Kubala

By Manuel Ibáñez Escofet

Ladislao Kubala és un dels referents de la història del futbol mundial, i una de les grans icones del barcelonisme, un personatge que, socialment, va trencar motllos en aquella Barcelona i aquella Catalunya atemorides, grises i avorrides dels anys cinquanta.
Aquell futbolista ros, d’ulls blaus, les cames del qual valien, cada una, per dues de les dels altres jugadors, no solament va significar una revolució per a la tècnica futbolística, sinó que es va convertir en el primer ídol públic en aquella ciutat que aleshores encara no s’havia refet del trauma bèl·lic.
La figura de Kubala, per a Ibáñez Escofet i molts altres, era un factor que havia d’ajudar a la cohesió social. I Ibáñez reunia totes les condiciones socials, literàries i de sensibilitat que el capacitaven per a traslladar al paper l’atzarosa vida de Ladislau Kubala.
Aquest volum permet al lector acostar-se a un temps passat, d’un interès apassionant, i també retrobar-se amb un excel·lent periodista que va ser un mestre fonamental d’unes quantes generacions de professionals catalans, i que va demostrar que del fet esportiu també se’n podria fer una gran periodisme i, fins i tot, literatura.

• Language: Català
• Publisher: Edicions Cal·lígraf
• Release date: Mar 1, 2019
• ISBN: 9788412015140

Manuel Ibáñez Escofet

Manuel Ibáñez Escofet (Barcelona, 1917-1990) va ser un destacat periodista català de al segona meitat del segle XX. Es va iniciar en la professió col·laborant en el diari El Matí, abans de la Guerra Civil. No va tornar al periodisme fins el 1952, a El Correo catalán, que va modernitzar i catalanitzar, i del qual va arribar a ser sotsdirector. Des del 1968 va dirigir el Tele-Exprés , que va convertir en una publicació viva i oberta a les noves idees i moviments de l’època. A partir de 1976 va entrar a La Vanguardia, on va ocupar el càrrec de director adjunt. També va dirigir diversos programes per a TVE de Catalunya. Durant aquells anys va publicar dos reculls d’articles, La corda fluixa (1971, reeditat el 2017 , amb motiu del centenari del seu naixement, amb pròleg i notes de Sam Abrams) i Les arrels i les fulles (1985), i el llibre autobiogràfic La memòria és un gran cementiri (1990), en què, a través de les seves vivències personals, professionals i polítiques, repassava més de mig segle de vida catalana. Per aquestes memòries li va ser concedit el Premi Crítica “Serra d’Or” l’any 1991. Abans, el 1983, havia rebut la Creu de Sant Jordi i el 1986 el premi Ciutat de Barcelona de periodisme. El 1962 va publicar amb el títol de Kubala, un barceloní de Budapest, una breu biografia del popular futbolista, i el 1991, pòstumament, el recull d’articles Parlem del Barça, dos llibres que formen el gruix d’aquesta edició.

Book preview

Crèdits

Kubala

Manuel Ibáñez Escofet

Edicions Cal·lígraf

Figueres, 2019

Primera edició — març 2019

Publicació

Edicions Cal·lígraf, SL

Monturiol, 2, 1r 1a

17600 Figueres

Tel. [phone]

www.edicionscalligraf.com

[e-mail]

Disseny de la col·lecció i maquetació

Jaime Vicente

Il·lustració de coberta

Jaime Vicente

Correcció

Joan Riba

Impressió

DC PLUS, Serveis Editorials

ISBN

978-84-120151-4-0

© del text

Hereus de Manuel Ibáñez Escofet

© del pròleg

Josep Maria Sòria

© d’aquesta edició

Edicions Cal·lígraf, SL

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció parcial o total d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic. Les infraccions d’aquests drets es troben sotmeses a les sancions establertes a les lleis.

Pròleg

El color blaugrana d’Ibáñez Escofet

Manuel Ibáñez Escofet (1917-1990) va ser un periodista català molt influent que va exercir la seva professió entre el anys 1952, quan va començar a treballar a El Correo Catalán, i 1990, data de la seva mort, poc després de jubilar-se com a director adjunt de La Vanguardia. Tot i que de molt jove, durant la República, havia col·laborat a les planes d’El Matí, i que la seva vida va ser durament estroncada per la guerra civil, el període en què va exercir el seu mestratge entre els seus companys més joves va del franquisme més dur fins a la consolidació de la Transició.

Tothom convindrà en el fet que una vida tan reprimida quan tot just s’acaba l’adolescència, amb una anada forçada al front de guerra i tres anys de camp de concentració, és un hàndicap molt gran, i aquest va ser el cas d’Ibáñez, com el de tants i tants d’altres. Però la seva dedicació plena a l’ofici de periodista —d’«humil treballador d’arts gràfiques», com acostumava a dir ell— i la seva forta afecció per la tasca pedagògica van fer que es convertís en un mestre del qual vàrem ser deixebles afortunats un grapat de periodistes que hem exercit fins fa poc o bé que encara ho fan avui a Catalunya.

Una part important d’aquest mestratge —vint-i-tres anys— va tenir lloc durant el franquisme, una etapa en la qual fer de periodista no era gens fàcil si no eres afecte al Régimen, que no era el cas; el control de la informació per la dictadura i l’actuació de la censura franquista van fer molt difícil la feina dels periodistes. De fet, d’informació no se’n feia. No hi havia cap mena de llibertat, i pel que fa a la premsa diària, els encarregats de controlar el que s’escrivia i es publicava anorreaven qualsevol intent d’informar del que passava, més enllà de la versió oficial, que era l’única possible. Tot i això, alguns professionals, entre ells Ibáñez, van fer que l’anhel de llibertat no s’enfonsés en la frustració.

Per tal d’exercir el control de la professió, el franquisme havia creat un Registro Oficial de Periodistas (ROP), una llista, el número u de la qual era el dictador. D’entrada s’hi van apuntar periodistes del règim, però també persones que no tenien cap altre «títol» que el fet de ser falangistes, carlins, quintacolumnistes, militars vencedors, policies o, fins i tot, lletraferits, que el feixisme procreava amb profusió. No cal recordar que la majoria de periodistes de la República que no marxaren a l’exili foren depurats i, per tant, exclosos de figurar en aquell Registro. Fins ben bé entrats els anys seixanta, el gruix de la professió va ser un desert format majoritàriament per «afectos al Movimiento», amb algunes excepcions, com, per exemple, alguns professionals que, lligats a la figura del Conde de Barcelona, Juan de Borbón, o als sectors més decebuts del falangisme triomfador, van tenir un paper destacat no solament en un exercici més digne del periodisme, sinó que fins i tot van fer oposició al règim. Tot era, però, molt controlat pel franquisme, que no va dubtar a condemnar-ne alguns a la deportació, com va passar entre d’altres amb Dionisio Ridruejo. També hi hagué periodistes que van gosar esquivar l’estricte control del règim i que, com Ibáñez Escofet, s’introduïren a la professió després d’haver passat per un camp de concentració com a conseqüència d’haver estat en la batalla de l’Ebre del cantó republicà i pel seu passat catalanista, condició d’altra banda de la qual no va abdicar mai.

Durant tota la dictadura franquista, el periodisme a Catalunya es va fer exclusivament en castellà —el català estava rotundament prohibit a la premsa diària— i es caracteritzà per un exercici pla, almenys durant el primer quart de segle, els «25 años de paz» i de la por. Bàsicament, la poca informació es nodria dels telegrames i les notes d’«obligada publicación» —o tan sols «recomendada»— que arribaven a les redaccions des de totes les institucions del règim. La feina dels periodistes consistia a arreglar aquelles notes i titular-les, fet que, juntament amb la valoració que se’n feia —espai, plana, columna d’entrada o de sortida—, era l’únic que distingia uns diaris dels altres. Els del Movimiento (Solidaridad Nacional i La Prensa) acostumaven a publicar les notes tal com arribaven, escrites en una literatura carregada i florida, moltes vegades totalment incomprensible. Vaja, que l’escriptura no tenia res de periodística. Els diaris de propietat privada, com La Vanguardia, El Noticiero Universal, El Correo Catalán i Diario de Barcelona, i més tard, el 1964, Tele/eXprés, ho presentaven tot d’una manera més polida.

En aquell escenari periodístic tan uniforme, sobre el qual la sola amenaça del repressor contribuïa a l’autocensura, hi havia una certa permissivitat —molt relativa, tot sigui dit— en la informació internacional, les seccions de la qual als diaris eren les que gaudien de més prestigi, tant pel fet que requeria el coneixement d’idiomes —especialment de l’anglès, aleshores molt minoritari—, com pel fet que hi havia més marge d’interpretació dels esdeveniments. Una interpretació, que en alguns casos es feia en clau espanyola per posar en alguna contradicció el règim. Uns esdeveniments que comprenien des de la Segona Guerra Mundial fins a la guerra de Corea i les guerres d’alliberament colonial al Tercer Món, la Revolució Cubana, l’aparició de les guerrilles al subcontinent americà, la guerra del Vietnam, els assassinats dels Kennedy i de Martin Luther King, l’esclat del hippisme, els fets del 68, l’escàndol Watergate i la dimissió de Nixon, o la Revolució dels Clavells a Portugal. Tot permetia una mena de lectura espanyola que alguns periodistes utilitzaven fins i tot en els titulars, fet que posava nerviós a més d’un Delegado del Ministerio, que feia servir el telèfon per demanar explicacions als directors.

Aquest va ser el cas de La Vanguardia, en què els germans Nadal, Santiago i Carles, mantingueren la tradició d’una extensa xarxa de corresponsals que informaven els lectors del que passava al món. En plena Segona Guerra Mundial, la tendència cada cop més evident a favor dels aliats de Santiago Nadal, amb Augusto Assía de corresponsal a Londres, li va comportar alguns problemes no solament amb el Delegado i la censura, sinó amb el mateix director del diari, el cèlebre Luis de Galinsoga, ferm partidari, òbviament, de les forces de l’Eix. No cal dir que els Nadal van guanyar la partida al director falangista nomenat pel règim.

La resta de seccions dels diaris eren en la pràctica pur funcionariat. És més, una bona part dels periodistes de la premsa diària compaginaven la feina a la redacció amb d’altres, la majoria a les institucions oficials (l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació, el Govern Civil, les delegacions de ministeris, etc.) o en grans empreses de l’Estat, per raons, bàsicament, salarials d’una professió, com tantes altres aleshores, extraordinàriament proletaritzada. Per descriure aquell ambient fortament militaritzat i deprimit, em serveixo de les paraules d’un altre mestre, l’historiador Josep Fontana, a l’obra La formació d’una identitat (Eumo), en la qual fa una extraordinària síntesi dels estudis del catedràtic Jordi Maluquer de Motes: «Pel que fa al creixement econòmic, el balanç global d’aquesta primera fase del franquisme, la que va de 1939 a 1959, és inequívoc. Aquests van ser uns anys de retrocés, en termes absoluts i en comparació de la resta d’Europa: l’economia espanyola era l’única d’Europa que el 1950 tenia un producte per cap inferior al de 1929, de manera que si el 1932 el producte per cap era a Espanya del 72% de la mitjana europea, el 1950 només arribava al 47%». No es pot dir més clar en tan poc espai.

L’estil casernari del règim també va impregnar els diaris i la professió, en què campava la por, la grisor i la censura. Pura misèria. Una situació que va durar fins ben entrats els anys seixanta, quan l’aprovació de la Ley de Prensa e Imprenta, el 1966, la cèlebre «Llei Fraga», en la qual, sense canviar l’escenari de manca de llibertat, el règim franquista va maquillar la censura —no era obligatòria, però ai del director si una informació no agradava— i el Régimen va renunciar a nomenar els directors dels diaris, per passar la responsabilitat de les possibles sancions a l’empresari. No cal dir que els propietaris dels mitjans no decidien el nom del futur director sense haver-lo consultat al Delegado del Ministerio de Información y Turismo, convertit en una autoritat provincial gairebé al nivell del Gobernador Civil —que era el Jefe Provincial del Movimiento—, per sota del Capitán General. Almenys a Catalunya.

El primer diari que va intentar trencar aquell statu quo militaritzat fou El Correo Catalán, el mitjà catòlic d’inspiració carlina que passava per ser el representant dels capellans de poble, però en el qual, segons Ibáñez, només el 10% de les rectories de Catalunya hi estaven subscrites. El lobby dels cotoners va aconseguir la majoria de les accions del diari l’any 1957, segons un pla preparat pel financer Manuel Ortínez, amb la idea que