Les ànimes d'Esquerra: Breu història d'ERC

By Manel Lucas

Segurament, la principal pregunta que cal respondre quan parlem d'ERC és com un partit gairebé centenari però minoritari fa tan sols una dècada està avui en condicions, segons les enquestes, d'arribar a la Presidència de la Generalitat. Però hi ha altres interrogants. Quines són les ànimes, les tradicions d'ERC i com han conviscut amb debats interns i escissions durant tantes dècades? Què tenen en comú personatges històrics de la formació com Lluís Companys amb Gabriel Rufián? Com pot ERC cogovernar un país tan complex com Catalunya amb el seu principal rival electoral? Com surt endavant una formació política amb el seu president a la presó i la seva secretària general a l'exili? Com pot un partit, en pocs anys, passar d'abanderar la DUI a defensar el diàleg amb el Govern espanyol? En aquest llibre Manel Lucas fa un esforç encomiable perquè entenguem com el més antic dels vaixells independentistes ha arribat a convertir-se en una amenaça real per al seu rival hegemònic, l'antiga Convergència i Unió i els seus hereus.

• Language: Català
• Publisher: Los Libros de la Catarata
• Release date: Sep 22, 2020
• ISBN: 9788413520636

Manel Lucas

Manel Lucas és llicenciat en periodisme i en Història Contemporània. Ha treballat de periodista tant a televisió com a ràdio i a premsa, i actualment com a guionista i col.laborant també en mitjans audiovisuals i escrits. És cronista parlamentari de l’edició de Barcelona d’El País. Ha escrit diversos llibres, entre els quals ERC: La llarga marxa (1977-2004). Ha estat guionista de les sèries documentals Espanya dividida: la Guerra Civil en color i España después de la guerra: el franquismo en color, a més de la pel.lícula Generalísimo. Pels seus treballs en ràdio i televisió ha obtingut diversos premis: dos premis Ondas, el Ciutat de Barcelona, el Nacional de Comunicació de la Generalitat i el premi de l’Academia de la Televisión, entre altres.

Book preview

L’AUTORIA.

PRÒLEG

Crec que no els explico cap novetat si els dic que l’última dècada, a Catalunya, ha estat marcada pel Procés. La política catalana s’ha transformat per complet des de la sentència de l’Estatut del 2010. La història és coneguda per tots vostès. Mobilitzacions als carrers, consultes per la independència i bronques sonores al Parlament i al Congrés han estat el nostre pa de cada dia des de llavors, quan, inspirat pel poema de Kavafis versionat tants cops per Lluís Llach, Artur Mas va decidir posar rumb a Ítaca. Seguint les metàfores marineres del President, alguns diran que allò va ser un viatge cap enlloc, que aviat va quedar el vaixell a la deriva i que del naufragi no en van quedar ni les quadernes. Altres diran, en canvi, que va valer la pena emprendre la travessia i que si no es va arribar al port desitjat va ser per l’assalt violent de l’enemic, que va obligar a arriar veles i fer mitja volta. Sigui com sigui, la política catalana està avui varada en aigües agitades i segurament val la pena girar la vista enrere per entendre com hem arribat fins aquí, fer inventari i imaginar —o no— nous rumbs.

El llibre que vostè comença a llegir té un gran al·licient: entendre com Esquerra Republicana de Catalunya, el més antic dels vaixells independentistes, passat de moda durant molts anys, ha arribat a convertir-se en una amenaça real per a l’hegemonia històrica de Convergència i Unió, el partit d’Artur Mas. Per entendre-ho, tenim la visió privilegiada de Manel Lucas i el seu quadern de bitàcola.

Manel Lucas és un periodista molt interessant perquè a més de periodista és historiador. Li interessa explicar històries, i sobretot li interessa molt la història. De la seva mà n’han sortit alguns dels guions més rellevants per entendre la Guerra Civil espanyola i els 40 anys de franquisme que la van seguir. España dividida: la Guerra Civil en color i España después de la guerra: el franquismo en color són sèries per a Discovery Max que s’han vist a mig món i que han ajudat a entendre què va passar a Espanya en aquells anys tan durs. Tots dos documentals són fruit de la seva investigació històrica, feta sempre amb rigor i meticulositat, perquè al Manel, si alguna cosa el caracteritza, és que és tossudament meticulós. Manel gaudeix viatjant pel túnel del temps que només coneixen els bons historiadors. En aquells mons en blanc i negre, ell mira en documents extraviats, busca en biblioteques plenes de pols i escolta testimonis de fets a punt de ser oblidats. En el seu viatge de tornada, ajunta a la seva passió per la història amb la passió per explicar històries i ens ofereix relats com el que tenen entre mans, que ens acosten una miqueta més la veritat als que vivim tranquils en la comoditat del present.

Manel Lucas, a banda d’historiador i periodista, és molt bona gent, m’ho confirmen els seus amics. Una persona amb sentit de l’humor que no saps mai si t’està prenent el pèl o t’està parlant seriosament. El dia que em va demanar que li prologués el llibre era un dimarts plujós i confinat a Barcelona. Li vaig preguntar per què m’ho demanava a mi, i amb el seu to sempre sorneguer em va dir: bé, podria demanar-ho a Junqueras o a Arrimadas, però no sé si seria bona idea. Ja més seriosament, em va explicar que buscava una persona que no s’hagués posicionat ni en un costat ni en l’altre del Procés, i això ja li deixava un ventall petit de candidats. Tal com explica en aquest llibre, la política catalana s’ha fet en els últims anys rígida, frentista i intolerant. Cal prendre partit necessàriament a favor o en contra de la independència. Les dues trinxeres estan molt delimitades i, al final, ja només compta la posició de cadascú en aquesta bretxa.

En aquest context, Manel se submergeix en una altra de les seves passions, la política, i dona a conèixer, en aquest llibre, una de les seves especialitats: la història d’ERC. Manel és un esquerròleg. Aquest és el seu segon llibre sobre la formació. Al primer, ERC. La Llarga marxa: 1977-2004. De la il·legalitat al Govern (Columna, 2004), ja es va endinsar en un camí ple de sots i obstacles que ha continuat escrutant com a periodista parlamentari en les cròniques que ha publicat a El País i que els recomano que llegeixin.

Segurament, la principal pregunta que cal respondre quan parlem d’ERC és com un partit amb prop de 90 anys d’història, que fa només una dècada era un partit minoritari, està avui en condicions, segons les enquestes, d’arribar a la Presidència de la Generalitat. Però hi ha altres interrogants. Quines són les ànimes, les tradicions d’ERC i com han conviscut amb debats interns i escissions durant tantes dècades? Què tenen en comú personatges històrics de la formació com Lluís Companys o Heribert Barrera amb Gabriel Rufián o Pere Aragonès? Com pot ERC cogovernar un país tan complex com Catalunya amb el que és, a l’hora, el seu principal rival electoral? Encara més enllà, es poden fer polítiques d’esquerres per a les majories socials en el Palau de la Generalitat governant amb la principal força històrica de la dreta catalana? Pot un grup parlamentari acollir en el seu si antics caps del PSC i d’Unió a l’hora? Com surt endavant una formació política amb el seu president a la presó de Lledoners i la seva secretària general a l’exili suís? Com pretén ERC pescar vots en els grans caladors del cinturó metropolità per aconseguir el tan anhelat objectiu d’eixamplar la base de l’independentisme? Com pot un partit, en pocs anys, passar d’abanderar la DUI a abanderar el diàleg amb el Govern espanyol?

El deure dels periodistes sempre és fer-nos les preguntes adequades. Al llibre que tenen a les mans, Manel Lucas fa un esforç encomiable per acostar-nos una mica més a un dels principals partits polítics catalans de l’actualitat i donar-nos les claus per buscar entre tots respostes veritables a aquestes preguntes, sense obrir bretxes noves, i ser així una societat una mica més oberta i més tolerant, que ho necessitem.

Gemma Nierga

Barcelona, 19 de juliol de 2020

INTRODUCCIÓ

El 25 de maig de 2014, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) guanyava les eleccions europees a Catalunya. Quedava a uns 45.000 vots de la segona candidatura, Convergència i Unió (CiU). La celebració a la seu, la nit electoral, estava justificada per partida doble. Per la victòria en si mateixa, i perquè era el primer cop des de la restauració de la democràcia que els republicans quedaven per davant en unes eleccions.

La victòria d’ERC, un partit expressament independentista, provocava molts recels. Però on es respirava més preocupació aquella nit no era a les oficines de cap dels grans partits espanyols, ni a les del Partit Popular (PP) ni a les del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). La inquietud s’acarnissava en el seu rival més directe, l’altra formació nacionalista, CiU. La coalició creada per Jordi Pujol havia dominat l’espai central de la política catalana des del 1980, i només havia cedit el Govern de la Generalitat durant set anys, del 2003 al 2010, quan els socialistes Pasqual Maragall i José Montilla havien presidit les coalicions d’esquerres conegudes com els Tripartits (amb la presència destacadíssima d’ERC). Però, fins i tot aquells anys, els convergents havien estat sempre el grup amb més escons. I en el camp nacionalista, mai, fins aquell 2014, ERC no havia suposat una amenaça real a l’hegemonia de CiU.

En aquell moment, tot havia canviat. Des d’aquell renaixement d’ERC —sí, renaixement, perquè als anys 30, quan es va fundar, Esquerra sí que havia ocupat l’espai central—, la rivalitat amb CiU esdevindria el motor de la política catalana. Era una lluita dialèctica entre dues ideologies polítiques, però també, d’alguna manera, podien detectar-se diferències sociològiques entre les dues. Mentre Convergència i Unió, partit de centre-dreta, tenia més suport entre les classes altes i mitjanes, ERC, centre-esquerra, deia representar les classes mitjanes treballadores. Tanmateix, l’espai electoral comú era molt gran, especialment fora del cinturó metropolità de Barcelona, allà on el vot nacionalista sempre ha estat majoritari. I al 2014, a més a més, totes dues compartien un projecte polític: superar l’autonomia amb una consulta sobre la independència de Catalunya. Era un projecte en què els republicans ja hi treballaven des de feia temps, i al qual CiU s’hi havia afegit últimament, impulsada per un moviment de base d’una part de la societat que havia incorporat la idea de la independència com a única solució al conflicte entre Catalunya i l’Estat.

Els acords i els desacords entre ERC i CiU, les picabaralles i els enfrontaments soterrats o públics, el combat per l’hegemonia, marcarien el pas d’aquest fenomen que es va anomenar Procés independentista, i que va monopolitzar la vida pública de Catalunya des del 2014 al 2017, com a