1001 Històries de la Barcelona del segle XIX: Un llibre essencial sobre el passat per conèixer la Barcelona d'avui

By Abraham Giraldés

El segle XIX va ser un segle convuls per a Europa i el reflex dels canvis que es produïren es poden veure en la ciutat de Barcelona. El llibre que teniu a les mans fa un repàs general i a la vegada concret de la Barcelona del segle XIX.És una obra que no busca situar la Ciutat Comtal dins del panoramaeuropeu del moment, sinó mostrar la Barcelona més orgànica, la Barcelona de la gent que hi vivia, i de com les influències estrangeres afectaren la seva vida quotidiana. Per tant, aquest és un llibre que fa un repàs en forma de curiositats a la història del segle XIX en un context entre Barcelona i Espanya, amb l'objectiu de mostrar-vos la transformació de la ciutat medieval en la capital de Catalunya del segle XX.

•Com l'armada anglesa robà tres vaixells del port de Barcelona.
•La conspiració de les metzines.
•El poder del vapor i les grans fàbriques de la ciutat.
•L'associacionisme obrer.
•Negre i roig: l'arribada del marxisme i l'anarquisme.

Un llibre amb totes les anècdotes, curiositats i històries sobre el creixement demogràfic, econòmic i urbanístic, com també sobre els canvis polítics, socials, culturals i de l'esbarjo de la ciutat durant el segle XIX.

• Language: Català
• Publisher: L’Arca
• Release date: Feb 15, 2017
• ISBN: 9788499174228

Book preview

ciutat.

Introducció

Parlar del segle XIX és parlar d’un segle de canvis d’importància transcendental per al món occidental. I entendre les conseqüències dels esdeveniments que ocorregueren durant aquell és clau per comprendre la transformació dels països europeus. Probablement és el període més important del món modern atès que va ser llavors que es va fer el canvi del món tradicional i immobilista, hereu de l’edat mitjana, al món industrialitzat que apostà per les innovacions tecnològiques fonamentals que van fer possible els grans avenços tecnològics del segle XX.

La transformació del món occidental no va ser un procés senzill ni clar, sinó que es podria considerar com la culminació de diversos factors gestats en el segle anterior. Va ser durant el segle XVIII que començaren a alçar-se les primeres veus dissidents crítiques amb el sistema de l’Antic Règim. La fortalesa del sistema i de les monarquies europees impediren la seva difusió. Però en el segle següent, quan les gairebé consecutives crisis econòmiques sacsejaren els fonaments de l’edifici absolutista, es va començar a posar en dubte l’ordre establert. Va ser així com el principal pilar de l’absolutisme a Europa, el regne de França, va caure i va donar pas a la República francesa.

La irrupció dels ideals liberals en el cor d’Europa va marcar el principal camp de batalla del segle XIX, el pensament polític. El liberalisme s’havia concebut durant el segle anterior i aprofità la inestabilitat econòmica per guanyar suports entre les classes baixes d’una societat estamental que tot just començava adonar-se que podia ambicionar unes llibertats fins al moment reservades a l’elit. D’aquesta manera, durant gairebé tota la centúria es va disputar un pols entre absolutistes i liberals. Es podria considerar com l’enfrontament entre classes, el resultat del qual no es resoldria fins al segle XX.

Si bé el liberalisme va bastir un marc ideològic per a la modernització del món occidental, no va acabar de plasmar la seva incidència real en la societat ni en els governs fins al desenvolupament del capitalisme. Malgrat que actualment es discuteix la viabilitat i l’ètica moral del capitalisme, en especial del capitalisme salvatge, s’ha de reconèixer que la seva consolidació va permetre trencar amb l’economia de l’Antic Règim. L’endarreriment en l’economia dels estats absolutistes havia quedat en evidència ja al segle XVIII en successives crisis econòmiques.

L’immobilisme de les classes dirigents impedia una modernització dels mitjans de producció. Tanmateix, alguns membres de la burgesia començaren a buscar alternatives de producció per incrementar els guanys dels seus negocis fugint del control gremial. La primera opció que trobaren va ser la de proporcionar als pagesos les matèries primeres perquè en els períodes hivernals, caracteritzats per la inactivitat de la pagesia, elaboressin els productes per comerciar. D’aquesta manera, els comerciants aconseguiren incrementar la producció de béns per exportar, eludint el control dels gremis, que a la vegada suposaven un fre a l’economia.

Quan la pràctica d’aquests «infractors» es va difondre, es va evidenciar la necessitat de desenvolupar noves opcions de producció. Per aquest motiu, es permeté la construcció de grans edificis dins dels quals començaren a agrupar pagesos immigrats del camp perquè confeccionessin béns. Naixien, així, les primeres manufactures, que tot i suposar un avanç en l’economia, continuaven sent controlades pels gremis.

La Revolució Industrial va permetre al capitalisme consolidar-se i a la vegada realitzar els canvis necessaris en la societat occidental. La mecanització de les manufactures i la construcció de fàbriques van fer perdre definitivament el control als gremis, ara sota domini exclusiu de la burgesia capitalista. La industrialització va trencar amb l’economia de l’Antic Règim, però també va trencar la societat estamental amb la creació de les classes urbanes, especialment el proletariat. I és que la construcció de grans centres de producció com eren les fàbriques suposava la demanda de grans quantitats de mà d’obra que les ciutats en general no podien satisfer. D’aquesta manera es va generar una crida per atraure el segment de la població que el camp no podia mantenir. L’èxode rural resultant va permetre créixer les ciutats amb indústria, que guanyaven mà d’obra, però que, de retruc, veien com prenia forma una nova classe social, el proletariat, fora dels esquemes de la societat de l’Antic Règim.

El cas de Catalunya i en especial de Barcelona, no va ser diferent que a la majoria dels països europeus que experimentaren el fenomen de la industrialització. A la vegada, però, també és un cas excepcional, ja que el Principat es troba situat dins la sobirania d’un país atípic i estrany a la dinàmica dels països europeus del moment. Annexionada definitivament després de la guerra de Successió i suprimida qualsevol institució pròpia, Barcelona encarava la resta del segle XVIII com un període de recuperació econòmica pel grau de destrucció en el territori català.

Durant tot el segle XIX, Barcelona lliuraria una lluita contra el govern central de Madrid per aconseguir els mateixos drets que les altres ciutats de la Península o obtenir una legislació que beneficiés la indústria catalana. Les respostes a les demandes barcelonines sempre varen ser negatives, malgrat que pugui resultar incongruent que un país es negui a invertir en la segona ciutat més important en estructures econòmiques i socials i la primera en producció industrial. No és estrany que les contínues repressions i el menyspreu vers la cultura i les poques institucions catalanes acabés provocant el sorgiment d’un moviment polític, el catalanisme, que reivindiqués en primera instància la justícia territorial i econòmica dins d’Espanya, per després tenir uns objectius independentistes.

El segle XIX va ser un segle convuls a Europa i el reflex dels canvis que es produïren es poden veure en la ciutat de Barcelona. El llibre que teniu a les mans fa un repàs general i alhora concret de la Barcelona del vuit-cents. És una obra que no busca situar la Ciutat Comtal dins el panorama europeu del moment, sinó mostrar la Barcelona més orgànica, la Barcelona de la gent que hi vivia i de com les influències estrangeres i d’Espanya afectaren la seva vida quotidiana. Per tant, aquest és un llibre que dóna pinzellades lleugeres sobre la història del segle XIX i que pretén mostrar la transformació de la ciutat medieval a la capital de Catalunya del segle XX.

Nous aires del nord: la Revolució Francesa

A les acaballes del segle XVIII la societat francesa va iniciar una revolta en contra dels privilegiats. Els abusos comesos per l’aristocràcia amb el beneplàcit del monarca absolutista Lluís XVI havien anat agreujant la situació de la gran majoria de la població francesa, i es va fer insostenible en esclatar una crisi econòmica i agrícola. La pobresa i la fam del poble es van traduir en un seguit de revoltes liderades per la burgesia, que imbuïda pels ideals de la Il·lustració buscava acabar amb l’Antic Règim, expressió emprada pels revolucionaris per referir-se a aquella societat estamental amb privilegis gairebé feudals.

En aquest gravat es mostra la cua que feien els infants per rebre aliments de la beneficència.

El poble es va alçar en armes a París l’11 de juliol de 1789, iniciant una revolució que va culminar amb la presa de la Bastilla. La resposta del monarca a la insurrecció de París va ser crear una Assemblea Nacional el 1791 on estiguessin representats els tres poders de la societat: l’aristocràcia, el clergat i la burgesia. Aquesta assemblea va crear i aprovar la primera Constitució nacional de França. En aquest text, la monarquia perdia el caràcter absolutista per passar a ser constitucional, l’electorat del nou òrgan de govern provenia del sufragi censatari, es procedia a la separació de poders i s’aprovava la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, la pedra angular de l’ideari dels revolucionaris.

Però aquest simulacre de democràcia no va acabar de convèncer els sectors més progressistes de la burgesia, que veien com les seves aspiracions de canvi i els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat quedaven truncats pels grups de poder que mantenien les seves concessions. El malestar de la societat es va agreujar a causa dels sectors privilegiats, clarament monàrquics i del mateix Lluís XVI, que no es mostrà d’acord amb la situació. El rei francès demanà ajuda militar a les altres monarquies absolutistes per recuperar la situació, sent Àustria i Prússia les qui respongueren declarant la guerra a França. La nova situació va precipitar la reacció popular en forma d’una nova revolució, el rei Lluís XVI i la reina Maria Antonieta van intentar escapar de París, però van ser detinguts i empresonats. Els sectors més liberals van proclamar la República Francesa el 21 d’agost de 1792, van suspendre les funcions del rei i van crear un govern seguint els ideals del liberalisme, un nou corrent polític i de pensament d’arrels en la Il·lustració.

Una conquesta exagerada

La historiografia sobre aquests fets ha estat sovint modificada i dramatitzada pels mateixos revolucionaris francesos.

El fet és que la presa de la Bastilla va ser un acte simbòlic més que transcendental per a la Revolució. El castell penitenciari havia estat tradicionalment el destí de molts opositors polítics i altres casos de l’arbitrarietat jurídica francesa.

Però en les darreries del segle XVIII havia començat a caure en desús, tot i que durant uns mesos va albergar Donatien Alphonse François, més conegut com el marquès de Sade. En el moment de l’atac, només hi havia uns pocs presoners encarcerats per crims menors i una guarnició que no arribava al centenar d’efectius.

A la resta de les monarquies absolutistes d’Europa, una república liberal les inquietava, per no dir que les atemoria, davant la perspectiva que el moviment liberal revolucionari es pogués estendre cap als seus països i, en conseqüència, perdre els trons i els governs, a més d’un possible final similar al dels reis francesos, els quals van ser guillotinats el 1793: el 21 de gener, Lluís XVI, i el 16 d’octubre, Maria Antonieta. Per aquest motiu, Prússia i el Gran Arxiducat d’Àustria s’havien declarat defensores de l’absolutisme i van ser les primeres en declarar la guerra, seguides pel Regne Unit i el Sacre Imperi Romanogermànic. En aquells moments la República Francesa estava immersa en plena efervescència revolucionària i la inestabilitat interna va afeblir el país, que veia com havia de fer front a una coalició europea. La derrota semblava evident, però els revolucionaris van tenir dos encerts que els hi permetrien capgirar la situació: per una banda, van fusionar la causa revolucionària amb la defensa de la pàtria, enaltint el sentiment patriòtic en les classes més baixes, les quals nodrien la columna vertebral dels exèrcits, i per l’altra banda, un jove general, Napoleó Bonaparte, va començar a destacar gràcies a grans victòries contra Àustria, que la forçaren a signar un tractat de pau l’any 1797.

Quadre de Federico Jiménez Nicanor que representa la defensa de Saragossa davant els francesos.

L’estabilitat dels fronts va permetre a la República Francesa dur a terme un seguit d’ofensives en diferents punts d’Europa, tant per pressionar els rivals a les colònies, com la campanya d’Egipte de 1798 per afeblir el Regne Unit, com també per difondre els ideals liberals i promoure la caiguda de les monarquies. La gran rellevància del paper de l’exèrcit francès en la República Francesa va provocar el final de la Revolució Liberal, quan l’exitós Napoleó Bonaparte va realitzar un cop d’estat el 9 de novembre de 1799. El general francès va dissoldre els consells legislatius i s’autoproclamà cònsol vitalici. Morien d’aquesta manera les idees democràtiques de la república, i si bé el nou govern mantenia el caràcter liberal conservant tots els canvis realitzats durant els anys de revolució, només passarien pocs anys fins que, el 1804, el general Bonaparte decidís transformar el consolat vitalici en un imperi hereditari. Així, doncs, el govern havia tornat a parar a mans d’una sola persona.

La guerra del Francès

La guerra del Francès (1808-1814), com se la coneix a Catalunya, o de la Independència, terme més usat a Espanya, va ser una guerra d’alliberament contra l’invasor francès dins del context de les guerres napoleòniques.

A finals dels anys noranta del segle XVIII a Espanya hi havia malestar social causat per una crisi en les collites que comportava la carestia i l’encariment dels aliments bàsics. La situació havia desembocat en revoltes urbanes en algunes de les principals ciutats de la Península i la repressió consegüent no havia aconseguit acabar completament amb la dissidència. Aquesta situació d’inestabilitat social fou vista pel Directori francès com el senyal inequívoc que Espanya estava prou madura per exportar els ideals revolucionaris. El mètode escollit va ser la guerra, i així, el 1793 el Directori declarà la guerra al regne d’Espanya, que a la vegada també la declarava a la República Francesa.

El desenvolupament de la Guerra Gran (1793-1795) va començar sent favorable per a Espanya, que aprofità la indefensió del sud de França per ocupar-lo ràpidament. La causa de les ràpides victòries espanyoles va ser que el gruix dels exèrcits francesos estaven concentrats al nord del país, lluitant contra Prússia. En veure el ràpid avanç de l’exèrcit espanyol, s’enviaren reforços cap al sud i el feren retrocedir fins a les seves fronteres. Llavors, l’exèrcit francès es preparà per l’ofensiva i entrà per l’Empordà, derrotant l’exèrcit espanyol, causant una desbandada general i la caiguda del castell de Sant Ferran de Figueres, que va deixar la regió desprotegida. L’exèrcit francès va ocupar les poblacions de l’Empordà aprofitant que no trobava resistència. La derrota va ser gairebé total i Espanya va haver de signar un tractat de pau a Basilea el 1795 on renunciava a les seves pretensions territorials sobre el sud de França, reconeixia com a Estat la República Francesa i formalitzava una aliança militar. La dura derrota militar i la pèrdua de l’oportunitat de recuperar els territoris perduts feren que el sentiment d’odi vers els francesos creixés en la majoria de la població.

Com l’armada anglesa robà tres vaixells del port de Barcelona

El 9 d’octubre de 1809, la flota anglesa a les ordres del capità Sayer va enviar tres vaixells al port de Barcelona. La Ciutat Comtal estava sota dominació napoleònica i tenia una forta guarnició. Aquesta va començar a obrir foc en veure aproximar-se les tres naus i poc després es va sumar el foc d’artilleria de tres bateries i la fuselleria des de la platja.

Tot i la cortina de foc que se’ls hi queia al damunt, les tres naus comandades pel tinent Richard Gittins van abordar tres goletes que es trobaven amarrades al port i se les emportaren davant la incapacitat de la guarnició. Durant l’hora i mitja que durà l’assalt i el foc defensiu de la ciutat, cap home de les tres naus angleses va ser ferit.

L’aliança firmada a la Pau de Basilea el 1795 va permetre Napoleó Bonaparte demanar al rei Carles IV el dret de pas de les tropes franceses el 1808 per atacar Portugal, aliat d’Anglaterra. Amb aquesta aliança, es va permetre l’entrada de diversos exèrcits francesos a la Península, els quals es van anar distribuint pel territori fins que per ordres de Napoleó van envair els enclavaments espanyols més importants, ocupant per sorpresa tot el país. L’emperador francès va aconseguir l’abdicació de Carles IV després d’empresonar-lo a ell i al seu fill Ferran a la ciutat de Baiona, i va entronitzar el seu germà, Josep I Bonaparte. En pocs mesos, l’ocupació francesa es va fer efectiva a tot el país. Catalunya va ser el territori més ben assegurat en ser la zona de pas més directa, per això les tropes napoleòniques van ocupar el castell de Sant Ferran de Figueres i Barcelona.

En el Principat, la presència francesa va encendre de nou els odis de la població pel record de la recent derrota de la Guerra Gran i va ser atiada per l’Església, que es veia amenaçada amb la possibilitat de la instauració del laïcisme. Per a la resistència de Catalunya es tocà a sometent, la convocatòria a les armes de la població per defensar el país, una acció que des del 1714 no es donava al Principat. Amb l’exèrcit desarticulat i la impossibilitat de formar una força armada capaç de plantar cara a l’imbatut exèrcit napoleònic, es crearen partides de guerrillers per fustigar la rereguarda francesa i els combois de subministres per debilitar la seva presència en el territori. Malgrat aquesta oposició, el 1811 el Principat havia caigut completament i va ser annexionat dins de l’imperi napoleònic.

Sabies...?

El marquès d’Augereau, per intentar guanyar simpaties, en les seves proclames es dirigia als catalans com «els francesos d’Espanya».

A diferència de la Guerra Gran, el Principat va organitzar la defensa del territori des d’un principi. A Lleida es va crear la Junta Superior Catalana, que va estar coordinant les forces de miquelets i tropes irregulars i actuà com a govern provisional durant la guerra. La resistència catalana, a més de les forces armades, es va basar en la distribució de pamflets contra la propaganda napoleònica. Des del govern francès es va procedir a buscar el suport de les classes dirigents amb promeses de concessió de més autonomia per a Catalunya. El governador general de Catalunya, el mariscal Pierre François Augereau, va promulgar un decret imperial el 8 de febrer de 1810 en el qual atorgava un govern autònom a Catalunya. A la propaganda, escrita tota en català, Augereau va fer servir els arguments de les vinculacions medievals de Catalunya amb França des de temps de Carlemany per donar a entendre que l’imperi de Napoleó tornaria al país la grandesa perduda. Aquesta seria criticada pels sectors a l’oposició francesa, com es destaca en aquest text de Ramon Ferrer, cronista de la guerra: «Ilyéase en el Diario la Proclama del Mariscal Augereau... Es en idioma del país y recuerda con astuta finura las glorias de los antiguos catalanes, queriendo persuadir a los actuales que el gobierno de Napoleón es ciertamente el gobierno de un verdadero Padre y Protector de las Ciencias. Pero esto es para los barceloneses lo mismo que dar música a un sordo».

Sabies...?

El 20 de febrer de 1809 el govern francès de Barcelona va decretar que tots els barcelonins escombressin els dimecres i dissabtes al matí i deixessin les seves escombraries a la porta perquè les poguessin recollir els carros públics, sota multa de 3 lliures.

Els sectors més progressistes i sensibles a les noves idees liberals van ser els que més suport van donar al govern francès, guanyant l’animadversió de la resta de la població i el malnom d’«afrancesats». A partir de l’any 1812, Catalunya va passar a ser un departament més de l’imperi napoleònic, si més no per voluntat del seu cònsol vitalici. Malgrat que legalment el Principat s’havia incorporat a l’imperi, els darrers governs d’afrancesats no eren massa partidaris de l’annexió, sinó que volien una monarquia bonapartista-liberal per a Espanya. Aquest refús podria ser el símbol inequívoc de fins a quin punt les promeses sobre l’autonomia de Catalunya i la tolerància per la cultura i la llengua catalana no haurien perdurat i haurien estat aixafades pel centralisme francès. Per aquest motiu, molts governants afrancesats van entorpir les reformes franceses per dificultar la seva aplicació a Catalunya amb el que hauria estat una pèrdua d’identitat.

Sabies...?

Les autoritats franceses van obligar el Diario de Barcelona, fundat l’any 1789, a publicar en català, a més de canviar el nom per Diari de Barcelona y del Gobern de Catalunya.

Tanmateix, la gran majoria de la població catalana es mostrava indiferent al pols polític del conflicte, si bé veien que els francesos havien ocupat el territori i havien imposat les seves