L'atzarosa vida d'Enrique Blat: Un empresari republicà del Camp del Túria (1879-1951)

By Joan J. Adrià i Montolío, Josep Maria Jordán Galduf and Ramir Reig Armero

La historia de Enrique Blat (1879-1951) es la biografía singular de un hombre corriente y un fiel reflejo, al mismo tiempo, de los temores, las esperanzas y las frustraciones de buena parte de sus contemporáneos.
Molinero por tradición familiar, se inició en la aventura empresarial con una fábrica de conservas vegetales que, hasta que quebró, el año 1929, llegó a tener una significativa actividad exportadora en Europa y en América. De existencia más bien efímera fue la destilería de licores que montó en Caracas con su hermano. El empresario regresó enfermo a Liria dos años más tarde. Republicano desde su infancia, trabajó de escribiente municipal y participó activamente en la vida política local. El desastre de 1939 le afectó trágicamente. La represión franquista le dejó sin faena y se encarnizó con su familia. Sobrevivió aún al triste ambiente de la posguerra ingeniándoselas para ganarse la vida.
La vida de Enrique Blat es, por tanto, excepcional y normal al mismo tiempo, una aventura que nos sitúa en el tiempo que le tocó vivir.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Nov 3, 2014
• ISBN: 9788437093710

Book preview

I.EL MOLINER DE L’ELIANA (1879-1904)

Els records de vegades són tan vius que es poden tocar. Uns documents, uns objectes, unes fotografies, ens poden fer reviure intensament persones i situacions del passat. Però amb més facilitat encara ho poden aconseguir les paraules plenes d’estima d’una filla o d’una néta en rememorar les vivències del pare, de l’avi o d’altres éssers que ompliren la realitat pretèrita. Un passat zelosament guardat gràcies a tanta estima. Un univers que, ara, a través de les confidències familiars –més que no a través dels objectes, els documents o les fotografies–, comença a cobrar novament vida i el recuperem per a la memòria.

DEL MOLÍ DEL ROSER AL MOLÍ DE LA LLUNA

El molí del Roser avui ja no existeix. Era un molí fariner que hi havia antigament a Vilamarxant, un dels pobles de la comarca del Camp de Túria. Com n’hi havia també d’altres. Estava situat a l’eixida de la població, tot just travessar el barranc de Teulada. Allí va nàixer Enrique Blat Guerrero, el dia 14 de juliol de 1879. L’endemà mateix el batejaren en l’església parroquial d’aquell municipi. És el que solia fer-se en aquell temps: batejar l’infant l’endemà de nàixer per si de cas moria, cosa no gens improbable; així guanyaria el cel un angelet nou. Li posaren, a més, el nom del sant del dia que el van batejar, sant Enric, emperador alemany.¹

L’any que nasqué Enrique en feia quatre ja que Alfons XII havia entrat a Madrid com a rei, tres que la monarquia restaurada s’havia dotat d’una Constitució eclèctica destinada a durar decennis i decennis, i un que el general Martínez Campos havia aconseguit aturar la primera guerra d’independència de Cuba mitjançant un conveni transaccional, la pau de Zanjón. Lleó XIII regia l’Església Catòlica. Guillem I regnava sobre el Reich Alemany, que Otto von Bismarck governava com a canceller, i Victòria I sobre l’Imperi Britànic, amb Benjamin Disraeli al capdavant del govern. Jules Grévy presidia la República Francesa, i Rutherford B. Hayes els Estats Units d’Amèrica.

El mateix any que Enrique Blat va nàixer, el jove rei Alfons XII, viudo als vint-i-un anys, es casà amb la seua segona esposa, Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, austríaca i, en opinió del mateix rei, no massa bonica. Els interessos de la dinastia, però, eren els interessos de la dinastia i, al capdavall, tota la cort sabia que el rei es consolava amb la seua amant, la cantant d’òpera Elena Sanz, amb la qual va tenir tres fills. Per aquells dies, a més, el polític més hàbil i influent de l’època, Antonio Cánovas del Castillo, conservador i estudiós de la història, tornava a presidir el consell de ministres, després d’un temps fora del govern. I en plena marea reaccionària uns quants obrers i intel·lectuals marxistes –amb Marx encara viu–, reunits a Madrid en un banquet entorn de Pablo Iglesias, fundaven el Partido Democrático Socialista Obrero Español.

Aquell 1879 nasqueren també Josif Stalin i Lev Trostki, a les terres del tsar rus, i Albert Einstein a les del kàiser alemany. I passaren moltes altres coses, algunes carregades de futur. A Nord-amèrica, per exemple, Thomas Edison, l’inventor per antonomàsia, mostrava en diverses exhibicions públiques la llum sorprenent de la bombeta elèctrica, destinada a transformar la vida quotidiana d’aquella generació. A Alemanya, Werner Siemens construïa la primera locomotora elèctrica. I a França, Louis Pasteur descobria el principi de la vacunació. Les lletres i les arts vivien una etapa brillant en què la maduresa d’algunes obres i corrents coexistia, no sense conflictes, amb l’obsessió innovadora d’altres. Els pintors impressionistes sacsejaven el gust burgès, el realisme dominava la narrativa de les llengües més influents i la música rebia l’impacte de les innovacions wagnerianes. El mateix any que nasqué Enrique Blat, Fedor Dostoievski publicava Els germans Karamàzov, Johannes Brahms estrenava el seu Concert per a violí i orquestra, i Piotr Txaikovski l’òpera Eugene Oneguin. Més a prop, a Madrid, Benito Pérez Galdós concloïa les dues primeres sèries dels Episodios nacionales, i Marcelino Menéndez Pelayo donava els últims tocs a l’obra que el consagraria com a savi entre els savis més ultramuntans, la Historia de los heterodoxos españoles, que començaria a publicar l’any següent. I a les proximitats de Santillana del Mar, a Cantàbria, Marcelino Sanz de Sautuola descobria les coves d’Altamira.

Quan nasqué Enrique Blat, els veïns dels pobles del Camp de Túria es trobaven sota els efectes d’un sorprenent fenomen natural que els havia deixat bocabadats. Segons apuntà anys després el cronista de Llíria Domingo Uriel:

por los meses de Mayo y Junio de 1879, se produjo en toda esta comarca una fenomenal invasión de mariposas procedentes de África, que todo lo irrumpieron; pero seguidamente surgió otra de pajarillos insectívoros que acabaron con los lepidópteros (Martí, 1986, II, p. 492).

Els pares d’Enrique eren llirians: Francisco Blat i Carmen Guerrero. El pare procedia d’una família de moliners des de temps immemorial (potser això explica el cognom Blat). L’avi Bruno havia estat moliner a Llíria, al molí de l’Om. La mare d’Enrique procedia, en canvi, d’una família de teixidors: l’avi Vicent tenia un taller al poble, algunes terres (d’horta i de muntanya) i una casa que amb el temps serà el domicili familiar d’Enrique.

Moliners i teixidors han estat sempre uns oficis tradicionals molt vinculats a una societat agrària. Com ho era aleshores el Camp de Túria, on hi havia també una certa emigració. Alguns components de la família Guerrero, per exemple, hagueren de fer camí cap a les Amèriques. Madoz al·ludeix a «la escasez y falta de trabajo que hubo en los últimos años» (Madoz, 1847, p. 309), i descriu de la manera següent l’economia de Llíria a mitjan segle XIX:

La general es la agrícola (trigo, cebada, maiz, judías, garbanzos, habas, lentejas, hortalizas, frutas, alfalfa, hoja de morera, algarrobas, higos, aceite y vino; esparto y caza), encontrándose toda clase de artes y oficios mecánicos, 9 telares de lienzo casero, 18 fabricantes de esteras y sogas, 5 fábricas de aguardiente, 3 alfarerías, 6 molinos harineros y 1 de aceite, 1 tenería de curtidos, 3 confiteros y cereros, etc. El comercio se hace al por menor con los artículos necesarios para el consumo de todas las clases, exportándose pleita a Zaragoza y nieve, carbón, granos y caldos a Valencia (Madoz, 1847, p. 311).

Si bé hi havia altres cultius que aleshores podien ser més rendibles, el forment ocupava encara una part important de les terres de secà i regadiu de la comarca. S’atenia així una necessitat bàsica en una societat de baix nivell de renda i poca circulació de diners. El llaurador s’assegurava l’autoconsum de gra i destinava la resta de la producció al mercat. Lògicament, els rendiments eren més alts al regadiu, on el forment es cultivava de novembre a juny i es combinava la resta de l’any amb altres productes (com ara la dacsa, la ceba o altres hortalisses) en una rotació de cultius que hi era clàssica (Pérez Puchal, 1963, p. 172).

Els molins realitzaven la transformació del gra en farina. S’ubicaven al costat de sèquies, el cabal de les quals els feia funcionar. Hi havia molins a Vilamarxant, al costat de les sèquies que deriven aigua del riu Túria; la que activava el molí del Roser era la del Cinc, un braç de la sèquia Major que continua cap a Riba-roja (Piqueras et al., 1995, p. 201). Hi havia molins a Llíria, al costat de la sèquia Major que porta l’aigua de la font de Sant Vicent. I hi havia molins al costat de la sèquia Mare de Benaguasil que deriva aigua del riu Túria i la reparteix –mitjançant distints braços– pels termes de Benaguasil, la Pobla de Vallbona i l’Eliana (Piqueras et al., 1995, p. 195).

Els moliners no solien ser els propietaris dels molins, sinó que els llogaven als seus propietaris. Alguns estaven dècades i dècades al mateix molí. Això solia ser signe de certa prosperitat i d’acompliment d’expectatives. Altres, descontents amb el lloguer o amb els guanys, provaven a diversos llocs, desenvolupant una mena d’itinerància que els feia recórrer molts molins fins a trobar-ne un que reunira les condicions suficients per a animar-los a instal·lar-se amb voluntat de permanència. Precisament, uns mesos després del naixement d’Enrique Blat, la seua família es va traslladar a un molí situat prop de l’Eliana, a uns metres de la Torre del Virrei, vora la sèquia de Gallipont. Era el molí de la Lluna, que encara es conserva, amagat entre les parets d’una fàbrica inactiva des de fa temps i els canyars i les bardisses que creixen vora la sèquia. Una edificació impressionant –com un gran mas–, amb el nom del molí a la porta, sota un taulell de ceràmica amb una lluna en fase creixent; una llarga façana, amb nombroses finestres i un eixint de caràcter defensiu, presidida per un rellotge de sol.

Feia ja uns anys que aquest molí l’havia llogat l’avi Bruno, que deixà Llíria per instal·lar-s’hi segurament desitjós d’assegurar una major estabilitat als seus ingressos: els aguts cicles de sequera de la font de Sant Vicent, en minvar el cabal de la sèquia Major, afectaven negativament tots els molins llirians, obligantlos a períodes d’inactivitat; per contra, les sèquies amb aigua del Túria, com la de Gallipont, gaudien d’un cabal molt més regular. Entre els papers d’Enrique encara es conserva l’inventari fet al molí de la Lluna el dia que se’n féu càrrec Bruno. Llàstima que no porte data ni es conserve en bones condicions. La descripció i valoració de les tres moles i la resta d’eines –«ahinas movibles» diu el document, en un exemple extraordinari de com el valencià parlat contaminava el castellà escrit– conclou amb una declaració formal de traspàs, òbviament redactada per un professional de la ploma i el tinter, entre el llogater anterior i Bruno Blat:

Estando y encontrando conforme este inventario y justo y arreglado el justiprecio hechos por los peritos en él inscritos, yo Joaquin Peiró y Peiró, como arrendatario saliente, doy mi conformidad en un todo, haciendo entrega de todos cuantos efectos quedan detallados y constituyen los arte-factos, muelas, ahinas y efectos en el consignados. Yo Bruno Blat é Izquierdo arrendatario entrante [ací el document està trencat i s’han perdut algunes paraules] haberme hecho cargo de los efectos, muelas, ahinas y demas que constan y son anexas al molino, prometiendo devolver en el mismo ser y estado el dia de su vencimiento. Y la firma el Joaquin Peiró y por el Bruno Blat, que manifiesta no saber, lo hacen los testigos presentes abajo firmados.

Francisco substituí son pare al capdavant d’aquest molí l’any 1880, tot just quan l’Eliana començava a conformar-se com un menut nucli de població dins del terme municipal de la Pobla de Vallbona. Uns anys abans, arran de la desamortització de Mendizábal, el marquès de Casa Ramos de la Fidelidad havia adquirit allí la casa i les terres que pertanyien a l’orde dels frares carmelites calçats des del segle XVI, i el nombre de jornalers i llauradors s’havia ampliat. S’hi va construir un magnífic palau sobre la vella residència dels carmelites i s’hi incrementà el nombre de cases dels treballadors del camp, cadascuna amb l’escut del marquès sobre la porta.

El molí de la Lluna no era aleshores l’únic de l’Eliana. Al costat del barranc de Mandor hi havia dos grans molins més, que amb el pas del temps es convertirien en fàbriques de pinsos i borra, respectivament. D’un d’ells es féu càrrec per aquella època Secundino Blat, germà de Francisco, la família del qual havia d’arrelar a l’Eliana, on el cognom Blat encara perdura. De fet, un descendent d’ell, Secundino Blat Murgui, serà el penúltim alcalde pedani de l’Eliana, poc abans d’aconseguir el municipi la seua independència l’any 1958 (Jaén, 1979, p. 38).

Al molí de la Lluna va viure la família d’Enrique Blat durant prop de trenta anys. Un temps en què s’operaren notables transformacions econòmiques al conjunt del País Valencià i també al Camp de Túria (Jordán, 1981a, p. 52). El regadiu comarcal, la morera i el cànem hi foren progressivament substituïts per les hortalisses, i particularment per la ceba. Aquest cultiu es va veure estimulat per un increment de la demanda nacional i estrangera, i pel desenvolupament dels mitjans de transport (el ferrocarril i la navegació a vapor). D’altra banda, entre 1880 i 1890 la vinya tingué una expansió important al secà comarcal com a conseqüència de la plaga de la fil·loxera, que atacà els raïms francesos i féu augmentar les exportacions de vins espanyols (el decenni següent, però, s’esdevindria el contrari, en arribar la fil·loxera a Espanya). I fou a l’empara d’aquestes transformacions com es crearen dues línies de ferrocarril que comunicaren Llíria amb València: la de via estreta –«el tren de baix»–, inaugurada el 10 de juliol de 1888, passava per Benaguasil, la Pobla de Vallbona, l’Eliana i Paterna; mentre que la de via ampla –«el tren de dalt»–, inaugurada el 10 d’octubre de 1890, anava per Benaguasil, Vilamarxant, Riba-roja i Manises (Durán, 1995, p. 38).

REPUBLICANS I CACICS, DOS MÓNS EN CONTACTE

Enrique va ser el segon fill de Francisco Blat i Carmen Guerrero. El seu germà gran va nàixer dos anys abans que ell, el 1877, també al molí del Roser. Li deien com al pare, Francisco, i va morir l’any 1926. Després d’Enrique, el matrimoni encara tindria dos fills més al molí de la Lluna. El tercer, Vicente, va nàixer l’any 1883, va emigrar a Amèrica el 1911 i tornà per morir a Llíria l’any 1951. La darrera, l’única filla, era Consuelo i morí al mateix molí de la Lluna mentre jugava: tirava una moneda a l’aire i l’empomava amb la boca, però una de tantes voltes la moneda se li posà a la gola i s’ofegà.

El pare d’Enrique, Francisco, era republicà, com també ho havia sigut l’avi, Bruno. Lluny quedava el sexenni revolucionari que va viure Espanya entre 1868 i 1874, i que inclogué la curta experiència de la I República. Aleshores, la burgesia no oligàrquica i les forces progressistes i republicanes van tractar de democratitzar el país i avançar en la seua modernització econòmica i social. Al llarg de la perifèria mediterrània, sobretot als nuclis urbans, s’estengué el republicanisme. També arribà a Llíria. A València fou el republicanisme de Pi i Margall el que més va arrelar entre les classes populars, atès el seu contingut social. Tanmateix, el context no va ser massa favorable per al nou règim (hisenda pública exhaurida, guerra carlina, etc.). S’hi aguditzaren els conflictes socials, i també el temor dels grans propietaris a l’evolució de les coses. Aquests no van parar de conspirar fins al colp militar de Sagunt, el 29 de desembre de 1874, que obrí el camí de la Restauració monàrquica en la persona d’Alfonso XII. Entre els conspiradors es trobava, precisament, el marquès de Casa Ramos, un dels polítics conservadors més notoris de la província de València (Yanini, 1984, pp. 33-35; Martí Martínez, 1990, p. 140).

Amb la Restauració havia arribat el restabliment de l’ordre social i l’enfortiment dels mecanismes tradicionals de poder. Al capdavall, l’estabilització d’un sistema de dominació oligàrquica que tenia el caciquisme com a base. Hi havia un règim que permetia la substitució, un tant artificial, entre el Partit Conservador i el Partit Liberal en el poder. Una façana parlamentària aparentment democràtica, darrere la qual hi havia les relacions de subordinació i dependència que derivaven de les estructures de propietat existents. La cúpula de poder la conformaven els grans propietaris i l’alta burgesia agrària i de negocis; per sota, la burgesia industrial, els llauradors acomodats i les classes mitjanes de les ciutats (comerciants, artesans, etc.); a la base, la massa de treballadors del camp i els obrers industrials.

El republicanisme recolzava en les classes mitjanes urbanes i en les masses populars, però era difícil trencar l’esquema bipartidista ordit a Espanya en benefici dels poders tradicionals. A la ciutat de València el republicanisme blasquista va aconseguir els primers èxits electorals el 1891, després d’haver-se implantat el sufragi universal a l’Estat Espanyol l’any anterior. Blasco Ibáñez havia fundat el setmanari La Bandera Federal l’any 1889, tot prenent partit pel republicanisme de Pi i Margall (Reig, 2002, p. 28; Martí Martínez, 1990, p. 159), i era aquesta la línia política amb la qual simpatitzaven els