Com és que, a Barcelona, les voreres més pròximes al mar són més contaminades que no pas les de muntanya? Per què el problema de la contaminació a les grans ciutats no és ben bé el CO2, ni ho resoldrem tot si les omplim d’arbres? Com és que la racionalitat de l’Eixample, tal com l’hem implementat, no ens afavoreix a l’hora de netejar l’aire que respirem? Què han fet altres ciutats com París o Londres per a resoldre el problema de la distribució? L’aire és la gran crisi de salut del nostre temps, la causa de vora dues mil morts anuals a Barcelona, la sisena ciutat europea més contaminada per diòxid de nitrogen. Una qüestió de supervivència.
Al desè episodi de Santa Eulàlia, ens en fa una lliçó l’arquitecta Olga Subirós, que l’any passat va ser la comissària del pavelló català a la Biennal de Venècia amb una exposició que justament es deia així: Aire. El projecte proposava un canvi metodològic a l’hora d’estudiar com l’urbanisme ha de combatre la contaminació. És una mirada carrer a carrer, racó a racó. “Els carrers del casc antic són molt estrets, per exemple. Hi ha més alçada d’edifici que amplada de carrer. L’Eixample, encara que hi hagi vint metres de façana a façana, també és més alt que no pas ample, excepte d’uns casos concrets. Això vol dir que la contaminació que es genera a peu de carrer és la que inhalem”, explica Subirós.