Els valencians, poble d'Europa: L'horitzó federal

By AAVV

«Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos europeus». Aquesta paràfrasi de Joan Fuster resulta ben precisa: el poble valencià, amb una identitat pròpia, forma part indestriable del mosaic de nacions que anomenem Europa. Al segle XIII, a la riba occidental de la Mediterrània -el solar de les Espanyes-, es constituïa el Regne de València sobre la base d'una de les expressions més reeixides del pactisme medieval: la foralitat, que es perllongarà fins el 1707. El valencianisme polític, maduració del valencianisme cultural de la Renaixença, ressitua la recuperació de les institucions històriques en el marc de la modernitat i la democràcia. En l'actual context global podem albirar un indefugible horitzó federal: l'articulació del País Valencià dins la Unió Europea, i encara en un Estat Espanyol autènticament plurinacional. Els estudis recollits en aquest volum, pertanyents a la filosofia del dret i a altres disciplines jurídiques, així com també a la ciència política i a la història social, volen contribuir a bastir una via nacional valenciana equilibrada, justa i integradora.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Nov 20, 2019
• ISBN: 9788491345251

Book preview

PRIMERA PART

EL POBLE VALENCIÀ:

REDREÇAMENT D’UNA

NACIONALITAT HISTÒRICA

Jaume I. Oli de Salvador Martínez Cubells (c. 1878). Museo del Prado, Madrid.

La formació i extensió de la identitat

col·lectiva valenciana:

un retorn al passat?

Vicent Baydal Sala

Universitat Jaume I de Castelló

Anam lla, a aquell coll agut qui és part del castell [de Xàtiva], e veem la pus bella horta que anc havíem vista en vila ni en castell, e que hi havia més de dues-centes algorfes per l’horta, les pus belles que hom pogués trobar, e les alqueries entorn de l’horta, moltes e espesses, e veem encara lo castell, tan noble e tan bell, e tan bella horta; e haguem-ne gran goig e gran alegre en nostre cor, e semblà’ns que no tan solament per Don Pero Alcalà devíem nós venir sobre Xàtiva ab nostra host, mas per haver lo castell per crestianisme e que Déu hi fos servit.¹

Quan, cavil·losament, Jaume I va contemplar des d’un puig l’horta de Xàtiva, pel juny de 1240, va sentir un doble i enorme goig interior pel fet d’haver-se decidit a conquerir-la: un goig d’esperit, perquè estava complint amb els designis divins de combatre els infidels islàmics i estendre l’espai de la cristiandat, i un goig de cobdícia, perquè, no debades, aquella extensió també comportava l’apropiació de riqueses, poblacions senceres i unes ubèrrimes terres que havien posat en producció grups de llauradors berbers i àrabs procedents del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient.

En efecte, després de cinc segles de domini islàmic des de l’emirat andalusí de Còrdova fins a l’imperi dels almohades, passant per les taifes de València, Xàtiva, Alpont o Dénia, les terres al sud de Catalunya i Aragó que el rei en Jaume va ocupar entre 1231 i 1245 feia molt de temps que estaven completament poblades per musulmans arabòfons. La conquesta del segle XIII va suposar, doncs, un trencament total: una societat cristianollatina, occidental i feudal, del nord de la península Ibèrica, va substituir-ne una altra d’islàmica, oriental, tribal i tributària, pertanyent a Al-Àndalus. Ací, certament, es va produir una particularitat respecte a la resta de terres andalusines ocupades pels cristians: encara que Jaume I va decretar solemnement l’expulsió total dels musulmans, un gran nombre hi va restar, com a conseqüència de la seua resistència armada, amb importants revoltes en 1248-1258 i 1276-1278. Hi van romandre en menudes moreries urbanes, que no passaven normalment dels pocs centenars d’habitants, i en extenses parts del país, generalment les més agrestes, bo i representant des de finals del segle XIV entorn d’una tercera part del total de la població valenciana.²

Tanmateix, vivien subjugats i segregats, sense drets polítics i pràcticament en «reserves», com les desenvolupades en tantes altres conquestes occidentals posteriors. Per tant, tot i els molts préstecs culturals originats pel contacte entre musulmans i cristians –des de la gestió de les grans hortes fins a qüestions lingüístiques o gastronòmiques–, la realitat és que els primers mai van formar part del cos social valencià. La bona prova és que, tot i haver estat obligats a convertir-se al cristianisme durant el segle XVI, van ser finalment expulsats el 1609, quan encara continuaven parlant àrab i practicant els seus costums d’origen islàmic i araboberber. Entre ells, en conseqüència, mai no es va generar una consciència col·lectiva vinculada a un territori, unes institucions o una comunitat humana pròpiament valencians, ja que, com fins i tot continua passant en ple segle XXI, entre les societats musulmanes no predominen les identitats politicoterritorials, sinó que fonamentalment ho fan les identitats familiars, tribals o religioses, és a dir, a quin clan, tribu o branca de l’islam es pertany.³

De fet, cap entitat territorial andalusina va tindre una configuració semblant a l’actual País Valencià –en el mateix espai hi va haver fins a quatre o cinc taifes diferents, sempre efímeres i canviants–, ni cap d’elles, per les característiques esmentades, va donar lloc a una identitat col·lectiva com la que després es conformaria entre els habitants cristians del Regne de València creat a mitjan segle XIII. Aquest, precisament, seria el punt de partida d’una consciència nova, la valenciana, que aniria creixent i estenent-se entre els acabats d’arribar a aquell espai delimitat llavors per primera vegada en la història, inicialment per Jaume I des del riu Sénia fins a la línia Biar-Orxeta i després pel seu nét Jaume II, en conquerir part del territori castellà una seixantena d’anys més tard, des del Sénia fins a Oriola, amb unes fronteres pràcticament idèntiques a les que encara es mantenen en l’actualitat.⁴ En concret, els protagonistes d’aquell procés serien nouvinguts que partien fonamentalment de terres catalanes, però també del Regne d’Aragó.

Un país de barreja poblacional

És el 12 de juny de 1383. S’inicien a la vila aragonesa de Montsó les darreres Corts Generals en què Pere el Cerimoniós ha convocat conjuntament a aragonesos, catalans, valencians i mallorquins. I es produeix una discussió prèvia entre els allí presents sobre qui ha de tindre l’honor de ser el primer a respondre al rei i en quina llengua ho ha de fer. Sorprenentment –des del nostre punt de vista actual–, el representant dels valencians, Berenguer March, mestre de l’orde de Montesa i qui seria oncle d’Ausiàs March, dóna suport a la proposta presentada pel bisbe de Tarassona per tal que l’encarregat siga l’infant Martí i «faga la dita respuesta en lengua aragonesa.»⁵ Però l’acció, tot i els orígens netament catalans de la família March, no era tan inusitada com ho podria semblar a priori. No debades, encara que a finals del segle XIV ja estaven canviant les tornes, durant la centúria i mitja que havia transcorregut des dels temps de la conquesta, la noblesa d’arrels aragoneses sempre havia sigut la més poderosa al territori valencià: la dels Xèrica, els Luna, els Maza o els Pérez de Arenós. En conseqüència, en els actes protocol·laris del conjunt de la Corona els representants del Regne de València seien junt als d’Aragó –mentre que els mallorquins ho feien amb els catalans–, alhora que en les cerimònies de coronació sostenien plegats els cordons de la part dreta del cavall del monarca –mentre que els catalans i els mallorquins sostenien els de la part esquerra.⁶

Tot tenia el seu origen en el segle XIII. Si bé la conquesta de les illes Balears havia estat un afer prioritàriament dels nobles i les ciutats marítimes de Catalunya, la de les terres entorn de València havia de ser, en inici, una empresa aragonesa. De fet, qui va iniciar les hostilitats va ser Blasco de Alagón amb un atac a Morella, al mateix temps que moltes de les primeres viles preses, com Borriana, Vinaròs, Almassora, Culla o Xèrica, van ser poblades amb furs aragonesos, mentre milers de persones procedents d’aquell regne arribaven per a ocupar les noves terres conquerides. No obstant això, durant el procés de desenvolupament de la mateixa colonització prompte es van produir dos canvis fonamentals: un de caire poblacional i un altre de politicojurídic.⁷

D’una banda, els altres súbdits del rei, els catalans, també s’hi van veure atrets per les noves oportunitats; fet i fet, eren més, amb una estructura més urbana i mercantil i la via marítima els facilitava les coses. Consegüentment, en quasi tota la part del país habitada per cristians –llevat de la zona interior fronterera amb Aragó i Castella–van acabar sent majoria els pobladors d’origen català, en proporcions del 65%, 70% o 75% per un 35%, 30% o 25% d’aragonesos (a banda de certs reduïts percentatges de navarresos, castellans, occitans o altres grups ibèrics i europeus). La llengua quotidiana d’aquelles localitats, doncs, va esdevindre el català, parlat de manera majoritària i que va adquirir unes característiques occidentals com a fruit de la barreja de nouvinguts que s’expressaven en diverses variants del català oriental, el català occidental, l’aragonés i el castellanoaragonès.⁸ D’altra banda, de manera independent a aquella mescla demogràfica i cultural, entre 1238 i 1261 Jaume I va prendre dos decisions que van generar efectes polítics i identitaris cabdals: promulgar els Furs de València i governar el regne amb l’ajut, el consell i la legitimitat que li atorgaven unes Corts valencianes.

La bandera foral

El 1230, a Mallorca, Jaume I es va limitar a concedir una carta amb unes desenes de franquícies. Huit anys després, a València, va promulgar un extensíssim codi amb nou llibres, cent cinquanta rúbriques i més de mil cinc-centes normes que regulaven l’administració, la justícia, el comerç, els oficis, els matrimonis, les herències, les propietats, les rendes, els pesos, les mesures, la moneda i un llarg etcètera de qüestions que afectaven el conjunt de relacions socials, polítiques i econòmiques. Eren els Costums o Furs de València. El canvi d’estratègia s’havia produït durant el llarg setge de la ciutat, quan, aconsellat per la seua cort de juristes formats a la Universitat de Bolonya, el monarca va decidir disposar d’un text legislatiu que li atorgara les potestats absolutes que tenien els antics emperadors romans i poder així governar el territori conquerit amb molta més autoritat que no en els seus vells dominis d’Aragó i Catalunya. Perquè, a més a més, els Furs de València establien també les fronteres d’un nou regne dins del qual el rei volia que foren les úniques lleis vigents, tot bandejant les d’origen aragonés que s’havien anat aplicant en moltes localitats de manera paral·lela.

Tal voluntat, en inici soterrada i latent, es va fer solemnement manifesta en el segon gran acte que va dotar d’una potent personalitat jurídica el Regne de València. El 1261 Jaume I va convocar els principals membres dels tres estaments en què es dividia la societat medieval: l’Església, la noblesa i les ciutats i viles reials. El motiu: celebrar unes Corts, les primeres Corts valencianes, que a partir d’aleshores anirien esdevenint el principal organisme de govern col·legiat del regne. L’objectiu: fer, precisament, que els Furs de València s’estengueren a tot el territori i que hi desaparegueren els d’Aragó. Però els nobles i cavallers, d’origen majoritàriament aragonés, no ho van acceptar, van girar cua i van deixar plantat el rei; i és que, no debades, les seues lleis els garantien tot un seguit de prerrogatives polítiques, judicials i econòmiques que es veien amenaçades per la nova normativa valenciana. Per contra, la major part de les ciutats i viles reials –encara que no totes, puix que també n’hi havia algunes de fur aragonés– es van mostrar decididament partidàries dels Furs de València, que, al caliu de les potestats del monarca, els permetien experimentar una menor càrrega fiscal, accedir a tots els recursos naturals del regne, com ara boscos, salines o rius, i exercir un major poder jurisdiccional sobre el seu entorn immediat.

Així, des d’aquell moment es va iniciar un llarguíssim i intens conflicte que va mediatitzar totes les relacions de poder del territori durant vora setanta anys. Recurrentment, els reis i la major part de l’estament urbà –encapçalat per la mateixa ciutat de València i secundat per viles com Xàtiva, Alzira, Castelló, Borriana, Sagunt, Llíria, Gandia o Dénia– tractaven d’estendre les lleis valencianes al conjunt del regne, alhora que, recurrentment, bona part dels nobles reivindicaven la plena vigència de la normativa d’origen aragonés. El punt àlgid de l’enfrontament, farcit de debats, assemblees, polèmiques, aliances, propostes, deseiximents i escaramusses, va arribar l’any 1287 amb tota una guerra oberta. Des del sud d’Aragó i l’interior valencià, les hosts dels partidaris de les lleis aragoneses van escometre diversos nuclis reials, mentre els atacs en sentit oposat per part dels partidaris de les lleis valencianes es van multiplicar arreu del territori. Els mesos de més intensitat en els xocs militars van passar finalment, però no el conflicte polític entre els defensors d’uns furs i altres, que va continuar ben viu i va acabar per tindre notables conseqüències identitàries.⁹

La formació de la identitat valenciana

La profunda divisió foral que va afectar el país durant dècades –la qual no coincidia amb la seua diversitat poblacional, ja que catalans i aragonesos estaven barrejats en uns i altres llocs– va ocasionar una intensa solidaritat entre els dos blocs oponents: entre els nobles defensors dels furs aragonesos i els seus seguidors, però també entre els governants i habitants dels municipis reials impulsors de les lleis valencianes. Aquests darrers, de fet, van anar forjant una nova consciència col·lectiva articulada entorn d’un objectiu comú: ser un «regne per si», que no podia restar «obligat ne restret a Usatges de Barcelona ne a Furs d’Aragó», com van exposar insistentment en els debats mantinguts durant tot l’enfrontament. Així, l’aspiració d’aplicar en exclusiva els Furs de València sobre un territori que rebia el nom de Regne de València, mitjançant la unió política i la pugna armada si calia, va generar entre ells un fort sentiment diferencial. Consegüentment, en una de les darreres assemblees prèvies a la resolució del conflicte, el 1325, els representants urbans distingien netament entre el seu grup i el dels «prelats, richs hòmens, cavallers e generosos, axí catalans com aragonesos». Les elits eclesiàstiques i nobiliàries, doncs, mantenien la seua identitat de procedència, catalana o aragonesa, mentre que els partidaris dels Furs de València n’havien anat desenvolupant una altra de nova, tot i que encara, en cap document conegut, no es consideraven manifestament valencians.¹⁰ Això succeiria un poc més tard.

De fet, l’anàlisi de cadascun d’aquells gentilicis territorials mostra clarament la seua distinta evolució. En concret, el català i l’aragonés havien aparegut durant el segle XII i s’havien desenvolupat cada vegada amb més força en adquirir els territoris de Catalunya i Aragó una configuració més estable, desenvolupar unes Corts i un diàleg particular amb els monarques, anar compilant i estenent els Usatges, les Constitucions i els Furs propis, i materialitzar mampreses polítiques i bèl·liques comunes.¹¹ En conseqüència, els catalans i els aragonesos que es van traslladar al nou territori valencià a mitjan segle XIII ja arribaven amb la seua pròpia filiació identitària, alhora que durant moltes dècades, quan havien de referir-se a si mateixos conjuntament, ho feien amb expressions com ara «habitadors del Regne de Valencia», «regnícoles» o «los del Regne», tot evitant el nom de «valencians», probablement, entre altres coses, per la divisió causada per la llarga lluita entre els defensors d’uns o altres furs. Tanmateix, les Corts de 1329-1330 van desbloquejar la situació. En efecte, després d’una setantena d’anys d’enfrontaments, discussions, guerres i xocs constants, es va arribar a un gran acord: els Furs de València van ser modificats per tal d’atorgar certs poders jurisdiccionals i privilegis als senyors feudals, al mateix temps que els que posseïen dominis poblats amb Furs d’Aragó hi renunciaven per acollir-se als primers. I justament uns pocs anys després, no casualment, sinó causalment, va començar a usar-se el gentilici col·lectiu «valencià» per a denominar el conjunt d’habitants del regne, des del Sénia fins a Oriola.¹²

No només això, sinó que també, a partir de la territorialització dels furs valencians possibilitada el 1330, les Corts, que fins llavors havien estat freqüentment obstaculitzades per la noblesa d’origen aragonés, van esdevindre un veritable fòrum de negociació i representació de la comunitat política davant el poder reial. En la mateixa línia, també va aparéixer i avançar ràpidament el concepte del «General» en referència al conjunt d’estaments amb uns interessos comuns vinculats al Regne de València. De fet, a penes una generació després, en la dècada de 1360, alhora que es feia a Aragó i Catalunya, s’hi va configurar igualment la Diputació del General o Generalitat, l’organisme que en avant gestionaria els impostos pagats pel conjunt dels valencians. Un gentilici, el de valencians, que llavors ja s’emprava amb normalitat, especialment en l’àmbit de la Corona d’Aragó, per tal de diferenciar els habitants del territori valencià dels de Catalunya i Aragó. I l’acció constant de totes aquelles lleis i institucions, que vetlaven pel bé comú dels valencians, va fer estendre progressivament un subjecte polític propi, amb una consciència diferencial.

Van ser les generacions de les dècades centrals del segle XIV les que primer es van adherir a eixa nova solidaritat col·lectiva i inclusiva, que englobava el conjunt de pobladors cristians del regne independentment de les seues arrels catalanes o aragoneses. Arnau de Valleriola, per exemple, el principal banquer valencià d’aquella centúria, era nét d’una família procedent d’un llogaret proper a Berga, però ell havia crescut a la ciutat de València, son pare havia sigut membre del Consell municipal i ell mateix n’arribaria a ser jurat, alhora que desplegava nombrosos negocis de tota mena al llarg del regne, que es beneficiaven de la protecció legal i institucional que els Furs, les Corts i la Generalitat oferien en exclusiva als habitants del territori valencià. Sent ben conscient dels seus orígens catalans, doncs, devia contemplar amb molts bons ulls aquella nova valencianitat que anava estenent-se. El mateix passava, probablement, entre els que arribaven d’Aragó. Com en el cas del cavaller Aznar Pardo, qui era alcaid del castell d’Eslida –en una zona valenciana on predominava la població cristiana d’origen aragonés– i tenia la casa pairal en el senyoriu de La Casta, al nord del Regne d’Aragó. Però alhora, a més a més, també va exercir com a batle general i governador del Regne de València en la dècada de 1380, va participar activament en les bandositats que es van produir al Cap i Casal i el seu fill, Pedro Pardo, va ser diputat de la Generalitat, es va casar amb la baronessa d’Albaida Carrossa de Vilaragut –d’orígens catalans– i es va integrar plenament en la vida cultural de l’època, com testimonia el fet que arribara a encarregar una versió valenciana de Los dotze treballs d’Hèrcules. No és estrany, doncs, que també ells, sense renunciar a les seues arrels aragoneses, acolliren de grat i amb certa naturalitat la nova consciència col·lectiva vinculada a la societat i el territori valencians que estava cristal·litzant aleshores.¹³

Segles de consolidació

Les primeres formes de la identitat valenciana, lligades sobretot als que havien estat defensors dels Furs de València i als grups governants que gestionaven aquell nou subjecte polític connectat al territori valencià, van anar estenent-se gradualment al llarg de la baixa edat mitjana, compassades amb el mateix enfortiment institucional i jurídic del Regne de València. Així, un català instal·lat a la capital valenciana, el franciscà gironí Francesc Eiximenis, asseverava el 1383 que «ha volgut nostre senyor Déu que poble valencià sia poble special e elet entre los altres de tota Spanya, car, com sia vengut e eixit per la major partida de Catalunya e li sia al costat emperò no es nomena poble català, ans per special privilegi ha propri nom e es nomena poble valencià.» Poc després, a la mort de Joan I el 1396, van ser els mateixos valencians els que van forçar la multiplicació territorial de l’ofici de vicecanceller, «ço és, un de Regne d’Aragó, un de Regne de València e un del Principat de Cathalunya», i a començaments del segle XV van aconseguir que institucions fins llavors comunes i centrals, com la cancelleria, el mestre racional i l’Arxiu Reial tingueren també seu a la ciutat de València per tal de gestionar apartadament els afers del territori valencià. Així mateix, durant la segona meitat de la centúria, el dietarista Melcior Miralles consignaria l’allunyament identitari que s’havia produït ja respecte dels catalans, més encara davant els greus trasbalsos causats per la seua guerra contra Joan II: «València e tot lo Regne ne an gran trestícia e dolor, considerant los tants e tan gran mals que per causa dels cathalans ha en la major part de la Spanya ¿E qui pot dir ne estimar les persones que per causa de la vostra libertat són mortes?»¹⁴

Això no treia que en contextos internacionals, almenys fins a principis del segle XVI, els valencians foren considerats de vegades aragonesos o de vegades catalans, en funció dels seus orígens poblacionals majoritaris. Així passava, per exemple, entre els comerciants instal·lats a Anvers en aquella època, ocasionalment referits en la documentació com a «mercatores aragonenses», o també amb l’arribada a la Santa Seu de Roderic de Borja, que va generar la coneguda expressió «O, Dio, la Chiesa Romana in mano dei catalani». Amb tot, els primers també eren freqüentment citats com a «mercatores valentinus», alhora que l’esmentat pontífex signava sempre com a «papa valentinus» i era considerat, així mateix, de «patria valentinus».¹⁵ Fet i fet, el record dels lligams amb els dos principals territoris de procedència de la majoria dels habitants del Regne de València es va anar esvaint al llarg d’aquella mateixa centúria, mentre que la identitat valenciana va continuar eixamplant-se. No debades, tot i ser una consciència inicialment forjada entorn de factors polítics i institucionals, també va acabar absorbint els aspectes culturals i, per exemple, des de mitjan segle XV la forma habitual de referir-se a l’idioma majoritari dels cristians del país era amb els termes de «valencià» i «llengua valenciana», com el mateix Joanot Martorell, de besavis catalans, formulava cap al 1460 en el pròleg de Tirant lo Blanch, escrit «en vulgar valenciana per ço que la nació d’on yo só natural se’n puxa alegrar.»¹⁶

Aquella nova identitat global fundada sobre uns ancestres catalans i aragonesos va ser, doncs, la que va continuar intensificant-se durant els segles moderns, mitjançant el que s’ha qualificat de «patriotisme foralista», una actitud i un sentiment en què «la pàtria tenia una existència real, palpable», basada en la comunitat d’habitants del territori, la memòria històrica col·lectiva, la llengua majoritària diferencial i, sobretot, l’estructura politicoinstitucional establerta pels Furs de València, que aleshores, en el context de la nova monarquia hispànica dels Àustria governada des de la cort de Madrid, tractava de defensar-se contra les ingerències centralitzadores impulsades per les elits castellanes.¹⁷ Tal patriotisme podia ser, sens dubte, menys intens i eficaç que el desenvolupat a Catalunya o Aragó, especialment durant el segle XVII, en un moment de forta crisi per als governants valencians després de l’enorme sotragada econòmica causada per l’expulsió dels moriscos el 1609. En efecte, com afirmava uns anys després, el 1626, l’andalús Gaspar de Guzmán, comte duc d’Olivares, les elits valencianes eren més «muelles» que les catalanes i les aragoneses, però, en qualsevol cas, la consciència diferencial valenciana es va mantindre arrelada mentre ho van fer les institucions regnícoles. No debades, més enllà de la diversitat de factors que van motivar l’alçament valencià contra Felip V de Borbó durant la guerra de Successió, Dénia va ser la primera ciutat de la Corona d’Aragó a proclamar rei, l’agost de 1705, l’arxiduc Carles i, un any després, aquest mateix va haver de jurar respecte a l’ordenament foral valencià en un solemne acte realitzat a la catedral de València.¹⁸

Un viatge d’anada i tornada

Els segles XVIII i XIX van ser els de la gran desfeta de la identitat col·lectiva valenciana que s’havia covat durant centúries des de l’edat mitjana. No debades, el Decret de Nova Planta d’abolició de les lleis i institucions del Regne de València havia sigut el més dur de tots els aplicats en els diversos territoris de la Corona d’Aragó, entre altres coses per ser el primer en executar-se, en plena guerra, a partir de 1707. Sense unitat legislativa ni política, les elits valencianes es van adaptar a la nova estructura centralitzadora borbònica, primer mitjançant un Estat d’Antic Règim militaritzat amb intendències i capitanies generals i més tard, amb l’arribada del liberalisme i l’Estat-nació contemporani, mitjançant unes noves divisions electorals i provincials que feien de corretja de transmissió de les decisions preses pels governs amb seu a Madrid. En conseqüència, quan a finals del segle XIX van aparéixer els primers moviments regionalistes i nacionalistes alternatius a l’espanyol, basats en comunitats històriques i culturals alienes al grup castellà majoritari que dominava l’Estat –bàsicament a Catalunya i les Províncies Basques–, aquella solidaritat valenciana des del Sénia fins a Oriola havia reculat notablement davant d’altres identitats en expansió, com la nacional espanyola i les provincials (la castellonenca, la valenciana central i l’alacantina).

D’ací que la Renaixença huitcentista i el primer nacionalisme valencià forjat a començaments del segle XX tingueren tantes dificultats a fer estendre el seu missatge de retorn a la unitat que havia representat el territori històric del Regne de València, en una època com la contemporània en què les identitats col·lectives nacionals van tan estretament lligades a la potència de les mateixes propostes nacionalistes. En concret, el sentiment col·lectiu valencià s’havia mantingut en vigor en moltes parts de les tres províncies creades modernament, però els grups de poder i les cultures polítiques havien passat a adherir-se amb força al nou nacionalisme espanyol, centralista i de matriu històrica castellana, que s’havia desenvolupat de manera paral·lela. Tot amb tot, les oportunitats democràtiques que la Segona República va oferir en la dècada de 1930 van permetre un notable avanç del valencianisme, amb regidors, diputats i destacades publicacions lingüístiques i culturals, que, tanmateix, el franquisme va arrasar quasi per complet durant les dècades centrals de la centúria mitjançant l’exili i la repressió. Consegüentment, en els anys 60 i 70 es va articular un nou projecte nacionalista valencià alternatiu a l’espanyol sobre unes altres bases, llavors pautades per les vigoroses obres de l’assagista Joan Fuster.¹⁹

Els plantejaments fusterians partien de la consideració que el poble valencià, «fill d’un empelt català en la faixa litoral del sud de l’Ebre» realitzat durant el segle XIII, estava format per «vers catalans, que diria Muntaner». En conseqüència, «avui tot el que qualifiquem de valencià –llengua i literatura, costums i mentalitat, bandera i prestigi– és, indefectiblement, cosa vinculada en exclusiva a la part catalana», de manera que el nacionalisme valencià havia de prendre «la direcció que hauria d’ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud de poble». Tot i que gràcies als recents estudis d’Enric Guinot hem pogut saber que l’exclusiva catalanitat originària era històricament irreal –ni tan sols en les parts de majoria poblacional catalana–, l’acceptació d’aquells postulats va conduir a la configuració d’un nou nacionalisme valencià d’abast català que casava malament amb la identitat col·lectiva valenciana configurada al llarg dels segles, vinculada al territori, la història i les relacions de tota mena forjades en l’antic Regne de València. Va ocasionar entre el mateix valencianisme, fins i tot, alguns dels pitjors defectes de la mentalitat sucursalista i provinciana que eren denunciats en paral·lel, però respecte de Barcelona en comptes de Madrid: «a la realitat autòctona se sobreposaven noms, consignes i jerarquies que no hi responien»; «la província mai no serà centre, i viu moralment –mentre es manté provinciana– d’allò que el centre li envia.»²⁰

Així, en relació amb el procés de reforçament i expansió de la identitat col·lectiva autòctona que tot projecte nacional pretén, ha resultat i resulta realment complicat que un valencià passe a sentir-se català pel fet de parlar una variant de la llengua catalana a la qual la seua societat anomena «valencià» des de fa segles, o perquè pretesament els seus ancestres de fa set centúries foren catalans. Per contra, és molt més fàcil que potencie o s’adherisca a la identitat valenciana històrica, no només perquè tal vegada l’haja heretada de les generacions anteriors, sinó també perquè, independentment d’on vinga o d’on siguen els seus avantpassats, viu en l’actualitat en un territori valencià –l’autonomia constituïda el 1982 sobre les bases de l’antic Regne de València– que compta amb unes institucions i una política pròpia que tracten de vetlar pel bé comú dels seus ciutadans. Metafòricament, doncs, potser sí que caldria retornar al passat, però no al passat d’un país exclusivament català que mai no va existir, sinó al passat d’un país de barreja poblacional que va saber construir sobre un territori concret, des del riu Sénia fins a Oriola, uns llaços de solidaritat comuns entorn dels interessos col·lectius i les particularitats històriques i culturals dels seus habitants.

1 Ferran Soldevila, Les quatre grans Cròniques. I. Llibre dels feits del rei En Jaume, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2007, cap. 318.

2 Robert I. Burns, «La muralla de la llengua. El problema del bilingüisme i de la interacció entre musulmans i cristians al regne medieval de València», L’Espill, 1 / 2, 1979, pp. 15-36; Carme Barceló, Minorías islámicas en el País Valenciano: historia y dialecto, Universitat de València, València, 1984; Pierre Guichard, Al-Andalus frente a la conquista cristiana: los musulmanes de Valencia (siglos XI-XIII), Biblioteca Nueva - PUV, Madrid - València, 2001; Josep Torró, El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), PUV, València, 2006; Idem, «Colonizaciones y colonialismo medievales: La experiencia catalano-aragonesa y su contexto», a G. Cano i A. Delgado (eds.), De Tartessos a Manila. Siete estudios coloniales y poscoloniales, PUV, València, 2008, pp. 91-118.

3 Alejandro García-Sanjuán, «Territorio y formas de identidad colectiva en al-Andalus (siglos VIII-XV)», Minervae Baeticae. Real Academia Sevillana de Buenas Letras, 43, 2015, pp. 123-144.

4 Enric Guinot, Els límits del Regne. El procés de formació territorial del País Valencià medieval (1238-1500), Institució Alfons el Magnànim, València, 1995.

5 Juan José Malagón i Guillermo Tomás Faci, «Conciencia y reivindicación lingüística en el Aragón medieval: el caso de las Cortes de Aragón de 1382-1384», Alazet, 20, 2008, pp. 275-289.

6 Agustín Rubio Vela, El patriciat i la nació: sobre el particularisme dels valencians en els segles XIV i XV, Fundació Germà Colón Domènech - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Castelló de la Plana - Barcelona, 2012.

7 Vicent Garcia Edo, «Origen i expansió dels Furs o Costum de València, durant el regnat de Jaume I», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 69, 1993, pp. 175-200; Idem, «La redacción y promulgación de la Costum de Valencia», Anuario de Estudios Medievales, 26-2, 1996, pp. 713-728; Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, Afers, Catarroja, 2016; Enric Guinot, «De los fueros locales al fuero de Valencia en el marco del proceso de instauración de la sociedad feudal del siglo XIII en el Reino de Valencia», Studia Historica. Historia medieval, 35, 2017, pp. 37-62.

8 Enric Guinot, Els fundadors del Regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval, Tres i Quatre, València, 1999.

9 Per a tot aquell conflicte vegeu la síntesi realitzada en: Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op. cit.

10 Ibidem; vegeu les cites en les pp. 87 i 93.

11 Luis González Antón, «Jaime I y el alumbramiento de la conciencia nacional aragonesa», a DD. AA.: Homenaje a Antonio Domínguez Ortiz, catedrático del Instituto «Beatriz Galindo», de Madrid, Ministerio de Educación y Ciencia, Madrid, 1981, pp. 573-594; Stefano M. Cingolani, La formació nacional de Catalunya i la identitat dels catalans (785-1410), Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2015; Flocel Sabaté, «L’origen medieval de la identitat catalana», a Idem (ed.), Anàlisi històrica de la identitat catalana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2015, pp. 19-47.

12 Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op. cit., pp. 29-112.

13 Ibidem, pp. 113-156.

14 Agustín Rubio Vela, El patriciat i la nació, op. cit., p. 102.

15 Valentín Vázquez de Prada, «La colonia mercantil valenciana en Amberes, en la época de Carlos V», Homenaje a Jaime Vicens Vives, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1967, vol. II, pp. 733-754; Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op. cit., p. 171.

16 Antoni Ferrando, Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, Institut de Filologia Valenciana, València, 1980.

17 James Casey, «Una libertad bien entendida: los valencianos y el estado de los Austrias», Manuscrits, 17, 1999, pp. 237-252.

18 Carme Pérez Aparicio, Canvi dinàstic i guerra de Successió. La fi del Regne de València, Tres i Quatre, València, 2008; Sergio Villamarín, Fidelidad, guerra y castigo: las instituciones valencianas entre Felipe V de Borbón y Carlos III de Habsburgo, PUV, València, 2016.

19 Santi Cortés, El valencianisme republicà a l’exili, Comissió per al V Centenari del Descobriment d’Amèrica, València, 1993; Faust Ripoll, Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), Afers, Catarroja, 2010; Ferran Archilés, «Sobre la nació dels valencians i els seus relats», a Idem (ed.), La regió de l’Exposició. La societat valenciana de 1909, PUV, València, 2011, pp. 15-58; Idem, Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, Afers, Catarroja, 2012.

20 Joan Fuster, Nosaltres, els valencians, Edicions 62, Barcelona, 1962; Vicent Baydal, «Què som, i per què som com som. Un nou model interpretatiu per a l’evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana», a Manuel Lanusse, Joan Alfred Martínez i August Monzon (eds.), Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, PUV, València, 2008, pp. 179-213.

Valencianisme de diàleg: passat, present i futur

Agustí Colomer Ferràndiz

El terme «valencianisme dialògic» el fa servir el professor August Monzon en la seua contribució al llibre Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, titulada «Valencianisme dialògic i canvi generacional».¹ Monzon preferix emprar la denominació «valencianisme dialògic» per compte de «Tercera via», perquè esta última «sembla reduir una lectura complexa i integradora de la personalitat valenciana a una mera equidistància política entre nacionalisme fusterià (o ortodox) i anticatalanisme blaver».

La qualificació del valencianisme com a «dialògic» –indica Monzon–

s’oposa, en primer lloc, a «sectari», així com també a «dogmàtic» (amb les connotacions respectives de parcialitat i intolerància). El pensament contemporani ha remarcat justament el valor epistemològic i antropològic del diàleg; aquest és, en efecte, font i mètode de coneixement, per un costat, i dimensió constitutiva de l’existència personal, per l’altre […] Després de Kant, crítica i diàleg resulten indestriables. Des de perspectives diverses, pensadors com Gabriel Marcel o Martin Buber, Jurgen Habermas o Raimon Pannikar, ens fan veure com el valencianisme, si vol evitar els riscs de sectarisme, dogmatisme i manca de sentit crític (també autocrític), ha de ser dialògic.

Per a August Monzon el valencianisme dialògic comença a prendre cos a partir de l’assaig de Damià Mollà i Eduard Mira, De impura natione,² encara que compta amb precedents notables com Manuel Sanchis Guarner, al qual considera el referent principal d’este enfocament amb obres com Per a una caracterització valenciana.³ Diu el professor Monzon:

Crec que De impura natione, dins el pensament nacionalista valencià, constitueix un punt d’inflexió, una fita comparable a Nosaltres els valencians, de Joan Fuster (1962), en oposició als plantejaments del qual se situa expressament […].

De impura natione representa, en relació amb Nosaltres els valencians, una opció alternativa, també des del punt de vista filosòfic. Podem dir que si l’obra de Fuster és característicament moderna, l’assaig de Mollà i Mira pertany, sens dubte, al pensament postmodern. Així, enfront del progressisme (en el sentit il·lustrat i marxista del mot) es reivindica la tradició; enfront de l’intel·lectualisme es remarca la importància del sentiment; enfront del racionalisme es recupera el paper del mite (que no té per què negar el valor del logos); i encara, enfront d’un universalisme totalitzant, s’afirma sobretot la diversitat i s’entén la realitat com un conjunt de fragments particulars.

El valencianisme de diàleg ahir

Encara que el referent principal del valencianisme dialògic és l’edició de De impura natione l’any 1986, podríem parlar de precedents del valencianisme dialògic més remots als que cita August Monzon.

Un dels primers testimonis –fins i tot anterior a la que es considera la primera manifestació explícita de valencianisme polític: la conferència de Faustí Barberà en la seu de Lo Rat Penat l’any 1902–, el trobem en uns segells valencianistes emesos a les acaballes del segle XIX i principis del XX. Els segells reproduïen motius al·lusius a la història i els costums de València –l’estàtua eqüestre de Jaume I, els escuts de les tres províncies, el rat penat, una jove abillada amb el vestit tradicional, un sol emergent, el Micalet, la barraca, xiquets tirant masclets…–, i incloïen lemes com «Unió valenciana», «Unió valencianista» o «Regió Valenciana – Llibertats, Unió, Pàtria». Malgrat la innocència que reflectien els dibuixos i els missatges, el cas és que foren percebuts per alguns com a propaganda antiespanyola –«aparte de ser antipatrióticos, vienen a servir de negocio a unos cuantos comerciantes especuladores», declarava el director de El Filatélico Valenciano. Però el que ens interessa ressenyar és que en la mateixa notícia de Las Provincias que reproduïa estes manifestacions de rebuig, s’afirmava que «a pesar de esto, ayer se despacharon buen número de estos sellos».⁴ Encara que desconeixem qui els va confeccionar i distribuir, el fet que tingueren una bona acollida, malgrat el suposat caràcter antipatriótico, testimoniava l’existència d’un cert públic receptiu a un missatge valencianista, tímidament polític, que reivindicava la unitat territorial del país i recuperava símbols aglutinadors de la memòria col·lectiva.⁵

Més enllà d’esta anècdota desconeguda, però que explicita un cert valencianisme polític –si més no a través de la reacció dels seus detractors–, voldria fer un breu repàs als primers pronunciaments explícits orientats a configurar espais comuns de diàleg al voltant del valencianisme. En primer lloc, cal fer menció de l’Assemblea Regionalista Valenciana convocada per l’entitat València Nova i celebrada el 29 de juny de 1907, aniversari del segon centenari de l’abolició dels Furs. L’Assemblea volia concitar un moviment unitari de partits de caire valencianista al caliu de l’èxit que va assolir la Solidaritat Catalana de 1906.

Una segona fita significativa és l’Acte d’Afirmació Valencianista celebrat en el Teatre Eslava de València el 26 de juliol del 1914, en el qual es convidava les forces polítiques i socials a adherir-se a un programa mínim basat en tres punts: l’oficialitat de la llengua valenciana, el reconeixement de la personalitat regional i l’autonomia administrativa. La Joventut Valencianista, entitat convocant de l’acte, buscava la transversalitat per tal que eixe mínim comú denominador explicitat en tres senzills punts fóra assumit pels actors polítics i socials valencians. L’acte va obtindre el recolzament dels carlins, dels conservadors de Maura, dels blasquistes i dels sorianistes. El valencianisme estava representat per la Joventut Valencianista de València, Castelló de la Plana i Barcelona, el Grup Regionalista d’Alacant i Nostra Terra de Castelló. Hem de tindre present que en aquell moment s’acabava de constituir la Mancomunitat de Catalunya, un ens polític nou que agrupava i coordinava els esforços de les quatre diputacions provincials i que possibilitava la recuperació d’un cert autogovern.

Tant la proposta de Solidaritat Valenciana de 1907 com la proposta de Mancomunitat valenciana de 1914 no assoliren l’èxit, però mostraren la sensibilitat valencianista transversal dels nacionalistes valencians a la recerca de consensos socials amplis.

La Declaració Valencianista és, sens dubte, el precedent més significatiu del valencianisme de diàleg. El 14 de novembre de 1918, el diari La Correspondencia de Valencia publicava en primera plana les huit bases de la Declaració amb un editorial titulat «Valencianismo». Cadascuna de les bases foren comentades per diferents membres de la Joventut Valencianista (JV) i de la Unió Valencianista Regional (UVR), les organitzacions autores del document.⁶ La UVR volia aglutinar un valencianisme polític d’ampli espectre al voltant d’un projecte regeneracionista de l’Estat espanyol. Compartia l’esperit de «l’Espanya gran» propugnada per Cambó, cridada a bastir lligams polítics federals ibèrics a partir del reconeixement dels fets diferencials dels diversos pobles peninsulars –un projecte obert, fins i tot, a la inclusió voluntària de Portugal. La Lliga Regionalista de Cambó s’havia fundat el 24 d’abril de 1901 com un partit monàrquic i de centredreta, que reclamava un estatut d’autonomia per a Catalunya. Com a solució de compromís acceptà la constitució de la Mancomunitat Catalana en 1914, entitat que agrupava les quatre diputacions catalanes i que fou presidida per Enric Prat de la Riba, membre de la Lliga, partit hegemònic al Principat. La UVR esdevé, per tant, una força política germana del partit català amb el qual compartix el deler per descentralitzar l’estat i procurar l’autogovern als diferents pobles hispànics. La germanor cultural –que, des de feia dècades, unia catalans i valencians– esdevenia també un factor de mútua simpatia, però que no es traslladava a cap mena de dependència o subordinació respecte de Catalunya.⁷ El naixement de la UVR no pot interpretar-se com una creació artificial, ex novo, de Cambó. La gent que integrava la UVR eren persones que havien estat vinculades al valencianisme polític des de feia temps: Joaquim Reig, Ignasi Villalonga, Vicent Tomàs i Martí… molts d’ells membres també de la Joventut Valencianista (de fet, es fa ben difícil destriar la militància d’una o altra organització). Els valencianistes s’adonaren que el catalanisme moderat de la Lliga és el que havia triomfat a Catalunya i volien imitar el model.⁸

En el text de la Declaració Valencianista es deixa sentir el context polític internacional, especialment la doctrina del president nord-americà Wilson sobre el principi de les nacionalitats.⁹ Al caliu d’eixe moment històric procliu a l’autogovern dels pobles, els valencianistes redacten la Declaració Valencianista. Però els autors volen deixar ben clar que la seua reivindicació no era el fruït d’una determinada conjuntura política. Per això, l’editorial que precedeix la publicació de la Declaració, afirma:

No es el ideal valencianista que en estas columnas defendemos casual incendio producido por una chispa desprendida de la espantosa hoguera de la guerra, ni brote surgido de la tierra al calor que le prestaron aires venidos de lejanos cuadrantes… Es árbol centenario que nunca dejó de vivir; ¡ni aún cuando las hachas de déspotas y usurpadores intentaron cortarlo a cercén y descastados valencianos gozábanse en la suicida tarea de arrancar los tiernos brotes antes de que nuevamente se elevasen lozanos sobre el suelo de la patria valenciana, esquilmada y envilecida!¹⁰

El comentari editorial vol subratllar que la reivindicació valencianista té una tradició al seu darrere i que els valencianistes són persones dignes de crèdit: «no son gente indocumentada, sino bien conocida por su nombre y por sus hechos, dignos del respeto y la estimación de las gentes honradas».

Si ens endinsem en el text de la Declaració advertirem un valencianisme reivindicatiu però pragmàtic. Les dos primeres bases revelen el plantejament al voltant del concepte de nació:

1a. El Poble valencià, integrat pels habitants de les tres províncies actuals, constituïx una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d’una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat d’història i de condicions econòmiques.

2a. Esta personalitat, pel fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta es la fonamental reivindicació valencianista.

La base primera fa referència a l’àmbit territorial i als elements distintius de la personalitat valenciana. Estem, per tant, en el terreny de la naturalesa, dels elements objectius. Sobre este substrat actua la voluntat dels valencians per a fer efectiu el «dret a constituir un Estat» (base 2). Eixe dret constituïx «la fonamental reivindicació valencianista». Veiem, per tant, que els dos títols acreditatius del dret a l’autogovern són la personalitat preexistent (base 1) i la voluntat dels valencians (base 2). El valencianisme aposta per una concepció mixta (objectiva-subjectiva) al voltant de la qüestió nacional que obri moltes possibilitats a l’hora d’esbossar un projecte nacionalitari per als valencians, tal com es veurà anys després en algunes de les reflexions de la Tercera via. La lectura atenta dels comentaris originals a la Declaració Valencianista revela un nacionalisme possibilista, que és conscient dels recels que pot suscitar la seua reivindicació en les «províncies germanes» de Castelló i Alacant, que distingix entre la comunitat de cultura amb Catalunya i Balears i la personalitat política diferenciada dels valencians, i que no ignora els lligams històrics i afectius entre les diferents nacionalitats i regions que integren l’Estat espanyol. És, per tant, un valencianisme allunyat de plantejaments maximalistes i amb una voluntat política d’articular un projecte assumible pels seus conciutadans. La Declaració vol integrar i compatibilitzar diversos espais de poder. Alguns d’estos àmbits són considerats com a entitats naturals que exterioritzen diferents graons en l’escala de la sociabilitat humana –el municipi, la comarca o la nació; d’altres –com la província o la Federació Espanyola o Ibèrica– són tinguts en consideració, principalment, atenent a la realitat política fàctica del moment.

L’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera comportà la reclusió del valencianisme en l’àmbit de la cultura. Però la proclamació de la República l’any 1931 suposà un esclat de les llibertats polítiques i l’assoliment d’un cert grau de maduresa del valencianisme. Sovint s’ha fet referència al clima d’entesa que presidia el valencianisme republicà. Esta afirmació és certa, si més no, en un primer moment, encara que, posteriorment, conforme es polaritzà el clima polític, començaren les divisions. En efecte, en els primers anys de la República observem molts gestos de germanor destacats: la constitució de la Minoria Valencianista a l’Ajuntament de València, conformada per dos regidors de l’Agrupació Valencianista Republicana (Enric Duran i Francesc Soto) i el regidor de la Unió Regional Valencianista (Joaquim Reig), superava la divisió inicial entre partits republicans i monàrquics; la creació d’espais comuns de tot el valencianisme com el Centre d’Actuació Valencianista (1931) o el diari El Camí (1932); la celebració unitària del 9 d’octubre de 1933; el manifest conjunt de protesta firmat per Acció Nacionalista Valenciana, l’Agrupació Valencianista Republicana i el Centre d’Actuació Valencianista contra la presència de la senyera en la clausura del congrés de les Joventuts d’Acció Popular celebrat el 22 d’abril de 1934;¹¹ les campanyes en favor de l’Estatut d’Autonomia…

Tanmateix, eixe clima inicial de tolerància i col·laboració a poc a poc s’anà esvaint. Una de les lliçons que pot extraure el valencianisme de l’experiència republicana és que l’enfrontament social va perjudicar l’incipient nacionalisme polític valencià. La germanor històrica que havia hagut en el camp valencianista, i que encara està present al començament de l’etapa republicana, va clivellant-se a mesura que les qüestions polítiques polèmiques van guanyant terreny: el tema de la llibertat d’ensenyança impedix els intents d’unió dels diferents partits valencianistes en 1933; el laïcisme bel·ligerant frustra la participació d’Acció Nacionalista Valenciana en iniciatives conjuntes, com ara la Jornada Valencianista de Xàtiva…¹² En paraules de Miquel Nadal i Benito Sanz:

La tensió política dels darrers anys republicans i la polarització ideològica no afavoreixen aquells moviments com és el valencianista sense –encara– una coherència interna suficient per a generar un discurs propi i sense tradició institucional de govern. Una part del valencianisme acabarà donant suport al Front Popular, fent el trànsit del republicanisme a l’esquerra sense bases socials ni reflexions teòriques d’una certa consistència. El valencianisme, diguem-ne centrista, acabarà fent costat a la insurrecció militar o mantenint una discreta posició de neutralitat perplexa a causa de les coincidències persecutòries en els dos bàndols.¹³

És, precisament, al principi de la segona república quan es publica una de les reflexions més interessants en la línia del valencianisme de diàleg: l’obra Concepte doctrinal de valencianisme de Joaquim Reig.¹⁴ L’autor –advocat, polític i financer valencià– fou un dels fundadors de la Joventut Valencianista i de la Unió Valencianista Regional, i participà en l’adquisició del diari La Correspondencia de Valencia, que esdevingué l’òrgan portaveu del valencianisme. En les eleccions de 1931 assolí l’escó de regidor de l’Ajuntament de València per Unió Valencianista, dins de la candidatura monàrquica, i conformà la minoria valencianista junt als dos membres de l’Agrupació Valencianista Republicana, que formaven part de la candidatura republicana. Posteriorment, va eixir diputat per Barcelona en el partit de la Lliga de Cambó. En 1932 fundà el setmanari valencianista El Camí, que dirigí fins a la seua desaparició en octubre de 1934, i en 1933 presidí el Centre d’Actuació Valencianista. Tota la seua actuació política estava encaminada a concitar la unitat d’acció del valencianisme. Tanmateix, el clima d’enfrontament social progressiu en els anys de la República conduí les seues iniciatives al fracàs.¹⁵

En l’obra Concepte doctrinal de valencianisme, Joaquim Reig propugna el «valencianisme totalitari». És ben cert que el terme «totalitari» pot induir-nos a confusió i a deduir que el polític valencià propugnava l’arrenglerament en les doctrines feixista o comunista. Res més lluny de l’esperit liberal de Reig. El terme «totalitari» cal entendre’l en el sentit d’integral: «el valencianisme suposa una visió totalitària, abarca [sic] totes les manifestacions de la vida».

Tot seguit, anem a veure algunes de les idees força del seu discurs que resulten encara a hores d’ara ben actuals. La primera d’elles és la unió en la diversitat:

L’home tendix naturalment a la unitat, però respectant la varietat. Eixe respecte a la varietat –de fons essencialment liberal– tot i tendint cap a la unitat, és precisament la base de la nostra doctrina valencianista […]. El particularisme d’una banda i el separatisme d’atra [sic], són dos conseqüències de l’uniformisme.

És ben destacable l’elogi de la tolerància que realitza Joaquim Reig en la seua reflexió:

Eixa és una de les gestes polítiques que té davant seu el valencianisme. Donar als valencians la visió totalitària del seu poble; conseguir que s’entreguen a una obra de convivència europea, tot i respectant les orientacions i varietats filles de la vida i necessàries per al progrés humà; acabar amb la tàctica simplista i ineficaç de dividir-se, pensant que a un costat estan els bons i els purs i a l’altre els impurs i els roïns; desarrelar els sentiments primaris tan propis dels pobles llatins, que els fan creure políticament en Xauxa, en l’anarquia triomfant, i evidenciar en canvi que el País Valencià s’ha de salvar única i exclusivament per el [sic] seu esforç i que eixe esforç ha de representar anys d’eixercici [sic] sincer de la ciutadania, anys de manifestacions civils i tolerants, anys d’estudi dels seus problemes més complicats.

A nivell de concreció política constitucional, Concepte doctrinal de valencianisme aposta per l’Estat compost, terminologia molt pròpia de l’època per a definir l’Estat plural.

La nostra doctrina busca expansió en comunitats lliures, és a dir, en esferes cada vegada d’un volum major. Per a nosaltres l’Estat unitari és un Estat ferreny, que mata la llibertat i fa escarni de la dignitat humana; en canvi l’Estat compost, sense tendències imperialistes, és respectuós amb totes les personalitats ètniques, socials o religioses que l’integren. Per això la nostra concepció autonomista servix millor la confraternitat dels pobles, que no el nacionalisme tipo [sic] francés i castellà.

El valencianisme de diàleg hui

Fet este brevíssim repàs històric als precedents més remots del valencianisme de diàleg, podem indicar que la publicació l’any 1986 de De impura natione va tindre, i té encara, una incidència notable tant a nivell de reflexió, com a nivell polític i social.

A nivell de reflexió, De Impura natione va suscitar la publicació de l’obra Document 88,¹⁶ el subtítol de la qual era prou significatiu Destinat (sobretot) a nacionalistes. Este llibre, elaborat per diferents membres de la tertúlia de l’Hotel Inglés, obtingué també prou de ressò mediàtic i és considerat per alguns com el tàndem que complementa De Impura natione i enceta l’anomenada Tercera via. En eixa mateixa línia de reflexió crítica hi ha hagut molts estudis sectorials en l’àmbit de la lingüística, la història de la literatura, la història social i política, la qüestió identitària o la geografia econòmica que han enriquit les perspectives del pensament valencianista.¹⁷

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua

La incidència en el camp intel·lectual ha estat ben fèrtil, però no podem oblidar que totes estes reflexions tenen una voluntat política explícita. Per tant, cal verificar el grau d’incidència política que ha tingut el valencianisme dialògic. En este sentit, potser l’èxit més gran que ha assolit siga la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i la seua consagració i blindatge com a institució de la Generalitat en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.

La institució va nàixer en un context singular marcat per l’arribada al poder del Partit Popular a nivell autonòmic i estatal: Eduardo Zaplana assumí la Presidència de la Generalitat l’any 1995 després de tres legislatures socialistes i José María Aznar esdevingué president del Govern espanyol el 1996 després de quatre governs socialistes. Dos són els factors que afavoriren la creació de l’AVL: un de caràcter intern i un altre de caràcter extern. Internament, quan el president Zaplana arribà a la Presidència de la Generalitat necessitava superar l’actitud hostil cap a la llengua que havia mantingut el seu partit en l’oposició i administrar amb el menor número de problemes àrees de govern delicades com l’ensenyança. En eixe sentit, fou ben significativa la designació com a conseller d’Educació de Fernando Villalonga, una persona de tradició familiar valencianista que no s’identificava amb el secessionisme lingüístic tradicionalment sustentat pel PP.

El factor extern que propicià la superació del conflicte lingüístic fou el pacte de legislatura entre el PP i CiU signat l’any 1996 a l’Hotel Majestic de Barcelona. Per virtut d’este acord, la unitat de la llengua no havia de ser qüestionada. En paraules extretes del preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL, calia «que la qüestió de la nostra llengua pròpia siga sostreta a partir d’ara al debat partidista quotidià i esdevinga així l’objecte d’un debat seré entre els partits per tal d’arribar als consensos més amples possibles». El fragment il·lustra a la perfecció l’esperit que inspirà la creació de l’AVL. Cal aplaudir l’habilitat del president Zaplana per a dur avant este projecte amb l’oposició dels seus socis de govern (Unió Valenciana). L’hostilitat dels regionalistes, partidaris del secessionisme lingüístic, va anar acompanyada, paradoxalment, del rebuig que suscitava la nova institució en molts cercles unitaristes. Si els primers recelaven d’una entitat que intuïen que acabaria consagrant la unitat de la llengua, els segons sospitaven tot el contrari: que el particularisme lingüístic de l’AVL conduiria irremeiablement a la separació del valencià i el català.

El fet és que, amb l’AVL, els valencians disposem des de l’any 2001 d’una institució lingüística oficial pròpia. L’absència fins aquell moment d’una entitat ad hoc no significava que els valencians no disposàrem d’un referent normatiu, encara que no oficial: les Normes ortogràfiques del valencià, signades a Castelló el 21 de desembre de 1932 per les personalitats i les entitats més significatives del valencianisme. La Llei de Creació de l’AVL reconeix la seua importància històrica i assenyala que la funció normativa de l’Acadèmia es farà des de «la normativització consolidada a partir de les denominades Normes de Castelló». Les primeres decisions de l’AVL, per tant, no feren sinó continuar el camí iniciat en els anys 30 del passat segle; un camí que, des de la singularitat pròpia de la llengua valenciana, fa valdre el policentrisme convergent que el professor Sanchis Guarner propugnava per a la llengua que compartim amb Catalunya i les Illes Balears. Una bona mostra d’eixa línia de treball la tenim en la Gramàtica normativa valenciana i el Diccionari normatiu valencià (DNV), que han suposat un gran esforç de recuperació de les estructures lingüístiques i del ric cabal lèxic valencià a partir dels parlars tradicionals i de la llengua clàssica.

L’AVL, contràriament al que algunes veus proclamaven, no ha consagrat el secessionisme, sinó que ha assegurat la unitat de la llengua. Només cal consultar la definició de valencià del DNV que no fa sinó condensar i explicitar, de manera per a mi especialment brillant, el dictamen que l’AVL va aprovar l’any 2005.¹⁸

Desgraciadament, el que es podria considerar una qüestió tancada –la definició i normativització del valencià–, resta encara oberta: el Partit Popular, a pesar de ser el principal promotor de la creació de l’AVL, mai ha acabat de confiar en la institució. Des que esta es va constituir l’any 2001 fins el 2015, darrer any de govern popular, els enfrontaments entre l’executiu i l’Acadèmia han sigut constants.¹⁹ A pesar de les pressions governamentals, la institució ha mantingut sempre el seu criteri i ha preservat la seua independència. Això ha concitat l’adhesió de bona part d’aquell públic unitarista que inicialment era contrari a l’AVL.

Este qüestionament permanent de la institució per part del PP –tant en el govern com en l’oposició– és, sens dubte, negatiu