Londres-París-Barcelona: Viatge al cor de la tempesta

By Enric Vila

«Si avui el món explotés molts de nosaltres només tindríem ulls per saber com quedaria Catalunya. La força de la nostra voluntat de ser és tan fascinadora que de vegades sembla que aquesta voluntat sigui capaç d’omplir-ho tot. L’Enric Vila va marxar a Londres per mirar d’alliberar-se d’aquest pes –de la maledicció que sempre acaben constituïnt, d’una manera o altre, els nostres orígens. Com era previsible, no se’n va sortir. Però, en canvi, ens ha deixat un viatge sorprenent al centre d’aquesta irreductible voluntat de ser en l’escenari més cosmopolita i liberal possible: Londres. A cavall entre l’assaig i la novel·la, Vila repassa la història de París, de Viena, de Londres, de Barcelona i de Sant Petersburg i explora el remolí de forces que poden portar Europa fins a un inesperat renaixement o bé fins a una decadència lenta i dolorosa, com la que va patir l’imperi Hispànic. El llibre aprofundeix en les conseqüències de 1714 i subratlla el paper que les ciutats, les dones, els gais, i fins i tot els catalans, poden tenir en el redreçament espiritual d’Europa i la resta d’Occident. Com en d’altres llibres seus, Vila contrasta els arguments de tipus acadèmic amb l’experiència personal. Així el relat sobre la desmoralització d’Europa i les pors de Catalunya és amanit per una història d’amor tempestuosa que il·lustra la força extraordinària que pot arribar a tenir el vertigen del Ser.»

Fèlix Riera

• Language: Català
• Publisher: Galaxia Gutenberg
• Release date: Dec 1, 2014
• ISBN: 9788416252398

Book preview

© I. Montero Peláez

Enric Vila és llicenciat en Història Contemporània i doctor en Periodisme. Ha publicat el llibre entrevista Què pensa Heribert Barrera (2001), l’assaig Néstor Luján: el rostre o la màscara (premi Idees 2003), la biografia Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs (2006), el llibre de records de Macià Alavedra Entre la vida i la política (2007), i el dietari assagístic El nostre heroi Josep Pla (2009), i, a Galàxia Gutenberg, Breu historia de la Rambla (2012). Escriu al diari Avui i al seu blog, Dietari a destemps. És professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

«Si avui el món explotés molts de nosaltres només tindríem ulls per saber com quedaria Catalunya. La força de la nostra voluntat de ser és tan fascinadora que de vegades sembla que aquesta voluntat sigui capaç d’omplir-ho tot. L’Enric Vila va marxar a Londres per mirar d’alliberar-se d’aquest pes –de la maledicció que sempre acaben constituïnt, d’una manera o altre, els nostres orígens. Com era previsible, no se’n va sortir. Però, en canvi, ens ha deixat un viatge sorprenent al centre d’aquesta irreductible voluntat de ser en l’escenari més cosmopolita i liberal possible: Londres. A cavall entre l’assaig i la novel•la, Vila repassa la història de París, de Viena, de Londres, de Barcelona i de Sant Petersburg i explora el remolí de forces que poden portar Europa fins a un inesperat renaixement o bé fins a una decadència lenta i dolorosa, com la que va patir l’imperi Hispànic. El llibre aprofundeix en les conseqüències de 1714 i subratlla el paper que les ciutats, les dones, els gais, i fins i tot els catalans, poden tenir en el redreçament espiritual d’Europa i la resta d’Occident. Com en d’altres llibres seus, Vila contrasta els arguments de tipus acadèmic amb l’experiència personal. Així el relat sobre la desmoralització d’Europa i les pors de Catalunya és amanit per una història d’amor tempestuosa que il•lustra la força extraordinària que pot arribar a tenir el vertigen del Ser.»

FÈLIX RIERA

Al Roger Mallola

Amb les runes de les Nacions,

edificarem la Ciutat.

EUGENI D’ORS, 1905

Introducció

L’editor m’ha dit:

–Hauries d’escriure un pròleg que situés el lector, Enric. Ara tothom té moltes distraccions; la gent ja no llegeix, com als vells temps, per amor a l’art.

Molt bé.

Doncs un dia, després de lluitar com un lleó contra els elements, vaig fer la maleta i em vaig escapar a Londres. Volia perdre de vista Barcelona i amb el pretext d’un projecte de recerca em vaig acollir a un programa de la London School of Economics. Com era de preveure, en comptes de perdre de vista Barcelona me la vaig començar a trobar a tot arreu: en els pubs, en els carrers, en les persones que m’anaven presentant.

Un altre hi hauria oposat resistència o, més ingènuament, hauria intentat marxar més lluny. Jo vaig obrir el Word i em vaig posar a escriure. No em va costar adonar-me que arribar a Londres amb ganes de treure’m uns quants morts de sobre em permetria mirar-me el país des de fora, a través d’un procés de globalització que no sé on portarà, però que segur que farà desaparèixer el món tal com jo l’havia conegut –i tal com vaig aprendre a estimar-lo.

Aquest llibre descriu l’aventura d’una reconciliació, amb els seus records, amb les seves digressions i també, per força –perquè altrament no hi hauria manera d’avançar–, amb alguns adéus difícils. Per posar ordre vaig haver de fer recerca. Escrivint volia divertir-me, però sobretot volia veure quin paper podríem jugar jo i els meus amics al món. Sempre m’ha agradat saber quin camí he d’agafar per reivindicar un lloc en la història. I no per vanitat, sinó per poder viure lleuger, amb el cinisme i la hipocresia indispensables.

Cadascú ha de saber fer la seva revolució quan descobreix que les victòries contundents només existeixen a l’esport i en els casinos. L’ofici de revolucionari demana optimisme, però sobretot exigeix una mica de cultura, si no hom acaba cremant contenidors o explicant sopars de duro a les criatures sobre la vilesa humana. Per això, en aquesta història hi ha un fil personal, però també hi ha un trenat de reflexions sobre el triomf de les ciutats, sobre la importància del 1714 i sobre el futur brillant que espera a les dones i els homosexuals –i potser també als catalans–, si la democràcia triomfa al món, i Europa i el cristianisme no s’enfonsen.

Els crítics, que són gent que necessita l’escalforeta de les obvietats per mantenir alta la serotonina, diran que el llibre és una escudella barrejada, un calaix de sastre com aquests calaixos que els homes solters tenen plens de calçotets antics i de mitjons desaparellats amb alguns preservatius dispersos –extralarge–, sense caixa. No. Si poden prescindir del Wi-Fi una estona, roseguin l’os sense rendir-se. Veuran que, igual com passa amb les pubilles i els viatges més espaterrants, al final tot cau allà on toca sense necessitat de ser perfecte.

I si hi troben alguna frivolitat, pensin que, a més de preparar-me per fer front a la tempesta, també volia celebrar un temps en el qual els meus amics i jo vam viure sota un cel assoleiat amb una confiança que avui ja no ens podríem permetre ni tan sols encara que per un miracle absurd tornéssim a ser joves.

I

Els gais i les ciutats creatives

Ja hi som, Londres. La senyora que m’acull em tracta amb l’amabilitat absent de qui ja no espera res de la vida. Ho he vist en altres persones que han patit, que ara hi són i ara no hi són. Mantenen la tristesa a ratlla ocupant el cap amb disciplina, però els records els pesen tant que de vegades et miren perplexes, com si es despertessin d’un somni o es fessin creus que hi hagués vida més enllà del seu dolor.

Vaig arribar ahir quan s’acabava Gent del barri, que aquí fa 25 anys que dura. Vam tenir la primera conversa mentre sonava la sintonia del final –les maletes als peus, la tele parpellejant en la foscor i ella que no va trigar a tornar a estirar-se al sofà com una reina avorrida i trista. Li vaig demanar si encara hi sortia l’Angie, l’alcohòlica que portava el pub quan la sèrie es veia a Catalunya i em va explicar que l’actriu que interpretava el paper està casada amb Bryan May.

Del guitarrista de Queen en tinc un bon record, en vaig aprendre que l’estil és la gràcia que la tècnica no pot copiar i que la gràcia no és possible sense entusiasme, com aquest que ara a mi em permet de dir: «Mentre jo ho pugui escriure, ja es pot enfonsar el món.» Pel que fa a l’Angie, forma part d’aquesta galeria de famosos que recordes perquè t’han descobert alguna cosa. A través de l’Angie la desgràcia sempre m’ha semblat una mica presumida, un deixar-se anar voluptuós que es justifica amb les virtuts per ensorrar-te en la misèria, és a dir, una cosa molt catalana.

La conversa va tenir un to familiar i, fora de l’anglès, era com si fos a Barcelona. Després, vaig veure l’habitació. És petita, però té un lavabo amb dutxa que em donarà la independència d’un hotel. El pis està endreçat, la decoració és neutra. És com si la propietària pogués marxar a un altre país demà mateix. Els mobles són d’apartament per a turistes i no encaixen amb les fotografies de la nena. N’hi ha de grans i de petites, i n’hi ha per tot arreu –tal com m’havien avisat.

La mestressa es diu Elly. La seva filla no sé encara com es deia.

***

Avui he après una expressió molt pintoresca: «To be a hen-pecked husband.» L’Elly, que és grega però gairebé ha oblidat el grec, m’ha explicat que és la forma que els anglesos tenen d’assenyalar els homes que viuen torturats per una llauna de senyora. Trobo que el «henpecked husband» (o marit sotmès a l’implacable bec d’una gallina piconadora) es mereixeria tenir un equivalent en català. Qui no veu una cara familiar –i ben propera–, si pensa en la típica senyora Pona que martiritza el marit amb queixes i detalls absurds?

En general la dona catalana és perfeccionista, i això li dóna un caràcter rondinaire i llepafils. La dona catalana és un corcó de primer ordre, però no és pas culpa seva. En un país d’homes incapaços de guanyar una guerra, les dones han hagut de fer tots els papers de l’auca, han hagut de cridar com un sargent i de treballar com una mula. Han aguantat el país i s’han acostumat a resignar-se i això els ha robat una part del seu encant.

Després de tanta derrota, de tants segles condemnades a triar entre un ventall tan generós de botiflers i de calçasses –o de barruts i de pàries, si prenem com a model la divisió que feia Hannah Arendt quan parlava dels jueus–, és lògic que les dones catalanes hagin perdut la gràcia que el Mediterrani els va donar. El dia que alliberem Catalunya, les nostres dones tornaran a ser l’admiració del món sencer com en els gloriosos temps dels almogàvers!

Quan explico això, la gent somriu i em mira com si fos un pobre borratxí dient bestieses en un bar, però la política no és només política; igual que l’amor no és mai només amor –ni el futbol, només futbol. Ara que començo un altre dietari és el moment de comprometre’m a desenvolupar aquest tema. Si a Catalunya toquéssim més poder, les nostres dones serien més generoses al llit i més glamuroses a taula. Potser no estimarien tant els fills, però els homes creurien més en ells mateixos i segur que això tindria un efecte en la natalitat més fort que les victòries del Barça.

No ho sé, si fos francès o alemany començaria la llibreta qüestionant-me fins a quin punt són necessaris els estats, per què cal néixer obligatòriament lligat a una burocràcia i una policia –encara que sigui com l’anglesa dels vells temps, que només portava porra. Però el principi d’impuresa universal enlloc fa tanta nosa com a Catalunya. Tantes vegades que ens han dit que havíem de sortir a veure món i el primer que notes quan viatges és que cada dia et tornes més nacionalista.

***

Sortint de la biblioteca de la London School of Economics, que és enorme i té un disseny que es mereix una descripció ben llarga, de seguida trobes el pub de la universitat, que és el clàssic pub del país, sorollós i una mica troglodita.

El campus es troba al bell mig de la ciutat, el conformen una colla d’edificis repartits per un laberint de carrerons que donen al parc Lincoln. Diuen que a l’estiu el parc s’omple d’estudiants que dinen a la gespa, i en un recordatori he llegit que l’exèrcit canadenc va acampar-hi durant la Segona Guerra Mundial.

Quan he anat a recollir el Martí, m’he fet un tip de creuar-lo buscant la seva facultat i sort d’una estudiant asiàtica, de nació indeterminada, que m’ha acompanyat fins a la porta. No sé per què ho ha fet, es devia voler treure de sobre el noi amb qui parlava –amb una llengua també indeterminada.

Doncs bé: el Martí té el despatx davant del pub! Cap a les sis de la tarda, el carrer ja és ple de professors i d’estudiants que xerren mentre van bevent cervesa. De seguida se’ns ha afegit un piló de gent, tot i que no hi havia cap anglès –les grans ciutats s’amaguen, viuen sota una capa de cosmopolitisme difícil de traspassar.

El primer d’acostar-se ha sigut un flamenc que va sortir rebotat del seu país i que de seguida que ha sabut que sóc de Barcelona s’ha posat a elogiar Carlos Ruiz Zafón, aquell escriptor català que viu a Miami i que escriu en castellà. Després, ha aparegut un noi sud-africà que demà se’n torna a Ciutat del Cap perquè ha de competir en un campionat de surf.

Quan marxàvem, ha arribat una noia prima i elegant, amb aquesta classe –de vegades dissimulada sota una capa de hippisme justificatori– que sovint trobes en les filles de les bones famílies de Barcelona. Duia un bolso petit i fumava. M’ha fet pensar en les meves amigues nacionalistes, que sempre van molt carregades i que porten bosses grans i plenes, com si arrosseguessin una gran responsabilitat:

–Què hi portes, en aquest bolso tan petit i tan bonic? –li he demanat.

Només hi portava el tabac i he fumat la primera cigarreta des que sóc aquí.

Fumar és un vici de postguerra, un vici de gent traumatitzada que té els nervis desfets. Si jo ara no sabés com continuar aquesta entrada, una solució provisional seria encendre una cigarreta. Fumem per impaciència, per matar les il•lusions que no ens veiem amb cor de conquerir. En els temps de la pipa i els cigars, fumar potser era un costum d’esperits més substanciosos, però avui és com veure vi de tetrabric, una compulsió autocompassiva provocada per la mandra de pensar o per l’estrès provocat per algun trauma nerviós susceptible de ser tractat al psiquiatre.

Fumar potser era glamurós al segle XX. Aleshores, ennegrir-se els pulmons suggeria que et senties culpable d’haver sobreviscut, que no eres insensible a la bullabessa humana servida per les burocràcies i les bombes. Avui fumar és un vici fàcil, una manera de cremar energia poc aristocràtica. Una cosa és que fumin els xinesos, que surten del comunisme; però nosaltres, que tenim la sort de viure a Europa i de tenir-ho tot pagat, no ens hauríem de permetre febleses com aquestes.

***

Bé, em sembla que ja no em falta cap carnet: m’he fet el carnet de l’acadèmia d’anglès, el carnet de la biblioteca de la London School of Economics i m’he comprat el carnet del transport públic. Ara fan carnets a tot arreu, però jo encara he viscut els temps en què portar uns quants carnets a sobre et podia fer sentir una persona interessant.

Quan la tecnologia sigui més sofisticada, portar un feix de cartolines dins de la cartera ens semblarà una rèmora ridícula. Segons els futuròlegs, primer sofisticarem les formes de control i els ordinadors ens faran la vida extraordinàriament senzilla –tan senzilla que podrem anar vestits sense butxaques. Després, queixosos de la tirania digital, ens voldrem alliberar de la vigilància exterior i ens convertirem en el nostre propi carceller.

Parlant de presoners, rebo correu d’un amic que em pregunta si ha d’escriure a la seva ex per explicar-li com s’ha sentit el temps que han passat junts. Em sona, aquesta música. La Natàlia sempre em deia: «Si m’has de dir alguna cosa me la pots dir, eh?» Naturalment no queia a la trampa, pensava: «Si em vols esborrar de la teva vida fes-ho a pèl, nena.» Però el meu amic té mala consciència i com que, abans de deixar-lo, ella li va llançar la cavalleria per sobre, ara vol justificar-se.

No ho sé: tantes lliçons de pintura i de piano que hem pagat i encara haurem d’anar a classes de retòrica per aprendre a defensar-nos de les nostres dones. Abans, quan les dones perdien la paciència, cridaven; ara desenvolupen teories i els homes semblem polítics postmoderns manant a toc d’enquesta.

Després d’unes línies compassives, li he escrit:

«Mira, ser home és ser prou fort per carregar les culpes de la dona que estimes. Les dones sagnen i necessiten afirmar-se, si de tant en tant no els tires alguna cosa per distreure-les se’t van menjant de viu en viu. Tot allò que una dona no es pot cobrar d’un home en espècies s’ho cobra amb bronques o amb menyspreus, i més ara que han de demostrar que són independents.

»Abans de venir aquí vaig anar a una conferència de Saskia Sassen, aquesta sociòloga que parla de la globalització. Està casada amb Richard Sennet, un sociòleg més famós que ella, però no gaire més. Explicava que la crisi no se superarà si les ciutats no aprofundeixen en la seva història i jo pensava: Collons quin crac de dona! Però llavors va fer un silenci teatral i, posant-se la mà a la barbeta com un intel•lectual de diari gratuït, va dir: això ho explica el meu marit en aquell llibre... Com es deia?

»–L’artesà! –va cridar un fan entusiasmat que s’havia assegut a primera fila.

»–Ah, sí –va dir ella, com si li sabés greu que algú li ho recordés i, un cop demostrat que el seu marit era una nota a peu de pàgina en el seu catàleg d’influències, va continuar parlant tranquil•lament.

»Fer-li retrets a una dona és absurd. Si et va fer mal és perquè no li donaves el pinso que li vas prometre. Ara buscarà un home que li convingui més i, si no el troba, tornarà amb tu tan fresca, com si no hagués passat res. I escolta: tant si torna com si no, tots contents.»

Espero que no pensi que m’he tornat una persona insensible. L’Abel Cutillas, que és filòsof, diu que d’un home destrossat per una dona només te’n pots riure a la cara. Va provar el sistema amb mi i em va anar bé.

Això també l’hi he dit, i que Barcelona ens va bullint al bany maria i que ens estova tant la carn que al final no hi ha res que no ens fereixi. De fet per això he vingut aquí. Per mirar de fer-me un home.

***

Fins avui Londres només era un carrer, per a mi. Cada dia agafo la Central Line i surto a Holborn, enmig d’una gentada que camina a pas lleuger amb l’ambició arrapada a l’esquena. Si tiro amunt, arribo fins a l’acadèmia d’anglès; si tiro avall, em planto a la biblioteca de la London School of Economics.

Si passejar és una forma de llegir els carrers d’una ciutat, i de llegir la seva gent, es pot dir que no he tingut gaire temps de llegir, aquests dies. Però m’he fixat que tothom va amb el poppy a l’abric, una flor vermella que simbolitza el descans etern.

Estem de celebracions. Fa molts anys de la fi de la Primera Guerra Mundial i la premsa va plena de remembrances. Es desenterren dietaris, apareixen testimonis, es reten homenatges als morts de les trinxeres. Mentre els carrers es guarneixen per Nadal amb ninots inflables de Walt Disney –tot i que encara falta més d’un mes per l’inici de les festes–, la premsa compta un per un els morts de l’Afganistan.

Es discuteix si l’exèrcit costa o no massa diners. El Times fa campanya contra les retallades i adverteix que és més fàcil cedir una posició de força que no pas guanyar-la. Però alhora devalua la paraula heroi, i l’altre dia dedicava dues pàgines a un gos que havia tornat sol a una base militar.

Em fa l’efecte que ja només és sostenible una idea morbosa de la guerra i que darrere l’ús exagerat de la paraula heroi hi ha una degradació de l’individualisme. Hem desvinculat l’amor de l’esforç que cal per transcendir la mort, hem caigut en un narcisisme de pa sucat amb oli. La gent prefereix ser famosa que sàvia i correm el perill de portar la democràcia cap a aquell estadi on el talent es corromp i resulta tan fàcil d’atacar pels discursos totalitaris dels predicadors desesperats.

Tots els professors que el Martí m’ha presentat estan en contra de la guerra de l’Afganistan –i suposo que també estarien en contra de qualsevol guerra que no sigui pura història. Mentre passejava, em mirava els joves que portaven el poppy a l’abric i els preguntava telepàticament: ja sabrieu defensar aquesta vida tan amable si algú més bèstia us la intentés arrabassar?

Aprofitant que és dissabte, hem quedat a Oxford Circus, que té aquesta vivacitat de parc d’atraccions –com el Times Square de Nova York, però a l’estil anglès, que és més domèstic–, i hem passat per la botiga que National Geographic acaba d’obrir a Regent Street.

Ningú no diria que la porta un empresari català, és molt gran i americana! Qui comprarà tantes coses? Les botigues humanitzen les ciutats, sense vida comercial els carrers es van tornant feréstecs. La música i les llums de les botigues endolceixen els paisatges de ciment, igual que les postes de sol i el piu-piu dels ocellets posen poesia els escenaris naturals.

Una ciutat és una jungla repintada, molt bé. Però qui comprarà tantes coses? La mateixa pregunta me l’he fet a Nova York, a Viena o a París. Aquestes grans botigues que semblen més pensades per ocupar el temps lliure dels clients que no pas per vendre gènere em meravellen; deu ser la part màgica del capitalisme que no entenc –aquesta part que no té res a veure amb la guerra.

***

Ahir al migdia, el Martí em va rebre amb un número de la revista Foreign Policy:

–Té, perquè et vagis inspirant.

I em va dur a un vegetarià enxubat i ple de gent que es diu Food for Thought –un típic exemple de pedanteria urbana.

La revista porta una classificació que situa Barcelona en el lloc 26 del rànquing de ciutats més globalitzades del món. Una xifra és una xifra, però alguna cosa deu significar que darrere nostre hi hagi capitals d’estat com ara Roma (28), Amsterdam (29), Copenhague (37), o Dublín (44).

Munic i Milà també van darrere nostre, en els llocs 33 i 42 respectivament. Les quatre primeres ciutats són Nova York, Londres, Tòquio i París, per aquest ordre.

El cas de París té mèrit, cap altra ciutat del món fa tants segles que és a primera fila, ni tan sols Londres, que no va començar a liderar la vida urbana fins al segle XVIII, quan Samuel Johnson va dir allò que si t’avorries a Londres és que t’havies avorrit de la vida.

Barcelona sempre ha sigut una ciutat de segon ordre, com Praga o com Lisboa, encara que ens sàpiga greu no es pot comparar amb Londres o amb París. París ha sigut la capital del luxe i la modernitat i Londres ha sigut la capital de la industrialització i la primera gran ciutat de masses, la primera que va arribar a tenir un milió d’habitants.

Tot i que Barcelona ha donat la paraula parlament, no ha sabut capitalitzar cap valor, a banda de la insatisfacció. Això l’ha ajudat a mantenir el tipus més enllà dels alts i baixos de la història. Altres ciutats que van ser més importants, avui compten molt poc. Penso en Toledo, Lübeck, Augsburg, Aquisgrà, però sobretot penso en les velles dames del Mediterrani: Gènova, Venècia, Nàpols, Pisa i Palerm.

Barcelona no és tan divertida i perillosa com voldríem, però té el mèrit de ser l’última supervivent de tot un món.

Segons la revista, la capitalitat i la massa demogràfica no ens han de fer patir, cada cop tindran menys influència en el desenvolupament d’una ciutat. Com a exemple, cita Washington, que està per sota de Nova York, i Karachi, que es troba a la cua de la taula, tot i ser una de les ciutats més habitades de la terra.

És veritat que excepte Nova York, Tòquio i Los Angeles, la majoria de ciutats de més de 10 milions d’habitants pertanyen a països pobres. En començar el segle XX les ciutats més poblades del món pertanyien a països rics –exceptuant Calcuta, que era una colònia britànica. Avui la majoria d’aquelles ciutats semblen de joguina al costat dels gegants que estan creixent a l’Amèrica del Sud i als països asiàtics.

Hi ha una mida ideal per a una ciutat, igual que hi ha una mida ideal per a cada cosa. Això ja ho deia Aristòtil, que també va dir que les ciutats massa habitades són difícils de governar. La mida d’una ciutat és important en la mesura que contribueix a crear uns problemes i uns ideals de civilització. El més important d’una ciutat és la seva fama, la seva capacitat d’influir i de fer-se admirar.

Una ciutat s’ha de valorar pel món que fa girar al voltant seu. Les ciutats forgen les persones i els països i seria molt ingenu esperar que a partir d’ara la capitalitat esdevingui un detall sense importància. Madrid és un cas clar de ciutat que se serveix de la capitalitat per fabricar un mercat i unes masses a la seva mida. Les capitals de tot Europa se serveixen de l’estat per mantenir una bona posició al món.

Segons la revista, «l’època dels estats nació» té els dies comptats. Ara que els governs assumeixen més obligacions que mai, resulta que la vida urbana està guanyant terreny a la vida nacional. Els especialistes pronostiquen que les ciutats cada cop estaran més pendents de la resta de ciutats del món i viuran més d’esquena als seus propis països, és a dir, que es tornaran tan narcisistes com París, però sense França darrere.

Als països emergents les coses potser aniran així. En els països mancats d’una tradició industrial les diferències entre el camp i la ciutat encara són visibles. Tant a l’Àsia com a l’Amèrica del Sud moltes grans ciutats són illots posats enmig de vastes extensions desarborades. Els problemes produïts per la febre urbanitzadora recorden els que van tenir els països europeus durant els segles XIX i XX, però sumant-hi els vicis del segle XXI.

A Europa, les ciutats han modernitzat els territoris i tenir un rerepaís organitzat és un actiu massa poderós per deixar-lo perdre. L’expressió fotre el camp –«Samaranch fot el camp»– ha perdut sentit. Ja no hi ha frontera entre el camp i la ciutat. Potser el que passarà és que si fins ara els nuclis urbans treballaven per als estats, ara seran els estats que treballaran per a les ciutats. Jo més aviat penso que el centralisme es tornarà ultramodern i que la capital d’Espanya tornarà a ser més que mai Madrid.

Amb un entusiasme poc dissimulat, un articulista fa notar que entre les 10 primeres ciutats del món només n’hi ha dues d’europees. Cinc són asiàtiques i tres nord-americanes. Molt bé, però si agafes les 30 primeres de la llista què, eh?, Europa no té rival. És igual que si agafés les 200 primeres universitats del món, gairebé la meitat són nostres.

A la llarga, el substrat històric podria donar a Europa un desenvolupament més equilibrat que l’asiàtic i fins i tot que el nord-americà. És important que les ciutats tinguin un projecte que les cohesioni més enllà de la persecució febrosa dels diners. Altrament l’urbanisme es militaritza, les ciutats deixen de ser caminables i acaben devorades per la seva pròpia ambició.

Amb el Martí estem d’acord: si en el segle XIX el món s’organitzava a través de l’ideal imperialista, i en el segle XX vam viure a través de l’ideal nacionalista, el segle XXI estarà marcat per l’ideal urbà. En el món que ve totes les bestieses les farem en nom de les ciutats. Diu que l’any 2040 tres quartes parts de la humanitat serà urbanita. Ara mateix, més de la meitat de la població del món ja viu en ciutats i Nova York genera més riquesa que la suma de 46 països africans.

Pasqual Maragall deia que la humanitat se salvaria a través de les ciutats o que no se salvaria. Les ciutats sempre han salvat el món o l’han enfonsat. Tot s’ha inventat a les ciutats, des dels sistemes polítics fins a les eines de llaurar el camp. Es poden resseguir els exemples des dels primers assentaments de Mesopotàmia fins al Berlín nazi. Les ciutats fan equilibris entre la creació i la destrucció i els seus carrers estan empedrats d’il•lusions i de fracassos, de celebracions i de massacres.

A El gran Gatsby, Nick Carraway contempla l’skyline de Manhattan i pensa: «A partir d’ara pot passar qualsevol cosa.» I és veritat: a Detroit quan algú comet un assassinat i no sap què fer amb el cadàver el fica dins la casa deshabitada que li queda més a prop i cala foc a l’edifici. Les ciutats són com els dracs, que s’alimenten de la sang dels innocents –i de la vanitat de les princeses–, i si jo ara sortís al carrer a fer una enquesta, per cada persona que m’exaltaria la vida urbana, n’hi hauria una altra que me la pintaria com un infern.

***

Quan m’estava a casa la Xènia cada matí sortia al carrer dient: «Me’n vaig a París!» La Xènia viu a l’Île Saint-Louis, que és la perla de París i França, un oasi amb tot l’encant de la vida de províncies però al rovell de l’ou de la ciutat.

Aleshores, si volia arribar al centre, només havia de travessar el Sena per un pont de conte. A les nits el pont em recollia amb quatre fanalets encesos i tornava a casa protegit per les estrelles, com l’escriptor insegur però prometedor de Midnight in Paris. Si em llevava d’hora, el pont m’obria un pas entre la boira, i si el sol ja havia sortit –i el temps acompanyava– em donava un bon dia triomfal, com si m’estengués una catifa roja perquè entrés a la ciutat entre grans aplaudiments i amb la moral ben alta.

Aquí a Londres dormo lluny dels ponts romàntics. Per arribar a veure un museu o un edifici important, és a dir, per tenir la sensació que he vingut a viure en una gran ciutat, he de caminar pel voral escrostonat d’una carretera vella fins arribar al metro i, després, enllaunar-me durant tres quarts d’hora en un vagó que sembla el ventre d’una oruga.

Aquest matí li he dit a l’Elly: «Me’n vaig a la fàbrica!», i s’ha posat a riure. M’agrada, Londres, però és una fàbrica. A París semblava que cada dia fos divendres, tu miraves les terrasses i tothom feia cara de poder allargar el café una estona. Aquí, totes les cares que veig pel carrer són de dilluns, és com si tothom portés un assumpte urgent entre les mans.

Em fa l’efecte que a París la base de la vida era el detall, mentre que aquí la base de la vida és la resistència. La resistència contra el detall; el neguit contra el plaer: segur que això ajuda a explicar per què els anglesos es van inventar l’esport i els pubs, i els francesos el glamur i els drets de l’home.

***

Quan em preparava per venir, vaig repassar l’obra d’Isaiah Berlin. Aquest pensador jueu, russoparlant, que va néixer a Letònia poc abans de la revolució bolxevic i que va viure a Londres disfressat d’últim gentleman, va tenir un bon moment a Catalunya a finals del segle XX, quan jo el vaig conèixer.

Aleshores el mur havia caigut, la reunificació d’Alemanya sacsejava Europa i Rússia s’ensorrava després d’haver perdut el seu imperi. A Barcelona vivíem immersos en l’hegemonia del populisme multicultural. El nacionalisme es considerava una xacra. Qualsevol cosa que vingués de fora era una meravella. Tothom criticava els Estats Units però tothom vivia cofoi sota la seva ala protectora. Si no hagués sigut per la sida i pels americans, molta gent hauria cregut que el món podia ser perfecte.

Un dia un professor de la facultat –un noi canari que feia l’esforç de parlar l’idioma del país– ens va fer llegir El fuste torcido de la humanidad. En aquella Barcelona ofegada pels clixés relativistes