totalment a remolc de l’oposició, bo i responent una mica a la babalà a les iniciatives d’aquesta. Foren les grans mobilitzacions de masses entre gener i abril de 1976 les que van fer inviable el continuïsme franquista, i van forçar la dimissió d’Arias Navarro. Si el 1931 es cantava alegrement que el rei no se n’havia anat, sinó que l’havíem tret, amb més raó encara podia celebrar-se el 1976 que l’oposició havia tret el règim, amb la diferència que aquesta va saber actuar intel·ligentment per tal que la cançó i l’alegria no quedaren tallades de soca-rel.

Hi ha una cosa, tanmateix, que els autors esmenarien si havien de reescriure el llibre, i és el maniqueisme del llenguatge. D’una forma un pèl impertinent hom adjudica adjectius irònicament despectius als dolents, hom descriu amb admiració ingènua als bons i insisteix amb èmfasi retòric, i la veu una mica inflada, en la lluita de classes. Diguem, en descàrrec d’aquest pecat de joventut i per tal que el lector no s’hi senta incòmode, que la metodologia emprada és el marxisme (al qual se’l reconeix una inqüestionable capacitat explicativa dels fets socials) en una interpretació bastant menys dogmàtica o maniquea d’allò que el llenguatge fervorós podria donar a entendre. A l’arquebisbe Olaechea, a qui es qualifica com a franquista recalcitrant (i bé que en va ser, de franquista, tot i que no recalcitrant), se’l reconeix una intensa labor social i a un grup de la burgesia valenciana, fortament bescantada com a classe pel seu sucursalisme i rendició al règim, se li atorga un lloc d’honor pel seu oberturisme democràtic.

El capítol dedicat als col·legis religiosos, com a formadors d’elits benpensants, podria ser rellegit com una anàlisi, a la manera de Bourdieu, de la formació del capital simbòlic. I el que tracta dels canvis socials i ideològics que es van produir com a efecte del desenvolupisme encaixaria perfectament amb la teoria de la modernització. En fi, que el llibre no és tan ferotge com se’n vanten els autors.

El títol, prou que es veu encara que no es diu, és una transposició del títol d’un assaig de Joan Fuster (Poetes, moriscos i capellans). Ens va semblar suggeridor i, amb una picada d’ull de complicitat, vam voler reconèixer un dels mestres de la nostra generació. Deixant de banda les seues discutibles opinions, Nosaltres el valencians ens va ensenyar, com ha escrit el professor Furió, que el País Valencià era un objecte pensable en termes històrics i, per la mateixa raó, podia ser un subjecte polític i cultural. Sense ell aquest llibre no podria ni tan sols haver-se pensat. El subtítol, Església i societat al País Valencià, 1940-1977, s’explica al llarg del text i és el lector qui millor podrà jutjar si valia la pena la reedició per facilitar el coneixement d’una part important de la nostra història. Per recuperar allò que pensàvem llavors, és evident que sí.

Josep Picó i Ramir Reig

Universitat de València, abril 2004

PRESENTACIÓ

Un gest d’elemental prudència ens obliga de prevenir el lector dels incomptables perills d’aquest llibre. Tracta de l’Església. És un llibre de capellans. Atenció, perquè també apareixen al text, no per gust, naturalment, feixistes flamígers, giménez-caballerescos centaures (meitat home, meitat cavall), batlles i delegats de sindicats de posat impassible, inflamables presidents de Junta Central Fallera i secretaris d’«Hermandad». Ideòlegs de l’especulació del sòl i del cel passen pel tub. Quant als rojos, separatistes i maçons, la cosa no hi té remei. Se’ls suposa una amistat i complicitat subversives amb el democràtic lector.

Feta aquesta advertència, no pot ser ja pedanteria o presumpció l’intent de justificar-nos. Hem pretès ací de narrar la història d’aquests quaranta anys al País Valencià seguint un fil que no és, ni de bon tros, conductor, però que ens ajuda a desfer el paquet. Acabem d’eixir, per fi, del llarg i inacabable malson. L’aclariment respecte de com vam arribar fins a aquest punt i el coneixement de què és allò que ha estat superat i de què és allò que encara ens condiciona, no és pas superflu. Les premisses de les quals partim en la nostra indagació són ben senzilles: la ideologia és part d’aqueixa història, hi va junta, unes vegades avançant, d’altres consolidant l’establert, i en la formació ideològica ha jugat un paper decisiu l’Església.

Però com que estem en temps d’etiquetes i «pegatines» potser no hi haja més remei que precisar que tot i no ser un llibre estricte d’història i presentar fàcils caigudes en la poesia i fins i tot en la prosa descastada, al que més s’assembla és a un assaig de sociologia del coneixement amb un si és o si no ho és de text polític. Per això el títol que hi hem anteposat és més expressiu del contingut del que a primer cop d’ull ens pogués semblar: la ideologia cristiana com a presència social se simbolitza en aquest país amb els capellans. ¿Quina relació ha tingut amb la ideologia dominant el feixisme, i amb la lluita per la llibertat, que el Règim va resumir en els rojos i separatistes?

Aquesta és la pregunta de fons que roman al llarg de totes les pàgines i que hom podria condensar en un subtítol: «L’anàlisi de la resistència d’una ideologia». És a dir, exposem de quina manera l’Església, que Althusser considera d’un paper sobredeterminant en la formació social medieval, secundari al capitalisme i residual en l’avenç totalitari d’aquest, tot i això ocupa un lloc privilegiat en la remodelació de la formació social tal i com s’esdevé per obra i gràcia dels triomfadors de la guerra civil. En aquest sentit és una ideologia resistent, dura, que s’oposa al seu propi desgast i es mostra àgil i oportuna per a ocupar els buits. Resistent perquè sap engalzar-se de tal manera amb el cos social que és gràcies a ella que les classes dominants aconsegueixen o imposen un consensus que evite la seva disgregació. Però la nostra anàlisi no s’acaba ací. Si considerem la teologia en relació amb la lluita de classes resulta que en la nostra història, per un seguit de raons que anirem desvetllant al text, s’inverteix el paper de l’Església (de banda seua) i ho pot dir a partir d’un moment que el cristianisme és part de la «resistència» en direcció contrària a la que acabem de dir. És un element més dels que articulen la lluita i l’oposició contra el feixisme, de vegades un dels més actius en la configuració de grups radicals. Aquesta hi és també i és part del llibre, prescindint del judici que cadascú en puga tenir.

Ens preguntem per la ideologia per una raó especial. Perquè ens preocupa, com a tants d’altres, que cada vegada són més, per damunt de qualsevol altra cosa, el País Valencià. A aquest marc de preocupacions pertany l’aclariment progressiu de la nostra personalitat col·lectiva. La ideologia dominant ha actuat ací, millor que enlloc, com a espill deformat i element taponador. El tema de les nostres claus d’identitat esdevé un problema de claus i panys que la burgesia ha utilitzat al seu antull. Al joc deformador ha entrat l’Església amb premeditació i traïdoria. És imprescindible de fer saltar els mecanismes d’alienació col·lectiva entre els quals s’ha de comptar una tradició popular viciada per sentiments confusos i reaccionaris.

El mètode d’anàlisi no requereix més explicació i només ens permetem, per tal de facilitar-ne la lectura, unes indicacions sobre el mètode d’exposició. Hem buscat sobretot la interpretació dels fets, sense por de ser així més vulnerables. S’ha de tenir en compte que la història de l’Església amenaça sempre amb la conversió en un anecdotari infinit de problemes clericals. Només és possible d’evitar si amb una suficient acumulació de dades hom passa a utilitzar-les i interpretar-les en funció dels fenòmens socials. Hom entra així al terreny de les variables interpretatives. Considerem que al moment actual el suggeriment i l’aproximació poden contribuir millor a desvetllar problemes, que sens dubte s’aniran perfilant en aportacions successives crítiques, que no pas l’erudició exhaustiva entorn de les batalletes intraeclesials. Ens sap greu de defraudar el clericalisme d’esquerres que potserespera de veure’s com a protagonista de la inacabable disputa antijeràrquica. Els cristians han fet coses més importants que barallar-se amb el bisbe, i aquest ha comès moltes més bestieses que les que els capellans hagen hagut de suportar.

El llibre consta de quatre parts prou diferenciades. Una introducció i un epíleg mostren els dos pols extrems de manifestació de la ideologia cristiana. Al costat de poder més fosc i tenebrós els anys quaranta, i juntament als qui lluiten per la llibertat del poble els anys setanta. Això pot induir a la sospita que és un llibre obsessivament maniqueu, on bons i dolents reben de bell antuvi llur predestinació per part dels autors i així funcionen. Almenys nosaltres no hem volgut que fos així. El bloc central el constitueix l’anàlisi del període 1945-1960 (I Part), on no s’han defugit les notes grotesques del moment al costat d’un esforç de valoració positiva dels aspectes que, al nostre parer, ho mereixien, i l’estudi del període 1960-1970 (II Part), en què la participació d’un sector de l’Església en la lluita social de banda dels oprimits i explotats no força la seua lloança indiscriminada. De tota manera, si hem caigut en simplicitats maniquees, pamfletismes demagògics o qualsevol altre pecat no ho podem saber nosaltres. Hi haurà qui pensarà el contrari i ens acusarà de clericalisme encobert. En tot cas hem dit el que pensem amb la il·lusió d’ajudar modestament a construir aquest País Valencià lliure i socialista que hom va cridant pels carrers.

El fet que cadascú de nosaltres milite en dues organitzacions polítiques diferents i que hàgem col·laborat estretament en l’elaboració del llibre no deixaria de ser una anècdota trivial si alguns altres exemples no mostrassen una excessiva preocupació pels personalismes de grup. Nosaltres pensem que l’aportació de socialistes, comunistes i cristians és imprescindible per a la construcció del país i aquest llibre voldria ser una petita mostra del fet que a més de desitjable és possible.

INTRODUCCIÓ: ENTRADA A LA NIT (1939-1945)

El dia 29 de març de 1939 entraven a la ciutat de València les primeres tropes del General Franco. Al matí havien començat a arribar a la ciutat camions amb milicians del front. Les negociacions del Govern Casado no aconseguien imposar als «nacionals» les garanties necessàries perquè les tropes de la República poguessen reintegrar-se, dissoldre’s o exiliar-se. El General victoriós no volia una pau negociada, ni tan sols en condicions lleonines, sinó una victòria arrasadora. El 26 de març rellançava una ofensiva des del front d’Extremadura i el 28 entraven les tropes a Madrid. Més que no una ofensiva fou una cacera. No hi havia res a fer. El comandament republicà ordenava contradictòriament resistir i retirar-se, incapaç d’allò primer, però també de poder oferir cap seguretat en el replegament. Se sabia que qui s’havia negat a tot pacte no anava a perdonar, es pressentia l’atropellament i la venjança, el pitjor saldo que pot traure’s d’una guerra civil. La guerra s’acabava, però s’obria l’ajustament de comptes. Ningú no se sentia segur. Hom abandonava els fronts tractant de fer-se estalvi. Fugir. Amagar-se. Desaparèixer. La humiliació de la derrota. Farevell to the arms.

L’ORDRE NOU: DE LA REPRESSIÓ A LA CORRUPCIÓ GENERAL

Arribaven els vençuts del front al matí i ja a la tarda entraven les primeres tropes victorioses i apareixien als balcons les noves banderes. A la nit el «parte» donava la notícia: «En Levante se llevó a cabo la ocupación de la capital de Valencia siendo recibidas las tropas españolas con entusiasmo inenarrable.» Cal fer un esforç per a llegir les cròniques d’aquests dies que canten la derrota del poble com a salvació nacional, que parlen d’alliberament per a denominar el principi de l’ocupació. El premi dels triomfadors, però, ha estat sempre poder desfigurar la història, fins fer-la irrecognoscible per als mateixos que l’estan vivint.

El que significava aquella victòria no cal explicar-ho ací. Tornaven a posar-se les coses en el seu lloc. Es restablia l’ordre volgut per Déu, com s’afanyà a explicar l’Església amb ingenu cinisme. El proletariat i les classes populars tornaven a ocupar i a complir el paper d’explotats, sense cap possibilitat de resistència. Les poderoses organitzacions obreres, que tant havien espantat la burgesia en els anys de la República, eren completament desarticulades, arribant a l’extermini físic de molts dels seus millors dirigents. L’oligarquia terratinent i financera tornava també al lloc que mai no deixà, després de més de tres segles d’ociós, inoperant, desaprensiu domini. Es recomponia el bloc en el poder basant-se en les classes més estúpides i improductives: l’aristocràcia de la terra i el capital financer de les grans famílies. Certament tot tornava al seu lloc, després que el vent del poble hagués sacsejat les seues rames, sense aconseguir tan sols desfullar-les. El mateix dia 29 es constituïa una espècie de poder delegat dels nous amos, i el dia 3 es nomenava el nou alcalde. Tornaven els de sempre a ocupar el seu lloc en la història sagrada de la propietat. N’hi ha prou amb llegir els noms: Joaquín Manglano Cucaló de Montull, baró de Càrcer; Alfredo Gómez Torres; Desiderio Criado; José M. Trénor Arróspegui, marquès de Sardañola... La noble feudalitat del país amb algún element de la vella CEDA i algun jove escalador de la Falange. Sorgien uns de l’amagatall on havien escapat de la fúria d’un poble amb segles d’ira acumulada, venien altres al front d’alguna d’aquelles banderes dels «tercios». Tornaven tots, coincidents en el propòsit restaurador més arcaic que podia concebre’s.

Dur treball que no permetia demores. Des del mateix dia 30 començà a actuar la «Columna de Orden y Policía de Ocupación», a les ordres del coronel Antonio Aymat, que, perquè no se li escapàs ningú, dividí la ciutat en sis sectors, cadascun a les ordres d’un comandant en cap. El primer manament de l’amor al Déu de les victòries: desembarassar el terreny, netejar-lo d’enemics potencials. Com a tals calia considerar els qui pensaren que alguna vegada els pobres podrien assolir la justícia. Tasca vertaderament sobrehumana la de portar a cap l’acte purificador i per a la qual es necessitava el zel d’un gran inquisidor. N’hi hagué molts. El coronel auditor es veia ajudat per vuitanta-sis tinents que abastaven els pobles de la província. S’establí el «Consejo de Guerra Permanente», perquè la festa de la venjança no decaigués un sol moment. El dia 2 es tenia el primer sumaríssim contra vint persones que eren afusellades a l’alba del dia següent. La vastitud del rancor és possible contemplar-la amb angúnia al cementiri civil de Paterna i ha subsistit tristament anys i anys en els odis amargs que s’obrien entre veïns d’un mateix poble. No és temps ja de recordar-la quan la política de reconciliació, oberta pels qui més patiren els excessos, s’ha vist acomplerta. Però sí que cal recordar la vastitud del terror, de la por, la inseguretat, l’angúnia sobre les quals s’assentaren els vencedors. Bastava una delació i que es comprovàs que «En tal va estar molt ficat en la UGT», «En tal altre fou del Comitè»... Bastava això i la màquina de la venjança es posava en marxa i només l’«aval» —figura «jurídica» de l’Estat nou— d’algú ben situat en el nou règim salvava del desastre el desgraciat. Qui no comprenia aviat que es tractava d’una vertadera operació d’assolament, ho aprenia de seguida. Al cap de quatre dies el governador (el Sr. Planas de Tovar, de qui després parlarem) imposava espectaculars multes als propietaris d’edificis on hi havia cartells o inscripcions de propaganda «roja». Dos i tres mesos més tard la depuració seguia incansable. El 29 de juny, de nou el Sr. Planas va publicar una ordre en què «estimaba de alta necesidad en defensa de nuestra Causa la depuración de los porteros pues la mayoría de ellos durante la guerra han prestado gran colaboración al Gobierno marxista y, en consecuencia, siendo causa de muchos fusilamientos, a pesar de lo cual todavía hay propietarios encubridores».

Com es veu, el millor del Sr. Governador no era la correcció, ni tan sols sintàctica, sinó la intimidació pública. L’amenaça s’estenia als qui no volien participar en la brutal cacera, i no resultava en va. Ho va comprendre molt bé la Junta del Col·legi d’Advocats elegida a començament de juliol, els tres primers actes de la qual foren: 1) expressar la seua adhesió al cap de l’Estat; 2) nomenar col·legials perpetus d’honor a José Calvo Sotelo i a José Antonio Primo de Rivera, i 3) procedir a la depuració de lletrats. Tal vegada aquest trist exemple donat pels defensors de la llei i la justícia exemplifique millor que no cap altre les bases de l’Estat nou: la submissió incondicional al poder i l’abús d’aquest; la corrupció de les consciències o el seu anorreament.

La venjança sempre és gratuïta. Però no absolutament. La depuració té objectius perfectament clars i definits, interessos materials molt concrets que precisament per això arriben al paroxisme de la destrucció i de l’odi. El que passa és que l’odi a l’enemic de classe arriba a interioritzar-se de tal manera que actua autònomament, i es converteix així en el millor mecanisme de defensa dels interessos. És un joc d’efectes i contraefectes en què la mediació ideològica actua de nexe. Els vencedors procedeixen a la liquidació de l’enemic per a poder resituar-se en una posició segura de domini polític i econòmic. La tornada de les banderes victorioses és en primer lloc la devolució de la terra als seus antics amos, la recuperació dels béns, el control financer. Un primer recurs ideològic és posar per davant que hom surt del caos social. Hom té la impressió, en fullejar la crònica dels primers dies, que un està llegint la crònica dels dies posteriors a la riuada. La recuperació de mobles i de tota classe d’objectes en les oficines muntades a l’efecte arriba fins a l’anècdota més trivial: el matrimoni de Josefina Herrero i José García, que desenterrà en la seua casa de Mislata 1.500 duros de plata, 5.000 ptes. en menuts... Els vencedors, seguint l’orientació de tots els feixistes, es presenten com a salvadors de les gents senzilles aferrades al mite de la seua petita propietat. Front a l’anarquia col·lectivitzadora i al comunisme igualador (els adjectius de la retòrica feixista tenen sempre aquest to de generalització) el nou Estat torna a cadascú allò que és seu, fins i tot els mobles i els menuts que amaga perquè no li’ls furtaren els rojos. No cal dir que el que de veritat tornen els vencedors són els ressorts econòmics a les mans de l’oligarquia. Tot just començar la contesa i com per a deixar ben clar per qui es feia, s’esdevé a Burgos la primera reunió del Consell del Banc d’Espanya. El presideix Antonio Goicoechea (cap de «Renovación Española») i l’integren: el marquès d’Amurrio, el comte d’Heredia, Spínola, el marquès de San Nicolás de Navas, Céspedes, el marquès d’Aledo, Pastor, el comte de Simpins, el comte de Barbate, Coronas, i el vescomte de San Alberto, als quals després s’afegeixen el duc de Berwick i d’Alba, el comte de Gamazo, l’hidroelèctric comte de Fenosa i altres. Les connexions de tan il·lustres patronímics amb la Banca i el Capital privat no és aquest el lloc de ressenyar-les, ja s’ha fet en diversos estudis. Si la construcció del Nou Estat com a estat totalitari nacionalsindicalista (segons ell mateix es proclama) començava per lliurar tot el poder econòmic als de sempre, ja no cal dir molt més. Podrà haver estat un xantatge ideològic haver anomenat «Cruzada» aquella guerra, pero el que sembla evident és que fou una Reconquesta. Davant d’açò resulta grotesca la imatge de la dona a qui els victoriosos soldats tornen els seus béns. Grotesca i ineficaç.

Els autèntics vencedors eren conscients de la manca d’operativitat d’aquesta mediació idològica. S’adonaven de la fugacitat de la imatge d’abundor que pretenien oferir com a contrast a les penúries sofrides per la «incuria roja», a la qual carregaven tots els mals, àdhuc el bombardeig del «Canarias» sobre la ciutat. La premsa publicà una truculenta informació en què es valorava en tres mil milions de pessetes els danys produïts en la província de València durant la dominació marxista. Cara a tot açò es presentava l’estampa idíl·lica d’un ordre nou, ni capitalista ni marxista, prefigurat en els «Comisariados de Abastecimientos» («Durante los ocho primeros días de abril se suministraron 750.000 raciones de pan, 400.000 quilos de arroz, 200.000 quilos de azúcar, y hasta 200.000 tabletas de chocolate...»). El que fou pitjor d’un cromo tan acolorat no era que l’economia d’una postguerra no permetia fer-se moltes il·lusions, sinó que la forma en què el problema econòmic anava a abordar-se les desfaria immediatament. Les «Comisarías de Abastos» es convertirien molt aviat i per un llarg període, que arriba fins a la fi dels terribles anys de la fam (inici dels anys cinquanta), en un dels llocs més sumptuosos de la corrupció generalitzada. Però no és l’únic, és clar. L’aparell nacionalsindicalista començava a muntar-se amb una sèrie de «Servicios», «Comisariados» i «Patronatos» mitjançant els quals anava a posar el sistema en mans de l’oligarquia. El muntatge era essencialment burocràtic, entrellaçat amb totes les «camisas viejas» i «nuevas» que passaven a reclamar els serveis prestats. En llocs clau se situaven homes pont entre la burocràcia del Règim i els interessos oligàrquics. D’aquesta manera s’arbitrava un original mecanisme de vasos comunicants: la burocràcia del Règim concedia favors (els «cupos» a preu oficial que es revenien en el mercat negre) a canvi de poder beneficiar-se ella mateixa. Grans fortunes pogueren fer-se a través del «Servicio Nacional» del blat, de l’arròs, del vi o fins i tot de la patata. Llocs privilegiats en l’exportació de la taronja o en la importació de fusta es deuen a haver ocupat oportunament alguna de les presidències dels diversos serveis nacionals que llavors es muntaren. Davant tot açò cal advertir que no es tractava de joc d’adventicis. El fenomen dels «nous rics» que aniran apareixent a poc a poc amb els seus estrafolaris «haigues» és certament típic de la configuració del sistema. Però la consolidació de les velles fortunes travessà els mateixos tortuosos camins i difícilment algú podria avui llançar la pedra, que cauria sobre la seua pròpia teulada, per sort a hores d’ara ben coberta. Una empresa com «Altos Hornos» engreixà suculentament els seus accionistes gràcies a «estraperlejar» a mansalva amb els «cupos» de ferro. Només els petits tramposos eren descoberts. Als pocs dies d’haver pintat la imatge idíl·lica de l’abundor («los escaparates de los ultramarinos se llenaban de comestibles. Había llegado la España de Franco») la crònica pateix un lleuger tremolor d’alarma: «al parecer se verifican transacciones comerciales con ganancias abusivas». Però no cal espantar-se, ja que hem entrat en el Regne de Déu i de la justícia, on les restants coses se’ns donaran per afegiment. El Sr. Planas de Tovar s’ha pres el virregnat amb el zel abrivat: «hoy la autoridad dispone de medidas que van desde la multa, el cierre y la liquidación del negocio, hasta la pena de muerte. No otro puede ser el lenguaje de la ley si queremos que no se levanten los héroes y los mártires que dieron su hacienda toda y su vida por una España poblada de españoles enteramente renovados por fuera y por dentro». Tan sacrosanta apel·lació quedà evidentment sense resposta, encara que no faltassen motius perquè s’aixecàs fins i tot l’apuntador.

lA PRESTACIÓ IDEOLÒGICA: DE L’EXPIACIÓ A LA RESTAURACIÓ

La repressió i la corrupció, que hem descrit com a pilars de la victòria, no podien quedar compensades amb les estrenes d’uns quants quilos de sucre o de pa. El nou desordre necessitava una mediació ideològica que justificàs l’exterminació dels «mals» i el domini dels «bons». Per a això estava —heus ací per on ve— l’Església. Parlem, doncs, de l’arquitrau i dels seus problemes, de l’«enemic», que sotja, del destí, que, per suposat, és universal, de la maçoneria internacional i del catolicisme nacional. Entrem sota pal·li en el paràgraf següent, del braç incorrupte de la Santa i del corrupte, abans de mort, del General.

Una de les intuïcions més felices del Nou Règim va estar sense cap mena de dubte en el fet de buscar una justificació fora d’ell mateix, en l’esfera d’allò transcendent. Ben cert que no pot dir-se que siga sumament original, car des dels faraons fins a Constantí, i molt després, s’ha vengut utilitzant la mateixa cobertura. Però sí que ho fou com a característica del franquisme en contrast amb el nazisme o el feixisme italià. La brutalitat del Nou Règim no pot recórrer a la superioritat de la raça ni a la grandesa imperial dels cèsars romans, secularitzada i fins i tot contraposada a la pompa vaticana. Ací l’Imperi no és d’Octavi, sinó dels Reis Catòlics, Cisneros, Felip II, etc., «Por el Imperio hacia Dios». Aquí és impossible fer retòrica sense fer litúrgia. Per això el Nou Règim es dota d’una mínima ideologia d’ampul·lositats, per a satisfer enardits falangistes i agrair avions i vitualles, però comprèn la fragilitat d’aquestes i la necessitat d’entrellaçar-les amb quelcom mès sòlid. Per això hom parla d’«Estado Nuevo», «Orden Nuevo» i d’altres conceptes palingenètics, entroncant-los amb la vella tradició. S’exhorta a una disciplina militar, però advertint que som meitat monjos, meitat soldats. En realitat l’eficàcia ideològica d’una concepció social basada en els corretjams, els saluts i les banderes, les consignes i l’espartanisme estava condemnada a desgastar-se amb rapidesa. Amb això hom vol dir ací que la ideologia de la genuflexió i l’encens siga molt més atractiva sinó tan sols constatar que, en la societat espanyola dels anys quaranta, era molt operativa i resistent. Un sospita l’estranyesa que devia causar als propis transeünts, que es veien obligats a fer-ho, el fet de parar-se tots i alçar el braç al toc d’arriar bandera. Hom percep la retòrica latent en la nota governativa per la qual s’implanta el «Servicio Nacional del Plato Único y del Día sin Postre»; o la fantasmada de la desfilada dels Gremis, en la Processó del Corpus, amb què hom volia deixar constància de l’estructuració corporativa. «Al español le gustan los uniformes con tal de que sean disconformes», digué Eugenio d’Ors, tan afeccionat als acudits ideològics. Nosaltres no pensem que es tracte d’una qüestió temperamental, sinó simplement que els mecanismes d’alienació necessiten una major complexitat, precisament per a poder ésser eficaços al nivell elemental en què juguen. Les banalitats del «Nuevo Estado» no podien utilitzar-se com a ressorts ideològics, sinó a condició que estiguessen carregades les referències més elementals de l’ésser humà, que tan bé ha sabut captar l’Església per al seu ús i abús. La culpa i l’expiació, la justificació d’ordres estàtics dins un ordre providencial (molt més operativa que el corporativisme a seques), la repressió basada en la sacralització de l’autoritat i en el desordre innat de l’ésser humà, l’espiritualització de la grandesa (a falta d’autèntica grandesa o de la vacuïtat de què hom vantava), àdhuc l’ambigüitat per a comprendre les «febleses» (molt mes útil que no els irrisoris eslógans falangistes del tipus «el que recomienda es un traidor», posats sobre la generalització de l’«enchufismo»)... Tots aquests elements i molts d’altres, que aniran sortint al llarg de la nostra narració, convertien la ideologia nacionalcatòlica en el ciment superestructural més idoni en la nova situació. Sobretot de cara a les classes mitjanes, que havien de constituir l’element fonamental del consentiment buscat pel Sistema. Difícilment el caràcter pacífic d’aquestes podia identificar el seu projecte històric amb grandeses nietzscheanes. Al contrari, l’elevació de la família a cèl·lula bàsica i la seua ornamentació religiosa oferia al treball del pare de família, a l’estima de l’esposa i de la mare, a l’educació dels fills, la dimensió gratificadora que tota ideologia requereix.

Per això els vencedors arribaren amb l’Església i aquesta hi veié la millor forma d’ocupar el lloc de domini i poder que la modernització de la societal espanyola li havia disputat durant breus anys. La «rentrée» de l’Església és vertaderament espectacular, aclaparadora.

«El dia 31 en un altar improvisado en la Plaza del Caudillo, dijo el P. Comesaña una Misa a la que asistieron los generales Orgaz, jefe del Ejército de Levante, Aranda y Martín Alonso, y una innumerable multitud que oyó con gran unción el Santo Sacrificio.»

A partir d’aquesta primera missa quasi diàriament se succeïen els actes religiosos amb el propòsit decidit de convertir la ciutat en un elefant de pietat. A tots ells assistien els generals victoriosos; o bé són actes civils i militars que l’Església sacralitza amb els seus ritus. El dia 2 hom celebrà dues misses de campanya, i el dia 9, gran Pontifical a la Llotja. Cal tenir en compte que del 2 al 9 ningú no va estar inactiu: el 6 i 7 eren Dijous i Divendres Sant, per la qual cosa no hi hagué missa, però sí cerimònies solemnes. El 13, missa de campanya a l’Alameda per a posar-li una medalla al general Orgaz. El 17, nou Pontifical a la Llotja amb motiu de la festa de Sant Vicent, amb tot l’Estat Major. El 23, a l’Alameda pels caiguts i amb desfilada final. Si, després de l’ocupació, París era una festa, com digué Hemingway, València s’havia convertit en una missa contínua. Pel que es veu, París bé valia una missa; València, dotzenes, ja que la cosa no acabà ací. El 2 de maig arriba Franco a la ciutat i el 3 oeix missa des del balcó de