La fàbrica de gel

By Julià Guillamon

na història d’amor a Barcelona, a finals dels anys vuitanta. I la recerca d’un món personal on es barregen percepcions diürnes i nocturnes, lectures, pel·lícules i cançons pop. Julià Guillamon ha reescrit de dalt a baix la seva primera obra de ficció, fins al punt de fer-ne un altre llibre. I ha recuperat cinc contes inèdits sobre la identitat, l'escriptura i l’estranyesa del món. «La fàbrica de fred no era només un experiment. Sota la seva aparença hi havia una trama, una història. I, trenta anys després, el Julià fa com l’arqueòleg que destapa la vida que bategava sota la retícula de les runes d’una ciutat, i transforma La fàbrica de fred en La fàbrica de gel.»

• Language: Català
• Publisher: Galaxia Gutenberg
• Release date: Feb 3, 2021
• ISBN: 9788418526596

Julià Guillamon

Julià Guillamon (Barcelona, 1962) es escritor. Colabora habitualmente en La Vanguardia como columnista y crítico literario. En castellano ha publicado Jamás me verá nadie en un ring. La historia del boxeador Pedro Roca, Cruzar la riera y El barrio de la Plata. En catalán es autor, entre otros libros, de la novela La Moràvia y de una monumental biografía de Joan Perucho: Joan Perucho, cendres i diamants: biografia d’una generació.

Book preview

pingüins

La transformació.

Pròleg a La fàbrica de gel,

de Joan Tarrida

La fàbrica de fred

Quan, ara fa gairebé trenta anys, Julià Guillamon publica La fàbrica de fred (Empúries, 1991), ell mateix no havia arribat encara a la trentena. Tot just era autor d’un assaig sobre Joan Perucho i la literatura fantàstica i La fàbrica de fred era el seu primer llibre de creació literària.

En aquells anys, el Julià era un lector apassionat principalment d’escriptors marginals que havien fet dels gèneres considerats menors la raó de ser de la seva literatura: Barbey d’Aurevilly, Huysmans, Meyrink, Walpole, Beckford, Potocki, Beerbohm o Brion. Llegia i rellegia la Mesalina d’Alfred Jarry, La mòmia d’A. Conan Doyle o les Històries de fantasmes d’un arqueòleg de M. R. James. I passava hores als cinemes empassant-se films de sèrie B o les transgressions de Cocteau i Godard. En literatura catalana se submergia en els racons més apartats a la recerca de llibres d’escriptors menystinguts o oblidats que bé valien un rescat, com Quan comencem a patir de Juli Vallmitjana, o Quan els sentits s’afinen, de Ferran Canyameres, dos llibres significativament sobre la infantesa suburbial. Trobava inspiració en els assaigs de Paul Virilio sobre la velocitat i l’accident, en els no-llocs de Marc Augé i la instantaneïtat de Baudrillard. I els seus crítics de capçalera eren els qui, com deia Mario Praz, «em passa de vegades d’acomplir-me en un somni inútil, en un joc secret que em proporciona la satisfacció d’una aventura emmascarada».

La publicació de La fàbrica de fred va ser una sorpresa. El Julià oferia un llibre fora dels camins trillats que pretenia erigir-se en el seu propi gènere, sense voler-se hereu de ningú en el marc de la literatura en català. Se sabia expulsat dels cànons que pretenia marcar la crítica universitària de Joaquim Molas i els seus sempre fluixets hereus, cosa que tant li feia, en sentir-se més a prop de l’actitud extrema de Miquel Bauçà o Enric Casasses. El seu era un llibre radical, exigent, just quan la literatura en llengua catalana, amb la complicitat dels mitjans de comunicació sobretot públics i el cinisme d’alguns editors, s’encaminava embadalida a la recerca de la comercialitat, que no deixa de ser la persecució d’un fantasma. Si l’edició en català s’havia mogut en els darrers cinquanta anys per motius polítics i de salvaguarda cultural i lingüística, alguns editors menystenien aquesta visió com a periclitada i defensaven la necessitat de trobar el gran públic i convertir sense embuts l’edició en català en un negoci. De fet, la col·lecció «Tros de paper» de l’editorial Empúries, on el Julià demana que es publiqui el seu llibre, estava, ja aleshores, condemnada a la desaparició, des del moment que l’editorial havia engegat una nova col·lecció de narrativa i aviat l’aventura independent d’Empúries s’acabaria en ser comprada pel Grup 62 i més tard integrada a Planeta. La petició del Julià de ser publicat a «Tros de paper» forma part de la radicalitat de la seva proposta. S’estimava més ser el darrer d’una col·lecció que apostava per l’exigència literària que no pas encetar-ne una on la literatura no seria el criteri principal.

El Julià buscava com llegir i expressar una realitat que, ja llavors i cada vegada més, esdevenia aparença, identitats efímeres en paisatges efímers. Entre les runes del món industrial, en espais nocturns creuats en cotxes a tota velocitat, els personatges de La fàbrica de fred es reconeixien en l’artifici, el trucatge. En el pròleg de l’edició de 1991, jo mateix escrivia: «Avui el real és el reflex d’una pantalla: imatges virtuals, simuladors, presències fictícies. La llegibilitat del món passa actualment per l’acceptació que el virtual, la simulació, constitueixen també el real. L’esfera d’allò que és experimentable s’ha ampliat fins a incloure també el fals, el simulat».

No hi havia espai, doncs, ni per a la psicologia ni per a la biografia. L’autor s’ocultava també rere un ascetisme literari que esborrava qualsevol subjectivitat. El narrador semblava contemplar les escenes des de fora, amb fredor, sense implicar-s’hi per res, la qual cosa era destacada per l’estil, la força de les imatges, l’allau de metàfores enlluernadores, i feia la impressió d’una narració objectiva on prevalien la inventiva i la destresa de l’escriptura.

Aquesta opció narrativa podia semblar filla dels corrents crítics que s’imposen a partir de la segona meitat del segle XX. La fotografia i, més endavant, el cinema havien permès a la literatura abandonar el realisme detallat de les descripcions i la unitat cronològica de la narració. S’imposa aleshores la textualitat, i l’estructuralisme portava a l’extrem la marginació del subjecte creatiu, que passa a ser irrellevant. I així es va entendre La fàbrica de fred en el moment de la seva publicació, com un fill tardà de les avantguardes i els postulats estructuralistes, un interessant experiment de joventut de qui llavors ja s’anava convertint en el crític de capçalera de la literatura catalana des de les pàgines primer de l’Avui i més endavant de La Vanguardia, entre el rebuig, com hem dit, de l’acadèmia, que considerava la feina crítica del Julià, amb menyspreu, com la d’un «periodista».

Però La fàbrica de fred era molt més que això. D’entrada era l’obra d’un creador, com es comprovaria més tard a mesura que l’obra del Julià anava creixent, des de La Moràvia (2011) fins a El barri de la plata (2018). Una obra de creació que, des d’aleshores, hauria de córrer en paral·lel a l’obra de l’analista de la creació dels altres. Creació i crítica s’alimentarien mútuament.

De La fàbrica de fred a La fàbrica de gel

La fàbrica de fred no era només un experiment. Sota la seva aparença hi havia una trama, una història. I trenta anys després, el Julià fa com l’arqueòleg que destapa la vida que bategava sota la retícula de les runes d’una ciutat i transforma La fàbrica de fred en La fàbrica de gel. La transformació és significativa. Del fred al gel, de l’invisible al visible, de l’incorpori al que és sòlid, d’allò eteri a allò palpable, de la sensació al que és físic, de l’estat a l’objecte. El gel és en si mateix. El fred és en relació a una altra cosa, per a nosaltres en relació a la temperatura del cos humà. El gel és el mateix per a tothom, el fred cadascú l’experimenta de maneres diferents.

La transformació és profunda. I literàriament fascinant. Els escenaris són els mateixos: els vestigis d’un món industrial obsolet (l’adoració soviètica i capitalista pels grans entramats industrials), amb la presència constant de les eines de l’obrerisme manual (cisalles, tenalles, claus stillson), que contrasta amb un present de vida nocturna en bars i hotels impersonals. Mentre el món obrer i industrial era el lloc on compartir una identitat i un destí, ni que fossin duríssims i miserables, en el present viscut a tota velocitat en les nits de la ciutat, ni els llocs on socialitzar són llocs de trobada, sinó espais on estar sol, on experimentar la solitud multiplicada pels efectes de l’alcohol. Com si avui ja no fos possible la construcció «objectiva» d’un passat «intel·ligible» on la totalitat d’una societat s’hi reconegui, com podien ser les creences religioses, els grans relats nacionalistes del segle XIX i principis del XX, el món que als anys vint i trenta pintaven les ideologies marxistes o feixistes, o els principis de l’honorabilitat burgesa. Els personatges de La fàbrica de gel, com els de La fàbrica de fred, no es reconeixen en cap fe ni classe social, en cap origen ni passat compartit, de manera que acaben refugiant-se en l’esfera d’allò íntim. Ni ara ni en la versió anterior hi ha cap diàleg, com si els personatges no tinguessin res a dir-se.

Si abans cada capítol estava escrit en un sol paràgraf, ara no hi ha cap paràgraf que tingui més de deu línies. La narració segueix sent gairebé sempre en present, però l’acció esdevé més directa, escurçades les frases, netejat el text d’adjectius, adverbis, subordinades i relatius. Tot, a tot el llibre, passa a un ritme trepidant, sense temps per a la reflexió. L’escurçament de les frases ha accentuat aquesta velocitat en la nova versió. L’autor ha treballat per fer més evident la voluntat original del llibre. Tot allò que es pot dir en menys paraules s’hi diu. Així, a «Els capricis de Lisita», si a la primera versió la tal Lisita «el sotmetia als capricis que l’havien de mantenir en vetlla moltes nits», ara simplement «el feia girar com una baldufa». O a «Persecució sobre el plànol», el que abans eren homes que «presenten malformacions congènites inversemblants» ara són simplement homes «geperuts».

Si bé es mantenen els referents culturals, cinematogràfics i esportius, com també les marques de cotxes i electrodomèstics, ara els llocs es fan concrets. El que abans eren «carreteres que coronen lleus prominències del terreny» i «miradors projectats sobre la quadrícula de llums de la ciutat» ara és «la Rabassada». El que a La fàbrica de fred era una terrassa ara és «La terrassa del Picos de Europa, del passeig Colón». El que era «l’avinguda» ara és «l’avinguda Icària».

La biografia

La transformació sens dubte més visible en La fàbrica de gel és l’aparició de l’element biogràfic. Com ja passa en altres llibres recents del Julià, com El barri de la plata, Travessar la riera i Les cuques, ara són la família, la infantesa i la difícil experiència del present els llocs privilegiats de la memòria i de la construcció de sentit. Davant la impossibilitat de reconèixer-se en un relat global, en una classe social, el Julià assaja de trobar en la particularitat dels seus orígens, i en el fet de la seva unicitat, la visió que es té del món. La llegibilitat del real esdevé possible només des de la pròpia biografia, no des d’una teoria política, ni econòmica, ni social, ni cultural.

Tot i que la literatura s’ha escrit ja de bon començament des del jo –només cal tenir presents les Tristia d’Ovidi o la Divina Comèdia– la subjectivitat ha pres una posició predominant en la literatura de les últimes dècades. El tema favorit de molts escriptors ha passat a ser «jo mateix», sense màscares ni disfresses: Sebald, Knausgård, Carrère, etc.

Aquesta preponderància del jo no és només un fet literari. També en les ciències socials i les humanitats els estudis parteixen cada vegada més de les experiències personals i dels testimonis d’allò viscut de manera individual. No només han sortit a la llum centenars de testimonis dels horrors causats pels totalitarismes del segle XX, per exemple, sinó que també han estat centenars els historiadors que, ells mateixos, han escrit la seva autobiografia. Des dels relats i reflexions en llibre de Primo Levi o Margarete Buber-Neumann, al document cinematogràfic de Shoah, de Claude Lanzmann, i el còmic de Maus, d’Art Spiegelman, molts han estat els autors en diferents mitjans de creació que han donat valor al relat de qui pot dir «jo hi