Compte i raó: La hisenda municipal de la ciutat de València en el segle XVIII

By Vicent Giménez Chornet

La prosperitat de la ciutat de València al segle XVIII contrasta paradoxalment amb un Ajuntament immergit en un deute municipal que arrossega des d'època foral. L'interès d'aquest treball rau precisament en l'anàlisi detallada dels motius d'aquesta crisi que anquilosa l'activitat econòmica municipal, i en el rigor de les dades, tant dels ingressos municipals com de la destinació de les despeses (la mateixa administració, festes, beneficència, obres públiques, sanitat, educació, etc.). Tot això, en el marc d'una monarquia absoluta que no permet a l'Ajuntament disposar d'autonomia en les seues decisions econòmiques.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Mar 1, 2022
• ISBN: 9788437094731

Book preview

I. L’HERÈNCIA DEL MUNCIPI FORAL

1. FORMACIÓ DEL TERRITORI JURISDICCIONAL

Les ciutats que assoleixen una importància política i econòmica ho fan al mateix temps que s’asseguren al seu voltant un territori sobre el qual exercir jurisdicció. És un fenomen bastant generalitzat a la Península Ibèrica.¹ La raó predominant és tractar d’assegurar l’avituallament a la nombrosa població concentrada en el nudi urbà. Moltes ciutats disposen d’aquest territori jurisdiccional ja des de la baixa edat mitjana. En aquest sentit hem de considerar-les com a vertaderes detentores d’un domini senyorial. Presenten dues característiques semblants a la propietat senyorial: exerceixen jurisdicció sobre la població mitjançant els oficials de justícia i, a més, sostenen una administració fiscal. Comparar la ciutat amb un senyoriu ens possibilita comprendre alguna de les característiques dels municipis amb propietats feudals.

En el senyoriu laic les decisions les pren un òrgan unipersonal –el senyor–, en el senyoriu eclesiàstic ho fa un òrgan pluripersonal –el convent, l’orde, etc.–, encara que, per regla general en la jerarquia eclesiàstica hi ha una persona que predomina sobre el conjunt a l’hora de resoldre les qüestions. En el cas de les ciutats, és un òrgan col·legial –el Regiment– el que delibera sobre els afers patrimonials i polítics. Aquesta és la principal característica de la relació de la ciutat amb el seu territori, un òrgan col·legiat dirigeix un patrimoni feudal.

Si posteriorment en aquesta ciutat s’instal·len institucions reials i sobre el seu territori naixen nuclis senyorials, el fenomen es fa més complex.

La Singularitat del cas de la ciutat de València rau en el fet de ser la seu d’institucions reials, que augmenten la població administrativa, al mateix temps que creix el veïnat per diversos factors polítics i socioeconòmics –franquícia de certs impostos, residència de nobles, activitat comercial i artesanal, etc.

La importància de la territorialitat de la ciutat de València és decisiva per a comprendre millor la magnitud que assolirà el sistema de la seua hisenda durant l’època moderna.

La ciutat tenia el seu terme dividit a dos nivells, l’un anomenat contribució general, més extens, i l’altre, contribució particular, que comprenia els nuclis urbans pròxims a la capital. La contribució general fou establerta per Jaume I i arribava fins al terme de Sagunt, que parteix amb Puçol i segueix pels termes d’Olocau, Xiva, Bunyol i Torís, i per Montserrat fins als termes, al sud, d’Alzira i Cullera; pel mar li van ser concedides cent milles.² Més o menys, comprenia una circumferència de quatre llegües, sobre la qual la ciutat exercia tota la jurisdicció, alta i baixa, mer i mixt imperi, a través del justícia civil i del justícia criminal. El terme «general» incloïa diversos nuclis urbans, alguns dels quals van ser alienats progressivament pel rei i concedits a senyors territorials amb diferents graus de jurisdicció. Alguns la posse’ien baronial o màxima, i gaudien del mer i mixt imperi, alta i baixa jurisdicció –la civil i la criminal–, i altres posseïen la jurisdicció alfonsina que permetia el mixt imperi o jurisdicció baixa –segons els Furs s’atorgava als senyors que tenien a partir de quinze cases. Amb l’abolició dels Furs aquests senyors perdran la màxima jurisdicció i sols conservaran l’ordinària o baixa.

En el segle

XVIII

la ciutat de València distingia entre tres classes de jurisdicció, la baronial i l’alfonsina, ja esmentades, i aquella denominada de Títol governatiu, que consistia en la concessió del mer imperi, per part del governador general, i durant l’època foral, als amos de la jurisdicció alfonsina per tal que la utilitzaren en el seu nom.³

La relació de pobles de la contribució general amb el nom del propietari i la jurisdicció escaient per a l’any 1765, és la següent:

CONTRIBUCIÓ GENERAL (1765)

⁴

Dins de la contribució general estava la contribució particular, també anomenada sisat, a tocar de la ciutat i amb una distància d’una llegua al seu voltant, aproximadament. Aquesta zona, sotmesa a la fiscalitat municipal, estava dividida administrativament en quatre quarters o districtes: Benimaclet, Campanar, Patraix i Russafa, en els quals també s’havien format nuclis senyorials amb la jurisdicció alfonsina, encara que la ciutat conservava l’alta jurisdicció. Junt amb els quarters hi havia alguns ravals i llogarets que depenien administrativament de la ciutat, és a dir, estaven sotmesos al mateix regiment, mentre que la resta de les poblacions posseïen el seu propi ajuntament per al govern local.

CONTRIBUCIÓ PARTICULAR (1765)

⁵

Ateses aquestes relacions veiem que la contribució particular compren 38 nuclis urbans i que la contribució general en comprén 47. Així, el terme general de la ciutat de València, en el segle

XVIII

, és un laberint administratiu i jurisdiccional que s’ha format perquè la monarquia foral ha portat a terme una progressiva alienació de les seues jurisdiccions a favor dels senyors territorials. De tots els pobles de la contribució general d’aquest moment sols tres eren de reialenc: Foios, Sagunt i Meliana. Un altre pertanyia a la ciutat de València, la Pobla de Farnals, ciutat que a més, compartia la propietat del Puig amb el marqués de Benavites. La resta dels nuclis urbans estava repartida entre la noblesa, la Seu de València, convents, ordes religiosos i col·legis.

El terme de la ciutat de València es trobava separat del de les altres ciutats per mollons o fites que n’assenyalaven els límits. En l’època foral, en cas de voler restituir alguna d’aquestes fites, perquè estava enderrocada o havia desaparegut, el governador general (o els tinents de governador) havia de convocar les parts interessades.⁶

Malgrat l’existència de mollons, la territorialitat de la ciutat no es limitava al terme general marcai per aquests, la seua influència anava més enllà.

València era, ja des de la conquesta, una ciutat populosa. El seu terme estava ple de nuclis urbans i alqueries que conreaven la terra, i no hi havia zones comunals, boscos, muntanyes, etc., per la qual cosa no comptava amb la pastura suficient per tal de satisfer les necessitats del bestiar que la ciutat consumia. El fet motivà la concessió d’un privilegi que facultava la ciutat a estendre un dret més enllà dels límits del seu terme, el dret de pastura, El privilegi, atorgat per Jaume I el 13 de gener de 1240, confirmava que els veïns de la ciutat de València eren francs de portar el bestiar a qualsevol pastura del terme i del Regne de València, sense haver de pagar tributs per carnatge, herbatge, abeurador, etc.⁷ Aquesta exempció fou traslladada a la legislació foral –rúbrica II– i completada en els furs per Jaume I: ningú no podia vedar llocs sensé llicència reial, encara que sí que podien fer-se boverals destinats al pasturatge dels ramats (de llaurada o predestinats a les carnisseries).⁸

A més a més, la legislació era dura pel que feia al manteniment de cabanyes d’ovelles, vaques i altres bèsties que pasturaven en l’horta de la ciutat i en les alqueries del terme, és clar que per la manca de zones de pastura. Sols estava permés tenir bèsties de llaurar en les propietats.⁹

La franquesa de la pastura era un assumpte bàsic per a desencarir el preu de la carn a la ciutat de València. Com que aquesta no disposava del ramat suficient per al seu propi avituallament –com qualsevol altra ciutat populosa– en el seu terme, calia que n’importara de fora, sovint de zones llunyanes dels regnes d’Aragó o de Castella. El transport del bestiar a la ciutat encaria la cam, però era un fet irremeiable. Tanmateix pagar impostos per pasturatge, abeuradors, etc., a totes les poblacions de trànsit era un fet que sí que tenia remei, i en aquest sentit podem entendre tant la franquesa atorgada per Jaume I, com els nombrosos litigis entaulats –per qüestió d’emprius– entre els interessos de les poblacions, que mantenien zones vedades tributàries, i els interessos dels abastadors de carn a la ciutat de València.¹⁰

La ciutat de València també era deficitària de blat i d’altres cereals, i es veia obligada a importar-los d’altres comarques del regne i de fora d’el1.¹¹

La manca de blat podia ser motiu d’avalots i sublevacions populars.¹² Però el fet en si mateix no crea un dret territorial com el de la pastura, sinó la conquesta política d’aconseguir que no isca blat del regne i que la ciutat de València en puga absorbir més de les zones rurals amb excedents¹³ mitjançant una situació d’avantatge jurídic (privilegis i normes sobre vitualles) que, de fet, dóna una subordinació dels interessos de les viles i els llocs que també tenien les seues necessitats. En aquest sentit, com diu A. Rubio Vela, la ciutat de València exercia el control d’un l’àmbit rural més ampli que no el seu terme per tal de poder mantenir assortida la població.¹⁴

Un altre dret del qual la ciutat reivindicarà ser detentora, fins i tot durant el segle

XVIII

, que també posseïen totes les ciutats i viles, era el de talar arbres, recollir calç, guix, pedres, etc., és a dir, tota la mena de materials necessaris per a edificar habitatges, en qualsevol part del regne.¹⁵ Aquests materials no podien ser vedats ni tampoc ser objecte de tributació,¹⁶ en conseqüència, els pobladors de la ciutat de València podien anar més enllà del seu terme per tal de recollir-los.

Malgrat que aquesta legislació medieval dels segles

XIII

i

XIV

va defensar el dret d’emprius i va lluitar contra les vedes realitzades pels senyors territorials, el fet és que en segles posteriors, i amb llicències reials, s’han desenvolupat en molts municipis zones vedades i bovalars, tot i que van restar espais comunals als quals podien anar els veïns.

La relació entre els drets i privilegis antics i el segle

XVIII

–quan la ciutat sol·licita la confirmació d’aquests– queda ben palesa en la part següent de l’informe municipal de 1768:

... atendiendo el señor Rey Conquistador a que no podía mantenerse este pueblo sin el socorro de pastos u de la provisión de leña, cal, yeso, piedra y demás materiales necesarios para la construcción de los edificios y asistencia de las fábricas de fuego, la dotó con el uso libre y franco de todos los pueblos, assí realengos como de señorío y abadengo (a excepción de los Bobalares de cada uno y de las Dehesas y Cotos, que estubiesen legítimamente establecidos) para que los vecinos de esta ciudad tubiesen en ellos los pastos que necesitasen para sus ganados y pudiesen sacar libre y francamente la leña, piedra, cal, arena y demás menesteres precisos para su surtimiento, a cuyo fin la concedió varios privilegios, y después consiguió otros de los señores Reyes, sus sucesores, los que han sido aprobados y confirmados últimamente por el Rey Nuestro Señor (que Dios guarde), según la Real Provisión expedida por el Real y Supremo Consejo de Castilla, en veinte y ocho de Junio del año mil setecientos sesenta y dos...¹⁷

Pot semblar un anacronisme que la ciutat reivindique en el segle

XVIII

uns privilegis tan antics, però no ho és. Aquestes prerrogatives són la base legal per a continuar mantenint una potència territorial sobre tot el regne que garantesca l’avituallament de la ciutat a un cost més baix i assegure la regularitat de tenir uns mercats assortits. De la mateixa manera, els privilegis permeten la defensa, en els tribunals, de tots aquells plets que són instats per les comunitats rurals, les quals es veuen afectades per les desfetes dels ramats pertanyents als abastadors de carn a la ciutat. És, a la fi, la base territorial d’una potència local –o prepotència– que està per damunt de la resta de les ciutats del regne, factor que ajuda a entendre l’enorme capital que correspon a la hisenda de València.

2. ORIGEN DEL PATRIMONI I DE LA FISCALITAT MUNICIPAL

Definir i aclarir què entenem per béns propis i què per arbitris és una qüestió que considerem fonamental ja que la concepció ha variat des de l’Antic Règim fins a l’actualitat i, malauradament, molts treballs sobre hisendes locals s’han realitzat aplicant uns conceptes antics a unes paraules de significat modem sense tenir, de fet, cap relació una cosa amb una altra. Açò ha estat un error i una confusió des del punt de vista metodològic, com observarem tot seguit.

Alguns autors han separat els béns de propis dels arbitris i han definit els primers com béns de possessió del municipi, com a entitat jurídica que és i que, en conseqüència, pot tenir propietats nobles i seents, a més d’uns ingressos pecuniaris fiscals,¹⁸ i els segons els han vist com impostos i cises aplicats sobre els articles de comerç i consum.¹⁹ La principal diferència entre els propis i els arbitris es troba en veure si són una propietat o una concessió. Els propis es consideren propietat del municipi, bé siga per donació reial, per adquisició o per donació indefinida, de forma que passen a ser privatius del municipi, mentre que els arbitris es consideren una concessió reial temporal –encara que de fet sol durar fins el declivi de l’antic règim– que correspon a un impost adossat al valor o unitat de les mercaderies. Aquesta és la concepció utilitzada durant l’antic règim.

El concepte modern és similar però no igual. Actualment continuem acceptant que els arbitris són impostos sobre el consum, però del sentit de propis, en primer lloc, cal excloure tota aplicació de fiscalitat als productes de comerç, mentre que sí que entenem com a tals la possessió de béns com edificis públics, propietats rústiques, cases, etc.,²⁰ que generen renda en ser arrendats o venuts.

Atés açò, on és la diferència entre els propis del concepte antic i els propis dels concepte modern? La diferència es troba en què els propis de l’antic règim, a més de fer referència a terres comunals i béns seents, són una sèrie de regalies que, en un principi, ostenta el senyor –en el reialenc el rei i en el senyoriu l’amo jurisdiccional–, com les carnisseries, els molins, etc., qui posteriorment les atorgarà al municipi que disposará d’elles com a pròpies i sobre les quals crearà unes taxes impositives, amb la qual cosa la fiscalitat es considerarà també pròpia. Malgrat açò, la diferència entre propis i arbitris encara hi és, ja que els arbitris són considerats com la fiscalitat concedida temporalment pel rei al municipi, i els propis, en el concepte actual, no comprenen taxes fiscals sobre productes comerciats.

Actualment molts treballs estudien els propis i els arbitris segons el concepte antic, en el qual càrregues fiscals són considerades propis, i nosaltres pensem que metodològicament és una imprudència separar l’anàlisi de dues fïscalitats perquè antigament una era considerada com a pròpia i l’altra no.²¹ Cal aplicar el concepte actual de propi i arbitri a l’anàlisi de les hisendes de l’antic règim, ja que si no s’uneixen en propis dos tipus d’ingressos, els veritablement propis –rendes sobre finques o drets financers que no impliquen cap fiscalitat–, junt amb una part de les imposicions indirectes sobre els productes de consum, i d’altra banda, els arbitris serien la resta dels imposts indirectes, cosa que creiem una incoherència metodològica.

El concepte de propis segons la noció antiga està molt difós per la Corona castellana²² però, en canvi, a la Corona d’Aragó no és d’ús freqüent. No hi ha cap diferenciació a les clavaries entre propis i arbitris, s’hi parla més de cises i drets. Tanmateix, algunes d’aquestes cises en el segle

XVIII

–com a conseqüència de l’aplicació de la terminologia castellana– seran considerades com a propis perquè tenen un origen antic i confús o perquè són una donació de les regalies del monarca.²³ En aquest sentit, a grans trets, hi ha una gran diferenciació, pel que fa a l’administració i l’elaboració dels comptes municipals, entre l’àrea castellana i l’aragonesa: a Castella els comptes se centralitzen en la majordomia i fan diferenciació entre propis i arbitris, mentre que a Aragó funciona per clavaries, sense utilitzar aquestes terminologies de propis i arbitris.

Pel que fa al patrimoni municipal, és difícil especificar l’origen exacte de les rendes i dels drets de la ciutat. Ha estat més estudiat l’inici de la configuració governativa que no pas el de la hisenda a la ciutat. Evidentment, abans d’haver-hi patrimoni o recursos d’hisenda cal que hi haja un col·lectiu urbà que governe. Hom creu que les disposicions de Jaume I del 1245 –creació de quatre jurats– són el moment clau del desenvolupament institucional del municipi valencià.²⁴ Abans d’aquesta data és arriscat parlar d’un organisme municipal. L’existència de béns patrimonials, si entenem com a patrimoni no sols els béns sinó també les rendes –fiscalitat– o crèdits –censos–, és prou difícil durant aquest període.

Vista l’absència de concessions patrimonials per part del rei, és possible que el nou municipi per tal de fer front a les creixents despeses s’acollira al sistema de taxes veïnals. Evidentment, aquest devia disposar d’algun tipus d’ingressos, perquè ja en 1251, els jurats estaven obligats a retre comptes de la seua administració als nous jurats elegits per a l’any següent. El 12 de febrer de 1252 Jaume I concedeix a la ciutat de València el dret d’imposar taxes veïnals sobre propietats mobles i immobles.²⁵

La primera referència que trobem a béns patrimonials és la «concessió i confirmació» –dues paraules contraposades si observem que la confirmació implica que ja gaudien del bé–, als prohoms de la ciutat de València de les seues muralles, barbacanes, clavegueram i places, el dia 15 de setembre de 1259.²⁶ No obstant l’aspecte avantatjós que presenta el fet cap als prohoms, entenem que és una càrrega que Jaume I va saber endossar-los intel·ligentment, ja que aquest patrimoni no genera cap tipus de renda ni benefici, però, per contra, sí que origina despeses per al manteniment. Un privilegi posterior, de 1358, esmenarà aquesta deficiència ja que permetrà que tots els estaments contribuesquen en el desemborsament mitjançant talles o col·lectes²⁷

L’any 1278 quedará reflectida en la legislació la facultat dels jurats per a poder fer taxes i col·lectes autònomament, sense intervenció del justícia, i amb capacitat per a poder establir ordinacions. L’unica obligació serà la de retre comptes als jurats que prendran possessió del càrrec l’any següent.²⁸

Aquest fet és important perquè manifesta que a l’incipient municipi valencià la capacitat de la hisenda és derivada de la fiscalitat directa –del repartiment de càrregues sobre els veïns– i no dels impostos aplicats als productes comercials.

L’ampliació de les modalitats patrimonials, significativament, no fa cap referència a impostos sobre mercaderies sinó a una participació en les quantitats rebudes per penes o multes. En 1310 Jaume II concedeix als jurats, prohoms i ciutat de València –a petició d’ells mateixos– una tercera part de les multes imposades a qui tinga tafureries, jocs de daus o jocs de gresca a la ciutat;²⁹ també els va donar la tercera part de les penes aplicades als fraus que pogueren realitzar-se per la venda del vi, a més de la meitat de les multes exigides a tothom que anara de nit per la ciutat després de tocar el «cimbal o campana», encara que portaren llum.³⁰ El 1324, alhora que és concedit a la ciutat l’ofici de guardanatge del vi, se li atorguen la meitat de les multes.³¹

Les concessions a la ciutat, el 1315, del poder per a recaptar una cisa sobre el pa i la carn, i el 1322, del poder per a recaptar impostos relacionats amb l’activitat comercial, les considerem molt noves ja que no tenen res a veure amb el sistema anterior que protegia les mercaderies³² i gravava la propietat mitjançant taxes. La concessió de 1322 comprén territorialment la ciutat, els ravals, el Grau i els llocs de la seua contribució i té una finalitat específica: recaptar els 350.000 sous reials de València que s’han oferit a la monarquia per la conquesta de Sardenya i Còrcega.³³ La fiscalitat comercial comprén els següents sectors:

1. Impostos sobre les embarcacions que transiten pel port de València amb diferents valors fiscals segons el tipus de vaixell, dels llocs d’anada o d’arribada, i de les mercaderies. La taxa aplicada pot arribar fins a 50 lliures –com en el cas de les naus de tres cobertes.

2. Impostos sobre el comerç, urbà del blat (aplicables a tota la contribució):

–Els flequers o bescuiters paguen per sac de 8 fanecades de forment, 16 diners, és a dir, 2 diners per fanecada.

–Tothom paga per la venda de forment 6 diners per cafís, Ilevat del forment que ve per mar.

–Tothom paga per moldre forment en qualsevol molí, 6 diners per cafís.

–Tothom paga per l’extracció de forment de la ciutat i la seua contribució, 6 diners per cafís.

–Els flequers o bescuiters paguen per cada quintar de farina que compren, 4 diners.

–Tothom paga per compra o venda de farina, 2 diners per quintar.

3. Impostos sobre el comerç, urbà de cereals –panís, dacsa, ordi i civada–, l’àmbit dels quals és també tota la contribució.

4. Impostos sobre la carn (aplicables a tota la contribució):

–Per cada lliura de moltó, cabró, ovella, cabra, porc fresc o salat, i cansalada, es paga un diner.

–Per cada lliura de bou, vaca o vederla, es paga una mealla.

–Per cada vedell venut sense pesar, es paguen 2 sous.

–Per cada cabrit o anyell, es paguen 2 diners.

Per tal de fer viable aquest sistema impositiu els jurats i consellers disposaven de total autonomia per a imposar multes als defraudadors i, a més, gaudien de llibertat per esmenar i interpretar qualsevol cosa establerta que semblara dubtosa. La particularitat d’aquestes imposicions rau en la seua aplicació, ja que contribuïen totes les persones sense cap distinció, fins i tot les eclesiàstiques, les quals reivindicaran poc després no pagar impostos municipals adduint un principi d’immunitat.

Atés aço, podem compréndre que quatre dies després de la configuració d’aquesta gamma d’imposicions, I’l de març de 1322, la ciutat obtinga un privilegi de Jaume II que li atorga el pes del blat i de la farina, a fi d’evitar el frau que es dóna en la mòlta,³⁴ i també, la possibilitat d’aplicar tributs sobre la citada transacció comercial.

Aquest sistema fiscal, creat per a recaptar un subsidi per a la monarquia, no perdurarà, però la ciutat en traurà profit ja que amb açò ha adquirit la facultat d’imposar i de decidir sobre què i com ha d’aplicar tributs. En 1336 encara hi havia impostos sobre la carn; els jurats i els consellers havien decidit suprimir el del vi al mes de setembre, i ja estaven abolits els aplicats sobre el blat.³⁵ Havia minvat prou la duresa fiscal de 1321. Durant el segle

XIV

els tipus de tributs fluctuen molt. Així, el 1390 hi havia impostos sobre el vi, la carn, la mercaderia i els draps de cort, i el 1393 se’n crearan de nous sobre l’eixida de fusta, tints, arròs, fils, espart, peix salat i d’altres.³⁶

Una altra qüestió és saber si la ciutat disposava de propis i si n’obtenia alguna renda. És una mica difícil precisar si comptava amb propietats rústiques i urbanes durant l’època medieval, atesa la manca d’estudis adients en aquest moment històric. Malgrat açò, unes dades ens fan esment que la ciutat sí que tenia propietats:

A causa de l’avinguda del riu Túria el 1341, que va desfer camps i va enderrocar cases, els jurats i el Consell van decidir perdonar els censos que els emfiteutes pagaven a la ciutat pels camps i les cases³⁷

El rei Pere IV, el 1364, va donar a la ciutat les viles de Sagunt, Cullera i el Puig perquè hi exercirà jurisdicció a través dels justícies de València i perquè aquestes poblacions contribuïren únicament en els impostos de murs i valls i en tots aquells que pogueren crear-se per tal de fer donatius al rei.³⁸

La ciutat, l’any 1392, crea les figures de dos procuradors perquè administren les propietats més llunyanes, l’un és l’anomenat «Procurador e regidor de la partida subirana del patrimoni de la ciutat de València e alcayt del castell de Xèrica», que comprén Xèrica, Llíria, Pina, les Barraques –també denominades Sant Pere de Bellmont–, Altura i les Alcubles; i l’altre és l’anomenat «Procurador e regidor de la partida iusana del patrimoni de la ciutat e alcayt del castell de Planes», que comprén Planes, Penàguila, Margarida, Llombo, Torre de tes Maçanes i Ibi. A més d’aquestes dues zones patrimonials, la ciutat té un «alcayt e procurador de Penàguila».³⁹

Durant el segle

XIV

a la ciutat es va realitzar una gran reforma urbana: la muralla vella va ser derrui da i se’n va construir una de nova que va incorporar els suburbis, la jueria, la moreria, els Roters, la Xerea, etc.,⁴⁰ de manera que la muralla també va integrar al recinte camps de conreu. Però el més important del fet és que la ciutat va comprar cases i propietats per a fer places públiques, i que, alhora, va vendre cases seues construïdes dins l’antiga muralla.⁴¹ A banda d’aquesta transacció de cases, la ciutat disposava ja d’uns edificis destinats als serveis públics els quals, evidentment, no sols no rendien cap benefici sinó que a més eren una despesa contínua per a la ciutat, com ara l’antiga llotja dels mercaders i d’altres.

En conseqüència, parlar d’una absència de propis en l’època inicial del municipi de València és un error. El fet és que no disposem de totals quantificats i que no sabem quins d’aquests béns produïen renda i quins motivaven despeses. En estudis posteriors com els d’Ernest Belenguer per al segle

XV

, el de Remedios Ferrero per al

XVI

o el d’Amparo Felipo per al

XVIII

, no consten els propis, no sabem si és perquè han minvat o han desaparegut o és perquè, com que no són rendibles, els autors no s’han adonat que també formen part del patrimoni de la ciutat.⁴²

No ens interessa continuar un seguiment detallat del patrimoni de la ciutat, només volem constatar que en el seu inici la ciutat disposava de rendes fiscals, rendes per multes, rendes per crèdits –els censals que més endavant veurem– i propietats rústiques i urbanes. Aquest model possibilita que la ciutat siga una institució econòmica important a la qual el rei ha de tenir en compte a l’hora de demanar subsidis i préstecs. Aixi s’entén també que la monarquia no tinga objeccions a l’hora de facultar la ciutat d’una autonomia fiscal i administrativa, ja que el municipi es constitueix en un recurs de la hisenda reial.

3. LA HISENDA FORAL

L’administració dels recursos de la hisenda de la ciutat és lleugerament complexa, cosa que n’ha dificultat la investigació i ha contribuït a què hi haja un nombre tan reduït d’estudis que tracten el tema.

Per a l’època medieval, només Eliseo Vidal ens dóna unes dades dels ingressos i les despeses globals de dos anys –de 1391 a 1393–, però no fa cap referència a la quantitat que produeix cada renda,⁴³ i Ernest Belenguer, malgrat que estudia els problemes financers i econòmics de la ciutat durant el regnat de Ferran II, tampoc no fa cap referència al capital de la hisenda.

Pel que fa a l’època moderna, Remedios Ferrero ha analitzat l’evolució de quasi totes les rendes i despeses de la ciutat en l’època de Carles I, en conseqüència és l’estudi més detallat de la hisenda valenciana, però manca d’una anàlisi estructural –no esmenta el total dels ingressos o despeses de la hisenda, encara que sí que cita els rendiments per clavaries, i tampoc no tracta el percentatge que representa cada renda respecte del total.⁴⁴ Amparo Felipo tracta les rendes de les cises en la dècada de 1620, però no totes les rendes de la ciutat sinó aquelles més significatives, i no estudia les despeses, de forma que, com ella mateixa manifesta, es fa «extremadamente difícil la reconstrucción del presupuesto municipal».⁴⁵ De l’any 1646, García de Cáceres va publicar les rendes de la ciutat a partir d’un memorial municipal, però el seu treball va mancar també d’una anàlisi estructural.⁴⁶ Per altra banda, l’obra de James Casey sobre el Regne de València al segle

XVII

no tracta la hisenda de la ciutat pressupostàriament més opulenta –potser per la complexitat i laboriositat que suposa l’extracció de dades de les clavaries–, i en canvi sí que ho fa de la d’altres ciutats i viles com ara Castelló, Oriola i Alzira, que comparativament no suposen ni un 10 % del pressupost de la de València.⁴⁷

La dificultat de l’anàlisi de la hisenda de València ve donada per la dispersió de comptadories que presenta. Les rendes i les despeses no són administrades per una sola persona, com esdevé a Castella amb el majordom de propis i arbitris, sinó que ho són per diversos personatges segons els assumptes tractats i es traben separades essencialment per clavaries. La divisió en clavaries és un fenomen típic de la ciutat de València; a la resta de pobles el sistema es traba centralitzat en una sola clavaria.⁴⁸

En els seus orígens la ciutat de València no disposava d’aquest sistema tan diversificat. En temps de Joan I (1387-1395), sols hi havia un clavari general i un clavari de censals, i sembla que tot estava centralitzat en una Clavaria Comuna.⁴⁹ En els segles

XV

i

XVI

ja en trobem tres, de clavaries, (la Comuna, la de Censals i la de Quitament), a més de dues administracions, la de la Llotja Nova i la Fàbrica de Murs i Valls.⁵⁰

A grans trets les funcions d’aquests organismes de la hisenda són:

– Clavaria Comuna: recaptar una sèrie d’impostos i pagar totes les despeses generals de la ciutat, a excepció de les pensions de censals i del capital que es destinava a la Clavaria de Quitament.

– Clavaria de Censals: recaptar impostos i pagar les pensions dels censals, a més de destinar a la Clavaria de Quitament allò que li sobra.

– Clavaria de Quitament: essencialment recapta el sobrant de les altres clavaries, també algunes devolucions de préstecs de la ciutat als arrendadors i extraordinàriament algun impost.⁵¹ La seua finalitat és la d’amortitzar els censos.

– Administració de la Llotja Nova: recaptació d’impostos i d’altres rendes destinades al pagament de les obres de la Llotja, de les pensions de censals consignats en aquesta, i la resta passen a la Clavaria de Censals.

– Fàbrica de Murs i Valls: recaptació d’impostos i altres rendes dels llocs de la contribució destinats a la conservació de muralles, fossats o valls, claveguerams i comuns.

D’aquesta manera l’administració de les rendes de la ciutat consta de cinc comptadories que exerceixen diferents funcions, de forma que hi ha recaptació d’impostos i rendes de diferents tipus assignats a diferents comptadories i diferents tipus de despeses, a més de la complexitat d’haver de desviar algunes clavaries els seus sobrants a la Clavaria de Quitament. Atés açò, per tal de configurar una mena de pressupost municipal cal anar sumant les rendes de les diferents comptadories i les seues despeses respectives.

Des de 1555, varia lleugerament aquesta administració ja que se crea una nova clavaria, la Clavaria d’Avituallament, la qual no és més que la segregació d’una de les funcions que feia la Clavaria Comuna⁵² i, a més a més, durant el segle

XVII

, l’administració de la Llotja Nova apareix unida a la Clavaria Comuna.⁵³ Aquestes clavaries, tant pel que fa al segle

XVI

com per al

XVII

, presenten un denominador comú: totes han de fer efectius els ingressos i els pagaments a través de la Taula de Canvis de València. És un sistema de banc únic en el qual s’ingressen les rendes de la ciutat, les rendes del rei, les rendes de la Generalitat i també les de la clientela privada.⁵⁴ Aquest banc és una taula de dipòsits que sols reté els diners que hi ingressen els titulars i efectua els pagaments que aquests li ordenen de forma que mai no juga amb els diners, és a dir, no inverteix el capital i per tant mai no obté beneficis com la banca actual, i els que hi tenen diners tampoc no perceben interessos, però, com a contrapartida tenen la seguretat que mai no poden perdre els seus diners, tret del cas que hi haja una malversació de fons.

A partir del 1649, per una carta reial de 20 de març, que realment és un veritable decret organitzatiu del patrimoni de la ciutat, s’insisteix que s’hi mantinga la separació de les rendes en les quatre clavaries i que ni els jurats, ni tampoc el Consell General, puguen extraure diners per a qualsevol altra despesa que no siga consignada en aquestes.⁵⁵ Sobre les funcions de les clavaries, i pel que fa a les seues rendes, hem d’assenyalar que romandran de la manera següent fins a la Nova Planta:

– Clavaria de Censals: en el capítol d’ingressos compta amb la cisa vella de la carn, amb la recisa de catorze diners, amb el nou impost de dos diners –des de 1651–aplicat sobre bous, vaques i vedelles, amb la cisa de la mercaderia, els imposts sobre els flequers, amb la renda del pastim, fins a 10.000 lliures, i amb les 1.000 lliures de la cisa del tall –que va suprimir l’any 1675–, i des de 1658, també compta amb les 1.200 lliures del rendiment del cuiram, amb la rebusca de la mercaderia de la contribució, amb les 10.000 lliures de l’abastament de la carn i amb el rendiment de l’Estanc del Tabac, regalia aquesta atorgada pel rei al municipi el 1646, amb la vigència d’un període de vuit anys, però que, gràcies a les successives pròrrogues de 1658 i 1660, es va conservar fins al 1707. Però la clavaria, a més a més, disposava del benefici de l’aiguardent, de l’impost dels dos diners per lliura de moltó i dels vuit reals per càrrega de neu, imposats també l’any 1658. La present recaptació anava destinada al pagament de les pensions dels censals i el sobrant es dirigia a la Clavaria del Quitament.

– Clavaria Comuna i administració de la Llotja Nova –pensem que aquesta clavaria també assumiria les rendes de la Fàbrica de Murs i Valls, ja que el fet de recaptar els seus impostes així ho demostra–: disposava de la cisa dels 8 sous i 1 diner aplicada sobre el blat, de la cisa dels menjadors de la contribució i dels llocs avinguts, de la cisa del tall, la qual fou suprimida el 1675,⁵⁶ i substituïda, el 1679, per un tribut del 2’5 % del valor de les mercaderies que venien per Llevant, a més de les 3.000 lliures en subrogació dels drets de port de trànsit;⁵⁷ a més comptava amb les cises que recaptava l’administració de la Llotja Nova, això és, la cisa vella de la carn, el dret o propines dels graus de l’Estudi General i l’arrendament del bany de l’Estudi General.

Els ingressos d’aquesta clavaria estan calculats en unes 25.000 lliures en l’any 1649, destinades a les depeses de safaris d’oficials, Universitat, etc. Pel que fa al seu sistema de funcionament trobem una diferència respecte a les clavaries anteriors, ja que ara, si li falten diners, no pot acudir a les rendes d’altres clavaries i l’única solució possible la troba en la imposició de noves cises. Aquesta filosofia econòmica comporta el complex sistema fiscal de la ciutat. Malgrat això, en cas d’haver-hi diners sobrants, es destinarien a la Clavaria de Quitament.

– Clavaria d’Avituallament: recapta tot allò que sobrepassa les 10.000 lliures de guany en l’abastament del pa i de la carn, fins que tinga un cabal de 200.000 lliures, la resta o sobrant s’aplica a la Clavaria de Quitament. En el cas excepcional que la Clavaria de Censals, per a efectuar el pagament de les pensions, mancara de diners podria agafar-los d’aquesta clavaria, però sempre que aquesta sobrepassara les 200.000 lliures. El capital es destinava a finançar les compres d’avituallament de la ciutat, mitjançant préstecs als abastadors que asseguraven o facilitaven que aquests portaren les mercaderies corresponents a la ciutat.

– Clavaria de Quitament: disposa del rendiment de l’abastament de la carn i el pa –fins a les 10.000 lliures–, de la restitució dels préstecs concedits per l’avituallament de la fusta, l’oli i altres mercaderies; dels 6 diners del tall –fins a la seua abolició–, dels quals descompta primer la responsió dels censals que es van carregar sobre aquests drets, quantitat que és consignada al clavari dels censals, i a partir del 1660 recapta també 8 reals sobre càrrega de neu, dos diners sobre lliura de carn –establert per carta reial de 1658–, la renda de l’Estanc del Tabac, la renda de la venda de pa amb oli, la pensió d’un censal de capital de 18.000 lliures que va carregar la Generalitat a favor de la ciutat, el sobrant dels guanys de l’abastament sobrepassades les 200.000 lliures, 2 sous per cànter de vi –imposats en 1647 per a sufragar les despeses del contagi o morb–, 1.800 lliures que consigna l’Hospital General a la ciutat per a pagar-li el que li deu, i la cisa de 4 sous i 6 diners per lliura de valor del vi, el vinagre i l’aiguardent, imposada en 1634. Totes aquestes rendes servien per al lliurament dels capitals dels censos. A diferència de l’antiga clavaria de Quitament, que sols disposava de la resta dels beneficis de les altres clavaries, ara posseeix les seues rendes pròpies per tal d’amortitzar el deute de la ciutat.

L’evolucio de la renda total de la ciutat de València, ateses les dades de què disposem,⁵⁸ dóna els resultats globals següents:

INGRESSOS DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA (en lliures)

Si examinent aquestes xifres podem advertir-hi que entre el segle

XIV

i el

XVI

la quantitat d’ingressos ha augmentât, encara que sembla ser causa del finançament dels carregaments de censals. De tota manera, observem una pujada continuada del valor dels ingressos de la ciutat durant el segle

XVI

–tret d’alguns casos en qué disminueix–, que deu continuar en el segle

XVII

, ja que la xifra réfèrent al segle

XVII

és molt superior.

La forma en qué hem élaborât les conclusions que acabem d’indicar, ateses les dades esmentades, és la mateixa que han practicat els historiadors en qualsevol estudi d’hisenda, però es troba molt lluny de la nostra intenció man tenir aqüestes afirmacions, a partir d’una metodologia tan elemental i errònia. Cap historiador no ha tingut mai en compte, a l’hora d’examinar les rendes, la pèrdua o pujada del valor adquisitiu d’aquestes, tots les han examinat en xifres absolûtes, però cal reconéixer que en economia la xifra absoluta poques vegades és significativa i que cal treballar les xifres per a extraure i aconseguir conclusions i résultats més aproximáis a la realitat econòmica i a la problemàtica de la hisenda, en el nostre cas, de la ciutat.⁶² En aquest sentit, cal que, en primer Hoc, tractem d’esbrinar quin és el valor adquisitiu d’aquests recursos de la ciutat.

Per a saber el valor adquisitiu necessitem d’una altra variable, I’IPC de l’època, cosa que ens resulta impossible. Però, a falta d’aquest indicador n’utilitzarem un altre per a conéixer l’evolució del nivell del cost dels productes, el preu del blat,⁶³ ja que disposem per a València de diferents treballs que ens faciliten la seua continuïtat des del segle

XV

fins al

XVIII

.

Tot seguit exposem un quadre que hem elaborat d’aquesta forma: el preu del blat de 1391-93 és la mitjana aritmètica dels preus que assenyala Eliseo Vidal en època normal —12 sous el cafís– i en època de carència (16 sous el cafís);⁶⁴ el del blat del segle

XVI

és la mitjana mòbil elaborada per nosaltres –per suavitzar les oscil·lacions– de 4-1-4 a partir de les dades de Hamilton,⁶⁵ i el del segle

XVIII

ha estat extret de la mitjana mòbil, també 4-1-4, elaborada per José Miguel Palop.⁶⁶ Per tal d’aconseguir el valor adquisitiu de la renda hem procedit a dividir el valor d’aquesta pel preu del blat, i l’index l’hem fixat sobre la base 100 del valor adquisitiu del période 1391-1392.

VALOR ADQUISITIU DELS INGRESSOS

EVOLUCIÓ DEL VALOR ADQUISITIU

Les conclusions, atés aquest quadre, són ben diferents a les anteriorment exposades. El poder adquisitiu dels ingressos de la ciutat han minvat de forma considerable. No ens interessa tant constatar la xifra exacta de la disminució de l’index –no tindria cap sentit aquesta exactitud–com dir que, a trets gênerais, l’Ajuntament de València no té el mateix poder economie en el segle

XVI

que en el segle

XIV

.

El fet queda més manifest si analitzem les rendes reals ingressades sensé tenir en compte el capital financer a qué s’ha de recórrer mitjançant carregaments de censals, endeutant la ciutat.

VALOR ADQUISITIU DE LES RENDES

VALOR ADQUISITIU DE LES RENDES (en lliures)

El descens del valor adquisitiu de les rendes de la ciutat és molt important. Aquest fet pot explicar perquè es carreguen tants censals a l’hora de fer front a I’abastament ciutadà, ja que precisament trobem que augmenta el preu de les vitualles i, en canvi, no ho fa el valor adquisitiu de les rendes. Açò modifica les conclusions d’alguns autors que consideren que una causa de l’endeutament que pateix la ciutat és precisament I’abastament. Però, la causa no resideix en I’abastament en si mateix –cal recordar que en unes altres èpoques també s’ha hagut de fer front a I’abastament– sinó que hem de veure-la en el fet que la ciutat no pot sufragar-ne les despeses, en la pèrdua del valor adquisitiu dels seus ingressos; és una diferència de matis bàsica. En 1549-1550 a la ciutat es van carregar a censal 70.000 lliures, de les quals 40.000 eren per a préstecs destinats a assegurar-hi l’avituallament de la carn i les altres 30.000 lliures eren donades a Pere Noguer per tal que portara forment des de Sicilia a València. El 1551-1552 s’hi van carregar a censal 129.471 lliures, de les quals 53.437 lliures, 9 sous i 2 diners es dedicaren a la compra de forment, es van prestar 6.000 lliures als abastadors de forment i, a més, 57.958 lliures, 11 sous i 3 diners eren per a comprar cam la ciutat i 12.055 lliures per a serprestades als proveïdors d’aquesta carn. Atés açò, podríem arribar a pensar que tot el capital dels censals de la ciutat era sempre per a I’abastament propi, però no és aixi. Altres vegades el capital censal es dirigía a subvenir les despeses de les clavaries passades que presentaven un saldo negatiu, així de les 132.470 lliures, 3 sous i 3 diners carregats el 1553-1554, 900 lliures eren per a subvenir les despeses de Pero Ros, clavari comú durant el période 1545-1546, 2.300 lliures eren per a ajudar a Pere Conill, clavari comú el 1546-1547, i 111 lliures per a Miguel Joan Rodrigues, clavari comú el 1543-1544, i a altres clavaris; però, malgrat això, la major quantitat del capital es destinava a I’abast de cam i forment.⁶⁷

Aquestes fabuloses sumes carregades a censal són tan importais com les rendes de 1 a ciutat. Estem veient com l’economia municipal de València és complètement inopérant, és massa elevada la taxa de l’endeutament a què ha de fer front cada any per tal de sufragar les despeses, principalment aquelles relacionades amb l’avituallament.

Hi ha un altre factor que ens sorprén en aquest cúmul d’ineficàcia, el manteniment del deute dels particulars a la ciutat. Les fonts analitzades fins avui, les de clavaria i les d’arrendament dels impostos, no permeten donar dades clares dels deutes dels particulars –principalment els abastadors– a la ciutat. La font de clavaria sols recull els ingressos però no els deutes endarrerits, i la font dels arrendaments manifesta el preu de l’arrendament però no allò que s’ha ingressat efectivament per cada impost.⁶⁸ Una altra font recopilada a l’Arxiu del Règne de València, els processos de judicis de residència forals,⁶⁹ com que són la fiscalització dels oficials públics i realitzen un minuciós examen de la comptabilitat, ens permet d’extraure algunes dades de la suma total que s’ha degutals clavaris –creiem que de forma acumulativa–: en l’any 1547-1548, són degudes 91.999 lliures, l’any 1549-1550 els clavaris es deixen per cobrar 106.729 lliures⁷⁰ –de fet els ingressos reals són menys abundosos que la suma de diners que se’ls deu. Si es tractava d’un any esporàdic podría pensar-se que és un mal any per a l’abastament, peró no ho és; dels pocs anys que hem pogut recollir dades hem extret el balanç següent: el 1551-1552 es deuen a la ciutat 116.758 lliures, el 1552-1553 la xifra del deute és de 145.910 lliures, el 1556-1557 és de 151.632 lliures, el 1558-1559 el deute puja a 204.427 lliures, el 1560-1561 en son 234.443 les lliures degudes i el 1564-1565 és l’espectacular suma de 352.251 lliures.⁷¹

Com pot advertir-se, tots els anys queden a deure’s a la ciutat tantes quantitats de lliures com se’n carreguen a censal. Vist açò, ens preguntem: no deu ser que l’oligarquia local està interessada a mantenir el deute i poder invertir així en els censals que carrega la ciutat? No hi deu haver un sector de comerciants que no restitueixen a la ciutat els diners que els han prestat i uns oficials que s’enriqueixen a costes de les rendes de la ciutat?

Cal fer més análisis socioeconòmiques d’aquesta època per poder-ho corroborar, malgrat que algunes dades apunten en aquest sentit. Entre les persones que obtenen mes renda per pensions de censals de la ciutat es troben: el 1536-1537, Hieroni Collar, qui va ser jurât quatre vegades, Honorat Benet Vidal, cinc vegades jurât i dues racional; Nicolau Benet Delpont, qui va ser tres vegades racional i altres tres jurat; Guillem Ramón Caerá, arrendador de Cordellats el 1535 i, a més, quatre vegades jurat, clavari de Censáis en el période 1534-1535 i racional el 1548-1551; Joan Lluís Marrades, el qual va ser arrendador del tall durant 1539; Gaspar de Monsorius, arrendador dels dos diners de la Llotja el 1532, i de la mercadería el 1533: Marc Antoni Andrés, arrendador del tall el 1533, o Bemat Lluís Almúnia que va ser arrendador dels dos diners de la Llotja junt amb Monsorius el 1532.⁷² Al segle

XVIII

aquest panorama no canvia. Un estudi de Socorro Reizábal ha demostrat la connexió que hi ha entre alguns importants censalistes i el poder municipal.⁷³

Pel que fa a restructura de la hisenda foral, és difícil realitzar una anàlisi i una elaboració