Vapor Negre: Barcelona steampunk, 1911

By AAVV

A la Barcelona del 1911, el desenvolupament tecnològic propiciat per l'aigua hipercalòrica, que genera vapor a mil graus centígrads, ha situat la ciutat i Catalunya com a punta de llança d'una nova revolució industrial. L'Estat espanyol i algunes potències estrangeres, però, volen apoderar-se d'aquesta aigua prodigiosa, i no dubten a recórrer a l'espionatge i el crim per aconseguir-la, en una Barcelona sacsejada per l'anarquisme. Mentrestant, al barri del Poblenou, la jove inventora Emma Brotons ha creat una màquina per viatjar en el temps que és utilitzada per cometre assassinats. El detectiu privat Edgar Perot i el seu ajudant, l'anarquista Mateu Bandera, seran els encarregats de seguir les pistes per esbrinar qui hi ha darrere dels crims.
Teniu a les mans una antologia en forma de fix-up, constituïda per onze relats d'onze grans plomes de la literatura de gènere, que comparteixen escenari i alguns personatges. Es poden llegir independentment, però junts configuren una trama que hibrida el gènere negre i l'steampunk, un moviment que ha transcendit la literatura per desenvolupar tota una cultura al seu voltant.

Autors: Jordi Font-Agustí, Teresa Solana, A. Munné-Jordà, Empar Fernández, Andreu Martín, Margarida Aritzeta, Salvador Macip, Susana Hernández, Inés Machpherson, Carme Torras, Jordi de Manuel.

Il·lustrador: Carlos Acedo

• Language: Català
• Publisher: Editorial Clandestina/Crims.cat
• Release date: Mar 20, 2023
• ISBN: 9788419627100

Book preview

LA CIUTAT HIPERCALÒRICA

JORDI FONT-AGUSTÍ

Jordi Font-Agustí (Badalona, 1955). Enginyer i filòleg. Ha publicat, entre altres, les novel·les, Els silencis de Betúlia (Premi Ciutat de Badalona 1999), Contracorrent (Premi El lector de l’Odissea 2000), Traficants de llegendes (Premi de ciència-ficció UPC 2003), La febre del vapor (Premi Manuel de Pedrolo 2010 i Premi Ictineu 2011) i L’herència japonesa (2017). És membre de la Societat catalana de ciència-ficció i fantasia.

Illustration

La ciutat hipercalòrica

El 2 de juny de 1911, l’enginyer i empresari Carles Emili Montañès va arribar amb el seu Hispano-Suiza model Alfonso XIII a la cantonada de l’avinguda del Tibidabo amb la carretera d’Horta. Allà s’aixecava la Torre Andreu, l’hostatgeria privada i discreta acabada d’inaugurar que proclamava que el modernisme amb floritures, rajoletes de colors i gàrgoles amb forma de drac era l’estil dels triomfadors de la ciutat i del país. El xofer es va aturar davant la porta principal i, no havia tingut temps de parar el motor de turbina de vapor hipercalòric, que un grum va sortir a obrir la portella de l’automòbil. En Montañès va entrar al vestíbul a l’hora en punt que havien quedat i al mig de la sala ja l’esperava palplantat mister Frederick Stark Pearson. Els dos homes feren una encaixada de mans mentre es miraven als ulls a través dels respectius monocles irisomètrics. Tots dos devien veure en l’altre motius per confiar-hi, perquè les espatlles es relaxaren i sortiren al carrer convidant-se l’un a l’altre a passar primer.

En Montañès estava convençut que l’economia basada en l’aigua hipercalòrica acabaria deixant pas a un nou paradigma tecnològic i que, en un moment o altre, les màquines, les turbines i els electrodomèstics accionats pel supervapor que produïa acabarien deixant pas a un món regit per l’energia del futur: l’electricitat. Havia buscat finançament en els banquers catalans per al seu gran projecte d’electrificació del país, però els Arnús i els Jovers no creien que el ric i exuberant món en què vivien presentés cap símptoma d’esgotar-se. Els banquers anglesos que anà a trobar sí que pensaven que seria una bona aposta, però no es refiaven de la seguretat de la inversió després de veure com havien anat les coses a la Setmana Tràgica. Aleshores en Montañès havia entrat en contacte amb en Pearson, que ja havia posat en marxa clarividents negocis de producció d’electricitat a Amèrica i buscava on invertir a Europa. La reunió que tindrien aquell matí havia de ser decisiva i l’enginyer català tenia clar que l’havia de fer pujar al Tibidabo perquè contemplés el pla de Barcelona, el Baix Llobregat i el Vallès i veiés amb els seus propis ulls on li comprarien el corrent que produïssin a les centrals hidroelèctriques que construirien als Pirineus.

Feia una temperatura esplèndida i, en ser al carrer, en Pearson sentí que aquell clima li eixamplava l’esperit. Estava observant les cases senyorials de l’avinguda quan un tramvia d’un sol cotxe es va aturar davant mateix de l’hotel.

—Sembla que aquest puja a aquesta muntanya on m’ha dit que aniríem, oi? —va preguntar amb un to eufòric mentre assenyalava el cartell del tramvia.

—Sí, però he vingut amb el meu automòbil nou, fabricat aquí a Barcelona mateix, i m’agradaria que el provés.

—I no hi podem anar amb el tramvia? Em faria gràcia.

En Montañès feu una indicació al xofer perquè seguís el tramvia i hi pujà seguit d’en Pearson.

Un cop al Tibidabo, voltaren pel costat de les atraccions, que a aquella hora mandrejaven mentre els operaris els obrien les tapes per deixar a la vista els engranatges, les llebes i els pistons de vapor per posar-les a punt, i s’acostaren a la barana. A dreta i esquerra de la ciutat de Barcelona, arran del Besòs i al Baix Llobregat, hi havia boscos de xemeneies que llançaven a l’aire columnes de fum primes i verticals. A la desembocadura del Besòs s’hi veia girar la gegantina roda dentada del transport submarí amb Mallorca.

—Veig molt poc fum per a tanta fàbrica —digué en Pearson.

—Recordi que treballen amb aigua hipercalòrica i, com que aquesta aigua quan arriba als 100 °C deixa anar el vapor a 999 °C, es crema deu vegades menys carbó —explicà en Montañès amb diligència—. Però quan l’aigua s’acabi...

Al peu de les xemeneies es veien els edificis industrials, competint els uns amb els altres en façanes historiades, motllures amb flors acolorides, cúpules de coure enverdit i canonades de ferro i coure entrant i sortint i anant d’una nau a l’altra. Al mig, la ciutat mostrava la seva quadrícula de ciutat jardí, aquí i allà s’albiraven els edificis singulars, amb cúpules giratòries i sistemes de calefacció i refrigeració de vapor hipercalòric, pels carrers circulaven tramvies i, per les avingudes, trens elevats. Al fons, al port, una flota de vaixells amb turbines de vapor hipercalòric carregava i descarregava les mercaderies que hi arribaven i en sortien amb supercamions, autogirs i trens subterranis.

En Pearson feu una escombrada amb la mirada, posà cara que li agradava el que estava veient i adreçà un gest a en Montañès perquè comencés l’explicació, que era evident que duia ben preparada.

—Les centrals hidroelèctriques les construirem als Pirineus. Les muntanyes no es veuen des d’aquí, és clar, perquè són a cent seixanta quilòmetres.

—No és cap problema, he fet subministraments elèctrics a més distància.

—I per consumir el corrent hi ha les fàbriques que veu: tèxtil, metal·lúrgia, alimentació, química... Les que veu aquí, i les que hi ha a la nostra esquena, al Vallès...

—I el transport ferroviari, no se n’oblidi —el va interrompre en Pearson—, que fa de molt bon electrificar i, a més, permet fer negoci immobiliari a mesura que les línies avancen.

Quedaren en silenci i miraren el paisatge. No els feia falta dir-se res per saber que tots dos coincidien que eren davant d’una magnífica oportunitat de negoci així que l’era del vapor comencés a anar de baixa. Tampoc els calgué fer-se un signe d’intel·ligència per saber que tots dos esperaven i desitjaven que aquesta decadència comencés ben aviat.

Amagat rere l’estació del funicular, el detectiu privat Edgar Perot observava els dos homes i intentava sentir la conversa amb una trompeteta que li havien venut com a amplificadora del so, però que resultà que no els captava bé quan estaven d’esquena. Tot i així, en va tenir prou per entendre que parlaven d’un gran projecte per conduir quantitats ingents d’electricitat a Barcelona i la rodalia per substituir l’aigua hipercalòrica.

Acabada la conversa, els dos homes anaren cap on els esperava el xofer amb l’Hispano-Suiza. Quan l’automòbil enfilà la carretera de baixada, el detectiu privat va anar a pas viu cap a l’estació del funicular. Hauria estat més senzill seguir-los amb el seu automòbil que haver-se hagut d’enfilar al tramvia i al funicular, però l’havia dut al taller perquè el repassessin de pintura i no estava llest encara. Se sentia molt cofoi del seu Berliet de la primera fornada modificat per funcionar amb una màquina de vapor hipercalòric. Mentre el tramvia baixava fent xisclar les vies, en Perot es va treure una llibreteta de tapes negres de la butxaca i va prendre notes del que havia pogut captar de la conversa amb la meticulositat amb què ho feia tot, i més ara que havia de donar comptes de totes les perquisicions que feia a l’Enric Prat de la Riba, el president de la Diputació de Barcelona i impulsor de la Mancomunitat.

La feina no li havia anat mai malament perquè en aquella ciutat hiperactiva i hipercalòrica sempre hi havia qui li encarregava la tasca de trobar un sabotejador a la fàbrica, localitzar una filla que havia fugit amb un Don Joan, atrapar un saltataulells que s’havia volatilitzat amb la caixa, trobar els draps bruts de l’amo de la competència o saber on vivia l’amant del marit. Feia tres mesos que s’havia presentat al seu despatx, que era al tercer pis d’un edifici del Paral·lel, un home corpulent, amb vestit negre i bombí. Li havia donat una targeta amb capçalera de la Diputació de Barcelona en què sota el seu nom deia «assessor de seguretat» i, sense demanar permís, havia fet una inspecció ocular al despatx, al salonet contigu i al bany. Mentre anava fent la revisió sense cap escrúpol per obrir calaixos i armaris, li havia dit:

—El president de la Diputació el vol al seu despatx demà a les nou del matí. No hi falti.

No, no podia faltar-hi, els seus clients eren de famílies benestants, gairebé tots militants de la Lliga, que l’havien anat recomanant els uns als altres, i no li estranyaria que fossin ells qui l’haguessin suggerit al seu cap de files.

En arribar a la porta del Palau a la plaça de Sant Jaume, ja l’esperava l’assessor de seguretat, que el conduí de seguida fins al despatx del president. En Prat de la Riba amb prou feines li arribava a l’espatlla, però transmetia una autoritat que de seguida el predisposà a escoltar-lo amb atenció i respecte.

—Aniré al gra —digué amb el seu accent vallesà—, necessito un detectiu privat de confiança i me l’han recomanat molts prohoms dels quals em refio i que han fet servir els seus serveis; necessito algú que es pugui bellugar amb comoditat entre industrials, rendistes i gent que remena diners.

L’Edgar Perot va fer un gest de gratitud i va esperar que el president continués.

—Com vostè ja sap, l’aigua hipercalòrica que fa moure les màquines de vapor del nostre país l’obté i la distribueix una empresa pública de la qual són accionistes les quatre diputacions catalanes i que treballa amb una discreció extrema. En els darrers mesos hem tingut intents d’intrusió a les empreses encobertes que distribueixen l’aigua hipercalòrica amb diferents aparences: cadenes de lleteries, banys d’aigües termals a domicili, productes químics... També ens han reportat episodis d’espionatge industrial a algunes de les grans empreses que la fan servir. Tot sembla indicar que algú va darrere de la procedència de l’aigua hipercalòrica i de la seva xarxa de distribució. Estem convençuts que no es tracta de lladres que volen vendre quatre sitres d’aigua de contraban, sinó d’una operació organitzada per gent poderosa que vol atacar aquest país tallant el flux de la sang que tanta vitalitat li dona. I aquí és on entra vostè: vull que amb la discreció i amb la tapadora d’investigador d’estafes i adulteris indagui qui són els personatges o l’organització que hi ha darrere dels intents d’intrusió.

S’havia posat a la feina de seguida. Va tornar amb més assiduïtat al Liceu, al Palau de la Música i als teatres del Paral·lel, es va deixar caure sovint per l’Ateneu Barcelonès i es va fer trobadís a antics clients a qui no li era difícil pressionar una mica per estirar-los la llengua.

El tramvia va arribar al final del trajecte, les vies van xerricar i la màquina va deixar anar un raig de vapor per acomiadar els passatgers. La següent tasca que tenia l’Edgar Perot aquell matí era anar fins a Badalona, localitzar la taverna El Badiu, prop de l’estació de tren, i trobar-se amb un tal Mateu Bandera. Feia un parell de dies, havia anat al Palau de la Diputació a donar novetats de les investigacions que havia fet i que li havien permès d’elaborar una primera llista de personatges que semblava que tenien massa interès en l’aigua hipercalòrica. En Prat de la Riba va fer cara de preocupació en veure els noms, va demanar-li que intensifiqués la recerca i li va dir:

—Si no aconseguim tenir ulls i orelles entre els treballadors de les empreses, no avançarem. Vull que agafi com a ajudant un anarquista que ja treballa per a nosaltres com a informador. Es diu Mateu Bandera.

—Sobretot, tingui molta cura de no posar-lo en un atzucac —havia afegit l’assessor de seguretat—, no ens podem permetre una altra Setmana Tràgica, i tenir espietes com ell entre el sindicalisme ens és d’una importància cabdal. Com ja es pot imaginar, els anarquistes estan a la cerca i captura constant de traïdors i d’infiltrats, ja n’hem perdut mitja dotzena, però aquest Bandera és molt hàbil. L’home està molt ben connectat i informat, i ens consta que no juga a dues bandes, de manera que no s’escandalitzi si li veu fer coses que no li agraden: les hi tolerem com a pagament extra a canvi de la informació que ens proporciona.

Va agafar el tren elevat que baixava pel carrer de Balmes. Circulava a l’alçada de les teulades, però, aquí i allà, els edificis havien crescut enlaire i des de la finestreta del tren, sobretot quan anava a marxa lenta, podia veure com feinejaven a l’interior de les oficines i laboratoris. Si es tractava de domicilis i els estadants havien tingut la gentilesa d’oblidar-se de tirar les cortines, es podia veure com transcorrien les elegants vides familiars i, amb sort, alguna ciutadana sortint del bany de vapor. A l’estació d’intercomunicació de la plaça de la Universitat, va agafar el ramal que anava fins a l’estació de la M. Z. A. i, allà, el tren de superfície fins a Badalona. Al Poblenou, els edificis elegants amb cornises i cúpules s’anaven alternant amb fàbriques d’arquitectura modernista; passat el riu Besòs, però, les fàbriques, a més d’enviar a l’aire les columnes fines de fum de les calderes d’aigua hipercalòrica, ejaculaven fums i vapors de tots colors des de xemeneies que emergien de naus d’aspecte llòbrec. Ara totes les façanes eren d’un gris trist que feia parella amb el dels habitatges per a obrers.

La taverna El Badiu era un antre on semblava que el vapor no tingués ni tan sols la funció d’escapar-se de la cafetera. En un racó es veia una llar de foc apagada en què no hi havia instal·lat un radiador de supervapor com a la resta de tavernes i restaurants. L’ambient de la parròquia també semblava nostàlgic: ni monocles, ni patinets de vapor, ni botes altes, ni roba de cuir de moda. Les dones que entraven al local i passaven de llarg de la barra i les taules per desaparèixer rere les cortines del fons no duien ni cotilles de cuir amb reblons de coure, ni barrets de copa, ni la típica maleteta amb els adminicles sexuals de vapor, sinó vestits de meuca tradicional.

El tal Mateu Bandera resultà ser un home uns deu anys més jove que ell —uns trenta-cinc, per tant—, barba deixada, ulls de peix bullit i una copa d’aiguardent a la mà, però l’Edgar Perot s’adonà de seguida que sota aquella aparença volgudament anodina s’hi amagava un perla de qualitat.

—Què beu? —li va preguntar per congraciar-s’hi—. En vol un altre?

—Anís del Mono, faig honor a la fàbrica que em va acomiadar.

—Per què?

—A vostè què més li dona? Ja s’ho pot imaginar, si sap què va passar en aquest país fa dos anys, oi?

En Perot no va contestar i es va adreçar al cambrer per demanar dues copes d’anís.

—Ja li han parlat de mi, oi? —va preguntar el detectiu, i quan l’home va fer un gest d’assentiment, continuà—: Necessito que m’indiqui homes i dones de la seva confiança per tal que jo els infiltri en algunes empreses perquè ens informin de si s’hi fan determinats moviments o, el que encara seria millor, que entri en contacte amb agents seus que ja treballin en aquestes empreses perquè ens facin la feina d’espieta a canvi d’una bona gratificació.

—Estic en disposició d’organitzar les dues coses, només m’ha de donar els detalls. —I mentre responia, els seus ulls no deixaven de repassar les dones que entraven i sortien de darrere les cortines. Quan en Perot el va interrogar sobre les dones amb un gest del cap i una mirada de complicitat, en Bandera va dir—: Miri, si ja està cansat d’adminicles de vapor que substitueixen la feina d’una bona destresa manual o bucal, si ja està fart de practicar-ho amb arnesos moguts a vapor per facilitar la feina, si enyora els temps en què una dona era un tros de dona amb tota la pell accessible i no una nina de porcellana amb barret fort, cotilla i botes altes, aquest és el seu paradís, amic meu.

—Ho tindré en compte, gràcies pel consell. —El detectiu feu un glop d’anís, deixà un sobre damunt la taula i digué—: Li sembla si seguim amb la feina? En aquest sobre trobarà els noms i les adreces de les empreses on hem tingut incidents. Estan per ordre de prioritat, però entendré que comencem per aquelles on ja tingui gent. Quan disposi de la persona adequada per infiltrar-la en cada empresa, jo faré que la contractin i li explicaré què ha d’esbrinar. També hi té un tant per a les despeses.

En Mateu Bandera es va ficar el sobre a la butxaca mentre feia gest que ho havia entès, que no patís. S’acabà la copa d’anís, la deixà a un costat i encetà la nova mentre en Perot li donava idees generals sobre el que havien de buscar els espietes. Quedaren que es tornarien a veure al cap de dues setmanes per saber les novetats; si hi havia alguna cosa urgent o molt significativa, que truqués al número de telèfon que li donava. També podia enviar-li una càpsula de transport pneumàtic a aquest número, però només si la informació no era comprometedora en cas que fos interceptada.

—Com el puc localitzar? Té telèfon? —preguntà en Perot.

—Ni telèfon, ni domicili conegut —respongué en Bandera amb un somriure—. Si m’ha de trobar o dir alguna cosa, telefoni aquí a la taverna.

S’aixecaren i l’home feu gest d’anar cap a les cortines.

—Me’n vaig a fer un clau amb una bona amiga i, després, a dormir, que he estat tota la nit de tronc. —Es mirà el detectiu amb un somriure burleta i afegí—: Fa cara de necessitar una mica de relaxament, vostè. No vol venir a tastar l’amor natural, tal com la mare natura el va concebre?

—Potser en una altra ocasió, ara tinc feina.

L’Edgar Perot va tornar cap a l’estació a pas de passeig. La fàbrica d’Anís del Mono destacava en mig de les seves veïnes per l’obra de maçoneria i les teules verdes vitrificades de la coberta parabòlica; més cap al nord, aquella ciutat industrial semblava que es dissolgués en un bany de vapor i fum i, per damunt de tot, la línia elevada del tren ràpid de mercaderies dibuixava una línia vermella sobre el cel.

Un cop a l’estació, veié que davant de la porta hi havia un parell dels nous taxis de dues places que havia posat en circulació l’empresa Cicles Requesens. Eren com una roda de moto de dos metres de diàmetre, a l’interior de la qual hi havia el selló i el manillar del xofer, el seient del passatger, el dipòsit d’aigua hipercalòrica i la maquineta de vapor el pinyó de la qual engranava amb la corona dentada de l’interior de la roda. Triomfava perquè permetia avançar a gran velocitat fent ziga-zagues enmig del trànsit dens de cotxes, carros de vapor, camions i tramvies. En Perot encara no havia gosat d’agafar-ne cap, però quan veié que un home que sortia de l’estació amb la pinta inconfusible de ser el director d’una fàbrica n’agafava un i li demanava al taxista que el dugués als laboratoris de la Cros, no dubtà a agafar-ne l’altre i demanar-li al motorista que el dugués fins al Paral·lel.

L’Edgar Perot havia fet el que fa tot detectiu privat en acceptar un cas: preguntar al client per què l’havia anat a buscar, de qui sospitava, quines evidències en tenia, si estava disposat a arribar fins al final... Les primeres respostes li havien arribat del president i del seu assessor de seguretat, però com que molts dels seus clients anteriors eren industrials militants de la Lliga i amb tota probabilitat tenien assignada una quota d’aigua hipercalòrica per a les seves indústries, també els feu servir de font d’informació. Arribà a la conclusió que des que es descobrí i es començà a distribuir i a emprar l’aigua hipercalòrica, no hi havia deixat d’haver intents d’espionatge industrial per trobar-ne la font. Empreses petites i grans i pillets de tots els pelatges ho havien provat i l’empresa pública se n’havia sabut defensar prou bé, però ara semblava, com havia dit el president, que no es tractava de «lladres que volen vendre quatre sitres d’aigua de contraban», sinó d’un atac fet per companyies, organitzacions o estats poderosos, amb bons recursos i, de ben segur, amb còmplices a dins. Per ajudar-se a planificar la feina, aquella tarda es disposava a dividir els possibles atacants entre els que només tenien interessos industrials o econòmics i els que podia ser que estiguessin actuant amb intencionalitat política, per bé que era conscient que la frontera entre uns i altres podia ser molt difusa.

Com que l’aigua hipercalòrica només se subministrava a empreses amb capital català, la llista de sospitosos industrials incloïa les companyies que no en tenien quota assignada i les grans corporacions d’arreu que podien estar-hi interessades. Per la banda dels interessos polítics, no seria d’estranyar que els atacs s’haguessin intensificat arran de la iniciativa de la Lliga d’unir les quatre diputacions catalanes en la Mancomunitat. La Lliga ho havia promogut, la Unió Federal Nacionalista Republicana de Rovira i Virgili hi donava suport, el president del Govern espanyol, José Canalejas, ja havia dit que ni ell ni el seu partit, el Partit Lliberal, s’hi oposarien, però ja s’havien manifestat ostensiblement a la contra els conservadors, el Partit Republicà Radical de Lerroux i alguns sectors díscols del Partit Lliberal. Sí, se li havia girat molta, molta feina. Agafà uns fulls grans de paper quadriculat i, a partir de les notes esparses que tenia al calaix i a la seva llibreteta, feu llistes per ordre de prioritat, escrigué al costat de cada nom quatre idees sobre com investigar-lo i afegí anotacions a la columna corresponent quan ja en tenia alguna dada. Repassà la quadrícula: hi havia anotacions al costat dels noms de Montañès i Pearson, que era evident que en portaven una de cap per canviar el vapor per corrent elèctric; també del president de l’Orfeó Català, que en Perot encara no tenia clar si és que només feia de comissionista o si realment estava al servei d’una potència forana; en la Maquinista Terrestre i Marítima, cada vegada que investigava algun peix gros es desprenia una pudor diferent; hi va incloure el bisbe de Solsona, que sempre havia predicat que el progrés duia el pecat i, de cop, s’havia interessat per com funcionaven les granges intensives que feien servir supervapor; i així fins a vint-i-tantes anotacions més. S’havia guanyat un bon àpat al Forn d’or i amb sort hi coincidiria amb