Paràgrafs de Barcelona

By Jordi Corominas and Roser Messa

 
Un passeig pel passat, el present i el futur de Barcelona. 
Hi ha moltes Barcelones i totes tenen cabuda en aquest llibre, escrit primer amb els peus i després amb el cap mitjançant l'art de passejar.
La Barcelona de Jordi Corominas s'escriu amb paràgrafs carregats d'estímuls. Sorgeix un discurs personal que mescla història, arquitectura, vida de barri, carrers, places, dies, nits, amistats, política, pensaments, aspectes ocults per a la majoria de transeünts i una aposta per reflectir la ciutat des de la vida mateixa, on cada racó és una oportunitat de seducció.
Escriure sobre Barcelona té una llarga tradició i per consolidar-la cal renovar-la. De Josep Maria Huertas Clavería, Josep Pla o Lluís Permanyer es poden extreure un munt d'ensenyaments: Corominas agafa el seu propi camí amb un estil personal. Després de llegir aquest llibre, Barcelona no serà mai més la mateixa.
 
"Jordi Corominas és el poeta, passejant i cronista de Barcelona."
El Confidencial
"Corominas reivindica la figura del flâneur, del que mira i és detectiu de la pròpia ciutat."
El Periódico
"Corominas és un dels joves erudits sobre la ciutat de Barcelona amb més coses a dir."
Revista de Letras
"La literatura de Corominas és una mirada contemplativa a la gran cultura europea."
Europa Press
"Corominas pertany a la religió del cosmopolitisme."
El Cultural

• Language: Català
• Publisher: Ático de los Libros
• Release date: Apr 23, 2020
• ISBN: 9788418217012

Book preview

Gràcies per comprar aquest ebook. Esperem que gaudeixi de la lectura.

Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.

Paràgrafs de Barcelona

Jordi Corominas i Julián

Pàgina de crèdits

Paràgrafs de Barcelona

V.1: abril del 2020

© Jordi Corominas i Julián, 2019

© del pròleg, Roser Messa, 2019

© d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020

Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma.

Correcció: Núria Solano i Anna Serra 

Disseny de coberta: Taller de los Libros

Publicat per Àtic dels Llibres

Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a

08009, Barcelona

[e-mail]

www.aticodeloslibros.com

ISBN: 978-84-18217-01-2

THEMA: WQH

Conversió a ebook: Taller de los Libros

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Contingut

Portada

Newsletter

Pàgina de crèdits

Sobre aquest llibre

Pròleg de Roser Messa

Paràgrafs de Barcelona

Sobre l'autor

Paràgrafs de Barcelona

Un passeig pel passat, el present i el futur de Barcelona

Hi ha moltes Barcelones i totes tenen cabuda en aquest llibre, escrit primer amb els peus i després amb el cap mitjançant l’art de passejar.

La Barcelona de Jordi Corominas s’escriu amb paràgrafs carregats d’estímuls. Sorgeix un discurs personal que mescla història, arquitectura, vida de barri, carrers, places, dies, nits, amistats, política, pensaments, aspectes ocults per a la majoria de transeünts i una aposta per reflectir la ciutat des de la vida mateixa, on cada racó és una oportunitat de seducció.

Escriure sobre Barcelona té una llarga tradició i per consolidar-la cal renovar-la. De Josep Maria Huertas Clavería, Josep Pla o Lluís Permanyer es poden extreure un munt d’ensenyaments: Corominas agafa el seu propi camí amb un estil personal. Després de llegir aquest llibre, Barcelona no serà mai més la mateixa. 

«Jordi Corominas és el poeta, passejant i cronista de Barcelona.»

El Confidencial

«Corominas reivindica la figura del flâneur, del que mira i és detectiu de la pròpia ciutat.»

El Periódico

«Corominas és un dels joves erudits sobre la ciutat de Barcelona amb més coses a dir.»

Revista de Letras

«La literatura de Corominas és una mirada contemplativa a la gran cultura europea.»

Europa Press

«Corominas pertany a la religió del cosmopolitisme.»

El Cultural

Pròleg

de Roser Messa

Aquest és un avís important! El llibre que teniu a les mans i que estàs a punt de començar és addictiu. L’obres, llegeixes… i ets incapaç de deixar-lo anar. Alhora, també et provoca unes ganes immenses de sortir al carrer, amb el llibre sota l’aixella, i començar a caminar. Caminar i caminar fins a recórrer tots els llocs dels quals parla l’autor. I, si pel camí en trobes d’altres, doncs encara millor! Sempre, mirant amunt, això sí, perquè qui no ho faci es perdrà coses com la senyora que va amb bicicleta i que hi ha representada en un dels capitells de l’entrada principal del Palau Macaya. La senyora en qüestió era francesa, vivia a Barcelona i es desplaçava així per la ciutat. Com que era amiga dels propietaris del palau —obra de Josep Puig i Cadafalch— va acabar homenatjada per l’escultor a petició de Román Macaya. D’això de mirar enlaire, en Corominas en sap un munt.

Fa un moment avisava que el llibre és addictiu. El que no deia, i ho faig ara, és que també és perillós, en el sentit que et modifica el comportament. No te n’adones, i acabes caminant sempre mirant amunt per no perdre’t res del que hi ha per sobre de la línia dels teus ulls: façanes d’edificis, rètols de tota mena (vistosos, amagats, vells i ronyosos…), representacions mitològiques, simbologia maçònica, imatges ocultes… De fet, és un bon costum, però un pèl arriscat perquè et pot provocar algun accident. Per tant, i per evitar prendre mal, una bona opció és moure’s amb autobús i posar-se ben a prop de la finestra. Sé que en Jordi Corominas prefereix fer els desplaçaments amb metro per guanyar temps. En canvi, a mi m’agrada l’autobús perquè pots veure el carrer. Tinc un amic que diu que l’H14 és el bus turístic alternatiu i no li falta raó. Va del Paral·lel a Sant Adrià. De la Barcelona turística a l’extraradi. Durant el trajecte, passa per la cruïlla dels carrers Pere IV amb Pallars. Allà hi ha la Casa Antònia Serra i Mas —el Flatiron del Poblenou—, un immoble d’aspecte senyorial (a en Jordi Corominas i a mi ens agrada molt) ubicat en una zona on històricament predominaven les fàbriques. En aquella casa, hi va viure Manuel Vázquez, el creador de personatges com les hermanas Gilda, Anacleto Agente secreto i la familia Cebolleta.

Tot i que el llibre es titula Paràgrafs de Barcelona, de vegades m’equivoco i m’hi refereixo com a Fragments de Barcelona. No sé per què em passa… Bé… Menteixo! Sí que ho sé. Suposo que és perquè en realitat són fragments de Barcelona caminats que es tradueixen en paràgrafs escrits…

Gràcies a aquests Paràgrafs coneixereu a fons el seu autor; a ell i als seus amics. De fet, si en sou lectors habituals, no se us farà estrany el nom de José Luis. En el meu cas, ha estat veure’l escrit i venir-me al cap la imatge de tots dos —en Jordi i en José Luis— asseguts al banc de l’estàtua d’Antoni Rovira i Trias —el guanyador legal del concurs per a la urbanització de l’Eixample de Barcelona— a la plaça que té dedicada al barri de Gràcia. Llegint-lo, una s’adona de seguida que en Jordi no té cap inconvenient a explicar detalls del seu passat i la seva vida personal, cosa que fa sovint. Així, he sabut que d’adolescent jugava al billar al Novedades, que no sé on va fer un petó a una noia i que de tant en tant comparteix cartrons de bingo amb els responsables de la llibreria Nollegiu, per exemple. De fet, no l’importa despullar-se davant del lector (en el sentit figurat) i mostrar-se tal com és: transparent. M’agrada com ho fa i, a més, em meravella la seva memòria prodigiosa. Li permet recordar l’any, el dia exacte de la setmana i l’hora aproximada que ha visitat un lloc concret, a més de qui l’acompanyava i què hi estaven fent.

És un observador incansable. Fins i tot (amb perdó) diria que és com un ratpenat que ha desenvolupat un radar als ulls en comptes de fer-ho a les orelles. També és un gran passejador, o flâneur, com diuen els francesos; l’art de passejar només pel gust de fer-ho, de perdre’s pels carrers observant tota mena de detalls, per insignificants que puguin semblar. Jo també acostumo a fer-ho amb el grup dels caçadors d’Hermes, amb els quals recorro la ciutat buscant l’empremta d’aquest déu grec, Mercuri en la seva versió romana. Potser sembla una cosa friqui (i reconec que ho és una mica), però n’hi ha centenars. Tot, gràcies a la burgesia barcelonina del segle xix que el va adoptar com a emblema, ja que és considerat el protector del comerç. Evidentment, com a bon flâneur que és, en Corominas ja n’ha detectat uns quants.

A hores d’ara, escric això sense que ell i jo ens hàgim vist mai físicament, tot i que crec que podem dir que som amics des de fa temps. Amics virtuals gràcies a les xarxes socials però, segurament, abans que posi el punt i final ja haurem fet alguna cervesa junts. Bé, en realitat jo sí que l’he vist una vegada pel carrer, però ell encara no ho sap. Ho sabrà quan ho llegeixi. El vaig veure una tarda del mes de juny passat davant l’edifici de Correus de la plaça d’Antonio López, al capdavall de la Via Laietana. Jo passava amb bicicleta amb la meva filla i ell estava aturat, davant la façana principal, explicant als seus alumnes la història i les curiositats del lloc. Per un moment vaig voler parar-me a saludar, però no ho vaig fer per no interrompre el mestre i els seus deixebles, que l’escoltaven atentament. Després vaig pensar d’enviar-li un missatge de WhatsApp al vespre, quan arribés a casa, però al final se me’n va anar del cap. Un altre dia, crec que va anar d’un pèl que no coincidíssim a casa d’en Nazario, un dels pares del còmic underground espanyol. Va ser el 2016 i, si els càlculs no em fallen, el vam entrevistar el mateix dia, un rere l’altra.

Casualment, em demana escriure aquest pròleg sense ser conscient que tenim més coses en comú de les que crèiem tenir fins ara i que jo he descobert gràcies als Paràgrafs. Per exemple, el territori de la nostra adolescència: el Camp de l’Arpa. Jo vaig néixer a la Sagrera i ell al Guinardó. Tots dos, i per motius escolars, ens hem mogut pel seu barri, tot i que l’un de Verge de Montserrat amunt, i l’altra —servidora—, del passeig de Maragall enllà. De fet, aquest llibre m’ha ajudat a recordar llocs del meu barri natal (sóc del Gòtic d’adopció) que tenia oblidats i, fins i tot, descobrir-ne d’altres que desconeixia.

Paràgrafs de Barcelona és ple de noms peculiars de carrers que mai no havia sentit anomenar ni on tampoc havia estat, com el de l’Eterna Memòria (al Camp de l’Arpa), el Torrent del Lligalbé (a Gràcia) o el carrer de l’Oblit, al Guinardó. El primer va ser una proposta de la vídua de Joan de Peguera a l’ajuntament, com a homenatge al seu difunt marit. El segon, el nom d’una masia de la zona (que es deia així) i que apareix documentada al segle xii i, el darrer, segons explica en Jordi, perquè sembla que es van oblidar de posar-li nom. Per això es diu de l’Oblit! Ah! I el carrer de la Conxita Supervia, que fins avui no tenia la més remota idea de qui era. 

A més, també hi ha monuments decoratius que en un moment determinat van tenir un cert valor simbòlic i que amb el temps s’ha anat perdent, com la font de la plaça d’Espanya, un espai del qual l’autor del llibre assegura no conèixer ningú que hi hagi posat els peus. Doncs jo directament tampoc, però fa uns quants dies vaig veure una foto a les xarxes socials (no recordo a quina), d’un ciclista que descansava assegut a la gespa de la font d’aquesta plaça, envoltat d’un trànsit de mil dimonis. Em va semblar una visió insòlita! Sensació que se’m repeteix cada cop que veig la rotonda de la plaça de Francesc Macià plena de gent passejant-hi per dins els dies que la Guàrdia Urbana talla la circulació amb motiu d’alguna activitat. Quan passa això és quasi l’única oportunitat de veure què hi ha a dins: un jardí amb una estàtua i un petit estany amb la forma de l’illa de Menorca que va ser dissenyat per l’arquitecte i paisatgista menorquí Nicolau Maria Rubió i Tudurí.

Als Paràgrafs hi ha de tot: amics personals i coneguts de l’autor, nits de farra, llocs icònics, mercats de barri, històries tèrboles, fosques… I edificis de tota mena —uns dempeus i altres tràgicament desapareguts—, com la Casa Trinxet, obra de Josep Puig i Cadafalch, que va ser derruïda en temps de l’alcalde Porcioles. Ara, el seu lloc l’ocupa un edifici d’oficines de Nuñez i Navarro. Per cert, a Barcelona hi ha unes quantes porciolades ben visibles. Per exemple, al carrer d’Aragó —cantonada amb Bailèn— i després a la cantonada amb Entença. Quan hi passo pel davant sempre penso en la gent que viu a l’àtic. També hi surten passatges, carrers i grans avingudes (com la inhòspita Meridiana, que si te la mires amb bons ulls potser no és tan terrible), monuments, locals on fer una copa i bars dels de tota la vida, com el Delicias, famós per la novel·la de Juan Marsé, Últimas tardes con Teresa. Ah! I que no faltin els edificis demoníacs! Jo que pensava que només hi havia la Casa Rodolf Juncadella, a la rambla de Catalunya… Doncs no. Resulta que n’hi ha més.

És possible que després de llegir Paràgrafs de Barcelona trobeu aquesta ciutat una mica canviada. No em refereixo als canvis habituals d’una gran urbs, com les obres infinites o els comerços que un bon dia desapareixen per donar pas a un gran centre comercial, una cadena de fast food o inclús un pub irlandès, com va passar fa poc amb la rebotiga d’en Pitarra. Al final, el pub va durar menys que un sospir. Ja no existeix! Em refereixo a veure-la d’una manera diferent de com ho hem fet tota la vida. Potser un dia descobriu que el que fins ahir no era més que un simple bloc de pisos de la Barceloneta, ornamentat amb molts motius florals a la façana, uns quants metres més enllà té un germà bessó, que és calcat i que va ser construït pel mateix arquitecte. Ves quines coses! A mi m’ha passat, malgrat tenir el costum de caminar mirant amunt. De fet, potser d’aquí a un temps es podrà comptar el nombre de lectors dels Paràgrafs per la quantitat de gent que hi ha parada enmig del carrer mirant amunt.

Roser Messa

Una nit passejava pel carrer d’Aragó i m’arribà un whatsapp de la meva amiga Lali. Em preguntava com veia la nostra ciutat. Anava amb una amiga, caminàvem després d’un sopar pel carrer d’Enric Granados i li responguérem sense dubtar gens que Barcelona és una libèl·lula diabòlica.

La Lali viu al passatge del Pistó al Camp de l’Arpa, una d’aquelles zones oblidades per la proverbial peresa barcelonina. Ens vam conèixer ja fa anys a la cantonada de Torrent de l’Olla amb Terol, que per a molts és Bruniquer per allò del constant canvi de nom dels carrers de Gràcia. Anava amb l’Ivan Morales, qui ens presentà mentre jo volia treure diners d’un caixer automàtic, una espècie de mobiliari urbà cada cop més difícil de trobar, com si els bancs s’haguessin tornat avars. Bé, de fet ja ho eren.

El Camp de l’Arpa forma part del territori de la meva adolescència. Havent nascut al Guinardó, tenia dues opcions: o pujar cap a Verge de Montserrat o anar més enllà de passeig de Maragall. Per motius escolars vaig optar per la primera opció i això endarrerí la descoberta d’un barri caracteritzat per la seva independència en relació amb la resta de Barcelona, fins al punt que si l’Eixample s’aturà —perdoneu la repetició— al carrer de la Independència fou perquè els arpencs renunciaren a destruir el seu petit paradís.

M’agrada molt pensar en les fronteres invisibles de la ciutat, límits que un traspassa gairebé sense adonar-se’n. Els de Camp de l’Arpa els situo entre el carrer de Freser i el de l’Arc de Sant Sever, un rara avis situat enmig del carrer de València amb Meridiana. La seva masia no té sostre i a l’interior del passadís central és possible imaginar un món antic amagat dels blocs de pisos i l’allau de cotxes de la quotidianitat.

Com que he tornat a escriure aquest llibre, un cos en contínua transformació com la ciutat que homenatja, després de dos anys he comprovat pel cercador del Word que no havia mencionat el Camp de l’Arpa, i em sembla força estrany, perquè el camino cada setmana. Baixo pel carrer de Rogent i sempre em creuo amb centenars d’escolars. Alguns d’ells van a l’escola Zafra, edifici de finals del segle xix remodelat durant el Noucentisme. Durant alguns anys es dedicà a ensenyar arts i oficis. És de l’arquitecte Pere Falqués, de qui us parlaré amb profusió.

Si opto per baixar cap a la Meridiana per altres contrades, la millor opció és el carrer de Xifré, ple de cases boniques, com la vermella, a la cantonada amb Rosselló, que la majoria coneix com Bar Rafa, un establiment que, ho juraria, mai he trobat obert.

Una vegada la Lali m’escrigué des de la fàbrica Damm, un dels altres símbols de la zona. Em preguntà per passatges cap a la Sagrada Família i li vaig suggerir el de Centelles, on hi ha una escola de principis del segle passat, interessant per les seves finestres amb formes ondulades. Més tard vaig proposar-li el de Canadell per l’esfereïdora data de les seves cases, com si l’haguessin construït abans del desastre, sense sospitar-lo. 1936.

La Lali viu ben a prop del carrer de l’Eterna Memòria, nom amb el qual sempre hem fet broma perquè jo l’identificava amb alguna antiga reivindicació catalanista, i no, senzillament a mitjans del segle xix, com passa a molts racons de Barcelona, l’indret era verge i la seva propietària volgué retre homenatge al seu difunt marit. La dona, que no tenia un pèl de beneita, es casà amb un altre ric propietari i oblidà d’aquesta manera el pobre Joan de Peguera, qui també dona nom a un carrer del barri.

Amb la Lali discutim molt sobre el procés. Pot ser que quan llegeixis el llibre ja hagi acabat. A vegades s’empipa amb els independentistes i més d’una vegada se’n retracta perquè té el cor dividit. En aquest sentit és una catalana contradictòria i normal, no crec que ningú amb una capacitat intel·lectual mitjana pugui afirmar amb rotunditat que un sol bàndol d’aquest disbarat tingui raó.

La Lali és un animal de casa. Costa molt veure-la fora dels seus dominis. La convido gairebé cada cap de setmana al meu bar preferit de Gràcia i mai no hi hem coincidit, com a molt m’ha enviat fotos nocturnes quan hi passa per davant. Pot ser que la nostra amistat simbolitzi la dificultat del segle xxi per unir ànimes semblants als grans espais urbans.

La idea d’aquest llibre arribà un dissabte a les cinc de la matinada mentre passejava per la cruïlla d’Aragó amb Marina. Durant dos segons vaig pensar que m’agradava. Al cap d’un instant vaig decidir el contrari. És oberta, i a l’esquerra hi té una escola noucentista de la qual no recordava mai el nom fins que es féu famosa el primer d’octubre de 2017 com a conseqüència de les càrregues policials. Des d’aleshores sé que és la Ramon Llull i el seu nom no s’esmicolarà amb el record.

Aquella nit, al cantó dret de la Diagonal veia una divisió bonica i ampla, reforçada pels carrils de circulació. Els arbres tapaven la façana artifici de 1992 amb moltes celebritats de la història local, de Picasso a Rodoreda. Barcelona, de nit, sol ser solitària, i de lluny l’horitzó dels carrers és etern, una espècie de tirallonga de línies que miren a un infinit inexistent.

El racó que acabo de descriure no sembla la Diagonal, una avinguda horrible. La seva única zona decent és la que va de Francesc Macià, una espècie de terra de ningú, a passeig de Gràcia, on l’obelisc és una inutilitat del paisatge, perquè no conec ningú que hi hagi posat els peus. Passa el mateix a la font de la plaça d’Espanya. Són monuments decoratius, mobiliari urbà que ha perdut el valor de la seva simbologia.

Al cap de cinc minuts vaig arribar als alentorns de la plaça de la Sagrada Família, amb més llums al·lucinades i un silenci absolut, anòmal pel lloc. Em vingué al cap una nit on just en aquell punt vaig besar una noia i discutírem si era millor anar a un hotel o a casa seva. Vaig voler fer una foto i enviar-li per a crear una imatge situacionista que unís el passat i el present. Encara no ho he fet i ja m’he esborrat el número, perquè el temps prefereix eliminar memòries que reviure impossibles.

Durant poc temps vaig odiar Barcelona. Era normal. Després de viure un parell d’anys a Roma, tornar resultà traumàtic, depriment. Coneixia millor els carrers de la Ciutat Eterna que no pas els de la meva. Crec que el tombant arribà una tarda d’hivern que una noia em preguntà pel carrer de Sèneca. Des d’aleshores, des d’aquella pregunta, no l’he parat de caminar.

Els passejants de Barcelona cometen errors comuns, com no mirar cap amunt i caminar accelerats. Aquest darrer punt és propi d’una mentalitat que la mateixa configuració antropològica de l’espai ha generat: la ciutat es creu gran quan és molt petita, i es produeixen esquizofrènies enormes, gairebé dramàtiques. La primera és l’esperit provincià i la creença, falsa, de ser cosmopolites. La segona és vendre la moto de la grandesa, certa, de la capital catalana, quan els qui en parlen la desconeixen perquè no alcen mai el cap.

Un altre punt essencial del caràcter barceloní és la mandra. Recordo un article on vaig escriure sobre la polèmica de les patates braves. La lluita per les millors es dirimeix entre les del Delicias del Carmel i les del Tomàs de Sarrià. El més probable és que el pobre no provi les del ric i el ric no mengi les del pobre, més que res perquè dins del seu imaginari l’altra zona no pertany a la seva ciutat, és un món a part.

Fa dos divendres vaig menjar les braves carmelites. Anar al Delicias és un ritual que començà per culpa d’Últimas tardes con Teresa. Des que el perpetro sé que un cop cada x temps sentiré una absurda felicitat gastronòmica mentre respiro un aire millor. Després em perdo pel barri, pujo per carrers sense sortida amb un horitzó llampant i somric per poder explicar vistes que pocs han contemplat per por de perdre’s, ja que el barceloní és un home de recorreguts fixats, com si s’hagués traspassat al cap la quadrícula de l’Eixample, d’un ordre trasbalsador i harmònic.

De fet crec que és possible dividir els barcelonins entre els que mai no pugen més enllà de la Diagonal i els que mai s’aventuraran a sorprendre’s amb el que hi ha un cop deixes enrere la Meridiana, una avinguda òrfena d’adjectius bonics.

Les del Tomàs només les he menjat una vegada i he de dir que, si bé són bones, em semblen ben minses, com si anessin amb un impost de luxe. En canvi, les del Delicias són servides en un plat immens que et deixa amb ganes de més. Suposo que en aquest assumpte hi ha una certa paradoxa, o el símbol de com el minimalisme dels rics té una lògica utòpica per als pobres.

La mandra no