Frontisses: Mirades a una primavera

By Miquel-Lluís Muntané

Amb lúcida metàfora i amb una llengua clara i expressiva, Miquel-Lluís Muntané convida el lector a compartir a Frontisses. Mirades a una primavera les seves experiències i peripècies, viscudes en un estat de discerniment i relativisme moral, la primavera d'aquest any alhora tan convuls com expectant per a la nostra societat.

• Language: Català
• Publisher: Parnass
• Release date: Jan 8, 2019
• ISBN: 9788494961762

Book preview

OBRA.

PRÒLEG

Miquel-Lluís Muntané respon a un perfil d’escriptor recognoscible en la nostra cultura: un home de lletres polifacètic que comparteix una significativa obra literària ja publicada amb una dedicació i gestió constants relacionades amb la difusió i promoció de les lletres catalanes. Com ell mateix reconeix a Frontisses. Mirades a una primavera, el dietari que ara s’edita, sovint s’ha trobat immers en una activitat frenètica. Estic avesat a treballar en diferents projectes alhora, però de tant en tant travesso uns períodes d’un atapeïment especial, i ara és un d’aquests. Ahir vaig treballar fins a les tres de la matinada. (Divendres 8 de juny).

Muntané és un treballador infatigable, una mena de tot terreny, que ha estat –i està– vinculat a la cançó d’autor, a l’ensenyament, al periodisme escrit i audiovisual, a la gestió cultural i, singularment, al teixit associatiu cultural del nostre país. Ha estat president de la Federació Catalana d’Associacions UNESCO, vicepresident de la Penya Joan Santamaria i patró de la Fundació Miquel Arimany, entre altres responsabilitats. La seva voluntat manifesta de contribuir a la propagació de la nostra cultura queda clarament reflectida en el seu currículum ampli i divers, curull de conferències, tertúlies i actes culturals en què des de fa anys participa i col·labora.

Sens dubte, però, la seva condició de creador constitueix el principal motor de la seva activitat com a escriptor. Ha escrit novella, contes, teatre, i ha conreat també la crítica i l’assaig literari, si bé la part més important de la seva obra literària l’ha dedicat a la poesia. Des de L’esperança del jonc (1980) fins a Qualitats de la fusta (2016) ha publicat nou reculls originals amb un total de tres-cents poemes, que han merescut recentment la publicació d’un estudi de Júlia Ferrer sobre la seva obra, La literatura o el sentit de la vida (Emboscall, 2016), i una antologia, Construir la transparència (Témenos, 2018), a cura de Vicenç Llorca, en tant que expressió i reconeixement d’una trajectòria poètica sòlida, ben acollida per la professió crítica i els companys de causa poètica.

Frontisses és una contribució singular al conreu d’un altre gènere, el vinculat amb el memorialisme. Anteriorment havia publicat, en aquest camp, La seducció dels rius. Diari d’un barceloní a Girona (2006) i De sèver i de quars. Apunts memorialístics 1981-1999 (2015), dos textos molt distints que acosten el lector a la personalitat literària de Miquel-Lluís Muntané. Acaremnos, en primer lloc, a la reconstrucció memorialista més remota, De sèver i de quars. Apunts memorialístics 1981-1999, un llibre precedit d’un extens pròleg de Ramon Pla i Arxé, que defineix perfectament les característiques d’un original en què Muntané parla exclusivament del que ell ha fet, sense que això el converteixi necessàriament en el protagonista del relat:

Dit d’una altra manera, els fets que refereix no estan tractats per exhibir una personalitat singular, o per mostrar els mèrits d’una gesta, o per fer una ostentació d’estil, o per enlluernar el lector amb una anàlisi perspicaç dels esdeveniments, o per revelar-nos qui sap quines apassionades confidències. [1]

Efectivament, amb una certa diferència del dietari gironí i de Frontisses, Muntané descriu amb una clara voluntat testimonial i de seguiment la història d’un sector de l’associacionisme cultural català (el vinculat a les entitats UNESCO de Catalunya, preferentment), en què va participar activament a partir dels vuitanta fins a les envistes del nou mil·lenni, amb el desplegament derivat dels seus contactes personals i professionals i els seus viatges per Europa, Amèrica i Àfrica. De sèver i de quars mostra, en suma, els fonaments de Muntané com el sòlid home de cultura que és avui. No obstant el protagonisme que adquireix el relat sobre el teixit associatiu català, en què s’implica a fons, de tant en tant Muntané pren notes de caràcter més personal, com els seus interessos com a espectador de teatre (Txèkhov; El desengany, de Fontanella; l’arribada de Flotats) o el seu lligam emocional des de la infància amb el Centre d’Esports Sabadell. Durant el llarg període analitzat en el llibre, de manera significativa s’esdevé un tomb decisiu en la seva obra poètica amb la publicació de L’altra distància (1994), el seu primer poemari de maduresa, quan ha començat a expressar-se amb una veu pròpia. En parallel, es produeix també un altre gir en l’àmbit personal i familiar, el canvi de domicili; un cop abandonada definitivament la casa d’Esplugues i el pis al carrer de Mallorca, el 1997 es trasllada pràcticament a la línia que delimita l’Eixample, Sant Martí de Provençals i el Guinardó. No és casual ni gratuït tampoc que aquesta primera mostra memorialista signifiqui el cant del cigne dels divuit anys d’estreta col·laboració amb el món associatiu de la UNESCO. Altrament, les pàgines finals del llibre són un brindis esperançat al nou futur que se li obre:

Tenia molts projectes, en diversos àmbits. Projectes vitals, en definitiva, perquè sempre he percebut les diferents activitats que faig, i que he fet, com a integrades –gens dissociades– en un projecte global del qual, certament, la cultura és l’eix vertebrador. […]

Va ser, doncs, installat en aquest sentiment de transició, de frontissa, que se’m va posar davant dels ulls la sentència d’Èsquil, incardinada en la reflexió de Narcís Comadira: Vindrà el futur. [2]

La continuïtat d’aquests apunts memorialístics és recollida a Frontisses en aquests termes: "Al vespre, trobada amb Juan Luis López al Glaciar. Vaig passar-li, temps enrere, una versió de la segona part de les memòries, la continuació de De sèver i de quars, i me n’ha fet un comentari rigorós i exhaustiu, que li agraeixo i que m’és útil. És una persona amb qui fa bo de tenir tractes: la seva modèstia és directament proporcional a la seva cultura." (Dimecres 30 de maig).

La seducció dels rius és un dietari centrat en una breu estada a Girona entre el 30 de juliol i l’1 de setembre de 2005, organitzat amb un criteri temporal semblant al que empra també Frontisses amb un canvi significatiu d’estació: de l’estiu a la primavera. L’objectiu del dietari és molt clar per a ell: proveït d’una mena de tarannà analític que sempre m’ha acompanyat, vaig fer-me el propòsit de retenir, per mitjà d’un diari, una sèrie de detalls que m’ajudessin a fer-ne, amb posterioritat, una memòria de conjunt. Un dietari escrit, al capdavall, a manera de modest homenatge als amics i amigues gironins per la cordialitat amb què ens van fer sentir acollits en tot moment. [3]

El dietari gironí ofereix un determinat tractament literari de la realitat viscuda, el qual, amb major o menor grau, exposa l’interès de Muntané per deixar constància preferentment de l’activitat cultural d’una ciutat que li permet alhora retrobar velles amistats, comentar les lectures d’aquell estiu (Carpentier, Goethe, Zweig, Mayle, Pla), visitar alguns dels monuments i centres culturals de la ciutat o els voltants (catedral, santuari dels Àngels, exposició de Josep Guinovart a La Fontana d’Or, Museu d’Art, entre altres). Com a De sèver i de quars, al llarg del dietari Muntané no mostra gaire cosa de la seva intimitat o de la seva família que l’acompanya en aquelles vacances d’estiu. Com a contrapunt, quan li escau, reflexiona de manera puntual i personal sobre determinats aspectes de la realitat a què s’acara com la vitalitat de la llengua a Girona, el seu dissentiment sobre el rebuig visceral de determinades persones per l’esport, el record vindicatiu de la figura d’Ernest Lluch, o el reconeixement sentit de Girona com una ciutat amb ànima i una atmosfera definida també per la suggestiva omnipresència dels rius.

Com també es dona a De sèver i de quars, a La seducció dels rius, els esdeveniments històrics del moment hi són poc presents, amb alguna excepció rellevant com la referència a l’atemptat al metro de Londres el 7 de juliol de 2005, que duu Muntané a reclamar la necessitat de la distensió i el diàleg en una situació de conflicte:

Precisament perquè sabem prou que l’odi només engendra odi, crec que hauríem de posar en joc tots els mecanismes encaminats a la distensió i al diàleg. En lloc d’això, alguns dels comentaristes i tertulians de casa nostra practiquen una parcialitat tan aferrissada que no desmereixeria l’ardor que posaria en la feina un responsable de propaganda de qualsevol de les parts en conflicte. (Dimecres 10 d’agost) [4]

Dos anys després, doncs, de la publicació de Qualitats de la fusta (2016), en què Muntané planteja un balanç líric no tan sols del pas de la vida, sinó sobretot del pas per la vida. L’experiència és revisitada a través de la memòria [5] , dona a conèixer Frontisses, un dietari emmarcat en la primavera, que s’inicia el 20 de març i conclou el 20 de juny de 2018, un dia abans de sant Lluís. D’entrada ja deixa clar quin és el significat del títol en relació amb allò que vol mostrar: la nostra realitat és plena d’aquesta mena de frontisses, fases de transició entre parts del dia, entre estacions de l’any, entre etapes de la vida… Gamma de grisos entre el blanc i el negre per fer-nos avinent que, ens agradi més o menys, el nostre hàbitat natural és el territori del matís. (Dimarts 20 de març). L’endemà d’aquesta anotació, en referir-se a la seva vida que, en l’àmbit professional, l’autor considera que ha estat atípica, assenyala:

M’ha tocat, doncs, exercitar-me des de ben jove en la gestió de la frontera, sempre delicada, entre una vida estrictament personal i una activitat sostinguda en l’espai públic.

Més endavant, reblarà el clau del seu propòsit, tant literari com personal, amb aquest aforisme: Els matisos són les frontisses entre la coincidència i la discrepància. (Dilluns 28 de maig).

Certament, Muntané ofereix aquest cop el seu dietari més personal, escrit amb un tarannà contemporitzador, observa l’entorn immediat amb un cistell carregat de reflexions, plenes de matisos i bones intencions. No obstant això, com en els altres textos memorialístics, el lector no hi descobreix el vessant més íntim, conscientment Muntané mostra el seu capteniment moral davant