El braç militar de Catalunya: (1602-1714)

By Eduard Martí Fraga

Al 1715 José Patiño informava a Felip V que el Braç Militar de Catalunya «se había hecho formidable y se entrometía en todas las materias de estado, publicándose celadores de la observancia de sus fueros». Aquest llibre pretén explicar com funcionava el Braç Militar i entendre de quina manera el seu desenvolupament històric en va fer una institució clau per entendre la Guerra de Successió a Catalunya. Preguntar-se pel Braç Militar suposa endinsar-se en els trets específics de la noblesa catalana al segle xvii, una noblesa que en aquell moment pateix una crisi d?identitat a nivell europeu. En aquest context: quin paper van tenir els membres de l?estament militar? Qui controlava la institució i quina va ser la reacció de la noblesa catalana davant la crisi generalitzada de l?estament? La resposta a aquesta i altres preguntes les podreu trobar dins les planes d?aquesta obra.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Sep 18, 2017
• ISBN: 9788491340652

Book preview

INTRODUCCIÓ

En un informe enviat a Felip V el 1715, José Patiño considerava que el Braç Militar «era un congreso de todos los caballeros de Cataluña que se juntaban por su arbitrio fuera de Cortes y en cualquier tiempo». El futur intendent general de marina i un dels artífexs del cadastre que s’aplicà a Catalunya després de la derrota de 1714 destacava que

de algunos años á esta parte, por descuido ó tolerancia de los ministros, [el Braç] se había hecho formidable y se entrometía en todas las materias de estado, publicándose celadores de la observancia de sus fueros.¹

La historiografia catalana ha destacat sovint el paper dirigent que va exercir el Consell de Cent durant la guerra de Successió i ha remarcat la figura de Rafael Casanova qui, tot i ser partidari del diàleg amb Berwick, va seguir lluitant l’11 de setembre de 1714 fins a caure ferit amb el pendó de Santa Eulàlia. No s’ha parat prou atenció però, a la persona que el va substituir en la responsabilitat d’aixecar el pendó, que no era un conseller o un diputat, sinó Joan de Lanuza, protector del Braç Militar.² Aquest fet és indicatiu del prestigi que la noblesa havia adquirit durant la guerra de Successió, prestigi que havia començat amb Carles II, moment en el qual, en paraules de Morales Roca, «adquiere mayor preponderancia el papel político del Brazo Militar, como representante del estamento nobiliario en Cataluña».³ Però això no sempre havia estat així. Juan Luis Palos constata les dures protestes que el Braç va fer al Consell de Cent i a la Diputació el 1641 per ser exclòs de la redacció del jurament de Lluís XIV.⁴

Ja fa anys que Núria Sales va destacar l’aparició durant el segle XVII d’un

Braç militar que coexistirà a redós de l’homònim i tradicional. L’antic Braç Militar és l’ordre nobiliari, amb representació en Corts i Diputació, presidit pel duc de Cardona. El nou braç militar (...) no té cap president sinó un protector que no és mai el duc de Cardona i és de fet una mena d’assemblea de notables interestamental, que inclou ciutadans honrats.⁵

Aquest fet que descriu no succeïa en el Braç Militar «tradicional». El nostre objecte d’estudi és aquest Braç Militar «laic», netament diferent del que es reuneix amb el rei i amb els altres estaments a les Corts. Un Braç Militar que, com assenyala Sales, s’assembla a una reunió de nobles, en consonància amb algunes estructures similars que en aquells moments hi havia a Europa, com ara les assemblées de la noblesse franceses de mitjans de segle XVII⁶ o, potser, la House of Nobility sueca.⁷ Un Braç Militar que en no poques ocasions s’autodefinia com a gremi (és a dir, una corporació)⁸ i que, de fet, així era recordat pels memorialistes.⁹ Com podrem veure més endavant, hi havia una clara voluntat corporativa en els seus fundadors, que volien fer de les reunions una eina de defensa dels seus interessos i de les constitucions catalanes. Des de l’obra primigènia de Pi Arimon al segle XIX, han estat molts els estudiosos que s’han aproximat a l’estudi d’aquesta institució,¹⁰ tot i que no disposem d’una obra que tingui com a principal objecte d’estudi el gremi creat el 1602. Aquest és un braç militar fruit de les transformacions econòmiques, polítiques i socials de la Catalunya del segle XVII, en les quals cal endinsar-se breument per a poder entendre de manera adequada el paper que aquest estament va tenir durant aquells anys tan decisius de la nostra història.

No són pocs els historiadors que consideren que els fonaments de l’embranzida econòmica catalana del segle XVIII es troben en els canvis produïts durant la centúria anterior, moment en el qual es començava a consolidar un mercat interior alhora que es desenvolupava l’exterior.¹¹ Pierre Vilar va ser el primer a destacar les transformacions importants que es produïren a Catalunya entre 1600 i 1640, temps en el qual la indústria catalana abandonava «la seva forma medieval gremial per una forma capitalista de la distribució del treball».¹² Per a Vilar, el desenvolupament econòmic ajuda a entendre que la guerra dels Segadors fos en part la reacció d’una regió pròspera contra les repercussions de la decadència de l’Imperi.¹³ Els estudis posteriors de Jaume Torras i, molt especialment, d’Albert García Espuche, han confirmat i enriquit aquests plantejaments. El primer ens ha recordat que el procés de deslocalització industrial va ser un fenomen general de gran part d’Europa i que, de fet, aquest canvi no era fruit tant d’una oposició als gremis com d’una expansió de noves formes associatives a l’àmbit rural.¹⁴ Per la seva banda, García Espuche va destacar que entre 1550 i 1640 es van produir tot un seguit de transformacions qualitatives que van dur l’economia catalana a una especialització progressiva amb l’aparició d’oficis nous. En aquest context, Barcelona era el lloc on es concentraven les fases finals del procés productiu (ja que les inicials s’havien deslocalitzat a l’interior) i de comercialització. La capital esdevenia així un «centro comercial y de intercambios, que había desplazado una parte importante de su productividad fuera».¹⁵ La conclusió final de l’autor és clara: durant aquells anys els canvis que es van produir a Catalunya «fueron modestos pero decisivos, porque marcaron una dirección diferente sobre la que después insistió el incremento cuantitativo»¹⁶ de la segona meitat del segle XVII. La noblesa catalana no va ser aliena a tots aquests processos i per això no ens ha de sorprendre que el mateix autor constati que una

burguesía no barcelonesa en ascenso con tendencia a ennoblecerse y una pequeña nobleza igualmente periférica ocuparon poco a poco un lugar cada vez más importante en Barcelona y, a partir de allí en la economía del país.

Aquests sectors –ens diu– foren els «agentes capitalizadores que estaban al frente de la transformación económica».¹⁷ La «refundació» del Braç Militar el 1602 a Barcelona i la seva vitalitat durant els anys trenta són un signe d’aquestes transformacions i de la voluntat d’una part de la petita noblesa «aburgesada» d’estar a prop dels nous centres econòmics de poder.

Va ser a la segona meitat del segle XVII quan aquests canvis qualitatius van esdevenir quantitatius. Josep Fontana va constatar el creixement de l’activitat del port de Barcelona a la darreria de la centúria (1693-1699), especialment en les importacions i en les exportacions del sector tèxtil, fet que mostrava l’àmplia connexió de la capital amb els principals centres productius europeus.¹⁸ El 1716 Torras i Ribé constata l’existència de 444 corresponsals de companyies catalanes a tot Europa, però molt especialment a les grans capitals del nord.¹⁹ Els estudis de Benet Oliva,²⁰ d’Isabel Lobato i de Pere Molas sobre el desenvolupament de les companyies comercials a la segona meitat del segle XVII no han fet sinó confirmar aquesta visió i posen de manifest que una part molt important de les companyies tenien una estructura doble de mercaders i de petita noblesa. Eren aquests darrers (cavallers, ciutadans honrats de Barcelona) els socis capitalistes i els mercaders, botiguers de teles, etc., els qui gestionaven el dia a dia de l’empresa.²¹ Companyies com la coneguda Duran, Llorenç i cia. estaven formades per una gran varietat de membres, que anaven des de corredors d’orella (Josep Mata), a botiguers de teles (Rafael Vilar), mercaders (Josep Duran) i cavallers (Joan Lapeira).

Els canvis també es van produir a l’interior del país, moment en el qual, com ha assenyalat Eva Serra, van aparèixer «nous elements [...] que prefiguren socialment i econòmicament el model agrari català del segle XVIII».²² Especialment importants van ser en el camp de la viticultura i de l’aiguardent, que tenien lloc en aquelles terres menys favorables per al sector tèxtil, tal com han mostrat els estudi de Francesc Valls i el ja clàssic d’Emili Giralt.²³ Així, l’aiguardent, juntament amb el tèxtil, van esdevenir dos dels grans motors de l’economia catalana d’aquells anys. La presència de comerciants anglesos i holandesos, alguns dels quals van tenir un fort arrelament a la capital catalana (Arnald Jäger, Joan Kies, Joseph Shallest, Midfort Crow), certifica la importància de la producció de vins i aiguardents.²⁴ A tot això, caldria afegir encara que la segona meitat del segle XVII és el moment en què Narcís Feliu de la Penya va publicar Político discurso (1681) i Fènix de Catalunya (1683), que tenien com a objectiu dinamitzar l’economia catalana, afavorir el comerç i millorar la qualitat de la seva producció. El mateix Feliu, advocat i fill de mercader, es va implicar directament el 1690 en la Companyia de la Santa Creu, que tenia com a soci capitalista Bernat Aimeric, el qual va esdevenir marquès d’Aimeric el 1703,²⁵ i que també havia col·laborat amb ell en l’edició del Ramillet de tintures, publicat per Feliu de la Penya el 1691. Un exemple ben eloqüent de la implicació d’alguns sectors de la noblesa en la vida econòmica del país.

En paral·lel, va tenir lloc una represa del constitucionalisme. El 1711 Felip V afirmava que «las dos últimas Cortes que han concluido los deja más repúblicos que el parlamento alusivo de los ingleses».²⁶ Una comparativa que no era exclusiva seva, sinó que era assumida per molts altres contemporanis. El 1709 el comte de Robres recorria també al referent anglès per a referir-se al sistema parlamentari de la Corona d’Aragó, en què els reis no podien fer lleis «sin el consentimiento de estas asambleas [les Corts] que es preciso que las convoque a este efecto», mentre que a Castella, «lo puede hacer también sin la solemnidad de juntar los estados del reino».²⁷ Aquest fet va fer possible que els regnes d’Aragó, València i Catalunya disposessin d’un gran nombre de llibertats i privilegis que, en el cas català, era un dels elements que sobtava més els estrangers. El 1637 Giovanni Botero afirmava que «Barcelona apar més república franca que ciutat vassalla per los molts privilegis de que goza».²⁸ En aquest sentit, cal tenir present que la configuració del Braç Militar està profundament arrelada a l’especial estructura juridicopolítica vigent a la Catalunya dels Àustries, «la clau de volta de la qual, eren les Constitucions», tal com ens ha recordat Joaquim Albareda. La llibertat política i els drets de què gaudien els catalans, continua l’autor

era cada cop més estranya en un temps en què els prínceps maldaven per construir l’Estat al servei dels interessos dinàstics, a base d’incrementar la fiscalitat i els efectius militars per fer front a la guerra omnipresent.²⁹

Tanmateix, la Catalunya del segle XVII va estar marcada per la falta de convocatòria de Corts (entre 1599 i 1701 no se’n van cloure cap), cosa que dificultava l’adequació del sistema legal a la realitat social del país. Per això, en ocasions s’ha qualificat aquest segle com una època de decadència.³⁰ Les frustrades Corts de 1626 i 1632 i els enfrontaments continuats durant la dècada dels anys vint i trenta amb Felip IV mostren que la primera meitat del segle XVII es va caracteritzar per una tensió creixent amb la Corona que va culminar amb la guerra dels Segadors i els decrets de 1652 i 1653, que anul·laven molts dels privilegis catalans i sotmetien les institucions catalanes al control insaculatori.³¹ Per a Sánchez Marcos, la reacció de la monarquia suposava «un cierto hito en el camino del absolutismo centralizador».³² Els seus efectes van ser especialment notables a la Diputació, ja que, segons Xavier Torres, «relegaren els diputats a un paper merament decoratiu».³³ Encara més, Eva Serra ens recorda que «[l]a derrota de 1652, havia provocat i/o augmentat un desajust entre l’evolució socioeconòmica del país i els seus sistemes de representació».³⁴

Ara bé, aquesta imatge canvia notablement quan arribem al segle XVIII. La important activitat legislativa de les Corts de 1701-02 i de 1705-06 demostra, en paraules de Joaquim Albareda, «l’existència d’un constitucionalisme viu, capaç de recuperar terreny perdut i, fins i tot, d’eixamplar-lo considerablement».³⁵ De tota la legislació aprovada potser es poden destacar dos elements fonamentals. D’una banda, el que recorden Josep M. Bringué et alia quan afirmen que es produí «una tendència a la millora de la representació i la llibertat de reunió i expressió».³⁶ De l’altra, els esforços per «reforzar el control de la actuación de los ministros reales y preservar el cumplimiento de la ley»,³⁷ cosa que anava justament en direcció contrària a les forces absolutistes que de mica en mica s’anaven imposant a Europa. El cert és que la legislació aprovada facilitava la representació de l’home comú, en la línia del que succeïa també en altres llocs del continent, com ha mostrat Peter Blicke.³⁸

Des d’aquesta perspectiva, cal tenir present que, juntament amb els intents absolutistes de la Corona durant el segle XVII (recordem el Gran Memorial d’Olivares de 1624), es poden veure també signes reals d’un constitucionalisme viu que es resisteix a desaparèixer. Eva Serra ja ens va recordar que la Junta General de Braços de 1640 pot ser entesa com «una actualització del seu patrimoni institucional i legislatiu: ampliació de la representativitat parlamentària, agilització del funcionament de Corts».³⁹ Semblantment, Víctor Ferro considera que, tot i la hipotètica debilitat de la Diputació, aquesta va conservar al llarg del segle XVII, «virtualitats polítiques de gran transcendència en els moments de crisi de la constitució pactista».⁴⁰ A propòsit d’això, cal afegir-hi que per a la segona meitat del segle cada vegada hi ha més estudis que posen de manifest la força de les institucions catalanes, visible, per exemple, en el dinamisme que adquiriren les novenes de la Diputació i les conferències dels dos comuns durant aquells anys.⁴¹

Per això, no ens pot estranyar que hi hagi autors que parlin, com ho fa Ángela Benedictis, de «republicanisme monàrquic» per referir-se al sistema polític català, en el sentit que feia de les Constitucions la seva columna vertebral.⁴² Durant la guerra de Successió es va produir «un desenvolupament polític que va acabar portant a plantejaments que eren ja netament republicans»,⁴³ els quals van arribar al seu punt culminant amb la Junta General de Braços de 1713 i la resistència que portaria fins a l’11 de setembre de 1714, situació que ha estat qualificada per Joaquim Albareda com el «moment republicà».⁴⁴

Ara bé, quin paper va exercir la noblesa i, més concretament el Braç Militar, en aquest context polític institucional tan canviant? Va ser l’estament militar un fre a les dinàmiques constitucionals catalanes? Una mirada de conjunt mostra que molts dels problemes als quals va haver d’enfrontar-se la noblesa catalana eren part d’un fenomen d’abast europeu, de crisi de l’estament, dins del qual el cas català tenia les seves particularitats.

No resulta gens fàcil oferir una panoràmica solvent de la situació de la noblesa a Europa durant els segles XVI i XVIII, ja que les situacions i conjuntures són molt diferents segons els llocs. No és el mateix la gentry anglesa, de caràcter rural i amb fortes vinculacions comercials, que la noblesa hongaresa o polonesa, molt més nombrosa i que gaudia de molts més privilegis medievals. Tot i així, no són pocs els estudiosos que han intentat sintetitzar les causes principals de la seva crisi. H. M. Scott considera que, en línies generals, els problemes de la noblesa a Europa van derivar de tres grans causes: de les dificultats econòmiques, de la pèrdua de poder polític com a conseqüència d’uns estats cada vegada més forts i, finalment, d’una crisi d’identitat.⁴⁵ Aquesta imatge, tot i que amb matisos, també és compartida per altres historiadors. Domínguez Ortiz, per al cas espanyol, mostra que el poder creixent de la Corona va afectar directament els interessos de la noblesa, atès que va reduir la importància del seus àmbits tradicionals de poder. Així, a Castella no es va convocar l’estament militar des del 1585, un element que cal vincular directament amb el distanciament de la convocatòria de Corts als regnes de la Corona d’Aragó.⁴⁶ La situació de la Cort a Madrid va facilitar la diferenciació entre l’alta noblesa i la noblesa rural. La pau interior va debilitar progressivament el poder militar de la noblesa, fet al qual cal afegir un control més gran dels processos d’ennobliment.⁴⁷ Sens dubte, la pèrdua de la seva funció militar és un tret general de tot Europa, com han destacat Marie-Laure Legay o Jean Bérenger. La primera autora considera que aquest procés de crisi també és fruit de «la promotion de l’ègalitarisme humaniste puis jurídiques».⁴⁸ El segon, posa de manifest que la pèrdua del poder militar va ser compensat per un protagonisme més gran en l’administració local.⁴⁹

Sembla clar que al llarg d’aquells anys a Europa es va produir un augment considerable del nombre de persones que pertanyien a l’estament militar, fruit d’una estratègia de gran part de les monarquies per a aconseguir noves fidelitats. De manera orientativa recollim algunes dades: Lawrence Stone constata que entre 1611 i 1649 es van concedir 417 nous títols de baronet a Anglaterra;⁵⁰ a Suècia es van crear 500 títols entre 1680 i 1697,⁵¹ i a França només l’any 1704 es van donar 200 cartes de cavaller hereditari.⁵² Per al cas espanyol, Henri Kamen ha mostrat que va ser amb Carles II quan la concessió de títols va arribar al punt culminant. En els trenta-cinc anys del seu regnat es van concedir 236 títols de marquès i 80 de comte, al marge dels títols de noble.⁵³ Per la seva banda, Alfredo Floristán demostra que durant el segle XVII es van incorporar al Braç Militar de Navarra 162 famílies noves,⁵⁴ i Carmen Iglesias ha constatat que Felip V va concedir més de 200 cartes de noblesa titolada.⁵⁵ En el cas català, és prou conegut que l’arxiduc Carles III va crear entre 1706 i 1711 un centenar de títols, nobles, cavallers i ciutadans honrats.⁵⁶ Aquesta entrada nombrosa de nous membres dins l’estament no va deixar indiferents als nobles. A començaments del segle XVIII, a França la noblesa constatava com l’allau de títols concedits havia fet que «l’ordre de nôtres corps est reversé»;⁵⁷ el 1602, López Bravo protestava davant Felip III per la política de concessió d’honors propis de la milícia a persones no dignes.⁵⁸ A Catalunya, el 21 de juny de 1683, el Braç va acordar escriure a Carles II per protestar per «los inconvenients que se segueixen de la multiplicitat de privilegis que se concedeixen, per recaure molts de ells en personas que se troban sens patrimoni, mèrits y servei».⁵⁹

Aquest increment al seu interior de membres de l’estament va tenir com a conseqüència una igualtat més gran i, per tant, una pèrdua de prestigi i influència social. El 1615 sir Edward Walker considerava que l’augment en el nombre de nobles durant aquells anys «introdujo una igualdad en la conversación; lo que teniendo en cuenta la idiosincrasia inglesa trajo malas consecuencias». Lawrence Stone constata que «los lores eran mucho más respetados en las zonas remotas, como Lancashire, Cheshire y Shropshire, donde eran muy pocos, que en los condados en torno a Londres, donde se los veía con frecuencia»,⁶⁰ situació similar a la que exposa Suárez de Figueroa per a Castella a principis del segle XVII.⁶¹ D’altra banda, també es produïren nombroses tensions dins l’estament, especialment entre l’alta i la petita noblesa. Per al cas francès, Mousnier ha recollit el conflicte intern dins les assemblées de la noblesse a mitjan segle XVII, en les quals els gentilshommes

disaient que les ducs et pairs no devaient pas former un corps séparé et supérieur dans l’Etat; qu’ils ne ressemblaient pas aux anciens pairs, qu’ils n’avaient donc aucun droit au gouvernement; qu’ils ne formaient pas corps et ne devaient avoir ni sindics ni commissaires.⁶²

A Catalunya, com tindrem ocasió de veure, es va produir un enfrontament similar per la presidència del Braç Militar el 1692. Aquesta dinàmica igualadora, potenciada pels processos d’ennobliment de la burgesia i per la difusió de les idees humanistes, conduïa encara més a la debilitat i a la pèrdua d’influència política de l’estament i, per tant, a la necessitat de «reinventar-se» i trobar una nova funció per a donar sentit a la seva identitat.

Els darrers estudis semblen palesar que la resposta gairebé unànime a tot Europa va ser el control dels organismes intermedis i locals de poder. Com conclou Legay, va ser en aquestes

instance du pouvoir intermédiaire, dotées d’atributions pus ou monis étendues, –importantes en Europe central et orientale, moindre en Espagne et en France– et dans les quels l’idéal nobiliarie du service a trouvé un regain d’efflourescence.

Per això, es pot dir que l’estament nobiliari «s’est affirmée comme une elite du pouvoir jusqu’au milieu su XIX siecle».⁶³ Les situacions són molt diferents d’un lloc a un altre. A Polònia i a Hongria la noblesa va tenir una gran autonomia pel fet que controlava de manera gairebé absoluta les dietines i les comitats, respectivament;⁶⁴ a França, al Dauphiné, l’estament va tenir un paper fonamental fins a mitjan segle XVII i va arribar a convocar l’«assamblée de la noblesse» amb una gran influència;⁶⁵ a Suècia, que ha estat considerada també com una «república de nobles», cal destacar el paper que va exercir la House of Nobility, creada el 1618.⁶⁶ A Castella, la noblesa va controlar els cabildos municipals,⁶⁷ de tal manera que, tot i que la monarquia no va convocar les Corts durant tota la segona meitat del segle XVII, l’estament privilegiat va continuar tenint un gran protagonisme a través de les vint-i-una ciutats que tenien vot a Corts. Així, conclou José Manuel Bernardo Ares,

[l]a lucha por el poder a lo largo de la modernidad no fue tanto una lucha del rey contra el reino representado en las ciudades «burguesas», sino del rey contra las ciudades «ennoblecidas».⁶⁸

La consciència del nou paper que exercia en uns estats més absolutistes era una realitat assumida per la noblesa. Bé ho van expressar els nobles francesos a Lluís XIII el 1652: ells representaven «un povouir intermédiaire, naturel et necessaire».⁶⁹ A Catalunya, aquests processos es visualitzen en diferents moments. D’una banda, en l’adscripció de la Conselleria Tercera de Barcelona als cavallers (1498) i nobles (1621) a la vegada que s’equiparava la condició de ciutadà honrat als militars (1510). D’altra banda, al llarg del segle XVII la noblesa va accedir al govern municipal de nombroses viles, cosa que va produir no pocs conflictes, com ara el cas de Mataró el 1681 o de Girona el 1682.⁷⁰

Ara bé, dins d’aquest panorama europeu, cal considerar amb una mica més de detall el cas de la noblesa catalana i, especialment, de la classe dirigent barcelonina, tema que ja hem pogut tractar en altres llocs.⁷¹ El Braç Militar de Catalunya neix el 1602 a Barcelona la qual cosa té unes implicacions rellevants a causa de la peculiar configuració política i institucional de la ciutat. La capital, com ha pogut mostrar James Amelang, tenia capacitat per a crear ciutadans honrats de matrícula, sense autorització reial, element que anava justament en direcció contrària a les dinàmiques europees, en què l’accés a l’estament era cada vegada més controlat per la monarquia i en què l’alta noblesa posava dificultats a l’entrada de nous membres.⁷² Uns ciutadans honrats que havien estat anomenats el 1628 «cavallers de les repúbliques», element que no deixa de sobtar en la monarquia de Felip IV.⁷³ Xavier Torres ha constatat els processos d’emigració d’una part important de la noblesa rural a la capital com a conseqüència de la crisi agrària del segle XV,⁷⁴ la qual es vincularà amb aquests ciutadans honrats i les elits mercantils, especialment a través dels enllaços matrimonials. Els treballs de Juan Luis Palos i Adela Fargas han mostrat les diferents estratègies seguides per nombroses famílies.⁷⁵ El resultat final, com explica Albert García Espuche és que

de la fusión entre ciudadanos y caballeros nació [...] la flamante aristocracia urbana de los siglos XVI y XVII, una clase dominante cuyos fundamentos estaban constituidos tanto por el feudo como por la mercadería y las profesiones.⁷⁶

A tot això, cal afegir