Mentides de la història

By Cèsar Sànchez, Eugeni Junyent and Jordi Bonvehí

Amb Mentides de la història, el segon lliurament de la col·lecció Història de la societat, donem a conèixer fets, suposadament històrics i popularment interioritzats com a certs per una majoria de la població, però que en realitat o no eren com s’explica, o en la majoria de casos directament no van arribar a passar mai.

De forma cronològica, fem un repàs dels fets històrics no històrics més estesos que conformen una història de les mentides (que no cal confondre amb la pseudohistòria). La majoria d’ells es van estendre a causa de la religió, la rumorologia popular, interessos (econòmics o polítics) o traduccions errònies. El cas és que moltes d’elles, la majoria, arriben fins als nostres dies. Estem segurs que més d’un lector pensarà “apa! i això tampoc és veritat?” Algunes d’aquestes mentides són, per sort, cada vegada més conegudes, com per exemple que els víkings no portaven banyes, per això expliquem quin va ser l’origen del mite. També expliquem d’altres com l’origen dels parlaments, el mite del dret de cuixa, els malfactors que no van existir mai o frases que ningú va pronunciar i invents atribuïts al personatge equivocat. Com sempre, esperem que passeu una bona estona llegint història, en aquest cas, història de la història.

• Language: Català
• Publisher: OmniaBooks
• Release date: Sep 14, 2020
• ISBN: 9788494950278

Book preview

Mentides de la història

---

Cèsar Sànchez - Eugeni Junyent - Jordi Bonvehí

---

OmniaBooks

www.omniabooks.com

NonFiction

- Col·lecció Història de la Societat-

Índex

---

Pròleg

Introducció

Què és la història?

L'objectivitat en la història

La mentida d’Espanya i la pseudohistòria

La història des del present

Quines són les mentides en història?

Per tant, la història l’escriuen els vencedors?

Història Antiga

L’expulsió de l’Edèn

Quina fruita va menjar-se Adam?

Ets un neandertal!

La falsa imatge del prehistòric

Nens abandonats al riu

Una forma molt peculiar de néixer

La pauta de l’heroi

Alguns exemples del mite de nens abandonats

Una possible pauta indoeuropea

La simbologia dels rius

La falsa maledicció dels faraons

Màgia negra a cop de titular

Les morts de Tutankhamon

...i el canari...i el gos!

Els textos sagrats

Batalla periodística

La lògica s’imposa, o no…

El ressò de Zahi Hawass

El puzzle de la mòmia

Elena i Shliemann

Falsedats Troianes

La guerra de Troia

El paper del rapte

Mite o realitat?

Schliemann. Descobridor de Troia?

Situació estratègica i la raó real

El déus grecs i romans

El naixement d’Europa

Diferències bàsiques

Zeus i Júpiter

La dimensió humana dels déus

Europa: Història o mitologia?

Els kolossoi grecs

Els ninos per punxar amb agulles

Tabellae Defixionum

L'origen incert dels ninos

Interpretacions sobre la funció real del kolossoi

Els kolossoi i el Vudú

Tu també, Brutus?

L’indret on van assassinar Juli Cèsar

Shakespeare, acusador de Brutus

L’advertiment

De la Cúria al Pòrtic de Pompeu

El resultat

La història antiga de Franco

Una unidad de destino en lo universal!

Els inicis de l’estudi de la Història Antiga a l’Estat espanyol

El treball de Bosch i Gimpera

La Història Antiga dels vencedors de la Guerra Civil

Buscant un origen comú

Els ibers entren al joc

L'església espanyola i la seva particular visió de la història antiga

El motlle de Jesucrist

El primer déu nat el 25 de desembre?

Jesús

Jesucrist

La dotzena

El primers monoteistes?

Mitra

Fum, fum, fum…

Neró, el piròman

Culpable de l’incendi que va destruir Roma?

L’urbanisme a Roma

El cos de bombers

El controvertit Neró

Neró, piròman?

El dit polze cap amunt i la mort dels gladiadors

Inexactituds del món de la gladiatura

Origen de la mentida

El protocol de l’arena

Escoles de gladiadors

La mort d’un gladiador, un fet poc corrent

Es van matar cristians al Colosseu?

Una creu no fa un cementiri

La religió romana

Religió en l’àmbit públic

El perill del cristianisme

Les persecucions

Execucions

L’amfiteatre Flavi

Història Medieval

Els víkings no portaven banyes

Menys ferotges del que ens han venut

Wagner, amb ell va començar tot

Els salvatges víkings

Les restes arqueològiques i el possible origen de les banyes

Siguem pràctics...

El dret de cuixa

Un mal ús inexistent

Un origen germànic?

El dret de creure

El primer vampir europeu era català?

Quan la ficció es converteix en història

La trama de la llegenda

Més versions de la llegenda

Un vampir català?

L’origen de la faula

La realitat de l’entorn

Un heroi comunista? Dràcula i Nicolae Ceaușescu

L’empalador convertit en heroi nacional romanès

Transsilvània, una regió més hongaresa i alemanya que no pas romanesa

Les peculiars aficions del jove príncep

Vlad Tepes, d’assassí novel·lesc a heroi de la República Socialista de Romania

La mentida de la reconquesta

La justificació del centralisme polític

El mite de la reconquesta

Per què és inexacte l’ús del terme reconquesta?

Més raons terminològiques i històriques

El debat de les idees

La interpretació dels fets

Diferències entre les mentalitats castellana i catalana

La utilització política de la conquesta

Interpretacions actuals de la conquesta

La recuperació a l’alça del mite i la seva assimilació popular

Història Moderna

L’origen de l’origen genovès de Colom

La mentida sobre la suposada descoberta catalana d’Amèrica

L’origen de la problemàtica

Les principals evidències

L’empenta definitiva del feixisme de Mussolini

Caterina de Rússia i la zoofília

Sexe i política a la Rússia dels Tsars

Una dona sola, de reina, a un país estranger

L'habitació eròtica

La Inquisició no cremava bruixes

La fama de rostissers del Sant Ofici

Intentant esborrar la història

La crema de llibres no era cosa només de nazis

Quan es va començar a cremar llibres? Molt abans que els nazis!

A les brases de la història: quan el foc devora el passat

Les flames de la vergonya

El sagnant registre de malfactors

The Newgate Calendar

Història Contemporània

Qui va ser el primer rei d’Espanya?

La mentida del nacionalisme espanyolista

El president Fèlix Faure mor practicant sexe

Les diverses versions de la mentida

Afers de faldilles

Un entorn polític corrupte

Una presidència mogudeta

Mokele Mbembe, buscant el dinosaure

A la recerca de l’Àfrica imaginada

Greyfriars Bobby, el gos més fidel del món

El mite del gos venerat d’Edimburg

Un mite inflat

Dos gossos diferents

Un negoci rodó

L’últim parlant de dàlmata

El bilingüisme no existeix

La mentida del cas Irlandès

L’origen del dàlmata

L’últim parlant, el Burbur Tuone Udaina

La salutació romana

Un invent feixista

La falsa neutralitat espanyola durant la Segona Guerra Mundial

La farsa d’Hendaia

La trobada d’Hendaia

No bel·ligerant, però neutral?

Dubtes entre les files franquistes

Pressions aliades

Ajut franquista a l’Eix

La División Azul

La falsa càrrega de cavalleria polonesa

Van ser massacrats, però mai van carregar contra els tancs

Com era la cavalleria polonesa?

La Blitzkrieg

La realitat de la brigada Pomorska

La construcció del mite

Els deliris espanyols al Pacífic

Franco i els espies japonesos

Els japonesos i la conquesta de les Filipines

Adéu Tòquio, hola Londres!

El primer parlament d’Europa

Lleó s’avança a Castella i les assemblees de Pau i Treva de Déu, amb sorpresa final

Castella s’avançava a Lleó? Nobles ciutadans i no burgesos ciutadans

Les assemblees de Pau i Treva de Déu, l’antecedent de les corts medievals catalanes

Les bombes de fusta de la Segona Guerra Mundial

Els bombardeigs de carrers i les bombes falses de Berlín

Albert Einstein va ser un mal estudiant?

Els traumes de l’ensenyament reglat

Quan Mussolini va frenar Hitler

L’assassinat d’Engelbert Dollfuss i el front antinazi de Stresa

El primer cop nazi: el fracàs del Juliputsch de 1934

Itàlia al rescat d’Àustria

El tripartit antinazi de 1935 amb un objectiu comú: aturar Hitler

La mentida de la transició: Cuando cago hago Fuerza Nueva

Víctimes, opositors i resistents

El mite de la transició pacífica, la gran mentida

Els responsables de la dictadura s’autoexculpen

La conseqüència de la cloroformització

Els mateixos feixistes de sempre

La tupinada d’eleccions del 1977

El maquillatge sobre el qual va construir-se l’actual règim monàrquic espanyol

L’ús de l’aparell de l’estat

A una democràcia que va començar així, quina qualitat se li podia esperar?

Frases que mai es van dir

Alea iacta est

Plora com a dona pel que no vas saber defensar com a home

Elemental, estimat Watson

No es pot ensenyar física nuclear en català

La fi justifica els mitjans

Una única mort és una tragèdia. Un milió de morts és estadística

Bibliografia

Bibliografia del pròleg

Bibliografia de la introducció

Bibliografia dels textos

Notes

Sobre els autors

Cèsar Sànchez

Eugeni Junyent

Jordi Bonvehí

Crèdits

Mentides de la història

---

Plato is my friend

Aristotle is my friend,

Abut my greatest friend is truth.

Sir Issac Newton

Trinity College, Cambridge

Què opino sobre la crema de llibres?

Hi ha crims pitjors que cremar llibres. Un d’ells és no llegir-los

Iosif Brodsky Aleksàndrovich

Dedicatòria

---

Dediquem aquest llibre als avis i a tots aquells a qui el feixisme va destruir el futur.

També volem que sigui un record especial per als presos i exiliats polítics catalans, víctimes d'una mentida històrica: una restauració monàrquica portada a terme de la mà d'un dictador, i venuda com a una democràcia.

Agraïments

---

Agraïm especialment la col·laboració, generositat, i sentit de l’humor, a les aportacions realitzades en aquest llibre i en el seu suport a les xarxes socials de:

L’Àngel Casals, professor del departament d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona, pel seu pròleg, per recordar-se de nosaltres (quina por, havíem de ser terribles) i per saber resumir com ningú el que fins i tot a nosaltres mateixos de vegades ens costa d’expressar.

L’Ariel Kanievsky, professor d’història jueva i guia a Israel i Polònia, per la seva col·laboració en l’article sobre Adam i Eva, perquè l’hebreu no seria el nostre fort que diguem.

En Cristian Palomo, historiador, doctorat per la UAB, per haver llegit la nostra introducció de franc, i a sobre fer-ne puntualitzacions.

En Jordi Aróztegui, pel seu assessorament sobre temes d’Església reformada, reformada, fa 500 anys, tot cal dir-ho.

L’Oriol Ribas, llicenciat en Història a la Universitat de Girona, en Filosofia eslava a la Universitat de Barcelona i en Llengua Russa a les universitats de Moscou i Sant Petersburg, per obrir-nos les portes del país més gran del món com a col·laborador al web.

Moltes gràcies a tots pel vostre saber fer.

Pròleg

---

Quan els entusiastes impulsors de la web Històries d’Europa em van demanar un pròleg pel seu nou llibre vaig acceptar tant agraït com encuriosit. Cal dir que una part d’aquesta curiositat té el seu origen en una qüestió ben personal –ja em perdonaran– com és la de veure com han evolucionat antics estudiants que havien passat per les meves classes a la Facultat de Geografia i Història de la UB.

Però hi havia un interès més de fons que m’agradaria fos compartit pels lectors. L’anomenada tercera generació de l’Escola francesa dels Annales va ser criticada per la multiplicitat d’objectius de la seva investigació històrica fins a parlar de la història en engrunes, que portava a una híper-especialització que feia perdre el sentit de la història com a globalitat i que va abocar els seus membres a una dura crisi en els anys 80 (Dosse, 2006). Avui, però, aquesta història en engrunes bé podria fer referència a la pluralitat de centres de creació de coneixement i divulgació històrica. A finals del segle XX encara es mantenia amb més o menys èxit el monopoli de la universitat com a creadora del discurs històric diguem-ne oficial o canònic, que no és ben bé el mateix. Aquesta situació es va trencar per diverses raons que no podrem enumerar ni explicar en la seva totalitat, però val pena assenyalar aquelles que més tenen a veure amb els autors d’aquest llibre i les seves intencions. D’una banda, la crisi que provocà el post-modernisme en les velles idees d’objectivitat i coneixement que va impactar de forma espectacularment aguda en la història, a la que li va prendre bona part de la seva certesa sobre la possibilitat d’un coneixement històric real (Sirera Miralles, 2019) i també va posar a la llum moltes de les deficiències de la forma en que es feia i s’explicava la història a les aules fins al punt de provocar atacs tan radicals com els d’Aguirre Rojas: "Además, si el tipo de historiador que hoy se forma en la gran mayoría de las escuelas y de los posgrados de historia de todo el planeta, es de manera predominante un mal historiador, poco actualizado respecto de las principales corrientes historiográficas más actuales, y poco informado de los trabajos y de las obras de los más importantes historiadores del siglo XX y del siglo XXI, entonces el tipo de historia que también de un modo generalizado se produce y se publica en general en todas partes del mundo, es una historia puramente descriptiva, monogràfica, empobrecida y profundamente acrítica" (Aguirre Rojas, 2007, p. 38). Un efecte afegit d’aquest procés ha estat la pèrdua de crèdit de l’historiador professional, de l’investigador, que si bé pot tenir alguns efectes saludables -com el d’obligar a una major atenció a la divulgació- també ha obert una escletxa per la que s’han infiltrat les diverses pseudohistòries que patim hores d’ara.

Avui en dia resulta insostenible afirmar, almenys a Catalunya, que la recerca es genera exclusivament a la universitat. Els centres d’estudis comarcals especialment generen una quantitat de publicacions i recerques remarcables, tot i que també han hagut de fer front al mateix problema que l’àmbit acadèmic pel que fa a la capacitat de fer transferència de coneixements de la recerca a la divulgació. (Recerca i divulgació: El paper dels Centres d’Estudis i de les Universitats, 2006) que s’afegeix al debat, més tradicional, sobre la seva relació amb les universitats.

Si els centres de recerca s’han diversificat –encara caldria afegir altres institucions com les fundacions– també cal cercar les engrunes pel que fa la divulgació històrica –també dita disseminació o transferència de coneixements–. El mostrador de la secció d’història de qualsevol llibreria mostrarà un repertori d’allò més eclèctic: llibres de recerca (pocs), d’alta divulgació feta per historiadors (alguns) i un gruix d’obres de divulgació escrites per periodistes o literats, a més de biografies. En el moment d’escriure aquest pròleg –la setmana del 10 al 16 de juny de 2019– els llibres d’història més venuts són Capitalisme i democràcia, 1756-1848 de Josep Fontana i La història viscuda de Joan B. Culla. I pel que fa a les revistes en paper, en tenim un bon assortit en castellà i tenim Sàpiens en català, totes elles amb estimables dades de venda. I el darrer fenomen són les revistes electròniques moltes d’elles amb un caràcter clarament divulgador.

En català en tenim diverses i si volguéssim fer una llista segur que ens deixaríem alguna. Però Històries d’Europa, AbOrigine o HistoTube.cat, i d’altres que es podrien esmentar, tenen una característica comuna: estan fetes per joves historiadors que volen dedicar-se a la història però no poden fer-ho de forma professional. Aquesta precarietat material té conseqüències en els continguts, és clar, però també deixa en evidència una de les mancances més evidents: la falta de recursos per crear una història pública potent, de la que hi ha una necessitat evident. Estem parlant d’una disciplina que va aparèixer als Estats Units en els anys 70 del segle XX i que ha anat arribant a Europa des de fa entorn de vint-i-cinc anys. De què estem parlant? Doncs d’una eina pensada per, des de fora de l’àmbit universitari, proveir la societat de les eines i els coneixements històrics dedicats al turisme, la posada en valor del patrimoni i qualsevol recurs que més enllà del document pot ajudar a crear memòria i consciència històrica. I tot això des d’un indiscutible rigor científic. I ocupar-se també de les eines de divulgació, des de les exposicions a Internet. No estem parlant d’un ofici per amateurs, el primer màster que es va fer a Europa sota el nom de Public History va ser al Ruskin College d’Oxford el 1996. Aquest camp, que és el que té un creixement potencial més important entre les disciplines històriques, té una presència testimonial a les universitats europees (Noiret, 2011) i inexistent a les catalanes. Aquest llibre, igual que la web, seria una mostra d’història pública.

El textos que formen aquest volum poden tenir dos nivells de lectura. En la primera, la més òbvia, hom podrà satisfer la curiositat per saber quina és la realitat històrica que s’amaga darrera d’històries d’origen religiós, llegendari o, simplement, de manipulacions més o menys barroeres. Història divulgativa que satisfarà els lectors que cerquen augmentar els seus coneixements.

Però hi ha un segon nivell, que no és tan evident però que és molt explícit en la introducció del llibre. Els autors es fan les preguntes eternes de la disciplina històrica: l’objectivitat de la història i la veracitat del coneixement històric i el paper que els condicionants ideològics i socials de l’historiador tenen en la creació del relat històric. Intentar entrar en diàleg amb els autors sobre aquesta qüestió allargaria desproporcionadament aquest pròleg, així que manllevaré unes sàvies paraules de Josep M. Salrach: l’historiador ha d’esforçar-se per cercar l’objectivitat i entendre, però serà un mal historiador si es traeix a si mateix, cercant una equidistància impossible i mostrant-se insensible al dolor humà. Vilar parlava de simpatia pel país i la gent que estudiava, i volia dir estimació(Salrach, 2009, p. 28).

En aquest segon nivell es pot veure com l’anàlisi dels temes triats duu més enllà dels fets per introduir qüestions importants de fons. La pregunta sobre l’edat i la figura de Jesús fa notar com hi ha un fons cultural molt antic que perfila un model d’heroi messiànic en el que la seva figura s’incardina molt coherentment, com passa també amb la figura de Moisès i la seva arribada en un cistella pel riu i ens porta la necessitat, sempre qüestionada de la possibilitat d’acostar el relat bíblic a la ciència històrica (Dunn i McKnight, 2005).

També hi ha capítols que porten a la reflexió sobre la construcció política dels fets i la seva posterior incorporació als llibres d’història. Vivim en temps en que la difamació de l’adversari polític ha esdevingut pràctica habitual, però no novedosa, com es pot deduir dels casos de l’emperador Neró o el president francès Félix Faure.

També trobarem una bona col·lecció de casos sobre la mitificació de fets i personatges, des de les corts medievals a el voivoda Vlad, conegut com Dràcula. La pueril baralla per qui té el parlament més antic d’Europa és, en realitat, una reivindicació de longevitat nacional i estatal sense cap fonament científic com es pot comprovar en qualsevol estudi (Graves, 2001) i no deixa de ser una ironia com els règims comunistes van cercar quan va començar la seva crisi ideològica prèvia a l’ensorrament polític referents de passat. No només Ceacescu a Romania amb el cas esmentat, també la República Democràtica Alemanya, autodefinida com el primer estat proletari d’Alemanya va acabar assumint com a precedent al ben poc proletari estat prussià del segle XVIII (Weitz, 1997, p. 325-355) per no parlar del paral·lelisme entre Ivan el Terrible i Stalin que podem trobar en la pel·lícula de Serguéi Eisenstein tot i acabar prohibida pel govern soviètic. Una ferma denúncia de la història usada per construir un relat legitimador de governs i règims, com també s’esdevé en els capítols dedicats a moments de la transició.

En definitiva, una immersió en la curiositat, la reflexió i la denúncia, presentada de forma clara i amb vocació divulgativa que fa, i aquesta seria la meva crítica com antic professor d’alguns d’ells, que s’hagi sacrificat l’aparell crític i bibliogràfic. Són gent valenta, historiadors honestos i espero que, malgrat tots els impediments per fer la feina per la que han invertit anys d’estudi, continuïn assolint resultats com aquest que ara presenten.

Àngel Casals

Cardedeu, juny de 2019

Introducció

---

Què és la història?

El 1776, el capità James Cook va descobrir (ja hi vivia gent, però els occidentals som així) les illes Hawaii, a les quals va anomenar Sandwich. Ho va fer en honor al seu patrocinador John Montagu, IV comte de Sandwich. És com si avui li posessin a una illa Estrella Damm. Després de fer navegació de cabotatge per la part del Pacífic de la costa nord-americana, en la seva tercera expedició Cook intentà arribar fins l’extrem nord per cercar un pas a la zona del que ara coneixem com l’estret de Bering. No se’n va sortir i tornà enrere.

Tres anys després va decidir ancorar a Kealakekua Bay, a les Hawaii. L’arribada dels vaixells, plens de grans draps penjant d’una colla de pals, així com el ritual de desembarcament amb tota la parafernàlia britànica, potser impressionaren els nadius, immersos en una celebració local. Fins i tot, és possible que prenguessin Cook per la personificació d'una deïtat de la Polinèsia, i la seva rebuda va ser meravellosa, els van tractar molt bé. Era la primera vegada que veien un occidental.

Malgrat els desencontres a causa de diferents interpretacions culturals, la sang no va arribar al riu i els britànics pogueren salpar novament per continuar la seva ruta proveïts de vitualles. Malauradament, al cap d'un parell de setmanes s’adonaren que els vaixells no estaven prou a punt per a reprendre la marxa i decidiren tornar enrere. Aquesta vegada els nadius, ja sense festa, no s'ho van prendre tan bé. És més, és possible que s'ho prenguessin com una ofensa i aquesta vegada sí, va haver-hi problemes. James Cook i quatre mariners més van ser assassinats i abocats a l’olla com a dinar. La resta de la tripulació va escapar i arribaren a Anglaterra el 1780.

Quan anys després, una nova expedició va tornar a les illes Hawaii, els mariners sabien amb precisió les dates en què els nadius celebraven la seva festa, els seus costums, què podien fer i què no i sobretot, un cop salpats ni se'ls va acudir tornar enrere. Per als nadius de l'illa, tornava a ser la primera vegada que veien un occidental. Quina era la diferència amb la primera trobada? Els quaderns de bitàcola, els diaris, en definitiva, la història.

Evidentment, a finals del segle XVIII la història era encara una disciplina en formació. Res estrany, tenint en compte que la química té els seus antecedents en l’alquímia, o que l’astronomia va anar deixant enrere l'endevinació i altres matèries pseudocientífiques. El 1776, Edward Gibbon començaria a marcar una diferència amb el seu treball The history of the decline and fall of the Roman empire, una obra monumental encara a mig camí de la literatura i amb forts missatges moralistes que, si bé conté profunds errors, inclogué el gran avenç de l’estudi intensiu de fonts històriques primàries.

Qui més va aprofundir en aquest aspecte de l’estudi de les fonts en història, en el mètode científic i la recerca de la veritat, fou Leopold von Ranke. Ranke