Cròniques

By Manuel de Pedrolo

El llibre que teniu a les mans sota el títol de "Cròniques" recull tot un seguit d’articles de Manuel de Pedrolo publicats al llarg dels anys 80 al "Diario de Barcelona" i al diari "Avui", i que foren publicats anteriorment, per separat, com a "Cròniques colonials" i "Cròniques d’una ocupació". En aquests articles, Manuel de Pedrolo hi denuncia les conseqüències que per als Països Catalans es derivaren d’aquella transició de pactes i renúncies, i alhora mostra el seu compromís inequívoc amb la lluita per l’alliberament nacional, per la independència, dels Països Catalans.

D’aquesta manera, els textos de Pedrolo que conformen aquest llibre descriuen, d’una banda, la misèria política dels primers anys d’aquella reforma i la seua consolidació, que significà la frustració de bona part d’aquelles expectatives nacionals i socials covades en la dura lluita contra la dictadura, i de l’altra, l’ascens i l’expansió d’un independentisme d’esquerres i combatiu que intentaria plantejar alternatives i combatre el nou escenari polític fruit de la malanomenada transició al llarg dels anys vuitanta.

Amb "Cròniques" oferim als seus lectors el primer títol del que serà la Biblioteca Manuel de Pedrolo que, amb el suport inestimable de la Fundació Manuel de Pedrolo, pretén recuperar l’obra i sobretot l’actitud política i vital d’un autor que, en paraules seves, mai renuncià a la plenitud de la seua cultura, és a dir, a bastir un discurs i una pràctica independentista.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Nexum
• Release date: Oct 31, 2018

Book preview

Un ésser estrany i molest anomenat Manuel de Pedrolo

Aquest llibre que teniu a les mans és una reedició de dos reculls d’articles de Manuel de Pedrolo, aquest cop però, en un sol volum. Després de vint-i-quatre anys de la primera edició de Cròniques colonials i disset de les Cròniques d’una ocupació, el sol fet de reeditar-los conjuntament esdevé un merescut homenatge a l’autor de l’Aranyó que hem volgut celebrar des d’Edicions El Jonc i la Fundació Manuel de Pedrolo.

He d’agrair a Edicions El Jonc l’aposta valenta de reeditar en un sol volum aquests dos reculls d’articles de Pedrolo dels anys 80, ja que no fa pas tants anys (2000), tingueren la bona pensada de treure Cal protestar fins i tot quan no serveix de res , que va esdevenir una oportunitat de rescatar-lo de l’oblit a que se’l tenia sotmès i presentar el pensament pedrolià davant les noves generacions de joves independentistes –potser per a alguns per primer cop. La seva nova aposta pel pensament de Manuel de Pedrolo, doncs, representa una bona notícia, un aire fresc i renovador que ens pot fer molt de servei encara.

L’obra de Pedrolo, tant literària com política va ser pensada i escrita al servei de la llibertat d’un país, la nostra nació: els Països Catalans. Amb els seus articles i columnes d’opinió, ja sia des de l’Avui o el Diario de Barcelona, ens mostra la nostra realitat colonial i de submissió a la voluntat d’anihilació dels Estats espanyol i francès, de les Metròpolis con li agradava d’anomenar-los Pedrolo, esdevenint un referent per a amplis sectors socials del nostre país, amb una merescuda autoritat moral en el si de la llavors incipient esquerra independentista de finals dels anys 70 i els 80.

Davant d’aquesta realitat provinciana de la nostra nació que amb tanta lucidesa ens la descriu, Pedrolo només en reclama per a la nostra nació el mateix que per a totes: el dret a una existència lliure, la independència. Pedrolo que va escriure la seva extensa obra- els orígens de la qual ens situa a la fosca nit del franquisme- en tot de gèneres i exploracions literàries, ho féu sempre conscient de pertànyer a una nació en estat permanent d’excepció. Un escriptor que en qualsevol de les seves facetes literàries (teatre, narrativa,...) recorre a la recerca apassionada de la llibertat, tant de l’home com de l’alliberament col·lectiu com a poble.

Aquests articles que teniu l’oportunitat de (re)llegir a continuació ens situen davant de la denúncia contra l’Estat espanyol –també l’Estat francès- que ens colonitza i a la vegada és un reflex concret i concís dels problemes quotidians derivats d’aquesta ocupació amb un discurs i llenguatge colpidor, que no deixa indiferent, polèmic i directe i que ens mostra el profund compromís social i polític d’aquest escriptor que un bon dia va decidir de deixar de dir-se’n nacionalista, per dir-se’n ras i curt independentista, ja que era –deia- una manera molt més aclaridora de reflectir el seu pensament, sense haver de donar explicacions.

Amb Pedrolo hi trobareu una clara opció de denúncia contra els polítics, la classe política que va fer possible l’anomenada transició del franquisme i el retorn i consolidació de la monarquia borbònica. Per altra banda, amb els seus articles Pedrolo té l’encert de trencar el tabú de la invisibilitat de l’independentisme en un context en que aquest moviment s’esforçava per fer-se un espai, tot enfrontant-se directament a l’Estat.

Precisament, amb Cròniques colonials i Cròniques d’una ocupació Pedrolo deixa entreveure com a començaments dels anys 80 i fins el final de la seva vida, es mostra clarament decebut pel context social, cultural i polític de Catalunya. Després de la mort del sanguinari dictador Franco el mateix Pedrolo reconeix que va tenir la il·lusió de creure que es podria construir un nou període. Les il·lusions, però, s’esvaeixen aviat amb la Constitució espanyola, l’Estatut de Sau, l’inici del pujolisme, l’arribada del PSOE al Govern espanyol, després la integració a l’OTAN, etc. Pedrolo es desenganya dels intel·lectuals de l’època i escriptors contemporanis; molts d’ells, és clar, amics i coneguts seus, però que no dubta en retreure’ls la seva paulatina integració amb el sistema, tot abandonant les pròpies conviccions.

M’agradaria incloure una cita de l’escriptor Jordi Coca que la trobo oportuna, alhora que molt encertada, i ens ajudarà a entendre com va ser vist Pedrolo per l’elit cultural i política dominants de la seva època: Pedrolo molestava per l’amplitud dels temes tractats i per la transgressió constant que feia de formes, gèneres i temes. I, és clar, també molestava la seva actitud política [ que va ser d’una coherència exemplar ] esdevenint Pedrolo un ésser estrany que s’havia de tolerar, a causa de l’èxit de les seves obres. Efectivament, Pedrolo -a pesar de la censura que el va perseguir tota la seva vida- era un èxit literari. Una trajectòria com la pedroliana, rica, universal i innovadora, ha fet que sigui l’escriptor amb l’obra en català més venuda dels temps; una obra com la de Pedrolo que ha estat traduïda a nombroses llengües és un referent imprescindible de la literatura contemporània. Pedrolo, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va ser en el seu moment llegit i seguit amb fruïció per uns lectors fidels a la seva creació i al seu compromís insubornable amb el seu país. I això molts de l’elit cultural i de la classe política, els que anomenarem integrats, ho han hagut de tolerar com diu Coca. Malgrat tot, Pedrolo i la seva obra han hagut de patir anys de silenci, del tot injust.

I si del que es tracta es, precisament, de desfer injustícies, a iniciativa d’Edicions El Jonc neix amb aquesta reedició una nova col·lecció. Aquesta col·lecció vol esdevenir, amb les successives (re)edicions, una Biblioteca selecta d’aquells volums i obres de Manuel de Pedrolo que ara per ara són molt dificils de trobar, o s’han exhaurit, doncs fa anys que no s’editen. Noves reedicions que poden ajudar a un nou redescobriment per a molts de l’obra i pensament d’aquest autor segarrenc, desaparegut ara fa poc més de setze anys. Una proposta la d’aquesta col·lecció que, de ben segur, serà del màxim interès i serà ben acollida pels lectors i subscriptors d’Edicions El Jonc.

I permeteu-me que us faci cinc cèntims, ara, de la nostra Fundació que porta el nom de l’autor de l’Aranyó, que tinc el goig de participar-hi, i que El Jonc m’ha demanat que en faci una breu presentació en aquest pròleg.

La Fundació Manuel de Pedrolo, neix ara fa un any, a iniciativa d’ un petit equip d’entusiastes pedrolians amb l’Adelais de Pedrolo, la filla de l’autor, al capdavant.

La recuperació de la memòria, figura i obra de l’escriptor Manuel de Pedrolo és una de les principals finalitats per la qual ha estat creada la nostra Fundació. És del nostre màxim interès fomentar-ne la lectura i aprofundiment de l’obra a través de jornades, conferències, exposicions, premis i incentivant l’estudi del conjunt de l’obra, pel que es perfila la constitució d’un futur Centre d’Estudis Pedrolians. Una de les tasques més urgents en aquest capítol avui és la custòdia i conservació de la Biblioteca i arxiu Manuel de Pedrolo, la major part encara per catalogar, i pel que ja s’ha establert un conveni marc de col·laboració amb la Universitat de Lleida que en un futur esperem ho faci possible.

La Fundació vol estrènyer lligams amb tot d’amplis sectors literaris, culturals, associatius, universitaris, petites editorials,... on implicar i estimular el foment de l’obra pedroliana. Així mateix, la Fundació serà en tot moment fidel al pensament de l’escriptor segarrenc. Això és: la defensa de la cultura, llengua i identitat nacionals.

El foment de l’independentisme serà, també, des de la Fundació, una de les seves raons de ser, organitzant per aquest moviment activitats culturals, creant recursos, teixint xarxa, etc.

Manuel de Pedrolo, ho he dit al començament del pròleg, el va empènyer a escriure la seva clara voluntat de servei als Països Catalans, a la seva llengua i cultura; les mateixes armes que utilitzarà la Fundació per obrir noves consciències de la nostra realitat com a Poble, juntament amb la extensa i universal obra que va escriure Pedrolo. El més sòlid i millor referent que ens va deixar per alçar una veu de dignitat a favor de la llibertat del poble i la humanitat pel la qual escrivia i que podem posar a l’abast i a les mans de tothom.

Josep Poveda

Vice-president de la Fundació Manuel de Pedrolo

Cròniques colonials

1

Suposo que ho heu llegit o, si sou prou granats, que us recordeu, car hi ha coses que no s’obliden: durant el maig francès del seixanta-vuit, algú va escriure La imaginació al poder en una paret de les escales de la Facultat de Ciències Polítiques. Però no sé si us haureu adonat que ara, al cap de tretze anys, hi ha un indret on s’està materialitzant aquesta esperança: l’Estat espanyol. No pas, certament, com hauria volgut l’autor de la pintada anònima, el qual devia pensar en una imaginació creadora i, doncs, de les que alliberen, mentre la que es posa a contribució en aquesta península on es van evaporant les essències espirituals de l’occident sembla que es proposi un cop més, entre altres objectius que de moment deixarem a banda, la destrucció de les cultures anomenades minoritàries, entre elles la catalana. Busca, com feia el feixisme que acabà avergonyint-se del seu nom sense negligir la seva tasca, el càstig.

Hom podria preguntar, seguint idees de Nietzche, si se’ns vol castigar com a posseïdors d’un privilegi o per tal d’acabar amb un element atrofiat que impedeix una realització nacional sota la direcció monopolitzadora d’una comunitat que té escampades les seves forces d’ocupació arreu de les colònies. Podria haver-hi una mica de cada cosa. De privilegi potser se’n pot parlar si tenim en compte l’existència d’una mentalitat centralista per la qual ho és la diferència. Observeu com totes les harmonitzacions que hem sofert des que Isabel la Catòlica somniava en la triple unitat lingüística, religiosa i política, s’entenen com una integració als valors de Castella; mai no es contemplen com un respecte entre les diferents col·lectivitats i cada vegada es tracta, per tant, no pas d’una convivència de cultures que podrien fecundar-se mútuament, sinó de l’exigència d’una renúncia per part nostra, al dret de ser. L’assumpte de la llengua ho demostra prou: encara avui la del poble hegemònic és oficial a casa nostra, quan la catalana no ho és a casa del veí.

També es podria parlar, potser, de l’element atrofiat, puix que des de l’òptica centralista la cultura catalana és insignificant i la llengua tan inepta per a les grans disciplines del saber que defensar-la deu caure en aquella categoria del aldeanismo tan cara al ministre d’Administració Territorial. Amb aquesta idea és natural que els irriti la resistència que oposàvem al seu anorreament durant la dictadura i l’interès amb què, quasi paralitzat, es rebordonia. Aquest inici de recobrament que té lloc cada vegada que la saba pot circular, ni que sigui vigilada, contraria els propòsits de l’administració, la qual, obligada a concessions per allò de fer democràtic que ens atansa a la santa germandat de l’OTAN, ensenya l’orella de la seva intolerància sempre que en té l’ocasió.

Siguin però els que siguin el motiu i el sentit del càstig, la palmeta encara pega. Per tal d’evitar fins on és possible les prohibicions descarades que sempre perjudiquen la imatge de l’equip que duu la nau, ara se n’encarreguen els imaginatius quan troben una manera de reformar l’Estatut amb lleis que procuren no mirar de massa a prop la Constitució espanyola; quan gairebé sistemàticament el Govern central recorre davant del Tribunal Constitucional contra les lleis elaborades pel Parlament de Catalunya (ja són quatre les incriminades, i tot just comencem); quan a València els ucedistes i aliats de tota jeia s’inventen un idioma deslligat del català; quan el ministeri d’Educació i Ciència convoca oposicions a una càtedra de llengua catalana en la seva modalidad balear; quan un governador civil es nega a contestar una pregunta en la nostra parla i vol que se li formuli en castellà bo i que entén l’idioma del país; quan s’envia a casa nostra un virrei que, nat i tot a Catalunya, ignora l’idioma del poble al qual l’han destinat; quan el ministeri d’Obres Públiques obliga a retolar en castellà les nostres carreteres per por que els súbdits no s’hi perdin… I quants quans, petits i grans, lector, perquè de la missa no en sabem la meitat!

I la imaginació, a voltes, arriba més enllà, crea figures delictives que amaguen d’altres intencionalitats o pretenen d’amagar-les sense aconseguir-ho. Així, per exemple, llavors de la trobada independentista a Tàrbena, aquest estiu, uns nois que hi anaven foren detinguts i acusats d’alteració de la circulació per activitats polítiques, un càrrec que o molt m’equivoco o encara no s’havia fet mai a ningú, com també em sembla que és inèdit penyorar algú que, ves per on!, parlava en català en un acte públic, per una presumpta conducta contra la disciplina dels bons costums", fórmula que, de passada sigui dit, impressiona per la seva elaboració.

Confessem, tanmateix, que es tracta d’una imaginació raquítica, severament racionada, com sembla inevitable quan se serveixen idees velles i projectes atrotinats. De trifulga en trifulga i de tragèdia en tragèdia, se’ls hauria d’haver acudit, als homes de l’administració central que escampen