Tendències de la historiografia catalana

By AAVV

Fruit d'un treball col·lectiu dirigit per Antoni Simon, aquest volum pretén ser fonamentalment una eina per a la docència i per a la recerca de la història. El volum presenta, a través d'una cinquantena d'entrades, una visió global de l'evolució de la historiografia catalana, una panoràmica que abasta des de les cròniques medievals fins als debats generats per la producció històrica més recent i que explica les interrelacions entre la recerca històrica i les aportacions d'altres disciplines. En síntesi, una obra que proporciona un coneixement sintètic de les diverses tendències historiogràfiques derivades de la creixent especialització i internacionalització de la historiografia catalana.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: May 16, 2015
• ISBN: 9788437087535

Book preview

TENDÈNCIES I CORRENTS

HISTORIOGRÀFICS

Història agrària

Ramon Garrabou Segarra

Especialització historiogràfica que estudia els sistemes agraris i les societats rurals integrades en sistemes econòmics i sociopolítics més complexos. A la pregunta retòrica de si existeix una història agrària com un camp específic del coneixement històric, amb una metodologia pròpia i amb paradigmes particulars, cal respondre afirmativament. Malgrat que una gran part de les eines metodològiques i conceptuals que utilitza són comunes a la història econòmica, a la història social, a la història política, a la demografia històrica o a la història de la tècnica, el seu camp d’estudi la defineix com una especialització a part.

L’anàlisi d’aquesta temàtica no s’inicià amb la institucionalització de la nova especialitat, ja que el conjunt de qüestions relatives al món rural té una llarga tradició historiogràfica. Els medievalistes o els historiadors del dret han centrat sovint les seves recerques en temes fonamentals de les societats agràries. La conflictivitat pagesa ha interessat a molts historiadors generalistes, i també la producció, les tècniques agràries i els preus agraris foren objecte d’anàlisi històrica abans de la consolidació d’una història agrària com una disciplina autònoma. Per altra banda, alguns d’aquests temes han continuat constituint una part destacada en anàlisis històriques amb enfocaments més amplis, on els assumptes agraris sols constitueixen una part. Això comporta que, si bé la delimitació temàtica pot resultar relativament fàcil d’establir, l’adscripció individual d’un determinat historiador sol ser més problemàtica.

Amb un cert retard amb relació a la resta de països europeus, a causa de la postració de la universitat franquista, durant la dècada de 1960-70 s’anà configurant una especialització en història agrària. Els seus orígens anaren estretament relacionats amb la implantació i consolidació de la història econòmica en el món acadèmic. Simultàniament a la configuració d’una història demogràfica, d’una història industrial o del creixement econòmic, s’inicià un camp de recerca específic en temes agraris. Durant els anys seixanta i, sobretot, les dècades posteriors, en el context d’un creixent procés de fragmentació del coneixement historiogràfic, la història agrària conegué un gran desenvolupament; i amb l’aparició de publicacions específiques i l’organització de reunions científiques es consolidà com una de les branques més dinàmiques. Atesa la impossibilitat d’oferir una relació exhaustiva de la voluminosa producció, d’una banda s’ha prescindit de les aportacions anteriors a la consolidació d’una branca especialitzada, i, de l’altra, es presenten només les aportacions fonamentals al voltant de tres grans temes: la formació i implantació de la societat feudal, la temàtica relativa a la transició cap a una societat capitalista i les formes de desenvolupament del capitalisme agrari. Temes, tots tres, en els quals els agraristes han realitzat aportacions fonamentals.

La història agrària es començà a institucionalitzar com un camp específic del coneixement històric a l’inici de la dècada del 1960 quan s’introduí en el pla d’estudis de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i fou impartida per E. Giralt. Posteriorment s’inclogué en altres plans i en cursos de doctorat. El 1978 es creà la revista Estudis d’Història Agrària, que continua publicant-se. A aquesta revista i a Recerques, que han estat els vehicles principals de publicació de les investigacions d’història agrària dels Països Catalans, s’afegiren Randa i Afers. El 1978 se celebrà el 1r Col·loqui d’Història Agrària (les actes foren publicades el 1983 per la Institució Alfons el Magnànim de València), i el 1986 tingué lloc el segon Col·loqui. La participació dels historiadors agraristes dels Països Catalans ha estat molt rellevant en la creació de l’associació SEHA (Seminario de Historia Agraria), que amb els seus congressos i la seva publicació, Historia Agraria (abans, Noticiario de Historia Agraria), s’ha convertit en el gran impulsor dels estudis agraris en l’àmbit espanyol.

La formació de la societat feudal

Per als medievalistes, els temes agraris i en particular les relacions dels homes amb la terra i els lligams entre ells han estat centrals en les seves recerques. Fou durant l’Edat Mitjana que sorgiren els règims agraris que en gran part han caracteritzat les societats europees fins a les revolucions liberals. En particular, s’ha dedicat un enorme esforç a examinar el procés de poblament i colonització i el tipus de relacions que s’establiren entre els pagesos i els grups dominants. També, als Països Catalans, aquests han estat temes preferents de recerca. La idea que s’ha imposat els últims anys és la de considerar que a l’època altmedieval el món rural català es caracteritzà per l’existència d’una àmplia capa de pagesos propietaris o tinents que gaudien d’un estatus d’homes lliures i que realitzaven pagaments (tasques, parts de fruit o censos monetaris, delmes i primícies) de caràcter fiscal o com a renda agrària. Ja Ramon d’Abadal formulà propostes en aquesta direcció, però ha estat P. Bonnassie qui ha sistematitzat d’una forma sòlida i compacta aquests plantejaments, i sobretot qui ha plantejat l’existència d’un gran canvi a partir del segle XI, amb la imposició de la societat feudal. Això fou el resultat d’un procés llarg i conflictiu durant el qual es produí una desintegració del poder públic. Amb la caiguda de l’Imperi carolingi, els càrrecs tendiren a transformar-se en patrimonials i hereditaris i així es privatitzaren les bases materials del sistema públic, i tot seguit la justícia i la milícia. Amb l’assoliment d’aquests poders, la classe feudal estigué en condicions d’imposar noves càrregues a la pagesia, d’apropiar-se les seves terres i d’establir subordinacions i dependències, de manera que s’introduí un nou tipus de règim agrari basat en la servitud. La imposició de la senyoria banal des del final del segle XI significà una ruptura, i s’establí una situació de servitud generalitzada amb la proliferació dels mals usos. Aquest nou paradigma ha estat àmpliament acceptat els últims anys, i un seguit d’autors (J. M. Salrach, Ll. To i P. Freedman, entre d’altres) n’han verificat la capacitat explicativa en les seves recerques sobre la societat feudal catalana. Solament G. Feliu ha qüestionat aquesta interpretació, plantejant dubtes sobre l’existència d’una etapa d’una pagesia lliure abans del segle XI. Alguns elements bàsics del nou règim agrari, com el sistema hereditari, el mas o l’emfiteusi, han estat analitzats des d’una nova perspectiva (J. M. Salrach i Lluís To) en què es destaca que la funcionalitat bàsica d’aquestes institucions era la de garantir la percepció estable de rendes. L’emfiteusi, si bé garantí uns drets possessoris al pagès, quedà subsumida en l’entramat senyorial (J. M. Pons i Guri) i fou en aquest context on es desenvolupà l’explotació pagesa estudiada per M. Aventín.

Un altre tema que ha interessat als medievalistes és el de la conflictivitat, que culminà amb les guerres remences. P. Freedman ha estudiat el fenomen, i ha recuperat les tesis de Vicens i Vives sobre els mals usos com a causa fonamental de l’esclat generalitzat del conflicte al final de l’Edat Mitjana. Coincideix amb aquell autor en considerar-lo com un èxit en la mesura que aconseguiren l’abolició dels mals usos. Eva Serra i Núria Sales han discutit aquesta interpretació en assenyalar que la sentència arbitral de Guadalupe no significà la fi de la societat feudal, ja que el règim senyorial i les seves implicacions en l’esfera econòmica, política i social perduraren fins al segle XIX. Per a cloure les aportacions dels medievalistes catalans, caldria indicar línies de recerca innovadores com la història de l’alimentació (A. Riera) o la història del paisatge (J. de Bolòs). Cal destacar també els interessants resultats obtinguts amb la utilització de l’arqueologia extensiva com a eina de treball impulsada per M. Barceló i que li ha permès, juntament amb els seus col·laboradors (R. Martí, H. Kirchner i A. Virgili), posar en evidència les bases materials sobre les quals s’assentà el poder feudal en les diverses zones dels Països Catalans, fent aportacions notables sobre l’ordenació del territori i l’organització de l’espai agrari, que representà una clara ruptura ecològica respecte a l’època musulmana. Aquesta idea de ruptura ecològica relacionada amb la conquesta, la formulà inicialment T. F. Glick en els seus innovadors treballs sobre el regadiu al País Valencià durant l’Edat Mitjana, i posteriorment l’ha aplicat en altres espais.

Al País Valencià i a les Illes Balears, la investigació s’ha orientat principalment a remarcar les especificitats del sistema feudal imposat després de la conquesta, tant del règim senyorial i de les estructures de poder, com de les formes d’ocupació territorial i d’organització de l’activitat agrària. Els treballs d’A. Furió, E. Guinot i J. Torró han estat aportacions destacades a l’hora de reconstruir el procés de consolidació d’una societat feudal al País Valencià. Els estudis sobre Mallorca (M. Barceló, J. Portella, R. Soto, G. Jover i P. Cateura) han mostrat que, en l’etapa de formació, es consolidà una estructura feudal fortament jerarquitzada i una pagesia relativament lliure, sense mals usos i que gaudí del domini útil. Paradoxalment la situació canvià, i com a conseqüència de la crisi baixmedieval la pagesia perdé el domini útil, i la mitjana i petita noblesa anaren concentrant terra a les seves mans, cosa que originà un latifundisme nobiliari que contrastà amb l’evolució de Catalunya i del País Valencià (G. Jover).

La transició al capitalisme

Si per als medievalistes la formació de la societat feudal i les guerres pageses dels segles XIV i XV han estat les qüestions centrals al voltant de les quals han girat les investigacions, el tema de la transició al capitalisme ha ocupat un espai semblant en el cas dels especialistes en història moderna. La influència de P. Vilar ha estat decisiva, i una gran part de la recerca sobre història agrària realitzada durant la dècada de 1980-90 s’ha inspirat en els seus plantejaments. Un dels punts que més ha cridat l’atenció ha estat el de definir la naturalesa del règim senyorial que sobrevisqué fins a l’inici del segle XIX. E. Serra i N. Sales han sostingut que a Catalunya el règim senyorial continuà tenint una gran vitalitat després de la sentència arbitral de Guadalupe, ja que aquest acord no l’eliminà sinó que simplement el reformà, de manera que aquest marc institucional mantingué el seu pes decisiu en l’organització social, política i econòmica del món rural català. Altres historiadors, en particular M. Duran, Ll. Ferrer Alòs i R. Congost, han plantejat que les relacions senyorials durant l’Edat Moderna s’anaren erosionant i deixaren de ser un element rellevant al món rural. El declivi imparable de les rendes senyorials des del segle XVI i la consolidació d’uns drets de propietat sobre la terra, encara que només fos del domini útil, per antics emfiteutes i altres grups socials, es convertiren en un factor més decisiu per a la captació de rendes que no pas el privilegi senyorial.

La voluminosa recerca realitzada durant aquests anys s’ha orientat, en algunes ocasions, a la reconstrucció de sèries de renda, de preus o de producció (Caminals, G. Feliu i E. Giralt), però l’enfocament més freqüent ha estat el de les monografies locals, comarcals o regionals, tant a Catalunya (Ll. Ferrer Alòs, J. Dantí, E. Tello, E. Vicedo i G. Feliu), com al País Valencià (M. Ardit, M. Peset, J. Millán, P. Ruiz Torres, I. Morant i A. Alberola). Amb la utilització de la documentació fiscal (cadastres i amillarament), protocols notarials, registres d’hipoteques, fons municipals i parroquials i, sovint, d’arxius patrimonials, aquests treballs han mostrat la complexitat de les societats rurals dels Països Catalans a l’època baixmedieval. A més, han aportat molta informació sobre les formes d’ús del sòl, dels conreus principals, de la seva producció i rendiments i de les tècniques emprades i dels processos d’especialització i comercialització de la producció agrària. Les aportacions més notables es refereixen a la distribució de la propietat, la diversitat de formes possessòries, el pes i la importància de l’emfiteusi (M. Peset i R. Congost), les formes de tinença, i les càrregues senyorials o del crèdit (M. Peset i E. Tello). Hi ha base suficient per a afirmar que, tant a Catalunya com al País Valencià, l’individualisme agrari s’anà consolidant pertot arreu durant l’Edat Moderna. La petita noblesa, patriciat urbà, les institucions eclesiàstiques, comerciants i també antics emfiteutes pagesos consolidaren drets sobre amplis espais. Per contra, l’alta noblesa rebé una gran part dels seus ingressos del domini directe, del privilegi i les jurisdiccions, en particular el delme, els monopolis i altres banalitats. L’erosió dels censos emfitèutics enfortí les posicions dels detentors del domini útil i això permeté la consolidació d’una capa de pagesos benestants, encara que amplis sectors de la pagesia es veieren exclosos de la propietat o només tingueren accés a petites parcel·les mitjançant la pràctica dels subestabliments o de les parceries i els arrendaments. A la desigualtat generada per les diferències d’accés a la terra, se n’afegiren les derivades del manteniment del règim senyorial. El privilegi i la jurisdicció continuaren essent un mecanisme de captació de rendes i marcant les relacions sociopolítiques, encara que s’haguessin desenvolupat altres vies d’acumulació.

Els estudis sobre Mallorca (Bisson, V. M. Rosselló Verger, J. Suau, I. Moll i G. Jover) han destacat la via específica de transició que es donà a l’illa, amb un règim senyorial viu i sobretot amb la consolidació d’un latifundi nobiliari, basat en la plena propietat dels seus patrimonis i fruit del procés de despossessió pagesa com a conseqüència de la crisi baixmedieval. La conflictivitat antisenyorial ha estat un tema que ha interessat als historiadors i sovint s’ha interpretat com la demostració de la vitalitat del règim senyorial (M. Ardit, A. Cots i E. Canales), que hauria provocat l’escissió entre senyors i vassalls. Però, com ha mostrat recentment J. Olivares, la conflictivitat, més que l’expressió d’una societat bipolar, fou la manifestació d’unes estructures socials més complexes, produïdes per la diferenciació social i el desenvolupament de l’individualisme agrari, que comportà que la solidaritat veïnal fos canviant i variada en funció de la diversitat d’interessos en joc i les estratègies de grup. Finalment, caldria fer una menció també a línies de recerca innovadores com el paper de la parròquia en la dinàmica i el funcionament de la societat pagesa (J. M. Puigvert), i l’estudi dels diaris i les memòries de la pagesia (A. Simon i X. Torras) com una font de coneixement de la cultura agrària.

Reforma agrària liberal i capitalisme agrari

L’eix principal de la història agrària contemporània ha estat l’anàlisi de les formes que prengué el desenvolupament del capitalisme al món rural. Els historiadors han centrat la recerca en diversos aspectes del procés. El canvi del marc institucional amb l’abolició de l’Antic Règim i la implantació de l’estat liberal ha estat un tema central, però també s’han fet aportacions interessants sobre les noves formes d’organització social de la producció, els sistemes de tinença i de gestió de la propietat territorial, el canvi tècnic, la progressiva mercantilització de la producció agrària, les estructures de la propietat i les formes de distribució de la renda i la conflictivitat, sense oblidar els temes del creixement agrari i les relacions amb la industrialització.

A partir del plantejament de Josep Fontana sobre la reforma agrària liberal, tot un seguit d’autors han centrat la recerca en l’anàlisi dels efectes de les principals mesures preses durant el període d’establiment de l’estat liberal. Un fet comú a Catalunya i al País Valencià fou que l’abolició del règim senyorial no significà la reconversió dels senyorius en mans de la noblesa en grans latifundis, sinó que, en la mesura que aquesta classe social anà cedint el domini útil, foren els posseïdors d’aquests els qui es convertiren en propietaris, encara que durant moltes dècades es continuessin pagant censos desvalorats, fins a la redempció de les emfiteusis. L’alta noblesa, que conservava la jurisdicció i el domini directe sobre amplis espais, al marge de compensacions, no reeixí a transformarlos en grans latifundis i només conservà les terres que havia mantingut en plena propietat (P. Ruiz, J. Millán, Ferrer Alòs, R. Congost i G. Tribó).

La desamortització eclesiàstica ha estat estudiada per diversos autors, com Rovira, M. Solsona, M. Moli, E. Giralt, E. Badosa per a Catalunya, i Brines i M. Cruz Romeo per al País Valencià. Tots han constatat una incidència moderada i molt diferenciada territorialment. El tema dels comunals i l’anomenada desamortització civil a Catalunya ha estat analitzat per Pere Sala, el qual ha mostrat que, llevat de les terres d’alta muntanya, la privatització fou de poca entitat, en gran part pel procés d’apropiació que es donà durant l’Edat Moderna, mitjançant el bans, estudiats per a les terres gironines per M. Bosch.

Al País Valencià, la desamortització civil fou tema dels estudis de C. Montiel, A. Pons i G. Sánchez Recio, i la de Godoy es plasmà en els treballs de J. Azagra i M. C. Romeo. Poca atenció s’ha dedicat als efectes de les lleis de desvinculació, llevat del cas mallorquí, estudiat per M. A. Morey. Diversos autors han destacat que l’aplicació d’aquest conjunt de mesures activà la formació d’un mercat de la terra, en desaparèixer les limitacions que vinculacions, amortitzacions i drets col·lectius creaven a la lliure circulació de la propietat territorial. L’individualisme agrari s’acabà imposant i generalitzant, i el reforçament de la plena propietat es convertí en l’objectiu central de la política agrària liberal. Això no impedí, però, el manteniment d’altres formes de propietat, com la persistència de béns comunals en àrees de muntanya (P. Sala i Cristina Montiel), o la vigència dels contractes emfitèutics o de rabassa morta.

A Catalunya, els intents d’abolició de l’emfiteusi establint la redempció forçosa xocaren amb l’oposició d’una àmplia majoria de la gran propietat, i la seva aplicació no es produí fins després de la Guerra Civil Espanyola (P. Salvador Coderch). Una cosa semblant succeí amb el contracte de rabassa morta, que continuà tenint un ús generalitzat fins a les últimes dècades del segle XIX, i fou motiu de conflictivitat durant una gran part del període.

L’emfiteusi tingué una evolució diferent al País Valencià, on, segons els estudis realitzats, tendí a desaparèixer durant el període revolucionari sense necessitat de redempció.

En resum, des de diverses perspectives (de caràcter local, comarcal o regional) s’ha reconstruït el procés de reforma agrària liberal amb força precisió, encara que sovint no s’ha posat suficient atenció en el pes que tingueren les estructures de poder local en l’aplicació de les mesures legislatives decretades pels òrgans centrals de l’administració. Aquests canvis juridicoinstitucionals crearen condicions més favorables al desenvolupament del capitalisme (P. Ruiz Torres i J. Millán) i, d’acord amb els paradigmes que han inspirat una bona part dels estudis d’història agrària contemporània, s’haurien activat processos de concentració de la propietat, expropiació pagesa i proletarització i haurien emergit formes més dinàmiques de gestió de la propietat territorial que haurien d’impulsar el canvi tècnic i el creixement del sector agrari. Però la recerca realitzada no ha demostrat clarament que aquesta fos la via predominant del desenvolupament capitalista als Països Catalans.

Els nombrosos treballs que han estudiat l’estructura de la propietat, des de diverses perspectives (local, comarcal o provincial), han observat que la distribució molt desigual de la propietat de la terra fou un fenomen molt generalitzat, encara que amb diferències prou marcades a les diverses zones. Els estudis de Ll. Ferrer Alòs, J. Colomer, E. Saguer, R. Congost, Y. Barbaza i E. Estalella, per a Catalunya, o els de S. Calatayud, M. C. Romeo, J. Millán i J. Romero, per al País Valencià, han mostrat l’existència de forts desequilibris en la distribució de la propietat. La reforma agrària liberal, en la mesura que impulsà la mobilització d’una massa important de terres que s’havien mantingut fins aquells moments al marge del mercat, creà noves oportunitats per a aquells grups socials que disposaven de recursos (comerciants, industrials, professionals, pagesos acomodats, polítics i funcionaris), i, en aquest sentit, es reforçaren estructures de la propietat molt desiguals, que deixaven sense terra —o amb quantitats insuficients— una part notable de la pagesia. Alhora, però, aquests estudis han mostrat que en gran part aquestes desigualtats ja havien cristal·litzat abans de la revolució liberal i no és fàcil identificar clares tendències a la concentració de la propietat territorial derivades de processos d’expropiació de la propietat pagesa. La nova propietat burgesa procediria molt sovint de la compra de propietats eclesiàstiques o nobiliàries, de terres comunals, o de la reconversió en plena propietat del domini útil, més que de l’apropiació de terres pageses. La propietat pagesa aconseguí mantenir uns drets sobre la terra durant la segona meitat del segle XIX, i hi ha indicis per a afirmar que es reforçà a partir de la nova centúria (J. Millán i S. Calatayud, J. Colomer, R. Garrabou, J. Pujol i E. Saguer). Parlar de manteniment d’una propietat pagesa no significa, però, afirmar la consolidació d’una pagesia propietària amb terra suficient per a garantir uns nivells de prosperitat, ja que sovint havia d’afegir altres fonts d’ingressos, menant altres terres, incorporant alguns membres de la família als mercats de treball o participant de la pluriactivitat.

Tampoc no s’han constatat processos generals de proletarització, ni de consolidació de mercats de treball, que eren considerats elements caracteritzadors del capitalisme agrari. Els estudis que s’han fet sobre organització del treball agrícola, sobre salaris i mercats de treball (J. Colomer, R. Garrabou, J. Pujol i E. Saguer i R. Garrabou i E. Tello) han palesat que el treball assalariat, malgrat la seva presència, tingué un pes modest.

Pel que fa al tipus d’explotació o d’empresa en què s’organitzà l’activitat agrària, el fet més destacat pels estudiosos és que la gran explotació amb treball assalariat i degudament capitalitzada que es considerava l’expressió més pròpia del capitalisme agrari fou poc difosa, mentre que l’explotació familiar continuà essent durant tot el període la forma dominant. Per una banda, un nombre important de famílies pageses que havien aconseguit mantenir la propietat d’una superfície mínima l’explotaven amb el treball familiar. A més, tradicionalment l’emfiteusi havia permès disposar d’un tros de terra, encara que fos en petites parcel·les (Congost). Aquesta forma d’accés a la terra —molt comuna durant l’Edat Moderna, des de mitjan segle XIX—tendí a disminuir i acabà paralitzant-se. Una altra forma contractual fou la rabassa morta, que tingué una enorme difusió des del segle XVIII, però la crisi de la fil·loxera i la forta conflictivitat que generà provocaren la seva pràctica desaparició al final del segle XIX (E. Giralt, F. Valls i J. Colomer).

Malgrat l’àmplia presència de pagesos amb drets de propietat sobre la terra mitjançant emfiteusi i rabassa, continuaren existint amplis sectors de la pagesia exclosos de la propietat de la terra o bé amb superfícies insuficients per a garantir un mínim nivell d’ingressos. Aquestes capes de pagesos pobres, com ja havien fet tradicionalment, utilitzaren l’arrendament monetari i la parceria per a disposar de les terres que necessitava el grup familiar. Simultàniament, un reduït grup de propietaris tenia una part notable de la propietat territorial, i de forma generalitzada optaren per aquestes formes contractuals més que no pas per l’explotació directa amb treball assalariat o les cessions a grans arrendataris. L’anàlisi de diverses fonts patrimonials ha mostrat (P. Pascual, J. Millán, A. Pons i Pons, J. R. Modesto, R. Garrabou, J. Planas i E. Saguer) que tant a Catalunya com al País Valencià predominaren arrendaments monetaris de petites dimensions en zones de regadiu, mentre que a Mallorca foren també freqüents les grans possessions. En canvi, a les zones de secà, amb formes més extensives d’ús del sòl, la masoveria i la parceria foren els sistemes de tinença predominants. La major part d’aquests autors discuteixen la valoració negativa que tradicionalment s’havia fet d’aquestes formes de gestió indirecta de la gran propietat, assenyalant la racionalitat que aquesta opció tenia per a la gran propietat i el fet que no sempre constituïren un obstacle per al creixement agrícola.

Nombrosos estudis han examinat el tema del creixement agrari, preguntant-se si durant aquest període s’observaren transformacions comparables a les que s’havien produït als països europeus industrialitzats. L’escala d’anàlisi i els enfocaments han estat molt variats. El punt de partida, com a la resta de la història agrària espanyola, fou el paradigma de l’endarreriment, és a dir, l’opinió dominant que el sector agrari no aconseguí grans èxits en la transformació de les seves estructures productives en el curs del segle XIX i fins a la Guerra Civil Espanyola, tot mantenint-se en una posició de clara inferioritat respecte d’altres agricultures europees. La recerca de les últimes dècades ha dut a terme una profunda revisió d’aquesta interpretació. Mitjançant l’anàlisi de les macromagnituds agràries a escala catalana (ús del sòl, producció, productivitat, preus agraris i rendes, canvi tècnic), Josep Pujol presentà una visió molt més optimista de l’evolució del sector agrari català entre mitjan segle XIX i la Guerra Civil Espanyola, i demostrà que no tot fou estancament i endarreriment. Els rendiments cerealícoles s’incrementaren moderadament durant el primer terç del segle XX i el guaret tendí a disminuir en les zones millor dotades hídricament —si es mantingué en altres comarques fou per la baixa pluviositat, que impedí sistemes més intensius—. Destacà l’espectacular creixement dels conreus arbustius i arboris, l’expansió de l’àrea regada amb una creixent especialització, i l’articulació d’un nou sector ramader responent a la creixent demanda de carn i lactis. E. Saguer per al Baix Empordà, G. Tribo per al Baix Llobregat, J. Colomer per al Penedès i Ll. Ferrer Alòs per al Bages han observat fenòmens similars de capacitat de resposta a la creixent integració de la producció agrària al mercat interior i als mercats internationals. Processos semblants s’han comprovat al País Valencià. R. Garrabou, S. Calatayud, J. Millán, M. C. Romeo i E. Mateu han destacat el dinamisme de l’agricultura de regadiu i l’expansió del conreu arbori i arbustiu (Piqueras) als secans, cosa que desmenteix el supòsit d’una agricultura passiva i refractària al canvi agrícola.

Per a molts d’aquests autors, l’anàlisi de la variable canvi tècnic ha estat una peça fonamental del replantejament. S’han revisat les formulacions més simplificadores i mecanicistes, que consideraven l’existència il·limitada d’innovacions i la seva eficiència en qualsevol sistema; s’ha procedit a una anàlisi de les pràctiques agrícoles utilitzades (guaret o sistemes de fertilització), tot comprovant-ne la funcionalitat; i s’ha posat en evidència la capacitat d’incorporació d’innovacions a partir del moment en què resultaven rendibles, fos per l’abaratiment i millora dels nous inputs o per l’existència d’unes estructures tecnicoproductives i socials més o menys favorables a incorporar-les. S’han fet aportacions interessants per a la reconstrucció del canvi tècnic, en particular a la viticultura (E. Giralt i J. Colomer), l’horticultura, la selecció de llavors i races de bestiar (J. Pujol) i, particularment, la difusió de fertilitzants industrials i la mecanització (J. Pujol, E. Mateu i S. Calatayud), que han estat la manifestació més sobresortint del model de canvi tècnic durant aquest període dels països més avançats. La conclusió a què arriben la major part d’autors ha estat que no es pot parlar d’endarreriment de l’agricultura dels Països Catalans, ja que les tècniques emprades foren funcionals i mostraren una capacitat d’incorporar innovacions quan la seva eficiència era comprovada.

Aquesta revisió de la interpretació sobre el creixement agrari ha estat molt marcada per la repercussió de l’enfocament de la història mediambiental en la història agrària en els darrers anys. El fet de posar en un primer pla les variables físiques en què es desenvolupen els sistemes agraris ha posat en evidència que els factors mediambientals estableixen unes limitacions i unes exigències que no es poden deixar de banda, sobretot en el tema del guaret, la fertilització o el maneig dels recursos hídrics (R. Garrabou, J. M. Naredo i E. Tello). Al mateix temps, ha obligat a repensar el canvi tècnic, sovint vist exclusivament des de la perspectiva d’incrementar la productivitat, i deixant de banda els efectes negatius que podia tenir sobre el medi ambient. També la comparació amb altres agricultures, en particular de l’àmbit mediterrani, ha estat un element de replantejament de la història agrària dels Països Catalans, ja que ha permès comprovar que les formes de desenvolupament del capitalisme agrari no diferien tant de les que s’havien donat en altres països d’aquesta regió.

Finalment, una de les altres línies de recerca ha estat el tema de la conflictivitat i de l’associacionisme agrari. El vessant pagès de les guerres carlines ha estat plantejat per alguns autors (J. Torras i J. Millán), però ha estat el conflicte rabassaire el que ha generat una sèrie de treballs a partir de l’article pioner d’E. Giralt, en particular els estudis d’A. Balcells, J. Colomer i J. Pomés. També l’associacionisme agrari ha generat un important corrent d’investigació, tant a Catalunya com al País Valencià, que ha fet possible una sòlida reconstrucció del moviment associatiu. Els treballs de S. Garrido, Jordi Planas, J. Pomés, J. M. Ramon i A. Mayayo han mostrat la capacitat de resposta del món rural després de la depressió de la fi del segle, organitzant associacions i sindicats, en uns casos sota el control de la gran propietat, i en altres, en mans de la pagesia.

Lectures

DDAA: Terra, treball i propietat, Barcelona, Ed. Crítica, 1986.

GARROBOU, R. i E. SERRA: «Els estudis d’història agrària a Catalunya» I Col·loqui d’Història Agrària, València, Institució Alfons el Magnànim, 1978, pp. 41-78.

GIRALT, E.: «Los estudios de historia agraria en España desde 1940 a 1961. Orientaciones bibliográficas», Índice Histórico Español, vol. V, 1959, pp. IX-LXXIX.

Història de l’alfabetització

Javier Antón Pelayo

L’alfabetisme és un tema que des del final del segle XIX i durant el segle XX ha despertat un extraordinari interès, sobretot per tractarse d’una variable dependent, és a dir, d’un excel·lent indicador per a valorar altres fenòmens històries com ara l’educació, el procés de modernització i la fenomenologia social (estructura socioprofessional, actituds polítiques i religioses, disciplinament, fertilitat, etc.). Aquesta dependència ha afavorit un ús excessivament quantitatiu de l’alfabetització i ha promocionat una falsa dicotomia respecte al fenomen de l’analfabetisme. En aquesta història en blanc i negre, s’ignoren les situacions intermèdies que, encara que molt abundants, tan sols s’intueixen a partir dels pocs estudis qualitatius o específics que s’han dut a terme.

La fórmula quantitativa de la història de l’alfabetització té dues modalitats d’estudi clarament diferenciades per les fonts disponibles. D’una banda, l’alfabetització censal, que utilitza dades estadístiques, on s’interroga la població total d’un estat sobre la seva capacitat per a llegir i escriure i, de l’altra, l’alfabetització precensal que, davant la manca de documents específics, ha de recórrer a fonts indirectes i acontentarse amb el recurs de l’enquesta històrica.

A l’Estat espanyol, el primer cens útil per a mesurar l’alfabetització fou el del 1860 i, a França, el del 1866. Sobre aquests primerencs —i els subsegüents— censos existeixen tota una sèrie d’estudis, alguns ja clàssics, del principi del segle XX —com els de L. Luzuriaga i F. Oloriz—, i d’altres més actuals i més circumscrits —com els de P. Vauthier Adams, F. Martínez, M. Vilanova i X. Moreno—. Les conclusions que es desprenen d’aquests treballs són que el nivell d’alfabetització de Catalunya s’ha mantingut sempre per sobre de la mitjana de l’Estat; el de les Illes Balears, per sota; el de València, també per sota però dins d’una progressió favorable; i el del departament dels Pirineus Orientals per sota, tant de la mitjana francesa com de l’espanyola. El 1887, per exemple, l’alfabetització dels Països Catalans romania a l’entorn del 30% del total de la població major de deu anys, mentre que les mitjanes franceses i espanyoles eren del 50% i del 35%, respectivament. Barcelona, amb el 48%, era la província més alfabetitzada i Castelló, amb el 19%, la menys alfabetitzada.

Per la seva banda, l’estudi de l’alfabetització precensal s’ha desenvolupat, de forma gairebé inexorable, sobre procediments controvertibles. En primer lloc, a causa del recurs a l’indicador de la signatura a l’hora de diferenciar els lletrats i els illetrats i, en segon lloc, a causa de la necessitat d’apel·lar a la mostra —diacrònica i més o menys representativa dels diferents estrats de la societat—davant la impossibilitat per a aconseguir la prova escrita de tots els individus. Malgrat aquests inconvenients, a França, ja en 1879-80, L. Maggiolo confià en aquesta metodologia per a realitzar una enquesta en l’àmbit estatal sobre l’alfabetització dels francesos des del 1686 fins al 1876, fent servir com a prova la signatura (o la seva absència) en els registres parroquials de matrimoni. Les dades de l’enquesta de Maggiolo serviren per a incentivar els estudis de l’alfabetització a França a partir del final de la dècada dels cinquanta, per la qual cosa els Pirineus Orientals es convertiren en un departament més dels estudis de M. Fleury, P. Valmary, F. Furet i J. Ozouf, entre d’altres.

Aquest procediment fou adaptat al marc espanyol per hispanistes francesos i també fou aplicat per historiadors de l’Estat espanyol en àmbits locals, preferentment urbans. Com que a Espanya els registres de matrimoni no contenien signatures, es trobà un bon substitut en els rics arxius de protocols, de manera especial en els testaments i en els capítols matrimonials. Els protocols catalans, però, fins ben entrat el segle XVIII foren un simple registre de les actes autèntiques —i, per tant, les signades— que es lliuraven als interessats. Aquest límit cronològic ha provocat que la major part de les investigacions es concentressin en el període de la segona meitat del segle XVIII.

L’investigador francès J. Soubeyroux, durant la dècada del 1980, portà a terme un treball en equip amb l’objectiu d’esbrinar el nivell d’alfabetització dels espanyols durant el set-cents, a partir dels sondejos realitzats en diferents províncies, entre les quals Barcelona. Aquesta metodologia també ha estat aplicada per V. Mateo, qui el 1990 publicà en forma d’article una aproximació als nivells d’alfabetització de la ciutat d’Alacant durant la primera mitat del segle XVIII, i per M. Ventura, que analitzà en un acurat estudi l’alfabetització dels mataronins entre el 1750 i el 1800.

Finalment, la investigació de J. Antón Pelayo sobre l’alfabetització dels gironins suposa un salt qualitatiu perquè els riscos de l’enquesta són evitats gràcies a la insòlita construcció d’un