Malgrat que la relació ha canviat molt, els últims anys, “per a l’imaginari barceloní, el Besòs continua essent un final”. Segons l’arquitecta Carme Ribas, que n’és gerent del consorci, la capital continua veient el Besòs com una frontera, tot i que més mental que no pas física, perquè és un riu estret i, per tant, fàcil de creuar. Cada dia hi ha molt moviment. Aquesta visió del Besòs com un final ja venia del pla Cerdà, que s’acabava amb un parc fluvial al costat del riu i, per tant, ja el considerava un límit. Això, diu Ribas, ha de canviar: “Moltes vegades, quan es presenten plànols a Barcelona, s’acaben al Besòs. Sempre em pregunto per què. Per què no comencem a dibuixar plànols més extensos, o que posin el Besòs al centre?”, es demana. La cosa ha començat a canviar, però encara manquen inversions i, sovint, els resultats dels plans i les idees que s’expressen damunt del paper costen de palpar.