Dones amb empenta: Històries vitals de catalanes que van trencar motllos

By Ana Riera

La dona ha patit molts canvis els darrers temps: des d'aconseguir el dret de vot fins a incorporar-se plenament en el mercat laboral. No han estat gaires les destacades als diccionaris o llibres d'història. Aquest llibre ens presenta en forma de relat les vides d'aquelles capdavanteres que han marcat un camí.
L'efervescència creativa d'aquestes dones es va manifestar en els diversos àmbits en què van intervenir: la renovació pedagògica (Rosa Sensat), la lluita antifranquista (Maria Aurèlia Capmany), el reformisme social (Francesca Bonnemaison); totes elles constitueixen una galeria de personatges amb una reconeguda presència pública i una alta ressonància cultural i social. Entre altres, el llibre parla de:
* Margarita Xirgu: una actriu catalana innovadora i agosarada.
* Teresa Pàmies: una lluitadora nata que es va convertir en escriptora.
* Joana Raspall: la poetessa catalanista que escrivia per als més menuts.
* Roser Capdevila: una il•lustradora molt inquieta i un xic entremaliada.
* Núria Feliu: la veu lligada des de sempre al poble català.
* Alícia de Larrocha: la pianista catalana més internacional.
* Mary Santpere: una còmica d'allò més musical.
* Neus Català: una supervivent catalana dels camps nazis.
* Lola Anglada: la noia que feia dibuixos catalanistes.

• Language: Català
• Publisher: L’Arca
• Release date: Nov 25, 2016
• ISBN: 9788494616594

Book preview

elles.

Margarida Xirgu

Una actriu catalana

innovadora i agosarada

«No somiar, no esperar, no creure en alguna cosa…

és com no existir.»

Margarida Xirgu va néixer a Molins de Rei la tarda del 18 de juliol de 1888, quan per fi començava a remetre la calor. No tenia més de vuit anys, però, quan la seva família va decidir traslladar-se a Barcelona, on hi havia més feina i millors oportunitats, i es va instal·lar en un dels molts barris obrers i marginals que circumdaven la capital catalana. Ella en aquell moment encara no ho sabia, però el seu destí estava a punt de revelar-se.

La Margarida descobreix la seva vocació

La dura jornada laboral ja havia acabat i un grup d’obrers s’havia reunit en una taverna. A l’establiment hi havia una nena graciosa d’ulls vius i li demanaren que els llegís un manifest. La nena va agafar el document sense dubtar-ho i gràcies al seu talent innat per a la interpretació va aconseguir arrencar d’aquells homes aguerrits un fort aplaudiment. Seria el primer de molts altres, perquè aquell episodi va servir per confirmar-li que li agradava molt actuar davant d’un públic. També a l’escola pública on estudiava s’adonaren que tenia facilitat i gràcia per a la declamació i la poesia, i que tenia una memòria prodigiosa. De fet, la Margarida es va passar bona part de la seva infantesa jugant a representar comèdies que ella mateixa inventava i posava en escena. Sens dubte ho portava a la sang.

Els seus inicis com actriu

Val a dir que a principis del segle XX a Barcelona hi havia molts ateneus i un gran nombre de companyies d’afeccionats. De fet s’havia despertat un gran fervor pel teatre, sobretot entre les classes més populars. I entre els que se sentien atrets per aquesta manifestació artística es trobava el pare de la Margarida, en Pere Xirgu Martí. Era un simple manyà, però es va fer membre de l’Ateneu del districte cinquè i va començar a organitzar a casa seva tertúlies literàries on es llegien en veu alta obres de Tolstoi, de Pérez Galdós i d’Émile Zola. Així doncs, la Margarida va tenir l’oportunitat de familiaritzar-se amb el món del teatre des de ben petita. I com molts altres joves de la seva generació, va començar actuant en ateneus amb companyies amateurs. Fora de l’escenari era una noia prima i més aviat desmanegada que no destacava gaire. Però tan bon punt trepitjava l’escenari es transformava en una persona completament diferent, plena d’energia i vitalitat, una energia i una vitalitat que es contagiaven i resultaven fascinants.

L’impuls definitiu que la va fer dedicar-se al món del teatre va sorgir d’una desgràcia familiar. El seu pare va perdre la feina per vaguista i poc després va emmalaltir. Aleshores la Margarida, amb el vistiplau de la seva mare, va decidir que havia arribat el moment de treure rèdit econòmic de les seves aptituds artístiques per contribuir en l’economia familiar, i va començar a demanar petites quantitats a canvi de les seves actuacions. I, aleshores, un bon dia, li va arribar la gran oportunitat. La van contractar per interpretar l’obra Teresa Raquin, d’Émile Zola. El paper l’havia de fer una actriu madura i experimentada, però pocs dies abans de l’estrena es va posar malalta i la Margarida la va substituir. Es tractava d’un personatge complicat. Tanmateix, la Margarida va fer una interpretació tan aconseguida que tant el públic barceloní com els crítics teatrals van caure rendits als seus peus. Al poc temps la va contractar la Companyia Catalana del Teatre Romeu. Corria l’any 1906 i des d’aquest moment ja va treballar sempre més com a actriu. I sense parar, perquè l’any 1907 va morir el seu pare i ella va assumir definitivament el rol de cap de família fent-se càrrec de la seva mare, la Pepeta Subirà Polls, i del seu germà petit, que tenia quatre anys menys que ella.

La interpretació per sobre de tot

La Margarida era una actriu força agosarada i això li va comportar més d’un problema al llarg de la seva carrera professional. Així, l’any 1910 la van contractar per interpretar el paper protagonista de Salomé, d’Oscar Wilde. Actuava al Teatre Principal de Barcelona i sortia a escena ensenyant el melic i fent el ball dels set vels. El públic benestant de l’època no estava preparat per assimilar-ho i els propietaris del teatre li van rescindir el contracte. Això, tanmateix, no va desanimar ni deturar la Margarida. Ella idolatrava el teatre i sabia que una interpretació tenia que estar per sobre de les limitacions morals i de les convencions socials. A ella només li importava emocionar i transmetre l’essència dels personatges que interpretava. I ho aconseguia. La seva interpretació de Marianela, de l’obra de Pérez Galdós, n’és un bon exemple. L’obra, que havia estat adaptada pels germans Álvarez Quintero, s’interpretava al Teatre de la Princesa de Madrid. La nit de l’estrena la seva feina va ser tan memorable que al final de la representació l’autor va pujar a l’escenari i, emocionat, va abraçar l’actriu mentre el públic, dempeus, no parava d’aplaudir. Va ser sens dubte un moment màgic i inoblidable que es repetiria sovint al llarg de la seva carrera d’actriu. Perquè Margarida Xirgu tenia l’estranya capacitat, només a l’abast d’uns quants privilegiats, de comunicar, d’emocionar i fins i tot de transportar.

La Margarida renova l’escena del segle XX

El talent de la Margarida era tan gran que aviat els teatres de Catalunya se li quedaren petits. I va decidir fer una gira internacional amb la companyia que ella mateixa havia creat. Va viatjar per Espanya i per Europa, i també per Argentina, Xile, Uruguai, Perú, Veneçuela i Cuba. En els seus viatges no es limitava a actuar, sinó que a més dedicava temps a descobrir i conèixer figures tan rellevants com Picasso, Stranvinski, Fournier, Marcel Proust o Freud. A poc a poc es va anar amarant de les estètiques europees i a partir de tot el que havia anat aprenent i de la seva visió particular del teatre va modernitzar l’escenografia i va contribuir a renovar l’escena del segle XX. Així, per exemple, a principis dels anys vint del segle passat, Margarida Xirgu va fer eliminar en les obres que representava amb la seva companyia el coverol que amagava l’apuntador. Preferia no estrenar fins que tothom se sabés l’obra perfectament de memòria que seguir utilitzant la figura de l’apuntador. També va eliminar els decorats de cartró pintats. Ambientava l’escena amb molts pocs elements, quelcom realment revolucionari en una època en la qual el realisme omplia d’objectes inútils els escenaris. A més va ajudar a divulgar un gran nombre de dramaturgs incloent en el repertori de la seva companyia propostes força agosarades dels corrents dramàtics més innovadors.

La vida amorosa de la Xirgu

A banda del teatre, Margarida Xirgu va tenir dos gran amors. El primer va ser en Josep Arnall, un noi que va conèixer quan no era més que una adolescent i amb qui es va casar el 22 de setembre de 1910. El seu va ser un matrimoni modern ja que ambdós van tenir clar des del primer moment que separarien la seva vida íntima de les seves vides professionals. En Josep no va intervenir mai en les activitats artístiques de la seva dona; de fet ni tan sols es deixaven fer fotografies junts en públic. Va estar casada amb ell durant 26 anys, fins que la mort el va sorprendre l’any 1936.

El segon va ser el seu gran amic Miquel Ortín, un actor d’origen aragonès que durant anys havia estat el fidel administrador de les seves empreses i que sempre havia defensat els interessos de l’actriu. Van contraure matrimoni l’any 1941 i va ser el seu company fins al final dels seus dies.

El seu gran amic Federico García Lorca

L’estiu de 1926 va conèixer Federico Garcia Lorca, que es convertiria en un gran amic personal de l’actriu. La Margarida va decidir apostar per aquest autor granadí encara desconegut perquè va intuir de seguida que, com ella, podia fer una aportació única al món del teatre. L’any següent va estrenar la seva obra María Pineda a la ciutat de Barcelona. I no ho va fer amb un muntatge qualsevol, ja que els decorats eren obra d’un altre jove que estava començant, un tal Salvador Dalí. Amb el temps descobriria que havia trobat el seu poeta. Per això els dies que representava una obra de Lorca, tant si es tractava d’una obra especialment escrita per a ella, com Yerma o Doña Rosita la soltera, com si no, serien sens dubte els més feliços de la seva vida escènica. El dia que es va assabentar de la seva mort va ser un dels més tristos de la seva vida.

Les implicacions polítiques de l’actriu

Políticament, Margarida Xirgu va estar sempre força compromesa amb l’esquerra. Fins al punt que el 1932 el president de la República espanyola la va condecorar amb l’orde d’Isabel la Catòlica. Això li va suposar el rebuig d’una bona part del públic i de la premsa de l’època. En esclatar la Guerra Civil espanyola, es trobava de gira per Sud-amèrica. I la que havia de ser la seva quarta gira per aquest continent es va convertir en un exili obligat que va durar fins al dia que va morir, el 25 d’abril de l’any 1969. A partir de 1950 possiblement hauria pogut tornar, però el mateix Consell Central del Teatre va considerar que era més convenient que no ho fes i que es quedés a Amèrica com a abanderada de la República. Així, el 1937 va ser nomenada delegada del Govern català a l’exili, a Montevideo; el 1943 va ser nomenada presidenta del Consistori dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a Santiago de Xile, i el 1959, delegada general de la Generalitat de Catalunya a Uruguai pel mateix Tarradellas. El govern de Franco, per la seva banda, li va confiscar tots els béns i la va condemnar a l’exili a perpetuïtat, fets que li va comunicar el Tribunal de Responsabilitats Polítiques mentre era a Xile.

La seva carrera a Sud-amèrica

A Amèrica Margarida Xirgu va seguir fent allò que millor sabia fer: actuar. El 1945 va estrenar La casa de Bernarda Alba, l’obra pòstuma de García Lorca, al Teatro Avenida de Buenos Aires, a l’Argentina, i el 1949 va estrenar El malentendido, d’Albert Camus, també a Buenos Aires, tot i que el tercer dia l’obra va ser retirada per les autoritats argentines. Tant i tant va seguir treballant que finalment, el 1956, va poder celebrar les Noces d’Or amb el teatre, i ho va fer protagonitzant l’obra de Fernando de Rojas La Celestina, al Teatro Nacional Cervantes de Buenos Aires.

Margarida Xirgu, tot i que sempre va viure pendent del que passava a la seva estimada pàtria, no va tornar mai més a Catalunya amb vida. Però sí que ho va fer més endavant, un cop morta. Seria el 1988, quan la Generalitat va repatriar les seves despulles coincidint amb el centenari del seu naixement i les va fer enterrar a Molins de Rei, la localitat que l’havia vist néixer.

Margarida Xirgu, una de les actrius més grans de l’escena catalana, va aconseguir quelcom que tan sols aconsegueixen alguns privilegiats: gaudir d’una gran popularitat, ja que el públic l’adorava, i alhora d’un sòlid prestigi en els cercles intel·lectuals, on era considerada una de les més insignes tràgiques de l’època.

Mari Pepa Colomer

La primera aviadora catalana

«Pilotar un avió és com anar amb bicicleta.

Un cop n’aprens no ho oblides mai més.»

La peculiar història de Maria Josefa Colomer i Luque, més coneguda com Mari Pepa Colomer, va començar a la ciutat de Barcelona, concretament el dia 31 de març de l’any 1913. Era filla de Josep Colomer, un fabricant de teixits obert i lliberal que era amic personal de Picasso, a qui admirava, i que es relacionava amb moltes de les personalitats més interessants del moment. Un pare amb el qual establiria des de ben menuda una relació molt especial i amb qui s’entendria d’allò més bé.

Va ser precisament el seu pare qui es va encarregar que la seva filla estudiés a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Es tractava d’una institució moderna i innovadora que havia fundat el 1909 Francesca Bonnemaison amb la intenció que les dones obreres poguessin rebre una bona instrucció i aprendre un ofici. I també va ser ell el seu gran aliat quan la Mari Pepa va decidir dedicar-se al món de l’aviació.

La Mari Pepa ha de vèncer molts obstacles

La Mari Pepa tenia tan sols 17 anys quan un bon dia uns amics la varen convidar a fer una visita a l’aeròdrom de Canudas, que es trobava al Prat de Llobregat. En aquella època era possible fer una volta