La Catalunya ciutat: El pensament cívic a l'obra de Maragall i D'Ors

By Eugenio Trías

Tot i que mai no es va definir com a catalanista, durant un temps Eugenio Trías es va acostar al catalanisme, època en què va escriure aquest text publicat a mitjan anys vuitanta, primer en català i posteriorment en castellà, i que llegit avui en manté viva la voluntat polèmica i il·luminadora. El catalanisme ambicionava, d'una banda, la reforma d'Espanya amb una proposta modernitzadora de l'Estat i, de l'altra, se centrava en la construcción d'un projecte desvinculat d'Espanya, amb un fort sentiment identitari reflectit en el que Jordi Pujol volia dir amb el seu ambivalent "fer país". Davant de tot això, Eugenio Trías reflexiona en aquest llibre sobre la complexa societat civil catalana i barcelonina, una societat sense Estat i en plet amb un Estat que no correspon del tot a aquesta civilitat moderna cristal·litzada en Barcelona. Trías busca la identitat i la diferència catalana, que xifra en la idea-força de Ciutat. Es tracta, doncs, d'acostar-se a la Catalunya-ciutat, a aquesta Catalunya que té en l'esperit civil, civilitzat i modern el signe d'identitat i la diferència específica dins del marc hispà.

• Language: Català
• Publisher: Galaxia Gutenberg
• Release date: Jun 17, 2020
• ISBN: 9788418218286

Eugenio Trías

(Barcelona, 1942-2013) cursó estudios de Filosofía en España y Alemania y fue catedrático de Filosofía en la Facultad de Humanidades de la Universidad Pompeu Fabra. Divulgó su pensamiento a través de múltiples ensayos, entre los que cabe destacar Drama e identidad (1973), Tratado de la pasión (1978), Lo bello y lo siniestro (premio Nacional de Ensayo 1983), Los límites del mundo (1985), Ciudad sobre ciudad (2001) y la trilogía que conforman Lógica del límite (1991), La edad del espíritu (premio Ciudad de Barcelona 1995) y La razón fronteriza (1999). Llevó a cabo una profunda reflexión sobre la condición humana, del hombre como habitante del límite, en ese espacio fronterizo entre el ser y la nada de donde derivaba su relación con lo divino, con lo sagrado y trascendente que hacía de él un ser mestizo, distinto, el «filósofo del límite». Eugenio Trías fue uno de los filósofos españoles más prestigiosos y reconocidos internacionalmente, tal como lo demuestra el hecho de que, en 1995, fuera el primer pensador español distinguido con el Premio Internacional Friedrich Nietzsche. En España, recibió numerosas distinciones y fue doctor honoris causa por diversas universidades, entre ellas, la Universidad Autónoma de Madrid.

Book preview

Notes

Pròleg

El text que es reedita va ser escrit a mitjan anys vuitanta i constitueix, en paraules de l’autor mateix, un complement del seu assaig sobre El pensamiento de Joan Maragall publicat el 1982 amb un pròleg de Jordi Maragall i Noble, fill de poeta i pare del qui va ser alcalde de Barcelona i president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Es va publicar primer en català, en un llibre editat per L’Avenç el 1984, sota el títol La Catalunya Ciutat i altres assaigs, i després en castellà el 1985 en un llibre de la col·lecció Nexos d’Edicions 62, juntament amb l’assaig indicat, sota el títol conjunt El pensamiento cívico de Joan Maragall.

En aquesta època vaig tenir una relació molt intensa amb el meu germà Eugenio. Em va proposar de llogar plegats alguna cosa a l’Empordà i vam compartir una caseta a Pals entre el 1986 i el 1989. L’Eugenio era un enamorat d’aquesta comarca catalana i després d’aquesta enriquidora experiència conjunta tots dos ens hi vam establir adquirint sengles cases, ell al Far d’Empordà, prop de Figueres, on resideix actualment la seva última esposa, Elena, i jo a Fonolleres, a prop de la Bisbal. Tot i que no definiria l’Eugenio com un catalanista –ho va ser un temps, de la mateixa manera que va ser marxista, nietzscheà o de l’Opus Dei, per esmentar només algunes de les adscripcions en què la seva ideologia va recalar temporalment–, era profundament català. Se sentia fortament identificat amb el caràcter una mica esquerp i sorneguer propi de la nostra terra, que es fa palès amb una intensitat particular en l’antropologia empordanesa. Malgrat el seu desacord total amb la deriva independentista del catalanisme i tot i que va rebre més reconeixement a fora –particularment a Madrid–, va continuar residint a Catalunya fins al final de la seva vida.

A més, com he dit, durant un temps es va acostar al catalanisme polític i aquesta va ser precisament l’època de l’elaboració de l’obra que aquí es presenta. El catalanisme imbuïa llavors la pràctica totalitat de les propostes polítiques que a Catalunya tenien representació parlamentària, però hi convivien –com ho han fet sempre– dues ànimes. Una que ambicionava la reforma d’Espanya amb una proposta modernitzadora de l’Estat i una altra que se centrava en la construcció d’un projecte nacional desvinculat d’Espanya. La fracassada «Operació Roca» del 1986 i els intents successius de participar en el govern d’Espanya, sempre frenats per Pujol, van ser exponents d’aquesta primera línia. També ho va ser la proposta maragalliana (del net, Pasqual Maragall) de construir un estat federal de caràcter asimètric. La segona ànima del catalanisme tenia com a objectiu el desenvolupament d’un fort sentiment identitari com a preludi de la construcció d’un estat propi. És el que Pujol volia dir amb el seu ambivalent «fer país» i aquest va ser el camí que forjaria pacientment el mateix Pujol i que van abraçar decididament els seus successors.

Però en els anys vuitanta això no era pas evident. En l’àmbit cultural Pujol va optar per nomenar conseller una persona de tarannà obert i conciliador com Joan Rigol, que substituïa Max Cahner. Rigol va promoure un pacte cultural amb totes les forces polítiques, fet que implicava un ampli espectre d’intel·lectuals entre els quals es trobava l’Eugenio.

L’obra que aquí es presenta no és només una anàlisi del pensament polític de Joan Maragall, sinó que té una clara vocació propositiva. No es tracta de la tasca d’un filòleg, sinó del discórrer d’un filòsof, que recull les idees de Maragall i sobretot el seu diàleg amb altres figures, en particular les d’Eugeni d’Ors, Unamuno i Ortega y Gasset per formular el que Eugenio Trías considerava que definia la catalanitat i, per tant, havia d’il·luminar el catalanisme polític.

La proposta que formula s’articula en tres contraposicions.

La primera és la que enfronta un catalanisme cívic, la «Catalunya-ciutat», davant del folklorista, romàntic i comarcal que té l’arrel local en qui va ser bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, i la seva aportació ideològica en la concepció sacra de la pàtria elaborada per Johann G. Fichte. Dessacralitzar la concepció patriòtica i nacionalista és, des d’aquesta perspectiva, tasca ineludible per construir una civilitat il·lustrada. L’autor afirma –potser amb un excés d’optimisme propi del moment vital– que el catalanisme polític configura un nacionalisme civil i modern en el qual les idees de pàtria i ciutat queden articulades. Aquest caràcter cívic que proposa per al nacionalisme català connecta amb l’individualisme –derivat de l’emancipació del medi familiar, que en clau hegeliana suposa el pas del medi rural vinculat a la terra al marc de la civilització urbana– i el pactisme –com a tret definidor de l’ésser col·lectiu– tan propis de l’«esperit