De la il·lusió al desencís: La Transició valenciana a través de Valencia Semanal

By Carles Xavier Senso Vila

Els renovats debats sobre la Transició han mostrat que hi ha una distància important entre la construcció de la memòria i els fets reals. En els escassos anys de la Transició es configuraren moltes de les claus que definiren la realitat valenciana de les dècades següents, i és per això que es fan necessàries altres mirades revisionistes que analitzen la història amb objectivitat i equilibri. Al setmanari Valencia Semanal, que va tenir gran ressò en l?esfera política, es concentren moltes de les claus de la vida politicosocial valenciana i espanyola. Fou alhora escola de periodistes i experiment avantguardista; espectador, però també protagonista de les lluites fratricides pel poder, amb l?ascens i la caiguda de polítics històrics. Aquest estudi realitza una aproximació als esdeveniments més importants del període al País Valencià.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Jul 31, 2017
• ISBN: 9788491340867

Book preview

TRES ANYS INTENSOS: 1977-1980

per Francesc-Andreu Martínez Gallego

Molt intensos, perquè comencen en un país que albira la democràcia i acaben en un altre que la trepitja. Un d’aquells moments històrics en els quals sembla que el temps s’accelera perquè es viu un procés de canvi més o menys convuls, més o menys reeixit, més o menys lluït. És el cor de la transició. Un cor prenyat d’esdeveniments i de periòdics per a contar-los.

El periodisme és un dels protagonistes de la transició, però seguint una de les seues màximes, en un segon plànol, en la tramoia. Era responsabilitat seua contar els passos que feien institucions, partits polítics, sindicats, etc., envers la consolidació democràtica, però també denunciar les realitats de la dictadura que pretenien travessar el Rubicó de la mort del dictador per instal·lar-se en la plàcida platja d’un nou pluralisme polític sense memòria. Res estava escrit i res era fàcil.

Lluitant contra la censura, a través de publicacions clandestines, aprenent a escriure entre línies, forçant els límits dels controls institucionals, li eixiren les dents al nou periodisme democràtic. Però aquest no hi era el 20 de novembre de 1975. Es va fer amb la transició de la qual donava compte i amb la qual superava velles restriccions i velles presons mentals.

No era fàcil, no. Hi ha qui recorda que des de l’entrada en vigor de la Llei de Premsa de 1966 s’havien obert nous espais de tolerància que la premsa va saber aprofitar i que donaren lloc a l’aparició o a renovació de revistes crítiques com Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Cambio 16, Destino, Ajoblanco, Hermano Lobo, Por Favor, Mundo, Serra d’Or, etc. Al País Valencià els vinti-nou números de la revista Gorg (1969-1972), la Cartelera Turia (apareguda el 1964), Valencia Fruits o Iglesia Viva representen les publicacions més transgressores, unes per expressar-se en valencià, les altres per situar-se en el punt de mira dels expedients sancionadors de la llei de 1966.

Cal recordar també, però, que el revisterisme crític tenia poca incidència en termes de tiratge i que la premsa diària –d’altra banda, tampoc massa reeixida en matèria de circulació– a penes plantejava problemes als vigilants del Ministerio de Información y Turismo, més enllà d’alguns títols com Madrid, Tele/eXprés a Barcelona o l’efímer Al Día (1966) a València. La major part dels diaris miraven de manera plàcida com discorria del règim. Uns per pertànyer a la Cadena de Prensa del Movimiento; altres, en mans privades, perquè els seus directors, temorosos de la possible aplicació de l’article segon de la llei de 1966, garantien l’autocensura de les redaccions. Miguel Delibes, que havia sigut director de El Norte de Castilla, ho va dir en una frase: «Antes te obligaban a escribir lo que no sentías, ahora se conforman con prohibirte que escribas lo que sientes, algo hemos ganado».

També és important recordar que la transició no vingué embolcallada en paper de regal i que els relats heroics dels protagonistes –inclosos els periodistes que la visqueren– cal agafar-los amb la necessària distància crítica. Alguns periodistes, especialment alguns joves periodistes, van intentar forçar els límits des de la mateixa mort del dictador, tot convertint-se en narradors implacables del govern d’Arias Navarro, govern eixit de la dictadura. Des que el 3 de juliol de 1976 el nou cap de l’Estat, el rei Juan Carlos I, nomenà president Adolfo Suárez, aquests mateixos periodistes seguiren empentant en direcció a la democràcia i aviat van veure que l’estratègia de la reforma política impulsada des del govern podia ser una aliada.

Aquesta no era una posició acomodatícia. Era possibilista. El govern d’Adolfo Suárez, mentre amb una mà transitava «de la llei a la llei», és a dir, de les institucions franquistes a la bastida de noves institucions pluralistes, amb l’altra era molt restrictiu en matèria d’informació. Mantenia el monopoli de la televisió, molt influent en l’opinió pública; molt més que cap altre mitjà. La primera mesura que afectarà l’estructura dels mitjans de comunicació no arribarà fins al 4 de gener de 1977, amb la publicació de la Llei per a la Reforma Política, que traspassa la Cadena de Prensa del Movimiento... al Ministeri d’Informació i Turisme. El monopoli informatiu de Radio Nacional de España acabarà el 3 d’octubre de 1977... tres mesos i mig després de les primeres eleccions generals a un parlament constituent. En abril de 1977 s’havia derogat l’article segon de la Llei de 1966, però a través d’un decret que es va conèixer amb el significatiu nom de Llei Antilibel, que mantenia el segrest preventiu de publicacions en cas «de ataques a la unidad de España, la institución monárquica y las Fuerzas Armadas, y también en casos de informaciones obscenas o pornográficas». Enmig de les restriccions encara vigents, els joves periodistes assajaven el periodisme polític, el gran absent en els anys de la dictadura, s’endinsaven en reivindicacions laborals i professionals, i mantenien una certa cohesió davant els atacs (de vegades violents) de l’extrema dreta.

Si hi ha una publicació que al País Valencià represente a la perfecció l’emergència d’aquests joves periodistes a la recerca d’espais de llibertat, que s’havien de guanyar agosaradament en una redacció, és Valencia Semanal. Tres anys va durar; tres anys molt intensos. Tres anys als quals Carles Senso, l’autor d’aquest llibre, els ha dedicat una especial atenció per poder contextualitzar i entendre el significat d’una revista setmanal que esdevingué epicentre dels debats valencians de la transició. Carles Senso és, a més d’historiador, un periodista. Ell també. Un periodista al qual li agrada, als articles que escriu per al diari, parlar d’història. Un periodista al qual li importa la història del periodisme i que exerceix, amb coneixement de causa i formació adient, d’historiador de la premsa. De vegades, la proximitat, encara que siga per raons d’admiració, pot ser un entrebanc en l’anàlisi que els manuals de metodologia recomanen distanciat i fred. No n’és el cas. Carles Senso sap, com sabem tots, però ell millor que ningú, que Valencia Semanal esdevingué un planter. Els joves periodistes de la seua redacció van créixer com a referents de l’ofici –Rosa Solbes, Javier Valenzuela, Amadeu Fabregat, José Luis Torró, Emilia Bolinches, Miguel Ángel Villena, Pilar López, Jesús Sanz, Ferran Belda, Emili Piera, etc.– i han ocupat llocs prominents i càrrecs de responsabilitat en el sistema de mitjans valencià de l’últim terç del segle XX.

El setmanari Valencia Semanal va ser un producte del fracàs del nacionalisme valencià en les eleccions de 1977. Aquest nacionalisme, bàsicament representat pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV) i per la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), tenia arrels intel·lectuals fusterianes, una certa influència entre sectors de la joventut universitària i escassíssim arrelament social. Quadres molt preparats, però nul·la base social. De manera que alguns dels seus components, en concret components d’UDPV, pensaren que un mitjà de comunicació, llançat inicialment com a setmanari i que, amb el temps, poguera esdevenir diari, podia ser un catalitzador de l’opinió pública, un mitjà que demostraria que la proximitat en comunicació era un equivalent a l’obediència només valenciana en política.

Ernest Sena, Paco Carrasco, Pedro Soler o la família Senent, els empresaris que llançaren la iniciativa, es movien en l’entorn de la democràcia cristiana nacionalista. Eren autonomistes ferms i estaven convençuts que la nova democràcia no demanava sectarismes. Així, ajudats per Amadeu Fabregat, van organitzar una redacció de periodistes joves que, ideològicament i en termes generals, estaven més a l’esquerra que els promotors de la publicació. De manera que la revista no va tenir, d’inici, una significació partidista. El que sí que es va llaurar, i Carles Senso ho estudia de forma particular, va ser una línia editorial molt nítida. En tot cas, els joves periodistes de Valencia Semanal eren ambiciosos, volien renovar també l’ofici, havien llegit i admiraven els grans autors del new journalism –Wolfe, Mailer, Southern, Talese– i havien quedat impressionats amb la capacitat d’influència que la premsa va demostrar en el cas Watergate.

Venien a renovar el periodisme i es trobaren amb les limitacions imposades per un món menut. Com feien els periodistes d’investigació de revistes agosarades com Interviú, els redactors de Valencia Semanal escorcollaven en la rebotiga de l’establishment d’arrels franquistes. Els empresaris que hi havia darrere de la revista eren «homes d’ordre», però amb una experiència antifranquista, de la clandestinitat, suficientment sòlida per posar-li les coses difícils als embarcats en l’operació UCD, és a dir, a aquells quadres que assumien el reciclatge des del franquisme a la nova democràcia.

No fa molt –juny de 2015– vaig participar en un taller de treball amb el professor Ramón Tamames, a propòsit de la premsa de la transició. Tamames, aleshores membre del Partit Comunista d’Espanya i professor celebrat per obres com Estructrua económica de España i La República. La era de Franco, em va contar que en 1973 José Ortega Spottorno, amic seu, s’havia ficat en el cap, amb altra gent, traure un nou diari. Amb el temps, aquest rotatiu prengué com a nom El País, i seria el diari més protagonista de la transició. Si més no, en 1973 Spottorno li demanà a Tamames que fera una tourné per algunes ciutats espanyoles per aconseguir capital inversor en el seu projecte. Tamames vingué a València, va contactar amb Vicent Ventura i, a través d’ell, amb diversos empresaris valencians que, tot plegat, donaren 15 milions de pessetes. Tamames es va sorprendre de l’èxit de la seua gestió: esperava certa participació, però no tanta. En cap altra de les seues gires recaptadores va aconseguir una quantitat semblant.

Potser una bona hipòtesi de treball fóra la d’una burgesia valenciana lligada a Valencia Fruits (Vicent Ventura) i a l’economia d’exportació, força interessada en el llançament de publicacions aperturistes que homologaren ràpidament Espanya amb Europa i donaren al País Valencià una autonomia suficient per a gestionar els seus interessos econòmics estratègics. En aquesta línia, podem trobar iniciatives com la de Valencia Semanal. Comptat i debatut, el capital social de Valencia Semanal era molt menor que la quantitat que acabe d’esmentar. Dit d’una altra manera: el capital valencià podia tenir interès per entrar en el món dels mitjans de comunicació, però considerava més rendible fer-ho en mitjans editats a Madrid, de gran volada, que pogueren tenir una influència determinant sobre el govern de l’Estat. A la fi, els interessos d’una economia exportadora es materialitzen en aranzels o en la manca d’aquests, i això depèn de decisions que ultrapassen l’àmbit local. Això explicaria els pocs diners que arribaren a Valencia Semanal, però també a altres iniciatives com Saó (1976), Diario de Valencia (1980) o Noticias al Día (1984).

El món menut amb el qual hagueren de topar els joves periodistes de Valencia Semanal que volien ser èmuls de Tom Wolfe no era, només, el dels diners. Era, també, el d’una política farcida d’entrebancs. Una política que no permetia contar-la sense ser-hi. Valencia Semanal, amb el seu to fusterià, autonomista i vindicatiu de l’autogovern valencià, esdevingué una de les primers contraparts del nou moviment que es bastia a la València de 1977 i que va reeixir a partir de 1978: el blaverisme. Valencia Semanal va presentar el blaverisme vinculat a grups residuals com Unió Regional Valenciana i Grup d’Accio Valencianista, com un reducte del franquisme. Una mena de neocentralisme (franquista) vestit de regionalisme i glòries locals. A finals de desembre de 1977 va esclatar una bomba a la impremta Vila, on s’imprimia precisament Valencia Semanal, a més de Cal Dir, butlletí del PCPV i El Poble Valencià, portaveu del PSPV. La tensió era evident, però semblava molt circumscrita. Si més no, el que en 1977 era l’expressió d’un búnquer local, l’any següent es convertia en una cosa molt diferent: la UCD, coordinada per Manuel Broseta i Emilio Attard, estretament lligada al diari Las Provincias, es decidia per una estratègia política que tindria conseqüències de llarga durada consistent a fer seu el discurs del blaverisme i aprofundir en l’anomenada Batalla de València, un debat públic sobre la llengua, els símbols, el territori i la seua denominació que buscava rèdits polítics.

Aquest llibre és també una nova llum sobre el moment àlgid de la transició, aquell en què la polaritat catalanisme/blaverisme vol desplaçar el tàndem esquerra/dreta sobre el qual havia girat majoritàriament la política valenciana fins 1978 i que tan malament li havia anat a la UCD, que veia com es consolidava l’hegemonia de l’esquerra al País Valencià. Valencia Semanal va ser protagonista perquè volgué mostrar les arrels del moviment i perquè volgué exhibir el nou blaverisme ucedista com un producte no estrictament local, pensat des d’altes instàncies per frenar el procés autonòmic valencià i per fracturar l’hegemonia política que l’esquerra socialista havia guanyat a les eleccions de juny de 1977 i que revalidaria en les generals i locals de 1979. Ni tan sols una publicació com Valencia Semanal va poder transitar tres anys intensos sense sotracs, tot i voler ser, també, un setmanari modern d’informació general. La política, la intensa política, ho arrossegava tot. També l’economia dels impulsors de la publicació, que a l’alçària de 1979 estava molt minvada. La revista, aleshores, va canviar de mans per recalar en les del partit polític, el PSPV-PSOE, que estava agafat entre focs creuats. Carles Senso no només explica eixe canvi de mans de la publicació, sinó que ens dona les claus per entendre la seua significació en els jocs de poder intern del nou adquirent.

Arriba, doncs, l’hora del lector. Carles Senso ha fet un esforç notable i pacient per investigar Valencia Semanal i la seua atrafegada vida en tres anys, el que discorren entre 1977 i 1980, molt intensos. El resultat ens endinsa en un temps apassionant contat per un jove historiador i periodista que no el va viure i que se’l mira des de la distància fent balanç de mèrits aconseguits, contradiccions assumides –Valencia Semanal s’escrivia en castellà– i oportunitats perdudes, però més encara, posant en valor el paper de la premsa en la configuració de les opinions públiques i en la seua qualitat actoral en la vida política.

Francesc-Andreu Martínez Gallego

Universitat de València

REFLEXIONS PER A UN DEBAT

per Ferran Archilés Cardona

La mitificació de la transició començà ben aviat, començà de fet en encunyar-se el sintagma «transició democràtica» mateix, que serví per a donar cos i nom a un procés i alhora cloure’l. El procés de construcció democràtica quedava així fixat com un objecte, un objectiu a assolir i que per tant podia ser imaginat de manera concretíssima i al qual se li podia atribuir paternitats. La transició, però, fou exactament un procés, un moviment fluctuant i en canvi, no un lloc prefixat al qual arribar, ja predeterminat.

Tenen raó els qui des de fa ja un grapat d’anys s’han dedicat a revisar el procés de canvi democràtic i a matisar –si no a enderrocar– les premisses de molts dels eslògans triomfalistes servits a tort i dret. Això, però, no ens hauria de fer caure en l’adanisme en que semblen instal·lats alguns analistes que en els darrers dos o tres anys s’han entestat –i amb notable èxit mediàtic cal dir– en presentar les seues opinions com a absolutament novedoses i trencadores. No ho són. I a més no van acompanyades de veritables investigacions que donen suport a les gruixudes afirmacions que fan. En realitat, beuen d’un nou clima social i polític però de fonts ja antigues. Gairebé tot el que sembla nou... ja ho sabíem. Potser no sabíem que ho sabíem i en efecte això ja és prou greu, però ho sabíem. Una vegada més se’ns obre al davant l’abisme de les dificultats que els historiadors tenim per a fer arribar el nostre missatge més enllà de l’àmbit estricte de la disciplina acadèmica. Des de fa ja alguns anys no ens han faltat, ni de bon tros, les publicacions, els congressos i patracols realitzats amb perspectiva crítica sobre el període. Un article o altre, un llibre fins i tot, són llegits i comentats, en el millor dels casos per uns centenars de col·legues, més o menys benintencionats o displicents. El salt fins als mitjans de comunicació i un públic general és escàs, sovint inexistent. Un dia, algun hàbil comunicador fa la seua feina i els historiadors quedem acaçant mosques.

Des de 2008 un nou clima cultural ha predisposat la societat valenciana tant com l’espanyola a repensar moltes coses, potser totes. La crisi econòmica ens ha tornat molt més sensibles a les indignitats i les injustícies. Ara són el pa nostre de cada dia i la, de vegades, culpable innocència i fins i tot complaença que havíem exhibit ja no té cabuda. L’arrel de les nostres mals ha anat a cercar-se al mateix lloc d’on, sovint, se’ns havia dit que venia el nostre benestar. Havíem asombrado al mundo amb la nostra transició (o fou només amb la Movida madrileña?). Polítics i acadèmics espanyols anaven pel planeta explicant les bondats del que havíem sabut fer pacíficament. Ara altres acadèmics i polítics amenacen amb mamprendre el camí contrari. Esperem, però, que vagen guiats per la prudència que els seus predecessors és evident que no van tindre.

Perquè fóra desitjable no cometre un error: creure que els qui creien en un procés de recuperació de la democràcia diferent al que finalment s’imposà tenien prou força. No la van tindre mai. La societat marcà el camí –per dir-ho amb una ajustada expressió d’Ismael Saz– dels canvis: amb el moviment obrer, veïnal, els moviments socials, de reivindicació nacional, contraculturals, etcètera, al capdavant. Lluitaren a peu d’obra per empentar els canvis, per crear-los. Sense aquesta pressió la «transició democràtica» hauria estat precisament el dibuix en la pissarra que el «pilot del canvi» i els seus portaven en el cap. Fou aquesta pressió des de baix, contradictòria i diversa sempre, la que va fer que les coses canviaren. Però mai no tingué la força suficient per a imposar-se. El desencís i la malenconia dicten l’esperit dels temps. Crec que seria just recordar que la idea de desencís o de desencantament no és cap peculiaritat espanyola. Ni la transició fou modèlica ni el nostre desencís tampoc. Després del maig de 1968 hi hagué un moment en que tot semblà possible arreu d’Europa. Alguns es desencantaren ja a l’endemà de maig –són els qui ocuparien el poder una dècada més tard, per cert-, però la majoria de l’esquerra europea –i no europea– engegà una de les etapes més creatives (i sovint més absurdes també) de la seua història recent. Però a finals dels anys setanta tot havia acabat. Fou el temps d’un riflusso general. El cas espanyol demostra simplement, que el que no fou possible ací tampoc no havia estat possible enlloc d’Europa. Espanya visqué una oportunitat única: un canvi de règim. Però ni l’esquerra ni la societat espanyola estaven més ben preparades que altres societats i esquerres europees per a donar suport eficaç a un canvi de gran abast.

Sempre he pensat que fóra bo no llançar l’aigua i el xiquet per la finestra. Cal assenyalar amb precisió totes les mancances del procés de reconstrucció de la democràcia a Espanya. Però cal, també, evitar el perill de l’anacronisme i atribuir als nostres desitjos de l’ara i ací, una viabilitat que en 1975 mai no fou real. Fou tot un engany? Foren tots còmplices en una gran estafa? Tots foren «ells»? Per dir-ho a la manera del genial Joan Fuster, desencisat capdavanter, insubornable.

L’estudi de les dificultats i dels anhels d’una esquerra (im)possible és, en la meua opinió, un dels grans encerts del treball de Carles Senso sobre Valencia Semanal. El pas de la il·lusió al desencís és la trama d’aquesta obra minuciosa i precisa: no amaga noms ni responsabilitats. Senso ha escrit una obra cum ira et studio, l’autor no amaga la seua perspectiva crítica. Em resulta difícil, impossible, no donar-li la raó.

El País Valencià és un laboratori excel·lent de totes les contradiccions, possibilitats i límits del procés de recuperació democràtica engegat el 1975. Res no fou fàcil i res no fou atorgat. L’esquerra valenciana fou utòpica i possibilista, càndida i sagaç. La dreta valenciana fou implacable, trilera i incapaç. La batalla per la identitat valenciana és el millor escenari d’aquesta obra coral que fou reduïda a monòleg. A través de les pàgines de Valencia Semanal podem seguir-ne les acotacions i les veus dels apuntadors que sonen com a fons insidiós.

Al País Valencià no hi hagué un conflicte nacional en sentit estricte. Les forces del valencianisme polític eren massa minses i estaven massa disperses i diluïdes –la transversalitat no sempre és una virtut!– com per a ser una alternativa al discurs regionalista i nacionalista espanyol omnipresent. Eren però, un ariet visible i potencialment eficaç, engrescador. Per això fou l’objectiu preferit per part d’«ells». Paradoxalment, fou això el que el convertí en alternativa, per fràgil que foren les sues forces reals. No hi ha cap mena de dubtes de que sense l’espenta del valencianisme polític l’autogovern valencià futur hauria estat encara més limitat i pansit del que ho fou a partir de 1983. Sense la tensió que el valencianisme polític imposà, l’esquerra valenciana –majoritària des de 1977 al País Valencià– no hauria anat més enllà d’un regeneracionisme bien entendido. L’apassionant –i dolorosa– reconstrucció d’aquesta marc que en fa Carles Senso a partir de Valencia Semanal, inclosa la seua deriva final, és una mostra ben valuosa del que foren les possibilitats i sobretot els límits de l’evolució de la qüestió identitària al País Valencià. Al País Valencià, el pacte vingué després de l’enfrontament, i potser, en fi, de la derrota. Si es salvaren els mobles o aquests quedaren mullats malgrat tot és matèria d’opinió. És evident que la història del País Valencià s’hi jugà tant al País Valencià com als telèfons i despatxos de Madrid. La deriva final de la qüestió autonòmica al País Valencià, gestionada pel PSPV-PSOE i la UCD, encabí el cas valencià en el muntó general. Nosaltres no hem meravellat al món.

I malgrat tot, podrien haver estat les coses d’una altra manera? Poden encara ser-ho? Són preguntes legítimes que la lectura del llibre de Carles Senso reobri i actualitza. Ara, almenys, hauríem de ser si no més savis, un poc menys ingenus.

Ferran Archilés Cardona

Universitat de València

INTRODUCCIÓ

1. UN TEMPS, UN PAÍS

Diversos veïns de la ciutat de València ixen del bar l’Aplec, situat antany en el carrer Sant Tomàs, i enfilen el camí cap a casa després d’una vespradanit d’agitat debat amb els seus col·legues. Han estat fent país –ho entenen com a construint, redreçant el País Valencià– davant d’una barra de bar i al costat d’insignes representants de la intel·lectualitat local. Són temps en els quals la política ha descendit al carrer i la transició s’escriu des de cada tertúlia ciutadana, en les quals també participen homes de diferents partits que després traslladen el parer veïnal a les cúpules. Són temps també en què la València subterrània que lluita per la configuració del País i l’adquisició de l’autonomia com a símbol últim de la llibertat democràtica es veu atenuada per la pressió de l’aparell postfranquista. I és que en els carrers del cap i casal es respira en aquells dies la Batalla de València, aquella confrontació artificiosa creada entorn dels símbols identitaris per a transvasar el poder polític de l’esquerra a la dreta. Els veïns abans esmentats dialoguen satisfets en la seua tornada a casa. Han escoltat i debatut les visions del país d’homenots com Joan Fuster, Vicent Ventura o Vicent Andrés Estellés. No obstant això, avui no estan tranquils. Han observat diversos individus que els segueixen de ben a prop, amb mirades felines que escupen desconfiança i nerviosisme. Parlen murmurant i acceleren els passos fins a quasi córrer. No són suficientment veloços i, després, els minuts passen de pressa però els segons són eterns. Pràcticament no poden defensar-se, vençuts sense remissió pels bats de beisbol i les cadenes.

L’informe mèdic parla d’un cap amb diversos punts de sutura i d’un braç dislocat que requereix ferros per a assegurar-ne l’estabilitat futura. Les múltiples blaüres fruit de punyades i puntades no s’incorporen a l’examen. Són ferides i marques menors. Danys nimis en una pallissa la víctima última de la qual era la democràcia valenciana, els fonaments de la qual tremolen ja que s’han bastit sobre excessives cessions ciutadanes. No obstant això, eren creixents les il·lusions nacionals d’un País Valencià subterrani, allunyat dels titulars dels mitjans de comunicació, malgrat teixir des de l’anonimat el vestit de la política pròpia. Les decisions electorals són fetes callar pels interessos partidistes, sobretot d’una UCD formada per gent que no ha nascut per a estar lluny del poder. Alguns polítics consulten amb el poble (amb els joves valencianistes i antifranquistes dels barris que volen sentir-se poble), baixen el Consell als carrers, a les tavernes.

Les tertúlies del Café de la Seu, creat en 1977 per Toni Peix, van arribar a comptar amb la presència del president del preautonòmic Consell del País Valencià, Josep Lluís Albiñana, o de l’alcalde de la ciutat de València, Ricard Pérez Casado. Més encara, aquests màxims representants eren allí rebatuts amb força i les seues gestions tremolaven per les discrepàncies de diversos valencians de gran bagatge intel·lectual que revocaven els seus moviments polítics i els oferien la seua opinió sobre per on havia de caminar el País en potència. En aquelles taules tertulianes s’asseien joves intrèpids de coneixements inacabables i utopia en la sang com Amadeu Fabregat, José Antonio Guardiola, Francesc de Paula Burguera, Pilar López o Ciprià Císcar. Era allí mateix, com en altres bars de la capital o de la resta del País, on, amb les cançons de Raimon sonant repetitivament de fons, es teixia la política de les esquerres valencianes, així com el món cultural i associatiu d’un territori que cercava les seues arrels després de segles de dissolució de la nació cultural, intensificada en les últimes dècades pels designis de la dictadura militar franquista. Un silenci trencat en part en els anys seixanta per un intel·lectual de Sueca que va saber ballar amb la censura per a oferir a les generacions esdevenidores l’eix del seu imaginari col·lectiu. En el Café de la Seu, el Café Lisboa, el Café-Llibreria Cavallers de Neu o el Café Malvarrosa es va fer i desfer el País gràcies a tertúlies informals sense hora de tancament. Va ser allí on també es van escriure desenes d’editorials, s’emeteren dotzenes de programes de ràdio clandestins i es van establir les bases d’una munió d’associacions ciutadanes que cobrien el paper d’una Generalitat Valenciana tantes vegades inexistent.

Les eleccions de 1977 facilitaren l’aparició de Valencia Semanal després de la desfeta en les urnes de les opcions nacionalistes valencianes i la canalització d’alguns dels seus membres al món del periodisme. Però també iniciaren –o més bé, despertaren– un moviment força conservador basat en proclames populistes i en un considerable interés polític –el blaverisme– que ajudà a enderrocar els pilars de la publicació valencianista, ja que van crear un clima de tensió pseudobel·licista en la societat valenciana, assetjada pel suposat imperialisme del nord –el catalanisme–, que impossibilità el finançament adequat d’una publicació que arrossegava l’estigma de ser afí al nacionalisme i el catalanisme. No enderrocà, tanmateix, el que ha sigut per a la història una experiència inigualable d’uns quants joves periodistes valencians que posseïen la sòlida voluntat de superar tots els obstacles que s’interposaven en el camí per bastir una informació independent i avantguardista que ajudara en la configuració del País en què creien de forma dogmàtica. Cal aprofundir en aquesta història, entendre-la, entendre’ls.

Aparegué així, a Valencia Semanal, una mena de diàleg deontològic de la societat valenciana que comptava amb el compromís i la responsabilitat de diversos professionals que s’afanyaven per consolidar en molt poc de temps un concepte periodístic d’informació degudament jerarquitzada i analítica, fins aleshores desconeguda al País Valencià i que permeté crear una opinió crítica conscient i formada per per descodificar els anys dictatorials que llavors era urgent tancar i per afrontar els reptes d’una democràcia encara desconeguda. També el Café de la Seu, on assistien els periodistes de Valencia Semanal Amadeu Fabregat i Pilar López, va viure moments difícils. Com aquella vegada que va irrompre una un exèrcit de Guerrilleros de Cristo Rey, pistola en mà i a cadenades van destrossar el local i les il·lusions d’alguns presents. Era el fruit de la crispació alimentada «des de dalt» per polítics irresponsables que van patrocinar la violència amb les seues proclames i després van oferir immunitat als seus salvatges protagonistes. Allò va ser la Batalla de València. Afortunadament, Valencia Semanal (VS), convertit en una tertúlia de bar multitudinària, esdevingué un altaveu per un país emmordassat. Aquell setmanari, que va estar a la venda als quioscos de la ciutat de València entre desembre de 1977 i juliol de 1980, venia al món en un moment crític, és a dir, de canvi, de transició entre dos règims, quan el passat no acabava de passar i el present, aquell present retolat com a democràtic, no acabava d’arribar o ho feia a estrebades. VS anava a convertir-se en actor periodístic i polític de la transició del franquisme a la monarquia parlamentària (Borrat, 1998), en la seua peculiar versió valenciana. No era un temps fàcil per al periodisme. La gent no llegia premsa. Les comparacions respecte a quaranta anys enrere resultaven decebedores: durant la República hi havia sis diaris a la ciutat i tiraven prop de 120.000 exemplars per dia; en la dècada dels setanta hi havia tres diaris a la ciutat i la tirada conjunta no sobrepassava els 80.000 exemplars. Només el 16,7% dels valencians llegia diaris o revistes cada dia. Cal dir, però, que les publicacions setmanals que sorgiren podien fer concebre alguna esperança de remuntar aquestes xifres: Interviú, Pronto, Hola, Diez Minutos, Lecturas, Semana –tots, això sí, setmanaris fets a Madrid– superaven els 200.000 exemplars venuts a terres valencianes, molt per damunt de la premsa diària (Laguna, 2006: 357 i 359).

Pecourt (2008: 219) escriu: «El creixement del camp de les revistes polítiques i la multiplicació dels debats intel·lectuals seria causa i efecte de la deslegitimació precipitada del franquisme i de la seua conseqüent desaparició».¹ Es podria afegir que no només de les revistes polítiques (Triunfo, La Calle, Argumentos, Sistema, Serra d’Or, Taula de Canvi, Ajoblanco, Ozono, El Viejo Topo, Vindicación Feminista, Zona Abierta, Leviatán, etc.), sinó també d’unes altres que aspiraven a fer periodisme deslligat de les mordasses i els entrebancs que la dictadura havia imposat. El periodisme havia canviat, i molt, al món, mentre que al País Valencià vivia, com a la resta de l’Estat, una letargia prolongada (Gómez Mompart i Marín Otto, 1999). Les noves generacions de periodistes, que despertaven a la vida professional en aquells anys transformadors, creien en el poder de l’ofici per anar construint el futur.

Els periodistes de Valencia Semanal, joves, volen fer un altre periodisme i esdevenir un referent polític. Amadeu Fabregat, l’home que lidera la redacció, havia treballat en els inicis de Cambio 16, setmanari nascut en 1971, i l’agafà com a model. No pretenia ser la revista dels intel·lectuals brillants, sinó un setmanari de periodistes que sabien informar sense renunciar a una bona factura estilística, que sabien escriure el titular cridaner i que eren conscients que no hi podia haver cosa més atractiva que contar la realitat en moments canviants. Cambio 16 havia sabut guanyar-se el mercat (Fontes i Menéndez, 2004: 137-255),² per què no ho havia de fer Valencia Semanal? La primera tenia en 1976 prop de 400.000 lectors: majoritàriament eren homes, joves d’entre 19 i 35 anys, d’allò que els sociòlegs anomenaven classe mitja-mitja, amb estudis, consumidors de cultura per damunt de la mitjana i lectors de periòdics liberals. Aquest sector (target) de la població valenciana els degué semblar orfe d’una bona revista als promotors de Valencia Semanal que, a més a més, volien donar-li a la publicació un to molt particular: el del valencianisme fusterià. Joan Fuster era un intel·lectual de Sueca que havia treballat, des de la dècada de 1950, per construir un discurs nacionalista diferenciat de l’anterior valencianisme polític (Archilés, 2012). En 1976 Fuster va publicar Un país sense política on insistia en l’absència d’una burgesia valenciana amb capacitat (com havia succeït a Catalunya o el País Basc) per liderar un projecte nacionalista, en la necessitat de triar el fet nacional al qual el País Valencià s’havia d’adscriure (espanyol o català com a opcions úniques i excloents), en la identificació entre llengua i nacionalitat (el català occidental es parla a 21 de les 33 comarques valencianes) i en l’orientació popular que qualsevol aspiració nacionalista havia de procurar-se. D’açò últim, la captura de voluntats populars, podia dirne molt un setmanari valencianista amb voluntat de difondre les idees fusterianes i de construir un discurs cultural al seu voltant: Valencia Semanal. Una revista (i una època) amb un inqüestionable valor referencial en l’actualitat per poder desxifrar i entendre la política autòctona, en general, i, més concretament, la situació del socialisme valencià. Un mitjà que fa visible la traïció a la qual fou sotmés el poble valencià, com també l’espanyol, amb el trencament de l’idealisme inicial per sotmetre’s als paràmetres pragmàtics de la política.

Els primers indicis de l’anomenada Batalla de València començaven aleshores, en 1977, encara que el consens historiogràfic ha situat el principi oficial en els esdeveniments de 1979, quan fou cremada la bandera quadribarrada del balcó de l’Ajuntament de València. Era la conseqüència de la derrota de la dreta en les primeres eleccions generals democràtiques després de l’hivern feixista. El País Valencià, com la resta de l’Estat espanyol, es trobava en el clímax de la transició a la democràcia i, en l’apartat periodístic, la llei de Manuel Fraga de 1966 servia per a controlar més mansament uns mitjans de comunicació que es manifestaven, en calma però amb força, per la llibertat d’opinió i d’impremta. La Constitució, que suposaria un abans i un després en el procés democratitzador, començava a gestar-se.

En aquest delicat context aparegué per primera vegada als quioscos la revista Valencia Semanal de la mà dels seus impulsors: el director de publicacions, Amadeu Fabregat; l’exmembre d’Unió Democràtica del País Valencià (UDPV) i posterior director de l’Institut Català de Finances en el govern de Convergència i Unió, Ernest Sena; l’administrador de la publicació, José Luis Guardiola Gilabert; i Francisco Carrasco, que ocupà el càrrec inicial de director-gerent fins a la venda de la publicació a mans socialistes en maig de 1979. Valencia Semanal, segons s’ha assegurat sempre –per escrit i de paraula–, des dels inicis havia estat sustentada econòmicament per UDPV i després pel PSPV-PSOE. Aquest estudi pretendrà negar en part aquestes afirmacions i demostrar –és la nostra hipòtesi de treball– que fins i tot financerament fou un projecte plural desvinculat de les sigles polítiques, fins que en maig de 1979, al voltant d’un any abans de desaparéixer, fou venuda al PSOE. L’escassa documentació existent encara avui –en mans d’alguns dels protagonistes principalment– ens ajudarà a desmitificar aquestes afirmacions i a fer una anàlisi del discurs des d’un prisma multidisciplinari que conjumine l’estudi històric i periodístic.

És cert que u quan es fa responsable d’una determinada empresa, la seua obligació és donar confiança als treballadors i dir-los «ací no passa res» i per tant quan hi havia mancança de mitjans econòmics i jo els donava ànims i els deia que no faltaria de res endavant, la gent reflexionava sobre el que jo tenia darrere. Però no hi havia res, sols un voluntarisme desorbitant i una determinada xifra econòmica que s’acabà ràpidament, perquè el projecte pretén fer les coses ben fetes i per a això, la primera premissa és pagar bé als treballadors [ES].

Són paraules del màxim propulsor de la publicació, l’exmilitant d’UDPV Ernest Sena. La seua presència en l’equip de direcció féu assenyalar directament aquest partit democratacristià com l’artífex del projecte periodístic setmanal. Tanmateix, VS pretengué situar-se com un òrgan plural de discussió social i política, allunyat de les sigles partidistes, en el qual es poguera crear opinió pública en una ciutat com València, dominada per dos rotatius com Las Provincias i Levante, controlats per forces distants, però sobretot, en una societat valenciana fortament dependent de la creació d’opinió arribada des de Madrid.

La revista va ser fruit de la convicció d’un grup d’idealistes valencians que van creure en una iniciativa periodística amb més voluntarisme que mitjans econòmics o professionals, en un intent per combatre pretensions de les elits polítiques i els poders fàctics hereus del franquisme. VS es va oposar a entendre la transició com una operació política dissenyada per aquests hereus i va mostrar el seu suport mediàtic als moviments socials que havien provocat la crisi del franquisme des dels anys seixanta. Va apostar per la una configuració d’un govern valencià paral·lel (en la idea dels parlaments de paper) amb una clara convicció de pedagogia democràtica, mostrant en tot moment el desencís que l’esdevenir de la transició estava provocant en amplis sectors de la ciutadania. El setmanari nacionalista fou centre docent de periodistes i ben prompte els seus «atrevits» articles es convertiren en un punt de referència per als mitjans de comunicació valencians i per a l’opinió pública. Així, malgrat el suport econòmic democratacristià, personificat en Joaquín Maldonado i Vicente Ruiz Monrabal –que van avalar molts projectes periodístics en favor de la democràcia, però no tingueren una participació especialment destacada en VS–, la nòmina de periodistes i col·laboradors que formaren part de la redacció de la revista, pràcticament tots amb la carrera periodística per davant, procedia de diferents opcions ideològiques. Amb el pas dels anys, molts d’aquests periodistes i escriptors que participaren en el projecte de Valencia Semanal han nodrit amb la seua qualitat periodística molts dels mitjans de comunicació valencians: Josep Vicent Marqués, Rosa Solbes, José Luis Torró, Rafael Ventura, Josep Lluís Sirera, Carmen Raneda, Ferran Belda, Javier Valenzuela, Miguel Ángel Villena, Jesús Sanz, Salvador Barber, Enrique Cerdán Tato, Ernest Lluch, Toni Mestre, Josep Piera, Pilar López... la llista podria continuar. Joves periodistes i també intel·lectuals que aleshores tenien les primeres experiències professionals i que amb posterioritat han ocupat llocs de rellevància en mitjans de comunicació nacionals i estatals. Es configura com una mena d’escola de periodistes davant el fracàs del periodisme autòcton i per la incapacitat durant dècades dels governants valencians de crear universitats i mitjans de formació dels professionals de la comunicació al País.

VS es va desenvolupar en un país inestable i limitat per la por a una reculada democràtica que s’avisava i avivava des de diferents instàncies –també des de mitjans de comunicació obertament franquistes que seguien en peu, llançant dia a dia proclames antidemocràtiques properes al colp d’estat. En aquestes circumstàncies, l’Estat espanyol anava configurant-se soterràniament i res no era el que semblava, amb milers de passos i moviments realitzats lluny de la llum que emetien els mitjans d’informació, la majoria encara controlats pels aparells franquistes o postfranquistes o per grups empresarials que temien perdre la seua capacitat de generar recursos econòmics a causa dels canvis incontrolats que semblaven lligats als nous temps. Per tot això, es pot dir que VS és, pràcticament, una publicació clandestina que no s’escapa de patir les pressions i repressions d’aquest tipus de mitjans, tant atacs violents (a la seu i als seus treballadors) com intents de censura judicial, política o comercial. En aquesta confrontació se situa el setmanari valencianista, emmarcant-se entre un poble que exigia mirar cap avant amb totes les seues conseqüències i una elit (política, econòmica, eclesiàstica, cultural...) retardatària, originària del règim que se superava, que cercava controlar els canvis perquè es perdera qualsevol besllum del procés de trencament. Els responsables i els diferents artífexs de VS no van dubtar en temps de dubtes. Es posicionaren del costat de la democràcia real i es van oposar amb fermesa a les transaccions, les picades d’ullet i la impunitat de què gaudien els hereus del règim franquista. Van idear un País Valencià en el qual el record del passat democràtic (desenvolupat en la Segona República) s’erigia com a fonament de la nova etapa plural, en la qual el poble –exigia la revista reiteradament– havia d’exercir el poder. En aquest marc, els generadors de l’opinió que emanava de VS van entendre el sentit del patriotisme valencià –i