L’escriptor i antropòleg Adrià Pujol fa anys que rumia sobre què vol dir ser barceloní, i diu que troba a faltar “barcelonins amb identitats fortes, que reivindiquin realment què és ser de Barcelona”. Pujol, begurenc de l’Eixample i barceloní de l’Empordà, detecta que “queden poquíssims barcelonins”. “Un barceloní és un ésser desubicat permamentment perquè viu en una capital cosmopolita transnacional i alhora és d’un provincianisme que no se l’acaba. I, com que més de la meitat dels barcelonins som de fora, com és lògic en tota ciutat, encara és més difusa la identitat del barceloní”, explica.
Segons Pujol, aquest provincianisme que diagnostica ve –en bona part– del fet de no tenir un estat. “El discurs és capitalí i la ciutat ha estat Cap i Casal, però de facto no és capital de cap estat, i això genera un desordre fins i tot psíquic, no només cultural, perquè el barceloní té una relació estranyíssima amb el país, i ja no diguem amb els Països Catalans. Quan el barceloní es passeja pel país i se’n va a esquiar o a la platja és víctima d’un rebuig permanent, gairebé humorístic, però que és un desordre. No tenim estat, i com que no hi ha estat és impossible que no ens barallem entre tots”, diu.