La senda dels lladres: Bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839)

By Manel Arcos i Martínez

A la primeria del segle XIX, l'Estat borbònic, imposat des de la Nova Planta, fa aigües per totes bandes. En matèria d'ordre públic, les institucions judicials i militars han perdut el control sobre l'ús de tota classe d'armes, permeses i prohibides. Davant aquesta fallida del poder, el bandolerisme s'arrela a l'àmbit rural i, especialment, a l'àrea compresa entre el Mondúver i el Montgó. Ací, hi ha una sèrie d'homes, com ara Joan Berenguer de Fèlix, el Rajoler d'Ador, Marcel·la, el Valent, Frares, Antoni Sala o l'Agre, que es resisteixen a obeir i decideixen rebel·lar-se. Les colles de roders exerceixen un domini aclaparador en camins i despoblats. La senda dels lladres, XV Premi Francesc Ferrer i Pastor d'investigació històrica, reconstrueix els episodis protagonitzats per una mena d'aventurers romàntics que s'ho juguen tot a cara o creu.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Nov 28, 2011
• ISBN: 9788437082523

Book preview

Capítol 1

BANDOLERISME EN UNA SOCIETAT DE LLAURADORS I SENYORS

València, 8 de juny de 1807. Hi ha preocupació al si de la Sala del Crim¹ de la Reial Audiència, per l’increment de la delinqüència a les governacions de Dénia, Xàtiva i Alcoi. Davant açò, aquest òrgan judicial tramet al corregidor de Dénia² la resolució següent:

Enterada la Sala de los notorios robos, muertes e insultos que de poco tiempo a esta parte se observan en los pueblos de esa gobernación, y de los de San Felipe y Alcoy por la cuadrilla de malhechores y forajidos que les infestan en perjuicio de la sociedad pública, y tranquilidad de los honrados vasallos del Rey. Para atajar tales inconvenientes; por su providencia de este día se ha servido acordar, que V. S. inmediatamente disponga, que por las justicias de los pueblos en que se hubieren cometido los delitos, se libren y remitan testimonios separados en que se acredite el nombre y apellido de dichos forajidos, causas en que estén inmiscuídos y demás que consideren necesario para verificar la identidad, y los dirijan a la Sala por mano del Sr. Fiscal. Y sin perjuicio de continuar las respectivas causas procure V. S. practicar las más exquisitas diligencias para su prisión, valiéndose para ella de cuantos auxilios tenga por convenientes, tanto de tropa como de paisanos honrados, satisfaciéndose a éstos sus jornales con arreglo a las órdenes comunicadas sobre el asunto; con la inteligencia que la Sala contribuirá por su parte a hacer presente a S. M. o a quien corresponda los méritos de los sujetos que se distingan en este importante servicio. [...]³

Motius tenia la Sala del Crim per arribar al susdit extrem, justament quan la governació de Dénia havia complit un segle de vida.⁴ Mesos enrere, al desembre de 1806, la justícia trobava morts a Oliva dos veïns del poble en el termini d’una setmana. El primer cos apareixia el dia 19, mentre que el segon era localitzat el dia de Nadal al camí ral de Xàtiva (llavors, San Felipe) a Oliva, on l’havien mort violentament. Ja al setembre de 1805, havia sigut trobat en la mateixa localitat el cadàver d’un altre veí al seu domicili.⁵

Eren els últims anys del regnat de Carles IV, qui havia pujat al tron a la darreria del 1788.⁶ El fenomen del bandolerisme rebia un tractament especial. S’havia convertit en un afer prioritari des dels temps de l’anterior Borbó, Carles III. El 29 de juny de 1784 era aprovada la Reial Instrucció per a la persecució i l’extermini de quadrilles de lladres i contrabandistes, perquè «amb l’escarment d’aquesta gent» restaren lliures els «amats vassalls de tota violència, i de ser molestats als camins, i a les seues cases i hisendes».

Com des de Madrid es reconeixia que no s’havia aconseguit la total extinció del mal, el problema passava a ser competència exclusiva dels militars. Les capitanies generals⁷ tenien l’encàrrec preferent de garantir la quietud pública i, per a la tasca, disposaven de tropes d’infanteria, cavalleria, dragons i milícies de sou continu. Principalment, els capitans generals havien de netejar els camins de saltejadors, per tal que els viatjants no sofriren cap molèstia. El rei manava que per ara, i mentre no hi haguera contraordre, tingueren pena de vida els que feien foc o resistència amb arma blanca a la tropa.

Abans de la promulgació de la Reial Instrucció de 1784, nogensmenys, algunes bones peces de la contrada ja havien petjat el patíbul a València. Fou el cas del pedreguer Esteve Pons, executat al desembre de 1762; del teuladí Ramon Sarandanga, penjat i esquarterat a l’abril de 1777; i de l’ondareny Joaquim Morell, enforcat i esquarterat al juny de 1777.⁸ El càstig de l’esquarterament s’infligia, de ritual, als condemnats que havien estirat la corda més del compte.

La Reial Instrucció de 1784 va continuar vigent durant un seguit d’anys, tot i publicar-se d’altres posteriorment, com va ser el cas del Reial Decret de 30 de març de 1802, que establia que tots els assaltadors de camins detinguts per les partides de tropa havien de ser posats a la disposició dels respectius capitans i comandants generals, perquè es procedira militarment contra ells i se’ls jutjara en consell de guerra ordinari d’oficials. Els altres tribunals havien d’inhibir-se’n. En cas de dubte, es determinava que:

[...] todos los salteadores de caminos y sus cómplices que sean aprehendidos por la tropa dentro de las capitales de las provincias y demás poblaciones, quedarán sujetos al referido juicio militar, del mismo modo que los que lo fueren en los caminos y despoblados, por las relaciones que tienen entre sí esta clase de bandidos [...].⁹

La resta de bandits pertanyia a la jurisdicció ordinària, llevat dels casos en què es feia resistència a la tropa. Les justícies ordinàries havien d’auxiliar les disposicions dels capitans generals en la matèria. Malgrat això, els tribunals superiors no perdien protagonisme. De fet, la Sala del Crim havia tramitat causes que concloïen amb ajusticiaments a València. Una d’elles fou l’oberta contra Vicent Camarena, d’Almiserà, qui era enforcat al febrer de 1792. El pegolí Joan Hernández, empaperat per haver mort l’alcalde de Senija, era penjat al novembre de 1799 (en acabant, li tallaven el cap i una mà). Un altre procés fou l’engegat contra la colla de Vicent Mas, el Tramusseret de Benirredrà.¹⁰ Sis enjudiciats expiraven al cadafal al maig de 1801. Un d’ells, don Alonso López, dit Barrabàs de Camuñas, era engarrotat en classe de noble, mentre que els altres cinc eren enforcats (el Tramusseret, el cos del qual era, a més a més, esquarterat i escampat per diversos paratges de la Vall d’Albaida, el Comtat i l’Horta de Gandia; els gandians Antoni Morant, el Coix, i Joaquim Pérez, Collet, als quals també els tallaven la mà dreta; Josep Martínez, Palmeret, de Gandia; i el benirredrà Josep Sanç, el Mut). Més tard, al juliol de 1802, eren penjats dos paisans del mateix esbart (el gandià Josep Morant i el xativí Manuel Botella), ara sentenciats pel Cos de Voluntaris d’Aragó.¹¹

El bandolerisme era un autèntic maldecap i no hi havia manera de trobar la recepta idònia per combatre’l. I quasi sempre, la Reial Audiència, una institució farcida de gent de fora,¹² es treia l’espina mostrant descontent amb la tasca de jutges, escrivans i justícies locals. Era una mena d’espolsar-se el problema des de la llunyania; de traure-se’l del davant i de passar-li’l al corregidor corresponent, autoritat jeràrquicament inferior. Açò ocorria, val a dir, en un període d’inestabilitat de la Capitania General i la presidència del Reial Acord, on es produïren també situacions conflictives entre el capità general i els jutges que integraven l’Audiència i, fins i tot, entre la Sala del Crim i l’intendent i el mateix Reial Acord. El debilitament polític i institucional de l’Antic Règim ja era manifest.

Al juliol de 1806, la Sala del Crim fixava una sèrie d’instruccions, on ordenava la incoació immediata de sumaris en els casos de robatoris, morts o d’altres excessos. Les víctimes o les persones ofeses havien de ser preguntades per les senyes personals dels reus, el seus vestits i armes, i si veient-los els reconeixien. Les justícies del territori tenien un termini de deu dies per informar d’aquestes causes i de totes aquelles que podien implicar pena corporal o aflictiva i, així mateix, eren advertides que havien d’ajudar-se mútuament i sense cap retard, ja que:

[...] la menor falta de celo en el cumplimiento de este deber, les será corregido con el mayor rigor, a cuyo efecto la justicia requirente que experimente retardación en la devolución de su exhorto diligenciado, o cualquier otra inacción o desaire de parte de otra, dará cuenta a la Sala con testimonio por el conducto del Señor Fiscal. [...]¹³

L’esmentat tribunal superior havia notat inactivitat i tardança en la instrucció dels plets criminals, omissió en la pràctica de diligències per descobrir els autors i els còmplices dels delictes i indolència per procurar la presó dels bandits. El malestar del dit òrgan judicial tenia lloc, precisament, quan s’havien desplaçat a la zona efectius militars amb la missió expressa de capturar els lladres i els saltejadors de camins del territori. Al febrer de 1807, una companyia del cos de Granaders Provincials de Castella estava acantonada a les ciutats de Dénia i Gandia, a fi de controlar la governació i també la de Xixona.¹⁴

Al maig de 1807, el problema de l’ordre públic era tan preocupant que la mateixa Sala del Crim manava a les justícies de la governació més activitat amb rondes de vigilància:

[...] Para lo cual se valgan de todos cuantos auxilios consideren necesarios, suministrando a las partidas destinadas para la persecución de malhechores los que pidan a dichas justicias, valiéndose para los gastos que en ello se ofrezcan de los efectos más prontos; sin omitir la menor diligencia en este asunto tan interesante al Real Servicio. [...]¹⁵

Així i tot, al juliol del mateix any s’enregistrava una altra mort violenta al territori de la governació, en aquest cas a Gandia.¹⁶

La proliferació de vagabunds i el creixement del bandolerisme pertot arreu durant el regnat de Carles IV no sols eren conseqüència del context social, de l’augment demogràfic i de la conflictivitat antisenyorial. També van ser l’efecte dels canvis polítics i econòmics. Les guerres, les desamortitzacions i la fam colpien els sectors més dèbils d’una societat que, a pesar d’anar transformant-se, continuava estant sotmesa al poder dels senyors.

Els senyors governaven bona part dels municipis, elegien les autoritats locals, administraven justícia i, a més, tenien poder per castigar. Eren senyors de vassalls. La societat, per tant, quedava dibuixada com una piràmide on els senyors ocupaven el vèrtex superior. Els més rics i poderosos residien fora, habitualment a Madrid, prop de la cort. Ser senyor comportava una pila de privilegis polítics i també econòmics. Gràcies al seu domini, les administracions senyorials obtenien rendes en diners o en espècie, com eren els censos emfitèutics o les pensions anuals i els delmes o els tributs en espècie.

La població, generalment agrícola, havia augmentat fins a doblar-se en 1787 al País Valencià. L’agricultura predominava als petits nuclis rurals i als pobles.¹⁷ El sector agrícola, però, no era un grup homogeni. Destacaven, d’una banda, els llauradors, que eren propietaris de terres, molins, almàsseres, forcat, ramat, etc. I d’altra, els jornalers que, tot i posseir parcel·les de terreny més menudes, de costum treballaven les terres d’altres. I moltes d’aqueixes terres eren en mans dels senyors. Llauradors i jornalers les cultivaven en règim d’emfiteusi.¹⁸

A l’acabament del segle XVIII, la societat feudal dels grans dominis senyorials entrava en crisi. Cada volta hi havia més rebuig social als abusos i a les càrregues dels senyors. En 1801, el clima d’agitació popular va culminar amb una insurrecció agrària en terres valencianes. Després de les protestes, la pressió senyorial se suavitzà considerablement en un munt de llocs.

La revolta de València va coincidir amb l’arribada de les desamortitzacions eclesiàstiques. A partir del 1801, quan a Madrid començaren a respirar-se aires de reformisme, s’emprenien les polítiques de desamortització. Les primeres mesures efectives contra la propietat vinculada i amortitzada de la terra¹⁹ van contribuir també a la crisi de la societat feudal. L’Església, eix fonamental de l’Antic Règim, es va veure desfavorida d’una manera important.

Espanya era un país immers en constants guerres des del 1793. I les guerres portaven conseqüències ruïnoses per a l’economia i la Hisenda Reial. El comerç exterior restava paralitzat i creixia el nombre de pobres, de gent sense treball i de vagabunds. Els preus dels productes importats s’encarien, sobretot el del blat, bàsic per a l’alimentació popular. Els consumidors, especialment els més necessitats, eren els més perjudicats. I les zones rurals en passaven de tots colors per exportar per mar els excedents de l’agricultura.²⁰ A part d’això, com que les guerres generaven despeses, la Hisenda introduïa nous impostos estatals amb l’objectiu de recaptar més diners. Aquestes mesures, encara que també afectaven els rics i els poderosos, no eren massa ben rebudes per una població que ja havia de suportar la pressió dels drets smyorials, les cises i els impostos patrimo­ nials dels municipis. Tot açò va desm1cadenar una situació de malestar, knsió i disturbis als carrers, mentre que alhora les partides de bandolers augmentaven d’una manera alarmant a l’àmbit rural.

---

1. L’esmentat tribunal estava integrat per quatre alcaldes del crim, denominació castellana dels jutges criminals de l’Audiència foral. El membre més antic presidia la Sala del Crim, fins que a partir del 1776 va ser creat el càrrec de governador, que havia de ser ocupat per un oïdor o magistrat civil. El Reial Decret de 29 de setembre de 1801 reservava a la Sala del Crim el coneixement de les causes greus, com ara les d’imposició de la pena capital, assots o bandejament perpetu. Els plets criminals de menor entitat eren a càrrec del capità general i un oïdor o un alcalde del crim. Alcalde del crim fou l’oliver Josep Maians i Pasqual, fill de Gregori Maians i Ciscar. Josep Maians, que havia ingressat en la magistratura pels mèrits explícits de son pare, accedia a l’Audiència de València en 1783, provinent de la Cancelleria de Granada, on havia desenvolupat el mateix càrrec durant dos anys. En 1791, ascendia a oïdor de l’Audiència i, més endavant, va ser nomenat degà del tribunal. Maians va romandre en l’Audiència valenciana fins a 1809, quan va ser traslladat de nou a Granada.

2. Des del 1707, els corregidors, amb atribucions semblants a les del governador, dirigien les governacions o els corregiments. Al País Valencià, la figura del corregidor posseïa un marcat caràcter castrense, dotat de molts privilegis i gran autonomia per decidir. Els corregidors exercien funcions específiques, com eren l’aplicació de les instruccions de la cort, el Reial Acord i la Intendència; el control de l’ordre públic; la supervisió dels òrgans de govern municipals; la presidència dels ajuntaments i la jurisdicció sobre el seu territori, o directament o bé a través dels alcaldes majors. En 1804, quan Dénia s’incorporava a la Corona i esdevenia ciutat de domini reialenc, era designat el primer corregidor de la governació. Fins aleshores, les funcions de corregidor de la governació es repartien entre un governador militar, representant de la jurisdicció reial, i un governador polític, defensor dels interessos senyorials.

3. AHD, Governació 417, Veredes 28, Vereda de 11 de junio de 1807.

4. La governació de Dénia s’havia imposat al País Valencià amb la instauració del Decret de Nova Planta i l’abolició dels furs, el 29 de juny de 1707, com a conseqüència d’un nou sistema polític de caràcter impositiu i de domini militar. Aquest model polític s’aplicava en l’àmbit local mitjançant la divisió del territori en corregiments o governacions. Amb el pas dels anys, els tretze corregiments inicials van quedar reduïts a onze: València, Xàtiva, Alzira, Ontinyent, Alacant, Alcoi, Dénia, Oriola, Castelló de la Plana, Peníscola i Morella. Un total de setanta municipis componien la governació del Dénia, dels quals dos eren de jurisdicció reialenca, Tàrbena i Callosa d’en Sarrià; tres d’ordes militars, Sagra, Sanet i Castell de Castells; un de senyoriu eclesiàstic, Bolulla; i la resta de senyoriu secular, Alcalalí, Almoines, l’Alqueria de la Comtessa, Altea, Beniarbeig, Beniardà, Beniarjó, Benigembla, Benidoleig, Benifato, Beniflà, Benimantell, Benimeli, Beniopa, Benipeixcar, Benirredrà, Benissa, Benitatxell, Bellreguard, Calp, Confrides, Daimús, Dénia, Finestrat, la Font d’en Carròs, Forna, Gandia, Gata, Guadalest, Guardamar de la Safor, Llíber, la Llosa de Camatxo, Miraflor, Miramar, Murla, els Negrals, la Nucia, Oliva, Ondara, Orba i Orbeta, Palmera, Pamis, Parcent, Pedreguer, Pego, Piles, Polop, Potries, Rafelcofer, el Ràfol d’Almúnia, el Real de Gandia, Salem, Setla i Mira-rosa, Senija, Teulada, Tormos, la Vall d’Alcalà, la Vall d’Ebo, la Vall de Gallinera, la Vall de Laguar, el Verger, Vilallonga i Buixerques, Xàbia i Xaló.

5. APSMO, QL, Tom 6, i-3, Defuncions, ff. 1190-1191; APSRO, QL, A.1.11 (LB), Defuncions, f. 148.

6. Els esdeveniments de la Revolució francesa del 1789 i l’ascens ulterior de Napoleó Bonaparte a partir del 1799 van condicionar les decisions polítiques dels successius secretaris d’Estat (Floridablanca, Aranda, Godoy, Saavedra, Urquijo, Cevallos i, de nou, Godoy) amb els qui confià Carles IV durant el seu regnat de gairebé vint anys.

7. Des del 1707, el representant reial al territori valencià era el capità general, amb funcions governatives, qui estava assessorat en assumptes judicials per la Reial Audiència. Capità general i Audiència constituïen el Reial Acord. D’altra banda, hi havia la Intendència, òrgan encarregat de la Hisenda Reial, amb els objectius d’impulsar l’economia i d’abastir els exèrcits.

8. ACMDD, Llibre de l’Administració de Desemparats i Sentenciats (1759-1817), 116, ff. 5, 24 i 25.

9. AHP, 2521/36 (1811-1814), Reial Decret de 30 de març de 1802.

10. Vicent Lluís Llorenç Mas Capó fou batejat a la parròquia de Sant Llorenç de Benirredrà el 26 de febrer de 1775. Era fill dels benirredrans Lluís Mas i Maria Capó i nét, per línia paterna, de Maties Mas i Josepa Sanç i, per línia materna, de Vicent Capó i Rita Iznardo (APSLB, QL 1767-1827, Batejos, f. 27).

11. ACMDD, Llibre de l’Administració de Desemparats i Sentenciats (1759-1817), 116, ff. 62v, 86v, 93 i 98.

12. El model de funcionament i organització de l’Audiència de València, implantat des dels temps de la Nova Planta, imitava estrictament el de les institucions castellanes. La Guerra de Successió i la batalla d’Almansa van significar la fi de l’Audiència foral i van afectar fortament la composició del tribunal. La plaça de regent i la meitat dels magistrats estaven reservades als castellans. De fet, des del 1715 fins a 1808, no va ser designat cap valencià per al càrrec de regent. A partir del 1707, restava organitzada com un organisme col·legiat format per quinze membres o ministres superiors, entre els quals destacaven les figures del regent o president, els vuit oïdors o magistrats civils, els quatre alcaldes del crim i els dos fiscals. Més endavant, també es creava el càrrec de viceregent o vicepresident. En absència del regent, guanyava importància la figura de l’oïdor degà. Els oïdors exercien de jutges en les dues sales civils. Un oïdor originari d’Oliva fou l’advocat Tomàs Ferrandis de Mesa i Moreno, parent de Josep Maians i Pasqual. Ferrandis, qui havia sigut alcalde major de senyoriu a Gandia i des del 1760 alcalde major criminal de València, va romandre en la Reial Audiència des del 1766 fins a la seua mort en 1772.

13. AHG, AB-229, 14 de juliol de 1806.

14. AHG, AB-231; AHP, 2519/34 (1800-1808), Vereda de 23 de febrero de 1807.

15. AHD, Governació 417, Veredes 28, Vereda de 15 de mayo de 1807.

16. APCG, QLPSJ, Llibre no numerat, 62, Defuncions, f. 228.

17. Quasi el setanta per cent de la població activa treballava al camp. La xifra arribava fins als dos terços de la població total, quan es tractava de localitats amb menys de dos mil habitants. I en la majoria dels pobles amb més de cinc mil habitants, més del cinquanta per cent de la població activa eren llauradors (de vegades, i tot, el vuitanta i el noranta per cent).

18. Amb l’emfiteusi, els llauradors gaudien d’un domini útil de la terra, a canvi de pagar a l’administració senyorial rendes fixes en diners o particions en espècie segons l’extensió, la producció i les transmissions del domini útil. El llaurador, encara que tenia el dret a la transmissió hereditària del domini útil de la terra, mai no arribava a ser el propietari ple. La propietat era en mans del senyor, qui tenia el domini directe sobre la terra. Fou a partir del 1805, quan un gran nombre de llauradors aconseguien comprar petites parcel·les de terreny, fins al punt d’esdevenir un dels grups que més terra va adquirir durant la desamortització de Manuel Godoy.

19. Els dominis senyorials estaven vinculats a un llinatge nobiliari o a una institució eclesiàstica. La propietat vinculada impedia la divisió del patrimoni que