Avi, et trauré d'aquí!: La lluita per desenterrar la memòria republicana del Valle de los Caídos

By Joan Pinyol

Avi, et trauré d'aquí! és el resultat d'una promesa. És la que Joan Pinyol va fer a Joan Colom, l'avi que no va conèixer, el republicà exhumat d'una fossa comuna de Lleida per la dictadura i traslladat vergonyosament al Valle de los Caídos sense el permís de la família . És el compromís adquirit davant la cripta que acull els seus ossos, que reposen al costat dels del seu botxí. Algun dia descansaran a Capellades, a casa, al costat de la seva gent.
Aquest llibre recull, a la primera part, el periple vital de Joan Colom  des de l'octubre de 1938, quan va ser mobilitzat per la República, fins poc després de la seva mort en un camp de presoners lleidatà, el març de 1939; a la segona part, es documenta l'odissea de la família des del 2008 en la seva lluita per treure l'avi del mausoleu franquista.
El relat periodístic d'un cas, conegut a partir del documental homònim emès pel programa Sense ficció de TV3, que posa en relleu les nefastes conseqüències de la guerra en la vida de les persones, la desconsideració primer de la dictadura i després de la democràcia amb les víctimes republicanes i les misèries de la Transició, que les ha condemnat a l'oblit. Un crit d'alerta i de denúncia a tots aquells que sempre miren cap a una altra banda quan s'ha de fer memòria, i també una mà estesa a l'esperança en forma de carta escrita per Joan Pinyol als fills, per evitar que Joan Colom torni a caure mai més en l'oblit.

• Language: Català
• Publisher: Edicions Saldonar
• Release date: Mar 6, 2019
• ISBN: 9788417611132

Book preview

Sinopsi

Avi, et trauré d’aquí! és el resultat d’una promesa. És la que Joan Pinyol va fer a Joan Colom, l’avi que no va conèixer, el republicà exhumat d’una fossa comuna de Lleida per la dictadura i traslladat vergonyosament al Valle de los Caídos sense el permís de la família. És el compromís adquirit davant la cripta que acull els seus ossos, que reposen al costat dels del seu botxí. Algun dia descansaran a Capellades, a casa, al costat de la seva gent.

Aquest llibre recull, a la primera part, el periple vital de Joan Colom des de l’octubre de 1938, quan va ser mobilitzat per la República, fins poc després de la seva mort en un camp de presoners lleidatà, el març de 1939; a la segona part, es documenta l’odissea de la família des del 2008 en la seva lluita per treure l’avi del mausoleu franquista.

El relat periodístic d’un cas, conegut a partir del documental homònim emès pel programa Sense ficció de TV3, que posa en relleu les nefastes conseqüències de la guerra en la vida de les persones, la desconsideració primer de la dictadura i després de la democràcia amb les víctimes republicanes i les misèries de la Transició, que les ha condemnat a l’oblit. Un crit d’alerta i de denúncia a tots aquells que sempre miren cap a una altra banda quan s’ha de fer memòria, i també una mà estesa a l’esperança en forma de carta escrita per Joan Pinyol als fills per evitar que Joan Colom torni a caure mai més en l’oblit.

Taula

Sinopsi

Orgull, tristesa i vergonya, per Montse Armengou

Nota de l’autor

Llibre de família I. El periple vital de Joan Colom

Un Colom blanc

La instrucció

Mosques i mosquits

Una boira persistent

El reclús

Els descosits

Llibre de família II. Més de deu anys de lluita

L’agra descoberta. Comença el camí

A tocar de l’avi. La cara oculta del mausoleu

Sense ficció: un cop d’efecte decisiu

Una mica de llum entre la fosca

Llibre de família III. Carta als fills

Enterrar, per humanitat, per Robert Casas Roigé

Agraïments

Bibliografia

Arxius consultats

A l’avi, amor i raó de tot plegat

«Quan estudiïs qualsevol tema

o consideris qualsevol filosofia,

pregunta’t només quins són els fets

i quina és la veritat que revelen.

Mai et deixis portar ni pel que vols creure

ni pel que creus que et beneficiaria

que cregués tothom.

Observa només els fets».

Bertrand Russell

Orgull, tristesa i vergonya

Pròleg de

Montse Armengou

Directora de documentals

del programa Sense ficció de TV

3

«J o ho tinc clar, Montse, l’hi he jurat: Avi, et trauré d’aquí!».

Corria l’any 2012 i un Joan Pinyol entre trist, enfadat i decebut em parlava a peu de plató, després de l’emissió en directe que el ja desaparegut programa Banda ampla de TV3 havia dedicat al procés engegat contra el jutge Baltasar Garzón per haver investigat els crims del franquisme. En aquest context, el programa pretenia debatre la recuperació de la memòria històrica a l’estat espanyol. Trenta-cinc anys des de la fi de la dictadura, avui ja més de quaranta; més dels que va durar. S’haurien d’investigar judicialment els crims del franquisme? Serviria per fer justícia i reconciliar-se amb el passat o només per reobrir ferides? Els governs democràtics han fet prou per rehabilitar la memòria del que va passar o s’ha mantingut un pacte de silenci?

El Joan pensava que, des de la graderia del públic, podria exposar la seva lluita —llavors molt desconeguda— per recuperar el cos del seu avi republicà enterrat amb nocturnitat i traïdoria al Valle de los Caídos, al costat del seu botxí, sense coneixement ni consentiment de la família, i traslladat una segona vegada dins aquesta immensa fossa comuna de Cuelgamuros durant la democràcia de Zapatero. L’altra dictadura, la del directe televisiu, va impedir que el Joan pogués explicar el seu cas per manca de temps.

Ara riureu i pensareu que surto del tema, però Clint Eastwood, per a mi millor director que actor, diu que quan tens un bon càsting d’actors ja tens més del setanta per cent de la pel·lícula. Aquesta és una màxima que jo sempre he aplicat al repertori de protagonistes que surten en un documental. I per extensió, al títol. Quan el Joan va dir «Avi, et trauré d’aquí!» vaig pensar moltes coses. La primera, que ja tenia títol; potser era la primera vegada en la meva ja dilatada vida periodística que tenia un títol abans de començar el documental. La segona, que pot­ser començàvem a recollir el fruit de tants anys dedi­cats als documentals d’investigació sobre memòria històrica —Els nens perduts del franquisme, Les fosses del silenci, El comboi dels 927, Els internats de la por, etc., tots ­impossibles d’haver tirat endavant sense Ricard ­Belis—. I aquí hi havia la contradicció: en absència d’una finestreta de l’administració pública on anar a reclamar la recerca d’un desaparegut per un crim comès per l’Estat, la ciutadania —i no només la catalana— tenia cada vegada més la televisió pública i nacional de Catalunya com un lloc on acudir a buscar ajuda en la seva recerca.

Les sensacions eren i són encara contradictòries. D’una banda, sentim l’orgull, com a professionals i servidors públics, que la gent compti amb nosaltres a través d’un programa com el Sense ficció de TV3, que tinc la sort de dirigir i que ara compleix el desè aniversari en aquest privilegi nostre de sortir cada setmana en prime time oferint documentals de qualitat i amb gran èxit d’audiència mentre «les Espanyes» disfruten amb concursos pseudogastronòmics o amb versions del gran germà que avergonyirien el mateix Orwell.

D’altra banda, també sentim la tristesa i la vergonya, com a ciutadans, que uns documentals de televisió siguin els únics que han concedit una mica de cicatrització a les víctimes en substitució de les obligacions de memòria que tenen els estats i que, millor o pitjor, han complert des de l’Argentina fins a Sud-àfrica, passant per Bòsnia, el Congo, Ruanda o tants altres països. Però, és clar, ja ho deia aquell Spain is different!

El regne d’Espanya ha estat denunciat i amonestat per diverses organitzacions com Amnistia Internacional o Human Rights Watch i institucions com el Consell d’Europa o les Nacions Unides, que no tenen cap mena de fama o sospita de ser radicals o de precipitar-se en les seves actua­cions. Que Síria i tants altres casos serveixin d’exemple. Un dels relators més durs i implacables de l’ONU per la situació de desatenció de les víctimes de l’ampli —quant a la intensitat i la durada— espectre de la repressió franquista ha estat Pablo de Greiff. Vaig tenir l’ocasió de coneixe’l personalment a les seves audiències a Barcelona, en què es va entrevistar amb víctimes, institucions i investigadors. Entre altres barbaritats —els nens robats, els adolescents explotats laboralment o abusats sexualment als internats franquistes o l’existència de fosses comunes sense obrir que fan que siguem el segon país del món després de Cambodja en nombre de desapareguts—, li vaig parlar del drama de les víctimes que lluiten per recuperar els seus familiars del Valle de los Caídos. I sí, els anomeno víctimes encara que els que se’n van emportar la pitjor part van ser els morts i els afusellats, la matèria humana deliberadament anònima que va farcir aquell mausoleu descomunal a només seixanta quilòmetres de Madrid. I dic que Joan Pinyol és també una víctima com ho és la seva mare i la seva tieta i com també ho seran els seus fills fins que no es repari el greuge comès.

Al cap d’un any vaig tenir el gust de convidar Pablo de Greiff a un simpòsium que vaig organitzar com a professora visitant de la Universitat de Nova York. Em reconeixia amb pena que se li acabava el mandat i que no havia aconseguit res de l’estat espanyol. Ell, bregat en alguns del conflictes més sagnants del món, no podia entendre com Espanya no entomava les seves obligacions de reparació cap a les víctimes, especialment tenint en compte que els governants espanyols d’esquerra i de dreta presumeixen de la seva democràcia consolidada. Afirmava que no s’hauria de témer el previsible enuig dels que creuen que no s’ha de remoure res per allò de l’«atado y bien atado» i afegia que la desatenció de les famílies per part de les institucions era una doble humiliació cap a les víctimes.

Ara que el procés independentista a Catalunya ha estat el detonant que ha posat en evidència que l’anomenat règim del 78 fa aigües pertot arreu, potser la situació de les víctimes del franquisme i dels seus descendents —insisteixo, també víctimes fins que no se’ls repari el greuge sofert— és una de les mostres més evidents de la feblesa i la pobra qualitat democràtica d’allò que alguns anomenen «la marca Espanya».

Avi, et trauré d’aquí! és un llibre que, com el documental en el seu moment, no hauria d’aparèixer publicat mai, perquè en un país realment democràtic l’Estat ja hauria reparat el dany a Joan Colom i als seus descendents, com Joan ­Pinyol. I que no ens digui ningú que parlem del passat. Parlem de víctimes de la democràcia que, avui dia, segueixen lluitant pel que van fer als seus ancestres, víctimes de la dictadura. O és que passat i present estan massa lligats encara a l’estat espanyol? Dit d’una altra manera, és que encara queden massa lligams entre dictadura i democràcia?

Escriure aquest pròleg la mateixa setmana que quatre­ encaputxats detenen un periodista i el posen dins un cotxe sense identificar-se com a policies o que arresten de matinada alcaldes electes em deixa tan trista, enfadada i decebuda com aquell Joan Pinyol que vaig trobar al plató aquell dia de 2012. Amb el que potser no comptaven, ni compten, és que seguirem endavant.

Nota de l’autor

La realitat ha superat qualsevol ficció. La història que llegireu a continuació és verídica i els fets narrats van passar de debò. Podria haver-los inventat i dotar-los de més dramatisme per aconseguir un gran efecte. No ha calgut gens perquè el que va passar ja és prou trist.

Quan amb Francesc Gil-Lluch, editor de Saldonar, vam acordar donar forma a aquest llibre, només hi vaig haver de posar paraules. Els fets ja estaven salvats de l’oblit i gravats en el temps. A continuació trobareu un relligat d’explicacions dels pocs testimonis que encara queden, el fruit d’anys de documentació en diferents arxius, el relat extret de la correspondència del meu avi Joan durant els cinc mesos que va estar mobilitzat per l’Exèrcit de la República, el reflex d’unes quantes cròniques periodístiques, escrites i audiovisuals, i també bibliografia especialitzada.

Sempre m’he resistit a recrear literàriament la trista història de l’avi perquè el meu principal anhel continua sent resoldre el greuge pendent. El llibre que teniu a les mans dona compte de qui va ser Joan Colom entre els milers de víctimes oblidades que la dictadura va extreure en secret de les fosses comunes i es va endur al Valle de los Caídos. També ressegueix la meva lluita per tornar-lo a Capellades i enterrar-lo al costat de la meva àvia Teresa. Mai he pretès res més. En qualsevol estat civilitzat, amb un mínim de sentit humà, aquesta segona part del llibre seria brevíssima, un mer tràmit que no admetria discussions ni entrebancs. Després d’una dècada de tossuda insistència, aquí no s’ha mogut res; tampoc la convicció de continuar fins al final.

Llibre de família I.

El periple vital de Joan Colom

Un Colom blanc

Capellades

Octubre de

1938

Joan Colom té la guerra als braços. Fa tantes hores que tragina blat per moldre i carrega sacs de farina al Molí Xic que se sent esgotat, defallit, gairebé exhaust. Però aquell migdia també reconeix que la feina és una arma que, més que posar fi a moltes vides, les salva. La farina combat la gana i la misèria que fan malviure moltes cases de la rereguarda. Després es recorda dels germans, el Josep i el Tonet, que formen part de les lleves de soldats que la República ha mobilitzat al front per defensar el govern legítim. Pensa en els perills a què s’exposen davant d’un exèrcit rebel que està a punt de decantar el conflicte al seu favor, amb una força d’armes injustament desigual. Vist així, encara es considera afortunat.

Als seus quaranta anys, amb esposa i tres criatures per pujar, només desitja que el malson acabi d’una vegada, que tornin els mobilitzats per l’Exèrcit Popular i omplin de vida altra vegada les cases. Que es recuperi la normalitat i que, juntament amb els germans, pugui reprendre l’activitat de Construccions Colom, l’empresa que va crear el seu pare. No vol que continuï la barbàrie ni un dia més i enyora els temps en què alçaven edificis perquè la gent s’hi esplaiés feliçment. També té els pares grans, l’Antoni i la Roser. Fa temps que el Moreno, que és el sobrenom del seu pare, guanyat a base de solellades laborals, ja no és el que era. Surt poc i enyora més el passat que no pas viu el present.

Amb tanta feina, Joan Colom perd la noció del temps. El rellotge que du al canell esquerre amaga les hores sota una capa blanca. Amb l’altra mà n’aparta la farina i s’adona que és tard. La Teresa i els fills l’esperen per sopar. Ara que hi ha caps de família que són militaritzats i dels quals no se sap res més, qualsevol retard du els pitjors presagis. No els vol fer patir i s’afanya a caminar cap al carrer Anselm Clavé. Quan sent que obre la porta del número 26, el ve a trobar la Laura, la filla petita, amb una nina a mig vestir. Els altres dos fills, la Nuri i el Joan, estan asseguts a taula. La gran fa dues piles de guixes. Les bones i les corcades. Després atansa les segones al Joan perquè els tregui els corcs amb una agulla de cosir. Un cop enllestida l’operació són igual de bones. Així que veu el pare, el nen exclama:

—Que t’ha caigut un sac de farina a sobre? Ara ets un Colom blanc de la pau!

—Un Colom blanc de la pau que se’n va a la guerra! —afegeix la Teresa, sense girar-se, amb la veu trencada i mirant tothora l’eixida. Temps enrere allí hi havia la bassa de calç dels paletes.

Joan Colom no entén res.

Ella es gira, prova d’endevinar-li la mirada entre cristalls de llàgrimes i li atansa un full.

Alcaldia de Capellades

Ordenada pel Ministeri de Defensa Nacional la mobilització dels treballadors de la terra i del ram de la construcció de la lleva de

1919

, per als dies

20

i

21

del que som, per el present sou avisat de presentar-vos a aquesta Alcaldía demá a les

6

de la tarda per a èsser reconegut i recollir el «passe» del ferrocarril, fent-vos avinent que el lloc de concentració es a Llorens del Penedés, i haurèu de portar manta, mudada de reserva, cullera, plat o fiambrera, cantimplora o vas i calçat, tot en bon estat. Anirèu acompanyats d’un Delegat de l’Ajuntament.

Capellades,

18

d’Octubre

1938

EL COMISSARI MUNICIPAL

Ciutadá Joan Colom Solé de la lleva de

1919

Després de llegir-lo es fa un d’aquells silencis amargs i incòmodes, plens de tristesa i de molts interrogants. Ara és la Teresa la que no entén moltes coses.

—Nens, aneu a tirar enciam a les gallines!

El port de Barcelona ha estat bombardejat en diverses ocasions per avions enemics i hi ha naus mig enfonsades. Arriben poques notícies des del front, algunes plenes de mentides interessades. Les ràdios que hi ha en algunes cases apunten cap a un final imminent del conflicte a favor dels militars colpistes. Les Brigades Internacionals, que han lluitat a favor de la República, estan a punt de tornar als seus respectius països. L’exèrcit rebel ja ha arribat al Mediterrani, a l’altura de Vinaròs, i ha partit la zona republicana. Fins i tot el Vaticà i el govern de Portugal han reconegut recentment el govern de Burgos. Tot sembla tristament dat i beneït. També la batalla de l’Ebre, després de gairebé tres mesos d’estira-i-arronses despietats i també desiguals entre soldats dels dos bàndols. El resultat és una quantitat de morts que esgarrifa. Ara són un adob cruel per a una terra aspra, molt esquitxada de sang.

Per Capellades, i també per moltes poblacions del país, s’escampa un desànim generalitzat. N’hi ha que encara alcen pancartes amb la paraula Vencerem en l’afany de lluitar contra la desmoralització, però ben poques persones creuen en el triomf. Del front només retornen comptadíssims malferits i costa Déu i ajuda que els reconeguin fins i tot les mares i les esposes. Quan sona l’alarma de bombardeig hi ha corredisses pels carrers i tothom s’afanya a baixar als cellers. Els més petits corren pel subsol amb un tronquet a les dents perquè les detonacions no els desgraciïn per sempre.

—Mossega’l fort, algun dia ha d’acabar això! —La gent té por, té molta por, i el sentiment comú, arreu del territori, és que ja n’hi ha prou de tanta guerra.

—I ara, a última hora de la història més trista, et mobilitzen a tu —deixa anar la Teresa amb un fil de veu—, amb una família a l’esquena! Per fer què? Per colgar morts? Que no s’adona el govern de la República que ja no hi ha res a fer? No s’ha fet prou gran, la desgràcia?

Ell mira de calmar-la. Intenta convèncer-la que, precisament perquè la guerra es troba a les acaballes, només caldrà fer un mer tràmit. Creu que hi anirà però que amb les tropes de Franco a Lleida, a punt d’iniciar l’ofensiva cap a la resta de Catalunya, no tindrà temps de fer res, ni a la rereguarda.

Les guerres i la lògica no sempre van lligades. Els republicans no s’expliquen per quina estranya raó l’exèrcit rebel s’ha aturat a la capital del Segre i no ha continuat avançant després de conquerir-la l’abril d’aquell 1938. Segons el parer d’alguns comandaments de l’Exèrcit Popular, respon a una estratègia militar de desgast. Asseguren que Franco espera més ajuda de Mussolini i de Hitler per enllestir l’enfrontament en pocs dies. Perquè vol aixafar la República amb peus de ferro, ben amples, i deixar una petjada que no s’esborri en molt de temps.

Davant d’aquesta trista immediatesa, Joan Colom està convençut que fins i tot li anirà just de fer la instrucció obligada i que mai entrarà en combat. Creu que els esdeveniments s’acabaran precipitant a favor seu. En les circumstàncies en què viuen, pensar en un destí favorable és una escletxa de cel blau enmig d’una colla de núvols foscos, gairebé un miratge reservat únicament als més optimistes de cada racó del país. La Teresa no ho és gens i té el pensament eclipsat pels pitjors auguris.

—I si et passa el mateix que al marit de l’Emília, la meva germana? També era un home de pau que l’Exèrcit va mobilitzar a Granollers i va perdre la vida en aquell maleït bombardeig a la Porxada.

A les nou i cinc del matí del 31 de maig de 1938, cinc avions Savoia que havien sortit de Son Sant Joan, a Mallorca,