Tardes de diumenge: Converses, postals i proclames en el reset global

By Vicenç Altaió

Per la vida i el taller de Vicenç Altaió hi ha passat el bo i millor de la literatura i l'art català i universal. En tenim mostres sobrades en la seva pròpia obra; la tasca de traficant d'idees de l'autor al llarg de tants anys, que en certa manera arrodoneix en aquest llibre, està marcada per la generositat envers els artistes que l'han acompanyat. En la feliç expressió de Josep M. Sala-Valldaura, el que ha bastit Altaió és «una mena d'autobiografia col·lectiva». Som davant d'un viatge pel temps i l'espai que reuneix cinc generacions d'artistes i escriptors i que ajunta Cadaqués amb Barcelona, París, Londres o Nova York. Miró, Tàpies, Amat, Fontcuberta, Hugonnier, Mesquida, Malagrida, Jaar, Ventura, Tharrats... Un banquet infinit del qual tots hauríem volgut formar part.
«El paisatge es transforma, com les persones que l'habiten i que creen nous cicles històrics. Ara som en plena oportunitat de la consolidació definitiva ecològica i digital, i és un moment de renovació generacional per a la cultura que vindrà després del reset global».
Amb pròleg de Josep M. Sala-Valldaura.
Tardes de diumenge és el cinquè títol de la col·lecció «Espores»: assaig, no-ficció i crònica literària per escampar mirades enriquidores sobre el país i el món que vivim.

• Language: Català
• Publisher: Comanegra
• Release date: Jun 22, 2022
• ISBN: 9788418857720

Book preview

TARDES DE DIUMENGE

DONA ARBRE I MARE TERRA. UNA TARDA DE DIUMENGE AMB L’ANNA DEL TAO

A un extrem de Cadaqués trobareu una porta «blau cadaqués» amb una finestreta que fa uns pocs anys que roman tancada: la del Tao, una petita cabana de fusta on l’Anna servia te i menjar de l’hort carregat d’espècies. Fins fa quatre dies era un dels llocs més «autèntics» de tota la costa, amb cadires baixes i olor de llenya d’eucaliptus.

Hem hagut de seguir la riba callada de Cadaqués, quan a l’hivern, a hora foscant, pots anar de punta a punta del perímetre sense haver de saludar ningú, anant enllà, cap als afores en direcció ombra de mar d’Avall. S’arriba a la platja del Llaner, majestuosa en la seva mirada i oberta en el seu semicercle de compàs. Cal que seguiu fins al minúscul sorral del Llaner petit, fet d’una altra riera que davalla quan l’aigua baixa en la llum zenital del Pení. Al revolt que gira cap endins, es contempla una llarga paret seca que jo voldria que fos la meva biblioteca, ben arrenglerada, llibre damunt llibre, ben encaixats horitzontalment els lloms en un sistema de pes immaterial i universal. Una llarga línia contínua de saber mil·lenari en renovació permanent. Ja som al Tao.

L’Anna és tan aliena a tota mena de progrés material que podríem considerar aquest indret el darrer lloc que preserva allò propi de la natura, el verger. Si seguíssim cap a la cala de la Conca, passaríem davant de la cabana on visqué Lídia de Cadaqués, la dona model que tenia el mètode paranoicocrític com a genuí, específic i natural, i que Dalí aportà al món a través de la colla parisenca del surrealisme. Són dues dones de pel·lícula. L’una, la filla de la darrera bruixa de Cadaqués, fou alhora un tros de les diverses i enigmàtiques dones que crearen el mosaic i model de dona «ben plantada» en el noucentisme programàtic orsià. I l’altra, quaranta anys més tard, una de les dues filles del bar Marítim, s’apartà de la temptació eròtico-il·lustrada de la gauche divine i participà d’una alternativa de recerca cap al coneixement, en integració cap a la natura i les formes d’espiritualitat altra. En genèric, l’Anna deu ser la darrera hippie autèntica que ha sobreviscut del retorn a la natura que es va donar com a fenomen en les revoltes psicodèliques del postmaig. Viu rere la meva biblioteca de pedra seca.

En la crisi del món, la d’ara com la que en fa cinquanta anys, i com va passar també cinquanta anys més enrere, i així de manera cíclica permanent, emergeix un món nou en mutació tecnològica però també de resistència. A cada cop de pedal s’embruixen una pila d’artistes, rares i amb capacitats demiúrgiques i capaces de parlar amb el no-visible. Cerquen en les manifestacions cosmogòniques de la mare terra una presència interior i anterior, un reequilibri entre natura i cos, i, ensems, entre exterior i interior. És un art avant la lettre, davant la gran crisi, ara industrial, ara virtual, de cada canvi de cicle històric, i que mig posa, com l’art polític, el mitjà com a medi. Em ve al cap Fina Miralles, avui resident a Cadaqués, ensorrada de mig cos cap avall en un camp de Sant Llorenç del Munt, la dona arbre. És una imatge que prova, com els treballs actuals d’Eulàlia Valldosera, el panteisme des del cos de la dona terra. Uns dibuixos, els de Valldosera, fets, segons que ella mateixa confessa, amb el cor, i fets de vi i de llet, a fi de revelar l’inconscient.

He passat unes hores de la tarda junt amb l’Anna del Tao, prenent un te i en conversa envoltats de gossos: el Babou, que en hindú vol dir «avi», també anomenat el Lucero, perquè és el primer que li toca el cap i entra amb la llum primera del dia; la Mie, la mare de la camada, gitana i donzella alhora; el Bombón, que és el «Xacalito», i el Yogui, el papà feliç. L’Anna parla als animals del domèstic amb un somriure savi i amb un to de veu diferent i personalitzat a cadascun. El mite de la Pentecosta s’hi representa en la variació de llengües, com fa el traductor simultani en l’Internet. Fora de la cabana, aquests dies d’hivern hi senyoregen deu gats, més els gats que abandonats dels senyors de París han trobat una mà divina que els prepara el menjar diari: la Patarra, l’Amai —«dolçor» en japonès—, la Mompe, que és el nom del pantaló dels arrossaires al Japó—, la Mie, amorosa, el Pescador, el Monte… tots aquests animals domèstics amb un nom real, fins i tot el que té la boca com tallada a manera de figura d’escac, al qual proposo el nom de Duchamp, que també passà per Cadaqués el juin juillet août al llarg de deu anys, fins al 68, sense tampoc no fer res per fer art.

Dalí, d’aprenent de pintor, venia a pintar a l’hort de l’avi de l’Anna del Tao, que treballava a la farinera dels Salisachs a Barcelona i a l’estiu pujava a Cadaqués amb la família, que tenien torreta modernista a la platja del Llané. Tot Cadaqués és ple de rutes en l’escaquer de la història literària i artística: els viatgers Meifrèn-Pichot-Picasso; les tres cases que tenien piano, d’on van sortir tres artistes d’anomenada: Pichot, Dalí i Planells; els tres vasos comunicants: Duchamp-Hamilton-Roth; els tres logos de l’art concret: Bill-Munari-Bombelli; els blaus de Tharrats-Narotzky-Todó-Ràfols i Maria Girona; els rocks Corberó-Ponç-Arranz Bravo i Bartolozzi; les rutes del racionalisme arquitectònic local: Coderch, Correa-Milà, Harnden-Bombelli o Bohigas-Tusquets-Bofill… i tants més fins avui: de Fina Miralles a Anna Malagrida i Mathieu Pernot, a Jordi Colomer-Albert Serra-Jordi Mitjà… i Rosa Tharrats, la darrera bruixa. Les aigües baixen per rius interiors des dels Pirineus fins al cap de Creus.

L’Anna del Tao m’explica que, de ben menuda, es posava al mig del canaló, el rec que banyava l’hort, damunt l’aigua i braços en creu: «Iaiu, despego». I tornava. Ja de petita se sentia «fora de lloc», com totes les artistes del land-art, que en lloc de ferir el seu cos amen la terra i viuen a les barraques de la conillera. El seu viatge iniciàtic té, com tota artista de valor, un llarg recorregut internacional: Itàlia, l’antiga Iugoslàvia, Bulgària, Turquia, Iran, Pakistan, Índia, Nepal, Japó. Els camins ho abracen tot. És la joia de l’espai. La Mali, Anna Mater, no ha separat mai la vivència amb el coneixement com a experiència directa. Mai no ha separat res: ni la ment del cos, ni l’art de l’art de la vida i del lloc.

POSTTEATRE I POST-BROSSA. UNA TARDA DE DIUMENGE AMB HERMANN BONNÍN

Tenia ganes de mostrar a l’Hermann Bonnín la «Sala prohibida», a porta tancada. Una troballa excepcional que devem a un grup d’antiquaris que van quedar ben sorpresos quan una vídua els descobrí el hobby secret, fins i tot per a ella i la filla, del seu marit enginyer. És una col·lecció de nines estil barbi mecanitzades que, en grups de dos, de tres o més fan números eròtics rars, de joc innocent, sovint amb un únic mascle passiu en actiu. Volia percebre el seu xoc intern i conversar amb l’actor i director teatral, amic de tot el món cultural despert, sobre el postteatre, com ara s’anomena el món post-Brossa. Això no són els autòmats del Tibidabo.

«En tinc vuitanta-dos. Soc molt innocent. Vaig néixer amb la República», em diu afirmatiu l’Hermann Bonnín, com si el que fou actor recités de memòria un text dramàtic del qual ell en fos l’autor. I ara «en tinc vint-i-vuit», diu amb l’efecte mirall; i ara «cent» —com Brossa, penso—. El cervell és líquid i adaptable, com ho és el mar d’aigua salada a la geografia física que fan els ossos del crani. Hi sobreviuen els residus del passat i tot de sers vivents actius. Per ser humà cal ser subjecte sensitiu, més subjecte autònom amb capacitat de lliure albir, alhora que cal sumar el subjecte lliure al subjecte polític col·lectiu. Tot això, moralment i cultural, qualifica Hermann Bonnín en alt grau, de persona central en la renovació del teatre català, però el nostre cervell és, si més no biològicament, una xarxa de distribució elèctrica per on transiten les taules de conjugacions dels temps verbals i llurs pronoms. A l’acció cal sumar les conjuncions. A vegades els connectors deixen de rutllar i el sensible fa de ressò d’una vella memòria del present: «Em penso que és una de les coses més significatives que hi ha al món». «El què, Hermann?». «L’erotisme».

L’Hermann, de camisa florida i alta sensibilitat, ho observa tot amb ulls de peix, i ja sabem que per comprar peix al mercat cal parar esment a la vivesa dels ulls. Bonnín deu ser, de la gent del teatre, qui ha inspirat més confiança i bondat. «Jo vaig néixer aquí a prop, al número 7 de la plaça Palau. El meu pare —com li agrada de recordar— venia fruita al major al Mercat del Born». Ara, el mercat és centre de memòria històrica. Tot es mou; les pedres, com les paraules, es mouen de lloc i de sentit. La poesia de Brossa fa ocupar sentit nou a paraules velles i altres les estripa i ajunta amb altres sentits. En xoc i en goma de colar. També el teatre i la ment transfiguren: ara veig el nen Bonnín al bell mig del Pla del Palau, la gran esplanada que fou centre comercial medieval i porta d’entrada a les muralles des del Port Vell, en pantalons curts i albirant des de baix l’estàtua de marbre blanc ennegrida per la guerra i la dura postguerra: l’àngel amb l’estrella al front, el nen nu de la Font del Geni Català, sense genitals i amb els quatre lleons que la sustenten: el Llobregat, el Ter, l’Ebre i el Segre. Tot això és història i al·legoria, la història dels peus i de les arrels que van a parar cap a la tradició.

L’Hermann a cada pas que fa demana de seure. La cadira és per ella mateixa un personatge assegut en el propi esquelet articulat, però és també una persona que pensa. Per això Tàpies va coronar la seva fundació amb un núvol i cadira; Brossa, autodidacte i antiacadèmic, s’hi va estirar amb ella per terra, i Hac Mor es posà la cadira de boga, paradoxal i transitòria, a les espatlles. El món al revés.

Passem la tarda de diumenge a la part del darrere de l’Espai Escènic Joan Brossa, al carrer de la Seca 2, al qual s’entra des de la porta del Xampanyet, al carrer Montcada, cap endins. Aquests carrerons de pedra romana que envolten els palaus de l’entorn del Picasso, entre ells el més estret de Barcelona, el carrer de les Mosques, són com els recs del nostre cervell-laberint. El Bonnín, assegut, i estant jo a peu dret per mesurar el seu cap calb i posar-li un barret, em fa descobrir que té el cervell desgravitat, suspès com un globus al sostre de la Fundació Brossa, de la qual n’és per sempre president d’estudis perquè ha procurat de mostrar el teatre de Brossa sense cotilla ni relligadura.

Van ser Bonnín i Sabine Dufrenoy, amb el mag Hausson i la seva esposa, els que fundaren, amb Brossa vivent —abans de veure el poeta visual serrada l’A de la vida i tombar d’esquena a l’Omega—, l’Espai Escènic Joan Brossa, primer a Allada Vermell, i després a la Seca, la fàbrica d’encunyar la moneda reconvertida en casa de la paraula expandida. Amb el programa que s’hi va representar donaren una tombarella al teatre de repertori més convencional, amb l’ànim de parar atenció a les arts escèniques renovadores (els noms del mateix Brossa i Palau i Fabre n’han estat els més significatius), les arts populars (del cabaret a l’striptease) i les arts parateatrals (de la dansa al circ i la màgia). Bonnín, mentre això celebràvem, en veure l’ampolla de vermut Miró, etiquetada amb frac, barret de copa alta i antifaç, no parava de demanar que li’n servís més i més, amb gel. L’he hagut d’aturar. Dolç i amarg.

Bonnín ja havia tingut un paper clau quan, en ser nomenat director del Centre Dramàtic de la Generalitat recuperada, va crear el programa del Teatre Obert. Hem reviscut en imatges el músic, compositor i performer Carles Santos i el ballarí i coreògraf Cesc Gelabert, caps de punta de la renovació en els vuitanta, i els llavors emergents del teatre acció La Fura dels Baus, o el diàleg entre el compositor Mestres-Quadreny i el primerenc Perejaume. Va ser una època de noves aportacions que voldríem reviure. «Hem de tornar a l’espai alternatiu». Malauradament, la precarietat torna a ser habitual en el món del teatre.

A la vida, amb el cos despert i l’ànima adormint-se, m’he anat acomiadant de mestres i amics. La mostra d’humanitat per excel·lència es posa a prova quan el llenguatge es deslliga i es desfila, i es manifesta quan roman la tendresa de la comunicació no verbal. Brossa va ser un mestre a explorar el riure i la joia de l’acudit per pensar fora de l’estretor del racional i el fracàs del món. La nostra conversa de tarda de diumenge amb el Bonnín ha estat repartida per tot d’actes breus i en silenci, plens d’ulls de peix. La cadira anava marcant els llocs davant d’un teló que anava canviant de paisatge en les exposicions que es poden veure a la Brossa: el desglaç d’una Catalunya teatral en venda amb les indústries culturals, la crisi i un sentimentalisme especulatiu kitsch dels llocs i les marques en l’exposició de Terra-lab; la llibertat amenaçada una i altra vegada en la Sala prohibida; i davant la fenomenal documentació de la trobada internacional de poesia acció i performance a la Muga Caula, al lloc inspirador a Duchamp de la seva obra pòstuma Étant donnés. Ja ho va dir Brossa: «Quan un país no va a l’hora, el primer que se’n ressent és el teatre».

Hem fet un brindis final amb la persona sàvia, generosa i estimuladora d’Hermann Bonnín per tornar a donar un tomb al teatre i donar el pas a una nova generació de joves practicants de les arts parateatrals, de l’art de l’acció i de la literatura en expansió i en formats altres. Com ens demanà Hermann Bonnín en el seu discurs com a acadèmic «L’art de l’escena. Heterodoxos i poetes. Brossa, Palau i Fabre, Maragall»: un teatre que sàpiga habitar el silenci i l’espera, que habiti l’espai i celebri —citant Novarina— la «de-presentació humana».

Illustration

Hermann Bonnin a l'exposició de nines eròtiques a la Fundació Joan Brossa. Fotografia d'Ariadna Mas

CULTURA I POLÍTICA SENSE DISTINCIÓ. UNA TARDA DE DISSABTE AMB PERE PORTABELLA I JORDI CUIXART I ELS PRESOS POLÍTICS I ALTRES PRESOS A