Feixisme persistent: Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini

By Alba Sidera

Feixisme persistent és un treball periodístic exigent, fruit d'anys d'investigació sobre el terreny, que ofereix totes les eines per entendre l'ascens de l'extrema dreta a Itàlia, situant-la dins del marc europeu i en paral·lel amb l'auge a l'estat espanyol.
El llibre combina relats en primera persona —com les peripècies del viatge amb el fotoperiodista Jordi Borràs al poble natal de Mussolini, Predappio— amb anàlisis i cròniques que retraten amb precisió la Itàlia que ha permès que emergís amb força la figura de Matteo Salvini: des del blanqueig del feixisme de l'era de Berlusconi fins a la responsabilitat del centreesquerra, la col·laboració del Moviment 5 Estrelles, el fenomen CasaPound, el terrorisme nazifeixista i el paper dels mitjans de comunicació.
Alba Sidera presenta un text de lectura ineludible davant l'augment global dels discursos d'odi contra les minories, la xenofòbia i el revisionisme històric.

• Language: Català
• Publisher: Edicions Saldonar
• Release date: Feb 10, 2020
• ISBN: 9788417611316

Book preview

SINOPSI

Feixisme persistent és un treball periodístic exigent, fruit d’anys d’investigació sobre el terreny, que ofereix totes les eines per entendre l’ascens de l’extrema dreta a Itàlia, situant-la dins del marc europeu i en paral·lel amb l’auge a l’estat espanyol.

El llibre combina relats en primera persona —com les peripècies del viatge amb el fotoperiodista Jordi Borràs al poble natal de Mussolini, Predappio— amb anàlisis i cròniques que retraten amb precisió la Itàlia que ha permès que emergís amb força la figura de Matteo Salvini: des del blanqueig del feixisme de l’era de Berlusconi fins a la responsabilitat del centreesquerra, la col·laboració del Moviment 5 Estrelles, el fenomen CasaPound, el terrorisme nazifeixista i el paper dels mitjans de comunicació.

Alba Sidera presenta un text de lectura ineludible davant l’augment global dels discursos d’odi contra les minories, la xenofòbia i el revisionisme històric.

Dedicatòria

Al meu pare.

Per tot el que em vas ensenyar

mentre no estaves intentant ensenyar-me res,

sinó estimant-me.

Taula

SINOPSI

Encara va de feixisme

Les cròniques negres

Introducció. Ser feixista a Itàlia és fàcil

Viatge al parc temàtic del nazifeixisme: Predappio

A la gola del llop

El dia que Predappio fa l’agost a la tardor

El feixisme no és una opinió, és un crim

Les coses pel seu nom

El Moviment

5

Estrelles, ni feixistes ni antifeixistes: els còmplices perfectes de Matteo Salvini

Operació Salvini: De «primer, els del nord» a «primer, els italians»

La Bèstia que controla les xarxes de Salvini

Les urpes de Bannon i la possible substituta de Salvini

Berlusconi, pioner del blanqueig del feixisme a gran escala

El salt a la política, el poder i el telefeixisme

Trump abans que Trump. La política italiana ja no fa tanta gràcia

«Mussolini va fer coses bones»

Joves, hipsters i identitaris: els nous nazis volen caure’t bé

La Nouvelle Droite francesa: l’origen del moviment identitari actual

Les ONG de rescat humanitari, l’obsessió dels identitaris europeus

CasaPound i Forza Nuova: camarades i rivals

Forza Nuova: els escamots hereus del terrorisme feixista dels anys de plom

Una organització amb estructura paramilitar, violenta i perillosa, que sap rentar el cervell als menors

Guerra a la llibertat de premsa

Assalt (fallit) en directe televisiu

Roberto Fiore, l’exterrorista intocable que va tornar ric de Londres

CasaPound: el feixisme ranci que es creu modern

Referents per a Hogar Social Madrid

Feixisme és violència contra els més vulnerables

Si la policia considera que CasaPound són uns bons nois

Mario Borghezio: el nexe entre el neonazisme, els anys de plom i la Lliga Nord

Lligams amb el moviment identitari i neonazi francès

«Amb els feixistes. i què?»

El paper del centreesquerra en l’ascens de Salvini

Renzi: el Partit Demòcrata en mans de qui volia ser Macron, Berlusconi i Rivera

Renzi i Salvini, dos camins paral·lels

Un èxit del govern Renzi: legalitzar les unions civils

Les constitucions antifeixistes del sud d’Europa molesten els grans bancs d’inversions

Desig de legitimació, temeritat i la gran patacada

Matteo vs. Matteo

Renzi i Rivera

El terrorisme neofeixista un perill tan real com menystingut

«Me’n vaig a matar negres!»

Els neofeixistes tenen míssils

Partit Nacionalsocialista Italià dels Treballadors

Alemanno: l’alcalde postfeixista de Roma que va col·locar els camarades

La impunitat dels fills de papà feixistes

Dels pietistes de Mussolini als bonistes de Grillo, Salvini i CasaPound

Itàlia i Espanya, miralls convexos i realitats augmentades

La no-Transició italiana

Els Estats Units, la Democràcia Cristiana, els postfeixistes reciclats i la propaganda: l’aliança contra els rojos

Impunitat dels crims nazifeixistes i l’armari de la vergonya: Itàlia no s’ha jutjat a si mateixa

Salvini copia el Duce: què hi ha darrere dels «plens poders»?

La responsabilitat dels mitjans de comunicació

El nom que importa és el de Liliana Segre

Índex de noms

Encara va de feixisme

ferran casas,

president del Grup de Periodistes Ramon Barnils

Aquest és un llibre que va d’Itàlia. Però és també un llibre del que ja ens està passant, i pot ser només un principi, a casa nostra i al conjunt de l’estat espanyol. En aquest documentat reportatge periodístic, Alba Sidera aborda en detall l’ascens i el blanqueig del neofeixisme a Itàlia i els efectes que té en el dia a dia dels ciutadans. És un treball oportú que, com a periodistes, ens ha de servir també per reflexionar al voltant de quina és la resposta que donem a aquest fenomen, que fins ara només havíem vist en el seu vessant xenòfob als ajuntaments.

La sortida desigual de la crisi, la impossibilitat dels actors polítics de resoldre el conflicte nacional català i espanyol i l’absència de polítiques de memòria han donat ales al discurs identitari i radical, que a Espanya té en Vox, una escissió del PP, la cara més visible. L’extrema dreta no va marxar mai, però ara es mostra i actua sense manies. Al llibre El franquisme que no marxa, d’aquesta mateixa col·lecció impulsada per Edicions Saldonar i el Grup de Periodistes Ramon Barnils, Lluc Salellas ens ho va explicar bé fa uns anys.

L’extrema dreta, doncs, es reinventa i torna amb una fórmula d’èxit electoral que integra discursos racistes i espanyolistes i s’enforteix a partir d’un combat actiu contra la conquesta de drets de les dones o d’altres col·lectius que reclamen igualtat efectiva. I a diferència del que ha passat a altres països, les altres dretes espanyoles, en aquest cas el PP i Cs, no han trigat gens a normalitzar-la i integrar-la, i han convertit en «normal» el que diu i proposa. Dies després de les eleccions andaluses, que van donar entrada a Vox a un parlament, ja era al ball dels pactes amb tota normalitat.

Els discursos de l’odi contra les minories han campat lliurement els darrers anys a Europa i ara n’estem pagant les conseqüències. Han gaudit d’una impunitat i una permissivitat que després, oh sorpresa!, han donat fruits a les urnes als que els propaguen.

En els darrers anys, els periodistes fem als Països Catalans la feina en un context de retallada de drets en tots els àmbits i d’ascens de les opcions d’extrema dreta. És un moviment que té com un dels principals adversaris la llibertat, també la d’expressió, que és la que ha de permetre explicar els matisos de la realitat i comprometre’s des de l’exercici del periodisme.

Ens ha de preocupar, i al Grup de Periodistes Ramon Barnils ho fa, que des d’alguns mitjans es blanquegin, o directament s’amplifiquin, els ultres (ja sigui per qüestions polítiques, d’origen o gènere) sense ser rebatuts immediatament, amb dades però també amb les emocions, que no podem caure en la supèrbia de deixar de banda.

El que ha passat en països del nostre entorn, com ara França o Itàlia, que fa anys que conviuen amb aquest fenomen que ara ja actua sense dissimular a l’estat espanyol, ens ha de servir d’exemple. Incidir en com els mitjans els tracten, barrar el pas a la seva agenda i combatre-la amb eficàcia han de convertir-se en unes prioritats a les redaccions i formar part de les línies de treball de grups com el nostre.

El periodisme s’equivocarà si amaga el cap sota l’ala i fa veure que el problema no existeix o se situa per damunt del bé i del mal. L’encertarà si fa el contrarelat. En això, al Grup de Periodistes Ramon Barnils volem ser a primera línia, i el llibre Feixisme persistent d’Alba Sidera va en aquesta direcció d’abordar el fenomen de l’extrema dreta des de la complexitat però també des del compromís.

Les cròniques negres

jordi borràs,

fotoperiodista

El primer cop que vaig desvirtualitzar l’Alba Sidera va ser al Bruc, en una taula rodona sobre l’extrema dreta en plena emergència salviniana a Itàlia, i amb tota l’extrema dreta espanyola ensenyant les urpes pocs mesos abans del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Però amb l’Alba ja ens «coneixíem» a través de les xarxes des de feia uns anys. De fet, vaig saber de la seva feina a partir dels magnífics articles que des de fa uns anys escriu per a El Punt Avui. Dic magnífics perquè si una cosa em fascina d’ella des que la vaig començar a llegir és precisament la capacitat que té de fer intel·ligible el laberint d’arestes de la política italiana per als ulls dels catalans. I ho fa, a més, amb rigor i concreció, i deslliurada d’academicismes feixucs. Lluny del tarannà prepotent d’alguns corresponsals, l’Alba Sidera explica els fets de manera entenedora i abastable. I exactament de la mateixa manera narra des de Roma les cròniques negres sobre l’extrema dreta italiana, amb un ull posat a la manera d’allà i l’altre als costums d’aquí, per tal que el lector català es pugui fer una idea més precisa del que hi ha al país que va veure néixer el feixisme.

Precisament el naixement del feixisme va ser el motiu principal que em va dur a Itàlia dos cops l’any passat. La primera cita va ser a Milà, el 23 de març del 2019. Just cent anys abans, a la Piazza San Sepolcro de la capital de la Llombardia, Benito Mussolini i els seus homes van fundar els Fasci Italiani di Combattimento i van posar negre sobre blanc els primers continguts polítics del feixisme primogènit. La bèstia va néixer allà, i vaig voler aprofitar l’avinentesa per veure com es respirava en una commemoració com aquella, amb Matteo Salvini al poder. Així va ser com em vaig plantar al Cimitero Monumentale de Milà, on els neofeixistes feien el seu particular acte de record. Desenes de caps rapats nazifeixistes, uniformats amb jaquetes negres amb insígnies del Veneto Fronte Skinheads, van quadrar-se en formació militar davant d’un mausoleu que Benito Mussolini en persona havia fet construir. Al seu voltant, desenes de persones d’inequívoca ideologia feixista van aplegar-se per mostrar el respecte als homes que cent anys enrere havien forjat el mal més gran que va patir Europa el segle passat.

La segona cita va ser uns mesos més tard, a Predappio, el poble natal del Duce. Aquest cop, però, el viatge el vaig fer amb l’Alba Sidera. La ruta va ser entretinguda: des de la cripta on hi ha enterrades les restes de Mussolini, fins a les sinistres botigues de records on es ven tota mena de parafernàlia nazifeixista, passant per Villa Carpena —o Villa Mussolini—, situada a Forlì, a pocs quilòmetres de Predappio. No avançaré gaires detalls d’aquell viatge perquè està explicat fil per randa en aquest llibre i a través dels ulls de la seva autora.

De fet, va ser sortint d’aquell palauet reconvertit en una mena de centre de culte amb aires de museu regentat per neofeixistes, que l’Alba em va demanar si volia escriure un pròleg per a aquest llibre. Diria que no vaig trigar gaires segons a respondre-li afirmativament, que seria un plaer i un orgull fer-ho. Perquè de fet va ser en aquella terrorífica casa, on es glorifica el feixisme sense cap pudor, que vaig poder veure l’Alba Sidera en acció: conscient que el seu aspecte angelical no desperta suspicàcies entre la ferralla feixista i profundament masclista que no considera la dona com una amenaça política, va fer anar com una baldufa el guia, que durant dues hores ens va ensenyar tots els racons de la que va ser la residència oficial de Mussolini. La seva curiositat innata, combinada amb un antifeixisme practicant, la va dur a despullar l’ànima càndida del feixista que ens va fer de guia, fent-li creure que érem dels seus sense ni tan sols tenir la necessitat de dir-ho. Vam passar de l’hermetisme i la desconfiança inicial del guia mussolinià a la seva negació de l’Holocaust, dues hores després, amb total naturalitat i al costat de la taula de fusta noble que va fer servir el govern de la República de Salò, en un espai reservat per a «visites especials». Tot mèrit de l’Alba i del seu mètode incisiu.

Així és com treballa l’autora de Feixisme persistent, amb precisió mil·limètrica i des de la primera línia de foc. És a dir, des d’allà on passen els fets, amb els ulls ben oberts i sense que se li escapi ni un sol detall, fent les preguntes oportunes en el moment adequat. I això és el que trobareu a les pàgines d’aquest llibre, una dissecció completa, interpretada des de l’òptica catalana, d’un tema candent: la puixança de l’extrema dreta italiana amb el govern de la Lliga de Matteo Salvini com a cúspide i el perquè de tot plegat. És un relat construït des de l’experiència de l’Alba al país transalpí, que ens explica des de la no-transició italiana, passant per la gran operació d’emblanquiment del feixisme durant l’era Berlusconi, el terrorisme feixista, el fenomen CasaPound o la dominació de Salvini, amb la col·laboració necessària del Moviment 5 Estrelles.

Feixisme persistent és un llibre imprescindible, únic i de gran actualitat, que dignifica l’ofici de periodista.

Introducció.

Ser feixista a Itàlia és fàcil

La primera nit de Nadal que vaig passar a Roma vaig acabar-la a casa dels amics d’uns amics. Eren una jove parella molt amable i atenta que, preocupats perquè em trobava lluny de la família durant les festes, es desvivien per fer-me sentir còmoda. Ella era mestra a la pública i ell músic i precari; la festa estava plena d’artistes. Em van presentar tota la parentela i vam parlar una bona estona d’art, de literatura i, sobretot, de música. Compartíem gustos i això, juntament amb els licors de sobretaula, ajuda a crear una certa confiança. La conversa va esdevenir profunda amb la matinada i vam acabar parlant de la mort. Ell, de cop, va dir en to solemne: «Jo ja tinc a punt la camisa negra amb què vull que m’enterrin».

El vaig mirar amb incredulitat. No sabia si m’estava prenent el pèl i, intentant somriure, li vaig dir alguna cosa similar a un «Au, va!». Meravellat de la meva sorpresa, es va aixecar i em va assenyalar un imant amb el retrat de Mussolini que tenien penjat a la nevera. «Som feixistes, és clar, i amb molt d’orgull», va etzibar-me. Des de l’habitació del costat, on continuava la festa, arribaven sorolloses riallades que emmarcaven i espessien el silenci compartit. Havia menjat, rigut, begut i intercanviat confidències amb una família feixista militant. Fins i tot m’hi havia afeccionat!

La situació em va agafar desprevinguda. Fins aleshores, per mi, els feixistes declarats s’assemblaven als caps rapats amb esvàstiques tatuades que em feien la vida impossible a l’institut, als assassins de Guillem Agulló, als que apallissaven immigrants i als engominats amb vestit i corbata que els encoratjaven i aplaudien. O a les senyores amb abrics de pell i naftalina i als senyors amb bigotet i puro que cantaven el Cara al sol el 12 d’octubre. La Paola i l’Alessandro trencaven els meus esquemes.

«Doncs jo soc antifeixista, i creia que se’m notava», va ser el primer que se’m va acudir pronunciar, amb repulsió. Tot seguit vam discutir acaloradament sobre la Guerra Civil espanyola, els bombardejos de l’aviació de Mussolini sobre la població catalana, les Lleis Racials, els camps de concentració. No soc partidària de dialogar amb feixistes, ni tenia cap intenció de convèncer-los de res. Era força jove però tampoc tan ingènua. Em trobava a casa seva, de matinada, en una ciutat que encara m’era nova. I necessitava entendre com podien emocionar-se escoltant Fabrizio De André i estimar l’obra i la figura de Pasolini, i al mateix temps defensar les atrocitats comeses per Mussolini o minimitzar les de Hitler. Més tard vaig descobrir que apropiar-se de referents culturals progressistes —i fins i tot de l’esquerra revolucionària i l’anarquisme— és una constant del neofeixisme actual. Aquell dia, però, vaig constatar com arriba a ser de coixa la creença que el feixisme és fruit de la ignorància o la incultura. De fet, creure que «es cura viatjant o llegint» em sembla un punt de partida no només equivocat, perquè significa menystenir l’enemic, sinó també classista. Ho considero una evidència però voldria deixar-ho clar d’entrada: hi ha persones amb una enorme cultura, llegides i viatjades, i profundament feixistes. És més: naturalment, hi ha hagut i hi ha tota una intel·lectualitat feixista. I tant Mussolini com Hitler llegien d’allò més.

Aquell sopar va tenir lloc a la meitat de la dècada dels 2000. Al cap de poc, el 2008, els meus conciutadans van escollir com a alcalde un conegut postfeixista, Gianni Alemanno, i les institucions de la capital van esdevenir una menjadora d’exterroristes feixistes, neonazis i criminals d’ultradreta. Ser feixista no només era fàcil a Roma durant els cinc anys de mandat d’Alemanno, sinó que tenia premi en forma de privilegis a les institucions. Hi arribarem més endavant.

La sensació de desassossec que vaig tenir aquella nit de Nadal em va quedar tan gravada que, a partir de llavors, m’ho vaig fer venir bé per treure el tema del feixisme d’entrada a gairebé tothom que coneixia. Des del lampista fins a l’agent immobiliari. En parlo com qui no vol la cosa a la perruqueria, a la sala d’espera del dentista o amb els veïns. Primer em sortia de fer-ho instintivament per si de cas: no volia tornar-me a trobar menjant panettone amb negacionistes de l’Holocaust. Després es va convertir en una espècie de treball de camp que ha durat més d’una dècada. El resultat és que, movent-me en ambients ideològicament oposats, m’he topat amb dotzenes de persones com l’Alessandro i la Paola. I he pogut comprovar que, a diferència de l’estat espanyol —on fins i tot l’extrema dreta fa servir els termes feixista o nazi per atacar els rivals—, a Itàlia hi ha molt menys pudor a l’hora de declarar-se feixista. I, també per això, contràriament a altres països, l’extrema dreta italiana no sol fer servir la paraula feixista com a insult.

Al contrari de l’estat espanyol, on el franquisme va transitar cap a una dèbil democràcia sense ser derrotat mai, a Itàlia els feixistes van perdre la guerra, i això alimenta un relat entre romàntic i victimista. A diferència dels feixistes espanyols, els italians en general tenen alguns graus menys de fatxenderia. La majoria comparteixen un discurs que barreja l’èpica de la derrota i les teories de la conspiració. Als feixistes espanyols no els ha calgut construir-se imaginaris alternatius, ho han tingut tot institucionalment més fàcil per explicar-se a si mateixos la pròpia versió de la història. Al cap i a la fi, és la dels vencedors.

D’altra banda, al mateix temps que la paraula feixista està força normalitzada a Itàlia, també ho està la paraula antifeixista. Un fet que és habitual al país transalpí i que a l’estat espanyol seria impensable és que el cap d’estat, és a dir, el president de la República, faci discursos en què condemna el nazisme i el feixisme i reivindica ser el representant d’una república filla de l’antifeixisme. Aquestes declaracions