Cristòfor Colom, príncep de Catalunya

By Jordi Bilbeny

La identitat de Cristòfor Colom segueix sent un gran enigma. Una espessa boira de misteris, interessos i contradiccions envolta la figura del navegant. Ni tan sols la tesi més divulgada, i generalment acceptada, del llaner genovès d'origen plebeu aconsegueix donar una resposta convincent a la incògnita de qui era, en veritat, Cristòfor Colom.

Contràriament, s'obren noves llacunes entorn de la seva biografia: és plausible creure que els Reis Catòlics concedissin a un estranger mediocre, sense carrera política ni militar, ni estudis de dret ni de fiscalitat, els càrrecs d'almirall, virrei, governador i capità general del Nou Món, quan aquests títols eren reservats només als membres de la casa reial? Podria haver existit una censura conscientment dissenyada per part del poder polític per difuminar l'origen de Colom, les seves connexions familiars i la seva catalanitat?

Després d'uns quants anys descatalogat, per fi els lectors tenen ara l'oportunitat de gaudir de nou o, per primera vegada, de la reedició d'aquest llibre, que és resultat d'un treball de recerca fonamentat, convalidat i exhaustiu que durà gairebé vint anys. L'autor, Jordi Bilbeny, construeix un relat que fa trontollar el discurs oficial i proposa una nova mirada al passat del Descobridor, que es projecta i agafa forma en un Colom català, instruït, de família de mercaders i navegants, d'ascendència noble, vinculat amb la reialesa i, en definitiva, en un príncep, el príncep de Catalunya.

• Language: Català
• Publisher: Librooks
• Release date: Jun 2, 2020
• ISBN: 9788412087796

Book preview

Jordi Bilbeny

Cristòfor Colom

Príncep de Catalunya

© Jordi Bilbeny, 2006

La primera edició d’aquesta obra va ser publicada per Edicions Proa l’any 2006.

Tercera edició.

Primera edició publicada per Librooks: març de 2019.

© D’aquesta edició:

LIBROOKS BARCELONA, S.L.

Riego, 13 - 08014 Barcelona

Tel.: [phone]

[e-mail]

www.librooks.es

Disseny i maquetació: Quim Gual. Blank Estudi

eISBN: 978-84-120877-9-6

Tots els drets reservats. Es prohibeix la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, i el lloguer o préstec públic sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, llevat de les excepcions previstes per la llei.

Amb el suport de:

Institut

Nova Història

Intergrid, S.L.

L’Orwell

Tasca Projectes

d’animació sociocultural

SUMARI

Cristòfor Colom o l’audàcia de gosar saber

Hèctor López Bofill

Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, o quan una nova edició vol dir no deixar morir la memòria, ni el coneixement, ni la dignitat

Jordi Bilbeny

El príncep Colom, entre la història i la rondalla

1Un virregnat hereditari per a un príncep

2La força del virregnat català

3Les capitulacions i els capítols de cort

4Mossèn Joan Pere, l’home decisiu

5Colom, súbdit dels reis de Catalunya

6Els almiralls i l’almirallat

7El regne català de Sicília

8Joan Colom, militar i polític

9La signatura de «virrei»

10Governador general i capità general

11Les armes familiars i la nobilitat

12Felipa de Coïmbra, l’esposa de carn i ossos

13Pere de Coïmbra, el sogre silenciat

14Ferran, el fill i príncep portuguès

Arbres genealògics

A la memòria d’En Caius Parellada, que va ser per mi sempre un far, un camí i un recer. Per la seva saviesa profundíssima i conspícua. Per les seves conviccions raonades i sòlides. Per la seva mà sempre estesa i el seu tarannà obert i dialogant. Pel seu mestratge intel·lectual i lingüístic. I per la seva impagable i commovedora bonhomia, integritat i tendresa.

CRISTÒFOR COLOM

O L’AUDÀCIA DE GOSAR SABER

L’audàcia és una de les virtuts més admirables. Ho és en l’àmbit de l’acció històrica, com la que va instigar Colom a embarcar-se en els seus viatges transoceànics, i ho és també en el desenvolupament d’un projecte intel·lectual, com s’esdevé en la recerca que Jordi Bilbeny ha impulsat des de fa dècades en la reinterpretació del nostre passat en general i en l’anàlisi de la identitat de l’Almirall en particular.

Com a punta de llança del ressorgiment científic i humanístic que va representar la segona meitat del segle XV, a Colom ben bé se li pot aplicar la màxima que recomanarien els il·lustrats tres-cents anys després en plena eufòria de la voluntat d’entendre el món: sapere aude –gosa saber–, una màxima que també s’estén a la infatigable tasca d’investigació històrica que marquen les iniciatives de Bilbeny, com aquest llibre que ara prologuem, tal vegada la seva primera gran obra en la qual ja es troben presents totes les preocupacions que travessarien els seus textos posteriors.

El filòsof de la ciència Thomas Kuhn, al seu assaig L’Estructura de les Revolucions Científiques (1962), exposava que els grans canvis de paradigma en el progrés científic eren sovint impulsats per persones marginals dins la comunitat científica, fossin joves o fossin persones que no havien estat integrades al sistema institucional en el qual es desenvolupa la ciència establerta, com ara les universitats. Kuhn semblava suggerir així que sols des d’una mirada aliena a l’estructura de poder construïda al voltant d’un determinat saber es podia promoure l’evolució d’aquest saber a través d’un discurs diferent que rebatés les conclusions assumides pels ortodoxos. Si el plantejament de Kuhn fou enunciat en relació a les anomenades ciències naturals, amb uns factors de verificació empírica molt determinats, què no succeiria en relació a les ciències socials i molt concretament en la història, que no deixa de ser un discurs sobre el poder escrit per aquells que controlen el sistema institucional?

D’ençà que vaig descobrir l’obra de Bilbeny, i específicament el llibre que el lector té ara a les mans en una nova edició, Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, que sempre he associat la figura de l’autor a un d’aquests agents de qui parlava Kuhn situats fora de l’estructura hegemònica de generació de discurs científic, però, a la vegada, amb capacitat de projectar una mirada completament nova en l’anàlisi del passat i, en particular, de la Catalunya de la primera modernitat. No és estrany que l’esmentada audàcia de l’investigador hagi suscitat o bé el complet menysteniment, o bé una allau de crítiques acerbes per part de tot un espectre de veus situades en alguna posició de poder en el teixit acadèmic o historiogràfic. Bilbeny els commina –i, de fet, ens commina a tots aquells lectors interessats en la interpretació del passat encara que no en siguem especialistes– a revisar les premisses bàsiques en les quals havien estat formats. Aquesta és una operació que no sols fa trontollar el discurs històric exercit des del poder polític que representa l’actual regne d’Espanya (el qual comença a arrencar en la unió dinàstica entre Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó contemporània als avatars de Colom), sinó que també suscita inquietuds en espais acadèmics més allunyats del poder estatal i més arrelats a Catalunya els quals, amb tot, també es veuen impel·lits a defensar una plaça de poder encara que sigui minsa.

En aquesta tessitura la primera recomanació que caldria formular abans d’escometre qualsevol treball de Bilbeny és la de provar d’aproximar-s’hi amb la mentalitat el més oberta possible i amb el gest de posar en suspens els prejudicis estratificats al llarg de segles de consolidació del discurs ortodox. I, en aquest sentit, la manera més pertinent amb la qual el lector compta per assumir o rebutjar la credibilitat de la proposta de Bilbeny és (a banda de llegir els textos, cosa que ben segur que molts dels seus detractors de l’acadèmia no es molesten a fer) analitzar les fonts –la matèria primera– que Bilbeny empra en la fonamentació de les seves afirmacions. És sobre aquest darrer punt que voldria fer una sèrie de consideracions. En la meva condició d’aficionat a la història no puc entrar a avaluar els materials historiogràfics que Bilbeny cita en les seves hipòtesis sobre la identitat de Colom. En canvi, en la meva condició d’estudiós del dret públic català anterior a 1714 (també ho soc de dret públic català vigent en relació al sistema de la Constitució Espanyola de 1978 i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, però això ara és secundari) sí que puc afirmar que Bilbeny fonamenta les seves tesis en la doctrina més solvent que abasta historiadors i historiadores del dret de gran vàlua com ara Víctor Ferro, Josep Maria Font Rius, Jesús Lalinde Abadía, Alfonso García-Gallo i, més modernament, Isabel Sánchez de Movellán. En aquest sentit, trobo especialment afortunat que Bilbeny hagi tingut la intuïció de fonamentar una de les tesis principals del llibre, a saber, que el títol de virrei assignat a Colom proporciona indicis sobre els seus orígens, en la descripció que d’aquesta institució va formular Víctor Ferro, un dels meus mestres i, probablement, un dels més grans estudiosos del dret públic català de tots els temps (un personatge, val a dir ara que podem formular algunes reivindicacions intel·lectuals, també desplaçat per l’acadèmia malgrat el seu monumental treball El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta). És precisament a les pàgines de l’obra El Dret Públic Català de Víctor Ferro en les quals es condensen els trets principals de la figura del virrei (o lloctinent) que es deriven de la regulació constitucional catalana i que posteriorment es traslladarien a l’administració de les Índies a través de Colom. I vet aquí la clau de volta de la hipòtesi de Bilbeny fonamentada en aquest rerefons institucional: com fou possible que Colom demanés als Reis Catòlics assumir el títol de virrei i de governador general de les terres que descobrís a partir d’una fórmula d’administració pròpia de la Corona d’Aragó i que no existia a la Corona de Castella per bé que era aquesta darrera la patrocinadora del projecte? Segons Bilbeny, la resposta a aquesta pregunta passa forçosament per la constatació del fet que Colom mantenia una relació de familiaritat amb el sistema institucional de la Corona d’Aragó i específicament a Catalunya, i això era així a causa dels seus orígens i de la seva biografia anterior al descobriment que difícilment coincidiria amb la del Cristoforo Colombo genovès.

Com atentament apunta Bilbeny, la manca de coherència a l’hora d’invocar una institució paradigmàtica del règim de govern de la Corona d’Aragó per part d’un suposat genovès en una expedició aixoplugada per una Castella en la qual es desconeixia la figura del virrei ja havia estat apuntada per historiadors com Vicens Vives, Fernández Duro o García Gallo, però cap d’ells no acaba de tibar del fil d’aquesta circumstància que, en canvi, Bilbeny, amb el gest audaç que abans lloàvem, porta a les seves darreres conseqüències: a saber, que si Colom va reclamar aquests títols als Reis Catòlics amb plena consciència del que significaven i de la màxima dignitat que representaven (la d’esdevenir l’alter nos del rei) era perquè Colom era català i d’ascendència noble, bregat en el tractament amb monarques i amb l’estament aristocràtic del seu temps i coneixedor profund de la seva estructura institucional, un context que s’allunya molt dels orígens plebeus atribuïts a l’Almirall per la versió canònica de la seva biografia.

Val a dir que, en relació amb el virregnat, Colom demanda que se li atorgui aquest títol amb unes peculiaritats que, si bé presenten una certa singularitat, no són del tot desconegudes en dret públic català, tal com insinua Víctor Ferro. Certament, aquest autor recorda que normalment el càrrec de virrei o lloctinent era limitat en el temps a un període de tres o cinc anys, tot i que els mandats de període indefinit no eren aliens a la tradició jurídica catalana. És justament aquesta variant de la regulació de la institució virregnal la que Colom busca com a retribució en el cas d’obtenir èxit en la seva empresa: que la condició de delegat del rei a les Índies li sigui vitalícia i hereditària en la seva família, petició que acaba essent consentida per la Corona a les Capitulacions de Santa Fe i en la qual Bilbeny veu l’origen dels intents del poder de la monarquia per difuminar la identitat de l’Almirall a partir de la seva mort, ja que l’estrangeria de Colom tindria repercussions en la validesa de les clàusules de la capitulació i, en conseqüència, en la revocació del títol de virrei de les terres descobertes atribuït als hereus de Colom.

En qualsevol cas, el que m’interessa destacar és que Bilbeny proposa una tesi plausible per arribar a la conclusió de la catalanitat de Colom basada en un estudi profund d’una institució de dret públic català de la baixa edat mitjana i de la modernitat que compta amb el suport de la doctrina jurídica més acreditada. Això, òbviament, no confirma amb plenitud la veracitat de la hipòtesi sobre la identitat de l’Almirall, però obre un camí en la seva investigació que, com a mínim, caldria tenir en compte per la comunitat científica sense que es pugui rebutjar a limine i, com es fa sovint, sense cap mena d’argument d’aquests que tant exigeixen que Bilbeny desplegui.

Un fet interessant que ha transcorregut d’ençà de la publicació de la primera edició de Cristòfor Colom, príncep de Catalunya és que la catalanitat de Colom ha estat suggerida des d’altres àmbits, fins i tot en aquells que passen per associar-se al discurs de l’acadèmia, com succeí quan Charles J. Merrill, professor de llengües a la Universitat de Mount Saint Mary (Maryland), va plantejar en el seu estudi Colom of Catalonia: Origins of Cristopher Colombus revealed la possible identitat catalana de l’Almirall tot basant-se en l’anàlisi lingüística dels seus quaderns de bitàcola i d’altres manuscrits del qual es derivava una interposició de lèxic, d’expressions pròpies i de signes de puntuació propis d’un catalanoparlant (tesi que també ha sostingut la professora Estelle Irizarry). La qüestió que ens afecta ara és que, tot i arribant a la mateixa conclusió per una via diferent (l’estudi de les institucions), Bilbeny es va avançar a Merrill i a Irizarry en la defensa de la catalanitat de Colom tot havent de suportar una allau de desqualificacions molt més agres per part de l’estament acadèmic nostrat que els citats autors estrangers. El fet curiós és que si les conclusions de Merrill, Irizarry i d’altres confirmen les intuïcions de Bilbeny, ¿per què, en comptes de reconèixer a Bilbeny el mèrit d’haver avançat en una investigació que pot estar en la línia correcta, els sistemes establerts de coneixement s’han dedicat a menystenir-lo, en el millor dels casos i, en el pitjor, a negar la mera existència de la seva recerca? La resposta a aquesta pregunta ens portaria molt lluny, tal com també va intuir un dels més grans filòsofs del segle XX, Michel Foucault, en la relació entre el poder i la creació dels discursos sobre el saber (i, en particular en la creació de les estructures acadèmiques i el reclutament del seu personal com a eina de reproducció del saber i del poder) que és precisament la idea fonamental que batega en les intuïcions de Bilbeny projectades a la reinterpretació de la biografia de personatges concrets de la història europea que s’associen a la catalanitat, en concret: la irrupció del poder per reescriure la història a la seva conveniència. Les afirmacions de l’autor a aquest respecte i la base documental i empírica que estintolen els seus plantejaments podran ser més o menys exactes o més o menys discutibles, però, sigui com fora, el debat s’enriqueix amb la recepció tant de la intuïció central que defineix l’obra de Bilbeny (l’ocultació del passat a través dels mecanismes de poder) com de les experiències específiques que es presenten com a prova de càrrec de la idea general sobre història i poder.

Al cap i a la fi deixem enrere els prejudicis (sempre una manifestació d’ignorància) i que sigui el lector –especialitzat o no– aquell que jutgi.

Hèctor López Bofill

Altafulla, 5 de febrer de 2019.

CRISTÒFOR COLOM, PRÍNCEP DE CATALUNYA

O QUAN UNA NOVA EDICIÓ VOL DIR NO DEIXAR MORIR LA MEMÒRIA, NI EL CONEIXEMENT, NI LA DIGNITAT

Pel març del 2006 –ara fa precisament tretze anys– Proa llançava al carrer el llibre que ara teniu a les mans. És evident que el llançava en la seva edició i amb un format diferent, però el contingut del llibre –diguem-ne simplement el llibre– era exactament el mateix.

Hi podia haver fet correccions, introduir-hi noves dades i els resultats de les últimes recerques. Hi podia haver afegit més gravats i tota altra mena de proves i evidències plàstiques i documentals que ajudessin a convèncer encara amb més contundència un eventual lector encuriosit i àvid d’experiències intel·lectuals no sotmeses al discurs esterilitzat i esterilitzador oficial. Però no ho he fet. No ho he volgut fer. En primer lloc, perquè estic convençut que el llibre en si ja aporta tot el gruix d’informació necessària per convèncer qualsevol lector de ment oberta, imparcial i amb capacitat crítica solvent. I, en segon lloc, no ho he fet perquè considero que aquest llibre és i representa una fita històrica clau –un abans i un després– en l’àmbit de les biografies i estudis publicats sobre En Cristòfor Colom. En sóc molt conscient. Fins aquí, gairebé tots els llibres que, d’una manera o altra, volien exposar –de vegades, fins i tot, amb ínfules de rigor acadèmic– qui era el Colom històric, no deixaven de navegar en una mar llegendària i mitològica infinita. Incapaços els escriptors, erudits i historiadors de discernir entre un document real i un altre d’inventat per l’aparell d’estat –per un aparell que conté enquistada en ell mateix la maquinària de la censura–, s’han cregut que l’almirall dels almiralls o el virrei dels virreis, càrrecs tots dos vinculats a la família reial catalana i que requerien uns alts coneixements de fiscalitat, de dret i d’experiència naval i militar, podien haver estat exercits per un llaner analfabet, del qual, avui dia, ni tan sols coneixem si sabia escriure. I això sense ni tenir en compte que, si era genovès, encara ho podia haver fet menys, per tal com era un estranger als estats de la nació catalana. Al marge d’això, gairebé, com us deia, tots els escriptors, erudits i historiadors, més enllà de la seva ideologia política –cosa encara més sorprenent– han defensat a capa i espasa que no era català i, amb aquest únic fi, s’han posat al costat de l’estat, de l’exèrcit, de la universitat espanyola, dels postulats franquistes i del discurs de la inquisició, introduït amb sang i fetge, robatoris de llibres i confiscació de biblioteques senceres, perquè tot allò que s’atrevís a suggerir que En Colom podia haver estat català, fos bandejat, expulsat, escarnit i obliterat de tot debat seriós i de tot estudi acadèmic. I no parlo d’oïdes: jo en sóc un cas vivent.

Deia, doncs, que fins al meu llibre, tot era rondallística i mitologia –per no dir obertament una delicadíssima i podrida mentida–. No puc negar que hi havia hagut els llibres imponderables i reveladors de l’Ulloa i d’En Carreras Valls abans de la gran guerra franquista. I, després, tampoc no puc negar que hi havia hagut els llibres de molts altres estudiosos catalans –com els d’En Caius Parellada, per exemple, despuntant entre tots ells– que, amb un gest i un esforç dignes de tota admiració ens havien aportat una visió novíssima d’En Colom, fent servir documentació i raons tant vigoroses com convincents. És clar: eren raons, documents, veritats col·laterals. Ens apropaven a la catalanitat d’En Colom d’una forma lluminosa. I ens en convencien del tot. Ens parlaven del seu context català, dels seus amics catalans, de la catalanitat de la seva llengua, del seu bagatge nàutic català, de les seves confluències lul·lianes, del seu coneixement de la geografia catalana, així com de les lleis i institucions de Catalunya.

Un dels llibres de l’Ulloa duia, precisament, per títol El Pre-descubrimiento Hispano-Catalán de América en 1477. Tota una declaració d’intencions. Amb tot, al marge de desqualificacions i ridiculitzacions cap a l’Ulloa i la seva obra, del qual alguns historiadors espanyols –amb títol– se n’enfotien dient-li a tall d’escarni «el indio», ningú no ha pogut desmuntar cap de les seves solidíssimes argumentacions. Era un llibre electritzant, viu, que infonia vida al pensament i el convertia –més enllà de la sonsònia i el baladreig imperants– en una gran màquina al servei de la recerca de veritat. Però era un llibre sobre els anys primers d’En Colom com a navegant, els seus primers viatges, la seva formació cultural, el seu estatus social, la seva relació amb la monarquia i amb Catalunya. Que ja és molt, per no dir moltíssim. Però que no refeia en absolut la seva biografia de forma mil·limetrada, acurada, precisa. L’Ulloa, a tot estirar, hi identificava, en aquest llibre i en els posteriors, En Colom com un membre de la família barcelonina dels Colom, que havien lluitat, en tant que cabdills, a la revolta de la Generalitat contra Joan II, el pare del rei Ferran el Catòlic. Àdhuc es va aventurar a anomenar-lo «Joan». Però, dissortadament, per raó de la seva mort precipitada i misteriosa a Barcelona, al gener del 36, aquí es va acabar tot. Deia, també, que En Parellada, el va seguir. I el seu llibre Colom venç Colombo. La vera naturalesa catalana del Descobridor del Nou Món és amb tota seguretat el llibre més important que s’ha escrit després dels de l’Ulloa per demostrar que En Colom no podia ser, de cap de les maneres, genovès, sinó català, i també, segons ell, de la nissaga barcelonina dels Colom.

Fins al 2006, com us intento exposar, el centre neuràlgic dels estudis era l’intent de demostrar que En Colom havia de ser i era català o, en el menor dels casos, que parlava català. Aquest era el gran eix gravitacional de totes les raons esgrimides i per esgrimir. L’acadèmia, òbviament, fidel als seus principis de manca d’interès crònic per tot allò de la història que no fos sancit per les autoritats competents del poder de l’estat i que no poguessin prendre amb una cullereta com si fos un xarop, continuava mirant cap a un altre costat. I va ser en aquest context que, entre la desídia intel·lectual i el menyspreu a la veritat, però també entre molts i diversos intents honestos de franctiradors per fer conèixer la catalanitat d’En Colom, de cop i volta, va aparèixer el meu llibre.

A grans trets, i vist ara amb prou distància, jo diria que, llevat de petites escaramusses literàries que em vaig veure amb el deure d’afrontar per dilucidar ara un punt i ara un altre de la biografia colombina, no hi volia demostrar re. A veure si ens entenem. No volia demostrar si En Colom era català o parlava català en la intimitat o en públic o arreu. No pretenia demostrar si es deia Joan o qualsevol altre nom. Ni volia convèncer ningú d’això ni d’allò. El que volia –i potser també amb el temps ara ho desfiguro dúctilment– era explicar, narrar, argumentar. Deixar el debat, tan fatigós i, en alguns moments, tan eixorc i, per sobre de tot altre estri dialèctic, conjurar-me tan sols per informar. Per aportar informació. Abundosament. A balquena. Insaciablement. Despietadament.

Ja estava convençut que En Colom era català. I, com a tal, parlava i escrivia en català. Ja sabia que pertanyia a la família dels Colom barcelonins. Que es deia Joan. Que el rei Enric l’havia fet cavaller. Que havia lluitat al costat de Pere de Portugal i Reiner d’Anjou, reis llavors consecutivament dels catalans. Sabia que era un gran navegant i un gran militar. Que tenia una gran formació intel·lectual i nàutica. Que gaudia d’unes armes familiars. Que no era el primer almirall de la seva família. Que s’havia exiliat a Portugal i que s’havia casat, pel cap baix, almenys dues vegades: una amb Margalida d’Alòs, filla d’un cònsol de mar de Barcelona, i una altra amb Felipa de Coïmbra, dita també Felipa d’Avis, filla de Pere de Portugal, príncep portuguès, i néta de Jaume d’Urgell el Dissortat. O sigui, que el seu matrimoni amb Felipa de Coïmbra l’entroncava directament, d’una banda, amb la casa reial portuguesa i de l’altra amb la casa reial catalana. I això era tota una revelació, que permetia veure de fit a fit l’autèntica dimensió humana i política d’En Colom. Apareixia als nostres ulls un nou, novíssim, renovellat Colom, que no plantava cara a Ferran el Catòlic com un llaner, sinó ja com un autèntic príncep català i portuguès. Un home que no es mocava amb mitja màniga, sinó que havia ascendit a les més altes esferes del poder. I, ara, després dels càrrecs que havia exercit a Catalunya, volia esdevenir virrei i almirall al Nou Món. Càrrecs que passarien als seus fills i néts de forma hereditària, d’acord amb el que havia convingut i signat amb els reis, fins a la fi i extinció del seu llinatge. Ras i curt, i per si no ha quedat prou clar o se us n’ha escapat algun matís: amb això En Colom creava una dinastia a Amèrica paral·lela a la dels reis catalans. Però, és clar: no creava pas una dinastia de llaners o taverners, sinó una autèntica dinastia d’homes d’estat, conscient de ser-ho i amb voluntat de perpetuar-s’hi indefinidament. Com un monarca més. Per això i no pas per cap broma suada va voler que els reis li atorguessin els títols de virrei i de governador general, que ell cenyia en un de sol i que no existien ni van existir mai a Castella. Per això va crear un virregnat i una audiència virregnal al Nou Món, que ell presidia. I per això va demanar també el títol d’almirall que a Catalunya posseïen tan sols, com els virreis, certs membres de la casa reial. Jo volia explicar tot això al llibre. I ho vaig fer. I no en una novel·la o en un relat imaginari i suggestiu, sinó en un estudi abassegadorament escrupolós sobre el dret constitucional català i els càrrecs curials que En Colom va exercir, que llavors vaig copsar que eren la clau de volta de tot plegat.

Volia explicar, encara, que la nació catalana es constituïa en diversos regnes o estats, vinculats a la persona del monarca, el qual delegava el seu poder en un virrei en cadascun d’aquests territoris, perquè l’estat no podia concebre un buit de poder reial als seus dominis. El virrei, doncs, feia d’alter nos del rei, de delegat personal seu. I tothom el veia i l’obeïa com si fos una perllongació política de la mateixa figura del monarca. És a dir, que hi havia un virrei a Catalunya, un a Aragó, un a València, un a Mallorca, un a Sicília, un a Sardenya, un a Nàpols i, ara veiem amb tota netedat que també n’hi havia un a les Índies. Amb la qual cosa ara es podia explicar des de la perspectiva del dret constitucional i de la filosofia política que les noves terres americanes, governades, en qualitat de virrei, per En Colom, només podien ser, per bé que ultraoceànicament, però també com a nou virregnat, unes noves terres catalanes. Els llibres podien cantar missa. Els documents adulterats podien afirmar el que volguessin amb impunitat total i absoluta. La realitat d’aquest fet indubitable els anorreava del tot. S’ha debatut si En Colom va néixer aquí o allà, si era genovès o no, si tenia estudis o era autodidacte o analfabet. S’ha discutit si era un gran navegant o s’ho havia inventat tot. Hom s’ha fotut garrotada rere garrotada per esbrinar si estava casat o amistançat i qui eren realment els seus pares i avis. Ara es nega i ara s’afirma si va lluitar a les ordres de Reiner d’Anjou, com ell mateix escriu, o no. Fan passar tota la seva biografia per la prova del polígraf fins a l’avorriment, i a hores d’ara encara no saben què és cert i què és fals. Però, increïblement, ningú no dubta que En Colom va ser virrei i que va exercir aquest càrrec, al Nou Món, en un virregnat i dins d’un consell virregnal. I llavors tot canvia i el meu llibre ho intentava explicar. Ho intentava al 2006 i ho torna a fer ara, mercès a l’esforç, l’entusiasme i la convicció de Librooks, amb aquesta nova edició.

Abans he dit que el llibre que teniu a les mans era el mateix del 2006, i no és ben bé cert. És quasi el mateix. Però, mentre amb l’editora Cèlia Pujals corregíem el text i el preparàvem per a la nova edició, ella s’ha adonat que hi ha uns paràgrafs en aquest llibre que no eren a l’antic. Després de tretze llarguíssims anys de tenir totes aquestes explicacions dormint congelades a l’arxiu perenne de l’ordinador, no he sabut trobar-li el perquè. Potser Proa, entre correccions i afegits, va badar i el nou text va quedar exclòs d’aquell llibre primigeni. O potser jo, després d’aquelles dues primeres edicions consecutives, en vaig voler allargar un capítol amb nou material de cara a una possible tercera edició. Ara mateix no ho recordo ni crec que tingui la més mínima importància. El cert és que ja van inclòs en aquesta nova edició de Librooks i jo el dono per bo.

Així mateix, també us he manifestat que el llibre que ara publica Librooks, i que va tenir un èxit clamorós i va obligar Proa a editar dues edicions de 5.000 exemplars abans de Sant Jordi d’aquell 2006, sense cap mena de publicitat enlloc, em sembla tancat i baldat. I que, per aquest mateix motiu, no havia volgut –com s’acostuma a fer– ni revisar-lo ni ampliar-lo. La tasca imponderable d’En Pep Mayolas ho ha suplert amb escreix, perquè ell sol ha fet d’avalador i continuador, escodrinyador i ampliador dels àtoms d’aquesta regenerada història. Així, publicava al 2011 el seu llibre La Princesa a l’exili. Felipa de Coïmbra i d’Urgell (1435-1497), que ampliava i confirmava encara molt més els postulats del capítol que, sobre aquesta mateixa dama, jo havia inclòs a Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, i on afirmava que la verament autèntica segona muller del descobridor era Felipa de Coïmbra, néta de Jaume d’Urgell. Així mateix, en el seu nou llibre Fins que En Colom begui a galet, publicat per Llibres de l’Índex al 2012, En Mayolas continuava aprofundint en aquesta identificació del meu Joan Colom Bertran amb el descobridor Cristòfor Colom a través d’un parell d’estudis, ara en format de dos capítols, totalment reveladors. L’un, sobre l’infant Joan de Portugal, que ell identificava amb l’infant Joan Colom i Bertran, marit de la infanta i princesa Felipa; i l’altre, entorn d’una enigmàtica cunyada del Colom oficial, dita Violant, que d’una banda, pel que fa al nom, coincideix amb la muller d’En Lluís Colom, germà del nostre Joan Colom, dita Violant de Mont-ros, i de l’altra, pel que fa als fets que se li adjudiquen, s’identifica de ple amb la segona esposa d’En Jaume Colom, fill hereu d’En Joan Colom, anomenada Violant de Soler. Els nous estudis, per tant, a mesura que passen els anys, més que desmentir la proposta d’aquest llibre que ara reeditem, la vénen a conformar i enfortir. Hi ha, encara, un tercer capítol en aquest llibre d’En Mayolas que té també un gran interès per tot el que ens afecta, que és el que dedica a esbrinar l’edat d’En Cristòfor Colom al 1492, i que ell creu que seria de 78 anys, la qual cosa esmicola el muntatge també del Colombo plebeu genovès quaranta anys més jove, sense estudis ni experiència nàutica de cap mena. Us deia que aquest capítol era més interessant que transcendent, com ho eren els altres dos que acabo de citar, perquè l’edat d’En Colom i el seu any de naixement no eren cap novetat ni llavors ni ara. No ho eren al moment de l’edició del llibre d’En Mayolas, perquè ja n’havia parlat a bastament en un article anterior, ni ho són ara mateix, car a l’abril del 2017, Librooks havia editat ja en forma de llibre aquelles meves primigènies consideracions, ara sota el títol de La data de naixement d’En Colom. Era un llibre petitó, però no menys contundent, on demostro –o així ho crec– a base de documentació i raons que el veritable Colom descobridor va néixer al 1414 i no pot ser ningú més que En Joan Colom Bertran, tal com ja havia suggerit l’Ulloa i defensat En Parellada, i tal com també miro de demostrar al llibre que teniu a les mans. Aquest sigui tal vegada el llibre d’un interès més crucial, malgrat el seu títol específic, per acabar de comprendre per què, mentre el món acadèmic continua desacademitzant-se afirmant que En Joan Colom era mort abans del 1484, jo dic i redic que el Gran Almirall i Virrei era un barceloní i per què el considero un príncep català.

Així mateix, a l’estudi que tot seguit llegireu, veureu que hi ha un capítol destinat a l’escut d’armes del Descobridor, que els reis li renoven i amplien a Barcelona, a la tornada del seu primer viatge transoceànic, al maig del 1493. Aquí hi sostinc que, d’una manera o altra, els reis li van atorgar, per raó i premi dels seus serveis i descobertes, les mateixes armes reials. La historiografia inquisitorialesca –vull dir la que segueix com si fos un dogma de fe la història reescrita pels inquisidors i la censura d’estat– continua creient que els Reis Catòlics li van concedir graciosament les armes reials de Castella. Jo, al llibre, hi postulava i hi postulo que aquest era un fet, més que inversemblant, del tot impossible, perquè els reis eren a Barcelona, on actuaven com a monarques catalans. A més a més, la concessió de les armes reials es faria a un català –perquè no hem d’oblidar que els reis sabien que En Colom ho era– i les hi atorgarien en el decurs d’unes Corts Generals de Catalunya, on ni Castella ni els reis de Castella no hi pintaven re. Llavors jo pressuposava que aquestes armes reials que En Colom duria a partir de llavors al seu escut havien de ser les catalanes, que són les úniques que uns reis catalans podien concedir a un català a Barcelona, durant unes Corts Generals de Catalunya. Doncs bé, uns anys després, els amics Lleonard Garcia, primer, i Daniel Bello, posteriorment, sense tenir contacte l’un amb l’altre, em van fer arribar un escut d’armes inèdit d’En Cristòfor Colom, que corroboraria el que us he adduït, car aquest mostra a ulls vistents tres pals o barres al quarter inferior esquerre.

És cert que el dibuix, fet a la segona meitat del segle XVIII i contingut en un manuscrit d’aquest mateix segle –la Colección de Armas y Blasones, d’En Fernando Martínez de Huete–, és en blanc i negre i semblaria que no pot provar res més que una nova incògnita. Però, sabent com sabem que En Colom era un membre de la casa reial catalana i que els reis li van concedir unes noves armes reials, que han desaparegut dels gravats de tots els seus escuts, ara podem inferir que, per aquestes mateixes raons, s’havia de tractar de les armes reials catalanes, motiu pel qual havien de desaparèixer sempre. L’aportació d’aquesta nova dada, doncs, ve també a rubricar i refermar una vegada més –i potser per totes– la clau de volta del llibre que llegireu: que En Colom era un príncep de Catalunya i que per raó d’aquesta vinculació i de la seva catalanitat, els reis li van augmentar les armes familiars del seu escut, amb el senyal heràldic de la casa reial catalana.

Escut d’armes d’En Cristòfor Colom fet a la segona meitat del segle XVIII, en el qual s’observen tres barres horitzontals al quarter inferior esquerre.

Mentre tancava el pròleg que ara mateix llegiu, i m’entretenia a fornir les imatges a l’editora per a la nova reedició, l’amic i investigador Joan Cassola m’ha fet arribar dues definicions de la història que un parell d’autors de la seva devoció han escrit i que ell considera prou interessants perquè jo les conegui. La primera és d’En Fernand Braudel, signada al 1972 al seu Personal Testimony, i fa: «Tot està per fer o per refer, o per repensar, en el pla conceptual i pràctic de la història». I valgui aquí per defensar la meva visió també oberta de la interpretació històrica. I per defensar, de retruc, aquest llibre. Perquè, si d’una banda els fets són els fets, altrament, la seva interpretació sempre és diferent i està sotmesa a múltiples factors socials, econòmics, religiosos, polítics i, fins i tot, emocionals. M’agrada que un autor com En Braudel subscrigui que tot, a la història, està per repensar i refer. Perquè, com tota disciplina d’estudi, la història no és una fe, sinó una interpretació intel·lectual d’uns textos escrits, copiats, traduïts i, massa sovint, també reescrits. Negar això és negar el motor primordial de tot acte intel·lectiu i el sentit pregon del coneixement mateix.

L’altra citació que em feia arribar En Cassola és una mica més antiga i l’ha escrita En Walter Benjamin vers el 1940 al punt VI del seu article intitulat «On the Concept of History», recollit al volum 4 dels seus Select Writings. I diu: «L’únic historiador capaç d’encendre l’espurna de l’esperança en el passat és aquell que està fermament convençut que ni tan sols els morts estaran segurs de l’enemic si aquest venç. I aquest enemic no ha parat mai de vèncer». La frase té tant de demolidora com d’esperançadora. Perquè, certament, si bé també en el nostre cas les victòries dels estats que durant segles han mirat amb tots els mitjans possibles d’anor-rear-nos com a poble i com a civilització no s’han aturat mai, tampoc, per contra, no s’ha detingut la força del nostre passat per encendre la guspira del nostre interès per la nostra història, que és una altra forma de dir que no ha cessat la passió per la nostra memòria personal i col·lectiva i pel seu missatge regenerador, que travessa els temps i les cendres de tots els incendis i de tots els crims perpetrats pels nostres multiseculars exterminadors. Sí, efectivament: la història té també aquest poder que transcendeix la matèria i es transcendeix a ella mateixa si l’estudiem, la comprenem i l’assumim com una part de nosaltres mateixos i de la nostra dignitat més personal i intransferible.

I això em porta directament a la darrera consideració. Perquè si llegir història ens fa ser conscients de qui som, d’on som i què volem ser, això significa, ras i curt, que la comprensió dels fets i la lectura de la realitat ens permeten dissenyar estratègies per avançar humanament, socialment i nacionalment; i no deixa de ser menys cert que una lectura esbiaixada, poc curosa o totalment errònia, ens pot dificultar els nostres plans de present i, fins i tot, obstruir o debolir els projectes de futur. No és cap astracanada, ara que els temps que vivim ho comporten, conjecturar que si el nostre país no ha sabut sortir-se airós de les seves topades multiseculars amb Espanya i massa sovint els nostres dirigents, tant intel·lectuals com polítics, no han sabut llegir correctament la realitat, la qual cosa n’ha precipitat estratègies –per dir-ho educadament– poc o gens afortunades, ha estat per un gravíssim menyspreu al coneixement. L’autosuficiència i l’autoengany no són gaire amics de l’eficiència. El menyspreu a la realitat no pot ser un dogma perpetuat de forma conscient una generació rere una altra. Jo crec que el coneixement del passat –en tant que una altra forma de coneixement de la realitat – no tan sols ens ensenya i ens educa, sinó que, fonamentalment, ens forma i ens estergeix un criteri molt més ample i valuós que el sol coneixement de la realitat fugissera del present. Per això escric. Per això investigo. Per això explico. Per això publico. Si la història és quelcom més que un apunt, quelcom més que un examen, quelcom més que un llibre; si la història és una llum, una pauta i una brúixola, si la història és una consciència viva i vivificadora, potser si ens hi aproximem amb humilitat, amb respecte, tenint en consideració cada un dels seus fets –i no tan sols els que volem veure o sentir–; si som capaços d’entendre-la i pensar-la, sense supèrbia ni pedanteria, però tampoc sense servir-nos-en per a fins personalistes o crematístics, potser –deia—aquesta història ens ajudi en la llarga i sempre difícil tasca de ser. Ens ajudi en la sempre perillosa i estimulant tasca de la comprensió. Ens ajudi, al cap i a la fi, en la més que ferotge tasca d’avançar com a poble. I com a poble lliure.

Sí, potser si llegim història amb una mica més de pau mental i més equidistància emocional, si llegim pel plaer de llegir i de saber, però també per la vivificadora voluntat de ser, d’alliberar-nos del llast del victimisme i de l’il·lusionisme servils, potser les nostres relliscades estratègiques no seran tan aparatoses i podrem deixar algun dia de culpabilitzar els altres de les nostres pròpies mancances. I l’autoimmolació deixarà de ser l’única esperança possible. Potser.

Jo us convido a llegir aquest llibre justament per això. Per eixamplar la ment, per esbatanar l’ànima, per regenerar la mirada que tenim sobre nosaltres mateixos. No tan sols per saber detalls i anècdotes sobre En Colom i la Catalunya medieval. Jo us convido a llegir per recuperar la memòria, que també és una forma de recuperar el criteri. Jo us convido a llegir per esborrar l’orgull, reconstruir el pensament i guanyar, de tot en tot, la dignitat. Us convido a llegir com a estratègia, com a gran repte de futur. Potser llavors, quan mirem el present, els camins que trobem no tindran ni les mateixes pedres ni les mateixes ensopegades multiseculars. En definitiva: us convido a llegir per transformar la realitat. Aquest és el gran repte: la lectura com a manifestació de l’audàcia. La lectura com a encarnació de la dimensió invencible de tota estratègia. Ara i aquí. Ara i sempre.

Jordi Bilbeny

El Barracar, Arenys de Munt

15 de febrer del 2019

Cristòfor Colom

Príncep de Catalunya

EL PRÍNCEP COLOM, ENTRE LA HISTÒRIA I LA RONDALLA

Quan al 1988 em vaig proposar fer una novel·la històrica sobre En Cristòfor Colom i vaig començar a cercar la informació indispensable que m’hauria de guiar en aquella comesa literària, em vaig inquietar molt: no hi havia manera de quadrar les dades que em sortien al pas. Encara que tothom el fes genovès, el seu fill Ferran, erudit escrupolós i bibliògraf eminentíssim, ho negava en rodó i no mancaven testimonis que asseguressin que havia nascut en els llocs més diversos i inversemblants.

La seva vida sencera estava plena d’una boira pastosa, que no em deixava discernir la veritat nua i pelada dels fets. Així, no només En Colom havia nascut a desenes de pobles, viles i ciutats alhora, sinó que tot gravitava entre una dicotomia semblant. Per alguns autors, era un dels homes més savis i instruïts del seu temps, cosmògraf rellevant, navegant incansable, escriptor empedreït i més àvid lector, que parlava diverses llengües i improvisava versos en llatí, mentre extreia citacions de l’Antic Testament, de la patrística, dels filòsofs clàssics i de la literatura del seu temps, a despit que, d’altres autors, juraven que no tenia cap mena d’estudis.

Segons d’altres, era un pobre plebeu, llaner i taverner, de qui no es coneix no només cap escrit, sinó ni tan sols la signatura i no s’havia mogut del seu poble en tota la vida. Aquesta versió creguda comunament per tothom es contradeia frontalment amb tota la resta de dades que en sabem: que va entrar a la mar ja des de molt jovenet, que havia recorregut totes les mars que llavors es navegaven, que era un pilot expert i que havia fet de corsari i capità de nau a les ordres del rei Renat d’Anjou.

També els seus biògrafs adveraven que tenia escut d’armes i que, en tornar a Barcelona, després d’haver retrobat el continent perdut, els Reis Catòlics, en agraïment i premi pels seus serveis, li van ampliar el blasó familiar amb noves concessions heràldiques. Però, la qüestió es complicava, perquè d’altres biògrafs no exposaven que tornés a la capital catalana, sinó que els monarques el van rebre a Castella.

Llavors tot entrava en un espai extremament vidriós, atès que, segons alguns cronistes, En Colom va tornar al mateix port i vila d’on havia salpat un any abans. Això significava que, si s’havia fet a la vela des de Catalunya, era normal que retornés a Barcelona; però si era rebut a Castella és que havia salpat d’aquell regne.

De seguida em vaig adonar que darrere del port de sortida s’hi podia amagar l’autèntic desllorigador de la seva nacionalitat. ¿Havien salpat de Catalunya i a Catalunya havien tornat o aquesta dada, com apuntaven alguns especialistes, havia estat introduïda per historiadors nacionalistes?

Mentre estava immergit en tots aquests dubtes, vaig rebre un estudi de la Teresa Baqué, investigadora també dels afers colombins, que ella mateixa em va trametre, fonamentat en les seves recerques sobre els protagonistes de la Guerra Civil catalana del segle XV i llur connexió amb el descobriment d’Amèrica. És una guerra desconegudíssima per la quasi totalitat d’historiadors, llevat d’un grapat menut d’especialistes, però d’una transcendència categòrica en el tema que ens ocupa, car durant set anys del seu decurs, entre el 1466 i el 1472, el rei de Catalunya havia estat Renat d’Anjou i els Colom de Barcelona hi havien pres part i n’havien esdevingut protagonistes principals. Llavors, saltava a la vista que si els Colom de Barcelona i el rei Renat havien estat al mateix bàndol durant aquella guerra i En Cristòfor Colom ens diu del seu puny i lletra que havia servit el rei Renat perseguint unes naus, que ara sabem que es trobaven bloquejant el port de Barcelona, és que s’obria un camp de versemblança infinita entre el Colom descobridor i els Colom de Barcelona.

Però la Teresa Baqué no aprofundia l’aspecte angeví del Gran Almirall, sinó que focalitzava molt específicament el seu estudi en els dos anys de regnat de Pere de Portugal, entre el 1464 i el 1466. I en treia unes dades de transcendència capital: en ser proclamat el Conestable Pere com a rei dels catalans, va aterrar al Principat amb un estol ingent de cavallers i militars addictes a la seva causa. El rei Pere no era un home qualsevol. Era, ni més ni menys, que el renét del rei Pere III i el nét de Jaume d’Urgell: l’hereu a la Corona, destronat i empresonat per Ferran I, l’avi que seria de Ferran el Catòlic. Amb la qual cosa ara som conscients que la Guerra Civil va ser també una guerra dinàstica: la continuació, amb molta més virulència, del Compromís de Casp i de l’ocupació il·legal de la Corona pels Trastàmara.

La Baqué, doncs, resseguia amb minuciositat aquells guerrers que van venir amb el Conestable a Catalunya i, a partir dels treballs d’En Martínez Ferrando, i mercès també a les seves pròpies recerques, hi trobava els Ianyes escampats arreu de l’Empordà i exercint càrrecs notables a la cancelleria reial. Però també, molt especialment, els documentava vinculats a Pals. I m’ho feia saber perquè ho tingués en compte en els meus estudis.

La informació em va ser trasbalsadora. Era una coincidència de noms? Un simple joc lèxic? Si En Colombo era un Colom, Palos podia ser Pals? Era una broma suada? Em vaig posar a treballar. D’entrada, la meva sorpresa anava creixent. Com més llegia i remenava els textos dels cronistes primitius, més desconcertat i