La nació literària de Joan Fuster

By Vicent Simbor Roig

Des que, en l'últim terç del segle XVIII, Johann Gottfried Herder començà a difondre el seu concepte de "volkgeist" o esperit del poble, amb atenció especial a reivindicar la unió indestriable entre nació, llengua i literatura, s'obriren les portes a un replantejament global dels estats territorials europeus que els seus deixebles romàntics confirmarien i divulgarien al llarg del segle XIX, ajudant a la conformació dels estats nació contemporanis. En les terres catalanoparlants, l'anàlisi que en feu Joan Fuster és fonamental: des del seu concepte de nació, entesa com una comunitat unida per l'ús de la mateixa llengua, amb un paper determinant de la literatura, fins a la dissecció rigorosa, amb el seu agut bisturí, dels dèficits inherents a un circuit literari sotmès o simplement tolerat, però desprotegit dels beneficis del suport d'un Estat nació. Una singularitat europea que va merèixer la mirada atenta i apassionada del nostre intel·lectual més influent i que ací s'estudia amb profunditat.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Feb 28, 2022
• ISBN: 9788491349310

Book preview

I.

Naixement de les nacions i de les literatures nacionals

La principal característica de la nació, tal com actualment l’entenem, és la modernitat. La concepció d’una nació natural, primària i permanent no es perd en la història sinó que té el seu origen, recent en termes històrics, datable en el període de canvi del segle XVIII al XIX, en l’època en què la sobirania passa a dependre del conjunt del poble i deixa de ser un privilegi diví del rei. A diferència de l’Estat territorial de l’Antic Règim, constituït per un aplec més o menys divers de territoris i habitants, que fins i tot poden estar situats a milers de quilòmetres de separació, «units» per la figura del rei comú, al qual pertanyen, l’Estat nació modern comprèn un territori i uns pobladors que són caracteritzats per posseir uns trets comuns essencials i alhora diferents dels posseïts per les nacions veïnes.

I és ací on la llengua i la literatura adquireixen un paper principal. Des de l’últim terç del segle XVIII Johann Gottfried Herder (1744-1803) començà a explicar el seu concepte de nació entesa com una comunitat de parlants de la mateixa llengua. Els seus deixebles, els romàntics alemanys, seran els encarregats d’acabar de difondre les idees herderianes i per tot Europa va arrelant la nova idea de la unió indestriable de nació, llengua i literatura, car els escriptors són elevats a la categoria gairebé sagrada de dipositaris i portaveus de l’esperit nacional, gràcies a la seua relació privilegiada amb el geni de la llengua. En el moment de la bancarrota de l’Antic Règim, quan s’obrin les portes al sorgiment de les nacions, als nous Estats nació, les obres dels escriptors d’una llengua esdevenen un capital simbòlic impagable en la lluita per la definició nacional i, quan cal, la independència política. Per això és ara quan naix la literatura nacional, concepte innovador, desconegut fins aleshores, i, conseqüència lògica, la història de la literatura nacional. És clar que no tots els nous Estats nació sorgiran d’una comunitat «natural» monolingüe, encara que siga aquest el fonament teòric. En realitat, moltes de les noves «nacions» es bastiran al voltant d’una llengua, elevada a la categoria d’oficial, en perjudici d’unes altres llengües menys afortunades d’un mateix Estat nació. És el cas, per exemple, d’Espanya i és el cas de França i el d’Itàlia. Mentre que uns altres Estats nació moderns s’aglutinaran al voltant d’una sola llengua fins aleshores dispersa en diversos Estats territorials, la majoria dels quals integraran la nova nació, com ara Alemanya (però no Àustria o el cantó suís germanòfon, per exemple). Europa era un trencaclosques lingüístic on l’ideari herderià era d’execució política complexa. En aquesta lluita per la reestructuració estatal europea algunes nacions, amb la seua llengua, guanyaren i unes altres perderen. Els territoris catalanoparlants, tot i l’esforç de recuperació de la Renaixença, amb la seua llengua privativa i els seus escriptors «nacionals», van formar part d’aquestes últimes.

1. EL QÜESTIONAMENT DE L’ANTIC RÈGIM I LA CREACIÓ DE LA CONSCIÈNCIA NACIONAL EN EL SEGLE XVIII

Hobsbawm recorda el canvi revolucionari observable en la mentalitat dels intel·lectuals al llarg del segle XVIII. En efecte, la revolució independentista nord-americana, primer, i la revolució francesa, tot seguit, hereves ideològiques de la Il·lustració, van capgirar per sempre la concepció de sobirania i de nació. Thiesse (2019: 26-27) destaca el canvi dràstic, revolucionari, operat a França en el mateix any 1789, iniciat amb la identificació de la nació amb la figura del rei i acabat el 26 d’agost amb la Déclaration des droits de l’homme et du citoyen, que en l’article 3 proclama: «Le principe de toute Souveraineté réside essentiellement dans la Nation. Nul corps, nul individu ne peut exercer d’autorité qui n’en émane expressément».

En aquest sentit és ben reveladora, tal com recorda Hobsbawm (1992: 19), la presentació a la Convenció Nacional per part de l’abbé Grégoire¹ de la Déclaration du droit des gens, primer el 18 de juny de 1793 i, en segon lloc, el 23 d’abril de 1795, la qual, encara que no arribà a ser sotmesa a votació, car «Merlin de Douai qui dirigeait la discussion, se contente d’une approbation rhétorique, propose l’impression et renvoie la discussion au congrès général des puissances européens» (Belissa 2010), explicita els nous aires revolucionaris de canvi de les mentalitats de finals del segle XVIII, tant pel que fa a la sobirania nacional com pel que fa a les relacions. En cite un fragment:

2º Les peuples sont respectivement indépendants et souverains, quel que soit le nombre des individus qui les composent et l’étendue du territoire qu’ils occupent. Cet souveraineté est inaliénable. [...] 6º Chaque peuple a droit d’organiser et de changer les formes de son gouvernement. [...] 10º Chaque peuple est maître de son territoire. [...] 15º Les entreprises contre la liberté d’un peuple sont un attentat contre tous les autres. (Gazette Nationale 217: 296)

Marc Belissa (2010) ha destacat la importància del text presentat per l’abbé Grégoire com a síntesi representativa de les transformacions filosòfiques, jurídiques i polítiques més avançades del segle de les Llums:

Ce texte peut être considéré, à l’image du projet de Kant, comme une conclusion du grand débat philosophique, juridique et politiques des Lumières sur la paix et le droit des gens. Certes, la période du Directoire et du Consulat voit l’effacement de la perspective avancée par Grégoire et l’affirmation d’un positivisme aboutissant à la construction d’un droit «inter-national» de convention, mais la nécessité de la proclamation du droit entre les peuples se maintient en tant que projet alternatif au développement des puissances nationales.

La sobirania ara residia en el poble, el poble estava íntimament unit a un territori i tenia dret al reconeixement i respecte internacionals. L’equació nació-estat-poble, i especialment poble sobirà, «undoubtedly linked nation to territory, since structure and definition of states were now essentially territorial. It also implied a multiplicity of nation-states so continued, and this was indeed a consequence of popular self- determination» (Hobsbawm 1992: 19).

Ben cert que els Estats territorials monàrquics no van desaparèixer ipso facto arran de l’aparició de les noves idees sobre la sobirania, però, com assenyala Anderson (2006: 32-34), de la justificació de l’estat pel dret de conquesta bèl·lica o lligams matrimonials i de la legitimitat del tron per designació divina, «bon nombre de dynastes recherchaient depuis un cert temps un cachet national, tandis que le vieux principe de légitimité dépérissait en silence» (2006: 34). Però això en molts casos no era gens senzill, car la legitimitat de la majoria de les dinasties no tenia res a veure amb la nació: els Habsburg dominaven un conjunt ben divers de nacions: austríacs, magiars, croates, eslovacs, ucraïnesos i italians. Els Romanov: russos, finesos, armenis, alemanys, letons i tàrtars. I una mateixa família dinàstica, com ara els Borbó, governava sobre estats diferents, que alhora podien integrar al seu si diverses nacions (Anderson 2006: 93). Tanmateix, pertot arreu l’argumentari ha canviat: el nou mot d’ordre és la sobirania popular, tant per a les monarquies constitucionals (única forma de supervivència de les monarquies europees) com per a les repúbliques. Baggioni (1997: 205) sintetitzava el procés amb aquestes paraules:

monarchies constitutionnelles à participation populaire plus o moins élargie, républiques plus o moins démocratiques, régimes plus o moins autoritaires, tous se mettront en quête de légitimité populaire là où autrefois le principe d’autorité de droit divin ou de tradition suffisait. C’est bien là que réside la nouveauté radicale de la nouvelle Europe. Elle se répand partout, d’un bout du continent à l’autre, depuis le mouvement précurseur de la révolution américaine au XVIIIe siècle jusqu’aux dernières nationalités opprimées de l’Europe balkanique.

Anne-Marie Thiessen (2001: 161-162) recorda un altre factor necessari per a l’explosió de nous Estats nació: l’economia capitalista i la industrialització, encara que paradoxalment les noves nacions defensen la seua legitimitat en l’existència d’unes arrels culturals pròpies i definitòries que es perden en el temps i mantenen les essències nacionals. La nació, el nou Estat nació, va intrínsecament unida a l’expansió i el triomf de la nova teoria política de la sobirania popular, que al seu torn compta amb la col·laboració necessària d’una antiga cultura identitària diferenciadora:

Le lien entre la formation des États-nations, l’économie capitaliste et l’industrialisation est évident. La construction culturelle tient dans ce dispositif un rôle particulier: celui de sa dénégation. La nation relève de la modernité libérale, politique et économique, mais sa légitimité est fondée sur une antiquité et un déterminisme absolu. Elle se constitue en même temps qu’apparaissent de nouvelles classes, mais c’est la pérennité d’une paysannerie définie par son seul rapport privilégié aux ancêtres et à la Terre qui est alors constamment mise en avant.

Ara bé, l’explosió dels Estats territorials plurinacionals i el sorgiment de les nacions independents o Estats nació serà el resultat d’un llarg procés històric. De fet, l’ús del terme «nacionalisme», apunta Anderson, basant-se en Kemiläinen (2006: 18, n. 7), només es generalitzarà cap a finals del segle XIX. I, en efecte, Hobsbawm, analitzant el Diccionario de la Real Academia Española ho corrobora, car «does not use the terminology of state, nation and language in the modern manner before its edition of 1884» (1992: 14). En aquesta edició l’entrada «nación» conserva les accepcions anteriors: «Conjunto de los habitadores en una provincia, país ó reino. // El mismo país ó reino // [...] Cualquier extranjero». Però a més introdueix en primer lloc la nova accepció que ara ens interessa: «Estado ó cuerpo político que reconoce un centro común supremo de gobierno. // Territorio que comprende, y aun sus individuos, tomados colectivamente» (Diccionario de la Real Academia Española 1884: 731). El Govern central que regeix el conjunt d’habitants és ara la clau de la nació. Però, com també observa Hobsbawm (1992: 15), la versió acabada de «nació» no arribarà fins a l’edició de 1925, des d’on passarà a les edicions següents fins a l’actualitat: «Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo Gobierno». // Territorio de una nación. // Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común» (Diccionario de la Real Academia Española, edició del Tricentenari [2014], actualització 2020).

Al Govern central s’adjunta ara la parla de la mateixa llengua, que esdevé així element central de la cultura identitària de la nació. De fet, ja en l’edició de 1884 la «lengua nacional» era presentada com «la oficial y literaria de un país y más generalmente hablada en él, á diferencia de sus dialectos y de los idiomas de otras naciones (Diccionario de la Real Academia Española 1884: 637). I la concepció de «dialecto» acabava d’arrodonir la concepció de la llengua oficial: «Lenguaje que, sin ser realmente diverso de otro ú otros, difiere de ellos en algunos accidentes analógicos y sintácticos, y con especialidad en lo que atañe a los sonidos. // Cada uno de los lenguajes particulares de esta índole que se hablan en determinados territorios de una nación, á diferencia de la lengua general, oficial y literaria del mismo país» (Diccionario de la Real Academia Española 1884: 382). L’operació «nació» era acabada: conjunt de ciutadans d’un territori units per un govern central i una llengua «general, oficial y literaria».

La llengua no és, ben cert, l’únic component del conjunt d’elements simbòlics i materials que s’han proposat com a caracteritzadors d’una nació. Per exemple, d’acord amb Thiesse (2001: 14) i Baggioni (1997: 19, 33), cal afegir-hi religió, història, herois portadors de les virtuts nacionals, monuments culturals, folklore, paisatge típic, mentalitat particular, representacions oficials (himne i bandera), identificacions pintoresques (vestimenta, especialitats culinàries, animal emblemàtic o placa de la matrícula dels cotxes). Amb llengua i religió en lloc d’honor. Però almenys en el nostre entorn de l’Europa occidental sembla que la religió no juga hui en dia, llevat de casos molt concrets, com ara els Balcans, un paper tan determinant com abans. Al contrari que la llengua, factor definitori decisiu per a aquells pobles que poden presentar-la com a penyora singularitzadora. Així, Baggioni reconeix que en la Suïssa actual l’opció religiosa és menys activa que la identitat lingüística: «L’appartenance religieuse avait plus d’importance autrefois qu’aujourd’hui et, par voie de conséquence, c’est le facteur d’appartenance linguistique qui gagne maintenant en importance» (1997: 33). Herder, de qui tractarem amb més detall en l’apartat següent, no es cansa d’advertir en diversos estudis de finals del segle XVIII que la llengua és l’encarnació, l’esperit d’una nació. Amb ell i els seus deixebles romàntics alemanys la defensa del lligam llengua-nació, que ells no inventen, arriba, però, al zenit. Arreu d’Europa ressonen les proclames herderianes, com ara a França, on Jules Michelet l’any 1833, en el volum III de la seua Histoire de France, proclamava sense ambigüitats que «l’histoire de France commence avec la langue française. La langue est le signe principal d’une nacionalité» (Thiesse 2019: 95). Baggioni (1997: 212) té bona cura de marcar les diferències de l’ús d’una llengua en l’Antic Règim als Estats territorials i el nou paper que adquireix en els nous Estats nació:

Cela dit, nous avons déjà insisté sur le rapport nouveau, pour ainsi dire organique, entre l’État-nation et la langue nationale, qui n’était pas celui que les langues communes entretenaient avec les États territoriaux, pour ne rien dire du rôle des langues écrites utilisées dans les formations impériales du type Russie ou Empire ottoman. Ce qui est incontestable pour la société dans sa globalité (une langue est associée à la formation sociale nouvelle nommée «État-nation») se retrouve chez l’individu, en ce sens que loyauté linguistique et citoyenneté ou appartenance nationale sont maintenant associées. Un sujet de Sa Majesté n’était pas tenu de parler la langue du roi. Celui-ci s’intéressait en effet beaucoup plus à sa foi religieuse et à ses impôts qu’à sa langue, maternelle ou non. A partir du XIXe siècle, tout membre d’un État-nation est tenu à une connaissance plus ou moins approfondie de la langue nationale. Aussi les gouvernements se lancent-ils, avec plus o moins de bonheur, dans de politiques d’alphabétisation des populations.

La llengua adquireix, doncs, una nova importància política, desconeguda anteriorment. La nova nació o Estat nació hi recorre, tant en el cas d’un Estat territorial d’antiga i gloriosa trajectòria històrica, com ara França, que a finals del segle XVIII i d’acord amb la nova legitimitat de la sobirania popular ha eliminat la monarquia i ha establert el sistema republicà, com en el cas del nou Estat nació italià, en què hom aposta per lligar la nova nació al prestigi monàrquic de la dinastia piemontesa dels Savoia. En tots dos casos, com adverteix Baggioni (1997: 203):

Dans les deux cas, l’émergence de la langue nationale est liée au politique: de langue littéraire à la légitimité culturelle internationale et de langue commune étendue à tout le personnel politique et à la bourgeoisie, le français devient symbole d’exercice de la souveraineté populaire. Quant à l’Italie, de langue littéraire en panne de légitimité et de creativité le toscan doit se transformer pour acquérir les fonctions d’une langue nationale: la «solution manzonienne» ne résoudra cependant qu’en partie cette «question de la langue», car la construction d’une «unification culturelle nationale» ne sera résolue qu’un siècle après l’unification politique.

La idea de sobirania popular recorre Europa des del segle XIX i, amb l’ajut impagable d’una llengua nacional com a factor cohesionador, repercutirà en l’eclosió dels nous Estats nació, bé per la construcció d’un nou estat d’unitat nacional sobre el territori de l’anterior Estat territorial monàrquic, com ara França, Portugal o Dinamarca, o bé per la secessió per alliberament d’un estat opressor «estranger», com ara Hongria, Grècia o Itàlia (Baggioni 1997: 203).

La construcció dels nous Estats nació, tanmateix, mostra una diversitat i complexitat de models que, a grans trets, com apunta Baggioni (1997: 224), hom pot sintetitzar en dos fonamentals: Estat territorial previ que desemboca en Estat nació (França) o un territori definit sobre la base d’una essència cultural i lingüística, que a la fi igualment comporta la creació política d’un nou Estat nació (Alemanya). Ara bé, en ambdós casos llengua i política van íntimament units. En el primer cas també la llengua juga un paper decisiu, car una vegada conquerida la sobirania popular i assumit el poder del territori, és a dir, de la nació política, calia construir la nació cultural, adquirir la legitimació ideològica, i la imposició de la llengua francesa esdevé prioritària. El sistema docent, l’Administració, la milícia, els mitjans de comunicació, seran els encarregats d’imposar el francès arreu del territori amb l’objectiu d’«unificar-lo» culturalment. La llengua francesa, com recorda Baggioni (1997: 228), es transforma de «llengua del rei» en «llengua nacional»:

d’abord «langue du roi», c’est-à-dire des «offices», mais aussi et plus tard langue des élites culturelles de cour. Cette langue s’autonomise au XVIIIe siècle dans le mouvement des Lumières pour devenir «langue nationale» lorsque le peuple, mobilisé par les élites, devient «nation» au cours d’un processus d’acculturation qui se parachèvera au début du XXe siècle.

I en el segon, el cas alemany, que és també el model de referència dels Països Catalans, els burgesos romàntics pangermanistes partien de la base de la comunitat lingüística i cultural prèvia per a construir la nació política, que només s’aconseguirà l’any 1871, gràcies al procés històric comandat per Bismark. Una vegada més, com recorda Baggioni (1997: 230-231), ara en ordre invers, llengua i política s’uneixen per a crear el nou Estat nació:

C’est le processus historique (donc politique) qui, là aussi, a déterminé la formation d’un État national allemand ne regroupant qu’une partie de l’aire linguistique germanique. C’est le Saint Empire romain germanique puis, après l’intermède de la Confédération germanique, l’État prussien (soutenu par les classes dirigeants) avec son appareil d’État parachevant l’unification du marché (Zollverein) qui rendirent possible la formation (no la réalisation) d’une nation allemande. S’en sont tenues à l’écart la Suisse alémanique dés l’origine du Saint Empire et, tardivement, l’Autriche, qui ne se résignait pas à abandonner sa tutelle sur les territoires non germaniques de l’empire Habsbourg.

No cal oblidar-ho: el factor polític és determinant. Baggioni (1997: 293) esmenta el cas d’Hongria, que no pot ser més revelador. Arran de la dissolució de l’imperi dels Habsburg després de la Primera Guerra Mundial, les fronteres nacionals dibuixades van ocasionar que el nou estat hongarès passàs de tenir 20.855.000 habitants (més de la meitat dels quals eren no hongaresos) a només 7.615.000, mentre que 3.500.000 d’hongaresos de soca-rel van quedar desplaçats fora de les fronteres. El cas català n’és un altre bon exemple, car la pèrdua de la guerra de Felip IV amb Lluís XIV de França en la Guerra dels Trenta Anys es va resoldre amb el Tractat dels Pirineus, mitjançant el qual Catalunya pagava la desfeta militar espanyola regalant a Lluís XIV el comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya, és a dir, les terres catalanes al nord dels Pirineus, que des d’aleshores pertanyien a l’Estat territorial francès. Però al costat de l’acció política hi ha l’activitat dels intel·lectuals, encarregats de recuperar o de crear els referents simbòlics d’una tradició nacional ancestral o simplement inventada.

Més avall, en el punt següent, tindrem ocasió de comprovar més detingudament el paper clau jugat per la llengua en la legitimació dels nous Estats nació. Però cal afegir tot seguit que cal referir-se a la llengua no sols com a vehicle de comunicació territorial del nou Estat nació sinó també,