Autarquia i estraperlo: L'economia en un espai rural del País Valencià durant el franquisme

By Ricard Camil Torres Fabra

Un recuerdo inherente al franquismo ha sido el hambre de los años de posguerra. La miseria, el mercado negro y el aprovechamiento escandaloso de esta situación por parte de algunas personas, siempre con la complicidad cuando no con la participación directa de las autoridades, mientras que a nivel doméstico se perseguía severamente el estraperlo. Este libro intenta dar una respuesta a los problemas derivados de la política autárquica y de sus efectos en el mundo rural valenciano y, al mismo tiempo, aporta una reflexión sobre el que significaron los cambios económicos durante la etapa del franquismo.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Nov 28, 2011
• ISBN: 9788437086194

Book preview

portada.jpg

AUTARQUIA I ESTRAPERLO

L’ECONOMIA EN UN ESPAI RURAL

DEL PAÍS VALENCIÀ

DURANT EL FRANQUISME

Ricard Camil Torres Fabra

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2005

© Ricard Camil Torres Fabra, 2005

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2005

Producció editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Textual IM

Correcció: Pau Viciano

Coberta:

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

Imatges: Arxiu particular d’Aníbal Pascual Ramos

ISBN: 84-370-6299-3

Realització d’ePub: produccioneditorial.com

PRÒLEG

Els traços de més relleu del franquisme són relativament coneguts entre nos­altres gràcies a una plèiade d’historiadors, memorialistes, periodistes i sociòlegs que se n’han ocupat i han publicat en la darrera dècada nombrosos treballs. Els orígens de les seues recerques s’emmarquen dins d’una revisió crítica d’aquella història fabricada a major glòria del règim. Són una resposta tant als treballs escrits pels historiadors partidaris de Franco durant els anys del franquisme, que volien afavorir el seu manteniment, com una resposta a les històries més recents, escrites pels qui encara volen reivindicar les glòries perdudes del règim com a resposta a les revisions crítiques. Però el maniqueisme de la història provoca, proporciona i mostra la importància de l’operació inversa.

L’aportació dels treballs de Ricard Camil Torres, i concretament el llibre que ara es publica, s’inscriu en aquest context i forma part del corrent de revisió crítica del franquisme amb una línia de renovació interpretativa molt fructífera, que expressa el punt de vista dels lluitadors antifranquistes, dels defensors de la democràcia, dels que van patir els efectes negatius i repressius del règim. L’autor fa la seua història, concretament la referida a les principals repercussions socials i econòmiques que es van donar en l’àmbit de la Ribera Baixa.

Ricard Camil Torres coneix molt bé la zona. L’ha estudiada amb obres destacades com Cullera en guerra. Un poble valencià a la reraguarda, investigació premiada i publicada per l’Ajuntament de Cullera el 1991, i com els llibres Entorn a la trajectòria de la dreta valenciana. El cas de la Ribera Baixa al segle XX (publicat el 1999) i Anarquisme i revolució, Cullera 1911 (publicat per la jove i ja prestigiosa editorial valenciana La Xara edicions el 2002). També l’ha estudiada amb nombrosos articles publicats en revistes com Afers, Algezira, Sociología del Trabajo o Quaderns de Sueca, bé individualment o en col·laboració amb Antonio Calzado Aldaria, amb qui és coautor dels llibres Un silenci extens. El franquisme a la Ribera Baixa (1939-1962) (publicat el 1995), Características y desarrollo de la violencia política en la Ribera Baixa (1936-1945) (publicat el 1996) i Valencians sota el franquisme (publicat per la ja esmentada editorial La Xara el 2002). Però, indubtablement, el treball que li ha permès un coneixement més rigorós, profund i netament acadèmic ha estat la tesi doctoral de l’autor dirigida pel professor de la Universitat de València Albert Girona Albuixech, un dels historiadors valencians més compromesos amb el País durant els darrers vint anys, que promou i aprofundeix les investigacions sobre el passat més recent compartit pels valencians.

La tesi de Ricard Camil Torres fou defensada durant el curs 2002-2003 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València i el llibre que ara es presenta és fill d’aquella investigació centrada en el franquisme a la Ribera Baixa entre 1939 i 1975. Reflecteix un treball d’investigació històrica excel·lent, que utilitza nombroses fonts primàries escrites i orals que validen el resultat obtingut. A més a més, en el llibre es veu la maduresa de l’autor i la seua experiència com a escriptor, perquè no solament ha publicat els llibres esmentats sinó que també té una dilatada experiència en escrits d’assaig, de divulgació i d’opinió publicats en premsa local, nacional i en les revistes El Temps i Contrastes. N’hi ha molts, de lectors, que ja el coneixen pels seus escrits i d’altres perquè ha estat el seu mestre: fa vint anys que treballa en l’ensenyament mitjà.

Vull destacar especialment que l’autor estudia en el llibre que ara es publica la interacció entre el règim i la societat de la Ribera Baixa, amb la qual cosa contribueix a plasmar en un àmbit territorial concret allò que és més conegut de forma general, perquè la diversitat dels espais del país va produir repercussions distintes. I aquesta és la principal contribució de l’autor al progrés del coneixement històric. El lector s’endinsarà en el món de la postguerra; descobrirà l’estraperlo, les cartilles de racionament i la picardia institucionalitzada en els pobles de la Ribera Baixa; podrà seguir l’evolució de la taronja, de l’arròs, la perla del Xúquer, i les transformacions motivades per l’arribada del turisme i l’eclosió de l’urbanisme en la zona. També trobarà els protagonistes dels fets amb noms i cognoms, el rol de la dona, les condicions sindicals d’una concepció sindical aberrant i les especificitats de l’oligarquia arrossera de la Ribera. Un fet força original i innovador del llibre és la descripció de les connexions directes dels dos primers alcaldes de València amb l’oligarquia arrossera riberenca i el fet que aquesta campà als seus aires i mai no s’integrà sota les directrius de l’Estat. És molt il·lustratiu el seu paper en el Sindicat Nacional de l’Arròs constituït en 1940 i la institucionalització de l’estraperlo de l’arròs sintetitzats per l’autor.

En definitiva, el text que ara publica la Universitat de València és un llibre magnífic de lectura obligada per a conèixer millor el franquisme i el que va representar per a una de les comarques emblemàtiques del País Valencià: la Ribera Baixa. Les causes, conseqüències i trets fonamentals de la realitat econòmica i social de la zona són exposats per l’autor amb una veritable capacitat d’explicació i amb una selecció acurada dels fets fonamentals.

J. M. SANTACREU SOLER

Universitat d’Alacant

INTRODUCCIÓ

El dia 1 d’abril de 1944, a Las Provincias aparegué tot un desplegament, com sempre grandiloqüent, per tal de commemorar el Día de la Victoria. El rotatiu, fidel a la parafernàlia del règim, anava farcit d’articles subratllant la grandeur del règim, els patiments que van passar els sublevats i, com no, tot un grapat de raons legitimadores, ja no del triomf militar, sinó també de les motivacions per les quals es van sublevar els vencedors. Total, res de l’altre món. Però en un raconet de les fulles interiors, com si es pretenguera amagar la notícia, es podia llegir «Racionamiento de arroz, azúcar y aceite». Aquesta contradicció informativa tenia la seua raó de ser: la d’una Espanya sotmesa a una política econòmica intervencionista imposada pels vencedors.

El litre d’oli arribà a costar dos jornals mitjans, el fluid elèctric arribà a estar utilitzable només un dia a la setmana, en una data tan llunyana de la guerra com ara 1958, l’alcalde de Sueca es queixava al governador civil per la distribució del petroli, els ferrers havien d’aturar el seu treball per manca de carbó, molts cafès i bars havien de servir els seus productes sense el corresponent sucre, el responsable de l’escorxador no sabia ni el que havia de sacrificar i fins i tot «Las hermanitas de esta comunidad no tienen harina ni aceite. Hace días que no prueban el pan». Les autoritats tampoc no dominaven la situació i a la seua correspondència podem llegir:

No tenemos precios reales de los abonos ni de los fertilizantes nitrogenados desde la guerra hasta la fecha. El precio osciló considerablemente según las disponibilidades del mercado negro sin que se pueda marcar una tendencia definida hasta la campaña 1950-1951 [...] naturalmente los precios no sirven para calcular los costes pues el agricultor recibía una parte del abono, siempre insuficiente, a precios oficiales y el resto era lo que pagaba a los precios del mercado negro.1

El més dolent eren els bans amb la notícia «Los lactantes pueden pasar por leche condensada previo pago». O pitjor encara, a la premsa podia llegir-se: «Querubna Teruel Pardo [...] el pasado 15 de agosto de 1949, su hijo fue tiroteado por la Guardia Civil al bajar del autobús en el puerto de Cárcer, llevando un saco de 25 kilos de arroz». Mentrestant, i tal com apareix magistralment a la pel·lícula Surcos, uns pocs es feien rics al preu de la misèria i la fam de la resta de la població.

La postguerra ha quedat en la memòria col·lectiva dels espanyols marcada per la repressió física i cultural. Però la fam i la misèria són altres punts que van viure els coetanis i, com no, amb elles va aparèixer el famós mercat negre, més conegut popularment amb la denominació d’estraperlo. Fins al punt que l’eficàcia que demostrà el règim al llarg de la guerra a la seua reraguarda, amb una organització de l’abastament que mai no presentà problemes, no es va traslladar a la postguerra.

Quan s’han donat situacions d’escassesa de productes, generalment els agraris de primera necessitat, bé per conflictes bèl·lics bé per greus catàstrofes o situacions d’alta emergència, els estats han intervingut en el mercat amb l’objectiu de controlar la producció i la distribució davant el seu volum insuficient. Això és el que van fer els països europeus després de la Segona Guerra Mundial quan van adoptar polítiques semblants, tendents a assegurar el mínim de subsistència a la població i matèries primeres per a la indústria alterant la llibertat de mercat per a assegurar, solidàriament, un equilibri social, cosa que no evitava el sorgiment d’un mercat negre. Si l’establiment del racionament es considerà necessari en determinades situacions crítiques, és igualment cert que aquesta solució va ser, per regla general, transitòria i no es perllongà més enllà del problema que tractava de resoldre.

Però pel que fa a l’Espanya franquista, el racionament arribà fins 1952, moment en què els crèdits americans ja havien fet el seu paper i fins i tot s’havia canviat el Govern en 1951, i es va allargar l’intervencionisme exacerbat i la pretensió de constituir un nacionalisme econòmic fins la liberalització econòmica de 1959. ¿Quines foren les causes que van fer perllongar-se en el temps aquest estat d’excepció econòmica, convertint-lo en la directriu de la política econòmica durant vint anys? Potser la resposta es troba en el fet que, junt als problemes derivats de la guerra, van barrejar-se interessos de grups socials i idees econòmiques del conservadorisme espanyol. Però el que resulta evident és que malgrat tots els elements negatius que aquest sistema presentava –i que eren prou més que els positius– el règim optà per aquesta fórmula econòmica, tot i saber les grans deficiències que presentava, malgrat que pretenguera emmarcar el seu discurs en àmbits aliens a la seua responsabilitat.

Amb l’anterior, i considerant que les derivacions negatives de la guerra civil tingueren un lògic protagonisme en els primers anys, no es pot donar una explicació grollera de l’allargament en el temps d’un sistema viciat com fou l’autarquia.2 Per altra banda, i en aquest aspecte filaríem més prim, també és cert que el retorn absolut del poder de l’oligarquia agrària i els seus recolzaments sostinguts pels nous rics sorgits del tràfic il·lícit perllongaren la precarietat econòmica, però fou la mateixa intervenció estatal la que va provocar una catarsi singular: va complicar els problemes que pretenia resoldre, i d’aquesta manera el manteniment de la situació els agreujava encara més. En qualsevol cas, la causa fonamental de la manca d’aliments va ser el sistema de racionament, que beneficià productors i distribuïdors.

Al mateix temps, el corpus econòmic que preconitzava el sector més radicalitzat dels monàrquics, demanant l’establiment d’un corporativisme nacional, a la vegada que l’ultranacionalisme i el sindicalisme falangista es convertiren en la pràctica que maldirigí la política econòmica del règim fins 1959. Això podria fer-nos pensar que el règim va intentar aplicar el que considerava la seua representació en el terreny econòmic i que palesava així les aspiracions més ultramuntanes d’un ampli sector dels seus partidaris. No debades, cal recordar que el mateix Franco es va oposar constantment a la liberalització, fins que la situació econòmica arribà a uns extrems alarmants.3 D’aquesta manera, s’assistí a un breu creixement industrial, i a una gran intensitat de l’intervencionisme econòmic dins del marc d’un aïllament econòmic i polític sense precedents. La raó última es trobava en les importacions industrials necessàries, que van estar sufragades per l’exportació de productes agraris, fonamentalment la taronja, encara que la sobrevaloració permanent de la pesseta va reduir els ingressos dels exportadors en benefici de l’Estat, alhora que la manca d’adobs feia que el conreu retrocedira, de manera que fins la campanya 1961-1962 no s’arribà al nivell d’exportacions d’abans de la guerra. El sistema resultava tan dolent que molts camperols preferiren donar el blat al bestiar abans de vendre’l al preu oficial per a després haver de comprar pinsos a preus superiors.

1 AHMS, Comunicacions, 1958.

2 La superfície dedicada als conreus de més difícil recuperació després de la guerra, va mantenir-se estable. Per això, «la teoría de la recesión económica postbélica que sufrió el estado español por las consecuencias catastróficas de la guerra no se puede sostener», segons R. Moreno Fonseret: La autarquía en Alicante, 1939-1952, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1994, p. 49.

3 Per a una visió general, vegeu VV AA: «La política econòmica del primer franquisme a Catalunya», L’Avenç, núm. 149, juny 1991, pp. 24-59. Per a una interpretació de la política econòmica del franquisme, J. M. Esteban: «La política económica del franquismo: una interpretación», dins P. Preston: España en crisis. Evolución y decadencia del régimen, Madrid, 1978, pp. 147-180. Per a l’evolució industrial, A. Carreras: «La producción industrial española 1842-1981. Construcción de un índice anual», Revista de Historia Económica, núm. 1, any II, pp. 127-157. C. Barciela: «Algunas cuestiones sobre la agricultura española durante el franquismo», Áreas, núm. 10, 1989. J. M. Gómez Hernández: «Autarquía económica y descontento social en los pueblos de Albacete (1939-1959), dins I Encuentro de Investigadores del Franquismo, Barcelona, 1993, pp. 130-133. Pel que fa al País Valencià i des del punt de vista agrari, E. Reig: «L’autarquia», dins Història de l’economia valenciana, València, Generalitat Valenciana, 1983, pp. 285-288. Pel que fa a l’arròs, E. Beltran i Fos: La problemática del arroz en el País Valenciano, València, Conselleria de Treball de la Generalitat Valenciana, 1980, pp. 29-68. R. Moreno Fonseret: op. cit. F. Sánchez: Autarquia al País Valencià, València, Universitat de València, 2000.

I. LES RAONS DEL MANTENIMENT DE LA POLÍTICA ECONÒMICA I LA SEUA LEGISLACIÓ

Ni les circumstàncies internacionals amb què s’escudava contínuament el franquisme, ni les pressions per part d’una oligarquia agrària per poderosa que fóra, poden explicar per se l’obstinació a mantenir una política econòmica a totes llums més que insuficient, completament negativa per molt que el discurs típicament agrarista del règim es repetira fins a la sacietat. La presentació de l’àmbit rural com a reserva inesgotable de l’Espanya «unida y eterna», no pot enganyar-nos donat que «los hechos probaron los límites del significado verbal que el régimen daba a su pretendido agrarismo».1 Sense voler restar importància a l’agrarisme dominant en el discurs ideològic del primer franquisme, l’opció industrialitzadora s’afirmava com l’element fonamental de la seua política eco-nòmica. Per això la insistència en el discurs agrarista s’entén més aviat per l’exis-tència de preus oficials, la manca de coherència i preparació, la voluntat de tranquil·litzar els grans i mitjans propietaris, etc., una retòrica que, al capdavall, tractava d’encobrir la veritable política econòmica. D’eixa manera, el règim sorgit de la Guerra Civil pagava d’alguna manera un amarg deute moral i material. D’altra banda, es pot parlar de tot tipus de corrupteles, que, a nivell local ja van començar només acabar la guerra.

El discurs franquista, doncs, comportà fins i tot un intent de compatibilitzar la política agrària amb la industrial. S’intentà d’incrustar en el camp valencià una sèrie de productes agraris íntimament lligats a la indústria, com ara el cotó. En nombrosos llocs es van muntar cotoneres, magatzems dedicats a acollir la producció de cotó i que, per regla general, van acabar en el desastre més absolut, com ja havia succeïtt al segle passat, quan s’intentà substituir la seda pel cotó.

Els suposats estralls de la guerra en l’agricultura no van tenir una importància especial, encara que va disminuir el cultiu dels productes d’exportació, però fins ben entrats els anys seixanta se seguia sostenint que aquest retrocés era degut als efectes catastròfics de la Guerra Civil. La superfície dedicada als conreus de més difícil recuperació es va mantenir estable i la resta de conreus tampoc van patir massa els efectes de la contesa. Per tant, «la teoría de la recesión económica postbélica que sufrió el Estado español por las consecuencias catastróficas de la guerra no se puede sostener»,2 encara que la guerra significà la interrupció d’un procés expansiu de l’agricultura espanyola i en particular de la valenciana. Però els àmbits oficials van anar dissenyant una explicació de la crisi agrària directament relacionada amb la contesa, i més concretament per les destruccions dutes a terme per l’enemic, és clar. Amb tot, els estudis confirmen que la magnitud de les destruccions fou limitada i incapaç per ella mateixa de produir una crisi de llarga durada.

Tots els camins ens porten a cercar altres camps explicatius: la pertinaz sequía, al·lusió vàcua que feia el règim a l’hora de valorar la incidència interna en la crisi agrària, si bé va existir, va tenir una incidència mínima. Més aviat cal apuntar a l’escassesa de fertilitzants i, sobretot, als efectes nocius de l’intervencionisme corporativista del règim. És a dir, cal que dirigim el nostre enfocament cap altres elements, i aquests són sens dubte purament polítics.

A la memòria col·lectiva s’ha afegit una variable distorsionadora incorporada pel mateix règim, amb portacions successives dels nostàlgics i d’altres sectors força reaccionaris de la societat actual. Amb la sobrevaloració dels acon-seguiments econòmics posteriors, han intentat –i es pot afirmar que amb bastant d’èxit– donar una altra imatge, quan en realitat la qüestió fou bastant diferent, encara que aquest aspecte serà analitzat més endavant. A la fi, el mite econòmic del franquisme, que consistia a aconseguir una política autàrquica de manera totalitària, basada en la creença que l’economia del país «podía funcionar en base a la disciplina militar, la confianza en las medidas represivas como única respuesta a la indisciplina econòmica», va inspirar un sistema intervencionista complicat i aclaparador que, «más que ineficaz, resultó dañino para la economía».3

L’autarquia va ser una iniciativa política del mateix règim, que optà per l’intervencionisme, controlant la producció i el consum i que, pel que fa al País Valencià, es pot constatar mitjançant unes consideracions epidèrmiques: en primer lloc, i seguint el discurs agrarista del franquisme, observem un fenomen de re-ruralització de la població activa, donat que en 1950 era del 47,3 % front al 46,4 % de 1930. La manca d’adobs i d’insecticides era palesa: en 1945 al port de València entrà la desena part del moviment del final dels anys vint. I encara que desconeixem l’evolució