Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”

$Xavier Trias: “L’estratègia del diàleg l’he practicada molts anys, amb un fracàs important”: Xavier Trias i Vidal de Llobatera (Barcelona, 1946) és el candidat de Trias per Barcelona, una candidatura estèticament personalista, però que aplega Junts per Catalunya i el PDECat –en la primera gran aliança després de tres anys de divorci–, a més de Demòcrates i Moviment d’Esquerres. Trias nega que l’experiment obri la porta a la restauració de la vella Convergència, que diu que és impossible que torni, però es presenta com el pal de paller d’un espai polític que, segons ell, no s’hauria d’haver fragmentat. La candidatura de l’ex-batlle (2011-2015), que havia assegurat fa un any que no es presentaria, va sacsejar els pronòstics. Van arribar-lo a situar primer, ara dibuixen un empat triple amb Ada Colau i Jaume Collboni. En aquesta entrevista, Trias respon sobre les seves propostes, el seu grau de compromís amb l’independentisme i les línies vermelles que posaria al PSC.$

Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”: La periodista Júlia Bacardit acaba de publicar ‘Un dietari sentimental’, amb l’editorial Medusa. És un dietari transparent, ben escrit, que no amaga les coses per vergonya i que parla sense embuts ni ornaments sobre la seva vida amorosa. De fons, però, sempre hi ha Barcelona, i la gent que hi viu i com s’hi comporta. Bacardit és una barcelonina de soca-rel, de Sant Andreu del Palomar, que pateix per la despersonalització de la ciutat però que la vol heterogènia. A Barcelona, diu, “és constant aquesta contradicció entre voler ser universal i voler ser ultralocal. Però crec que això és Catalunya”, Catalunya resumida en una sola idea. “Barcelona té vocació, per això no és provinciana del tot. No ho dic per tirar-li floretes: ho dic de debò. Té mar, és prou gran. Amb Gaudí ja es veu. Qui és aquest penjat que vol anar tan enllà? Mires la Sagrada Família i penses: ‘Ha fet una cosa diferent’. Diràs que és by Santa Eulàlia

32 min listen

Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”: La transformació del districte de Ciutat Vella representa molt bé la transformació de Barcelona durant aquestes darreres dècades. Per bé i per mal. Segons l’arquitecte Martí Abella, “Barcelona ha estat i continua essent un model de ciutat per la seva evolució social, econòmica i urbanística”, i al centre d’aquest model hi ha hagut Ciutat Vella. “Ciutat Vella va ser l’argument pel qual un alcalde de Barcelona va parlar davant l’Assemblea General de l’ONU. No ho havia fet mai cap alcalde”, recorda. “La resta de grans ciutats s’han fixat en què passava a Ciutat Vella. Hem tingut intercanvis amb París, amb Berlín, amb Mèxic, l’Argentina, Lima, Malàisia. Ha vingut gent de tot arreu.” Abella va ser director de promoció i comunicació de foment de Ciutat Vella durant gairebé trenta anys, entre el 1986 i el 2007. Segons Abella, el procés de transformació de Ciutat Vella “va començar somiant molt po by Santa Eulàlia

40 min listen

Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”: La violoncel·lista Ofèlia Carbonell és una experta en observar i viure detalls de la ciutat que a molts se’ns escapen. Per exemple, com viuen Barcelona els nòmades digitals a les seves xarxes socials; què fan els turistes estrangers quan hi vénen; com és que, tan sovint, les converses a Barcelona semblen monòlegs. Ara ha escrit un llibre que es diu Fusta i resina (Columna Edicions), amb la col·lecció Brunzits, de Juliana Canet, perquè diu que li faltava una mirada jove sobre Barcelona, un relat de la ciutat on sentir-se representada, físicament representada: “Volia escriure sobre Barcelona i des de Barcelona”. Havia tingut una època d’obsessió amb Mercè Rodoreda i amb Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, i això li va donar “una imatge mitificada de la ciutat, que no acabava de saber traduir amb allò que vivia”. La seva Barcelona no coincidia amb la que havia llegit als llibres. by Santa Eulàlia

31 min listen

Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”: L’accés a l’habitatge és una de les preocupacions principals dels barcelonins. I no només l’accés a l’habitatge: també mantenir-lo. Arreu del país, els desnonaments són una xacra. L’any passat n’hi va haver 3.344 al País Valencià, 3.136 a Catalunya i 1.209 a les Illes Balears. A banda, els barcelonins dediquen prop de la meitat del seu sou a pagar el lloguer, i això escanya la qualitat de vida, però la política institucional naufraga. La regulació no arriba. El Tribunal Constitucional va tombar la llei catalana que regulava el preu del lloguer, i ara partits i entitats en negocien una d’espanyola que costa molt que arribi a bon port. La crisi és estructural. Però l’última dècada també han canviat coses de fons. Els llogaters s’han començat a organitzar políticament, i ho han fet per exemple amb entitats com el Sindicat de Llogateres. Segons l’economista Carme Arcarazo, portaveu del sindicat, l’orig by Santa Eulàlia

38 min listen

Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”: Més de la meitat dels qui viuen a Barcelona no parlen mai en català o bé molt poc. Si els parlen en castellà, el 82,4 % dels barcelonins catalanoparlants canvien de llengua. A la resta de l’àrea metropolitana, aquest mateix percentatge arriba al 87,9 % — una xifra molt més alta que no la mitjana de Catalunya on aquest canvi el fan el 76,5% dels parlants. Són xifres d’un estudi de Plataforma per la Llengua. Hi ha un problema amb el català a Barcelona. Un problema complex, que avui mirem d’encarar amb el filòleg Pau Vidal. Com és el català de Barcelona? Tenim marge, en una ciutat on hi ha una defensa tan ideològica del bilingüisme? by Santa Eulàlia

37 min listen

Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”: Barcelona no fa de capital cultural de Catalunya. Ni Pujol, ni Maragall, ni Trias, ni Colau. O no els ha interessat, o bé no se n’han sortit. Al títol del seu últim llibre, el professor Marc Roig i Badia ho resumeix molt bé: Barcelona, cultura sense capital (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). “Com que Pujol jugava al folklorisme i Maragall a l’internacionalisme, ningú no es va posar a l’agenda treballar perquè la cultura catalana fos la principal a Catalunya”, diu. Sense els deures fets, ara ens trobem que la globalització i el nacionalisme banal espanyol formen “un còctel Molotov que acabarà amb les possibilitats de la cultura catalana”. Quines polítiques s’haurien d’haver fet i no s’han fet? I “la pregunta del milió de dòlars”, segons Roig: “Per què si la cultura és un factor clau en la conformació de la identitat catalana se li dona tan poca importància?” by Santa Eulàlia

36 min listen